1.1. Crítiques, comentaris i notes [C]  Era el capvespre del 26 de maig de 2007, la 60a edició de Canes s'estava acabant i les nostres piles ja s'havien exhaurit es pot dir del tot. Havíem quedat per sopar a les 10, però encara teníem temps de veure una darrera pel·lícula, segons com anés la cosa. A les 8 començava la cerimònia de lliurament del premi Gan a un film projectat a la secció "Un certain regard", que tot seguit es projectava a la mateixa sala Debussy. Si la guardonada ja l'havíem vista, res, sortiríem i, si no, ens quedaríem a veure-la, en el ben entès que a les 10 havíem imperativament de marxar. Renoi! La cerimònia va començar tard. Thierry Fremaux, aleshores director artístic del Festival, va pujar a l'escenari i vinga xerrar. El rellotge avançava. En aquestes que crida els membres del jurat, al capdavant del qual hi havia Pascale Ferran —era l'any del remolí Lady Chatterley i de la seva famosa intervenció reivindicativa a la gala dels César—. No cal dir que la dona, en agafar el micròfon, s'hi esplaià una bona estona... Va comentar que el cineasta rumanès Cristi Puiu, membre d'aquest mateix jurat, se n'havia hagut d'anar, però que la seva absència no tenia res a veure amb el resultat del premi. I llavors comença a explicar que feia 10 dies, tot just arrencat el certamen, havien decidit descartar California Dreamin', de Cristian Nemescu, sense ni veure-la, perquè era l'obra inacabada d'un director debutant que havia mort abans d'enllestir-la i que, per tant, el que es projectava a Canes ni tan sols es podia saber si corresponia plenament a la personalitat artística del seu autor. Ella s'ho va fer i s'ho va desfer. El cas és que ja no recordo com va anar, però finalment la van veure i van canviar de criteri: no tan sols la consideraven, si no que, a més, li atorgaven el premi. A la pantalla es va projectar aleshores la imatge del malaguanyat Nemescu, a tota pantalla. Esclats d'aplaudiments entre el públic. Ferran va venir a dir que, amb el que hi ha, en brut, en aquesta pel·lícula, es fa evident l'enorme potencial d'aquest cineasta, a qui un dissortat accident automobilístic va llevar la vida als 27 anys d'edat i, a nosaltres, ens ha privat del que ben probablement hagués estat un nou autor de pes al cinema europeu. Emoció intensa. La cerimònia, llavors, va continuar, pujant a l'escenari el muntador que havia hagut d'assumir la tasca d'enllestir el film d'acord amb les xerrades tingudes amb Nemescu i en harmonia amb la resta de l'equip, també present i commogut en aquell intens acte d'homenatge al company desaparegut.
Enllestit el repartiment i calmats una mica de tanta emoció, mirem quan dura... 2 hores i mitja... i ja eren cap a tres quarts de nou! Què fem? Tampoc ens queden gaires forces: ens quedem a veure'n un tros, fins cap a les 10. I així va ser. O sigui que no la vaig veure tota i, esclar, fins que això no passi, no en puc completar una opinió. La recordo, això sí, com un pèl desmanegada —precisament, per inacabada—, d'un cert caire fellinià i que hi anava, hi anava...
FOTO Maria Dinulescu i Jamie Elman, a California dreamin', de Cristian Nemescu
 Feia dies que no anava al cinema. Pitjor, encara: feia dies que no em venia gens de gust anar-hi. Res no m'atreia prou com per arribar-me a les sales que tinc més a la vora de casa: els Lauren Costa Brava, de Blanes. Sol passar-me cada estiu: després ve el final d'agost i tragino un delerós "mono" de pantalla! El cas és que la revista blanenca on col·laboro mensualment em van recordar que els havia de lliurar l'article a què m'havia compromès i això passava just quan acabava de llegir les crítiques publicades sobre A Bruges (In Bruges / Escondidos en Brujas / Bons baisers de Bruges / In Bruges. La coscienza dell'assassino), de Martin McDonagh. Especialment la de Judith Vives, em va engrescar a trencar l'abstinència cinèfila que estava practicant i vaig fer cap a aquelles multisales. Si realment s'ho valia, ja tindria material d'interès per a l'article que havia de fer. I us he de confessar —gràcies, Judith— que em va valer la pena, anar-hi.
No és una pel·lícula rodona, té alguna solució de guió ben forçada i alguns recursos de posada en escena un pèl immadurs; però Martin McDonagh trasllada a la pantalla una força dramàtica, un negríssim sentit de l'humor i sobretot, sobretot, sobretot, una reflexió sobre la violència, que trascendeix el joc entretingut amb els gèneres cinematogràfics. Potser sí que no ens diu res de nou sobre la violència; però és intel·ligent plantejar-ho com ho fa, talment com si l'important fos la funció i no pas allò de què tracta. I, a més, em sembla molt oportú que sigui un hom d'origen irlandès qui proposi pensar en els efectes de la violència, al marge de les "causes" que l'originen. Els efectes, a nivell humà. És d'això que he parlat a l'escrit que finalment n'he fet i que, si us interessa, el trobareu a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Ralph Fiennes, a A Bruges, de Marin McDonagh  Sóc un cyborg (Saibogujiman Gwenchana (I'm a cyborg but that's OK) / Soy un cyborg / Je suis un cyborg), de PARK Chan-wook.
Estrenar una pel·lícula com aquesta a la segona quinzena de juliol —com acaba de passar a part de la nostra cartellera— vol dir que la distribuïdora no hi creu gaire i gairebé la condemna a una existència fugissera a les nostres pantalles. I em sap greu perquè, tot i ser una obra fins a cert punt menor, atresora una categoria ostensible. La vam poder veure l'any passat al Festival de Sitges i aleshores ja li vaig dedicar un article —que, per cert, me l'han discutit força—.
Anant a Vull llegir la resta de l'article, el trobareu reproduït.
FOTO Jung Ji-Hoon i Lim Soo-Jung, a Sóc un cyborg, de PARK Chan-wook  Promet-m'ho (Zavet (Promise Me This) / Prométeme / Promets-moi), d' Emir Kusturica
Comèdia descordada, deliri de la desmesura, Promet-m'ho no tan sols confirma l'estancament del director d'Underground en el seu estil barroc i de "grand guignol", sinó que està mancada de qualsevol mena de valor, llevat el malaguanyat talent de Kusturica per dotar les seves obres d'un ritme diabòlic, adobat per la banda sonora desfermada que signa Stribor Kusturica. Filmada en un llogaret de la regió d'Uzice, al sud de Belgrad, Promet-m'ho té de protagonistes una farcida galeria de personatges entranyablement estrafolaris: un avi i un noiet, que s'empesquen invents casolans dignes d'aquell mític professor del TBO; la seva vaca; una mestra ufanosa que desperta les primeres alegries pubescents al xicot i du al paroxisme del desig un excèntric i cantaire inspector d'ensenyament. Quan l'avi envia el nét a la ciutat, per vendre la vaca, comprar una icona i trobar una dona per casar-s'hi, apareixen en escena uns "simpàtics" mafiosos sense escrúpols i carregats de vicis, així com un parell d'acròbates de circ i, per descomptat, la noia cobejada pel xicot i els gàngsters, que la volen pel comerç de blanques. Tot ben sacsejat i remenat, conformant un fresc sobre la situació actual de Sèrbia, que Kusturica pinta com un país rosegat pels negocis mafiosos i la burocràcia, en què la ruralia es despobla; un món a part, amb el seu propi sentit de la justícia, en què tothom és bona gent, sigui criminal o granger. Partidari de la Gran Sèrbia, no cal dir que el ressentit Kusturica segueix disparant cartutxos contra l'ONU i la Unió Europea; per bé que en aquesta ocasió ho ha deixat en breus ratlles de diàleg (Comentari que vaig escriure ran de la projecció del film a Canes 2007 i que ja havia reproduït a l'article en què vaig comentar les pel·lícules vistes en aquell certamen).
FOTO Promet-m'ho, d'Emir Kusturica
 Alè (Soom (Breath) / Aliento / Souffle / Soffio), de KIM Ki-duk
Ran de l'estrena, a part de la nostra cartellera, d'aquest film del sud-coreà KIM Ki-duk, recupero el comentari que en vaig escriure l'any passat, després de veure-la a Canes:
El sud-coreà Kim Ki-duk s’ha estrenat en la secció competitiva amb Alè, una depurat drama de lliurament, desitjos, gelosies, perdó i esperança. És la història d’una dona que, traïda pel marit, decideix anar a trobar un condemnat a mort, a qui no coneix, però que ha estat notícia a la televisió pels seus intents de llevar-se la vida. Les visites van donant peu a un vincle cada cop més íntim entre el pres i aquesta dona. Per ell, el desig esdevé l’única esperança, l’únic alicient abans de la mort anunciada. Per ella, l’aportació d’amor com a antídot a la sortida suïcida del noi esdevé gairebé un delit absolut. Hi ha, però, personatges en discòrdia. Un company de cel·la que, enamorat del protagonista, el protegeix i en té tanta cura com gelós està de la dona. I hi ha el marit d’aquesta, que passa de l’adulteri a la gelosia, arribant a la comprensió i el perdó.
Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Jung-woo HA i CHANG Chen, a Alè de KIM Ki-duk  Ha arribat a part de les nostres pantalles una de les pel·lícules de Sitges 2007: Un crim americà (An American Crime), de Tommy O'Haver.
El 10 d'octubre ja en vaig parlar, en aquest article: Sitges 2007: An American Crime / Un crim americà.
Director Tommy O'Haver. Guió Irene Turner i Tommy O'Haver. Música Alan Ari Lazar. Música Byron Shah. Producció First Look International (EUA), Killer Films (EUA). Durada 1h38. Festivals i premis Sundance 2007, Sitges 2007.
Repartiment Catherine Keener (Gertrude Baniszewski), Ellen Page (Sylvia Likens), Hayley McFarland (Jennifer Faye 'Jennie' Likens), Nick Searcy (Lester Likens, el pare absent), Romy Rosemont (Betty Likens, la mare absent), Ari Graynor (Paula Baniszewski), Hannah Leigh Dworkin (Shirley Baniszewski), Scout Taylor-Compton (Stephanie Baniszewski), Carlie Westerman (Marie Baniszewski), Tristan Jarred (Johnny Baniszewski), James Franco (Dennis)
Més informació [Bloc de Tommy O'Haver (angl.)] [imdb (angl.)] [allocine (fr.)] [Labutaca (esp.)]
Dist. Esp. [Filmax] Dist. EUA [First Look Int.]
FOTO Ellen Page, a Un crim americà, de Tommy O'Haver
 Fa deu anys, Hal Hartley va presentar Henry Fool, un relat crístic, sobre la transformació dels individus d'una comunitat després de l'arribada d'un forani, a qui, per cert, es nega qualsevol dimensió mítica, a base de presentar-lo com a impostor i escatològicament desagradable. Efectivament, un desmanegat Thomas Jay Ryan hi incorpora el personatge estrany que dóna nom a la pel·lícula. Més que estrany, estrambòtic i prou misteriós. Estafador, geni, megalòman o gran i desconegut escriptor, sigui el que sigui, el cas és que ha arribat al barri, des de no se sap on i ho ha capgirat tot, especialment la vida d'una família. A Simon Grim (James Urbaniak), un escombriaire jove i taciturn, li fa sobreeixir un impensable talent poètic i el converteix en un autor famós i premiadíssim, mentre ell arrossega per bars de mala mort la seva existència mugrosa i alcoholitzada . A la seva germana, Fay Grim (Parker Posey), li fa un fill. De Simon se'n distancia, fins que el necessita perquè l'ajudi a fugir del país quan l'ombra del seu passat criminal torna a encalçar-lo.
Ara, Hal Hartley reprèn, actualitza i complementa aquella història donant el protagonisme i el títol del film a Fay Grim, la dona de Henry Fool i germana de Simon. Fay Grim s'ambienta als nostres dies, amb la càrrega que el present ha acumulat al llarg de la darrera dècada (11-S, etc.). La protagonista ja ronda els quaranta i la seva preocupació és ara mateix que el fill, un adolescent de catorze anys, no acabi sortint com el pare. I de debò que sembla que hi va ben encaminat...! Necessita calés per a redreçar-lo, no en té; el seu germà famós, Simon, és a la presó, per haver ajudat a fugir el "criminal" Henry Fool, i per això demana suport tant al capellà de la parròquia com a l'agent literari que li passa els drets d'autor del germà i que és qui, al seu dia, va rebutjar de publicar els estrambòtics diaris personals del seu marit. És així com Fay s'assabenta que, vés per on, després del ressó mediàtic que tingué el judici a Simon, ara aquells diaris van molt buscats pels estudiosos que volen esbrinar el pes que hagin pogut tenir en l'obra del poeta. A internet, els fòrums en van plens. I per tant, a desgrat de la seva nul·la qualitat literària, han pres un interessant valor comercial. El munt de llibretes en què estan escrits, però, ella no les té. I aviat, amb sorpresa evident, podrà descobrir que les busca fins i tot la CIA, perquè segons diuen contenen informació que compromet la seguretat dels Estats Units. Aleshores comença, per a Fay Grim, una autèntica aventura de pel·lícula d'espies, per un món en què la bondat i l'amor semblen condemnats a la clandestinitat.
Per seguir, cal anar a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Parker Posey, a Fay Grim, de Hal Hartley  Aleksandra / Alexandra, d' Alexandr Sokurov
Ran de l'estrena d'aquest film del cineasta rus Alexandr Sokurov, a una part de la nostra cartellera, permeteu que reprodueixi el comentari que en vaig penjar ja fa un any, just després de veure-la a Canes.
Realment, ha causat impacte Alexandra, del rus Alexandr Sokurov. Un film de pau, filmat a Txetxènia i en el rodatge del qual es comptà amb la protecció de les forces de seguretat del govern de Moscú. Argumentalment, explica l'estada d'una àvia al campament militar on serveix el seu nét, oficial de l'exèrcit destacat en aquell punt conflictiu del Càucas. Veu els pocs recursos de què disposen els soldats, les seves tasques de manteniment del tronat armament, la seva joventut. Surt del recinte i fa cap al mercat, on trava amistat amb unes àvies txetxenes i coneix un noi del poblet, amb qui parla del que els està passant a tots plegats. Certament, una visita com aquesta és inversemblant; però Sokurov no la planteja en termes realistes. La figura essencialment humana d'aquesta àvia, incorporada per Galina Vichnevkaïa -vídua de Rostropovitx- projecta una mirada humanista en el cor d'aquell conflicte. I a través d'ella, el militarisme rus queda tant en evidència com la frustant utopia de llibertat que atresoren els textxens. I pel biaix de la completa compenetració entre les àvies d'ambós costats, remarca la capacitat d'entesa fonamental entre les persones que les guerres converteixen en enemigues. Sokurov, que defensa una pau russa tol·lerant, ho filma amb una fotografia de color terrós, seguint el caminar dificultós d'aquesta dona gran per aquell territori àrid, sota un sol canicular, defugint el seu habitual rabeig estètic i deixant el protagonisme visual als cossos, l'armament i els habitatges, que conformen unes imatges prou físiques.
Tanmateix, aquest comentari l'arrodonia amb un segon paràgraf sobra la mena de "pau russa" amb què s'ho mira Sokurov. El trobareu anant a Vull llegir la resta de l'article, on també hi ha la fitxa i una breu sinopsi del film, així com enllaços amb webs informatives i les pàgines de les distribuïdores.
FOTO Aleksandra, d' Alexandr Sokurov  Les imatges de la pel·lícula no superen es pot dir mai l'estadi de simples il·lustracions del text que declama la veu en "off" i dels estats anímics que aquesta veu ens narra. Les frases que sentim i poden tenir algun interès no prenen cos, no agafen en la representació dramàtica dels actors protagonistes. Isabel Coixet malda per a compensar-ho, aplicant-hi el seu ofici, la tècnica de posada en escena, amb imatges impecables, dignes de qui s'ha forjat al terreny del cinema publicitari. Però el metratge avança i tant Ben Kingsley com Penélope Cruz es limiten a incorporar els seus respectius papers, sense transmetre veritables emocions. Banyats per il·luminacions acuradíssimes, en ambients prou selectes i ben reconstruïts, acompanyats per músiques detalladament triades, són tan sols els personatges que "la veu" ens descriu i els passa –fins interiorment, sobretot interiorment– el que la "veu" ens explica.
La crítica sencera, anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Cartell català d' Elegy, d'Isabel Coixet  La nit és nostra, del nord-americà James Gray va rebre la gran esbroncada de la crítica a l'última edició del Festival de Canes. Passats els mesos, les coses s'han ressituat i ara és un film fins i tot reivindicat per una part de l'opinió cinematogràfica publicada. Ja vaig escriure en aquell moment, que em semblava un rebuig injust, si més no perquè aquest dramàtic thiller ambientat a l’imperi de la màfia russa en la nit novaiorquesa dels anys vuitanta, és certament una obra menor, però que no desdeia gens d’altres títols en competició, acollits més favorablement.
Per seguir, cal anar a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Joaquin Phoenix, a La nit és nostra, de James Gray  El cineasta alemany d’origen turc Fatih Akin es revelà internacionalment amb Contra la paret (Gegen die Wand / Head On / Contra la pared / La sposa turca), que li valgué, entre d'altres, l’Ós d’Or a Berlín i el Premi EFA a la millor pel·lícula europea de 2004. Al cap de tres anys i després de participar al film col·lectiu Visions d'Europa (2004) i de dirigir el documental musical Crossing the Bridge: The Sound of Istanbul (2005), ha tornat amb el llargmetratge de ficció De l'altre costat (Auf der anderen seite / Yasamin kiyisinda / The Edge of Heaven / Al otro lado / De l'autre coté / Ai confini del paradiso). Presentada en competició a Canes 2007, en sortí guardonada amb el Premi al Millor Guió i, per la seva banda, el Jurat Ecumènic la premià per la sensibilitat amb què tracta la dolorosa pèrdua de referents i de relacions, així com la riquesa dels intercanvis i de la convivència possible entre (..) gent d'origens diferents.
Per seguir amb el comentari, cal anar a Vull llegir la resta de l'article, on també trobareu enllaços amb pàgines informatives, webs oficials, informació sobre el director...
FOTO De l'altre costat, de Fatih Akin  Tim Burton ha fet, amb Sweeney Todd, un musical convencional, certament. Però un bon musical. Una pel·lícula bella, amarada d'un romanticisme abismal i regada amb murrieria de la fina. Una celebració pletòrica de referents literaris i cinematogràfics, que desemboca en una hiperbòlica litúrgia "gore". Una obra que, sent respectuosa –fins a la identificació pregona– amb el primmigeni musical de Sondheim, Burton fa seva pel biaix estètic, sabent que argumentalment, l'original ja s'avé plenament al seu universal autoral.
Per seguir, cal anar a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Johnny Depp, a Sweeney Todd, de Tim Burton 
Hi haurà sang anava camí de ser una obra mestra; però se'n queda a les portes, per mor d'una resolució massa convencional.
La crítica sencera, anant a Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Daniel Day-Lewis, a Hi haurà sang / There Will Be Blood, de Paul Thomas Anderson
Carlos Reygadas homenatja Ordet / La paraula, de Carl T. Dreyer, amb Llum silenciosa: una contemplativa història d’amor, sacrifici i renaixença. Ara bé, el caire espiritualista que el mexicà dóna a la seva pel·lícula, poc que en té res de la tensió espiritual que sacseja l'obra del mestre danès.
Filmada en una comunitat mennonita del nord de Mèxic, que parlen un holandès antic, Llum silenciosa té com a protagonista un home casat i pare de família, enamorat d’una altra dona, en contradicció amb les lleis de Déu i les dels homes. Durant una llarga i poc densa hora de metratge, se’ns mostra la tensió somorta que l’adulteri provoca en l’amant, la dona i en la mateixa ànima de l’home, poc disposat a fer patir els seus i, alhora, a desatendre els sentiments. En una extraordinària segona part —i remarco el qualificatiu "extraordinària"—, la tempesta esclata i la tragèdia s’esdevé, sense que hi pugui fer res la renúncia dels adúlters a l’amor, perquè el patiment és ja inevitable, en no quedar ni gota de la felicitat inherent a l’amor que el matrimoni ha exhaurit. L’estil de Carlos Reygadas troba aquí la plenitud expressiva, amb els seus plans de durada considerable, oberts a l’espai, la natura, la llum i el so que envolta els personatges; les seves eloqüents el·lipsis, i els seus diàlegs escassos i significatius.
I sí, Reygadas hi dóna un enfoc definitivament espiritualista. Però tan absent de neguit, ni de celebració, ni d'una qualsevol reacció emotiva que queda com un simple posat estètic, un mimetisme superficial dels grans autors que de debò han treballat l’espiritualitat. En aquest sentit, fa tota la impressió que una comunitat com la dels mennonites mexicans, amb uns costums no gens materialistes i marcats per la religió, Reygadas l’ha anat a trobar per poder fer avui en dia una pel·lícula a la manera de Dreyer. I per acabar d’adobar la polèmica, no s’està d’acabar Llum silenciosa amb un melodramàtic final feliç. Insisteixo: melodramàtic —amb totes les connotacions genèriques del terme— i "final feliç" —allò que, a Hollywood, en diuen "happy end"—.
FOTO Llum silenciosa, de Carlos Reygadas
Lluny seu ens apropa als estralls de l'Alzheimer, interessant-se sobretot pels que, amb amor, envolten els que ho pateixen. Amb modèstia, la jove actriu i ara directora debutant Sarah Polley fa que la pel·lícula no s'enfili cap a reflexions filosòfiques, ni s'enfonsi en explotacions melodramàtiques dels quadres personals i familiars que comporta la malaltia. Aconsegueix que sigui el que vol ser: ni més ni menys. I se'n surt gràcies a la sensibilitat amb què tracta personatges i situacions, lluny, molt lluny de la sensibleria.
La crítica sencera, clicant aquí: Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Julie Christie i Gordon Pinsent, a Lluny d'ella, de Sarah Polley
Que, com a comedieta menor, amb un argument senzill i cert humor, Juno et fa passar una estona entretinguda: d'acord. Que, dins del conjunt de produccions recents sobre l'adolescència no queda gaire enrere, d'acord. Ara, que tingui un qualsevol rastre d'independència, entesa com a creativitat fora del sistema: no pas; si de cas, el posat del cinema "indie" apadrinat pel Sundance, que és una altra cosa –és, diguem-ho clar, un producte Fox Searchlight, la divisió de la 20th Century Fox especialitzada en el mercat que anomenen "indie"–. I que sigui un dels cinc millors films nord-americans del 2007: ni parlar-ne, encara que li donin finalment l'Oscar –que en són ben capaços!–.
La lectura íntegra de la crítica, clicant aquí: Vull llegir la resta de l'article.
FOTO Ellen Page i Michael Cera, a Juno, de Jason Reitman
Javier Bardem incorpora el paper d’un assassí fred i expeditiu, psicòpata i sanguinari en aquesta adaptació que els germans Coen han fet de la novel·la de Cormac McCarthy –que, com ja he dit en un apunt anterior, Edicions 62 la treu al mercat ben aviat–. Caracteritzat de manera estrafolària, amb una cabellera feminitzadora i les parpelles pintades, taciturn i amb cara de pocs amics, el caricaturesc personatge de Bardem tragina les armes més aparatoses i protagonitza les situacions més “còmiques”, d’un humor negre negríssim, mentre va carregant-se qualsevol individu que troba pel camí, en el seu encalç del caçador que, unes hores abans i a la vora de la frontera mexicana, ha topat amb un reguitzell de cadàvers, una partida d’heroïna i una maleta carregada de dòlars. Josh Brolin és aquest ferreny caçador que, enduent-se els diners, provoca que el segueixin els traficants, agents d’una companyia implicada, el policia encarnat pel veterà Tommy Lee Jones i… Bardem.
Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l'article
FOTO Javier Bardem, a No Country for Old Men, de Joel i Ethan Coen
FOTO Marie-Josée Croze, a L’escafandre i la papallona, de Julian Schnabel
Com qui no vol la cosa, L’escafandre i la papallona es va convertint en un dels títols de la temporada. Va començar el trajecte enduent-se Julian Schnabel el premi de millor director de Canes 2007 —el nyap més greu de tot el Palmarès—; cap a final d'any, quan hom ja gairebé ni se'n recordava, algunes associacions de crítics i de cinèfils nord-americans van començar a nominar-la i van venir, galdosos, els Globus d'Or: Schnabel, millor director —valga'm Déu!—, i la pel·lícula, la millor de parla no-anglesa —bfff...—. Però la cosa no s'ha acabat aquí: als BAFTA, nominada; als Oscar, nominat Schnabel; als César, nominacions... És evident, doncs, que hi ha molta (molta) gent que no la veuen pas com jo. Ara que s'ha acabat d'estrenar a la resta de les nostres cartelleres, ja teniu l'oportunitat de fer-vos-en la vostra pròpia opinió. Per si us pot ser útil, reprodueixo amb ben poques actualitzacions el que en vaig escriure el maig passat, clicant a Vull llegir la resta de l'article.
| FOTO Emile Hirsch i Sean Penn |
 |
| © Paramount Vantage |
|
Savage Grace, protagonitzada per Julianne Moore, s'ambienta parcialment a Cadaqués i compta amb localitzacions filmades al nostre país. Adaptació d’un best seller, relata el procés real cap a la follia autodestructiva del fill de Barbara Daly, dona de caràcter excèntric i arribada a l’alta societat de mitjan segle XX gràcies al matrimoni amb l’hereu de l’inventor de la baquelita. Emmarat i delerós del pare absent i que el rebutja, el noi creix en el contexte dissolutiu de final dels anys seixanta, sense que la seva pràctica homosexual ni les experiències eròtiques incestuoses no li curin les ferides íntimes. Buscant la transgressió i de conduir la història cap al final tràgic, el director, Tom Kalin, va acumulant situacions cada vegada més extremes, provocant en l'espectador no pas cap angoixa, sinó riallades, per l’excés, que esdevé ridícul. Per sort, Julianne Moore troba una nova oportunitat de lluir-se, en els clarobscurs d’aquesta dona que es mou entre la bogeria i el delit de viure, la frustació i les ganes de ser estimada. Al seu costat, el jove actor britànic Eddie Redmayne encarna el fill i, en papers secundaris, trobem Elena Anaya, Unax Ugalde, Belén Rueda, Hugh Dancy i Abel Folk. La producció, força matussera i migrada, redueix "aquell Cadaqués" a un retrat tòpic, des del punt de vista social; mentre que, topogràficament, el limita a un simple pla general del Cap de Creus, una platja rocosa que podria ser de qualsevol lloc rocós i a una vista molt eivissenca -o hel·lènica- d'una paret blanquíssima i assolellada que dóna al mar blavíssim igualment assolellat... Del director de Swoon (1992) i dels videos i curtmetratges que, segons diuen, tenen fama mundial; de l'artista les obres del qual formen part de la col·lecció permanent del Centre George Pompidou i del MOMA... calia esperar-ne més, molt més!
|
CategoriesApartat en construcció i en fase de prova. Per localitzar ràpidament els apunts sobre les pel·lícules Apunts-pont, que entrelliguen els articles publicats en aquest bloc sobre una mateixa pel·lícula, a partir del 29.08.2008 A Bruges;
Promet-m'ho;
Alè;
Un crim americà;
Fay Grim;
Elegy;
De l'altre costat;
Sweeney Todd;
Hi haurà sang;
Llum silenciosa;
Lluny d'ella;
Juno;
No Country for Old Men;
L'escafandre i la papallona;
Cap a terres salvatges;
Savage Grace;
4 mesos, 3 setmanes i 2 dies;
Expiació;
Luxúria, perill;
Tehilim;
El bosc de Mogari;
Lleons per anyells;
Un cor fort;
Death Proof;
Quando sei nato non puoi più nasconderti;
La influencia;
... i més Articles sobre estrenes llunyanes i sobre clàssics del cinema
Crítiques i articles d'interès, en català, sobre un film: enllaços o resums (abans, també comentaris) Crítiques i articles d'interés, en català, publicats durant la setmana: només enllaç o referència 15.07.2007-11.10.2007 Articles cinèfils d'interés publicats a la Catosfera (recull setmanal) Continguts de cinema a "Benzina", revista d'excepcions culturals Mont-real, Deauville, Mataró, Roma, València, Valladolid, Xixón, Inquiet, BAFF, Dones BCN, ... Oscar, ISA, César, BAFTA, Goya, Globus d'Or, NYCC, LAFCA, NBFR, BCN, EFA, BIFA, David de Donatello... Pel·lícules que tenen prevista l'estrena ben aviat Articles sobre el cicle "El documental del mes"(en VOSC) Agenda de festivals, premis i d'altres cites per als cinèfils Youssef Chahine, Hal Hartley, Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman, Edward Yang, Sofia Coppola, Robert Altman, Gillo Pontecorvo, Sven Nykvist, Hou Hsiao-hsien, Kieslowski Philippe Noiret, Adrienne Shelly, Matt Dillon, Glenn Ford Qüestions de fons, llevat de "Llengua i cinema" que té un apartat específic Pel·lícules en projecte o encara no enllestides
Els meus enllaços
0.0 EL MEU ALTRE BLOC
0.1. BASES DE DADES
0.2. TíTOLS EN CATALà
-
Secretaria de Política Lingüística Generalitat de Catalunya
-
Pel·lícules, sèrie TV i sèries doblades per TVC
-
Pel·lícules que ha emès TV3 / Canal 33
0.3. DIARIS DIGITALS I PORTALS
-
Pestanya de cultura i comunicació al web de l'Avui
-
-
Web del diari
-
Edició digital de la secció de Cultura i espectacles d'El Punt - Comarques gironines
-
Pestanya d'Oci i Cultura del Portal de Catalunya Ràdio i TV3
0.4. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN HABITUALMENT
-
Bloc de Judith Vives
-
Categoria d'articles de cinema
-
Apartat de crítiques de cinema
-
El bloc de cinema d' iCatFM
-
Reflexions cinematogràfiques de Roger Morales i Puig, aprenent de cineasta
-
Comentaris de llibres i pel·lícules
-
Bloc de cinema de BTV
-
Bloc de cinema de Martí Aragonès
-
Bloc de cinema de Marcel Pujol
-
Bloc del programa de cinema de Ràdio Salt 97.7FM Girona
-
Bloc de Mònica Bargalló Marsal
-
Bloc de Dani Coll i Monné
-
Apartat de cinema del bloc de Jordi Torà Juncosa
-
Bloc de Xavi Far
0.5. REVISTES
-
-
Enllaç amb el web de Benzina, revista d'excepcions culturals
-
Mensual, especialitzada, en francès
-
Mensual, especialitzada, en francès i amb edicions-franquícia en altres idioma
-
Mensual, especialitzada, en italià
-
Mensual, especialitzada, en espanyol
-
Mensual, especialitzada, en anglès, nord-americana.
-
Mensual, especialitzada, en anglès, britànica.
-
Especialitzada, nord-americana
0.6. WEBS CATALANS DE CINEMA
-
El cinema en la nostra llengua
-
Una mirada catalana al cinema
-
Rodatges i festivals nostrats, notícies, cinefília, cercadors de cinema, interactivitat...
-
Festivals, revistes, etc.
-
Espai de Cinema
0.7. DOCUMENTAL DEL MES
0.8. BLOCS QUE S'ACTUALITZEN DE TANT EN TANT
-
Apartat de cinema del bloc de Daniel D.L.
-
Categoria de cinema dels Wu Ming.cat
-
Categoria de documentals dels Wu Ming.cat
-
Apartat de cinema del bloc de David Figueres
-
Bloc de cinema de Bernat Castellà. INACTIU.
-
El bloc de Totcinema.cat. INACTIU
-
INACTIU
CARTELLERA
CARTELLERA EN CATALà
"CARTELLERA" FILMOTEQUES I INSTITUTS
CARTELLERA SALES "INDEPENDENTS"
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Lleida
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Barcelona
-
Palma
-
Perpinyà
-
Girona
-
Barcelona
CINECLUBS
-
Reus
-
Andorra la Vella
-
Figueres
-
Malgrat
-
Granollers
-
Manresa
-
Sabadell
-
Ontinyent
-
Vic
-
Vilafranca del Penedès
DISTRIBUïDORES I INTERMEDIARIS
-
-
-
-
Web en català
-
-
-
Distribució, vendes i finançament internacionals
-
-
-
-
Amb web català
-
-
-
-
"The Director's Label"
-
Venda i màrqueting internacionals de cinema sud-coreà
-
-
-
Vendes i finançament internacionals
-
-
-
-
-
-
-
Cooperativa promotora de mitjans audiovisuals. Web en català.
-
Companyia internacional
-
-
-
-
-
Web en català
-
-
-
Web en català
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
Vendes, promocions... internacionals
-
-
-
-
-
-
-
-
Vendes internacionals, distribució i màrqueting
-
-
-
-
-
-
-
Agència de promoció, màrqueting i premsa
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
-
-
Web en català
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
-
-
-
-
-
Distribuïdora de films independents al mercat nord-americà i productora
-
-
-
-
Distribuïdora de films independents al mercat nord-americà i productora
-
Distribució de "cosa fina"
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Distribuïdora al mercat nord-americà i productora
-
-
-
-
-
"World Film Sales Company"
-
-
Transitòriament, el 2007 distribuieix també el material de Paramount i Dreamworks
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Assumeix la distribució de Pan-Européene Prod.
-
DVD EN CATALÀ
DVD WEBS, DISTRIBUïDORES I BOTIGUES VIRTUALS
|
