Vinga els sis-cents mil i no en parlem més! -respon el condemnat al jutge.
Un il·luminat va decidir d'obrir una carretera enmig del barranc de Carraixet, al terme de Bétera. Com que n'hi ha embussos cada dia, de matí i de nit, com que han desaparegut les variants promeses, com que han fet desaparèixer les rondes que havien d'evitar el col·lapse, els il·luminats del PP de Bétera van decidir de fer obra enmig del barranc, uns quants quilòmetres de no res, amb una amplada de deu-dotze metres. Res, home. Van passar les pales, les excavadores, les carterpillars, qualsevol màquina era poca per enderrocar, traure els canyars, els arbustos, els arbres, i deixar-ho tot perquè el trànsit no embussés contínuament el poble, els veïns, els forasters… Naturalment, la cosa eixia barata, barata desfer el barranc (un cul de fem, devien pensar) i incomplir tot de promeses electorals. Sense permisos, ni papers, ni burocràcia. I això que el PP havia portat el director general a explicar-nos la rendabilitat del vot popular, que abans d'eleccions totes les gallines són lloques.
Ningú no havia pensat que el barranc té propietari. En realitat, en té molts de propietaris, perquè no poques vegades les baixades d'aigua s'havien emportat camps sencers. És clar que els il·luminats del PP, d'UV i UPIB , amb assessors per tots tres (costen bons milers d'euros mensuals, tants pensadors universals) no podien rumiar tanta cosa, tants propietaris destorben molt el pensament i provoquen força transtorns, sobretot si el cap va carregat de mamela.
Pobres, la denúncia els ha arribat en format CHX, que no és un format pdf però encara fa més mal que no pensen. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer (aquests ho escriuen CHJ, en estranger d'espanya), reclama fins a sis-cents mil euros per danys. No és gaire, supose que pensaran els il·luminats de l'alcalde popular, docte JoseManuel, perquè amb la contribució ciutadana, l'han pujada el 43% de colp, ja tenen un bon sac per anar pagant el desficaci. Al remat sempre ho paguem els mateixos.
Almenys que la lliçó els valga, per no badar-la un altre colp. Que les coses serioses, senyors il·luminats del PP, no poden decidir-se enmig de paellotes i desculades de vi i altres licorets. Encara com les males llengües asseguren que els controls d'alcoholèmia es posaran davant la porta del cementiri, camí d'eixida de la Foia, a veure si d'aquesta manera les grans decisions es prenen abans del café, mai després de la copa.
Una pluja criminal, segons mon pare, contra la taronja menuda, la clemenules, la clementina, l'oroval (aquesta no la volen ni pintà), però és un ploure desmaiat, que no banya ni les teules morunes. Home!, em queixe. NO et queixes i mira't les teulades, diu mon pare, a veure si veus córrer l'aigua. Tens raó, pare, no corre l'aigua. Tant se val, per a la taronja és el pitjor que ens podria passar, aquesta aigua. Em mire les muntanyes de la serra, allà al terme de Nàquera, entre núvols. Allà acaben de decidir, plenàriament, que tindran un carrer Obama, un carrer destinat al gran personatge de l'any, el futur president americà, sobre el qual hi ha dipositades totes les esperances. Fins i tot, hom espera que escridasse com cal Israel i Palestina, perquè deixen de produir tantes morts, i que escridasse per la retirada de les tropes de l'Irac, i que escridasse per tantes coses que, el més segur, l'afonia s'encarregarà de posar a lloc, perquè l'afonia podrà més que no els crits. Per això els de Nàquera volen animar l'home, el superheroi, el triat per salvar-nos el món i del món: allà a Nàquera, una alquerieta de poble enmig de la serra Calderona, si el comparem amb una ciutat americana de veritat, fa anys que aguanten carrers en homenatge als feixistes, als assassins de la guerra civil espanyola, com fa anys que actuen impunement contra més coses, contra el territori, contra els poetes, contra la raó i la paciència. Però ves que han decidit, abans que ningú fins i tot: posar el nom del futur president d'Amèrica a un dels seus carrers. Ja han enviat la notificació a l'ambaixada, que la jugada vol ser mestra, i de retop, ells bé que somien les coses d'aquesta manera, esperen que en un dels viatges oficials d'en Barac, la destinació siga Nàquera. Ei, Fàtima, Lourdes i altres indrets també van tenir fama internacional en canvi de miracles. Puge a la terrassa, però no puc distingir les muntanyes, ni l'ermita de Sant Francesc, un paisatge i una vista encara ben bella des de Bétera, en canvi, comprove allò que tan sàviament m'ha predit mon pare, mentre dinàvem: una pluja de destorb, criminal, contra la taronja, malgrat que no corre per les teulades morunes. Quines coses, aquests homes de Nàquera. A poc que pensen ens portaran l'Ós Iogui a tenir cura de boscos i jardinets, i potser que copien aquella estàtua de la flama i la corona, demanant la llibertat que els valencians no tenim. No se sap mai, què poden pensar aquells homes, si ens governen a favor de Camps, de golf naturalment, com diu l'amic Galduf. O és Vicent?
Sóc al camp, entre collidors; fa un fred que pela, i el gebre encara és damunt l'herba, blanca, arropida, que no es mor per vergonya. En un costat els senegalesos van collint en silenci, n'hi ha un que s'escalfa en un foc minso, de branques massa verdes perquè recupere suficientment els dits de les mans. Li dic bon dia, com anem i em respon que malament, que fa massa fred. Més enllà, hi ha un altre foc, amb brasses que van fent carn de porc, potser de pollastre, no ho veig clar. Ací en responen bon dia, i alguns m'allarguen la mà. Després de les salutacions em conviden a esmorzar, però just si acabava de desdejunar i els agraesc l'oferta; el fum és de carn torrà, i he de canviar de costat per evitar d'encegar-me. El camioner, de Gandia, m'explica que n'hi ha colles diferents, de lituans, ucraïnesos, armenis, africans i valencians. Aquest últims no perdonen l'esmorzar, però són els armenis els que fan de caps de colla. Jo vinc de procurador, en representació de mon pare, i veig que trauré partit d'un matí al Pla de Pinela, a Bétera, malgrat que la diversitat de la fauna humana respon millor a una reunió del Comité Europa, però en un pla tan humil com necessitat. Quan sóc a punt d'entaular-me (és un dir això de seure damunt d'un caixó buit de taronges), em telefona el xiquet que ens han enviat un paquet a casa que, s'estranya ell per això, nosaltres havíem enviat prèviament. Com que és un compromís d'amistat, dic bon dia i faig via cap a casa, per saber què ha passat amb aquella comesa de l'enviament. Fa uns quants dies vaig enviar un paquet de regal col·lectiu cap a Martigues, Provença, en prova d'amistat i compensació per uns dies magnífics amb l'amic Janot. Ja m'imaginava que el paquet era al seu destí, sobretot pel preu que m'havien fet pagar, i perquè això comportava bitllet d'avió, per al paquet, naturalment. No m'explique què fa el paquet a casa, i com és que el carter ens l'ha portat i ha fet signar el meu xic, com a comprovant del lliurament. Vaig corrent a l'estafeta, em queixe, demane què ha passat, que un paquet que he enviat fa dies, a preu d'or l'enviament (portar-lo en mà no sé si m'hagués costat menys), és a les meues mans de nou. Resposta de la responsable d'enviaments: a València s'han equivocat, vosté ha escrit correctament destinatari i qui ho remet, però a la central de València s'han equivocat i han confós les dues coses. Bé, em demane, però ací a a Bétera també s'han confós, en la classificació i en el repartiment local, perquè allà on diu destinatari diu clarament França (m'havia estalviat Provença, per si les mosques franceses em feien la col del centralisme colonial). No ha calgut. El paquet no ha passat de València. Aquest ha estat el seu recorregut màxim. Com que les coses eren en valencià, doncs, au, tornen al poble i tots contents. La responsable de l'estafeta s'ha disculpat, cordial i exquisitament, i s'ha compromés a enviar el paquet una altra vegada, sense cap recàrrec (ha escrit damunt l'etiqueta de destí 'OJO', i ha ratllat com a nul allà on deia 'Remet', a veure si així, amb una sola informació, tot de funcionaris, valencians i francesos, fan arribar a bon port una feina encomiable i un paquet de no res. Senyors carters de València, on diu destinatari és on han d'enviar el paquet. No he pogut trobar-me l'Europa dels collidors, perquè m'he perdut en altres quefers i, quan he tornat al camp, ja havien desaparegut. Si això de correus s'adoba, no dubte que tindré més oportunitats de viure tranquil·lament l'Europa dels pobles entre satsumes i orovals. Trenta-un euros de segells per fer anar un paquet Bétera-València-Bétera és millor negoci que mil arroves d'aqueixa fruita de l'hortet de les Hespèrides. On vas a parar!
Vinc del concert que ha oferit avui la banda de Bétera, amb un director convidat, un director alt, físicament, i excels. Sobretot en l'últim dels moviments de la simfonia 'El senyor dels anells', Hobbits, ací la cosa ja rematava i ens ha deixat anar dolçament, un final que la gent sí, aquesta vegada sí, ha agraït amb la resposta que mereixa aital regal. Semblava que avui vivíem al poble una situació de normalitat cultural. La banda de música ompli, té pegada, i cada vegada millora el so, amb el temps, amb la formació dels joves, molts d'ells mestres fets, i amb un grapat d'històrics, incombustibles, homes fets i refets amb la banda. N'hi ha cares que conec més de quaranta anys, sense defallir. Aquests homes i dones mereixen un homenatge a la constància, sens dubte. Som un país de bandes i com molt bé ha explicat el director titular (llàstima que en la llengua forana), cada colp n'hi ha menys diferència entre la banda i l'orquestra professional, sobretot, ha afegit, si es fan bé les coses. Sembla que, pel que fa a la banda de Bétera, les coses van millorant. M'ha agradat especialment la primera part d'avui, TBone Concerto, del mateix director, malgrat que no perdem encara tòpics i hàbits que desmereixen, que ningú no adoba com cal. I ves que seria fàcil de barrar les portes quan les peces ja han començat. Doncs, no. També seria fàcil de posar oli a les frontisses, per evitar allò inevitable. Tampoc. Més de set vegades s'ha girat Johan de Meij per veure si hi havia algú, responsable o polític o de la brigada d'operaris, perquè solventés el soroll. Impossible. Malgrat els inconvenients, que desmereixen, la vesprada al palauet de Bétera ha pagat la pena en tots els sentits. Vint anys d'una composició, El senyor dels anells, amb el seu director davant la banda del poble, és una commemoració de luxe. Una proposta d'emoció. Per molts anys.
Em sembla que el verb no està ben emprat, però m'escama que el Govern local de Bétera, a mans del PP, UV i un independent de la seua butxaca, hagen desestimat les queixes dels veïns i es mantinga per apujar-nos la contribució del 2009 un 42,5%. La xifra és exacta, vull dir que no està equivocada, ni l'alcalde anava trompa, en aquell ple (no podem assegurar res dels altres, sabeu?) i la llei els ho permet de fer. Vull dir que la llei ha de ser feta per idiotes, defensada per idiotes i permesa per més idiotes. D'una altra manera no s'entén, tanta parsimònia i consentiment. Creminals! No ho diuen els mitjans, que la crisi demana prudència, moderació, seny a l'hora d'articular normes i decisions sobre economia…?, doncs sembla que el govern local de Bétera no és d'aquesta idea. O potser que no llegeix, ni escolta les notícies? Ara, segur que els salaris de la gent (els polítics no són gent, no fotem), no tindran aital pujada. Per bé que n'hi ha polítics de segona i de tercera fila, fins i tot assessors sense gaire estudis, ni títols, ni diplomes oficials, amb més de quaranta mil euros l'any. Toqueu pobles de govern popular i pareixen llistes a grapats. Dius, penses…, sempre n'hi ha cacics i pobles amb mala estrella, que no vol dir que són l'exemple de la resta del món, del teu món més proper. A Bétera ens ha tocat ballar amb la més lletja, veus, que en això sóm desgraciats també i amb els collons topetem. Però no. A fora també pujaran impostos amb criteris de desmesura: llum, gas, aigua, telefonia, i encara més detalls bàsics, perquè com cada cicle passa, siguem els mateixos que paguem la fortuna de ser demòcrates, respectuosos de la llei, pacients actors d'una vida governada per il·lustres. I ves que els conec, aquells homes i dones que ens governen (els del poble, vull dir), ens coneixem tots, sabem qui són, quina pudor els fan els pets, les llufes, els peus mateix. Resum del coneixement: a Bétera ens han tocat il·lustrats, com en tants altres llocs. Per això han decidit per nosaltres i han dit: contribuïu-los, contribuïu-los doblement, triple si cal perquè el calaix municipal siga ple. Indefensió, sens dubte. Mala fel, i el cos agré, però res més. Indefensió i altruïsme a favor de lladregots i tocapunxes. Llàstima que no siguem caçadors i fardem d'escopeta, així almenys, quan passaren davant nostre conilles, llebrotes o perdiuots, pegaríem a espantar.
