Demà, dijous 8 de gener, s'enlairarà l'avió de na Santa Ryanair des de l'aeroport de Girona, ben aviat pel matí, i em portarà fins a Billund, a la península de Jutlàndia. E.A. companya d'escola serà a l'aeroport amb en P. i marxarem a casa seva. Viuen en una casa molt gran, una antiga escola, en mig del camp, allunyats d'un petit poble que s'anomena Ejstrup. M'hi estaré fins el dia 24 de gener. Així començaré aquest any 2009. La maleta plena de mitjons de llana, gorra de llana, guants, sabates de muntanya, anoraks ben gruixuts ; de fet tinc poca roba per viure en un país on fa molt fred, i on la llum de dia té una durada de cinc a sis hores aproximadament, durant aquest període d'hivern. De ben segur que els meus amics tindràn roba per deixar-me, si és precís. Vaig visitar a n'E.A. l'any 1990 durant la setmana santa. Vaig anar-hi amb en G. quan tot just tenia 11 anys. El dia 8 de gener faré un desplaçament a destí; l'any 1990 vam viatjar amb tren des de Barcelona fins a Ginebra; Ginebra, Basilea, tot atravessant Alemanya fins a Hamburg. Nit a la ciutat del nord d'Alemanya, i al dia següent novament amb tren fins a Kolding, Jutlàndia. Va ser un viatge especial, únic, llarg, però interessant. Tens temps per tot; jo em quedo com esbalaïda mirant per la finestra els paisatges, la gent, els pobles. Quan el tren arribava a una Ciutat important, Frankfurt per exemple, baixàvem del tren per caminar per l'estació i en G. em deia tot cofoi: ' Ja he estat a Frankfurt'.   |  |
Impressions de viatges i més coses
|
|
Memòria personal Demà, dijous 8 de gener, s'enlairarà l'avió de na Santa Ryanair des de l'aeroport de Girona, ben aviat pel matí, i em portarà fins a Billund, a la península de Jutlàndia. E.A. companya d'escola serà a l'aeroport amb en P. i marxarem a casa seva. Viuen en una casa molt gran, una antiga escola, en mig del camp, allunyats d'un petit poble que s'anomena Ejstrup. M'hi estaré fins el dia 24 de gener. Així començaré aquest any 2009. La maleta plena de mitjons de llana, gorra de llana, guants, sabates de muntanya, anoraks ben gruixuts ; de fet tinc poca roba per viure en un país on fa molt fred, i on la llum de dia té una durada de cinc a sis hores aproximadament, durant aquest període d'hivern. De ben segur que els meus amics tindràn roba per deixar-me, si és precís. Vaig visitar a n'E.A. l'any 1990 durant la setmana santa. Vaig anar-hi amb en G. quan tot just tenia 11 anys. El dia 8 de gener faré un desplaçament a destí; l'any 1990 vam viatjar amb tren des de Barcelona fins a Ginebra; Ginebra, Basilea, tot atravessant Alemanya fins a Hamburg. Nit a la ciutat del nord d'Alemanya, i al dia següent novament amb tren fins a Kolding, Jutlàndia. Va ser un viatge especial, únic, llarg, però interessant. Tens temps per tot; jo em quedo com esbalaïda mirant per la finestra els paisatges, la gent, els pobles. Quan el tren arribava a una Ciutat important, Frankfurt per exemple, baixàvem del tren per caminar per l'estació i en G. em deia tot cofoi: ' Ja he estat a Frankfurt'. La flaire del llessamí del pati de na tieta Carme sempre ha impregnat els patis interiors de l'illa de cases. De menuda quan era al costurer amb ella i la seva germana Martina, amb les finestres obertes, la flaire ens feia reviure les olors de poble. Els seus pares, l'avi Pasqual, va venir a Barcelona des d'Alcanyís i la seva mare, l'àvia Amàlia de Sos del Rey Católico, comarca de las Cinco Villas. Van viure per sempre més en un petit carrer d'un barri benestant, però on també hi viuen immigrants i treballadors. Van tenir deu fills, sis nois i quatre noies, i com la casa era molt petita i tots no teníen espai ni llit, la meitat vivíen al costat, a casa els oncles Joan i Martina que no teníen fills. Na tieta Carme va morir diumenge. Tenia 90 anys. Ha estat la última dels deu germans que ha començat el llarg viatge. Era la filla número 9, ha mort l'any 2009 i tenia 90 anys. El número 9 es repeteix .... Era riallera, presumida, brodava i feia ganxet meravellosament, estimava les flors, el seu pati era un jardí. El dia de Sant Esteve anàvem tots a casa seva, de fet, la casa pairal de la família per menjar torrons, beure un gotet de cointreau o chartreuse, xampany, neules, cafè. Ens aplegàvem un munt de gent (tants germans ... ) i tots apretadets ens buscàvem un lloc prop de la taula. Na tieta Carme i el seu somriure mirant-nos a tots al seu voltant, i en doble fila!!!!He trobat un poema de l'estimat pèndol de les petites oscil.lacions ; m'han vingut ganes de transcriure'l en aquest moment i amb la fotografía de la flor del llessamí: De vegades .... els braços de la mort són branques. Esperen dolçament pacients, com la mar. Gronxen les angúnies. Cobreixen el fred. Esbrinen l'absurd. Culminen. Assoleixen. Comprenen. Acullen. Fermen una ferida. Acaben un retret. Pentinen la vida. Donen una oportunitat. Tanquen el cercle. - Maria Victòria Secall - Manuel, Joan, Josep, Ramon, Miquel, Martina, Pasqual, Miquela, Carme, Lola ... Giner i Cortés. El cercle s'ha tancat. Ara som ja una nova generació la capdavantera, i una tercera i una quarta......  Té 92 anys, paraplègica, però amb bona memòria. I què em diu? Crec, que el que jo penso de l'any que avui s'acaba i dels altres anys passats:' Filla, he estat tan feliç al llarg de la meva vida, que només recordant tots els moments, minuts, díes, aconteixements, dificultats, perills, guerra, pobresa, immigració, mort, vida, viatjar, treballar, fills, nets, besneta, el meu home, els meus pares, germans, cosins, amigues, la casa, que vull més? Els records em donen tranquil.itat i molta pau. ' El dia de Nadal erem les dues sentades a taula dinant, en silenci, però un silenci parlador. Quan vaig tornar a casa, envoltada de llibres, música, records, un dia lluminós, certament havia d'estar tranquil.la .... però tenia el cor romput. És la de la primera fila, amb una 'rebeca' negra, en mig de dues altres noies. Un dia d'excursió amb amigues i companyes de la plaça de vendre, la Llibertat, per ser més exactes.  Continúa el fred. Plou. Fa una tarda d'aquelles de seure al menjador amb un braser sota els peus. Els 'okupes' del pis de dalt del bar de la placeta han acabat el graffiti. És extraordinari veure'ls treballar amb els sprays. Anar a comprar alguna coseta per la intendència; cercant fotografíes en el meu arxiu; tots a punt per veure el partit del Barça; una traca fortíssima, a la 'valenciana' que han fet petar després del partit. Repassar alguns conceptes de 'El Canvi' de Bauçà, continuar amb poemes de Montserrat Abelló; anar preparant i verificant l'itinerari del llarg viatge de l'any vinent.Emocionar-me en veure la competició d'esquí alpí, i que només per el Canal 33 ens han informat degudament i que s'ha celebrat a La Molina !! Veure les millors esquiadores del món baixant per La Comella, dita ara Pista La Cerdanya, ha estat tot un esclat de records i a més ahir, vinga a nevar i no parava. Veient les imatges igual podía haver estat un territori d'Àustria, o Suïssa o els EE.UU., però no, erem a La Molina, a la Cerdanya. Extraordinari ! Qui se'n recorda de pujar al tren de 2/4 de 5 de la tarda a Plaça Catalunya; cinc o sis hores de viatge; dormir al refugi al costat de l'estació A.E. Icària; pujar a les pistes, esquiar i aprendre fins a les 3 del migdia; menjar un poc i a les 5 de la tarda tornar a pujar al tren fins a Barcelona ??? Esquís vells, de lloguer o prestats, però segurs; botes fetes a mà per un especialista del carrer Marià Cubí a molt bon preu; abrigats degudament, sense luxes, però disfrutant de la neu i la muntanya. Les nits de dissabte al refugi, tots apinyats en les poques habitacions, eren fantàstiques; tot esperant el matí de diumenge per esquiar ..... La competició ha estat un èxit d'organització, de públic, de neu. La primera volta que es competeix en una prova de la Copa del Món d'esquí alpí als Pirineus !!! I ha estat a La Molina ! Vaig xalar, però molt ! Enyorança ? No, ni parlar-ne. Després d'anys i anys d'afició a la neu, d'aquells primers esquiadors ( els meus oncles, les meves tietes, cosines, cosins, anys 1930, 1935, 1948 i fins ara ) qui ho havia de dir ? Acomiadar definitivament als meus amics de Viêt Nam fins el mes de novembre de l'any vinent quan jo tornaré a viatjar per aquell país. Llegir El Punt i la revista Presència; un dossier ben interessant: 'Dies de fúria: La violència creix a la societat actual, que té fàcil accés a les armes de foc. Europa es contagia del 'virus americà'' Cert. Entrevista amb el company bocaire Raül Romeva. I una entrevista molt interessant amb aquest gran home anomenat Ermengol Passola; activista i mecenes cultural; amo de Mobles Maldà. En l'entrevista, molt ben feta, em quedo amb la última pregunta i resposta: 'L'esperança també és poder viure la catalanitat amb una certa normalitat'?  He continuat, com quasi tots el díes, amb les meves passejades per la ciutat; de vegades per anar a comprar te al carrer del Diluvi o bacallà a la plaça de la Llibertat o senzillament caminant per els carrers d'Or, Verdi, plaça de la Revolució (on a l'estiu hi ha una gelateria on es poden menjar els millors gelats tot prenent la fresca). M'agraden els noms dels carrers de la Vila de Gràcia - Virtut, Cigne, Planeta, Torrent de l'Olla, la Perla, Robí, de les tres Senyores, Topazi, del Llorer, Torrent de les Flors, o els noms dels antics propietaris dels masos, Trilla, Prat, Badia, Domènec o els de Mariana Pineda, Fraternitat, Legalitat, Progrés, Venus, Mozart i les places, Diamant, Raspall, del Nord, del Sol, Virreina o Sant Joan. Aquests díes però he estat amb els meus amics de Viêt Nam. Ens hem explicat un munt d'històries i coses de la vida. Diumenge vam anar a menjar a una petita fonda del poble de Montseny i vam disfrutar molt, amb l'ambient, el menjar fet amb amor i van conèixer un petit racó del meu país. Vam parlar ja del meu viatge l'any vinent, novament, al seu país i em van donar idees, com visitar una zona al nordest del país, muntanyosa i fent frontera amb la Xina. Han estat uns díes tranquils i de joia. A més vaig rebre notícies de la la Clínica Mae Tao a Tailàndia, on treballa la Dra Cynthia Maung, Premi Internacional Catalunya i que ens vam conèixer a Barcelona. Estem també perfilant la meva estada per donar un cop de mà i ajudar als infants foragitats de Birmània. He de preparar-me, perque de jocs del meu país els hi ensenyaré un cabaç ! Us deixo aquesta fotografia dels balcons .... Rambla de Prat.  Aviat enderrocaran el bar de la placeta, Can Benet. Ja ho sabíem fa molt de temps, però dia que passa dia que empeny ! Potser per aquest fet m'han vingut a la memòria molts records.El meu barri, el meu redol, el meu racó, és el lloc de Ciutat on va nèixer el meu pare l'any 1905 i on van arribar els meu avis paterns de Sos del Rey Católico i Alcanyís. Van tenir deu fills. Els meus avis materns van arribar a Ciutat l'any 1925 provinents d'Alcalà de Xivert, tota la família amb els seus tres fills, perque una germana de l'àvia, la tia Lupe ja treballava al barri. A Ciutat va nèixer la filla més petita, n'Eulàlia. Van coincidir les dues famílies al mateix carrer. El meu germà i jo vam nèixer a casa. Vam anar a escola també al barri. Vam jugar al carrer; vam disfrutar de la Festa Major; la xocolatada i els pallassos; el ball per la nit; som a la mateixa franja amb Gràcia, i a la Vila anàvem a comprar al mercat de La Llibertat; la tenda de sports Jones; la farmàcia del Dr. Guerra; el tortell de diumenge a la pastisseria Dalmau del Josepets; als envelats quan era festa Major; a festes diumenge tarda; als cinemes Roxy, Smart, Selecto, Mundial, Rovira; al Cercle Catòlic a veure Els pastorets o Terra Baixa; a seure i a jugar a les places de Gràcia; entre els dos barris va transcórrer la meva infantesa i adolescència. El barri ha canviat molt. La casa on vaig nèixer ja no existeix; el terrat, la cuina econòmica; el safareig; un passadís llarg; obríem la porta del carrer estirant d'una corda. La casa on treballava na tia Lupe era un petit escorxador, on encara feien una matança del porc impresionant i una verbena de Sant Joan, que era l'enveja del barri. Avui hi ha un edifici lletgíssim d'apartaments. Pujar al Tibidado a peu, per tornar amb les garrafes plenes d'aigua de la font de la salamandra; trucar els timbres dels convents de monges i marxar correns carrer avall.  Avui he començat a fer més fotografíes de balcons, portes, cases, racons, mercat, totes dins un mateix barri, la república independent de Gràcia. Continuaré robant imatges dels balcons, quan vagi baixant a Barcelona. Des de la Vila de Gràcia la passejada fins a Ciutat és agraïda. La plana, els camps de conreu, el parc dels Camps Elisis, es van convertir en un Eixample admirat per tothom i un passeig amb el nom de la vila et porta directament dins de muralles.
La Rambla de Prat és un carrer molt curt, però amb uns edificis magnífics i uns balcons sublims. A més en aquest carrer està situat el cinema Bosque, abans teatre, després cinema. Jo encara recordo haver vist dos pel.lícules i entre les dues feien 'varietés'. Amb l'àvia i el meu germà ens passàvem la tarda de dissabte i ens emportàvem la carmanyola amb el sopar.
Abans d'urbanitzar la finca de la família Prat, tot aquestes terres eren de conreu i teníen l'aigua de les fonts i els rierols que baixàven de Collcerola. Més amunt hi havía la petita ermita de Santa Rita, on també hi brollava aigua d'una font i la meva àvia sempre em feia anar a omplir la garrafa de l'aigua beneïda ...
Bé, ací teniu una mostra dels balcons d'un dels edificis de la Rambla de Prat.
Podeu veure un altre edifici amb els balcons i les tribunes dins l'arxiu. Continuarà ......  Estic fent 'guardiola' ... ja fa mesos, molt abans d'aquesta 'crisi'. Despeses de casa sempre n'hi han, i encara més quan vius en una comunitat de veïns i l'edifici necessita revisions. Aquestes despeses comporten l'esforç i les angunies de reunions i discusions amb veïns, uns molt coneguts i amics, d'altres desconeguts perque sempre lloguen els seus habitatges. Però, preparar viatges amb molta antelació és gratificant. Pots fer-ho tanquil.lament, sense presses, planificar bé els itineraris, les visites a amics, trobar bones tarifes aèrees, fer les reserves als hotels que creus són els millors per la seva localització i la teva butxaca. Sempre contracto una assegurança que costa molts pocs diners, i si per qualsevol motiu no puc fer el viatge, em tornen els diners. Diners ben gastats, perque voldrà dir que sí, he viatjat i he tornat .... o no. Aquest fred que ens ha arribat sobtadament, em recorda els mateixos díes de fa molts anys, a casa, al mateix barri. La família, avis, pares, germà, tietes, oncle, cosins i cosines, sentats a taula, amb el braser encès, i la cuina econòmica al costat del menjador, donant escalfor i al forn un coc de moniato blanc i sucre, castanyes i mostatxons. L'àvia Antònia era una gran cuinera de pastissos i dolços. Un brou de verduretes i carn. Ví negre del celler de la Pepeta, i sobretot la sobretaula parlant de les persones estimades que ja no hi eren.
Avui tot ha canviat, naturalment; més persones estimades ja no hi són; el coc de moniato blanc i sucre ja no és sobre la taula, encara que, amb dificultats, puc trobar aquests moniatos blancs. El que no ha canviat és recordar els éssers estimats, sentada a taula, no pas amb tristesa, més aviat amb enyor i alegría, recordant tantes i tantes coses apreses al seu costat. La fotografia és del meu pare; a punt de creuar Colom per començar un nou dia de feina de bastaix al moll de Barcelona.
La cançó 'Papa, can you hear me' de Barbra Streisand sempre m'ha agradat.  Papa, can you hear me  Open in small window Sempre que camino pels carrers de qualsevol ciutat miro al cel i els balcons i els edificis. Descobreixes veritables meravelles, o disbarats. Na Marieta d'Itàlia ja ens va escriure un apunt dels balcons de la seva estimada ciutat de Castelló. Magnífic, com sempre. Jo feia temps que desitjava començar un recull de fotografíes de l'Eixample, i dels antics pobles de la plana.
Bé, ja he començat i ho he tingut fàcil perque aquestes dues fotografíes són de balcons del meu carrer.
És el començament i així aniré continuant al llarg de l'any. De tant en tant aniré penjant fotografíes.
Aquests dos edificis són un davant de l'altre. Els balcons d'un d'ells és ple a vessar de flors. Difícilment podem veure els balcons. En l'altre podem veure una façana exquisida i uns balcons magnífics.
En l'edifici dels balcons coberts de flors existeix una botiga, ara tancada, però al pati encara torren cafè i un o dos cops per setmana el carrer s'omple d'una flaire de cafè torrat i és aleshores quan baixo al carrer i passejo, recordant al meu pare. És un petit redol on quasi tothom ens coneixem i només sortir de casa, ja trobes el somriure d'un veí o veïna i comencem les xerrades del dia. En la ciutat també existeixen racons de barri on es viu, es somia i convius perfectament amb la societat d'avui.  Del Montseny, feta amb temps i amor, hem tornat amb una ratafia esplèndida. Una aiguardent adobada i reposada durant 68 díes a sol i serena per els cellerers de Can Fufluns amb diferents mesures, unça, gotes, grà, dracma, escrúpol, grapat, arroba, branca, fulla, de seixanta-vuit tresors de la natura; espígol, nous verdes, poniol en flor, menta, fonoll, marduix en flor, flors de gessamí, pètals de gerani, flor d'hibiscus, farigola en flor, castanya verda, flor d'àrnica de Can Noguereta, canyella en rama, vainilla, clau, pela de llimona, pela de taronja, cireres dolces del Pla de la Calma, pinyons, pera de Sant Joan, fulla de lledoner de Can Cervera, Islay mist Scotch Whisky, molsa de soca de bruc, flor d'ortiga blanca, mel de bruc del Pla de la Calma ... i més, però això ja és secret.
Els cellerers ténen una ratafia de maria lluïsa i poniol del seu redol molt bona, però aquesta la van el.laborar dia a dia, fins el cap de setmana passat.
Després de bones menges, mentres les converses flueixen sense parar al costat del foc i escoltant música ( gràcies iPod ! ) assaborir un gotet de ratafia és tot un plaer, més aviat podríem dir, uns segons de felicitat. 
Cap de setmana intens; tardor en tot el sentit de la paraula; retrobament no del tot complet; il.lusió; felicitat; melangia.
La fotografia és el paisatge que podíem veure. Què podría escriure avui, tot just arribada novament a casa ?
- Que l'home parle, és obra natural: la natura, però, deixa que ho feu així o així segons us abelleix - Dante Alighieri - poeta. De la Divina Comèdia, Paradís XXVI, versió de Joan F. Mira.
 Ja hem entrat al mes d'octubre. Els colors dels arbres van canviant poc a poc. Les fulles van caient al terra. Els boletaires ja es preparen. Els animals de les valls del Pirineu es preparen per viure un llarg hivern. Unes blocaires es preparen per una nova trobada. He estat fent 'experiments' i encara que la fotografia la vaig fer dels arbres amb fulles d'un color verd exhuberant, de ben segur que aquest mateix arbre el trobarem ja amb les fulles del color de la tardor.
Els colors que podeu veure no són reals; fent proves i utilitzant un programa he pensat que ha quedat bonic i la fotografia pot expressar aquesta tardor que ja va caminant en tota la seva plenitud. Aquest anunci sempre ha estat un referent i no em canso de veure'l. A casa vam començar amb el primer Mac, aquell de la pantalla petita i han anat passat els anys.
Ara tinc ja un iMac amb una pantalla de 20'' i és una meravella, bé com sempre, però aquest encara més. No sóc gens imparcial, ens al contrari. Però aquest anunci .... sempre m'ha robat el cor. Què hi farem !!
 Una trobada, un lloc, un celler, una masia. L'estiu ja es va adormint lentament i deixarà pas a la tardor. No gaire lluny de la Ciutat hi ha unes muntanyes ben galdoses i estimades: el Montseny.
El poeta Joan Maragall va escriure un poema - Del Montseny -
- Ai ! Altes soletats, que en sou, de dolces,
amb els herbatges verds
on canta l'esquellot de la ramada,
i el bosc silenciós
i la masia lassa ! -
Continuarà ...... |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS AMB VIDA
CONèIXER WEBS INTERESSANTS
PAU I NO VIOLèNCIA
PER DISFRUTAR
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
