El periodista Edward R. Murrow informava a través de la CBS i va plantar cara a la cacera de bruixes del senador McCarthy que, en nom d'una presumpta defensa de la llibertat, atemptà reiteradament contra les llibertats i els principis democràtics que inspiren la constitució nord-americana. En un clima polític i mediàtic de discurs anticomunista, Murrow va haver de ser valent i aguantar les acusacions d'anti-americà, d'enemic de la llibertat i de comunista, que li etzibaren polítics i acòlits; va posar en perill la seva fama i prestigi social, per defensar, com a ciutadà responsable i lliure, la conculcació de drets fonamentals de què eren víctimes els directament afectats i, a través d'ells, la societat sencera, la democràcia mateixa. George Clooney va evocar aquells fets a la pel·lícula Bona nit i bona sort, que protagonitzaren ell mateix, en el paper del productor televisiu i company de Murrow, Fred Friendly, i David Strathairn, en el rol d'Edward R. Murrow.
Avui, quan he sabut que la marca Kelme rescindia el contracte a Oleguer Presas, pel seu escrit, m'ha vingut a la memòria Edward R. Murrow. Oleguer també ha compromès la seva fama, el seu caràcter d'home públic, en defensa de principis democràtics fonamentals i en un maniqueu context polític i mediàtic. Oleguer, com Murrow, rep pressions, ho paga amb conseqüències econòmiques (i ens podem imaginar el que li diran quan vagi per aquests camps de futbol d'Espanya), no per prendre cap partit sectari, sinó en defensa de les nostres llibertats. Oleguer, com Murrow, encenen un llumí en la foscor que va imposant l'extrema-dreta; perquè l'extrema-dreta, n'és, d'extrema i de dreta, encara que s'avingui al joc democràtic, que precisament converteix en la mena de pelleringa irrisòria a què l'estan convertint els del PP (com als EUA, la gent de Bush, que per això Clooney va fer la pel·lícula -no ho oblidéssim-).
Avui, dia de Sant Esteve de 2006, fa dos anys del tsunami que devastà Atjeh. Un fet que em quedaria llunyà en le memòria, si no fos que alguns mitjans de comunicació ens ho recorden i, especialment, perquè enguany he vist la pel·lícula Serambi, que encara la duc al cor, com si l'estigués veient ara mateix, set mesos després d'haver-ne assistit a la projecció a Canes. El juliol en vaig parlar en un article, que podeu llegir clicant aquí: Tsunami (Serambi).
Avui, dia de Sant Esteve de 2006, el record de les víctimes i dels supervivents que malden per tirar endavant.
La batalla de Chile, el díptic de Patrício Guzman sobre el govern d'Unitat Popular de Salvador Allende i el cop d'estat del militars encapçalats per Pinochet i assessorats i ajudats per interessos europeus i el govern nord-americà, vaig veure'l els dies 12 i 19 de maig de 1978, al cineclub del meu poble. La sala era plena de gom a gom, perquè aquí, en Franco feia poc que criava malves, encara no hi havia hagut les primeres eleccions municipals democràtiques i la constitució encara no havia estat ni enllestida, mentre genteta feixista com un tal José Maria Aznar (aleshores, un perfecte desconegut per a nosaltres), bramaven contra el que significava allò que en diuen "la carta magna". Però al meu poble La batalla de Chile va congriar un públic nombrosíssim, sobretot perquè gairebé tothom coneixíem presonalment i força (en alguns casos, molt) una de les víctimes de Pinochet: Joan Alsina i Hurtós. Amb ell, a través de la seva figura de capellà post-conciliar, socialment compromès, bo i agosarat fins a la imprudència que la carcància hipòcrita no tol·lera, a través d'ell vam viure com de més a prop, més íntimament la desgràcia que patia el poble xilè.
L'11 de setembre de 1973, jo tenia 16 anys. A casa feia mesos que vivíem amb preocupació els esdeveniments de Xile. El pare ens deia que allò acabaria com aquí el 36, que la dreta jugava brut, que l'extrema esquerra i els seus excessos alimentaven el discurs reaccionari, mentre Allende bregava pel respecte de les institucions i del joc democràtic, en una lluita gairebé titanesca contra els elements. Companys. Al pare, la situació del president Salvador Allende li recordava la que passà Lluís Companys. Mesos abans del cop d'estat, jo (que aleshores llegia molt poc) em vaig empassar el llibre Allende: la nueva sociedad chilena (LAMOUR, Catherine; Dopesa, Barcelona, 1972), que he conservat al meu costat, des d'aleshores i que, certament, em reforçava el punt de vista patern. Us asseguro que aquell 11 de setembre de 1973, en comprovar tràgicament que els pitjors averanys s'havien complert, vaig plorar, pel pare, per Companys i, evidentment per Allende, pels demòcrates, per la causa del poble.
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")
Dissortadament, un tsunami ha tornat a ser notícia tràgica a l'Oceà Índic. Permeteu que us parli de Serambi, un film –encara inèdit a casa nostra– que mira el que ha estat d'Atjeh i la seva gent, després del devastador tsunami que van patir el 26 de desembre de 2004. Els fets d'aquell dia s'Il·lustren molt ràpidament i amb imatges gravades in situ, just quan comença a entrar un xic d'aigua, després l'impacte de la primera gran onada, després la següent... Però aquí s'acabal'evocació de l'esdeveniment funest, perquè el que interessa als autors és què n'ha estat d'aquella gent i d'aquell país.
Tot just al començament, uns rètols ens informen:
Atjeh, avantcambra de la Meca, d'on els habitants d'Indonèsia a l'època del reialme de Pasai emprenien el pelegrinatge cap a la terra santa. Fou al decurs del segle XV que el regne esdevingué un recer del comerç internacional.
Serambivol dir també "veranda"d'una casa –és a dir, galeria lleugera tot al voltant d'una casa–. Un indret tranquil on la gent i els amics de la família es troben i fan petar la xerrada.
Aquest mot, Serambi, va prendre un nou significat quan gent d'arreu del món van venir a Atjeh amb fins humanitaris, ran del tsunami. Per a molts d'ells, fou el punt de partida d'una nova meditació espiritual.
Des que Israel torna a atacar el Líban, em ve a la memòria la cançó Infant de Beirut, de Lluís Llach, i em passegen pel cap tot d'imatges de pel·lícules molt concretes. Ran de la irada reflexió d'Albert Torrents al seu bloc, he decidit fer aquest post sobre el tema.
Quan s'acabà l'anterior guerra del Líban, dos cineastes que l'havien patida en la seva joventut, van traslladar a la pantalla vivències personals d'aquell conflicte i reflexions diverses que els havia provocat. Ziad Doueiri, a West Beyrouth (1998), evocà la seva adolescència enjogassada, despreocupada i alliberada d'obligacions escolars, mentre el país es dividia i es matava, i fins que inexorablement l'espiral de violència l'acabà engolint, també a ell i als seus amics. Ghassan Salhab, a Terra incognita (2002), compongué un cant a Beirut, " ciutat set cops destruïda i tantes altres vegades reconstruïda", mentre en mirava la seva complexa diversitat.
Paral·lelament, el cineasta israelià Amos Gitai convertia les seves pel·lícules en autèntics clams pacifistes i de crítica contundent al sionisme, fins al punt de guanyar-se a pols l'animadversió perillosa dels poders fàctics del seu país. A Kippur (2000), despullava la guerra de qualsevol embolcall èpic, mentre ens transmetia la seva experiència quotidiana com a reservista mobilitzat a la guerra del Yom Kippur, als altiplans del Golam. A Kedma (2002), recordava esfereït com els fugitius del terror nazi esdevingueren perseguidors, tot just arribats a Palestina...
Fitxes i enllaços informatius, de les pel·lícules amb article en aquest bloc, a partir del 29.08.2008. I enllaç amb els articles d'aquest bloc sobre la pel·lícula.
El cant dels ocells;
My Blueberry Nights;
Burn After Reading;
El somni;
Vicky Cristina Barcelona;
Che.L'argentí;
California dreamin';
A Bruges;
Promet-m'ho;
Alè;
Un crim americà;
Fay Grim;
Elegy;
De l'altre costat;
Sweeney Todd;
Hi haurà sang;
Llum silenciosa;
... i més
Sam Mendes, Youssef Chahine, Hal Hartley, Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman, Edward Yang, Sofia Coppola, Robert Altman, Gillo Pontecorvo, Sven Nykvist, Hou Hsiao-hsien, Kieslowski
