Aquest és el títol que ha donat la Margarida a l’escrit del seu blog commemorant els 68 anys de l’afusellament del president Lluís Companys, després de l’acte celebrat fa pocs dies al Palau de la Generalitat, on els cònsols de França i Alemanya, varen assumir per part dels seus estats, la seva part de responsabilitat. Faig meu l’escrit del blog de la Margarida, Lluís Companys: Catalunya espera una reparació

L’altre dia parlava de l’homenatge que la Generalitat va retre al President Josep Irla en el cinquantenari de la seva mort, ahir al Palau de la Generalitat hi hagué un acte organitzat a l’ensems per la Comissió de la Dignitat, que tan bona feina ha fet, i el departament de la vicepresidència, que té les competències en relacions  exteriors. El seu titular, el vicepresident Josep Lluis Carod-Rovira, va donar pas als parlaments de la Cònsol d’Alemanya i el Cònsol de França a Barcelona, que, en els seus discursos demanaven les disculpes pertinents per l’actuació dels seus governs que varen fer possible l’empresonament del President Companys i la deportació posterior per lliurar-lo a l’il·legítim govern del general Franco que, amb menys de dos mesos, i després d’un judici sumaríssim perpetrat per un jurat militar, el va afusellar pel delicte d’haver estat el President de Catalunya.

Cal agrair el gest de la diplomàcia francesa i alemanya d’haver fet aquest pas, cosa que no ha fet encara l’estat espanyol, que no ha assumit ser el màxim responsable de l’assassinat del President Companys, quan el proper 15 d’octubre ja farà 68 anys  del seu afusellament. (continua..)

Avui he rebut una invitació per asistir a l’homenatge que la Generalitat de Catalunya organitza aquest divendres, 19 de setembre, en memòria del que va ser el seu President més desconegut: Josep Irla i Bosch. Va néixer a Sant Feliu de Guíxols i va seguir tot l’escalat de la trajectòria política des de baix, des de la tertúlia republicana i democràtica que el seu pare feia amb els altres vilatans, quan era un vailet, fins a la implicació amb el govern local, regidor, alcalde… Sabia bé el que era el compromís i haver de donar la cara als seus conciutadans, sabia bé el que era treballar de valent. Quan va arribar dalt de tot, al lloc de màxima representativitat institucional, es trobava en un dels moments més obscurs per al nostre país, després de la derrota, a l’exili. Allà, a Sant Rafael de Provença, potser la majoria de gent que el veia treballar com un modest artesà del suro no sospitava que ell sostenia la legitimitat democràtica de les nostres institucions, fent de pal de paller, amb tots els altres representants exiliats del nostre poble, perquè un dia, amb la reconquesta de les llibertats democràtiques, la Generalitat es pogués recuperar. Al bloc de La maleta sarda, la Margarida en parla.

Aquest any vaig tenir la pensada de plantar alguna melonera, sense gaires esperances d’obtenir un resultat reeixit. Però ha resultat que l’experiment ha estat força satisfactori, i quan això passa has de fer anar la imaginació per donar sortida a una collita que no esperaves i, a part de repartir-ne quatre entre familiars i amics, he recordat que una de les alternatives bones és el meló amb vi de Porto, aquest excel·lent vi que no hauria de faltar a les cases.

La tècnica és molt coneguda, amb un estri semblant a la cullera de fer boles de gelat però més petit, és van fent boletes que, una estoneta abans de menjar, es rega amb aquest vi,  procurant servir-ho fred- De debò que és una bona alternativa, com la que vaig explicar del préssec amb vi.

Em cal properament fer la prova amb vins més propers que podrien donar un resultat semblat i, més en concret, estic pensant  fer la prova amb un ambrejat de Ribesaltes i potser amb alguna garnatxa dolça. Per provar-ho no quedarà, perquè la melonera encara té corda per dies.

Quan vaig començar a fer aquest bloc, i veient que molts cops parlo de vins i cellers, vaig pensar que fóra una bona idea fer un altre blog on arxivar els escrits que anava fent sobre el món del vi a casa nostra. Un dia, en aquest nou bloc hi vaig afegir un comptador de visites d’aquests que et dóna informació d’on són els visitants etc. La meva sorpresa va ser un dia que hi vaig penjar un escrit del celler de Ribesaltes que és diu Domini de Cazes, quan vaig veure que s’havien disparat les visites i que pràcticament eren de tots cinc continents, quan normalment només s’hi despenjava algun despistat de l’altra banda de món.

Per uns moments vaig pensar en la teoria de la conspiració i que algú rastrejava els blogs, però no veia quina podia ser la paraula que havia disparat les alarmes internacionals, si “Domini” o “Cazes”, però em costava donar crèdit que una cosa tan dolça com els muscat de Ribesaltes fos tan perillós.

Avui ha tornat a passar el mateix al blog de la Margarida, “ la maleta sarda “, quan ha penjat un escrit que parlava de tren Avant i els camins de la lectura, un allau internacional de visites, en aquest cas també hi ha un subtítol que parla de la Patricia Highsmith, potser l’escriptora que va crear Ripley és la perillosa, però Ripley ja té una edat venerable i ella es va morir, a més a més, totes les malvestats que feia el seu personatge eren en el món del imaginari. (continua...)

Avui m’ha arribat la noticia que ens ha deixat l’advocat i escriptor tarragoní Josep Anton Baixeras, des del Tomb del Balcó, el meu record i  el de la Margarida.

No sé si en temps de vacances vas més relaxat o senzillament és fruit de la casualitat, però en el meu últim escrit parlava indirectament dels Mossos d’Esquadra i del seu desplegament, i sembla que aviat vindran a Valls. Segurament deurà ser a començaments del proper any. Això ho intueixo perquè aquest dissabte, tot anant cap el supermercat Esclat, vaig passar per davant  d’on s’està construint la nova comissaria i me’n vaig adonar per ser en zona verda (això no és culpa dels Mossos sinó de l’Ajuntament de Valls), i vaig pensar que just al darrere d’aquests terrenys hi ha uns terrenys que fins fa molt poc eren propietat de la Família Veciana, els avantpassats de la qual havien capitanejat els Mossos d’Esquadra durant quasi 150 anys, i s’atribueix la creació d’aquest cos a Pere Anton Veciana, tot i que el decret de formació és del Capità General de Catalunya. (continua...)

La gracia de fer-te quatre coses a la terra o tenir quatre arbres fruiters, és que pots gaudir de la fruita, les tomaques, les albergínies, els enciams i els pebrots, com aquell qui diu de l’hort a l’olla.

Per altra part, després del degoteig dels primers dies, ara dues tomaques ara un enciam o un pebrot, arriba aquell moment que tot comença a madurar alhora. En aquests moments cal trucar als familiars i amics perquè t’ajudin a gaudir d’aquests regals de la terra, però el millor dels casos és veure què feien els nostres pares i avis: samfaines, conserves de tomàquet, escalivada etc.

L’altre dia parlava del préssec amb vi. Una de les coses que més aprecio en aquesta època de l’any és la tomaca. A la tomaca, que la major part de l’any té un paper complementari a les amanides, li fem agafar un paper protagonista en els plats de l’estiu, i una de les preparacions que m’agrada més de fer, és, un cop tallada en rodanxes, tirar-hi sal del tipus de cristall gros, herbes provençals i oli de les Garrigues o de la D.O. Siurana, i servir-la en un plat separat, perquè qui en vulgui agafar es vagi servint. No recordo que  mai en sobri. (continua...)

Sempre he pensat que això del futbol era una distracció i m’ho he passat bé, sobretot en aquelles èpoques que el joc és distret, com el Dream Time o aquesta època recentment passada.

No entenc la transcendència que es dóna a tot això de la moció de censura, i tot un seguit de tertúlies radiofòniques amb senyors que fan grans teories, projeccions i consideracions del president del Barça i la junta directiva, que jo no he vist mai a les alineacions de cap partit dels que he vist. Segurament ens hi devem estar jugant el futur del país amb això de la junta del Barça, i per això en lloc de saber qui jugarà la temporada que ve, quins jugadors nous vindran i quins marxaran, es veu que l’important és la junta i passar factures, nunyistes, rossellistes i tots els istes que us vinguin al cap. Per altra part, això de passar factura no és únic del món del futbol, podem veure com s’està estenent en altres activitats socials com la política,  molts cops veus com és més fàcil que la gent s’agrupi per anar a la contra que per construir alternatives en positiu.

Parlant de política, no he entès com el Sr. Laporta no ha rebut en aquests moments de mal tràngol el suport públic del Sr. Artur Mas, que tres dies abans de les eleccions al Parlament de Catalunya va fer la gran escenificació d’esmorzar amb el Sr. Laporta, amb tots els mitjans de comunicació immortalitzant el moment. (Continua....)

Tornant de la petita escapada a la Provença, tornem en la cançó de l’enfadós, el manifiesto por la lengua, la tercera hora del castellà, mira que ho tenen fàcil i encara no saben que avui dia això del divorci es fa amb tota naturalitat.

El que sí que he pogut constatar és que els que només volen fer servir el castellà tenen un problema a Europa, ja ho havia comprovat molts cops i m’hi he trobat un altre cop en aquest viatge, i és que amb el castellà no vas enlloc. Són molts els llocs que he visitat del centre d’Europa, i el castellà hi és absent. Això, que ho tenia pràcticament oblidat, ho he pogut constatar aquests dies en visitar el teatre romà d’Orange, tal com es pot veure a la fotografia.

Afeccionat com sóc a la musica clàssica, i com que tenia molta musica d’aquesta amb discs de vinil, vaig decidir al començament dels CD, comprar una col·lecció d’aquelles que feien una oferta de 100CD de música clàssica a pagar en petits terminis. La meva sorpresa va ser en rebre-ho, quan vaig veure que els llibretons estaven en varies llengües, francès, anglès, italià, alemany i neerlandès, i no en castellà, tot i que l’empresa que feia l’oferta era de Madrid, però els segells discogràfics eren de cases molt conegudes. Vaig pensar, i segueixo pensant, que potser el castellà no té el reconeixement per a certes manifestacions culturals. (continua...)

Aquest dissabte s’han fet les eleccions a ERC. Els que hem viscut aquest esdeveniment aquestes últimes setmanes, com jo mateix, podem constar que ha estat una experiència prou interessant, parlar amb militants, valorar propostes de les diferents candidatures i veure com  el dissabte els militats anaven a les diferents seus a votar d’una forma massiva. A Valls hi ha hagut més d’un 85% de participació.

Recordo les paraules del President del Parlament insistint sobretot en la unitat i la participació, crec que aquestes crides en positiu han ajudat i ajudaran a la feina que toca fer aquesta setmana, per la meva part m’agradaria que les propostes en positiu que s’han fet, siguin de la candidatura que siguin, i que fan referència al funcionament, la formació, necessitat d’informació i participació, es recullin i es portin endavant. I sobretot l’objectiu 2014 ha de ser una fita en el calendari polític del nostre país.

Un dels esdeveniments d’aquest cap de setmana on m’hauria agradat anar a posar-hi el nas, és la 5a. edició de la Fira del Llibre Ebrenc’08. Trobo molt interessant que els llibres i la literatura es visualitzin en el seu lloc de referència, sense excloure la seva divulgació per tot el país. Ens passa molt sovint, i en molts àmbits, que no coneixem el que es fa al costat de casa. És per això que valoro una iniciativa de la qual he pogut tenir un petit tast gràcies al bloc de l’Emigdi Subirats, que és tot un referent d’aquestes terres, tot i que la seva activitat blocaire és tan intensa que es fa difícil seguir-lo sempre. Espero, doncs, poder donar una volta per aquesta fira del llibre ebrenc en una propera edició.

Aquests dies de canvis atmosfèrics i de pluges continuades, he tornat a consultar tot sovint la pàgina internet del Centre Meteorològic de l’Alt Camp, que està ubicada en una masia a prop de l’estació de tren de Valls.

Aquesta és per a mi una activitat d’aquelles que diu el refrany, de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Tret d’alguna ventada, millor dit, mestralada i quatre gotes, no hi havia gaire interès per mirar els paràmetres que marquen les dades a temps real de l’estació, ni tan sols a ple hivern per saber si havia gelat, que no va gelar, En canvi, aquests dies era interessant mirar el radar del Servei Meteorològic de Catalunya i veure com aquelles taques de diferents intensitats de verd es transformaven en litres d’aigua per metre quadrat.

Aquesta estació, portada amb molta estima pel Joan Maria Boronat, porta uns quants anys de bon funcionament i dóna servei a tota la comarca, també té una central d’alarmes, i pots veure els historials i mitjanes dels últims anys.

Els dies que estic de més bon humor, miro si la pluja coincideix amb el meu pluviòmetre rudimentari, que algun cop s’ha omplert de caragols, però tot i estar separat uns dos quilometres d’aquest centre, les dades són força coincidents. (continua...)

Quan vaig començar el bloc volia escollir el format editable, però segurament una mala configuració del meu ordinador, produïa que sortissin signes i lletres amb format estrany, i vaig haver d’optar per un altre format.

La possibilitat de fer visibles els comptadors m’ha fet tornar a plantejar el canvi de format i amb l’ajut del suport de MÉSVilaWeb, he solucionat els problemes que tenia.

El nou suport m’ha permès posar a la capçalera del bloc la fotografia de la vista de Valls que tinc des de la masia, on visc tot l’any. El perfil de Valls al primer pla, té com a teló de fons la serralada Carbonera i Miramar. Per altra part he triat una fotografia amb núvols, amb el desig de temps variable, que de tant en tant la pluja regui els conreus, desig que aquest últims dies s’està complint amb escreix. En definitiva, és la vista del Tomb del Balcó que ja vaig explicar en un dels primers escrits  perquè complementava el nom del meu bloc. (continua...)

Entre ahir i avui no he pogut fer un quadrat però si un triangle, per una part aquest escrit que estic fent és el número cent des del dia que vaig començar a escriure aquest bloc, el deu de gener d’aquest any. Per mi és tot un mèrit, ja que sóc dels que el llegir m’havia fet perdre l’escriure. Aquest escrit que fa cent, va acompanyat de les 10.000 entrades que ahir va marcar el comptador.

Fa una mica més d’un mes feia un escrit: Aprenent de blocaire, que explicava l’experiència i els escrits més llegits. No vull ser reiteratiu, però si destacar alguns canvis: Ara el més llegit és un escrit que la Margarida va dedicar al seu pare Xavier Aritzeta, i un fenomen que no sé ben bé per què s’ha produït, ha fet que un article que vaig fer sobre el Domini de Cazes, aquest celler de Ribesaltes, de mica en mica, s’hagi colat entre els més llegits; els altres moviments, els he de considerar del tot normals amb força presència d’articles sobre vins i cellers entre els primers.

Per últim, la xifra 2.000 del triangle són les persones que han assistit al Pavelló Nova Icària, a sentir i donar suport a la candidatura 2014 ERC i Futur. Un pletòric Josep Lluís Carod-Rovira, ha definit els trets principals d’una renovada Esquerra Republicana de Catalunya. (continua...)

Aquest estiu hauria fet nou anys que aquest gos entranyable va entrar a casa. Un gest amb la mirada quan era cadell de dos mesos va convèncer la Margarida que havia de formar part de la família. Amb ell hem compartit llargues passejades pels camins de Valls,  molts cops en hores intempestives, hem fet el Correllengua fins a Miramar, ha vigilat les graellades de costelles i llonganisses de les calçotades... El diumenge al vespre, quan feia el seu tomb de rigor a prop de la masia, va decidir per el seu compte allargar la passejada com feia de tant en tant; quan sentia la crida del bosc, i no precisament la del Jack London, sempre tornava, tot i que algun cop ens havia fet patir la seva tardança. Aquest cop no ha tornat i l’hem trobat a prop de carretera, segurament envestit per algun cop de cotxe. La seva llibertat comportava aquest risc, que sempre hem intentat que no es produís, i segurament no s’havia produït abans per aquest instint innat que tenen els gossos d’atura. Feia un parell de mesos que tenia un nou company cadell, que s’havia afillat. Aquest estiu ja no haurà de buscar la fresca per fer més suportable la calor del seu pelatge.

El dilluns passat entraven en funcionament els trens Avant, tal com em feia ressò en el meu post del dia 25 d’abril. En aquell escrit remarcava com un dels problemes més importants perquè aquests trens fossin una bona alternativa al cotxe, era la necessitat d’habilitar aparcament gratuït a l’estació. Un cop posat en funcionament, però, un dels problemes més importants que hi veig, és que adquirint la targeta Plus, que va de 20 a 50 viatges i permet uns descomptes interessants, no hi ha cap sistema de validació dels bitllets que no sigui passant per les guixetes de l’estació, és a dir, ni per internet, ni per algun tipus de caixer automàtic a la pròpia estació. Avui a la tarda, i sense anar més lluny, a l’hora d’intentar validar uns bitllets per agafar el tren demà a primera hora del matí, força gent s’ha trobat que els ordinadors s’havien penjat i no hi havia manera de fer-ho. Esperem que demà al matí funcionin...

En aquesta estació buida del Camp de Tarragona el proper dilluns, i amb quinze dies de retard, hi començaran a circular els trens Avant. Aquest tren, que circula per les vies del tren de gran velocitat, té com a finalitat ser una alternativa a la mitja distància entre Lleida – Camp de Tarragona – Barcelona i el trajecte contrari,. Segurament quan arribi a Girona i, per què no, a Figueres, complirà una funció de relligar aquest territori tan difícil de fer ara si no és amb cotxe.

El que tenia de ser una molt bona notícia no deixa de tenir unes incògnites. La primera és que avui, aquest matí, a l’estació del Camp de Tarragona no tenien encara cap tipus d’informació, que sí que es pot trobar en aquests moments a la pàgina web de Renfe.

L’altre gran problema que hi veig és el fet que l’estació no disposi d’una àmplia zona d’aparcament gratuïta o quasi gratuïta, ja que tot i que el preu del bitllet és competitiu, aquest pot no ser-ho si tens de pagar l’aparcament subterrani de l’estació, que pot tenir sentit per a desplaçaments de llarg recorregut, però que pot fer desistir a molta gent d’utilitzar aquesta bona alternativa al cotxe. I encara és més estrany quan aquesta estació s’ha fet en un lloc deshabitat i sense bones comunicacions, de manera que quasi és fa imprescindible arribar-hi amb cotxe. (continua....)

Va començar a formar part del meu imaginari després de la polèmica encetada per Adolfo Suárez, quan aquest va afirmar que en català no era possible tractar temes científics com els de l’energia nuclear. Resulta, tal com va recollir algun diari d’aquell temps, que l’Antoni Lloret havia publicat o estava a punt de publicar a Edicions 62 el Diccionari de la Ciència i Tecnologia Nuclears (Barcelona 1978), diccionari que no existia en llengua castellana en aquells moments (desconec si avui existeix). L’any 1973 havia signat amb el doctor Casassas i altres científics el manifest de Prada “El català, llengua d’expressió científica”. Poc desprès en Josep Lluís Carod-Rovira em posava al corrent de totes les personalitats que donaven suport a Nacionalistes d’Esquerra i entre les més destacades hi havia l’Antoni Lloret, un prestigiós científic que es dedicava a la investigació a París. Per aquells anys havia publicat dos llibres de divulgació científica a l’abast del gran públic: Física Pop (Una expedició al microcosmos) Edicions 62. Barcelona 1973, i l’altre molt venut al Museu de la Ciència de Barcelona editat el 1981, Per què les coses són com són. A aquests llibres cal afegir-hi tots els altres purament científics que havia publicat fins aleshores.

En Joaquim Maria Puyal el va portar a TV3 en aquells debats en què és parlava de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs. Eren els anys del “Nuclears, No,  Gracies” i de les repercussions de l’accident de l’any 1979 a la central nuclear de Harrisburg, que va causar un gran impacte. Així fou com El Consell Executiu de la Generalitat li demanà, com a expert independent, que anés els Estats Units a fi de redactar un informe sobre l’accident nuclear. (continua....)

Aquest divendres, Esquerra Republicana de Valls i l’Alt Camp ha fet el tradicional sopar de la República, amb l’assistència d’un centenar de militants republicans, acompanyats pel President del Parlament Ernest Benach. En aquest sopar, on sempre es retroben els militants més antics, aquells que varen fer possible l’enllaç de l’Esquerra de la República amb l’esquerra actual, és on millor es palpa la fortalesa d’aquesta formació que molta gent voldria debilitada, però que té les arrels tan fondes que tot i la secada d’aquests darrers anys no li farà falta cap transvasament per fer una nova brosta que porti a assumir fites per al nostre país de progrés social i nacional. L’ambient que s’hi respirava és radicalment invers del que es desprèn resseguint molts dels continguts de la xarxa blocaire.

Una de les coses més positives comentades era la importància dels militants, que tenen, a diferencia de totes les altres formacions polítiques, la possibilitat d’escollir els seus dirigents i les futures polítiques d’aquesta formació. Això que per als altres suposa un inconvenient, és percebut amb orgull per la militància d’Esquerra. Aquest esperit va ser reforçat per les paraules del propi President del Parlament, que va fer una crida a la participació de totes i tots al més de juny, al marge de les opcions que cadascú cregui millors per al futur d’Esquerra. (continua...)

Avui en hores intempestives he pogut sentir, gràcies a la ràdio a la carta de Rac1, l’entrevista que el Jordi Basté va fer a Lluís Llach. Com que havia anunciat que parlaria dels vins i les motivacions del per què un abstemi com ell va fer aquesta aposta, he volgut sentir l’entrevista, que no vaig poder seguir en directe.

La motivació va ser la necessitat de fer alguna cosa després dels aiguats a Porrera, que donés una mica d’autoestima a un poble i una comarca que segurament hauria anat morint si no hagués estat per persones com ell i d’altres coneguts personatges del món de vi del Priorat, que van creure en un territori i en la seva gent.

De les explicacions senzilles que donava, extrec: vam plantar vinya, després vam haver de comprar bótes, i l’èxit dels seus vins els va sorprendre, cosa que va atribuir no a la destresa de les persones que varen tirar endavant aquest projecte, sinó a la pròpia naturalesa dels vins que dóna aquest territori. Segur que hi ha una gran dosi de modèstia en aquesta afirmació, però també hi ha molta veritat.

Interessants totes les reflexions que feia de forma gens demagògica i sense citar exemples, aquests els hi poso jo,  sobre els greuges d’uns territoris que només se’ls recorda quan són necessaris perquè siguin solidaris a cedir-los per implantar-hi centrals nuclears, cedir l’aigua, col·locar-hi parcs eòlics o potser algun cementiri nuclear o abocador de residus. (continua...)