Ahir a la nit vaig acabar les sis-centes i escaig pàgines de la novel·la de Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones, una excel·lent novel·la entre negra i d’intriga molt adient per llegir en aquesta època de l’any. No entraré a comentar-la perquè podeu punxar el Blog de la Margarida Aritzeta La maleta sarda, on hi podreu trobar un bon comentari d’aquesta obra. L’editorial té anunciat que properament sortirà la resta de la trilogia que l’autor va entregar al mateix temps. Desconec el contingut de les altres dues novel·les, tot i que penso llegir-les si segueixen aquesta tònica. Malauradament l’autor es va morir i no hi haurà continuïtat del que hauria pogut ser una altra saga com la de Henning Mankel, també suec que m’ha omplert les hores de lectura dels darrers estius. (continua...)
Aquesta és una reflexió que m’he fet a mi mateix i crec que segurament molts dels que feu blocs compartireu, i és que quan entra el cuquet de fer escrits al bloc fas servir molt temps d’aquell que segurament, almenys jo, havia dedicat a la lectura. Sempre he tingut horaris molt complicats i he hagut d’aprofitar hores intempestives per llegir, un costum que no he volgut abandonar mai, però quan vaig començar a escriure amb molta freqüència, he vist com s’emportava bona part del meu temps que abans destinava a llegir.
En fer l’últim escrit on parlava del llibre El Celler, explicava que era un llibre distret, però el que a mi m’agradava llegir de veritat per distreure’m era la novel·la negra. I tot seguit vaig recordar com devorava, precisament en aquesta època de l’any, les novel·les de la Cua de Palla, amb els Ross Macdonalds, Chandlers, Hammets, Jefrissons etc. etc. i ho fèiem a les acampades al Pirineu, normalment occità, on la gent retira molt aviat. I la nostra lectura durava el que durava la càrrega del llum de gas. Un cop posada la canalla a dormir, enceníem el llum de gas i fins que la flama perdia la intensitat necessària, amb les Cua de Palla, també els Simenons, Patricies Higsmits , Aghata Christie i tuti quanti. (continua..)
He acabat de llegir fa pocs dies El Celler de Noah Gordon. Feia temps que el tenia per casa, un regal d’un amic que sap del meu interès pelmón del vi i que, com que havia llegit que bona part de la novel·la passava el Penedès, va pensar que el llibre podia ser del meu interès.
Per no decebre doncs el meu amic i davant de l’amenaça que em preguntés qualsevol dia què m’havia semblat el llibre, el vaig agafar amb l’ànim de passar l’estona, tot i que he de confessar que, literàriament parlant, el que realment m’agrada per passar l’estona llegint és la novel·la negra, que molts cops aquestes novel·les tenen un component literari molt bo, com les de la P.D. James sense anar més lluny, la llàstima és que amb novel·la negra ho tinc quasi tot trillat i em queda poca cosa per llegir, en català naturalment. (continua...)
Aquest és el títol del primer llibre amb què Arola Editors enceta la col·lecció He mirat aquesta terra, on es vol donar una visió artística del nostre territori, agermanant els poetes de la llum( fotografies ) amb els poetes de la paraula (poemes), tot dialogant en cada llibre sobre un paisatge dels Països Catalans.
Terres de llicorella és el primer exemplar i agermana les fotografies de Toni Vidal amb els versos d’August Bover. Les fotografies en blanc i negre són dels anys 70, abans de la represa vitivinícola de la comarca, tal com la vaig poder conèixer al Priorat.
La presentació, que es va fer al Castell de Falset, va ser organitzada pel Centre Quim Soler, que té la seva seu a El Perxe del Molar, amb gran poder de convocatòria. No sé si és la casualitat, però sempre que he anat a actes al Priorat organitzats pel centre Quim Soler, hi ha hagut molta concurrència, cosa que xoca amb el fet que molts altres actes de ciutats grans compten molts cops amb assistències molt migrades.
La part fotogràfica fou comentada pel també fotògraf Rafael López-Monné i els poemes de l’August Bover per la Margarida Aritzeta, que té el text de la presentació al seu bloc La maleta sarda , per això és innecessari comentar els escrits del llibre i el llibre en general, ja que tenim l’alternativa de la reproducció de la presentació. (continua...)
Aquests dies, entre la revetlla de Sant Joan i el castell de focs que ahir a la nit va tancar la festa major de Valls, m’ha vingut a la memòria el començament de la novel·la de la Margarida Emboscades al Gran Nord,on la protagonista comença a moure’s mentre comença el castell de focs d’aquesta petita ciutat de les més septentrionals del Quebec, a la desembocadura del Riu Sant Llorenç, en ple territori dels indis muntanyesos.
El fragment diu així: “L’esclat de llum, però, va ser breu. El coet es va extingir en la nit de juny tan furtivament com havia aparegut. Marina va passar el dors de la mà pel seu front xop i mirà cap a la zona del port. Havia d’anar de pressa, ara que el castell de focs havia començat, perquè en qualsevol moment s’enlairaria un altre coet, i un altre, i dotzenes d’altres, i podrien fer un petit dia d’aquella nit del solstici d’estiu. Era perillós i ella ho sabia. Sobretot perquè ell, un cop s’hagués acabat tot, tornaria a la rutina habitual i potser la trobaria a faltar immediatament. (continua una mica més...)
Aquest dissabte vaig acompanyar la Margarida a la reunió del jurat del XXXVII Concurs Literari de La Selva del Camp, que cada any convoca La Defensa Agrària, i que el proper diumenge donarà els premis que porten el nom de selvatans tan il·lustres com són el Premi Ventura Gassol de Poesia i el Premi Joan Puig i Ferreter de narrativa.
La bona germanor dels membres del jurat amb les persones que estan al davant de la Defensa Agrària ve de molt lluny, i cal remuntar-se als anys que el jurat es reunia a la casa de Gabriel Xammar, el seu mas o el pis de la Rambla de Tarragona, bones estones passades amb en Jaume Vidal Alcover, acompanyat per la Maria Aurèlia Capmany, feien que la conversa s’allargués fins a altes hores de la nit. Posteriorment, s’hi va anar incorporant aquest jurat: en Pere Anguera, en Josep Lluís Carod-Rovira i molt destacats escriptors i professors de literatura catalana de la Universitat Rovira i Virgili, Montserrat Palau, Magí Sunyer i finalment la Montserrat Corretger. (continua..)
Aquest és el títol de la novel·la que està escrivint la Margarida, però no és d’aquesta novel·la del que us vull parlar, sinó del fet que aprofitant l’avinentesa, ha donat aquest nom al blog que avui finalment ha decidit encetar. És a dir, que el seu blog portarà el nom de La maleta sarda, no sé si per explicar alguna clau d’aquesta. De moment puc avançar que es tracta d’una novel·la d’intriga i que en molt bona part passa a la Sardenya profunda, a la Barbàgia, on sembla que hi ha pistes d’un llibre editat a Perpinyà l’any 1502 o d’un tresor enterrat... aneu a saber!
El que sí que és cert és que al seu primer escrit hi publica la presentació de l’últim llibre de l’escriptora reusenca Maria Lluïsa Amorós, que va fer ahir al vespre a la biblioteca de Reus que porta el nom del seu pare, Xavier Amorós. L’obra es diu Me’n torno al carrer Kieran, és una molt bona novel·la juvenil i l’ha editada Barcanova (Continua...)
Vaig conèixer l’obra d’aquest autor gracies a la publicació d’edicions 62 del llibre: Unany a la Provença, on l’autor explicava les seves vivències al Luberon mes per mes. El que em va fer reflexionar i m’agradà més d’aquest llibre, és com el paisatge i la vida més propera, no la posem en valor fins que una persona que ve d’un altre lloc es fixa en aquelles coses que nosaltres tenim tan assumides i per això no valorem. Peter Mayle, com a redactor del Times, hi veu tota una realitat que el xoca i posa en valor.
Edicions 62 va treure després un llibre del mateix autor que es deia Encara la Provença i posteriorment l’octubre del 2.002 van publicar d’aquest autor Lliçons de la bona vida amb unsubtítol que deia Aventures amb forquilla, ganivet i llevataps. Aquest llibre explica amb molta gràcia esdeveniments de festes gastronòmiques, la major par d’elles de caràcter popular a l’estat francès, així parla de: Els aristòcrates de pota blava, que son els pollastres de Bresse; en un altre capítol parla dels tastacuixes de Vittel, fent referència a les anques de granota; en un altre capítol, sota el títol de els taps voladors de la borgonya, parla del ric i complex món del vi d’aquesta regió i les tradicionals subhastes de vins a benefici dels hospicis.
Llegeixo el bloc Tarragona Literària , que als Serveis Territorials del Departament de
Cultura i Mitjans de Comunicació, aquest vespre a les 20,30 hi ha la presentació dels cinc primers volums de la col·lecció Zenit, editada per La Gent del Llamp.
Segurament tots molt interessants, però voldria fer un petit comentari de Biel Guasch, un magnífic poeta, que la seva modèstia l'havia fet guardar duran molts anys els seus poemes en un calaix, tot i que alguns amics havíem pogut llegir alguns poemes, coneixent això si la seva poesia visual.
Sortosament aquest últims anys ha aparegut bona part de la seva producció literària amb els reculls Escric en cercle, Paral·lels,Converses fora de context, Implicació, Mirades i Descripció del blanc, son les que em venen a la memoria.
Cossetània edicions, és una editorial nascuda per cobrir les necessitats de publicació de llibres de l’entorn mes proper, s’ha convertit en pocs anys però, gracies el dinamisme de Jordi Ferré i del Josep Mª Oliver, dos dels seus principals impulsor, en una editorial de referència el Països Catalans.
Les primeres col·leccions decuina, excursionisme i posteriorment del mon casteller, son les tres potes que ha consolidat l’editorial i han possibilitat apostar també per la literatura, amb autors novells i al altres ja mes consolidat. Aquesta expansió, però no els ha fet oblidar les seves arrels i és per això que el Jordi Ferré en el seu bloc De tard en tard ens don la bona noticia de una nova col·lecció, La Biblioteca Narcís Oller on i publicaran els diferents títols d'aquest l’autor.
Ahir al matí, a primera hora, rebo una trucada demanant per la Margarida Aritzeta, com que ja havia marxat de casa, demano després d’identificar-me si vol algun encàrrec. El sacerdot escolapi pare Oriol Tremoleda, em va confessar, tot i que el sacerdot era ell, que estava entusiasmat amb la lectura de la novel·laL’herència de Cuba,pel ben escrit que estava el llibre (valor que no sé si cotitza gaire avui) i per la captació de l’ambient de l’illa on el pare Oriol Tremoleda ha viscut molts anys.
Després d’una llarga conversa telefònica en què li he explicat les motivacions familiars que varen portar la Margarida a escriure aquesta novel·la i haver-li facilitat la seva adreça electrònica, he pensat en la novel·la. Tot i la dificultat de trobar-la a moltes llibreries, penso que té una doble vigència que tot seguit detallaré molt breument.
El passat dia 10 escrivia el primer post de bloc, parlant de la casa rural El Perxei el Centre Quim Soler, com que el meu domini d’editor de blocs es encara molt limitat, no baix posar camp enllaç amb la pagina web de la casa rural i el centre. Desprès de quatre dies de funcionament de bloc he vist que aquest post ha tingut un gran interès, així dons amb la publicació de la caricatura del Quim Soler que identifica el Centre Quim Soler, podeu enllaçar amb la pagina web per complementar l’informació de fa quatre dies.
Aquest dies estic lleguin Les benignes de Jonathan Littell, editat per l’editorial del Jaume Vallcorba i Plana, Quaderns Crema, es a dir segell de qualitat, tot i que la novel•la es molt interessant , l’argument lineal permet fer parèntesis i fullejar altres llibre. Avui dons m’ha caigut a les mans Paraules , recull d’intervencions del President del Parlament durant la VII legislatura. Aquesta legislatura que la majoria recordarà com a molt moguda, per la discussió de l’estatut, rapasant el llibre si veu tota una realitat prou diferent
El obrir un bloc personal es fa per moltes motivacions, en el meu cas per fer comentaris de coses que m'interessen i que potser i haurà o no algun receptor, es per això que no pretenc fer una presentació formal, però si escollir un tema que resumeix molts dels meus punts d'interés
