A l'edat de 53 anys i víctima d'un tumor cerebral, ha mort Sam Bottoms. L'actor, no es pot pas dir que hagi tingut una destacada carrera cinematogràfica. Però era un dels de la barca que remuntava el riu a Apocalypse Now, de Francis Ford Coppola. És més, era el surfista que feia supurar la testosterona del tinent coronel Bill Kilgore (Robert Duvall) i havia d'exhibir-se en un escenari bèl·lic "apareiat" especialment per la descomunal maquinària militar ianqui. Bottoms era el soldat amb rostre adolescent que -com tant d'altres- es refugiava en la delirant felicitat de la droga, per seguir respirant en aquell infern de follia.
Tant se val que Sam Bottoms hagi treballat sobretot en sèries de TV i fins que hagi participat en pel·lícules com The Last Picture Show (Peter Bogdanovich, 1971), The Outlaw Josey Wales (Client Eastwood, 1976) i Bronco Billy (Clint Eastwood, 1980), sobretot va ser un company de viatge en el trajecte, riu amunt, d' Apocalypse Now. I la seva mort, sentida especialment per l'edat i les circumstàncies, em colpeja com passa amb les desaparicions d'aquells amb qui has compartit alguna cosa en aquesta vida.
Descansi en pau.
FOTO Sam Bottons, el surfista "penjat", a Apocalypse Now, de Francis Ford Coppola
Ahir dissabte va morir, als 84 anys d'edat, Charlton Heston.
No havia estat, per a mi, un actor especialment remarcable des del punt de vista artístic i encara menys no ens aveníem pel que fa a la seva projecció pública (especialment per tot allò de president dels del rifle nord-americà...); però Charlton Heston havia estat el gran protagonista d'una mena de pel·lícules espectaculars que van marcar de manera indeleble la meva adolscència vital i cinèfila: Ben-Hur (1959), El Cid (1961), 55 dies a Pequín (1963), Khartum (1966), El planeta dels simis (1968)... sense oblidar la vista i remirada Els 10 Manaments (1956). Uns films de caire espectacular, algun dels quals vaig veure al cinerama, un marc impressionant (especialment per a una criatura tan impressionable com era jo).
Ara Philippe Noiret; fa sis anys, Vittorio Gassman i en farà deu, Marcello Mastroianni... De mica en mica, la mort se'n du tota una generació de grans protagonistes del cinema europeu: la que brollà en la refeta de la post-guerra, triomfant en les dècades dels ciquanta, seixanta i, encara, setanta i que, amb la saviesa i personalitat forjades en el seu talent innat i en bregades carreres interpretatives, van acomboiar els grans autors europeus fins a les seves darreres obres.
D'una prolífica carrera com la de Philippe Noiret, remarcar-ne alguns títols pot resultar massa aleatori. Tant per tant, permeteu que faci esment d'aquells en què la presència, generositat i ofici de Noiret més m'ha deixat petja: La grande bouffe (Marco Ferreri, 1973), Amici miei (Mario Monicelli, 1975), Round Midnight (Bertrand Tavernier, 1985), La famiglia (Ettore Scola, 1986), Gli occhiali d'oro (Giuliano Montaldo, 1987), La vie et rien d'autre (Bertrand Tavernier, 1988), Cinema Paradiso (1989), Il postino / El cartero y Pablo Neruda / Le facteur (Michael Radford, 1994). Per desgràcia, l'última cosa que li he vist és la rònega comèdia de boulevard Les côtelettes (Bertrand Blier, 2003), tan insuportable que la memòria gairebé ja n'ha fet net i, així, em queda fresc el record del bo i millor de Noiret.
Per a molts de vosaltres, suposo que són especialment remarcables els seus treballs a Zazie dans le metro (Louis Malle, 1960), Touche pas à la femme blanche (Marco Ferreri, 1973), L'horloger de Saint Paul (Bertrand Tavernier, 1974), Que la fête commence (Bertrand Tavernier, 1974), Le vieux fusil (Robert Enrico, 1975), Un taxi mauve (Yves Boisset, 1977), Les ripoux (Claude Zidi, 1984)...
Ahir vespre escrivia l'article sobre l'ultim film de Martin Scorsese i vaig haver de consultar IMDB. La vista, com sempre que hi entro (i hi entro molt sovint), se me n'anà a l'apartat "Movie and TV News", per si hi havia res de nou (abans de consultar a l'arxiu el que m'interessava) i la mirada se m'hi va quedar clavada, el cor se m'empetití: sí, hi havia una darrera hora amb el titular Troben morta l'actriu Adrienne Shelly. No era pas una gran actriu, ni tan sols molt coneguda, però ocupa un espai important al meu imaginari, gràcies als seus films amb Hal Hartley, cineasta que pesa molt en el meu bagatge cinèfil.
La notícia explicava que n'havien trobat el cos el dimecres (dia 1, doncs) al seu pis de Nova York. Sembla que se suïcidà, per bé que la policia es manté a l'espera del resultat de l'autopsia (1). Tenia 40 anys, només 40. Com solen dir els nord-americans en aquests casos, deixa marit (Andy Ostroy) i una filla de tres anys (Sophie).
Adrienne Shelly (de nom real Adrienne Levine, nascuda a Queens, Nova York, el 16 de juny de 1966) va ser Audry a The Unbelievable Truth, de Hal Hartley. Era la noia de 17 anys, nihilista, que es delia per llegir, s'inquietava pel sexe i, impulsiva, es desfeia del xicot formal, es convertia en model de luxe i rondava l'exconvicte (Robert Burke) que son pare havia contractat al taller mecànic. Llavors tenia una vintena d'anys, però encarnava plenament l'adolescent desencaixada en un món que no convida gens a encaixar-hi. A Trust (Hal Hartley, 1990), hi tornava, ara molt ben acompanyada per un corresponent masculí, un altre "rebel amb causa": Martin Donovan.
Després, com sol passar amb els actors molt lligats a un cineasta, la seva estrella es perdé. Altres rostres van substituir el seu, en els succesius films de Hartley, i a ella tot just si la trobàvem molt de tant en tant, inesperadament, en comedietes d'escàs ressó i negligible importància com Hold Me, Thrill Me, Kiss Me (Joel Hershman, 1993), Sleeping with strangers (William T. Bolson, 1994) o Sleep with Me (Rory Kelly, 1994). L'any passat encara vaig endur-me una agradable sorpresa quan me la vaig trobar acomboiant fugaçment Matt Dillon a Factotum (Bent Hamer, 2005). Jo no sabia que hagués escrit i dirigit sis pel·lícules, l'última de les quals encara és en estat de post-producció, segons IMDB.
Descansi en pau.
(1) Actualització (08.11.2006)
La Policia de Nova York ha informat que han detingut un noi de 19 anys, Diego Pillco, treballador de la construcció com a sospitós d'haver assassinat Adrienne Shelly, segons que informa IMDB. Es descarta, doncs, el suïcidi que inicialment s'havia assenyalat com a causa de la mort de l'actriu.
Max von Sydow i Matt Dillon han estat guardonats amb els premis Donòstia 2006. Em sembla indiscutible el reconeixement a l'actor suec la carrera del qual va lligada ben fortament a la filmografia d'Ingmar Bergman. En guardonar-lo, els Donòstia s'honoren. Hi ha premis que fan honorables els que els reben, però n'hi ha d'altres que s'honoren en ser concedits a personalitats d'una alçada indiscutible. I aquest és el cas del Donòstia 2006 a Max von Sydow. En canvi, figues d'un altre paner és el que s'ha atorgat a Matt Dillon.
Com segurament recordeu, ells dos van coincidir, al costat de Sean Young i Diane Ladd, a Un petó abans de morir / A kiss before dying / Un baiser avant de mourir / Un bacio prima di morire, la pansida adaptació que el 1991 James Dearden va fer de la novel·la d'Ira Levin – ja duta abans a la pantalla, el 1956, per Gerd Oswald, amb Robert Wagner, George Macready, Joanne Woodward i Mary Astor–.
Permeteu que centri, ara, la meva atenció en Matt Dillon; un actor a qui he seguit molt de prop des de 1983, que ens ha regalat moments extraordinaris en films com ara Rumble Fish / La ley de la calle / Rusty James / Rusty il Selvaggio, de Francis Ford Coppola; Drugstore Cowboy, de Gus van Sant; The Saint of Fort Washington / La saint de Manhattan / Fort Washington-Vita da cani, de Tim Hunter; Crash / Collision / Crash-Contatto físico, de Paul Haggis o Factotum, de Bent Hamer. Tanmateix, una mena d'estrella intermitent, que brilla i s'apaga, per tornar, quan ja ningú no hi pensa, a ser visible al firmament del cinema nord-americà. I paradoxalment, compta amb un cert prestigi gairebé a nivell mundial, que a vegades resulta del tot incomprensible.
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")
Fitxes i enllaços informatius, de les pel·lícules amb article en aquest bloc, a partir del 29.08.2008. I enllaç amb els articles d'aquest bloc sobre la pel·lícula.
El cant dels ocells;
My Blueberry Nights;
Burn After Reading;
El somni;
Vicky Cristina Barcelona;
Che.L'argentí;
California dreamin';
A Bruges;
Promet-m'ho;
Alè;
Un crim americà;
Fay Grim;
Elegy;
De l'altre costat;
Sweeney Todd;
Hi haurà sang;
Llum silenciosa;
... i més
Sam Mendes, Youssef Chahine, Hal Hartley, Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman, Edward Yang, Sofia Coppola, Robert Altman, Gillo Pontecorvo, Sven Nykvist, Hou Hsiao-hsien, Kieslowski
