Aquests dies cal preparar la terra per plantar els calçots, tal com és tradició a Valls, així, si pot ser, les cebes blanques de Lleida es plantaran durant la lluna vella d’agost. Aquestes cebes, un cop treguin els grills, es calçaran i tindran un creixement més o menys ràpid, fins que arribi el fred, que n’alentirà el creixement.

Molts cops, perquè no madurin tots alhora, es fa una altra plantada, deixant passar una lluna entre una plantada i l’altra, però l’evolució del calçot dependrà molt del fred de l’hivern.

Aquest recordatori va destinat sobretot a alguns companys i amics que no són de Valls i molts cops s’han interessat pel conreu del calçot.

Aquests dies no és que estigui mandrós per escriure al bloc o blog, o que no vulgui parlar dels pocs esdeveniments que hi ha, o que m’hagi cansat de parlar dels vins del nostre país.

El que passa és que he estat enfeinat a fer la conserva de tomaca amb la Queralt!

L’estiu a Valls el marca una mica el Firagost, hi ha un abans i un després de l’activitat a la ciutat i són molts, sobretot en el món del comerç, que no comencen vacances o tanquen els seus comerços fins un cop passada aquesta data, el primer dimecres del mes d’agost .

El que s’ha batejat com la fira del camp català, té les seves peculiaritats i en el decurs dels anys la nit de la vigília s’ha convertit en un autèntic fenomen social i, ja sigui perquè a la nit fa menys calor o pel costum de sortir de nit, que riuades de gent envaeixen la ciutat, seguint actes com la cursa dels sacs d’avellanes o el concurs d’arrossegament.

Com a persona interessada en el món del vi, aprofito el dimecres, amb una mica més de calma, per saludar els productors de vins del meu entorn més immediat i xafardejar les novetats que porten a exposar al Firagost. Això em permet saludar una bona colla de coneguts, molts els visitaré en el decurs de l’any en els seus cellers o cooperatives, tots ells fan un esforç per donar-se a conèixer en el seu entorn més immediat i, francament, hi ha coses molt interessant, com poder comprar rosat de trepat de la cooperativa de Blancafort, per 2€, així com novetats d’alguns cellers de les quals ja parlaré en propers escrits. (continua...)

 Parlava en l’escrit anterior de la poca importància que donem a aquest producte que en aquesta part del planeta tenim tan a l’abast i que ha estat fonamental per a l’alimentació de moltes generacions.

Molta de la gent que vivia de l’agricultura, tenia en alguna de les seves terres oliveres plantades pel perímetre de la finca, recordo els paisatges propers a Vallbona de les Monges, poble originari del pare de la Margarida i que es troba a la part més meridional de l’Urgell, amb un magnífic monestir de monges del Cister, on les paradetes de sembrat estan acompanyades d’oliveres. Els paisatges són molt semblants a la Segarra i a les Garrigues.

La dura climatologia hivernal fa que recollir aquests fruits entre finals de tardor i començaments de l’hivern sigui una tasca molt dura que no es veu reflectida al preu final d’aquest producte. Però això no vol dir que no se l’hagi apreciat sempre, ja que era molt freqüent, en les visites d’algun familiar, rebre una garrafeta d’aquest magnífic oli, cosa que significava un bon regal.

En moltes cases hi havia la tina de terra cuita on es guardava l’oli necessari per tot l’any, el solatge que quedava es feia servir, junt amb altres olis reciclats, per fer sabó. (continua....)

Molts cops no donem importància a la riquesa que tenim al nostre abast. Una de les riqueses més singulars que tenim al nostre país és l’oli, aquest producte que ha esdevingut emblemàtic i significatiu del que alguns han teoritzat com la dieta mediterrània, a mi m’agrada més dir cuina que dieta, però no hi faré cap teoria, tenint com tenim a la blogosfera persones tan solvents com el Jaume Fàbrega  i el seu bloc Bona Vida entre altres.

L’olivera és aquest arbre tan entranyable que arrela a les nostres comarques de secà i que ha estat motiu poètic i musicat al mateix temps. Serrat canta: “ per el pujol on surt el sol, desafiant grop i llevant, hi trobareu una olivera”, o el Quico el Cèlio i el mut de Ferreries: “ pregunteu-li a l’olivera”,  i molts més motius de cant popular. Això ens dóna un dimensió d’aquest arbre entranyable de poca  producció, però molt  lligat a la nostra cultura, tan culinària com simbòlica, començant pel bíblic “hort de les oliveres”.

L’oli d’oliva ha jugat i juga un paper importantíssim a la nostra civilització,  grecs i romans ens aboquen al vi i l’oli, aquests dos productes que han donat una certa alegria als menjars de centenars d’anys, on la varietat en el menjar només és podia trobar en les èpoques de l’any amb millor clima, la resta de l’any la verdura bullida només trobava una certa alegria amb l’oli o l’all i oli. (continua...)

Abandonada entremig dels ametllers hi ha una vella perera de peres de Sant Joan. Com que normalment a Valls no es va a les masies fins passada la festa major de Sant Joan, aquestes peres eren la festa major dels ocells, sobretot aquests últims anys de sequera. Casualment, l’altre dia mentre ensulfatava quatre arbres vaig pensar en la pobre perera. La meva sorpresa va ser que estava plena de peres i moltes ja madures, no sé si pel canvi climàtic però avançades un parell de setmanes a San Joan.

Segurament els ocells aquest any, amb les pluges, han trobat altres alternatives i he pogut recollir un bon nombre de peres, que només amb una mica d’aigua de l’aixeta fan de molt bon menjar i no tenen l’inconvenient d’haver-les de pelar. Als que no som de l’ofici de pagès ens passa tot sovint, sempre ens falla alguna cosa, molts cops per la naturalesa, com als pagesos de debò, però la major part dels cops per la manca d’atenció i de destresa, per això estic content quan, com aquest cop, et trobes amb aquesta agradable sorpresa. (continua...)

L’estructura tradicional de la població de Valls, tot i que ocupa un dels llocs més alts del rànking de població activa de gent dedicada a la indústria de Catalunya, ens demostra que molts vallencs porten a la genètica el seu lligam al conreu de la terra. Difícilment trobaríeu vallencs que no haguessin tingut un dels avis o besavis que no hagués estat pagès. Bé, potser jo en sóc un, però el meu pare era pèrit agrònom de l’escola de la Generalitat republicana de Caldes de Montbui. A Valls, doncs, passa un fenomen que no es dóna gaire en altres llocs, i és que tot i que quasi tota la població ha deixat l’activitat agrària, crec que trobaríem molt pocs pagesos a Valls que es dediquen exclusivament  al camp, es continua bona part d’aquesta activitat, en  molts casos com a distracció, segurament per la part de genètica que porta molta gent. Es fàcil veure, doncs, els caps de setmana la gent treballant les terres que per alguna part de la família els han tocat en herència. També molta gent de les primeres migracions ha agafat aquesta estima per la terra, com ho han fet amb altres tradicions vallenques com els castells i han arrendat o comprat un tros de terra per fer-hi el barracon, l’hort.

Durant molts anys, el pare de la Margarida, que havia treballat al tèxtil, plantava calçots a l’hivern i tomaques, pebrots i albergínies a estiu. Aquests últims anys, ajudat pel Carlos, i a mi em tocava fer les sulfatades i tractaments pertinents. Aquest any ens va deixar quan els solcs ja estaven fets i, ni que fos a tall d’homenatge, vaig decidir que plantaríem les tomaques de l’albercoc, els tomacons per penjar i les tomaques de la pera per fer conserva, i les de cor de bou que ja fa un parell d’anys que plantem, de les llavors que guardem.  ( continua...)

A la propera tardor farà cinc anys que ens vàrem instal·lar a viure a la masia, el Tomb del Balcó. Viure al camp et fa poder observar, quasi sense voler, molts petits esdeveniments que segurament no observes quan estàs immers en la dinàmica metropolitana. Aquesta primavera, sense anar més lluny, veia els arbres entre assedegats i estressats, pràcticament com si fos la canícula estiuenca i no amb l’alegria i lluentor de la primavera. I és que, tal com deia un d’aquells pagesos savis, no hi ha arbres de secà, sinó que n’hi ha que aguanten més la sequera.

El cert és que en un parell de dies tot ha canviat radicalment, i les arrels dels arbres han trobat amb la terra ben humida la força necessària per extreure’n l’aliment per al seu cicle vital.

També a la vinya, que tot just tenia una brosta relativament petita, l’aigua caiguda li permetrà afrontar amb més garanties la calor rigorosa de l’estiu. Tal com em deia un altre pagès, serà un any de redolta llarga. (continua....)

Aquest matí, a Ceret hi havia mercat, els mercats en la major part d’aquest pobles mitjans d’Occitània, be sigui el Perigord, la Provença, la Gascunya o com avui  al nord del nostre país, a Ceret, són extraordinaris. Podria fer un llarg reguitzell de pobles on he coincidit amb el seu mercat: Bergerac, Sarlat, Apt, Carpentras, Libourne, l’Isle-sobre-el-Sorgue, Sisteron, el propi Ceret, són els que em vénen a la memòria, juntament amb altres de pobles més petits. La presència dels petits productors agrícoles amb més productes diferenciats que quantitat, o els elaboradors de formatges, o dels derivats de l’ànec, acompanyats de tot el que és tradicional en un mercat, i les persones que cuinen per als qui és desplacen al mercat constitueixen tot un espectacle. El que no és un espectacle, però hi diu molt dels venedors, és la disponibilitat i atenció que dispensen als seus clients, tant deixant tastar un formatge, com recomanant-te una recepta.

Com a punt de trobada, el mercat també compleix una funció social per relacionar-se, i el més interessant de tot el que he pogut veure a Ceret, és que aquesta relació la fan en català, esperem que no és perdi. (continua...)

Al mes de maig, a Ceret, es cullen les primeres cireres d’Europa. Aquesta és la fama del lloc. El cert és que avui hem menjat cireres, comprades a peu de carretera, envoltats de camps de cirerers carregats de fruit, mentre comentàvem encara l’exposició de Marc Chagall al Museu d’art modern de Ceret, que hem vist aquest matí.

És curiós pensar que potser són els cirerers florits, aquesta meravella de la natura que provoca una veritable nevada de pètals a la sortida de l’hivern, el que ha aplegat tants i tants artistes a Ceret des de primers del segle XX. Pablo Picasso, però també Braque, Chagall, Manolo Hugué, Soutine, el poeta Max Jacob... l’obra dels quals podem veure al Museu, però també en reproduccions arreu, a tots els racons del poble, fins i tot als lavabos dels bars... I la nòmina ens obliga a reparar, paradoxes de la vida, que el primers pintors que van començar a fer ambient a Ceret, envoltats de natura, bona taula i bon vi, entre els quals destaca Picasso, no són pas pintors figuratius.(continua...)

Aprofitant aquests dies de mig pont, hem enfilat cap al nord del país, és a dir la part de país que està sota l’administració de l’estat francès. Per no fer el trajecte per l’autopista i evitar tot el trànsit que fos possible, hem pensat que fóra una bona idea entrar pel Coll d’Ares, i he de dir que fora d’alguna petita retenció el viatge ha estat prou fluïd.

El Coll d’Ares per mi va lligat a la meva adolescència, tant per edat com políticament. El meu primer i únic viatge que hi havia fet anteriorment, havia estat l’any 1966 amb Paül Gonzàlez, fill de Manuel Gonzàlez Alba, que va morir el 6 d’octubre de l’any 1934 defensant el seu país al CADCI al final de la Rambla, on avui hi ha els locals de la UGT. En aquell viatge, que vàrem estar uns dies a Molló, el Paül va voler pujar el Coll d’Ares a fer sentir la seva veu: un cop passats uns metres la ratlla simbòlica de la frontera, va fer uns quans crits de: Visca la República!, mori Franco!, als quals em vaig afegir amb tots els meus pulmons. Després, a les xerrades al vespre a Molló, vàrem poder rememorar els fets de Prats de Molló, en què precisament el seu pare havia de ser el receptor del telegrama que li comuniqués que els homes de Francesc Macià havien ocupat el quarter de la guàrdia civil de Camprodon, i portar-lo a la CNT, que havia de començar una vaga general.(continua...)

Una forma sostenible i no agressiva de mantenir el territori és posar en valor masies o cases de poble que han deixat de fer la seva funció, d’explotació agrària en uns casos, i en altres de segona residència, per posar-les al servei de la col·lectivitat en forma de Casa rural, és a dir, que a canvi d’un lloguer raonable  poden complir per a moltes famílies metropolitanes la funció de segona residència sense haver de fer una forta inversió.

Aquesta possibilitat, a part de no triturar més el territori, conserva el patrimoni rural del país. Així doncs, cal agrair a aquelles persones que han posat el seu interès a reformar aquestes propietats i posar-les al mercat d’una forma de lleure cada dia més estès.

Cada propietari dóna sentit a aquestes cases, bé lligant-les als atractius propers o també amb valors com el paisatge, el turisme cultural o, com el primer escrit que vaig fer en aquest bloc, que parlava precisament d’una casa rural El Perxe que a més a més de l’interès paisatgístic, vinculava el món del vi amb la literatura. Segurament d’exemples com aquest n’hi ha més.

El que m’ha cridat l’atenció per una visita casual que he fet aquesta setmana, ha estat Mas Virgili al costat del Milà, en plena vall del Francolí, és a dir al costat dels avellaners, que esperem que tot i les dificultats del sector, continuïn en aquestes contrades del Camp de Tarragona. (continua....)

Avui a la tarda hem enterrat en Xavier Aritzeta, pare de la Margarida. Ella, en nom de la família, ha llegit aquest text en presència dels seus amics i familiars. El donem a conèixer perquè tothom tingui l’oportunitat de saber qui va ser:

En Xavier Aritzeta Majoral, Francesc Xavier segons el carnet, va néixer a Vallbona de les Monges fa quasi vuitanta anys. Va ser un nen de la guerra, que ho va aprendre tot de les escoles de la República i després, de l’escola de la vida. Fill del Jaume i de la Teresa, d’ell va aprendre l’amor a la terra, en el doble sentit de la paraula. De la terra que s’ha de llaurar i conrear, perquè el seu pare era pagès, i de l’altra terra, la Pàtria, que també necessita qui s’hi arromengui i que suï perquè els seus fruits ens abastin a tots (continua...).

Aquest cap de setmana, xafardejant per alguns blocs vaig trobar el del Jordi Casadevall “Les aigües turbulentes” que molts cops llegeixo, però m’havia passat per alt la ressenya que feia del cinquantè aniversari de la mort del teòleg vallenc, Carles Cardó, segurament una de les personalitats més importants del pensament a casa nostra. També el Josep Mª Pallàs, sensible a la vida cultural de Valls, en parla en el seu bloc.

Valls disposa d’un nombre important de personalitats, que configuren la Galeria de Ciutadans Il·lustres, antiga Galeria de Vallencs Il·lustres. Els que hem habitat amb freqüència per la Casa de la Vila, ens hem familiaritzat amb tots aquests personatges que antigament només ocupaven la sala de Plens i que de mica en mica, amb les incorporacions que es fan cada deu anys per les festes decennals de la Candela, ja ocupen bona part de la planta noble de l’ajuntament. (continua....)

Una de les constants d’aquest bloc és parlar de tant en tant dels vins del nostre país. Aquesta decisió la vaig prendre al veure la poca presència d’aquests vins en els restaurants del nostre país i del poc coneixement que és te molts cops d’aquests vins per molta  gent del nostre país en general.

La meva intenció quan parlo de vins, és purament per contribuir modestament a la seva difusió, amb la modèstia que pot tenir un bloc personal, dit d’una altra manera, la intenció és fer taca d’oli, perquè no hi ha gaires mitjans per mostrar la gran importància dels nostres vins, tot i que alguns mitjans com la revista Cupatges, ja m'hi he referit en altres ocasions, en sigui un bon instrument.

Quan parles d’un vi, molta gent et pregunta, aquest vi on el puc trobar? La pregunta molts cops difícil de respondre, és per aquest motiu que ahir vaig tenir una alegria al saber que la direcció General del Comerç ha obert un portal a internet anomenat Gastroteca, per facilitar aquesta tasca. (continua...)

Fa uns dies vaig fer dos escrit discrepant per la construcció del futur Museu Casteller de Catalunya a la partida de Ruanes de Valls, en lloc de fer-ho al antic institut Narcís Oller o el més a prop possible del centre històric de la ciutat, com estava planejat i consensuat per la societat vallenca i com per altre part defensaven en al programa electoral al partit guanyador i altres partits a l’oposició.

El motiu d’aquesta nova ubicació no és altre que els interessos urbanístics, en el desenvolupament d’una nova zona, que mata la possibilitat de regeneració del centre històric.

Avui el regidor i exresponsable  de cultura a l’ajuntament de Valls, Jordi Bofarull fa un escrit en un setmanari vallenc, que crec d’interès llegir per reforçar les motivacions que exposava en els meus escrits de la ubicació del Museu Casteller de Catalunya

A finals dels anys setanta, en el marc del Congrés de Cultura Catalana i en el seu apartat de cultura popular i tradicional, s'hi analitzava els castells. En aquell context, les colles de Valls i les tradicionals tornaven agafar embranzida i ben just s’albirava el fort arrelament que han tingut després els castells, trencat el seu espai geogràfic natural del Camp de Tarragona i el Gran Penedès, per convertir-se en un fenomen generalitzat arreu dels Països Catalans.

Una de les resolucions del Congrés parlava de la necessitat de construir un museu que representés el món casteller. Crec que era una resolució molt encertada i fins i tot amb visió de futur, la que va tenir el Congrés de Cultura Catalana, i la prova és el fort arrelament del món casteller en aquests últims trenta anys.

Malauradament, malgrat la recuperació de les institucions democràtiques, les institucions no varen estar a l’alçada per tirar endavant aquest projecte, i tan sols  es va intentar tímidament fer alguna cosa a l’edifici de Can Segarra a  Plaça de Blat de Valls.

Quan el 1995 em faig càrrec de l’alcaldia i vaig posar-me com a tasca prioritària, tirar endavant el museu casteller, no hi havia cap projecte, ni museístic, ni museològic, ni de reforma de Can Segarra, per portar endavant aquest projecte.

Molt aviat vaig posar fil a l’agulla i amb l’ajuda de l'aleshores diputat  Josep Bargalló, es van fer un seguit de gestions, tant amb La Generalitat de Catalunya, com amb La Diputació de Tarragona, al mateix temps que es creava un grup assessor de gent arrelada al món casteller, per definir el projecte de museu i per reforçar la persona que havia de redactar el projectes d’aquest museu.

El que va ser una entesa fluïda amb el director general de cultura tradicional i popular, Sr. Joan Vidal i Gaiolà, topà amb els interessos partidistes dels consellers de cultura, Joan Maria Pujals i, en menor mesura, del conseller Jordi Vilajoana, fent seva la màxima de primer el partit que el país.

No hi hagué mes sort amb la consellera Caterina Mieras, i dic sort perquè dubto que hi pogués haver mala fe, senzillament era un món desconegut per a ella.

Finalment ha calgut, que ERC tingués la Conselleria de Cultura amb el conseller Joan Manuel Treserres, per agafar el compromís de fer realitat el Museu Casteller de Catalunya a Valls i això és possible, quant un partit prioritza el país pe damunt del partit.

Això, que hauria de ser un motiu de joia per al món casteller i per a la ciutat de Valls, per a aquesta ciutat no ho pot ser de cap manera, ja que l’emplaçament triat contradiu tots els paràmetres del que hauria de suposar un equipament com aquest, per una ciutat com Valls.

El nou emplaçament a la partida de Ruanes, a l’altre costat del torrent del Catllar, no s’aprofita com a element dinamitzador, ni del centre històric, ni per al comerç, ni per al turisme.

És molt preocupant, aquesta decisió per part del equip de govern del consistori vallenc, només cal haver viatjat una mica per veure com moltes ciutats han aprofitat equipaments semblants per regenerar centres històrics, generar vida cultural, caliu de vianants i dinamisme comercial, el que podia haver estat el cor de la ciutat. Ara ens trobarem amb una ciutat sense cor i quan no hi ha cor, no batega la vida ciutadana.

Aquest dies al Tomb del Balcó comencen a veure’s ametllers que de mica en mica van florint, ja varietats que ja han fet la florida d’altres, per el que es veu els arbres no tardaran pas gaire ha fer-ho.

Sempre m’ha sorprès el primerencs que son aquest arbres en treure la flor, tan es així, que molts cops desprès ha vingut el fred i els hi ha jugat una mala pesada. Amb els ametllers les abelles, també començaran la seva activitat extractiva d’aquestes flors el mateix temps que ajudaran a la pol·linització.
Aquí no som el Japó que la florida dels cireres es converteix en un gran esdeveniment d’admiració per multitud de persones que van a gaudir-ne els parcs públics.

Aquest esdeveniment mes mediterrani de la florida dels ametllers ens ha de fer pensar a tots, que perquè això sigui possible, ha de ser també possible que un seguit de gent, es dediqui a conrear la terra i que en pugui viure amb dignitat i no solsament per les florides que avui parlo, sinó també per veure unes vinyes ben cuidades, hortes amb avellaners conreats, oliveres esporgades, camps llaurats i endreçats, sembrats, fruiters i un llarg rosari del que duran segles junt amb la ramaderia, ha estat la principal activitat econòmica de la humanitat.

Cada cop més es veu en el perfil de les muntanyes del nostra país, l’aparició de generador d’energia eòlica, que ens provoca una dobla sensació. Per un lloc, la racionalitat de contribuir a la producció de l’energia necessària i en aquest cas neta, que s’ha fet imprescindible per fer front els estàndards de benestar que volem per la nostra vida quotidiana, per l’altra l’impacta que suposa sobre paisatges que tots estimem i que molts cops entra en contradicció amb altres interessos, tan o mes legítims, que l’impacta d’aquest gegants en forma de molins els fan difícilment compaginables .

Tots sabem que les fons energètiques que emprem, moltes d’origen fòssil amb data de caducitat i contaminadors de l’atmosfera, d’altres amb residus que mantenen la radioactivitat duran centenars d’anys, per no dir milers, no son el millor auguri per construir un futur millor. Segurament en aquest futur haurem de fer possible un ampli ventall de fons energètiques i entre elles les netes com la fotovoltaica i la eòlica jugaran un paper important. Crec que aquesta afirmació es també compartida per les persones que defensen el paisatge, dit això també es cert tot un  seguit de qüestions que plategen i que hi estic bàsicament d’acord: