Falten uns minuts per les onze de la nit. És el dia de Reis, a fora hi fa un fred que pela. Tot és ben tancat, a casa: les persianes abaixades i la manteta al sofà, la meva segona pell aquest vespre. I en aquestes que arriba un tuit de Daniel Julià que alerta als seus contactes de Twitter que està nevant a can Ruti. Mira, em dic, mentre vaig cap a la finestra. A Morera també, veus. Faig una foto amb l'iphone i la penjo al twitter i al Facebook i seguidament vaig a donar un cop d'ull al que diu la gent al veïnat digital. En Carles Carvajal exclama entusiasmat en el seu estatus: Neva a Badalona!!!! (així, amb quatre signes d'exclamació) i l'emblemàtic Jaume García dedica el seu a un hilarant 'Let it snow in el barrio de Pomar'. Ben aviat la Cristina Casellas respon al meu propi post: també neva al carrer de la Conquista. Però jo ja estic preparant un sms per despertar alguna gent: "Neva a casa vostra? -dic en el missatge-, recordeu que podeu fer servir el Facebook i el twitter per explicar-ho". En Marcel Mauri, l'Anna Estany, en Josep Duran, l'Imma Casals o en Carlos Casado van fent el mapa virtual de la 'tímida' nevada al Barcelonès Nord, mentre en Xavi Giró situa en el seu estatus un escuet però indiscutible 'snowed', la Mar Grífol diu que neva a baix a mar, però que no qualla i l'Oleguer Serra informa des del Progrés que a les 23:33 al Progrés encara no, però que 'estem impacients'. És emocionant, tot plegat: la nevada, --malgrat sigui tímida i certament ridícula mirada en termes nacionals--, però també la manera com la informació va corrent, absent als canals habituals, a cop de tecla. El Facebook, al final, acaba revelant-se com un lloc gens virtual. Aquesta nit és més aviat com la plaça d'un poble on la gent s'apropa per comentar i compartir, per informar-se de les últimes noves... i per participar.
La setmana passada, l'associació The Crypts va organitzar a través de Facebook una convocatòria pública i oberta: el funeral simbòlic i reivindicatiu d'una sala de cinema. La cita va arribar a més de 500 persones en la forma d'invitació electrònica i va tenir una repercussió mediàtica significativa: la televisió local hi va ser i l'endemà Vilaweb, El Punt i l'Avui en parlàven. Tanmateix, la iniciativa de la productora badalonina, que volia cridar l'atenció sobre el tancament de les últimes sales de cinema al centre de Badalona, va aplegar una trentena de persones. Va ser un fracàs? Amb la Sara Muñoz, responsable d'El Punt a la ciutat, en parlàvem el divendres. La seva era una mirada més aviat pessimista. 'És molt fàcil fer click amb l'ordinador, però quan es tracta de moure's la gent no deixa al sofà', argumentava. Però és tan fàcil, fer click? Això voldria dir que qualsevol iniciativa que es propagués per la xarxa hauria de tenir unes adhesions gegantines, pròpies d'un país de set milions de persones. I no és el cas. Però és dolent, això? És el que és, senzillament. El que hem de fer és aprendre a valorar en la justa mesura la participació virtual i aquesta és una feina que, en efecte, tenim a mig fer. La convocatòria del cinema no va ser un desastre, malgrat la trentena de persones mobilitzades. Senzillament, cal situar més variables en l'eqüació i valorar altres impactes: el mediàtic, el virtual... i el presencial. (... continua...)
S'apaga la màgia del cinema al centre de Badalona, diuen la gent de The Crypts, que aquest vespre han muntat un funeral simbòlic per recordar l'última sala de cinema del nucli històric de la ciutat, els referencials Picarol, que avui fa l'últim vals, l'última sessió. Màgia, és així mateix; màgia que s'apaga, com la flama d'una espelma solitària. Una sala de cinema mai és, només, una sala de cinema. En la foscor prèvia al començament de la pel·lícula aflora un univers paral·lel, que no per intangible és menys potent. En una sala de cinema viatges, mors, t'enamores, rius, plores, fuges... trobes. És per això que es fa un funeral: no es fa una manifestació, ni una ocupació; tampoc s'ha demanat la paraula al ple municipal. És un funeral, que és el que es fa quan se'n va un ésser estimat. (... continua ...)
Caldrà que expliquem algun dia la història de Sant Jeroni de la Murtra, perquè jo no l'entenc. No parlo de la història-història: que si el monestir badaloní va ser fundat el segle XV o si va acollir la visita dels reis catòlics i Colom. Aquesta és la història coneguda, ben documentada i que és més o menys accessible a tothom, per exemple en aquest document. Parlo d'una altra història, jo; la història que no entenc, la història d'avui. (continueu llegint)
Vilaweb Badalona repassa avui l'ús d'internet per part dels partits polítics de la ciutat. Els resultats són desiguals. Hi destaca la feina del Partit Popular de Xavier Garcia Albiol (el del vergonyós vídeo dels 7 minutos) amb un enfocament molt agressiu de màrqueting polític, molt ben situat, això si, en el món d'internet 2.0. Hi brilla amb un discurs demagògic i perillós, però hi brilla, malauradament. Garcia Albiol subratlla com a lema que el partit que representa està a dos regidors d'igualar l'abans omnipresent PSC. I què fa el PSC? Bada. Convergència es manté bé, ja que va ser el primer partit a fer un ús intensiu de la xarxa com a eina de comunicació política. Ferran Falcó, amb el seu bloc, i Josep Pera, a través de Facebook, han sabut fer una bona transició de l'oposició al govern.
L'altre dia, i en la meva faceta de president
d'Òmnium Cultural al Barcelonès Nord, vaig participar en un debat a Televisió sobre
Badalona sobre l'elecció de Badalona com a Capital de la Cultura
Catalana el 2010. Com passa en aquesta mena de cites, el temps es va
fer curt i em vaig quedar moltes coses al pap, moltes idees que
m'hagués agradat plantejar, a més d'altres que voldria haver dit de forma més
clara, més convincent. La televisió és un púlpit immillorable,
però també és un espai exigent i rígid. Els minuts són or, i està clar que per
parlar de la cultura a Badalona no hi ajuden gaire els cronòmetres. (continua)
La participació és com la sostenibilitat, és la sal desitjada en tot discurs polític. Si Greenpeace és sostenible, perquè no pot ser-ho Repsol? I amb la participació, passa tres quarts del mateix. Quatre dies abans de les eleccions a l'estat, el senyor Rajoy es va fer un Facebook, amb l'ànim d'escoltar la gent, deia; i avui és un més dels molts vaixells virtuals abandonats a la deriva pels polítics. A Sant Adrià de Besòs, l'Ajuntament ha preguntat aquests dies als veïns si volen mantenir o no les tres xemeneies de la FECSA, les famoses tres torres que presideixen el litoral maresmenc. És per això ha engegat una consulta popular, que finalitzat amb victòria aclaparadora dels que opten per la conservació de la infraestructura (veure notícia aquí). Crec que toca remarcar la valentia de l'alcalde de Sant Adrià a l'intentar situar aquesta qüestió en el centre del debat ciutadà. A Sant Adrià, sembla que la participació ha aconseguit trencar la gàbia d'or... Però és així, relament? La iniciativa de l'Ajuntament adrianenc és positiva, bé que també insuficient. Malgrat que els adrianencs han tingut a disposició dos díptics amb informació diversa, i per bé que es van fer unes jornades de debat prou interessants sobre el tema, crec que no s'ha sabut posar tota la informació damunt la taula. La pregunta que s'ha proposat és absoluta: mantenir-les o tirar-les? Caldrà optar per una o altra opció, sense saber quan costa deixar-les, enrunar-les o restaurar-les, o si hi ha diners per fer-ho. Tampoc s'acaba de saber com és exactament l'espai ni què s'hi pot encabir. Està bé la pregunta, però ¿no els sembla que els falten elements per emetre una opinió informada? Salvem l'edifici... però per a fer-hi, què? La intenció suposo que ha estat bona, tot i que ha acabat revelant el mal de la política d'avui. La participació no és només votar quatre anys i tampoc és una pregunta ocurrent suggerida per un polític amb gana de titulars! La participació és un procés, una voluntat política. Un cop coneguts els resultats de la consulta, es tornarà a tancar l'expedient en un calaix?
El nou centre comercial de Badalona va néixer amb un accent extraviat: els creatius que van idear-ne el nom van pensar que l'ambigüetat lingüística els afavoria, es pensaven ben moderns, ells. El Màgic Badalona naixia amb mal peu, convertit en Magic Badalona. Unes poques setmanes després de la inauguració ja hi ha damunt la taula el compromís d'esmenar el (voluntari) error. Una campanya telemàtica, a través de Facebook, i impulsada per Jaume Lleal, el qual ha donat tota una lliçó de ciberactivisme, ha aconseguit la mobilització de polítics locals i de les parts implicades. Lleal explica les claus de l'èxit d'aquesta campanya avui a Vilaweb Badalona.
Aquest apunt és, en realitat, un llarg peu de foto. A la imatge veiem l'Anna Abellán i l'Ignasi Niubó, les dues cares del Restaurant la Sargantana de Badalona, dissabte passat a la nit. Era l'última nit del local del carrer del carrer Sant Francesc d'Assís. En unes poques setmanes, la nova Sargantana obrirà les portes uns metres més amunt, a Dalt de la Vila. L'aventura d'oferir un espai on combinar gastronomia i cultura continua, per tant, ampliada i reforçada. Dissabte, però, es tancava un capítol i crec que valia la pena consignar-ho i crec també, modestament, que aquesta foto ho consigna amb eloquent alegria. Per això no volia dir gaire res més que aquestes quatre línies en forma de (llarg) peu de foto.
Badalona serà la Capital de la Cultura Catalana el 2010. Aquesta és la notícia del dia a la meva ciutat, per ara més celebrada als despatxos de la peixera (el nou edifici d'oficines municipals) que a les seus de les associacions i entitats. Ja hi haurà temps, suposo. Vaig signar l'adhesió a la proposta presentada per la regidoria amb algunes reticències, que vaig decidir comunicar a les persones responsables i no estirar més el fil, no fos cas que la qüestió de la capitalitat es convertís en un enverinat camp de batalla, que aquesta sembla ser l'especialitat badalonina després de la democràcia recuperada. (... continua ...)
Dalt de la B25, camí de casa, són les nou tocades. Em fixo en el rètol del Bar Matews d'Artigas, i penso: quina agosarada estratègia de màrqueting s'amaga rera aquesta singular utilització de la lletra 'w'? Potser se m'escapa alguna història interessant. La ciutat és sempre plena d'històries interessants, com la d'aquest altre home que apunta no sé que en una petita llibreta i que es mira alguna cosa que la marxa de l'autobús ja m'impedeix veure. Als que ens agrada el cine ens agrada viatjar en bús: el carrer prèn la forma d'un gran traveling. A continuació em fixo en una parella d'adolescents. Assagen maldestrement el ball de l'amor al portal de casa els pares i sembla com si pogués escoltar l'olor de la truita, senyal inequívoca que és hora de pujar a casa, a sopar. Els botiguers tardans, una mica més enllà, van abaixant les persianes amb muda estridència. Les cares cansades i un comentari amable per a la noia que s'ha esperat a l'última volta de clau. Va començar a fer unes hores a l'estiu i ara, si la crisi ho atorga, potser entrarà a mitja jornada.
Badalona, aquest vespre, entre Artigues i Can Claris semblaria una postal suspesa en el temps, sinó fos per aquestes dones amb un mocador al cap que passen mirant de reüll el barroquisme dels bolsos que penjen com ombres horribles en l'aparador del magatzem xinès, encara obert. Un grup de joves paquistanesos es passegen, com si el director del film, amagat en alguna banda, hagués fet un gest amb la mà tot cridant: acció! Nets i planxats, l'espatlla ben recta, parlen en veu baixa. Deuen pensar, els joves d'aquest grupet, en llicències i permisos municipals.
L'autobús arriba a l'Olímpic, finalment. El Palau de la Penya està més fosc de l'habitual, avui. La llum i un llunyà brogit roba totes les mirades entre els presents al llarg vehicle en el qual viatjo. Aquesta tarda s'ha inaugurat el Magic Badalona, el nou centre lúdico-comercial de Badalona, que és com, prudentment, li diuen els periodistes. Una dona asseguda al meu costat interromp la conversa amb la seva companya de viatge i li espeta: 'això? això és un nou centre comercial'. La seva intervenció és com una veu en off fora de lloc. M'enfadaria, sinó fos perquè en la seva brutal sinceritat trobo finalment un bon final per la meva particular pel·lícula a 30 km/h, per cortesia de la companyia concessionària del transport públic de superfície, la mai prou glossada Tusgsal.
Flickr és la principal xarxa social per compartir fotografies a la xarxa. Milions d'usuaris la fan servir cada dia, molts d'ells hi publiquen fotos de la nostra ciutat. A més de Flickr, però, n'hi ha d'altres que també són molt actives. Quina és la imatge que hi surt de Badalona? Preparats per una cerca addictiva? Vilaweb Badalona publica avui un entretingut article, molt apropiat per aquest diumenge rúfol.
Llegeixo al diari que l'Ajuntament de Badalona vol anar més enllà de la faixa i l'espardenya en el programa de la Capital Cultural de Catalunya, a la qual opta. Està bé, això, però em pregunto a que es refereix exactament el regidor quan expressa aquestes paraules que ens remeten a una vestimenta extingida de fa temps en la quotidianitat del país, més pròpia de l'antropologia històrica que del treball de camp. Potser està dient que hi ha una cultura catalana que està en aquest nivell pintoresc i caduc? No crec que la cosa vagi per aquí, almenys conscientment. O potser si. Al capdavall, resulta que alguns s'han acabat creient que són la faixa i l'espardenya (per cert, què ha passat amb la barretina?) els elements que ens caracteritzen, tot oblidant que el nostre país, i per tant la nostra cultura, ha tingut -i té- un paper indiscutible en la innovació i la vanguarda de les lletres, la pintura, les arts escèniques. És com si ens tiréssim unes pedres a la teulada que ni tant sols ens tiren els nostres més reacis veïns. Antoni Tàpies, Miquel Barceló, Carles Santos, Roger Mas, Quim Monzó, Enric Casasses, José Luis Guerín, Marc Recha, Àlex Rigola, Sol Picó... no són pas gent de la faixa i l'espardenya, no? I són reconeguts i admirats arreu. Buf... és evident que Badalona, si finalment obté la capitalitat el 2010, farà una programació que va més enllà de la faixa i l'espardenya! El que seria difícil, en realitat, és fer una programació de faixa i espardenya. Fa tant de temps que la nostra cultura ha superat aquest debat, que em sobta que el missatge sorgint de la roda de premsa sigui precisament aquest. Una altra cosa és si en els actes de la capitalitat de la cultura catalana s'ha d'incloure el flamenc, tan present i tan viu a Badalona. Jo crec que si, perquè és absurd 'ignorar' una expressió cultural que a Badalona és tan potent i que té tanta qualitat. Fa temps que Òmnium, l'entitat que presideixo a Badalona, en parla, d'això, i no ens hem acabat de posar d'acord, tot sigui dit. Aquest, però, és un tema que, si convé, ja serà desenvolupat en un apunt posterior.
Ha mort el bisbe Joan Carrera, nascut a Cornellà però badaloní d'adopció, ja que en aquesta ciutat va viure una part molt significativa de la seva vida. Amb ell perdem un referent importantíssim del compromís de molts religiosos del país per la democràcia i la justícia social. No sé si, estrictament, Carrera va ser un d'aquells 'curas rojos', tot i que s'hi va relacionar força i va compartir alguns dels seus objectius. Era home de poques paraules, i les que deia venien acompanyades d'una múrria ambigüetat que a voltes podia ser una mica frustrant a l'oient passavolant, però que, en canvi, revelaven una altíssima sensibilitat, més a prop de la glossa que del míting. Però la sensibilitat, en les persones compromeses amb la seva gent, pren sovint la forma de l'acció. I el bisbe Carrera en va fer molta, d'acció: acció pels nouvinguts de fa quaranta anys i pels de fa quatre dies. Recordo una taula rodona que vaig compartir amb ell l'any 1999. Parlàvem de nova immigració quan aquest fenòmen a mi em semblava més entretingut que urgent. Però per ell era una realitat ben propera. Sabia de què parlava. Les seves paraules van situar-me a lloc, amb aquella elegància distant que hom espera trobar en un religiós d'alt rang. Va refredar, plè de raó, les meves argumentacions que de tant políticament correctes havien perdut tot sentit: no serveix de res negar els problemes, --deia el bisbe--, hem de saber donar respostes a les persones que, avui, estan convisquent amb els nous veïns de les nostres ciutats, no hem de riure'ns de les seves preocupacions, ni menystenir-les. L'escapisme de l'esquerra, que d'alguna manera apuntava Carrera, va donar corda al PP i els seus vídeos-denúncia. Ara ens en lamentem. El nostre país ha fet molta sort de tenir persones com el bisbe Carrera, bé que ens hàgim permès el suïcida luxe de no escoltar-los prou. Bona feina, bisbe.
Pocs temps després de la formació de l'equip de govern de la meva ciutat, Badalona, el regidor de Ciutadania i Convivència, en Josep Pera, va sol·licitar una reunió amb la junta d'Òmnium, entitat que presideixo al municipi. Era un dia entre setmana, sobre les vuit del vespre. El regidor va venir al nostre fosc i inòspit local amb un bloc de notes i un bolígraf per demanar-nos la nostra opinió sobre un seguit de qüestions, principalment sobre la nova immigració i els reptes que suposa. Ens va escoltar amb atenció i després nosaltres vam seguir, prudentment interessats, les seves línies de treball, que tot just tenia dibuixades. El regidor havia vingut a escoltar, no a exposar res. Però, malgrat tot, ens va agradar el que va dir-nos. També la forma i el moment en què ens ho va dir: a l'inici de mandat, just al moment en que es decideix la feina a fer, just quan és més interessant incorporar idees i pensades dels altres. Algunes de les coses que li vam suggerir, les ha incorporades després en la seva agenda. Les paraules de Pera denotaven una ambició realista, ancorada en el coneixement de la ciutat i les seves necessitats, amparada en la certesa que per fer avançar les coses cal la participació d'administradors i d'administrats, cadascú segons les seves possibilitats, cadascú segons les seves habilitats. Des d'aquella trobada, ens hem vist en moltes més ocasions i hem parlat al voltant de taules diverses, acompanyats de gent també diversa. Dijous es va presentar el programa de les sessions d'acollida per a nouvinguts, en les quals ha treballat una bona colla de gent. És un primer pas. En vindran d'altres.
A Badalona, aquesta tarda, i en ple rovell de l'ou, la companyia concessionària del transport de superfície, la nostra estimada 'Tusgsal', oferia als ciutadans una mena de 'happening' poètic, potser com a aperitiu de la festa major d'agost. Un dels panells informatius, que des de fa dos anys hi ha inútilment palplantats al costat d'algunes parades, estava en 'probes'. Notícia! El panell funciona... amb falta d'ortografia, però funciona. Tota una novetat, ja que els panells en qüestió, que han de mostrar el temps d'arribada dels busos, no han funcionat mai fins: molts no han arribat a encendre's mai, d'altres donaven, i encara, informació errònia. Les 'probes' consistien a fer passar per la pantalla un hilarant 'Bon any nou'. Un cop i un altre, en plena canícula. Fa dies que no veig en Pep Mita. Ves que no s'hagi mudat en la pell d'un hacker poeta amb ganes de fer-nos riure una mica. Com a mínim que serveixin per això, els malaguanyats panells informatius!
... decidíssim posar-nos d'acord? M'ho diu en Josep Maria Massot, amb un posat que, si no sabés qui és, potser podria confondre amb superficial murrieria. En Massot, arquitecte en cap de l'Ajuntament de Badalona, parla de la proverbial incapaciat de la ciutat on visc per abordar, de forma consensuada i il·lusionada projectes de pes, projectes de veritable empenta ciutadana. I no hi ha superficial murrieria, en les seves paraules, sinó un cansament quasi còsmic, ben salvat, això si, per una ironia escapista. Jo li dic: ni que fos posar-nos d'acord a canviar de temes per un any, jo potser ja firmaria! Però en Massot fa que no amb el cap, tot rient. ¿Saps amb quants temes podriem barallar-nos encara?, m'espeta. Potser si. Parlàvem de la presentació d'El més vell dels desitjos: el port de Badalona (Nautilus), el llibre escrit per Andreu Mas i que a mi em va tocar presentar, fa uns pocs dies, a l'Espai Betúlia, enmig d'una inèdita expectació política a la ciutat. El llibre és interessant i conté molta informació nova. L'Andreu escriu molt bé i sap moltes coses. És una bona combinació, aquesta. Però resulta que les tres persones que erem a la taula cadascuna tenia una idea de com havia de ser el port de Badalona. Potser en aquella sala plena de gom a gom haguéssin sortit fins a setanta o vuitanta ports diferents... però cap dels presents era capaç de mostrar-se entusiasmat amb el port present, plausible, real. I si durant un any decidíssim posar-nos d'acord?
PUBLICAT EL 26 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.
Pompeu Fabra és el badaloní més important del segle XX i no té cap espai públic rellevant a la nostra ciutat, ni tant sols un monument o escultura, més enllà d'un modest monòlit impulsat per, entre d'altres, l'entitat que presideixo de fa un temps a Badalona. El 'mestre' va viure a la ciuatat trenta anys de la seva vida, els més fructífers, els de la seva maduresa, els que van regalar al nostre país el Diccionari que va donar ales a la nostra llengua. Si en va marxar, Fabra, va ser forçat per l'exili . Potser encara algú dubta de designar Fabra com a badaloní. Jo no. Jo ho tinc claríssim. És per això que la nova plaça central de Badalona -que està cridada a ser el nou centre neuràlgic de la ciutat- hauria de dur el seu nom. I també la nova estació de metro que hi haurà al subsòl. Em sembla que és una bona forma de passar comptes amb la nostra memòria recent. Hi ha alguna ciutat a Catalunya que pugui fer això amb més justificació que la nostra? Des d'aquesta setmana, una iniciativa ciutadana, amb la qual col·laboro, mira d'aplegar suports per aquesta idea. Al web pompeufabrabadalona.cat s'hi pot trobar el llistat d'adhesions. Impressiona, la veritat. De moment hi ha institucions com la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Catalana d'Estiu... o l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. I persones (de Badalona i d’arreu) tan reconegudes com l’exalcalde Màrius Diaz; els actors Jordi Dauder i Oriol Genís; els cantants Raimon i Teresa Rebull; els periodistes Toni Soler, Sílvia Soler, Iu Forn i Oriol Soler; els poetes Joan Argenté, Màrius Sampere, Carles Duarte, Coloma Lleal, Odile Arqué, Paco Fanés i Valentí Soler; els crítics Joaquim Molas i Albert Manent; els historiadors Josep Maria Ainaud de Lasarte i Jordi Monés i Pujol-Busquets; el meteoroleg Tomàs Molina; els escriptors Julià de Jòdar, Pep Coll i Joan Soler i Amigó; l’exregidor Marcel Riera; els llibreters Gerard Remendo i Isidre Sala.
PUBLICAT L'11 DE JUNY DE 2008 A ALBUMDERETALLS.BLOGSPOT.COM.
Benvinguts al bloc de notes virtuals d'Oriol Lladó (CV). M'estreno al servei de blocs de mesvilaweb.cat. Els més de 300 apunts publicats fins ara a blogger continuen sent accessibles a albumderetalls.blogspot.com
Sóc periodista, i en els darrers temps m'he especialitzat en l'àmbit ambiental i tecnològic, tot i que això no ha pogut refrenar la meva passió per qüestions més intangibles, potser més ben representades en aquest bloc: el cine, els llibres, el rock'n'roll. Visc a Badalona, que és on desenvolupo bona part de la meva tasca associativa. Amb Òmnium Cultural, amb l'associació Ritme&Club, amb el col·lectiu ciutadà Badalona2011.cat, i un llarg etcètera.
Aquest bloc va començar el gener de 2007, tot i que abans havia malviscut una primera versió del mateix, on només penjava ocasionals articles fets per altres mitjans. L'any 2005, això si, vaig mantenir, junt amb la també periodista Laura Garcia, un bloc de viatge, que va mirar de resumir el camí que vam fer de Chicago, Illinois, fins a Ushuaia, a la Terra del Foc.
La revista de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, dirigida per Ramon Folch i amb Jordi Flamarich de cap de redacció. Tota l'actualitat ambiental, tota la interpretació...
Caldrà que expliquem algun dia la història de Sant Jeroni de la Murtra, perquè jo no l'entenc. No parlo de la història-història: que si el monestir badaloní va ser fundat el segle XV o si va acollir la visita dels reis catòlics i Colom. Aquesta és la història coneguda, ben documentada i que és més o menys accessible a tothom, per exemple en 
Vilaweb Badalona 
Ha mort el bisbe 
