Diversos amics rockers compartim de fa un temps un google groups (l'hem batejat poc originalment com a 'vinil connection') sense que, pel moment, ens hàgim posat d'acord en les fronteres d'això que definim com a rock. No és el que pretenem, definir etiquetes; però en tot cas, quedi dit que les diferències que mantenim ben sovint proven que això del rock és discutit i discutible, i que és, per tant, viu i ric, real. Acaba l'any i és hora de balanços. Inevitablement, a l'inbox del grup han arribat diferents llistats amb el millor del 2008 musicalment parlant. A continuació va una versió ampliada i 'interpretada' del meu, que podeu veure aquí en forma de llistat. El 2008 he disfrutat amb bandes joves i noves: Dr. Dog i la seva optimista barreja de Beach Boys i Big Star; The Feelice Brothers, traient la pols a les Basement Tapes del Dylan i The Band i The Fleet Foxes, amb un disc de debut ple de sol i harmonia, que potser no podran superar mai. També m'ho he passat molt bé disfrutant amb la savia veterania de Billy Bragg, que amb Mr Love&Justice ha presentat el seu disc més complet i rodó, o amb la torturada bellesa del debut de Bon Iver. Més coses: discos notables de John Mellencamp, que ha lliurat el seu millor treball en molts anys, Joan Osborne, el Sr. Chinarro, Lucinda Williams (quin disco més rockero!) i Marianne Faithfull, que amb la sempre genial producció de Hal Willner ha dit: eh, algun problema? a totes les aprenents de cantant amb suposades entranyes. Dues notes al marge, les Cançons Tel·lúriques de Roger Mas, un disc importantíssim, que he escoltat (que escolto, de fet) addictivament. I el Just a Little Lovin' de la Shelby Lynne, memorable homenatge a Dusty Sprinfield, produït amb ofici i elegància per Phil Ramone, tota una 'lliçó de modus' a tanta intèrpret de musiqueta d'espelma i tassa fumejant... La Lynne (a qui un dia es farà justícia) senta càtedra amb una qualitat vocal insuperable i una actitud indiscutible: dolç i amarg són cosins germans, no?
No és del pes dels anys, que volia parlar en aquest post, sinó de la màgia de les coses que fa temps que ens acompanyen. Aquesta tarda he substituït per raons obligades (atribuïbles a una goma en mal estat) el meu primer tocadiscos, un aparell marca Sansui que m'acompanyava des de feia 24 anys, quan els meus pares me'l van regalar a l'aprovar la selectivitat. No és del pes dels anys que volia parlar, deia; però està clar que entre aquell estiu de finals de mitjans dels vuitanta i avui hi ha quasi un quart de segle. Impressiona, si, i molt. Però m'impressiona més la potència amb la qual han sonat alguns dels vinils que, amb la il·lusió del nou aparell (un sòlid Thorens, de regust atemporal), i per allò de provar, han anat desfilant aquest darrer dilluns de desembre a casa. L'Strangeways here we come, dels Smiths, que feia temps que em venia de gust reescoltar i no trobava en cedé; el Conscience dels Womack&Womack, una debilitat del soul dels vuitanta que feia anys que no feia sonar; i el King of America de l'Elvis Costello, un disc que sempre tinc molt present i que si que tenia en versió digital. I amb tot, han sobresortit de forma sobrenatural dos versos d'un dels temes d'aquest disc de 1986: 'This is the place where I made my best mistakes, this is the place even angels don't understand'. El vinil guanya el codi binari en eloqüència i profunditat. El vinil és còmplice saviesa amb el passat. Els anys no pesen, els anys fan màgia... i amb aquell 'crec-crec' que fa l'agulla al lliscar damunt el disc, cal dir que, a vegades, aquesta mateixa tarda, fan màgia de la bona.
Moren amb poc temps de
diferència Joan Baptista
Humet, Mikel
Laboa i Odetta. De
l'Humet en sabia ben poc, a penes quatre cançons escoltades de passada
en la ràdio i el seu nom reivindicat en veu baixa en la lletra petita
de la Nova Cançó; del Mikel Laboa, alguna cosa més, i més després de
descobrir-lo el desembre de 1999 en un concert conjunt amb en Raimon.
El cantant basc ha mort figurant encara al meu llistat de 'pendents'
però en el seu moment em va sobtar la potència del seu compromís amb
una cançó que tenia 'tots els colors del verd' però que es mantenia
desafiant des d'una vanguarda amb olor de terra mullada. L'Odetta, la
veu del moviment dels drets civils nordamericans, és una altra
història. Fa unes setmanes, era un dels noms que Ritme&Club, una de
les associacions on col·laboro, teníem damunt la taula per a la
programació del Blues i Ritmes 2009. Hem fet tard, però la seva veu tan
especial (tan especial que va despertar l'interés pel folk a Bob Dylan,
com aquest reconeixia al primer volum de les seves memòries), ja deu
ressonar a hores d'ara junt amb la de Laboa, al cel dels artistes.
Retronaran les seves veus en el vent i la pluja, com ha de ser, amb la
delicadesa d'un ocell, amb la força d'un martell.
D'altra banda,
avui ha circulat per internet com la pòlvora l'anunci del final de
Loops!, que deixa òrfena de programa musical a la televisió del nostre
país. Com ja és habitual en aquests casos, a Facebook s'ha organitzat
ben aviat un grup de protesta (accessible aquí
si teniu un compte de Facebook). Qui ho desitgi, pot queixar-se en aquesta pàgina de Televisió de Catalunya.
No sé, primer vaig pensar que els Manel eren els Mishima de bon humor; després vaig creure que si la Carrie Bradshaw visqués entre la plaça de la Virreina i la plaça de la Revolució podria haver dit: 'the Manel's are the new Antonia's'. Tanmateix, cal superar la temptació de l'eslògan entusiasta (bé que de ganes no en falten!), perquè les etiquetes poden fer més mal que bé a una banda tan prometedora com aquesta, que tot just presenta el seu primer disc, 'Els millors professors europeus'. Els Manel són uns representants més d'aquesta cultura catalana que batega sense autocompadir-se, amb un pèu a l'Heliogàbal i l'altre als Verdi, la cultura que no existeix a la secció de cartes de director de l'AVUI... i que li és ben igual. Una cultura que ja fa temps que aplega adeptes a la causa sense consignes polítiques, que no es mostra perplexa, sinó seductora. Amb normalitat, amb qualitat, amb talent. I comença a tenir èxit.
L'entusiasme és poc científic, d'acord. Sé que al llarg de l'any, almenys designo una vintena de discos com els cinc millors de la temporada, i que com a mínim un cop al mes reivindico una pel·lícula de l'any diferent. Tinc cinquanta '3 millors discos de la història' i una desena de 'millors concerts de la meva vida'. No m'agrada el futbol, però en això em dec assemblar a un afeccionat d'aquest esport, d'aquells que cada temporada nomenen dos 'partits del segle', sinó més. L'emoció ens empeny a l'hipèrbole sense que hi volguem (poguem?) fer res. Doncs bé, resulta que aquest dijous, 27 de novembre, l'associació en la qual faig prosel·litisme pel (bon) rock'n'roll, Ritme&Club, presenta al Teatre Zorrilla de Badalona el debut al nostre país de Mark Olson i Gary Louris, les dues ànimes de The Jayhawks. Els Jayhawks són autors d'un dels meus cinc discos preferits, Tomorrow the green grass (1995, American Recordings). Que no us ho creieu? El teatre ja està a la ratlla del 'sold out'. Allà vosaltres.
Fa uns dies comentava les paraules de Howe Gelb que relacionava música i pòquer. Avui continuo aquesta divertida cerca de la 'recepta de la bona música', amb un fragment 'prestat' del bloc del saxofonista Martí Serra, el molt recomanable Alguns moments bons. En Martí reflexiona en el seu últim apunt sobre l'actuació en directe, el concert, allò que els americans en diuen de tantes maneres diferents: concert, live act, event, venue, show... "Però sí que crec --diu en Martí Serra-- que els músics ens equivoquem quan creiem que amb la nostra música ja n'hi ha prou per fer un bon espectacle. Al cap i a la fí, un concert és això, un espectacle, un aconteixement en un espai i en un temps, on hi ha moltes persones involucrades; i en un art escènic tot compta: la il.luminació, l'escenografia, l'actitud escènica, els gestos, les paraules, les mirades, el vestuari, el calçat, el pentinat, ... Tot el què passa dalt d'un escenari, i també el què passa a baix (que diferent és un club ple de gent que un teatre buit...!) és part de l'acte comunicatiu de la música, i la condiciona. Negar-ho no ens fa ser millors músics, sinó pitjors comunicadors. Al cap i a la fí, la música la fan els músics, però els concerts els fan els espectadors. O no?"
M'agrada el que diu Howe Gelb, líder de Giant Sand (d'on van sortir Calexico, per cert), en l'entrevista que li fa Ignacio Juliá al Ruta 66 d'aquest mes. "Salir a escena cada noche es mucho más fuerte que apostar: no hay set-list, no sé que tocaremos, espero recordar los mejores temas... sólo si vienen a mi." (...) "El riesgo de apostar no puede ni compararse al riesgo de hacer música. Supongo que hay una extraña conexión entre ambas cosas: se trata de hacer lo correcto, saber cuando entrar y cuando salir; mantenerte alerta".
"El grup mallorquí Antònia Font actua aquesta nit a la Carpa de les Arts dins el programa de les Festes de Maig. Aquesta és una de les propostes més refrescants que han sorgit darrerament dins el panorama pop-rock català." Així obria Vilaweb Badalona la seva notícia el dimarts sis de maig de 2003. Era la primera vegada que el conjunt capitanejat per Joan Miquel Oliver actuava a la ciutat. Ho feia davant de no més de 40 persones, entre les quals em comptava. Moltes d'aquestes quaranta persones -jo també- van ser (vam ser) ahir al Teatre Zorrilla en la presentació a Badalona de l'últim disc de la formació, Coser i Cantar. Sold out. Es va quedar gent a fora. En aquests cinc anys Antònia Font s'ha convertit en un fenòmen potentíssim i fa una certa gràcia veure'ls descrits com una novetat, una 'proposta refrescant'. El cas és que Antònia Font continua defensant com ningú un pop personalíssim, que ha madurat musicalment, i que no ha deixat de crèixer en ambició. Impressionant la intensitat amb la qual van abordar la que per mi és la seva millor cançó, l'Astronauta Rimador; la poètica vulnerabilitat que van saber preservar rera Bambú; i l'explosiva saviesa rítmica que van imprimir a Wah Yeah, amb la qual van tancar el concert.
"La poesia no és parlar de... la poesia és trobar. És una forma de coneixement, no dir allò que ja és conegut, parlar de... sinó arribar. S'arriba tot caminant, cada passa és un vers." Amb aquest poema de Joan Argenté, Martí Serra obria el seu esperat concert dins el Festival de Jazz de Barcelona, dissabte a la nit [vídeos a YouTube]. Les paraules del poeta badaloní van funcionar com un pròleg perfecte d'un concert intens i elegant en el qual el Martí Serra Trio; format per Serra al saxo Tenor, Rai Ferrer al contrabaix i Xavi Maureta a la bateria; va desplegar el seu còmplice talent. A la sortida, bona part del públic feia cua per comprar el cedé 'Alguns moments bons', editat per Fresh Sound i que, de fet, es presentava en el concert. El disc és molt recomanable. Hi ha un bonus track -que a mi em té el cor robat- descarregable gratuïtament al web de Martí Serra. Cada passa és un vers, deia el poeta. O una nota. Escolteu, disfruteu, trobeu.
El mateix dia que els mitjans informaven del suport de Colin Powell a Barack Obama, la cantautora de folk-core, Ani DiFranco deixava clara la seva adhesió al candidat demòcrata en un breu speech davant d'un públic rendit, a l'Auditori de Barcelona. La de Buffalo és una de les principals activistes del rock i sempre ha fet bandera de les seves adscripcions ideològiques situades en la indesxifrable etiqueta de les esquerres estatudinenques. Les paraules de DiFranco tenen un interès periodístic del tot relatiu. Amb tot, crec que són interessants per dues raons. Per una banda, DiFranco va referir-se a l'endemà de la victòria d'Obama amb un irònic 'els ocells cantaran i tots serem feliços', revelant una continguda autocrítica, no pas, crec, una encesa defensa de la política-naïf, com ve a dir Roger Palà al seu bloc. Apunt al marge: inicialment, la nordamericana no va donar suport al d'Illinois, tot defensant activament al 'silenciat' candidat Dennis Kucinich. Dues coses interessants, deia unes línies més amunt. L'altra: DiFranco va introduir la paraula "por" al seu discurs. Por de la derrota i de la presidència de McCain? És clar! Por de la victòria i de la presidència d'Obama? Diria que també. Almenys a mi em va semblar notar-ho en el subtext del seu discurs, com si volgués respondre a aquesta cantarella tan previsible i poc original: "ja veureu, tots aquests fans de l'Obama, l'òstia que us fotreu, tan si perd... com si guanya." En cada paradigma, hi ha una paradoxa, cantava sàviament realista la DiFranco en un dels seus temes més bonics.
"Sigui quin sigui el vostre problema... em sembla que he trobat la resposta. Tot el que heu de fer, gent, és anar cap a casa vostra, posar aigua a bullir i fer-vos una bona tassa de te. Estireu-vos al sofà després... i poseu un disc dels Four Tops: ja veureu com tot comença a arreglar-se". En els fòrums dedicats a Billy Bragg es pot trobar aquesta cita recollida a Malmö, Suècia, l'any 1986, i en la qual el pioner dels cantautors elèctrics intenta donar una explicació a una críptica, però bellíssima cançó seva. 'Levi Stubbs Tears' és una cançó sobre el trencament d'una parella?, sobre un maltractament?, o és l'enèssima cançó dedicada al poder curador del rock'n'roll? Billy Bragg lliga com ningú la descripció íntima i la denúncia social, la petita història i la gran declaració. Levi Stubbs Tears és en realitat dues, tres i quatre cançons. Pensava tot això en llegir al diari, avui, la mort de Levi Stubbs, el cantant dels Four Tops. Uau, dir-vos només que en els pròxims minuts em trobareu a casa, estirat al sofà, davant d'una bona tassa de te, escoltant Reach Out, el gran disc que els Four Tops van enregistrar per a la Motown, l'any 1966, mentre penso que, en efecte, tot comença a arreglar-se d'alguna màgica i poderosa manera. Levi Stubbs, en pau descansis al cel dels 'soulman'. Bona feina, germà.
Crec que el meu ipod m'amaga coses. Bé, no estic dient que l'inimitable artilugi d'Apple m'amagui cançons o àlbums. És ben contrastat que el sistema de categorització de l'itunes és infalible. No, no, el que passa és que el meu ipod m'amaga la seva pròpia intel·ligència. I crec que és molt savi, i potser una mica tímid. Diria que m'espia des del seu gran ull quadrat, finestra pretesament cega i indiscutiblement lluminosa, fent veure que és l'objecte inert que vaig comprar a la botiga. Però a mi no m'enganya. L'altre dia, camí de Vic, l'Ipod es conjurava amb el paisatge emboirat de la Plana per convertir el pas del tren on jo viatjava en un quadre bellíssim. Feia sonar els Fleet Foxes i el seu folk lissèrgic i tardoral. Tenia en marxa el sistema aleatori de tria de cançons i no em podia imaginar una millor elecció musical. És com si un poeta em xiuxiuegés "tot és possible, incrèdul" des de la butxaca de l'americana! Això no és tot: a vegades em sembla que se'n riu de mi, l'ipod aquest: uns dies abans, el juganer cervell del petit aparell situava, una rera l'altra, el Roll Over Beethoven de Chuck Berry amb una sonata per cello del compositor alemany. Com va acabar el xoc de Beethovens? Bé, gràcies. Vam riure una bona estona: el Ludwig, en Chuck i jo mateix. L'Ipode ronronejava satisfet al fons de la bossa.
Llegeixo al diari que "el fil musical que es podia escoltar des de fa 15 anys als trens de Rodalies de Barcelona desapareixerà durant aquest mes, després de la valoració negativa que n'han fet els viatgers en l'última enquesta de Renfe". Està bé, això. Jo era un sòlid enemic d'aquesta músiqueta de fons, m'exasperava, més que res. Em posava nerviós escoltar un cop i un altre el Canon de Pachelbel, i tan que m'agrada! Quasi l'he arribat a avorrir... Sort que no posaven la meva versió perferida, que és la que va enregistrar per a Deutsche Grammophon la peculiar i democràtica Orpheus Chamber Orchestra (a la foto). El problema amb el fil musical de Renfe no era el volum, prou ajustat; ni la qualitat de la selecció musical, conservadora però indiscutible. El problema era la repetició descurada i indiferent de moltes de les peces; la banalització del talent. En Prince deia que hi ha una mena de joia en la repetició, però es referia a una altra mena de joia. Amb el Canon; i això és culpa de la Renfe, però també en són responsalbes desenes d'anuncis i powerpoints escadussers; he hagut de decidir-me per la mateixa solució que de fa temps aplico també a la Creedence Clearwater Revival de John Fogerty, també radiats abusivament. He deixat d'escoltar Proud Mary o Lodi, abans d'avorrir-les per sempre més. Així he hagut de fer amb el Canon. L'haig de racionar. M'agrada massa!
Avui, 17 de setembre, es celebra el Dia Internacional de la Música Country, que coincideix amb la data de naixment de Hank Williams, un dels pares del rock'n'roll. Hank Williams és l'autor de Jambalaya, Lovesick Blues o I'm so lonsome I could cry i les seves cançons han estat interpretades per blancs i negres, elèctrics i acústics, analògics i digitals... "If it's folk music, then it's music for the folks" deia el trobador de l'Stetson. En record del vell Hank, i per commemorar aquest Dia, recupero un post de l'estiu passat (aquí hi ha la versió original) publicat a l'antiga plataforma d'aquest blog:
"Youssou N'dour; el més famós músic de Senegal, una de les estrelles més solvents i indiscutides de la world music; té un club a Dakar, el Just 4 You, situtat al Point E, a tocar de la universitat, ben a prop del barri que el va veure néixer, l'atapeïda i caòtica Medina. Mentre esperem que comenci la banda de la casa, sona de fons l'home de negre, senyors i senyores, el mateix Johnny Cash. Hi ha aquesta lectura restrictiva i errònia dels gèneres musicals --més que res, el que passa és que és molt cansada!-- que condemna el 'country' al cabàs de les músiques sense interés, amb un mig somriure de suficiència, que ben mirat, hauria de ser de pura ignorància. Bé, no és això el que pensen l'N'dour i la seva gent, que el fan sonar en aquest ambient, a les antípodes del Grand Ole Opry, la mítica sala de concerts de Nashville. Però resulta que Cash era un home de la terra, com ells, amb un passat rural molt proper, en trànsit a la ciutat, plè d'esperances; i com ells, també víctima de prejudicis; i que com ells cantava històries amb el cor... Alenen en les seves canóns gent amb ofici (o sense ofici), gent que passa gana, gent temerosa de Déu, gent que escolta el diable, com aquell que va anar a Reno, només per veure un home morir... Els personatges que habiten en les cançons de Cash no són molt diferents dels que habiten en les cançons del geni del mblax, ni tant sols són gaire diferents dels mites que poblen moltes cançons africanes. És per això que la música de Cash sonava en un dels temples mundials de la world music, amb tota naturalitat. Amb tota justícia."
"El millor llibre d'aquest Sant Jordi en realitat és un disc: es diu Les cançons tel·lúriques, i és obra de Roger Mas." Això ho escrivia en aquest mateix àlbum de retalls el 23 d'abril passat. Torno a Roger Mas, després de quasi cinc mesos i després de moltes, moltíssimes, escoltes plaents. Doncs bé: el millor espectacle musical que es pot veure avui al nostre país té els dies comptats. La traducció en directe de l'esplèndid àlbum del cantautor de Solsona requereix 12 músics dalt de l'escenari, fet que deu encarir força els costos o deu tenir no sé quines complicacions. Que sé jo! Aquesta nit, tanmateix, he tingut l'enorme privilegi de disfrutar de l'estrena de l'espectacle en versió gran format, en l'obertura de l'Altaveu 2008. Avui i demà hi haurà una altra oportunitat a Solsona. I després? A Barcelona, l'estrena de les Cançons Tel·lúriques en el seu format apropiat encara no té data. Hi ha moltes maneres de mirar la nostra 'anormalitat' com a país. Aquesta és especialment coent.
Fa anys que prometo no comprar-me tants discos, com si aquest fos un vici reprobable! Però ho prometo, si, davant de qui calgui, quan calgui, com calgui: potser una mica avergonyit, o potser per no haver-me de justificar. O potser per totes dues raons... però ho prometo: no em compraré tants discos. Les caixes dels cedés s'acumulen en piles al menjador de casa, fent un mapa hermètic i misteriós a ulls profans i que jo no em canso de recordar a qui calgui, quan calgui i com calgui que és ple de tresors per a la gent amb gana de coses noves. De tant en tant, d'imprevist, jo també hi trobo algun tresor. Aquestes últimes setmanes em passa que no puc parar d'escoltar Revelation, d'AJ Roach, un disc introbable al nostre país, però que és una de les meravelles d'aquest any. Fa uns mesos, l'amic David Prat, el va convidar a casa seva i el Roach en qüestió va aprofitar per fer una actuació als Genis, un petit bar musical de Badalona, a quatre passes de casa. L'altre dia en Jordi Pujol me'l va deixar amb un gest confiat, ple de les millors voluntats. Sabia que em fondria aquesta sàvia i crua barreja de folk i elegant pop --impagables, per cert, els metalls del tema que dóna títol al disc--. Ara una còpia d'aquest disc vola cap a Badalona des dels Estats Units. Me'l vaig haver de comprar, volatilitzant, de nou, la promesa -no em compraré tants discos- que, us podeu imaginar, a aquestes altures ja ningú es creu.
La coral més afinada s'ha emboratxat amb bourbon casolà i canta caòticament a la sortida de la taverna, en un temps i lloc indeterminat, que té, tanmateix, l'aire inconfusible de l'Amèrica més oblidada i l'alè d'un temps borrós, que és el d'ara. La lluna es mostra al quadrant superior dret de la imatge. Revela les marques del temps, gegantines esquerdes en la seva superfície. El satèl·lit, glossat fins la sacietat per poetes i poetastres, sembla que, aquesta nit, es disposi a acompanyar aquest grup de joves bulliciosos tot xiuxiuejant una vella cançó en la sideral distància. Allarga la seva ombra per les carreteres polsoses del país més inòspit, on canten aquests músics amb les butxaques foradades. Es pot reduir la més gran nació a una fotografia de color sèpia, amb les vores troquelades? La banda de músics surt a empentes i rodolons d'una taverna de mala mort, però els seus membres duen les butxaques de les gavardines i abrics plenes de les paraules de Robert Frost, Jack Keruac, John Steinbeck i en les seves orelles ressonen encara les notes de The Band, Bob Dylan, Neil Young i Townes Van Zandt. No és res nou, però no és qualsevol cosa. Aquest estiu m'acompanya dia i nit The Feelice Brothers, el disc homònim de la banda de Nova York.
Tots els afeccionats a la música ens hem preguntat alguna vegada quins són els nostres discos preferits i tots hem acabat la conversa amb un regust que no per conegut i esperat, deixava de ser menys frustrant. És possible trobar un Top10 entre els centenars, milers, de discos que un ha anat acumulant al llarg del temps? Existeix una sala VIP amagada en les lleixes on arxivem els cedés i els vinils? Existeixen els intocables? Hi ha una bona manera d'arxivar els discos? Són preguntes que generen debats sempre interessants però que acaben sense respostes clares i precises. I en canvi, entre els profans: quantes vegades m'han preguntat quin era el meu artista preferit? Tantes com, segurament, he donat respostes capritxosament variades, potser fins i tot contradictòries! Quants discos tens?, em pregunten d'altres, plantificats davant la paret que acull bona part de la meva discoteca? Quan respons que no ho saps, et miren com ofesos, més que amb incredulitat. Però els afeccionats a la música sabem que això no va d'estadístiques, ni d'intocables, tampoc de llistes; sinó d'una cerca íntima i addictiva, la cerca de la cançó perfecta. Som viatgers, més que no pas sedentaris classificadors de papallones, nosaltres!
Tot això per dir que aquest estiu em proposo classificar els meus quasi dos mil discos gràcies a l'espectacular sistema d'arxiu amb codi de barres (cal tenir un mac amb webcam), fabricat per Delicious Library (vegeu foto). Tot això per dir que aquest propòsit contradiu, en efecte, almenys un parell de les línies apuntades una mica més amunt.
Com anava allò del vell MacLuhan? Si el mitjà és el missatge, quin món ens mostraven les cintes de casset. El món dels cassets era més imprecís -com costava, passar d'una cançó a l'altra!-, precari -la forma com s'embolicava la cinta, tan primeta ella, emulant un irònic crescendo- i caduc -cada vegada que escoltaves una cinta, li treies una mica de vida-. El casset ja és, de fa tamps, una relíquia del disseny industrial, per bé que el món continua sent igual d'imprecís, precari i caduc! Potser en MacLuhan no va ser tan ocurrent com es pensava!
En tot cas, el vinil viu una segona època daurada: els melòmans mai van renunciar-hi i els esnobs s'hi llancen amb el fervor del nou convers, al mateix temps que el format digital revoluciona tot un model de negoci. Potser encara es... (CONTINUA)
Una amiga que m'estima molt però que a vegades m'observa de lluny amb una acidesa descreguda --que em dec ben merèixer-- es referia a mi com a 'relíquia'. Ho feia deixant un escuet comentari en un dels meus darrers posts --en el qual jo explicava, tot orgullós, els discos que compro sense ni tan sols mirar el preu--. Sé que ella no pretenia que em justifiqués, i tampoc és que jo en tingui ganes. Però m'agradaria deixar constància dels nervis passats el dilluns passat per aconseguir una entrada per anar a veure Tom Waits a l'auditori del Fòrum, el 14 de juliol vinent. Les entrades es posaven a la venda exclusivament a través del servei telefònic del Telentrada. Un servei que es va col·lapsar fins ben entrat el migdia del mateix dia, i que va arribar a generar una notícia d'urgència a l'edició digital de l'AVUI. El meu telèfon treia fum: trucava, amb percutiva insitència a l'indiferent 902 10 12 12. Però entremig, correus electrònics, sms i més de mitja dotzena de trucades entre amics: ho has aconseguit? saps d'algun truc? Em consta que un parell de coneguts van decidir curar-se en salut i comprar les entrades per veure el gran geni californià a París i Praga. Jo aconseguia l'entrada per un auditori més proper, el de Barcelona, quan faltaven pocs minuts per les tres de la tarda. Suposo que si, que sóc, que som, relíquies. De les bones. Com aquell piano, que bevia d'amagat, o com el tren dels baixos fons, la polka del vell cementiri o aquells gossos que perden tot el rastre quan volen tornar a casa... després de la pluja.
PUBLICAT EL 6 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.
Benvinguts al bloc de notes virtuals d'Oriol Lladó (CV). M'estreno al servei de blocs de mesvilaweb.cat. Els més de 300 apunts publicats fins ara a blogger continuen sent accessibles a albumderetalls.blogspot.com
Sóc periodista, i en els darrers temps m'he especialitzat en l'àmbit ambiental i tecnològic, tot i que això no ha pogut refrenar la meva passió per qüestions més intangibles, potser més ben representades en aquest bloc: el cine, els llibres, el rock'n'roll. Visc a Badalona, que és on desenvolupo bona part de la meva tasca associativa. Amb Òmnium Cultural, amb l'associació Ritme&Club, amb el col·lectiu ciutadà Badalona2011.cat, i un llarg etcètera.
Aquest bloc va començar el gener de 2007, tot i que abans havia malviscut una primera versió del mateix, on només penjava ocasionals articles fets per altres mitjans. L'any 2005, això si, vaig mantenir, junt amb la també periodista Laura Garcia, un bloc de viatge, que va mirar de resumir el camí que vam fer de Chicago, Illinois, fins a Ushuaia, a la Terra del Foc.
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
Moren amb poc temps de
diferència 
L'entusiasme és poc científic, d'acord. Sé que al llarg de l'any, almenys designo una vintena de discos com els cinc millors de la temporada, i que com a mínim un cop al mes reivindico una pel·lícula de l'any diferent. Tinc cinquanta '3 millors discos de la història' i una desena de 'millors concerts de la meva vida'. No m'agrada el futbol, però en això em dec assemblar a un afeccionat d'aquest esport, d'aquells que cada temporada nomenen dos 'partits del segle', sinó més. L'emoció ens empeny a l'hipèrbole sense que hi volguem (poguem?) fer res. Doncs bé, resulta que aquest dijous, 27 de novembre, l'associació en la qual faig prosel·litisme pel (bon) rock'n'roll, 
M'agrada el que diu Howe Gelb, líder de 
"La poesia no és parlar de... la poesia és trobar. És una forma de coneixement, no dir allò que ja és conegut, parlar de... sinó arribar. S'arriba tot caminant, cada passa és un vers." Amb aquest 
Avui, 17 de setembre, es celebra el 
