La notícia - que avui he pogut llegir -  de la manipulació dels mecanismes de mesura dels nivells de radioactivitat a la central nuclear d'Ascó és sorprenent. I considero que molt greu. I, sincerament, m'estranya el poc ressò que ha tingut en els mitjans de comunicació. La credibilitat de la seguretat nuclear és el principi bàsic sobre el que s'ha de fomentar aquesta opció energètica. I si això falla, falla tot.

I davant d'aquest fets, he trobat a faltar la veu del govern del meu país. On és el Conseller responsable de la política energètica ( Castells ) ? On és el Conseller responsable de la seguretat  ( Saura )? On és el Conseller responsable de la indústria ( Huguet) ? On és la Consellera responsable de la salut pública ( Geli ) ? On és el President del país ?

El problema del Govern de la Generalitat és que va amb el pas canviat des de l'inici de la legislatura: quan ells hi arriben, el país ja en torna.

No conec en Francesc Argemí, Franki, ni tampoc com varen anar els fets concrets que ara l'han portat a la presó. Però em sembla una solemne injustícia que una persona pugui passar una temporada de la seva vida empresonada per intentar despenjar una bandera. Saben els jutges que l'han condemnat el valor de la llibertat ?  Les lleis són les lleis, però aquest, el de la protecció penal que es dona a la bandera espanyola - i també el de la prohibició de l'ús del català a les institucions de l'estat - em semblen les mostres quotidianes i més evidents de que la dependència no és administrativa sinó nacional i política. I que certes lleis vigents són la institucionalització d'una humiliació històrica que Espanya s'obstina en anar actualitzant. Els símbols són els símbols, i si com a conseqüència d'aquest procés hi ha hagut un símbol que n'ha sortit ofès o ultratjat, aquest no és altre que el de la llibertat d'expressió i el de la nostra dignitat col·lectiva. És per això que avui, amb en Francesc Argemí a la presó hi ha també empresonada una part de la llibertat i de la dignitat del nostre país.

El 21 de febrer de 2007, l'Ajuntament de Barcelona - a través de l'ICUB - va arribar a un acord per cedir en comodat a la Generalitat Valenciana un seguit de peces destinades al futur Museu de l'Impremta i l'Obra Gràfica de València. És un acord reversible, de manera que si mai l'Ajuntament de Barcelona vol recuperar les peces podrà fer-ho. Fins aquí res a dir. La sorpresa però, arriba quan al demanar el contracte - en exercici de les meves fucions de control com a regidor a l'oposició - constato que l'esmentat contracte i acord se signa en castellà. No en bilingüe, en doble columna com es fa altres vegades, no. En castellà. El contracte, datat a Barcelona, el signen l'actual Primer Tinent d'Alcalde  i President de l'ICUB,  i el Director General de Patrimoni Cultural Valencià i Museus.
Quina manera més galdosa d'exercir la capitalitat !

Si algú desitja veure el document li puc enviar, ja que el tinc escanejat però no aconsegueixo penjar-lo.

Defenso el Barça, Laporta i Rijkaard. Sé que dir això aquests dies no deu ser compartir l'opinió majoritariàriament publicada i, probablement tampoc la reacció de molts socis i seguidors de l'equip. Però defenso el Barça - això no té gaire discussió - però també Laporta i Rijkaard. És més, crec que Rijkaard ha de continuar d'entrenador i, evidentment, Laporta de President fins al final del seu mandat. Tot allò positiu que un i l'altre han aportat al club i a l'equip, em sembla fora de dubte. Un altre dia potser m'entretindré a detallar-ho però així, d'entrada, he de dir que m'ha agradat com tots dos han liderat - amb estils molt i molt diferents - les seves respectives funcions. Potser el lideratge de Laporta, més agressiu, més vehement, està ara recollint la revenja d'aquells que s'han considerats damnificats. I ara està passant la penitència dels pecats que se li han atribuït. Però estic segur que si Laporta decideix que Rijkaard continuï, més tard o més d'hora - espero que ben aviat - tornaran els èxits a can Barça.

Si hi ha un element que em sembla indiscutible de la política  dels darrers anys és la derrota de la coherència com a valor públic. Probablement, aquesta no és només una derrota de la política, sinó de tota la societat. Una derrota que va començar per la banalització dels conceptes i de les paraules i que corre el risc- si no ho ha fet ja – d’encomanar-se a les idees. És possible, senzillament, que – ara sí – Catalunya hagi entrat en la postmodernitat just quan aquesta ha començat a deixar de ser el paradigma dialèctic amb el que interpretem la realitat.

La coherència més que un actiu ha passat a ser una rèmora. Més que valorar el sentit últim d’una trajectòria, d’unes idees, d’un compromís,  el que hem fet és elevar l’instantantisme – la ideologia de l’instant – a la categoria superior. Som el que convé als nostres interessos canviants. Societat líquida, pensament líquid, en diuen alguns. Potser sí, però el que jo hi veig sobretot, és comoditat. Sempre – tots – arrosseguem contradiccions, però el que crec que ha canviat en els darrers anys és la valoració social que es fa de les contradiccions i de la no coherència. Ja no s’exigeix d’ algú – ja sigui a la família, a la feina, a la política – que faci de la coherència una norma a seguir. S’entronitza un concepte esbiaixat d’adaptabilitat. Aquesta adaptabilitat mal entesa esdevé el refugi per justificar el triomf de la incoherència que és tant com dir, el triomf de la trivialitat i de la renúncia al compromís.  

Potser tot plegat és indiferent, per què, al cap i a la fi, la coherència sempre depèn de la voluntat de tots i cada un de nosaltres...

Fa uns dies vaig escriure un post, en el que expressava el que jo entenia que havia de ser l'esperit amb el que, des de CDC, afrontéssim el proper Congrés del partit. I em valia de la imatge d'un poema de Màrius Torres, La flor de l'esperança. Algú em feu un comentari dient que creia que el que calia fer era més canviar el com que el què . O una cosa així. Hi estic bastant d'acord. Però sobretot, aquest Congrés, pel que ha de servir és per posar al dia el corpus ideològic, programàtic i d'actituds per tal de fer possible que la Catalunya d'avui se senti còmode amb la proposta que CDC, amb l'Artur Mas al davant, haurà de fer a la societat catalana en les properes eleccions al Parlament. Crec  que el que cal fer és fer un discurs positiu, il·lusionant, ambiciós i potent nacionalment i socialment. Un discurs sense dogmatismes, pensant en els nous valors que té la societat catalana i - com no podia ser d'altra manera - també la majoria de militants, simpatitzants o votants de CDC.  Ideologia, programa i actituds, vet aquí els tres elements que acaben configurant la imatge que la ciutadania té d'un partit polític.

Aquest dies veig que molts mitjans posen l'accent en els noms, pocs amb la ideologia, menys en el programa, i encara menys en les actituds. El debat no consisteix tant en veure qui és més o menys sobiranista, en qui és més o menys socialdemòcrata o qui és més o menys liberal, o qui és més o menys ecologista. En un partit nacionalista com CDC, tots som sobiranistes i en un partit que porta el secret del seu èxit escrit en el seu nom - Convergència - la pluralitat forma part del seu codi genètic. El que cal doncs, és fer-la visible. I debatre el com expliquem la nostra nova proposta - la nova proposta de Convergència - per una societat que sabem nova, per la que ja no ens serveixen els esquemes que ens servien fa deu o quinze anys.

Demà, dilluns 21 d'abril a 2/4 de 8 del vespre, al Palau Robert de Barcelona, presentem el lllibre "El bibliobús de la llibertat", de Miquel Joseph. Amb en Quim Torra l'hem editat i hem reconstruït el dia a dia de l'èxode. Us convido a ser-hi.

Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Joan Oliver, Xavier Benguerel o Francesc Trabal, entre altres intel·lectuals i escriptors, que s’aixoplugaven sota la Institució de les Lletres Catalanes, visqueren junts l’èxode que els havia de portar a l’exili. Amb un bibliobús que havia prestat els seus serveis al front de guerra com a testimoni, Miquel Joseph assumí la responsabilitat d’acompanyar-los fins a la llibertat. Des de Barcelona a Agullana i  d’ Agullana a Perpinyà, l’èxode dels intel·lectuals catalans ha esdevingut un símbol de l’ amarga llibertat que els esperava.

La història d’aquell camió de l’exèrcit reconvertit en biblioteca ambulant, creuant el país amb uns quants escriptors catalans i les seves famílies, és la història del símbol de la llibertat de Catalunya, vençuda, camí de l’exili i s’alça com un exemple de dignitat d’un país i fidelitat a una cultura i a un poble ensorrats.

 

D’aquella experiència, que per alguns dels seus protagonistes significà l’adéu definitiu a Catalunya, Miquel Joseph ( 1903-1983 )  n’escrigué un dietari que avui, amb l’edició a cura de Quim Torra i Jaume Ciurana, esdevé un relat èpic d’uns dies decisius de la nostra història.

 

Aquest és el text de la Declaració Institucional de l'Ajuntament de Barcelona sobre el Tibet que havíem pactat tots els Grups Municipals - els de govern inclosos - i que a última hora Hereu es va negar a acceptar, amb la complicitat vergonyant d'IC:

 

DECLARACIÓ INSTITUCIONAL

 

 

 

 

El dia 10 de març a la capital del Tibet, Lhasa, van iniciar-se manifestacions pacífiques de ciutadans tibetans que protestaven contra més de cinquanta anys d'ocupació xinesa. La repressió brutal i sistemàtica d'aquestes protestes va conduir a un aixecament general de la població tibetana a la Regió Autònoma del Tibet i a les àrees tibetanes de les províncies de Gansu, Qinghai, Sichuan i Yunnan, i que a dia d'avui encara continua.

 

Des de l'entrada dels primers soldats xinesos a la ciutat de Lhasa l'any 1951, el món ha viscut amb preocupació el destí del poble tibetà i els luctuosos fets de les darreres setmanes demostren que som lluny d'arribar a una solució justa per a les aspiracions de la població tibetana.

 

Davant la magnitud d’aquests fets, des del respecte als drets humans, el valors democràtics i el dret dels habitants del Tibet a construir el seu futur, l'Ajuntament de Barcelona demana al Govern Xinès que:

 

1.    Que aturi la repressió sobre els ciutadans tibetans que han participat en aquestes protestes;

 

2.    Que respecti la integritat física i moral dels detinguts i que s'aixequi l'arrest domiciliari al que està sotmesa l'escriptora tibetana Woeser des del dia 10 de març a la seva residència forçada de Pequín.

 

3.    Que permeti l'accés lliure al Tibet d'observadors internacionals i dels mitjans de comunicació de tot el món i aclareixi les acusacions de "genocidi cultural" que se li imputen;

 

4.    Que reobri els monestirs de la ciutat de Lhasa (Drepung, Sera, Ganden i tots els que resten tancats) i es permeti als seus monjos tornar a rebre aliments i aigua i poder practicar lliurement les seves obligacions religioses;

 

5.    Que garanteixi el dret dels tibetans a manifestar-se lliurement i que garanteixi la llibertat d'opinió i de pràctica religiosa

 

6.    Que protegeixi la llengua tibetana, permetent-ne el seu ensenyament en tots els nivells de l'educació tibetana.

 

7.    Que, d’acord amb la Resolució del Parlament Europeu de data 10 d’abril de 2008, iniciï negociacions de forma immediata amb el Dalai-lama, com a representant del poble tibetà, per trobar una solució justa al conflicte.

 

Barcelona, 18 d’abril de 2008

Fa temps que s'anunciava i finalment s'ha produït: l'Ajuntament de Barcelona, governat pel PSC i IC ha decidit talar les alzines que els molestaven per posar la muntanya russa al Tibidabo. De res han servit les al·legacions que gairebé fa tres anys ja vàrem presentar des de CIU a aquest projecte, ni tampoc la lluita de les entitats veïnals i ecologistes, ni tampoc - oh sarcasme democràtic ! - la decisió adoptada per majoria del Consell Municipal de l'Ajuntament de Barcelona d'oposar-se a la instal·lació de la muntanya russa. Per quins set sous s'ha d'instal·lar la muntanya russsa si la majoria de l'Ajuntament democràticament escollit hi està en contra ? Això sí que crea desafecció democràtica ! Això si que és una alcaldada !

El PSC i IC representen avui l'status quo conservador a la ciutat de Barcelona, la gent sense imaginació, seduïda per l'èxit fàcil, sense cap altra programa polític que el de panem et circenses, la sublimació de la cultura de l'oci i del divertiment per sobre de la preservació dels valors - paisagistics, ambientals, socials, democràtics - que diuen defensar.

La muntanya russa del Tibidabo serà un èxit econòmic i la gent que hi vagi s'ho passarà bé. N'estic segur. Però serà un fracàs col·lectiu, serà el triomf de l'abús de l'autoritat per damunt del respecte a la voluntat de les majories del Consell Plenari. Del PSC tot és esperable des del moment que Felipe González va dir allò de " es socialismo aquello que hacen los socialistas", però IC, haurà passat en pocs, poquíssims anys, de presentar-se com l'avantguarda ideològica de l'ecologisme a ser-ne qui en fa el principal escarni.

Ahir vaig assistir a l'acte de presentació en societat de les activitats que, en ocasió de l'Any Europeu del Diàleg Intercultural, organitza l'Ajuntament de Barcelona. He de dir - potser això serà políticament incorrecte - que em va semblar molt decebedor. Al marge d'unes correccions interessants - l'alcalde digué que el multiculturalisme no anava enlloc - i altres renúncies inquietants - ja no hem de parlar d'integració, sinó d'acomodació - l'acte em va semblar l'enèsima mostra de la manera que té el PSC d'abordar els temes: molta parafernàlia estètica ( el primer de tot, un logotip i un potet de  tè de disseny fashion pels assistents ) , molta aparença de participació, però poca voluntat de canvis estructurals.

Massa sovint, darrere una retòrica d'interculturalitat s'hi amaga una política de multiculturalitat. L'explicació mateixa que es va fer del logotip, per exemple ( dos estols d'ocells que es creuen ) és el més contrari a la interculturalitat que hi ha ( els ocells es creuen i cada un continua en la seva direcció ). No, la interculturalitat consisteix en , partint d'una cultura troncal, que no pot ser altra que la catalana, incorporar tots aquells accents dels nous catalans.

A més dels representants municipals, de les quatre persones que parlaren, dues - en Jordi Sànchez i la Fàtima, representant de l'associació Ibn Batuta - ho feren en català, i les altres dues - el director de l'Institut Francès de Barcelona i una fotògrafa, premi Ciutat de Barcelona, en castellà. No sé quant temps fa que el director de l'Institut Francès és a Barcelona, però si no ho vaig entendre malament, la fotògrafa digué que feia 23 anys - 23 ! - que era a la ciutat. Quin missatge estava enviant l'Ajuntament de Barcelona a tots els assistents - des de representants de mitjans de comunicació, cònsols, representants d'entitats d'immigrants - si , per intervenir en un acte pel diàleg intercultural escull una persona que fa 23 anys que és aquí i no - sap, vol, pot - parlar en català ?

Dilluns 4, de Juliol 1356, començá correr á Plassa de St. Jaume la aygua que fou portada â Barcelona sota terra ab canons del peu de la montanya de Colllcerola, en la qual obra se tardá per mes de nou anys, fahent continuament clavaguera ab canons, per los quals venía la aygua ad spirays.

(...)

A 21 de Febrer 1627, en Consell de cent se tracta de la gran falta de aygua de font quey havia, y â 10 de Juliol se tracta de fer venir aygua  de font de la Cinia de Castelló, y de altres parts, y de fer venir una Sequia de Llobregat, segons la trassa de d0s Caputxins.

Rúbriques de Bruniquer
Ceremonial dels Magnífichs Consellers y Regiment de la Ciutat de Barcelona

Acabo d'arribar del concert de Mark Knopfler al Palau Sant Jordi. Tot  i la fredor escènica o, si ho voleu, la continguda discreció i sobrietat de Knopfler dalt de l'escenari, he de dir que, de nou, he gaudit amb la seva música. Només per les versions que avui ha fet de clàssics com Sultans of swing, So far away, Romeo and Juliet, Telegraph Road i, evidentment, Going home, ja valia la pena haver-hi anat.

Ara que en Salvador Escamilla ens ha deixat, voldria remarcar-ne una característica que em sembla digna de destacar: la seva ambició de fer de la llengua i la cultura catalana una llengua i una cultura normals. Enregistrar un disc amb les cançons de West Side Story o de My Fair Lady en català en els anys que ell ho va fer, ja és una mostra d'aquesta voluntat. Quan sovint les meritíssimes accions de recuperació i resistència cultural durant la dictadura tenien un caràcter folklòric, gairebé antropològic, Escamilla marcava la seva ambició: West Side Story en català. Són actuacions com aquestes les que van salvar el català de caure en un procés semblant al de l'occità - esdevenir només una llengua literària parlada per pocs escollits - o de degenerar en una llengua únicament familiar sense capacitat d'integrar el nou lèxic que cada generació arrossega.

L'ambició de la normalitat, aquesta és la gran lliçó que ens ha deixat l'Escamilla.

Benet en àudio. Palau de la Música, 20 de maig de 2000




 ( Veig que també hi he enganxat la intervenció de l'Antòn Cañellas. Un altre dia  miraré de penjar la d'en Barrera, Raventos i Pujol )

Els primers dies de juliol , a Convergència celebrarem el Congrés. Un Congrés que serà important, transcendent per al futur del partit i també per l'escenari polític català dels propers anys. Què ha de passar en aquest Congrés ? Què n'espera la direcció ? Què n'espera la militància ? Que n'espera el nostre electorat ? Què n'espera la societat catalana ? Probablement la resposta aquestes preguntes no és sempre coincident, i d'aquí la dificultat d'oferir una resposta unívoca.

En qualsevol cas, manllevant una bella imatge d'un poema de Màrius Torres, el que crec que esperem tots és que d'aquest Congrés en surti, per Convergència i també pel conjunt del catalanisme,  la flor de l'esperança, , color dels nostres somnis.