Hermini va passant una nit de dimonis, jo em mantinc desvetllat i mon pare va fent amb un sonor dormir d'home vell, dormir de ventríloc. Al passadís, i en altres habitacions va passant de tot, és una nit difícil, de tràfec, de gent amunt i avall. Aquesta nit no sé si ha descansat ningú, a la planta. Som en un hospital, caram, i ja passen aquestes coses. De matinada, quan comença a entrar la claror per la finestra, l'Hermini em mira i em somriu. Ha passat una nit de gossos, sense poder domrir, del silló al llit, del llit al silló. Em sembla que vol parlar, així que li dic com va, si vol res. Em confessa que espera que li desapareguen els dolors, mal de cap, neuràlgies, i un tumor al cap que, d'ací unes hores, ell ho espera, li trauran per deixar-lo bo. –Volia fer alguna cosa a la vida, volia fer, però m'he passat la vida treballant, solament que he fet això, treballar, no he sabut fer res més. Hermini s'ha passat més de mitja vida per les teulades, posant uralita. Fent sostre, provant de no caure, de mantenir-se viu al llarg de la seua vida útil. –Davant meu n'han caigut uns quants, molts joves, que han mort per culpa d'uralites que venien clivellades, fràgils. Les primeres hores encara vas amb compte, però després et confies, has de fer la faena. Hi havia vagues, entre els treballadors de la uralita, i moltes venien defectuoses. Jo vaig tenir molta sort, solament que he caigut un parell de vegades, l'una vaig estar mes i mig enguixat de l'esquena al coll, però em vaig recuperar. De nou a treballar, és l'única cosa que he fet en aquesta vida. El meu germà va morir fa anys, era més jove que jo, i em vaig quedar sol. L'empresa érem ell i jo, però ell va morir d'un càncer, fa uns quants anys. Enmig del relat han entrat un parell d'infermeres, i han anat ordenant-li unes quantes coses: posa't això, dutxat, posa't les mitges, estigues preparat quan vinguen. Són les set del matí tocades, però Hermini té un neguit especial, avui, sap que d'ací a poc serà al quiròfan, i això no és el que més tem. –El pitjor, allò que em fa por, és que en porten a intensius. Quan em van operar la primera vegada, de les neuràlgies, vaig estar-me dos dies a intensius i vaig passar un infern. Hi havia molts crits, molt de soroll, rialles, no sabien com em trobava de malament, jo ho explicava, però no em feien cas. Allò era una discoteca. Vaig demanar pel cap, pel cap de servei, que va venir i vaig poder explicar-li-ho. 'No em faran cas, em va dir, primer callaran, però als dos minuts ja seran de sarau'. M'ho va dir i va passar després com ho havia dit. Jo demanava per favor que no cridaren, que em trobava molt malament, però no em feien cas. Va ser un infern, pitjor que res. És el que em fa més por ara mateix, de l'operació, que em porten a intensius. A poc a poc, Hermini va posant-se les mitges, es demana per què ho ha de fer, posar-se unes mitges, que on hem arribat. Li avance que potser al quiròfan farà fred, que serà una manera d'evitar alguna cosa, d'anar més preparat. El pijama que li han portat li va petit, porta el cul a l'aire i això el torba més encara. Acaba de posar-se les dues mitges, i expressa la calor que li provoquen. Entra una altra infermera i li pregunta si s'ha dutxat, no?, doncs entre al bany i arregles tant com puga. Hermini entra al bany i es banya a la pileta. De fora estant es veu que ha agafat al peu de la lletra l'ordre. Hi ha una batalla d'aigua i l'Hermini vol complir a la lletra. Torna una altra infermera, li diu que es prepare. Em torna a buscar amb la mirada: –Una vegada em va tocar la loteria. Havíem fet una feina a Vigo, el meu germà i jo, i ens van felicitar. Una empresa de Lugo va veure aquell treball i ens va contractar per una quantitat que, a ell i a mi, ens semblava un regal. Com que faltaven uns dies per començar aquell treball, la loteria ens havia tocat, vam tornar al poble uns dies. Era l'any noranta-dos i un amic em va demanar que l'ajudés a posar un rètol lluminós. Vaig caure de l'escala i em vaig trencar el peu. Aquell dia vaig perdre la loteria, vam perdre el treball de Lugo, el meu germà i jo. Mai més no vam tenir aquella oportunitat. –Visc a l'avinguda del doctor Corachan, a Xiva. El metge Corachan, de Xiva, va traduir el primer diccionari de medicina al català, arribà a ser conseller de sanitat durant la República a la Generalitat de Catalunya, un valencià de Xiva, com l'Hermini, pobre, que va tenir la bolleta de la loteria a la mà i un accident li la va fer perdre. El doctor Corachan també va haver de fugir del feixisme, malgat que va tornar a morir a Barcelona. He deixat l'hospital pels volts de les nou. Tres hores més tard m'avisa el meu germà que el pare eixirà de l'hospital en dinar. L'Hermini encara és a l'habitació esperant per anar al quirofan. Després de migdia, cinc hores després de tots els prepartius, el pijama petit, les mitges, el bany a la pileta, i les cabòries d'un home malalt, sol, li comuniquen que, avui, no passarà pel quiròfan. Dilluns, Hermini, potser dilluns. Tot això d'avui ha sigut una mala broma, una altra bolleta de loteria perduda. Visca la sanitat, els hospitals, els consellers, la salut, i la mare que va parir la sort d'uns quants que, com l'Hermini, resisteixen l'atzar i tanta dissort.
La casualitat, o l’amenaça d’una alta voluntària, el rapte del malalt fins i tot, ha provocat els canvis suficients perquè, ràpidament (sis hores), ens passaren a la planta. El retorn a la serenitat de la nit, a l’hospital, mentre mon pare dormia, després del neguit d’aquest dies, és viure novament l’entusiasme d’una normalitat aparent, gairebé fingida, però de més assossec. Almenys fins a una hora de la nit. Després, la planta s'ha posat en peu de guerra.
Havia sopat a casa i havia vingut a explicar-li la vesprada dels seus camps: -A l’Assegador, li explique, no trobe la saó que en teoria hauria d’haver provocat el reg a manta de dissabte o dilluns. O no han regat, o el reg ha sigut desigual. Passada de verí contra el caragol. -A Sant Ramon n’hi ha cànem a grapats, però a la tercera taula ha passat alguna cosa amb la màquina. S’ha embussat. Potser que he arribat a fer dues taules amb la màquina avariada, fins que me n’he adonat. Sort que a última hora passava el Pitirri, un veí, que té un camp al costat. En veure’m, ha frenat la furgoneta, ha fet marxa enrere, ha tret el braç per la finestra i ha arruixat: ‘–iee, com va ton pare?’ És un cant ample, pletòric, de veu rural feta a la terra. Pitirri continua: –vaig anar a veure’l l’altre dia, i vaig demanar tres vegades per ell, però ningú no em sabé dir on era, que no, que no, em repetien, ací no tenim cap José Boví, que no és ací. Vaig anar a tres taulells, i ells que ton pare no estava allà ingressat, i jo, que no pot ser, que m’han dit que José és a l’hospital. Després m’han explicat que era a la Fe, però jo el buscava a l’Arnau: –com va ton pare? Li explique que potser divendres o dissabte ens donaran l’alta i tornarem a casa. –llavors vindré a veure’l. Què, li fas la faena? –Se m’ha avariat la motxilla. -A veure, deixa-me-la. Sí, Contra el marge és la millor prova…, no, no funciona. S’ha embussat.
Pitirri fa via amb la furgona i la seua dona, cap al poble. Jo ho prove un parell de vegades més, fer anar la màquina, però no ho aconseguesc. Passe a l’acció caragol, carregue les coses i me n’entorne. Explique a mon pare tot l’afer de la motxilla, però avui es troba cansat, no té esme de res més, vol dormir. De diumenge ací és un altre. Tothom m’explica l’efecte UCI, que això és normal, en unes hores més la cosa anirà millor. Ho espere. Torne a la normalitat, doncs. Escric, Baixe a la planta baixa, cerque una xarxa oberta, a la vora de la farmaciola. No aconseguesc connectar-me de cap manera. Sembla que la retallada de pressupost demana fins i tot d’apagar el wifi dels pacients/acompanyants. Quin remei, Més tard ho intentaré. Debades, perquè la connexió no funciona de cap manera, però a la planta hi ha sarau i, els que no dormim, ho aprofitem per passejar, per explicar-nos les situacions, per passar-nos la teràpia i el cansament. És això també l'hospital, un munt de gent explicant-nos tot de drames i històries amb solatge. Sort que unes hores després, nosaltres ja serem a casa per contar-ho.
Diumenge tornàvem a ingressar a l'hospital. Després d'esperar-nos unes hores, finalment vam tenir habitació i llit. Potser esperaven que faltés algú, perquè a aquella hora, diumenge, no era moment d'enviar ningú a casa. Jo em vaig quedar amb ma mare, així que va ser el meu germà qui acompanyà mon pare. L'endemà li havien de fer la prova, una cosa fàcil, deien sempre els metges, per desfer aquell coàgul que obstrueix la vena, el capilar, l'artèria o ves a saber. Però la prova es va allargassar més del compte, l'endemà, més del doble del temps previst: els imprevistos. Quan no els busques, ni els vols, ni els esperes, sempre arriben els imprevistos per fer-te fotre. Dues hores i mitja de prova, m'avisà el meu germà, i al remat res no ha eixit com esperaven, no han pogut passar-li el catéter, una mena de tub que impediria una futura obstrucció, almenys en aquell mateix lloc. Res, home, que no puga curar la confiança i una encertada medicació contra més imprevistos. Després de passar a l'UCI unes hores reglamentàries d'observació, encara no han trobat llit, ni habitació. Pel que sembla, en aqueix hotel de La Fe no fan reserves. No està el percal per a segons quins luxes. Així que no el podem visitar, el pare, malgrat que segons em diu Josep, el meu germà gran, sembla desorientat, pobre, allà sol a l'UCI , en el llit vint-i-set, esperant no sé si més imprevistos, o que algú deixe un llit lliure, o bé que algú altre es cure, o no, i llavors em pregunte ara, de nou, com és que hi ha un passadís sencer a la planta número vuit, tancat i barrat i sense servei, mentre tenen tot d'homes i dones allà, a l'UCI, desorientats, esperant que algú els diga la nova: com que s'ha mort un, o dos, aquesta mateixa nit, a sorts, vosté o possiblement vosté, ja podran pujar a la planta avui mateix. Però no, aquell passadís és tancat, fosc, perquè cal fer estalvi, desmuntar la parada de sales, llits i cambres, i tenir els homes mig amagats, darrrere aquell espill dissortat, desorientats completament. Perquè hi ha altres urgències que cal atendre, com el futbol, la vela, la fómula, Madona i no sé quantes coses més, i perdoneu que ara em desoriente. Però d'alguna manera he d'escapar-me de la tensió i del maleït catéter. Ma mare ja s'havia mudat, dutxada i perfumada, mare, i aguardava l'altre germà perquè la portés a veure el seu home. No sabia que no rebia visites, ell, perquè a l'UCI les coses no van d'aqueixa manera, vull dir com a la planta, que poden rebre visites a qualsevol hora. Així que l'hem convençuda, mig convençuda diria, perquè baixés a casa i es canviés, a la porta de casa ha tret ella una cadira, per passar la vesprada d'estiu una mica distreta, cada dia ho fa a l'estiu, que abelleix eixir a la fresca, ara sense el seu home, que ara mateix, supose, dorm darrere aquell maleït espill, sol, entre més llits i malalts com ell, a l'UCI. Jo estic bé, aguante, malgrat que avui també he anat completament desorientat, aquest apunt mateix n'és una mostra, i me n'he anat al camp, al Pla, a la partida de l'Assegador, a escampar la Karda combinada amb un producte que ara no recorde, que el Robero m'ha aconsellat si pretenia carregar-me amb eficàcia la brossa, la matapuça, el cànem bord, la verdolaga i la juntsa, la juntsa?, li demane, com s'escriu? Ell m'ho dibuixa. Tant se val, la desorientació ja és col·lectiva, solament que volia una excusa, per explicar-li a mon pare, si aquesta nit dormíem plegats a la planta, com va el programa de deures que em va posar el cap de setmana. Veus, li explique al meu xic, com els mestres també fem deures, encara quan són vacances. Finalment, no he pogut anar a explicar-li res a mon pare, aquesta nit. Segur que n'ha d'estar patint, l'home, que no ens encarreguem com cal dels seus camps. Potser que tinga tanta raó.
Els bous d’enguany no envestien, diu mon pare al veí d'habitació. Però ràpidament gira la vista, perquè aquell no està gaire interessat en els bous i les històries d'animals. Ara comença el veritable relat: –L’any que s’acabà la guerra, mon pare (el meu iaio) va anar a Pamplona a veure els bous i a visitar la fira. Cinc o sis homes del poble van anar plegats. Necessitaven animals i aquelles haques eren nobles, treballadores, amb coll. Les haques galegues tenien mala fama. Les de Pamplona, en canvi, m’assegura mon pare, tota la força que esmerçaven tenien de noblesa, aquelles haques. Els uns compraven vint haques, els altres deu, un que li deien Benlloc em va arribar a comprar quaranta. Baixaven les haques en tren, el tren Xurro que baixava de l'Aragó. Els homes ensenyaven la compra en una era, on ara hi ha la primera bàscula, porfiaven, entre homes, qui havia fet millor compra, s’arrufaven els homes, estiraven el coll com uns titots. –Si agarres l’haqueta del coll, te la regale! –va dir Benlloc porfiant el Sucrer. Però bo era aquest, perquè ningú el retés a aconseguir trencar límits. Li va costar, diu mon pare, però es va fer amb l’haqueta més viva que havia mercat el de Benaguasil, Benlloc, aquell any. Benlloc era jove i ros, fatxenda com no se’n coneixia, però la boca el perdia, els perd els homes, la boca, i finalment, com passa gairebé sempre amb tanta fatxenderia, no va complir, perquè no coneixia qui era el Sucrer. Una cosa comparà, li retreu mon pare, a un altre fanfarró de Betéra, el tal Benlloc de Benaguasil, però mon pare vol que m’estalvie el nom per qüestions familiars.
El meu iaio portà una haca, el primer any, que li va costar noranta duros, negra, valenta com ella sola. L’any següent en portà una roja, gran, poltre d’un any i mig, molt treballadora. N’hi havia que li l’emprava per portar llenya al Famós, a Tavernes. De la partida de la Garrofera, on hi ha les casernes noves, fins allà costava el viatge un dia, el carro carregat de llenya.
Un altre viatge, passats els anys, el va fer mon tio Paco a Pamplona, i va portar una haca poltre, bonica, que li va costar set-cents duros, però aquella, durant el viatge d’aquell tren xurro que parava al Puig, va menjar-se el pèl de la cua i de la cremellera, la crinera, i d’això va morir segons mon pare al mes, malgrat que el tio Blanco provà de salvar-la, que li va fer neteges de panxa i de cul, li estacava el braç per traure-li un rosari de bonyigos, ell que tenia ferreria i entenia d’animals més que no els menescals; però l’haca va acabar morint-se.
Sempre teníem dues haques i una burra, a casa, afegeix mon pare. L’última haca que vam tenir era filla d’un cavall de Palanca i d’una egua de Silverio Bleda. Tenia molt de coll, i mai no es negeva a tirar quan li ho demanaves. La vam vendre al final, a un comerciant de Montcada, no recorde el nom. Era una època de carros i haques, per a treballar i anar de festa a Sant Miquel, a Llíria. Un colp vam anar amb ta mare i els iaios, n'érem vuit o nou i va caure una aigua de por, sort que portàvem la lona i vam posar la vela, amb els ferros, però vam acabar el viatge banyats.
El tio Vicentico, el de la Bueleta i els Càrpio eren els més llauradors, els que llauraven més recte, també el tio Julian, l’home de la tia Encarna, i un que vivia al Mas d’En Conill, no sé com li deien. Allà llauraven per concurs, tot i que no hi havia gaire fama de fanfarrons.
La penúltima burra la compràrem a Bétera. Eren dues burres germanes que venien de la fira de Xàtiva. Una la compràrem nosaltres i l’altra no recorde qui, al Granerer de Montcada, un comerciant d’animals. Les dues eren manteres, però de molta força. La meua li la vaig canviar a Tofolet, pèl per pèl, la meua per una altra de més menuda però molt lleugera. Tu les has conegudes totes dues. M’acaba explicant mon pare com plorava de petit, jo, agafat als pantalons del iaio perquè em passejara amb la burreta i un carro petit, que solament que servia per això. Que no apagues el llum? Sí, si no m’expliques res més, dormim, però jo encara em faré un café. No dormiràs. No, aquest temps de carros i d'haques em té agraïdament desvetllat.
Segona setmana. Arribe amb la bossa de l’ordinador, sopat, observant el carrer, la gent que va amunt i avall, poca gent, després que he aparcat amb una facilitat increïble. De nit, en aquest indret, mai no et creus com de fàcil és trobar aparcament. Ara ja sé on no deixar el cotxe, perquè hi ha desgraciats que el deixen frenat, en doble fila, i poden absentar-se més de dues hores sense dir ni ase ni bèstia. Vaig haver de telefonar els municipals. A les escales de l’entrada de l’edifici central solament que hi ha tres o quatre persones que fumen, em trobe una persona que baixa de l’ascensor i prou. La resta fins al meu destí és desert. Puge fins a la vuitena, mon pare dorm, com el veí d’habitació. Els llums són encesos. Deixe les coses i comence a preparar el silló on passaré la nit. Trec l’ordinador i mon pare es desperta. Ja ets ací: el salude, li demane com va, i si vol res, em demana si he sopat, li responc que sí, que ja són gairebé dos quats de dotze. Has anat a cap lloc (es refereix si he anat al camp), li dic que sí, que he estat al Pla de l’Hereu, nosaltres en diem Mangraner. Ai, un dia en parlaré dels mangraners del terme, els mangraners del Camp de Túria. Ferran preparava no fa gaire un especial sobre els mangraners per a la revista Mètode. Què, hi havia brossa? N’hi havia, no gaire, però he tirat una motxilla (Karda, comercialment, s’escriu amb K). Sí, em diu, al Mangraner amb una motxilla és prou. Veig que s’espavila, que comença a raonar amb interés, ara mateix. Quan torne, potser aquesta setmana, hem d’anar pensant a tirar guano al camí d’Alcubles, al camí la Torre, als dos camps de la satsuma, així que espere estar-me a casa prompte per començar la feina. Ell va dibuixant com serà el seu futur, sempre carregat de feina i de responsabilitat. El Robero ens portarà el guano al camp, i nosaltres l’escamparem. Nitrofosca, afegeix, tirarem Nitrofosca, i explica el detall de les quantitats, els sacs a cada partida, la manera com ho farem. No sé si sap que, almensy la bicicleta i un grapat de feines més, s’han acabat ara per ara. Però ell continua segur que el guano no és una feina que no podrà fer, segons els càlculs que va fent-se.
Ha vingut l’amiga d’Empar, m’explica, Carme; tres vegades ha vingut a veure’m. Com que treballa ací…, son pare va viure a la nostra casa, on vivia la tia Maria, treballava de pastor per al iaio. I el germà portava l’haca gran de la casa, abans que la portés Enrique. Li dic que ahir vaig veure Enrique, l’últim dels jornalers de la casa pairal dels Bovins de Bétera, almenys l’últim que jo recorde. Enrique ha de vorejar la vuitantena, però encara el vaig veure ahir amb una Mobylette amb el cabàs i la llegona, i les ganes de continuar treballant al camp.
Ahir va venir el Pitirri a veure’t. No el vaig veure. Es va enganyar d’hospital, es pensava que eres a l’Arnau de Vilanova. Sóc a la Fe. Sí, jo ja ho sé on ets, però ell no ho sabia, m’ho ha dit la filla, que havia vingut expressament. Té un camp mitger amb el nostre, al Pla de Sant Ramon, també li han furtat la porta de la caseta del reg.
També he estat al Pla, al costat del de Sabelín, i m’he trobat una parella que m’ha fet estar parlant mitja hora. Són grangers, ella és mestra, de Campos, al sud de Mallorca, i coneix gent de Mata de Jonc, va estudiar amb n’Antònia Ensenyat. Qui?, pare, tu no la coneixes, n'Antònia. L’home és d’Amèrica del Nord, fa vint-i-cinc anys que treballen a Bétera, de grangers. El món és molt xicotet. Això mateix ha dit l’americà, que el món era molt petit, quina casualitat troba-nos al camp, al terme de Bétera, parlant de Mata de Jonc, d’Antònia Torres i d’Antònia Ensenyat. Ella es diu Maria, també és mestra, diu que mai no parla mallorquí amb estranys, per por que no l’entenguen, que solamnet que ho fa amb el seu home, l'americà. Jo li ho he demanat expressament, que me’n parlés, i ella s’ha estranyat.
Quants mestres treballen en l’escola gavina, em demana mon pare. Quants?, trenta o trenta-cinc, li dic, s’alça d’un bot, em mira, li he de demanar que abaixe la veu. Trenta-cinc, ho repeteix com si fos impossible. Van eixint més coses a la conversa, del passat, del present, d’alguns deures pendents al camp, –No t’oblides de fer una ullada als ametllers, trobe que n’hi haurà brossa.
L’altre dia, comence a dir quan em talla: ja ho sé, segur que has vist el Cassolo i t’ha dit alguna cosa. Com ho saps, si encara no havia començat a explicar-te res… Però ja m’ho pense què t’ha dit i ja li pots dir que no, si el trobes. Solament que volia donar-me uns consells de millora, perquè els ametllers… Prou, em talla. Comence a navegar entre fotos i pàgines per adobar alguns breus per a l’escola. –Aquest ordinador va amb piles? Amb bateria. –Aquest et va costar tres-centes mil pessetes? No, aquest solament mil euros. –Com han baixat.
Pare, passa de mitjanit, hem d’anar pensant en tancar el llum i plegar, jo he d’escriure l’apunt. Això que fas és treballar? No, això és la manera de dir-te bona nit i començar a pensar què vull explicar, com vull explicar-me això que vaig vivint. Bona nit. Deixa la porta mig oberta, perquè entre una miqueta de llum. Demà s’alçarem a veure els bous? Naturalment. Demà és l’últim dia. Bona nit, pare. Bona nit. Encara no he eixit de l’habitació amolla: els bous d’enguany sembla que són mansos. Em gire sorneguer. Ho deia el diari. Explica-li-ho a la gent que cau cada matí de morros, veuràs com no són del mateix pensament.
