El millor de The Spirit és el pròleg i l'epíleg: un text en off en la qual el superheroi protagonista exposa una declaració d'amor a la ciutat, a la seva ciutat. És un text preciós, despesperat, d'un fatalisme quasi mitològic. L'asfalt i les façanes sense cara, totes les promeses dels aparadors brillants, la decepció en el carreró sense sortida. Aquest és el cos, ell, the Spirit, l'ànima. Com pot estimar una noia, el nostre superheroi? És possible estimar una part del propi cos per damunt de l'altra? The Spirit no pot estimar una persona, n'estima moltes, les estima totes. És un Déu; com el seu contrari, The Octopuss no pot odiar una sola persona, les odia totes, les desprecia tant que ha après a 'fabricar-les' per poder aixafar-les quan li vingui de gust, són només puntets en una fotografia, com aquelles personetes de les quals se'n reia Orson Welles en el paper del malvat Harry Lime des de dalt de la nòria del Pratter, a The Third Man. Ell també és un Déu, un Déu temible, més de l'antic testament. La baralla inicial al fangar del port és molt reveladora: The Spirit i Octopuss es barallen d'esma sabent que cap d'ells pot guanyar l'altre... és una distracció o és un càstig? La manera com la pel·lícula s'aproxima a la sobrenaturalitat és molt interessant. Frank Miller ha propiciat el salt al cinema de l'heroi emascarat, figura referencial en el món del còmic, creada per Will Eisner i ha aportat la seva espectacular factura gràfica. El film, amb tot, ha rebut un comprensible (bé que també un pèl injust) atac de la crítica nordamericana perquè és molt irregular i té escenes que són incomprensibles. Pel que fa a la interpretació... l'Eva Mendes et treu la respiració, però no pas per la seva interpretació; la Paz Vega fa el ridicul cada minut que està en pantalla, i en Sammuel L. Jackson la meitat del temps que el veiem. En Gabriel Macht, que encarna The Spirit, és invisible. Només l'Scarlett Johanson convenç amb un paper idiotament encantador i demostra, de nou, que és una actriu com Hollywood mereix.
Veure una mala pel·lícula que, amb tot, compta amb la interpretació d'una bona actriu (o actor) és una mica com assistir a una festa penosa i fallida de la mà d'un bon amic (o amiga). És veritat que la festa milloraria sense aquella música previsible i barata, i si aquells sandvitxos sense ànima haguéssin estats fets amb més carinyo i atenció; a més, ningú sap massa que dir-se, i els que gosen ballar de seguida desisteixen perquè se senten com si el professor els hagués cridat a la pissarra a resoldre una eqüació de segon grau. Tot és un desastre perversament coreografiat, però allà estàs tu, compartint algunes mirades de complicitat amb el teu amic (o amiga), rient dissimuladament del tio aquell del costat de la porta, dormitant agradablement de peu dret. No està tan malament, en el fons. Estàs ben acompanyat. Post dedicat a Reese Witherspoon, protagonista d'Una rubia muy legal. Una mala pel·lícula, una excel·lent actriu.
El Metacritic és un web que, servint-se de complicades fórmules, obté diferents mitjanes numèriques a partir de les crítiques periodístiques que rep una pel·lícula. És una manera ràpida i força acurada de saber si una pel·lícula està bé o no. A més, aporta un fragment de l'article acompanyat del corresponent enllaç a les crítiques analitzades, de manera que no tot depèn de la intuïció metàl·lica de l'ordinador de torn. No cal dir que el Metacritic ha esdevingut una eina imprescindible abans de fer cap al vídeoclub i recuperar films pendents. L'altre dia remenava en la base de dades d'aquesta eina per saber més de TheLastKiss, de Tom Goldwyin, amb guió de PaulHaggis, remakenordamericà del film que l'italià GabrieleMuccino va dirigir l'any 2001 amb el nom de L'UltimoBacio. Un dels fragments seleccionats en el web, i que en aquest cas corresponia a la crítica de la revista Empire, em va fer especial gràcia. Es tractava d'un advertiment molt útil (no per a mi, almenys actualment; però si per a altres despistats i despistades cinèfils amb parella): si has de veure aquesta pel·lícula amb la teva parella, --deia el crític--, estigues avisat: et pot portar algunes discussions incòmodes a l'acabar. Sapigueu que TheLastKiss retrata les històries de quatre amics a la trentena, en plena crisi de maduresa. Ja sabeu: volia ser així, de gran? És això el que vull? És ella, 'ella'? Estic preparat per tenir fills? Vull, realment, tenir fills?... Haggis enfosqueix una mica la trama, menys refrescant que l'original europeu. Llàstima que no està gaire inspirat, el guionista autor de Crash i guionista de MillionDollarBaby. La pel·lícula, tanmateix, continua sent demolidora perquèles preguntes que planteja remouen amb perversa eficàcia. Si, si... és una bomba de rellotjaria. Recomano veure-la a soles... o potser fins i tot no veure-la. Per si de cas.
Ha nascut un nou règim! Creies que no es podia repetir? Un experiment de final de curs provoca el naixement d'una nova autocràcia, un projecte pedagògic interessant i agosarat que acaba desbordant tota previsió, en un petit institut a la rica Alemanya d'avui. Una dictadura de camises blanques comença a bategar en una ciutat qualsevol de l'Europa dels 25. El plantejament del director alemany Dennis Gansel amb la seva pel·lícula 'La Ola' (Die Welle) és molt atractiu, perquè provoca una morbosa curiositat. Una classe pràctica sobre la dictadura pot provocar el naixement d'un petit règim autòcrata? És així de fàcil? El professor Wenger, protagonista del film, ho aconsegueix en només una setmana. No hi busquem la versemblança --que està portada al límit, no cal dir-ho-- i quedem-nos amb el poder suggeridor d'aquesta idea. Perquè les persones es senten seduïdes per la força del líder, perquè el pensament únic té aquesta irresistible capacitat d'atracció? La Ola vol donar respostes a aquestes preguntes i ho fa amb eficàcia narrativa, unes excel·lents interpretacions i un ritme molt ben portat... això no obstant, no aconsegueix anar més enllà del que és previsible, un cop plantejada la pel·lícula.
El intercambio (Changeling), l'últim film de ClintEastwood, comença amb la sobreimpressió d'una frase gens casual, que l'espectador veu uns pocs segons després del títol i a la qual, per tant, el director dóna una significativa importància. Una història real, a truestory, subratlla el cineasta. Aquest advertiment explica molt bé el to de denúncia que Eastwood ha volgut imprimir en el seu últim film. Es tracta de passar comptes amb un període molt desconegut de la història recent dels EUA, un repàs ple d'intenció i que, diria, allarga l'ombra fins avui mateix. La pel·lícula s'hagués pogut titular com aquella gran superproducció del seixanta, Howthewestwaswon (La conquista del Oeste), perquè d'alguna manera també vol explicar el procés de construcció d'una societat nova, a l'oest del país. L'èpica i la poesia d'una s'ha convertit aquí en la freda i brutal dissecció d'uns estaments polítics, policials i sanitaris absolutament corruptes. Eastwood proposa una història duríssima, en la qual, finalment, la gent del carrer (la 'ciutadania' dels europeus; els 'wethepeople' dels americans) juguen el paper crucial com a vigilants del poder. La vindicació de ChristineCollins (estimable, tot i que no brillant Angelina Jolie) com nova patriota és interessant; i més interessant encara si la mirem en clau actual. Llàstima que Eastwood acaba oblidant la 'petita història', --la dels personatges concrets i les seves motivacions més ocultes--, la qual acaba sent un pèl esquemàtica. A MysticRiver, la seva obra mestra, aconseguia combinar a la perfecció la reflexió social i la història íntima, aquí es queda a mig camí.
Como los demás (Comme les autres), de Vincent Garenq, és una pel·lícula necessària perquè subratlla que en la nostra societat hi ha moltes maneres de formar una família, i que l'únic que compta (o que hauria de comptar) és l'amor i el compromís que un pot aportar a aquest projecte, al marge de si la família en qüestió acaba tenint dos pares, dues mares, o un pare i una mare. Com a vehicle per expressar aquesta idea, el film funciona. El missatge arriba a la perfecció i ho fa de forma amable, però sense concessions. Amb tot el pes de la raó. Cinematogràficament, però, la pel·lícula mostra moltes debilitats. És cert que el film es deixa veure agradablement, gràcies a la interpretació de Lambert Wilson i a un disseny de producció de gran elegància... però poca cosa més. Una mica d'ironia li hagués anat bé; i també una mica més de mala bava i un pelet de calculada ambigüetat en la relació amb l'encantadora Pilar López de Ayala. La pel·lícula acaba amb la música sobtada i artificiosa de violins i amb un aire maldissimulat de telefilm de dissabte a la tarda... L'ambició i el punch que podia tenir la història en els primers minuts de la pel·lícula, on s'obren molts interrogants i s'aventuren diversos conflictes, s'esbrava inexplicablement en el tram final. Em comentava l'Anna Boluda, autora de dos interessants documentals sobre mares lesbianes i pares gais, que el director primer volia fer un documental però que davant del poc entusiasme dels productors es va decidir per la pel·lícula. Tanmateix, li ha acabat sortint un publireportatge.
Veure pel·lícules més d'una vegada té aquestes coses. Per una banda, atempera la cinefília més nostàlgica, la que, per exemple, aleteja inquieta un diumenge a la tarda de vent i fred; de l'altra, serveix per descobrir coses noves entre els fotogrames. Pensava això l'altre dia després de tornar a veure Notorious (Encadenados), l'obra que Alfred Hitchcock va estrenar l'any 1946 amb Cary Grant i Ingrid Bergman. L'acció transcorre entre Miami i Brasil, dos territoris difusos en aqueslls primers anys de guerra freda, en els quals els agents nordamericans busquen les pistes de l'exili nazi a Sudamèrica. La trama és interessant i manté el suspens amb escenes formidables: la de la clau de la bodega és quasi mítica. Aquesta vegada, però, no em vaig fixar tant en l'inquietant guió com en Brasil que surt a la pel·lícula. És un Brasil amb places públiques, animades i tranquil·les, on Cary Grant espera ben confiat diverses hores assegut en un banc l'arribada de la seva 'espia' estimada. Hi ha edificis bonics, cafès senyorials i unes escenes de Rio de Janeiro que, malgrat el blanc i negre obligat, et deixen amb la boca oberta. Brasil, just acabada la Segona Guerra Mundial, vivia un moment dolç amb la cínica ambigüetat de la dictadura de l'estado novo. En la pel·lícula es mostra com una potència dinàmica i moderna, una mena de paradís a ritme de bossanova. És un miratge, és clar. A Brasil ja hi havia els ingredients de la desfeta, malgrat Europa i els EUA encara podien jugar a creure que era una potència 'germana'.
En Kar Wai Wong sempre fa pel·lícules damunt de l'esquema de 'boy-meets-girl', tot i que ho dissimula prou bé rera un allau d'imatges torbadores i estèticament impecables. Per no parlar del seu estil narratiu, que és abstracte i estrany, i provocadorament críptic, com a 2046, el seu anterior film. És estrany el que em passa amb el director de Hong Kong. Les seves pel·lícules mai m'agraden del tot, tot i que les imatges que contenen es resisteixen a esborrar-se de la meva memòria cinèfila. Potser és que m'agraden més del que em penso, no? La seva primera pel·lícula als EUA és també la seva primera pel·lícula amb anglès. Es diu My Blueberry Nights i arriba amb l'acompanyament d'una bona colla d'stars made in LA. És, tanmateix, una cosa a banda. Hi ha el 'boy-meets-girl' de nou, i hi ha també un tractament visual exquisit -com sempre!-, però s'ha sacrificat la valentia formal d'altres produccions seves. Finalment, en queda un film agradable, amb algun flash de genialitat, puntuat per una banda sonora excel·lent, a càrrec del gran Ry Cooder (hi ha també incursions de Cat Power i Norah Jones, que també hi actuen)... Dic tot això, però haig de confessar que aquest matí he omplert un pot de vidre amb les claus 'perdudes' que tenia per casa, com una mena d'homenatge a la pel·lícula. Pel que veig Kar Wai Wong allarga una ombra que va més enllà de la crítica cinematogràfica a l'ús.
El film Buscando un beso a
medianoche (In search of a midnight kiss), d'Alex Holdridge,
comença volent dir moltes coses i un pensa, als primers minuts de
metratge, mira, ja hi som, una altra pel·lícula d'un director novell
que vol trobar la clau de volta de la felicitat en 90 minuts. Però per
sort, aquesta petita obra acaba simplificant les ambicions i a l'hora i
mitja sap triar, encertadament, quina és la idea clau que volia
transmetre: l'amor com a cerca. És molt bonic, el final, amb aquests
tres amics que irrompen amb una versió sorprenent i desafinada del Wind
of change dels Scorpions (¿?): canten desesperats i eufòrics a la
vegada, amb por i alegria dient al vent del canvi... que no saben res.
Res. És, aquesta, una pel·lícula d'amor singular, que té coses (s'ha
dit repetidament) de Strangers than Paradise (de Jim Jarmusch) o de
Before sunset (de Richard Linklater). I està bé, perquè són dos
referents de pes, però que el director sap digerir bé. Los Angeles es
mostra com un decorat molt suggerent, --aquesta és una altra de les
troballes del film--, amb una abandonada quotidianitat que costa de
trobar en el cinema fet sobre la ciutat. El passeig per Broadway, al
downtown d'LA, amb les botigues de mexicans i els teatres abandonats,
és un dels meus particulars highlights. Ho va ser quan vaig visitar la
gran metropoli (aquí veureu algunes fotos), ho és també en la pel·lícula.
"Madagascar 2", d'Eric Darnell i Tom McGrath, és una pel·lícula ràpida, eficaç, intel·ligent: comença amb un pròleg tramposament calmat, perquè en menys de tres minuts el film ja agafa una velocitat endimoniada, que no deixarà fins als títols de crèdit. És una bogeria, però una bogeria molt cerebral, perquè una pel·lícula tan accelerada pot estrellar-se a la primera corba, sense una direcció ben temperada. L'aventura d'uns mimats animals de zoo perduts a l'Àfrica continua reflectint amb humor el xoc entre els mons rurals i urbà; més que no pas entre el primer i el tercer món. Entre balls, persecucions, caigudes i plantofades, els guionistes suggereixen també una diagnosi atropellada, bé que interessant, d'alguns grans temes d'avui: la crisi d'identitat en un món amb relacions laborals en transformació; el lideratge enmig de la crisi de recursos naturals; l'obsessió per la parella perfecta; i fins i tot l'establiment de famílies -diguem-ne- no tradicionals. Es manté la moralina de la primera part: la diferència suma. Madagascar desafia Darwin, en reivindicar Locke i un excèntric nou contracte social. No fa tant de riure com la primera (crec que es continuen aprofitant ben poc els pingüins!, digui el que digui la publicitat) però el guió és més ambiciós i, finalment, també més interessant.
Red de mentiras (Body of lies) és la nova pel·lícula de Ridley Scott i és alguna cosa a mig camí del thriller bèl·lic i l'assaig de política internacional. Jo li he vist moltes relacions amb Black Hawk Derribado (Black Hawk Down), el seu film del 2001, sobre la crisi de Somàlia. En tots dos casos, el director aborda amb cruesa com són els conflictes armats avui. La violència i la urgència han fet saltar tot heroisme o moral, el soldat 'salvador' s'embruta i es converteix ben aviat, ell també, en agent del desordre. Scott obre el film amb imatges de les tortures als detinguts iraquians, marcant el to d'una pel·lícula molt incòmoda per les seves constants ambiguetats.
La Trina Milan escriu en el seu blog sobre aquest film i ho fa de forma tan encertada que us en presento un fragment: "A la pel·lícula, --diu la Trina Milan--, Di Caprio en el seu paper protagonista, expressa la necessitat de conèixer perfectament la cultura i la forma de viure de l’Orient Mitjà per poder aconseguir èxit en la seva feina, cosa que no és compartida per els qui són els seus caps a la seu de la central d’inteligència. Finalment, DiCaprio es salva justament per la seva coneixènça del lloc on és. Serà capaç Obama d’aplicar a la seva presidència el coneixement de la diversitat cultural d’on prové?" Estic d'acord amb l'anàlisi, tot i que amb alguns matisos: és veritat que es reivindica el 'coneixement sobre el terreny', però aquest es vincula al treball coordinat amb els serveis d'intel·ligència d'una monarquia corrupta i violenta. Potser es guanya en eficàcia... però el problema no s'aborda en la seva arrel. Caldrà demanar a Obama que vaig més enllà d'un canvi d'aliances, per convenient que aquest sigui.
El cantautor nordamericà Rodney Crowell ha editat un dels millors discos de l'any. Sex&Gasoline: lúcid, compromès i urgent. En la cançó que dóna nom a l'àlbum, editat per Yep Roc i produït per Joe Henry, va cantant 'this mean old world runs on sex and gasoline'. L'encerta quan parla de 'vell món', però potser no acaba d'estar tan fi quan lliga sexe i gasolina. He pensat en l'última del James Bond, aquest Quantum of Solace (per cert, premi al títol indesxifrable!) i en una de les escenes, tan òbvia com impactant, en la qual una de les guapíssimes ajudants de l'espia es trobada morta tota pintada de negre. Els seus assassins l'han submergit en petroli, potser intentant posar al dia la impactant mort vista a Golfinger. L'or dorat s'ha substituït per l'or negre. L'escena en qüestió no és gaire representativa: resulta que a l'última de James Bond, erràticament dirigida per Mark Foster, hi ha molt poc sexe (en James Bond es passa més temps lamentant-se que no pas disfrutant la joie de vivre) i l'or negre és, ben encertadament, l'or blau! L'aigua representa el recurs que articularà --o potser articula ja-- la geopolítica de les pròximes dècades. El guió, com passa en moltes pel·lícules d'ara vol explicar moltes coses i no aconsegueix superar la cotilla del gènere, que és massa estricta.
Em quedo amb l'apabullant bellesa de Olga Kurylenko i l'encert, que cal apuntar a director i guionistes --entre els quals hi ha Paul Haggis--, de presentar-nos un reeixit exemple del dolent del segle XXI. Aquest no representa cap obscur càrtel de les drogues, sinó que és un hàbil i prestigiat gestor de les contractes i adjudicacions d'obra i serveis públics als països del tercer món. Els alterglobalitzadors; tan sensibilitzats amb la falta de transparència d'algunes d'aquests grups que veiem rera la privatització de serveis com l'aigua, l'electricitat, el telèfon, etc; segur que assenteixen satisfets: ho veus? ho veus? Això en el cas se'ls vegi el pèl en algun dels passis del film.
Vaig conèixer els Filmets quan no es deien filmets, i que ningú es pensi que em passa per alt l'aire de 'batalleta' que té un inici d'article com aquest. Encara es deia Festival Internacional de Curtmetratges de Badalona i aleshores, tenia un aire molt més familiar i singular, fins i tot una mica furtiu... costava d'imaginar aleshores que al cap de poc temps el festival, batejat de nou encertadament i capitanejat per Badalona Comunicació i Agustí Argelich, ompliria la ciutat de vistoses banderoles. Jo vaig conèixer en Pep Mita allà, en aquell moment, junt amb en Ricard Coll, en Xavi Moya i altres cineistes... i recordo un dia, un primer dia, que vaig ajudar a apil·lar cadires i ordenar les copes de xampany després de la inauguració al vestíbul del Museu. Em sembla recordar que plovia, a fora, o això és només una llicència per conferir més emoció al relat. (...)
En Paul Simon (a la dreta de la imatge) té una cançó molt maca que diu 'That's why God made the movies' i en Loudon Wainright III (el pare d'en Rufus, pels indies despistats) una altra que fa 'The Movies ara a mother to me'. Els dos intèprets afinen bons versos quasi sempre, però en aquest cas coincideixen, a més, en una mirada molt similar. Les pel·lícules com a salvació. És més que una declaració d'amor al cinema, això. És una confessió. I fa posar els pels de punta, almenys a mi. Potser perquè jo també he pensat moltes vegades això de que 'Déu' va fer les pel·lícules o que en alguna ocasió també m'he sentit consolat i tranquilitzat per una mare intangible, projectada a 35mm. La sublimació del cinema pot portar-nos a la bogeria, com aquella Mia Farrow que veu aparèixer en Jeff Daniels de la pantalla, a la Rosa Porpra del Cairo. Però bé, la insensatesa és una de les eines de les ens dotem per anar fent a la vida. I a vegades aquell moment, just després de tancar els llums de la sala, és el més semblant que podem tenir a 'viure una altra vida dins la nostra vida'. I no és poca cosa. Sigui cosa de Déus, sigui cosa de mares.
"Lo que me atrae de Fedora, confesaría Wilder en una entrevista, es en definitiva el hecho de que no haya podido resolverla.' Esta tranquila audacia, una audacia que se plantea desafíos y los resuelve no por gusto gratuito de la dificultad, sinó por fidelidada una visión es infinitmente digna de admiración". La cita és del cineasta Bartrand Tavernier, i està inclosa en el seu imprescindible diccionari (dos inacabables volums de 1.500 pàgines cada un) "50 años de de Cine Norteamericano" (AKAL) i que va escriure amb el crític Jean-Pierre Coursodon. Aquests darrers dies he resolt un deute pendent amb l'última gran pel·lícula de Billy Wilder. Fedora es un film dur, sec, brutal. És, com reconeixia el mateix director, un film sense resoldre... però trenta anys després de la seva estrena, aquesta reflexió sobre la dictadura de la imatge, en la pell d'una llegenda de Hollywood addicta a la cirugia plàstica, és molt colpidora.
A mi el que m'agrada de la Rachel getting married (La boda de Rachel), l'última de Jonathan Demme, és el retrat de la boda, per bé que aquest ha estat menystingut per una part de la crítica. Una pel·lícula sobre casaments? Una altra? Tanmateix, la boda de la pel·lícula és intensa i bulliciosa, hilarant, i a voltes evocadora. Traspua una alegria que fa posar una mica trist, o revela una tristesa que fa estar alegre, no ho sé. Una eufòria nostàlgica. Aquella eufòria nostàlgica, que només trobem en les bodes. La traumàtica història que el director i la guionista (la filla del gran Sidney Lumet) situen rera el casament és interessant però, en el fons, ja l'hem vista massa vegades. L'acció té lloc a Connecticut, a l'est ric i progressista dels EUA, dins una família bohèmia (i també benesant) desfeta per la mort d'un nen petit. Tot comença amb l'arribada de la filla addicta a mil-i-una substàncies, convidada per la seva germana, la Rachel, la que es casa. Hi ha una pila de gent, a la casa: una finca gran i acollidora, plena de detalls, un veritable indret de somni. Un grup de músics va tocant, mentre la gent entra i surt parlant de música, llibres i psicologia, com en un vodevil intel·lectual. També veiem, i això no és gens secundari, una Amèrica amb moltes races, diversa, profundament multicultural... l'Amèrica de l'Obama, ha dit algú. Demme filma amb una calidesa remarcable, i un fals aire improvisat (gens Dogma, per cert, i sortosament). El director excel·leix en el retrat impressionista però no acaba d'arrencar en el traç més íntim. Tanmateix, la Boda de Rachel és una de les pel·lícules més interessants que es poden veure avui a la ciutat.
He de dir que a mi m'agraden els epílegs a les pel·lícules, per bé que és un clixè ben clàssic dir-ne pestes. Ja sabeu: després d'una fosa en negra una veu en off o, millor, uns subtítols, van explicant que s'ha fet dels personatges que hem acompanyat durant 90 minuts o més: tal o qual són ara empresaris d'èxit, aquest i l'altra s'han casat, aquell va viure fins als 90 anys i va redactar les seves memòries en tres volums, va escalar no sé quina muntanya a partir de la via més desconeguda, més difícil, més perillosa o es va podrir a la presó. M'agrada saber què s'ha fet dels personatges amb els quals m'he fet, ni que sigui per uns minuts, ni que sigui en universos llunyans. Segurament això és el que distingeix un cinèfil d'un crític de cinema. El cinèfil queda atrapat en la història, el crític o l'expert queda seduït per l'artifici que amaga la història. L'un resta ben assegut a la butaca amb la boca oberta, l'altre té l'ànsia de saber què s'amaga rera la pantalla. Un aplaudeix el truc de màgia, l'altra malda per descobrir els secrets dels mags. Però, és clar, tot cinèfil és en el fons un crític de cinema... Sex in the City, la pel·lícula, és un d'aquests epílegs convertit en pel·lícula. I no funciona. No funciona. I ho diu el cinèfil, i ho diu, ja em permetreu, el 'crític'. Com a molt, s'ha dit no sé si encertadament, el film de Michael Patrick King és com un capítol dolent de la sèrie produïda, com la pel·lícula, per Sarah Jessica Parker. No sé si encertadament, deia, perquè tots sabem que no hi ha capítols dolents a la sèrie. El projecte televisiu va acabar de forma agredolça i un pèl sobtada. D'acord, d'acord. Faltava un epíleg, si! Però no calia una pel·lícula. N'hi havia prou amb un cinc minuts, a tot estirar. En sobren 140.
Burn after reading és la millor pel·lícula dels Coen des de Fargo. És ràpida, divertida i té molt mala òstia. Pur screwball comedy per a la fi de la història, slapstick de la postmodernitat. Ara que sembla que tots els cineastes nordamericans han de fer el seu preceptiu apunt contra Bush, ells s'apunten al carro, però ho fan a la seva manera, gens previsiblement. Respirem tranquils, perquè els Coen havien demostrat darrerament que no eren infalibles. L'apunt polític dels autors de 'Sangre facil' supera la conjuntura, sortosament, i la broma interna. 'Burn after reading' ha estat venuda com una sàtira a les pel·lícules d'espies. És això, si, d'acord. Només que aquest és el punt de partida d'un plantejament de fina intel·ligència. Podrien ser espies, podrien ser banquers. La política es mou convulsa en l'àgora del caos. Amb un pam de nas davant els titulars del matí. La perplexitat és el nostre estat natural, tan si ens fem dir catalans com nordamericans. "Què és el que hem après de tot aquest embolic? Vet aquí: que no hauríem de tornar-ho a fer. Això no obstant, exclama el cap de la CIA en una de les últimes seqüències del film: si aconseguíssim saber què és exactament 'el que no hauríem de tornar a fer!'" La moral d'aquesta història no és que no hi ha moral, que això ja s'ha vist. Sinó que som incapaços de destriar-la.
La d'associar la felicitat i la imbecilitat és, potser, una de les calúmnies més enverinades de les orquestrades pels membres de la internacional del cinisme. Mike Leigh planta cara a aquesta mentida en el seu últim film, la imprescindible Happy-go-lucky. La pel·lícula descriu la vida d'una mestra de primària --inoblidable Sally Hawkins en el paper de Poppy--, una dona que irradia una encomanadíssa felicitat i que el director subratlla més enllà de les convencions. Lluny de la normalitat, doncs, Poppy recorre la porosa frontera entre el seny i la rauxa, entre la intel·ligència i l'estupidesa. L'accent que Leigh posa en la història és molt interessant: el director ens parla de la felicitat, si, però no la que és el refugi dels beneïts, sinó la que és un instrument. L' instrument que els valents tenen per canviar el món. Poppy no és una inconscient: hi ha un dolor fondíssim en la seva mirada --està esplèndidament filmada la seva torbadora relació amb el homless de la fàbrica abandonada--, un sòlid compromís en els seus actes, talment fos una mena de santedat del segle XXI. Que no us enganyin el tràiler i el material de difusió del film a l'estat espanyol, els quals semblen entestats a presentar-nos una càndida comèdia sense gaire suc ni bruc. Happy-go-lucky és tota una declaració de principis que s'aixeca, elegant i sòlida, sobre el que podia haver estat un barat empatx d'humanisme new-age.
El millor del film israelià "Los limoneros" (Etz Limon) és que no és el que sembla. El cartell mostra els dos primers plans de dues dones guapíssimes i hom espera trobar-hi l'habitual història de solidaritat i superació a la qual té tanta tirada una certa oferta de l'univers 'Verdi-Renoir'. Però no. No és aquell tipus de pel·lícula. "Los limoneros" descriu la història d'una pagesa àrab, que veu com el seu modest camp de llimoners està amenaçat pel propi ministre de defensa israelià, que hi viu a tocar. La dona del ministre, una arquitecta israeliana vol i dol, veu i no veu, tot convertint-se, no sé si de forma buscada o no, en el reflex d'una part del públic europeu que es mira el conflicte des del sofà de casa... o des de la butaca del cine. El joc de mirades entre la pagesa i l'arquitecta és molt potent, però va més enllà del tòpic tou: revela cares noves, més ambivalents, més incòmodes. L'obra de d'Eran Riklis conté un discurs dur, profundament agredolç. És un film molt interessant per aproximar-se al conflicte àrab-israelià, amb una perspectiva molt equilibrada, que pot molestar per igual a propalestins que a proisraelians, la qual cosa és, clarament, una molt bona senyal.
Benvinguts al bloc de notes virtuals d'Oriol Lladó (CV). M'estreno al servei de blocs de mesvilaweb.cat. Els més de 300 apunts publicats fins ara a blogger continuen sent accessibles a albumderetalls.blogspot.com
Sóc periodista, i en els darrers temps m'he especialitzat en l'àmbit ambiental i tecnològic, tot i que això no ha pogut refrenar la meva passió per qüestions més intangibles, potser més ben representades en aquest bloc: el cine, els llibres, el rock'n'roll. Visc a Badalona, que és on desenvolupo bona part de la meva tasca associativa. Amb Òmnium Cultural, amb l'associació Ritme&Club, amb el col·lectiu ciutadà Badalona2011.cat, i un llarg etcètera.
Aquest bloc va començar el gener de 2007, tot i que abans havia malviscut una primera versió del mateix, on només penjava ocasionals articles fets per altres mitjans. L'any 2005, això si, vaig mantenir, junt amb la també periodista Laura Garcia, un bloc de viatge, que va mirar de resumir el camí que vam fer de Chicago, Illinois, fins a Ushuaia, a la Terra del Foc.
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
Veure pel·lícules més d'una vegada té aquestes coses. Per una banda, atempera la cinefília més nostàlgica, la que, per exemple, aleteja inquieta un diumenge a la tarda de vent i fred; de l'altra, serveix per descobrir coses noves entre els fotogrames. Pensava això l'altre dia després de tornar a veure 
El film 
El cantautor nordamericà Rodney Crowell ha editat un dels millors discos de l'any. 
Vaig conèixer els 
A mi el que m'agrada de la 
El millor del film israelià 
