Aquest matí una bona colla de ciutadans hem anat a acompanyar l’alcalde de Montblanc i excongressista  Josep Andreu i Domingo al jutjat de Valls, on ha estat jutjat per desacatament, per uns fets que varen passar a finals del passat mes d’Agost a Montblanc, on uns números de la guàrdia civil van exigir la identificació del propi alcalde de la vila, cosa que ja diu molt poc de la professionalitat d’aquests guàrdies, i que l’alcalde els parlés castellà, de forma  impositiva i no amb bona educació.

El Josep Andreu ja fa molts anys que està bregat i en va passar de pitjors  a la clandestinitat, però no deixa de ser indignant, sobretot per als montblanquins aquesta manca de respecte cap a la persona que varen voler que exercís la màxima representació de la vila de Montblanc. (continua...)

El començament del desplegament dels Mossos d’Esquadra va ser molt lent i a l’inici va seguir un mapa en què la finalitat era cobrir bona part del territori, és a dir anant fent taca.

Aquest projecte es va seguir més o menys fins a la meitat. Així, després del desplegament de Girona va venir el de Lleida, i quan havia de començar a la circumscripció de Tarragona, que havia d’anar encerclant després l’àrea metropolitana per, al final de tot, fer la ciutat de Barcelona, varen canviar el plans en època del conseller Pomés i es va fer el salt de la circumscripció de Lleida cap a la part nord de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. Aquest canvi va ser motivat per la pressió que varen exercir els alcaldes del Baix Llobregat, per fer front als problemes de seguretat ciutadana que tenien als seus municipis.

Jo, que en aquell temps era l’alcalde de Valls, vaig veure com s’allunyava la possibilitat del desplegament dels Mossos a la nostra comarca, també molt mancada d’efectius, i on la policia municipal havia de fer molta feina que no era de la seva responsabilitat. (continua....)

Aquests dies, arran del congrés d’ERC, s’han posat de moda aquestes paraules: posar ratlles vermelles. Sense ànim de polemitzar o de controvèrsia, crec que és un error publicitar-se o projectar-se de forma prohibitiva o resistencialista.

Esquerra sempre ha tingut el problema d’explicar-se i quan ho pot fer és bo que ho faci en positiu, explicant quines aportacions fa al govern, com pensa fer de punta de llança per estirar les altres formacions polítiques i a la societat en general cap als objectius que defensa ERC. Crec que l’objectiu 2014, ben treballat i amb la complicitat d’amplis sectors de la societat, pot ser un objectiu engrescador per posar-nos en camí, però anunciar ratlles vermelles és donar massa avantatge als adversaris, que, en un moment determinat, coneixent el teu joc, poden moure millor les cartes.

No pretenc tenir la raó, però vaig pensar aquests dies en un savi consell que em va donar el geògraf Robert Casadevall, quan es feia el planejament del centre històric de Valls i volíem concretar fins i tot si un determinat carrer havia de ser només de vianants o no. Va dir: no ho poseu al planejament, ho feu i ja està, perquè si un dia per necessitat o força major no us interessa que continuï essent de vianants, haureu de fer un llarga i complexa tramitació urbanística, que allargarà innecessàriament posar en pràctica la nova decisió. No sé per què m’ha vingut a la memòria que molts cops ens compliquem la vida innecessàriament. Si es tenen les idees clares, no són necessaris aquests acotaments. (continua...)

Aquest proper dissabte estem convocats els militants d’aquesta formació política a triar qui volem que dirigeixi el partit en un futur immediat. I això, que és un  exercici de normalitat de totes les formacions politiques, crec que aquest cop dóna a esquerra un plus afegit.

Per una part hi ha les candidatures que busquen el suport de militància perquè els legitimi per dirigir el partit durant el propers anys. Algunes d’aquestes neixen com a crítiques de gestions fetes fins ara, però hi ha una candidatura, l’encapçalada per l’Ernest Benach i el Rafel Niubó, que a part de buscar la legitimitat i suport de la militància, fa una altra reflexió molt senzilla, tan senzilla que potser a algú li pot passar per alt, i aquesta no és altra que dir: ja que ens hi posem, ens hi posem bé i aprofitem aquesta oportunitat per introduir tot allò que creiem que ha de ser bàsic per al funcionament d’una formació política, que ha de connectar amb la majoria social a la qual ens volem dirigir, i com ho fem perquè la militància participi de forma ordenada en les decisions del partit, i com busquem la forma que la persona que hagi de representar Esquerra sigui acceptada per la gran majoria de la militància, no només per una delegació d’aquesta, i que també sigui acceptada aquesta cara pel coixí de votants que defensen aquest ideari.

No detallaré totes aquestes preguntes a les quals han volgut donar respostes, perquè les podeu trobar a la web d’aquesta candidatura: ERC i Futur,  però jo ja considero molt importat fer-se les preguntes. (continua..)

El 28 de març passat feia un escrit que es deia el pèndol, que volia ser una reflexió sobre ERC després de les eleccions generals a l’estat. He de dir que em van sorprendre les presses de convocar ràpidament el congrés, ja que crec que donar-se una miqueta més de temps no hauria estat malament del tot, ja que s’haurien pogut fer algunes anàlisis del tot necessàries i amb certa fredor per encertar l’estratègia que ha de tirar endavant Esquerra Republicana de Catalunya a mitjà termini, i no fer-ho solament amb l’objectiu lloable i democràtic d’assolir la independència del nostre país, i que ERC és l’únic partit parlamentari que defensa, sinó que calia també tot aquell gruix de polítiques sectorials que omplen de sentit l’objectiu final i donen seriositat i credibilitat a una formació política.

Un cop encetat el procés, tenim damunt la taula quatre opcions per triar. Molts es poden preguntar per les seves diferencies, i si aquestes són ideològiques o responen a altres motivacions.

El primer que et crida l’atenció és que dues opcions surten d’un mateix tronc, són de persones que havien estat molt a prop de l’actual secretari general, cosa que fa pensar que son dues apostes més fruit d’algun greuge, que no pas de la creació d’una alternativa en positiu; aquestes alternatives que aglutinen gent per anar en contra, normalment només tenen aquest comú denominador, i es comencen a esmicolar en el moment que cal vestir unes polítiques o que calen pactes, tant interns com externs.

La candidatura de l’actual secretari general, a mi particularment no em convenç, perquè prima més les fidelitats que la voluntat de fer una formació oberta a totes aquelles persones que tinguin la mateixa aposta de futur. Aquesta concepció és la que ha produït malestar en alguns militants que avui engreixen corrents crítics, i els propòsits d’esmenar aquestes conductes no semblen gaire creïbles quan s’està acostumat a aquestes dinàmiques.

Potser és per això que la meva llarguíssima experiència em fa intuir que hi ha una proposta feta en positiu, que encapçalen El President del Parlament Ernest Benach i un renovador, el Rafel Niubó, on veig moltes propostes en la bona direcció: La primera conservar tot el capital polític que representa i representarà el president del partit, Josep Lluís Carod-Rovira. No entendria que la Coca Cola retirés aquest producte i només vengués Fanta i Sprite i alguna light. Ell és sense cap dubte el major capital polític d’aquesta formació.

El discurs d’unitat que ha fet l’Ernest Benach, és un altre dels valors positius d’aquesta candidatura, veig totes les altres candidatures excloents, bé sigui de forma implícita o explicita.

Finalment veig en el Rafel Niubó una persona tenaç per tirar endavant, tant les propostes de creixement, de democratització i dinamització, com les que ens han de portar a la formulació d’una consulta popular el 2014, però d’aquestes propostes, en parlaré més endavant.

He rebut una convocatòria per assistir el dissabte a les dotze del migdia a un acte de la candidatura que encapçalen l’Ernest Benach i el Rafel Niubò, 2014 ERC i Futur, on pensen concentrar un bon nombre de  persones al Pavelló de la Nova Icària, per expressar simbòlicament que la gent d’aquesta candidatura ERC té molt clar tirar endavant una consulta popular perquè de forma democràtica la gent del nostre país expressi la seva voluntat d’horitzó de futur.

Sé que molta gent que sempre busca els tres peus al gat és mira amb certa sornegueria aquesta iniciativa, però jo valoro molt que una candidatura que es presenta per regir el futur d’ERC, a més a més de formular propostes  de com ha de ser un partit en ple segle XXI amb presa de decisions en xarxa, posant un canal de televisió per internet al servei dels militants i simpatitzants, elegint els càrrecs elegibles per mitjà de primàries, també hagi fet seva la proposta de Josep Lluís Carod-Rovira de celebrar aquesta consulta popular. I no com un punt més, sinó com a motor i objectiu de la candidatura.

Crec sincerament que aquesta consulta posaria al mapa internacional la voluntat de Catalunya, i això és molt important per a les aspiracions dels nostre país, és posar-nos en el panorama internacional al nivell del Quebec o Escòcia.

Però perquè aquesta consulta sigui una realitat, hi ha d’haver qui tingui el propòsit de tirar-la endavant i posar-la en l’agenda política, i veig aquesta candidatura fortament implicada per fer-ho.

L’acte d’aquest dissabte ha de permetre agafar l’embranzida necessària perquè sigui així, m’agradaria dir un dia, jo vaig ser a l’acte que va permetre donar suport a una candidatura que va posar data a una ambició democràtica del nostre país, començar el 2014 a decidir el futur del nostre país. (continua...)

Aquest dies, entre la designació de la directora de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i el dia del llibre, on es comentava que dies  abans a l’Avui sortien unes enquestes en què els llibres en català eren només el 20% de les vendes, he pogut sentir molts comentaris que tots ells ens porten al que seria la construcció de l’imaginari català.

Deia el conseller de cultura amb molt bon criteri, que aquesta quantitat calia interpretar-la com a normal si es tenia en compte que bona part de la gent d’aquest país rep els imputs lectors per mitjà de cadenes estatals i que segurament també els nostres mitjans no han donat prou protagonisme als escriptors de casa nostra, com hauria estat normal en un altre país.

Cal veure doncs la nova direcció de la corporació en quina direcció treballa en la construcció del nostre imaginari i si és decideixen d’un cop a posar en valor les persones del nostre país que treballen per la normalitat cultural.

Treballar per aquest imaginari no vol dir crear-ne un d’artificiós, com es feia en l’època del govern de Convergència, que es feien servir viatges del President per al consum directe interior, presentant aquest con un estadista, quan en els llocs que se suposa que es realitzaven aquestes interessants actuacions, llegies la premsa local i no hi sortia ni una ratlla, d’això en puc donar fe, amb una coincidència a Milà i l’altra a Roma. Al trucar però a casa et deien, ja hem vist el President, naturalment el consum intern funcionava. (continua...)

Que l’actual president del Parlament, l’Ernest Benach, agafi el repte d’encapçalar la representació del que representa Josep Lluís Carod-Rovira com a capdavanter d’ERC, em sembla una bona notícia per al partit de Macià i Companys i un sacrifici important per al president del Parlament de Catalunya, que s’ha guanyat una molt bona imatge al capdavant d’aquesta institució, on, seguint el mestratge del seu antecessor, el Molt Honorable Joan Rigol, gaudeix del respecte de la major part dels diputats d’aquesta cambra i de tota la societat catalana en general.

Ernest Benach, no solament ha picat pedra, sinó que ha gestionat exitosament la cultura en unes etapes, la promoció econòmica en unes altres, i el potent consorci de salut de l’Ajuntament de Reus en unes altres. Diuen alguns amb to pejoratiu que pertany al clan de l’avellana. Jo sempre he tingut un gran respecte per la mobilització d’aquest sector de la pagesia del nostre país que, setmana darrere setmana, feia les seves assemblees i  mobilitzacions per defensar unes reivindicacions del tot raonables i que subscric plenament, tot i la incomprensió de molts metropolitans, i a la qual l’Ernest Benach sempre havia donat suport perquè n’és plenament coneixedor de la seva problemàtica.

Quan vaig ser al front de l’Ajuntament de Valls, l’Ernest Benach sempre va complir amb el seu paper de diputat al Parlament de Catalunya i només hem discrepat en l’últim congrés d’Esquerra celebrat a Lleida, que va estar negociant fins a l’últim moment, quan segurament jo hauria engegat a rodar a més d’un, el que diu molt poc a favor meu i molt a favor de l’Ernest.

Segurament alguns en faran una lectura interessada, però crec que serem més els qui valorarem el mèrit d’assumir aquesta responsabilitat estant com està un dels dos llocs de màxima representació del país i d’involucrar-se personalment perquè no es malmeti el bon treball fet per molts militants, més enllà de les conjuntures puntuals que ens poden haver desinflat darrerament.

Quan a finals dels anys vuitanta i a principis dels anys noranta ERC va fer l’aposta per l’independentisme parlamentari, va plantejar-se tot seguit la necessitat  de vestir aquest objectiu amb propostes polítiques per a la majoria de la gent, per als diferents sectors de la societat, per a l’ensenyament, la sanitat, la pagesia, per a les polítiques socials, polítiques culturals. Tot aquest corpus va donar la credibilitat suficient a ERC perquè en les eleccions del 2003 hi hagués un conjunt de propostes polítiques suficients perquè molta gent fes confiança a Esquerra per ser motor d’un canvi que, al mateix temps, havia de formular les reformes estatutàries que ens dotessin de les eines necessàries per poder portar a la pràctica bona part dels plantejaments teòrics elaborats durant una llarga dècada.

Les reformes estatutàries no van anar gens bé per a ERC i l’estatut que van pactar Mas i Zapatero no és l’instrument que desitjàvem per portar endavant les polítiques que, amb bona dosi d’il·lusió, havia preparat ERC durant molt de temps.

Quant perds una batalla t’has de replegar amb les millors condicions possibles, o sigui, si pot ser, estant al govern, i treballar per posar data per una següent contesa, per afrontar-la amb les millors condicions possibles.

Crec que ERC l’havia encertat formant part del govern, per generar confiança a un electorat que l’ha votat en alguna ocasió, però que cal demostrar-li dia a dia que pot dipositar-hi la confiança plena. (Continua...)

Ahir es va produir la trista notícia de la mort de Josep Benet. Tot i que feia molt de temps que no havia coincidit amb ell, crec recordar que l’últim cop va ser a Càller, a Sardenya, en un congrés que havia organitzat en Jordi Carbonell a la Universitat d’aquella ciutat, i de tornada a Barcelona es va trobar malament a l’aeroport de Milà, on va ser ingressat, tot i que l’ensurt no va anar a més.

Ara que feia una mica de repàs dels cops que hem coincidit, m’ha fet estrany que per diferencia d’edat, de població i de professió, la lògica fóra que ni tan sols ens coneguéssim, però la realitat no és coherent  amb aquesta lògica.

El primer cop, recordo una llarga xerrada amb ell. La Margarida Aritzeta feia unes transcripcions d’unes cintes gravades amb la viuda de Manuel Gonzàlez Alba, i per  mitjà d’un conegut comú vàrem  fer cap al carrer Calvet 47, on la tarda se’ns va fer curta parlant del 6 d’octubre de 1934, del Manuel Gonzàlez Alba i d’aquella època històrica.

Inquiet com era per conèixer la història més recent del meu país, em vaig assabentar d’uns cursos clandestins que es feien als escolapis de la Ronda de Sant Antoni. La meva sorpresa va ser veure  que era el propi Josep Benet qui va fer les tres o quatre xerrades que va durar el curs, fent anàlisis molt profundes i que em van servir per aclarir-me i posar en ordre moltes de les meves idees. I encara recordo que vaig preguntar-li, en l’última sessió, com veia el futur de Catalunya, i em va respondre: el futur és el que vulgueu vosaltres . ( continua....)

Vaig arrivar tard el debat de TV3 d’ahir a la nit, segurament a la meitat, no puc parlar doncs d’aquesta primera part, el que si que vaig veure, com sempre i molt legítimament, com els diferents candidats intentaven reiteradament donar aquelles píndoles diferenciadores i reiterades, perquè els seguidors retinguessin un missatge força.

Vaig veure els grans esforços que feia el candidat  per ERC Joan Ridao per no atacar els altres caps de llista, quant hauria estat molt fàcil dir el Sr. Duran que van trair l’esperit del 30 de setembre, per aconseguir un escenari de noves eleccions que els permetés tornar el poder a Catalunya, crec sincerament que el pacta Mas – Zapatero, és el pitjor que l’hi ha passat el nostra país en  els últims anys, sobretot per el poc respecte els acords del Parlament de Catalunya.

El Sr. Ridao, va dedicar-se a recuperar l’esperit del 30 de setembre, que en certa manera també era la demanda de la manifestació de primers de desembre a Barcelona. Proposava  per desprès de les eleccions crear una assemblea de parlamentaris, per salvar els mobles d’un mal estatut, amb el nou finançament i per reclamar les infraestructures per fer almenys, el país que paguem.

Segurament aquesta proposta en positiu, és perquè ERC son els únics de l’arc parlamentari català que es creuen el país. Esperem que els altres partits estiguin a l’alçada i no es torni a repetir les claudicacions de l’estatut.

Crec que la proposta és raonada mentre la gent del país va creant una majoria social per fer una consulta, que marqui el nostra futur per accedir a la independència el 2004 o almenys encetar-ne el proses.