“Un quadre es mostra tot d’una vegada. Quan llegeixo un llibre, escolto música o veig una pel·lícula, experimento aquestes obres en el temps. Una novel·la, una simfonia, un llargmetratge només tenen significat com una seqüència de paraules, notes i fotogrames. Per moltes hores que transcorren, un quadre no experimentarà cap augment o pèrdua d’una part d’ell mateix. No té començament, ni centre, ni final. M’agrada la pintura perquè en la seva immutable immobilitat sembla existir fora del temps com cap altre art. Quant més visc, més gran és el meu desig de deixar suspès el món i capturar el present abans que se l’empassi el segon següent i es converteixi en passat. Un quadre crea la il·lusió d’un present etern, un lloc on posar la mirada com si per art de màgia s’hi hagués aturat el rellotge.”
Siri Hustvedt Los misterios del rectángulo Barcelona, Circe Ediciones, 2007. (Traducció del fragment: X. R. Trigo)
Els qui seguiu aquest bloc sabeu que m’agrada col·locar-hi fragments, descontextualitzar-los, fer-los viure una vida diferent. En aquest cas, però, es tracta d’una qüestió de justícia poètica. Les opinions que haveu deixat al bloc, que m’haveu comunicat de paraula o per teléfon, m’indiquen que en aquest cas tant Pep Sala com els lectors mereixen que no sigui fragmentat el poema.
Per tant, us deixo el poema sencer, que com ja sabeu pertany a l’últim llibre de Josep Maria Sala-Valldaura, Vidre fumat.
POÈTICAMENT,
EL POETA ENAMORAT
FA UNA PROFESSIÓ D’AMOR
Sóc un nedador inculte enlluernat pel sol
que braceja desmanyotadament per la mar del temps,
illetrat, ignorant, quasi analfabet entre les ones.
Vénen, s’enlairen els minuts i els veig passar
camí de la platja o de la roca, i escric
amb el cos salat un desig de llavis dolços.
Cansat, et dibuixo com una illa obagosa
a frec d’aigua, i nedo mar enfora mar endins
cridant un nom que no és sinó il·lusió
d’un jardí de somnis de gespa humida.
Afeblit, gairebé exhaust, aformo o amanyago síl·labes,
desacluco el miratge dels teus ulls
com gotes de seda de pluja sobre la pell que crema,
i nedo i suro talment el tronc vaiver
que enyora el bressol de l’aire
a l’arbre arrabassat del país del teu somriure.
Si fos valent, guixaria amb els dits, a la sorra,
sota l'aigua, bussejant contra els corrents del temps,
a punt d'òfec, cada fonema de la teva illa;
audaç, ardit o agosarat, per tenir més set de tu,
em beuria, maror incessant dels mesos de naufragi,
cada gra de sal que l'oneig em vessa
als llavis del bes sedós del teu record
a les nafres badades que el baterell del sol em bat.
Encegat per l'enyor de l'ombra ondulada
del teu cos quan abraça, estreny i m'acull,
el ritme toix i fatigat dels meus braços
ara xipolleja adés esquitxa el compàs cardiopàtic
dels cops sobtats de la mar,
dels batzacs bruscos de l'oceà immens dels dies infinits.
Assedegat, esmaperdut, no sóc sinó aquest nedador maldestre
“Es diu que el paper és un invent dels xinesos. El que ens inspira el paper occidental no és més que la sensació de trobar-nos davant un material utilitari, mentre que en veure la textura del paper xinès o del japonès sentim una mena d’escalfor i de serenor. Si bé tots són blancs, la blancor del paper occidental és diferent de la del paper hôsho o de la del paper xinès. El paper occidental reflecteix la llum, mentre que el hôsho i el paper xinès l’absorbeixen suaument, com si fossin l’esponjosa superfície de la primera neu. A més a més, els nostres papers són flonjos i es pleguen o dobleguen sense fer soroll. Tenen un tacte amorós i vellutat, semblant al de les fulles d’un arbre.”
“Tela buida. En aparença: vertaderament buida, guardant silenci, indiferent. Gairebé estúpida. Però en realitat: plena de tensions amb mil veus baixes, plenes d’espera. Una mica espantada perquè pot ser violada. Però dòcil. Una mica espantada perquè se li exigeix, ella només demana gràcia. Pot donar-lo tot però no pot suportar-lo tot. Accentua el que és just però també el que és fals. I devora sense pietat el rostre de la falsedat. Amplifica la veu del més fals fins l’udol agut, impossible de suportar.
Meravellosa tela buida, més bella que alguns quadres. Els elements més simples. Línia recta, superfície llisa i limitada: dura, indestructible, mantenint-se sense miraments, en aparença “tenint prou amb ella mateixa” com el destí ja viscut. Així i no d’una altra manera. Encorbada, “lliure”, vibrant, que evita, que cedeix, “elàstica”, en aparença “indeterminada”, com el destí que ens separa. Podria ser d’una altra manera, però no ho serà. Allò dur i allò més tou. Les combinacions dels dos, possibilitats infinites.”
Un arc no és una altra cosa que una força causada per dues debilitats: als edificis, un arc està format per dos segments d'un cercle, cadascun dels quals és molt dèbil per si mateix i desitja caure, però com un oposa resistència a la caiguda de l'altre, les dues debilitats es transformen en una sola força.
La sorpresa fou quan en haver pogut retirar, després de molts esforços, els bastidors on hi havia pintats tot d'atributs marítims, descobrírem la cleda misteriosa dels cavalls negres que, en ésser nit, vaguen a milers i milers per la platja amb una estrella al front.
La sorpresa fue cuando, al haber podido retirar, tras muchos esfuerzos, los bastidores donde había pintados muchos atributos marítimos, descubrimos el redil misterioso de los caballos negros que, por la noche, vagan a miles y miles por la playa con una estrella en la frente.
Et perds entre llibres d'estranys autors oblidats; et perds entre tants textos imitables que mai no imitaràs; et perds en una espera esperançada d'un somriure infantil; et perds entre el somni i el desig d'empreses que no arribaran a la seva conclusió; et perds en el record de terres llunyanes que t'han amagat per sempre tants de secrets; et perds en les mancances d'un amor que mai no et permetrà la plenitud; et perds en el teu propi laberint; et perds en la contemplació de la façana modernista de la vorera del davant sota un cel ennuvolat; et perds...
"Una societat, en el curs de la seva evolució, va perdent la capacitat de justificar la naturalesa inevitable de les seves formes particulars. Quan això passa, es veu forçada a abandonar les nocions acceptades sobre les quals artistes i escriptors fonamenten la seva comunicació amb el públic. Costa assumir qualsevol certesa. Es qüestionen les veritats de la religió, l'autoritat, la tradició, l'estil, i l'escriptor o l'artista ja no poden calibrar la resposta del seu públic davant els símbols i referències amb els quals treballa."
"Aplastado por el aislamiento, el alemán de Praga se iba convirtiendo en 'un idioma festivo subvencionado por el estado', subrayó Klaus Wagenbasch. La evidente desaparición de palabras abrumaba a algunos escritores. Un síntoma de este inconveniente era la busca febril de Rilke de palabras inusitadas en los diccionarios de la Biblioteca Nacional de París; o bien los afanosos estudios nocturnos de retórica a los que se sometía Franz Werfel, i a los que aludió en uno de sus poemas del libro Der Weltfreund. Como presas del pánico por la perdida de palabras, algunos reaccionaban cayendo en eso que Wagenbasch definió como 'una verbosidad sospechosa'. Kafka, en cambio, no: decidió limitarse al material lingüístico a su alcance en nombre de esa verdad que tanto le importaba."
"El mètode que faig servir és aquell que selecciona de la vida allò curiós, revelador i dramàtic. No va a la recerca d'una còpia de la vida, però es manté prou a la vora per a no semblar increïble; oblida això i canvia allò, composa una decoració formal amb la classe de fets que considera convenient i presenta un quadre, resultat de l'artifici, que, perquè conté la personalitat de l'autor, és, en certa mesura, un autoretrat dibuixat per entusiasmar, interessar i absorbir el lector. Si és un èxit, ell l'accepta com a vertader."
"Ella sempre havia pensat que aquelles històries, en realitat, no passaven, que eren mentides o fantasies inventades. Confiada, creia que al seu voltant no trobaria ningú que tingués una vida agitada i plena d'embolics. I mai se li hauria acudit que en la seva plàcida existència li passaria res de semblant."
"Per a què llegim? Llegim per a imaginar -va respondre-. Per a fugir a un món joiós i inofensiu en el qual les paraules prenen nous significats i ens transformen inevitablement".
"El primer que em va parlar de Nicanor Parra va ser el poeta Francisco Urondo. Recordo que en aquell temps jo estava llegint Robert Lowell i Urondo em va dir, "Parra és millor". Com si m'hagués dit, en lloc d'anar pel carrer Suipacha, millor agafes per la cortada Carabelas. La literatura és com una ciutat, tombes una cantonada i descobreixes un nou món."
“Un quadre es mostra tot d’una vegada. Quan llegeixo un llibre, escolto música o veig una pel·lícula, experimento aquestes obres en el temps. Una novel·la, una simfonia, un llargmetratge només tenen significat com una seqüència de paraules, notes i fotogrames. Per moltes hores que transcorren, un quadre no experimentarà cap augment o pèrdua d’una part d’ell mateix. No té començament, ni centre, ni final. M’agrada la pintura perquè en la seva immutable immobilitat sembla existir fora del temps com cap altre art. Quant més visc, més gran és el meu desig de deixar suspès el món i capturar el present abans que se l’empassi el segon següent i es converteixi en passat. Un quadre crea la il·lusió d’un present etern, un lloc on posar la mirada com si per art de màgia s’hi hagués aturat el rellotge.” 
