Bé, doncs, allò que ja sabíem i que ells es negaven a reconèixer ja és públic: els espanyols ens roben. Ells en diuen “solidaritat”, veges tu quina barra! Com aquells altres sompos, que al puntelló al cul li diuen “flexibilització laboral”. Lladres i espoliadors i sangoneres. Amb els diners amb què contribuïm, “por justo derecho de conquista”, a fer la seua España Grande –Obesa, diria– els xiquets andalusos de menys d’un any tindran les medecines debades. Alerta: que em sembla collonut, això. És més: jo voldria que les medecines foren de franc, i per a tothom, no només a Espanya, també a les colònies espoliades dels Països Catalans, i arreu del món, del Brasil al Senegal i als Estats Units d’Amèrica. La salut és un dret universal. O hauria de ser-ho. Els extremenys, que tenen més funcionaris per càpita que nosaltres i més ordinadors per aula que nosaltres, trauen merda per boca parlant de la nostra “insolidariat”. Xe, i quins collons, dir-nos a nosaltres “insolidaris”! Però si haurien de donar-nos les gràcies i besar-nos les mans amb què treballem i paguem la seua prosperitat! La seua prosperitat, que creix a costa d’impedir la nostra. Però res de gratitud: encara ens insulten. Tenen el cor de bellota, aquests extremenys, uns altres terribles espanyolots de carrasca.  

Bé, doncs, els consellers d’Economia dels Països Espoliats, més coneguts com Països Catalans, s’han reunit per reclamar que ens tornen uns quants dels diners que ens roben. És clar que ells no ho diuen així, perquè també se senten espanyols, encara que de la mà al cul, perquè la mà en alt i parada la posen els altres espanyols, els de l’España Uniforme; nosaltres, els de l’España Asimilada, paguem i remuguem.

Bé, doncs, els consellers d’Economia s’han reunit i volen retenir més diners nostres. Un pretensió molt lloable. Però ara pense en el conseller valencià, el cabasset femeter del president Francisco Mugabe Camps. I raone: ¿els diners que aconseguesquen retenir ací, serà per a millorar la sanitat, l’ensenyament i tot això que significaria augment del nostre benestar? Badocs! ¿Què ens hem pensat, que la cansalada és de pollastre? Aquesta banda d’acabacases que governen la Generalitat Valenciana ja sabem en què (mal)gasten els nostres diners. Com ja s’ha denunciat, la Generalitat Valenciana ha invertit més diners en el circuit de Fórmula I que en infraestructures sanitàries. I en grans espectacles: The Police, Gloria Gaynor, Madonna i tutti quanti. Els nostres diners, que ens costen tant de guanyar, els acabacases valencians del PP els malbaraten de la manera més corrupta possible.

Bé, doncs, tirem per on tirem, estem venuts. Els d’allà i els d’ací, tots, però, espanyols, ens deixen ben escurats. Dic jo de canviar de patró nacional, per tenir-ne un de més adequat a la nostra desemparada situació, i a qui aclamar-nos raonablement. Propose que el patró dels Països Catalans siga d’ara en avant Sant Paulí, perquè els espanyols, d’allà i d’ací, ens han deixat com a ell: una mà a la bossa i una altra al florí! Algú que tinga lleuger el cap per a la rima que li embaste uns gojos, i li’ls cantarem. Amb resignada devoció.

Segons que ha denunciat Escola Valenciana, en l’ensenyament secundari més del 40% dels docents accedeix a les línies en valencià sense tenir coneixements mínims de valencià. I això passa perquè la Conselleria d’Educació no exigeix la necessària capacitació lingüística del professorat. I no l’exigeix perquè el seu objectiu polític és dinamitar l’ensenyament en català. Al centre de secundària on estudien els meus fills, a Canals, l’anomenada “línia en valencià” s’acaba en arribar al batxillerat. Tant se val que l’alumnat haja fet en català tot l’ensenyament primari i secundari, en arribar al batxillerat gairebé tot s’estudia en castellà. Debades ens hem queixat a la Conselleria d’Educació, a través del Consell Escolar, d’aquesta situació, ja que és la mateixa Conselleria qui es nega a dotar el centre del necessari professorat competent. Ni tan sols responen a la demanda quan se’ls fa per escrit. Se’ls en fot. Ells van a la seua, que és imposar-nos el seu castellà “por justo derecho de conquista”.

Quan l’anticatalanisme estava en el seu moment d’ebullició social, van fer córrer una frase que va fer forat: “No mos fareu catalans!”. Era el temps en què bona part de la societat valenciana va acabar per creure’s que al nord del Sénia hi havia un exèrcit imperialista que volia furtar-nos la paella, la llengua, les taronges i les falles si convenia. Són els mateixos, val a dir-ho, que posen la seua firma entusiasta sota el deplorable, per feixista, Manifiesto por la lengua común. Encara avui, malgrat que el català del País Valencià va perdent pes social i parlants a la carrera, es manté entre la imbecilitzada societat valenciana aquell temor a ser “catalanitzats”, i perdre –quin contrasentit– les nostres essències valencianes.

Nosaltres no hem sabut cohesionar-nos davant l’agressió espanyolista, en bona part perquè hem rebutjat de fer servir instruments “demagògics”. Vull dir: davant l’actitud dels responsables de la Conselleria d’Educació valenciana a ningú se li ha ocorregut d’acusar-los de voler “fer-nos castellans”. I això que no faríem demagògia sinó que expressaríem una veritat política provada i incontestable. Som massa civilitzats, nosaltres, per a fer servir argúcies i arguments viscerals. I morirem civilitzadament: amb la boca plena de sermons amb què intentar convèncer l’enemic inicivilitzat de les bondats de la civilització. Una pretensió tan inútil com mortal (per a nosaltres).

Davant aquesta actitud nostra, tan políticament correcta que diríem, sovint em vénen a la memòria dues persones: Diuardo Duet i mon tio Rull, Mílio el Rull, casat amb ma tia Nieves, germana major de ma mare, i parent encara dels qui obriren, anys fa, la mítica taverna de Ca la Rulla, al capdamunt de la placeta Bonaire.

La família de mon pare eren immigrants provinents de Múrcia. Fugint de la misèria i de l’explotació de les mines de Cartagena, arribaren al País Valencià a mitjan novembre de l’any 1928, concretament a Alcoi. Dic que seria mitjan novembre perquè la meua àvia deia que arribaren al campament de treballadors que construïa la carretera d’Alcoi als quaranta dies del naixement de mon pare. El meu avi Gabino va morir l’any 51, i la seua mort forma part de la literatura dels meus llibres. L’àvia Maria, en canvi, va morir gairebé centenària o potser centenària l’any 1989. Ella havia nascut en un poble fronterer amb el País Valencià, Sucina, i parlava un castellà estrany que, amb el temps, vaig deduir que devia de ser en realitat part de dialecte panotxo.

Mon pare, tot i nascut a Los Nietos, era catalanoparlant, i al poble on vivien, Novetlè, se’ls coneixia pel malnom de “els castellans”. Mon pare va ser el primer dels germans que va tenir casa pròpia. Se la va fer amb l’ajuda dels amics als afores de Xàtiva, al Camí de la Bola, vora els bancals d’ametlers i garrofers de les Eretes. Ens hi traslladàrem quan jo tenia un any o així. Havia nascut al número 6 del carrer Grau o de les Pastes, en l’antic i desaparegut barri jueu de Xàtiva, i em mudava al Camí de la Bola, on hi havia hagut el cementeri musulmà. L’àvia Maria se’n va vindre a viure amb nosaltres, i ma tia Carmen, fadrina, també. Vaig començar a parlar en companyia seua, entre el mig panotxo de l’àvia i el castellà entreverat de ma tia Carmen. Així va ser que mon pare i ma mare, que entre ells parlaven en català, començaren a parlar-me més en castellà que com ells parlaven entre ells. No ho feien per finejar, com altres, sinó perquè no tenien la més mínima consciència lingüística que diríem ara. De fet, quan uns anys més tard va nàixer la meua germana, i la meua àvia i ma tia vivien en una altra casa, a ella sempre li parlaren en català. I jo també. Així, en aquells anys, a ma casa mon pare, ma mare i la meua germana parlaven entre ells en català, amb mi mon pare gairebé sempre em parlava en castellà i ma mare tant en català com en castellà, mentre que la meua germana i jo sempre raonàvem en català. Aquesta situació es va capgirar anys més tard. Primer amb ma mare, i després amb mon pare. Al final de la vida de mon pare (va morir jove, l’any 78) casa meua era una família completament catalanoparlant. I sempre he pensat que Diuardo Duet hi va tenir alguna cosa a veure. Si més no alguna consciència (lingüística) va moure.

Quan va succeir el fet que ara relataré ja no vivíem al Camí de la Bola, sinó al carrer Blanc, al final, vora el calvari Baixet, on els meus pares havien obert una taverna perquè la malaltia de mon pare l’havia convertit en un jubilat forçós (“inútil total”) als trenta-i-pocs anys. Diuardo Duet, molt amic de mon pare, sovintejava la taverna. Jo devia tenir nou o deu anys, i ja trascolava entre mesures de vi, colpets i barrejats. En l’ocasió del cas, ma mare se’m va adreçar en castellà i llavors Diuardo Duet, sempre de broma, va alçar la veu per recriminar a ma mare, i a mon pare, que també hi era present: “Què vol dir això de parlar-li en castellà al xiquet?! Que el voleu fer manxego?!”. A la Costera manxego té el mateix sentit pejoratiu que xarnego. De fet, ma mare, valenciana de moltes generacions, en alguna ocasió se li remou alguna cosa per dins per haver-se casat amb un “castellà”, amb un “manxego”. Malgrat això, to seguit afegeix, com per justificar-se, que mon pare no tenia el caràcter tancat dels castellans, sinó que era obert, alegre i generós com els valencians d’arrel. Crec que aquella expressió aïrada de consciència lingüística de Diuardo Duet va servir perquè la de casa nostra patira una necessària sotragada.

Falta mon tio Rull. El vaig homenatjar a través del personatge Pixera, de Quina lenta agonia…, perquè a l’igual que el personatge de la novel·la tenia la gràcia de fer pixar els animals passant-los la mà per la panxa, i això que ell no hi creia. És a ell a qui li escoltava, de tant en tant, amb accent sorneguer, moderadament despectiu, l’expressió secular que palesava el que els valencians pensàvem dels nostres veïns de ponent, altrament dits manxegos: “Castellans a la gerra!”.

Castellans a la gerra… Manxegos… Cada dia que passa els valencians som més castellans, més manxegos. I no sents a ningú dels nostres aïrar-se com Diuardo Duet, o com mon tio Rull (en glòria estiguen tots dos), disposats a remoure’ns la consciència lingüística des de les vísceres: “Castellans a gerra!” “Camps, manxego!” “No mos fareu castellans!”.

Aviat es consumarà el fet. El PSPV serà una sigla definitivament morta i enterrada. Tot i amb això, ha durat més del que alguns prevéiem. Perquè crec recordar que en algun congrés dels anys 90, potser abans i tot, ja hi va haver qui va reclamar coherència (sobretot estatutària) per liquidar les sigles.  De fet, hi ha hagut votades en què s’ha ocultat la històrica sigla valenciana i en els cartells electorals solament ha aparegut la del PSOE.

El PSOE consuma així no solament la mort desitjada de l’històric PSPV i del que en un temps passat va representar, tanca alhora la seua particular transició. Del que abanderava en aquella primera època el PSPV al que abandera ara hi ha una abisme. I com en tots els abismes, en la fondària resten, espenyades, idees i persones. Aquest trajecte que ara conclourà ha dut el PSOE valencià, avui encara PSPV però aviat PSCV, a convertir-se en una redundància del PP.

Portugal

“La nostra generació és la dels ‘cinccenteuristes’”

José Soeiro (Porto, 1984) és el diputat més jove de Portugal. És llicenciat en sociologia, tot i que abans de ser escollit per la llista del Bloc d’Esquerres treballava de teleoperador. La seva denúncia implacable de les condicions de vida dels joves l’ha convertit en portaveu del que a Portugal s’anomena la generació ‘cinccenteurista’.

El Bloc d’Esquerres és un partit molt jove i votat per la gent jove. Això és un risc, tenint en compte que els joves voten cada vegada menys?

—Bé, això no és ben bé cert, tot i el mite. En realitat, l’índex de participació electoral dels joves no és gaire diferent del de la resta de la societat. La variació en termes de participació no és gaire significativa.

—Així, contradieu el president de la República, Aníbal Cavaco Silva, que en un recent discurs institucional va queixar-se de la desafecció dels joves cap a la política?

—Sí, però jo soc sociòleg i ell no. Amb aquest discurs el president va demostrar que potser sí que els joves no saben gaire d’història, però que ell no sap gens de política. La política no és només votar!

—Però a vosaltres sí que us voten. A les darreres eleccions vau passar de dos diputats a vuit i hi ha enquestes que ja us posen per sobre el Partit Comunista. Què diferencia el Bloc del PCP que fa que mentre l’un pugi l’altre baixi?

—Bé, més que baixar diguem que està estancat. El PCP és un partit en molts aspectes molt endarrerit, que pensa moltes coses dins d’un paradigma que cada vegada és més inexistent. Controla molt els sindicats i hi té lligams molt forts, cosa que per una banda li assegura una font de vots important, però per una altra fa que li costi sortir del discurs merament sindical. I aquest és un discurs que en molts aspectes –educació, salut– reflecteix tan sols una part del problema. En aquest país una tercera part de la classe treballadora es troba en condicions molt precàries, sense accés als drets laborals clàssics, com la baixa per malaltia o prestacions de desocupació, i òbviament aquest és un sector que cada vegada queda més lluny dels sindicats. Llavors el PCP té molta dificultat a donar veu a aquests sectors, que se senten més representats pel Bloc, i no és pas per casualitat.

—Voleu dir que el PCP és el partit dels sindicalistes i el Bloc el dels precaris?

—Nosaltres parlem molt de la precarietat laboral, però també podem parlar de la precarietat en més aspectes de la vida, com l’habitatge o l’educació. Cal veure-ho tot en conjunt, perquè la precarietat de la vida és conseqüència de la precarietat laboral. Nosaltres tractem de fer un discurs global dels problemes socials, no tan sols com a treballadors d’un sector o d’un altre, sinó per oferir una alternativa que inclogui tots els aspectes que comprenen aquestes qüestions. Precisament ara ens trobem en una fase de formulació d’aquest programa. Perquè una cosa és criticar allò que no t’agrada de l’actual sistema educatiu i donar tres o quatre pinzellades del que tu voldries i l’altra és pensar un model educatiu totalment diferent.

—Però, tan greu és la precarietat a Portugal?

—Un exemple és allò que s’anomena els falsos rebuts verds. Quan a Portugal algú emet un rebut verd, en teoria és tractat com una empresa, sense contracte laboral, ni dret de subsidi de desocupació, baixa o vaga. En teoria, tampoc no ha de complir un horari ni resta subjecte a la jerarquia de l’empresa. Doncs bé, a Portugal hi ha un milió de persones que treballen mitjançant falsos rebuts verds, perquè en realitat són empleats que han d’obeir un horari i una jerarquia. És un frau de llei immens tolerat per l’estat, que de fet també utilitza el mateix mètode. Un milió de persones en un país de deu milions d’habitants! I a això hi hem d’afegir els treballadors temporals, els becaris, els intermitents de l’espectacle... La majoria dels nous llocs de treball que es creen són precaris. La nostra generació és la dels cinccenteuristes.

—Com ho fa el Bloc per connectar amb tota aquesta gent?

—Estem molt implicats en aquesta qüestió. Moltes vegades els col·lectius de precaris que sorgeixen amb força a Portugal són impulsats per militants nostres. Respectem molt l’autonomia dels moviments socials i no hi tenim cap relació de control, sinó més aviat ens alimentem mútuament. Aquests moviments representen una part d’allò que és el Bloc, i, al revés, el Bloc els ha ajudat a donar-los visibilitat, portant la seva lluita al parlament, fent preguntes al president, ajudant a articular un discurs sobre la precarietat, o bé ficant-ho a l’agenda política. També hem proposat mesures concretes per a combatre-la, com la integració dels contractats externs a l’administració pública o la prohibició d’encadenar contractes pel mateix lloc de treball. Alguna fins i tot s’ha aprovat, com la limitació dels contractes parcials.

—Aleshores, el Bloc és el grup parlamentari dels precaris?

—No, nosaltres no podem ser un simple grup parlamentari. El Bloc, com a organització, ha de ser un instrument de lluita dels precaris i dels altres moviments socials. I això ho hem de fer amb totes les dificultats que comporta, que són moltes: d’organització, de persones, de recels entre els moviments i el partit... Però crec que val la pena i que fem un camí molt important.

—Fins ara, com a partit petit de l’oposició, us era tot més fàcil. Però si creixeu haureu d’assumir més responsabilitats. El Bloc pot entrar al govern?

—No. No crec que hi hagi d’entrar.

—No teniu por de perdre influència?

—És clar que no! Es pot influir molt des de fora. Un dels exemples d’aquesta influència és precisament el nostre paper en les denúncies dels precaris, que han forçat el govern a enfrontar-se a aquesta situació que feia anys que existia i que mai fins ara no n’havien fet cas. Quan ets dins el govern tens la il·lusió que influeixes i, en realitat, tens les mans lligades.

—Però ni tan sols entraríeu al govern en canvi d’assegurar unes polítiques més socials?

—Des d’un punt de vista parlamentari, fins i tot en un escenari en què el Partit Socialista no tingui majoria absoluta, ens hem de quedar fora del govern, perquè tenim diferències de fons amb ells. Són projectes contradictoris. El PS gestiona un model de globalització capitalista que nosaltres combatem, no aposta pels serveis públics ni per les garanties laborals i ni tan sols és socialdemòcrata. Avui dia la defensa les conquestes històriques de la socialdemocràcia –el dret a l’educació gratuïta, a la salut, jubilació, prestació de desocupació...– entra en contradicció amb les institucions que comanden el planeta i la defensa d’aquests aspectes ha quedat sols a mans de l’esquerra anticapitalista. Per tant, des del punt de vista merament parlamentari, hem d’aprovar totes les mesures que siguin positives. Vam votar conjuntament amb els socialistes la despenalització del consum de drogues toves o l’entrada dels crims de violència domèstica al codi penal. Hi ha centenars de mesures que podem ajudar a aprovar, i ho farem, vinguin del PS o d’on sigui. Però el que no podem fer és entrar en una coalició amb el Partit Socialista, en què s’apliqui el programa del Partit Socialista i on nosaltres no tinguem autonomia per lluitar pel nostre. Sols cal mirar què ha passat a Itàlia amb Refundació Comunista: ha desaparegut del parlament! Això és una prova que quan entres en un govern sense tenir-hi una relació de força que et permeti d’aplicar el teu programa acabes fent el dels altres. I aquest paper, que no l’esperin de nosaltres.

Joan Canela i Barrull

Bé: sembla ser que els repetidors que ens permeten de veure TV3 a la Ribera i la Costera ja han estat sentenciats a mort per un jutge (o per un moniato llicenciat en dret, que fa igual), i aviat el dictador Francisco Mugabe Camps enviarà l’escamot d’afusellament perquè els execute. En el moment que això passarà, quan el senyal de TV3 abandonarà els nostres televisors i les nostres llars, les tropes electorals de Francisco Mugabe Camps eixiran al carrer per celebrar-ho. Cridaran: ¡Arriba España! ¡Valencia, española! ¡Nos vamos a forrar! I tot això que bramen ells quan estan de celebració espanyolera.

Valencians i valencianes de la Ribera i la Costera, en eixos moments d’eufòria pepero-mugabera no eixiu de casa. Tanqueu-vos-hi a pany i forrellat. Mireu que si us senten dir “Bon dia” o qualsevol altra expressió autòctona, podrieu acabar als calabossos de Canal Nóu-Falange i, a més de fer-vos empassar oli de ricí i aigua de Carabaña, us obligaran a veure la final de la Copa d’Europa i el programa Alma de Copla i els telenotícies-nodo de migdia i de nit, que us provocaran unes reboliques i unes boçamentes que res serà el patiment. I si us agafa algun pepero-mugabero especialment cruel, podríeu passar-ho encara més malament-pitjor amb una reposició a foc seguit de Tómbola.

Valencians i valencianes de la Ribera i la Costera, gent de compte i raó, tingueu paciència i resistiu: apagueu la tele i obriu un llibre. I que siga en català, que als peperos-mugaberos el pega molt i molt tort, i amb sort els pega una  pujada de mala llet espanyola i se’ls rebenta la fel i la melsa -el cervell no, que no en tenen o el tenen triat com un iogurt caducat.

El PSOE de Cataluya –en la intimitat o en les masmorres, PSC– ha encarregat a dos seus de la Legión Española, millanastraystes convençuts, que envestisquen fort contra el que puga quedar de crosta catalanista a les emissores públiques de Catalunya: Joan Ferran i Manel Mas, diputats tots dos al Parlament. Tenen les coses molt clares, aquests dos legionarios, i els qui els han fet l’encomana. Els “nostres”, en canvi, els tenim sempre a la lluna de València, i costa trobar algú que els plante cara (d’entre els polítics oficials i funcionarials, vull dir). Manel Mas (que va demanar el cap de Mònica Terribas, i amb el seu pas a les oficines és com si estiguera decapitada) ha carregat en el seu blog contra la cobertura que han fet les emissores públiques de Catalunya de la moció de censura a can Barça. I mireu com s’hi ha referit:« a la CCMA són presoners del imaginari catalanista…».

L’imaginari catalanista… És important l’imaginari. En parlàrem, dies arrere, a Barxeta, el Carles Benítez i jo, de l’imaginari. De la necessària construcció d’un imaginari lingüístic, cultural i polític sense el qual anava a ser molt difícil sobreviure a l’espanyolització, la cultural i la política (que van de bracet). Està per construir, aquest imaginari nostre tan necessari. A les emissores públiques de Catalunya hi havia alguns professionals i programes que treballaven seguint un imaginari nacional català. I avui, el PSOE, amb l’aquiescència d’ERC, els ha anat fumigant amb DDT espanyol. El poc que hi resta viu, aviat el sentenciaran entre el Mas i el Ferran. Llavors hi governarà el ranci imaginari espanyolista, el que brama les victòries de la “roja”, d’Alonso i Nadal, el de l’«idioma común», el de la copla i els toreros… Vaja: com Canal 9.

Canal 9, model lingüístico-nacional que sembla que vol seguir el PSOE de Catalunya, va nàixer sense crosta: continua sent un brollador d’espanyolíssim pus, de la vella infecció espanyola. A Canal 9, des del temps de Juan Lerma del PSOE, els artistes, escriptors i polítics no espanyolistes estan més prohibits que el Dalai Lama a la Xina. Encara avui dia, en què el tàndem Mas-Ferran no acabat ha d’arrancar del tot la crosta catalanista, és més fàcil escoltar cantants i grups valencians a les emissores públiques de Catalunya que no a les que controla amb mà de ferro franquista el PP de Francisco Camps. Això durarà poc és clar. Aviat hi haurà col·laboració institucional entre Canal 9 i TV3. La televisió pública catalana li comprarà a la valenciana els drets d’emissió del programa “Alma de copla”. I llavors s’haurà acabat la crosta. I el tàndem millanastraysita Mas-Ferran podrà descansar tranquil. I, com en altres temps gloriosos sense crosta catalanista, seran generosament recompensats “por los servicios prestados”, i qui sap si fins i tot la laureada de San Fernando.

Coda: He qualificat Joan Ferran i Manel Mas de millanastraystes, “en honor” del fundador de la Lengión Española. No és una qualificació capritxosa. Heus ací la fonamentació, extreta de l’entrada Millán-Astray de la Vikipedia en espanyol. Us l’enganxe en la versió original espanyola:

Guerra Civil y enfrentamiento con Unamuno

En la Guerra Civil Española tiene un papel secundario en el bando Nacional, siendo célebre el altercado que mantuvo con Miguel de Unamuno el 12 de octubre de 1936 en el paraninfo de la Universidad de Salamanca, al que habían asistido diversas personalidades con motivo de la celebración de la Fiesta de la Raza (lo que hoy es el Día de la Hispanidad, el aniversario del descubrimiento de América): el arzobispo de Salamanca, Enrique Pla y Deniel, el Gobernador civil, Carmen Polo Martínez-Valdés (esposa de Francisco Franco) y el propio Millán-Astray.

Lo que sucedió, según cuenta en su magna obra La guerra civil española el hispanista inglés Hugh Thomas, es lo siguiente: el profesor Francisco Maldonado, tras las formalidades iniciales y un apasionado discurso de José María Pemán, pronuncia un discurso en que ataca violentamente a Cataluña y al País Vasco, calificando a estas regiones como "cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos.

" Alguien grita entonces, desde algún lugar del paraninfo, el famoso lema "¡Viva la muerte!". Millán-Astray responde con los gritos con que habitualmente se excitaba al pueblo: "¡España!"; "¡Una!", responden los asistentes; "¡España!", vuelve a exclamar Millán-Astray; "¡Grande!", replica el auditorio; "¡España!", finaliza el general; "¡Libre!", concluyen los congregados. Después un grupo de falangistas ataviados con la camisa azul de la Falange hacen el saludo fascista, brazo derecho en alto, al retrato de Francisco Franco que colgaba en la pared.

A Cal Penjoll de Xàtiva he tingut una batussa amb un tal Calinca a propòsit del Manifest contra el cinisme dels botxins. Va començar dient que no li agraven les formes del manifest, i va acabar declarant que tampoc li agradava el fons. Si no li agradava el fons, les formes deixaren de ser excusa. Perquè si no li agrada el que s’hi denuncia potser és perquè o bé s’identifica amb els objectius dels botxins o és un mesell que per no voler saber d’on li cauen el colps afirma que no li peguen.

Però no és aquesta la qüestió de què volia reflexionar ací: tant se me'n dóna la identitat, i la lleialtat, nacional i lingüística del senyor Calinca: ja s'apanyarà! Volia parlar de les formes. Perquè no és la primera vegada que em fan el retret. Sí, en aquest blog no es cuiden gens les formes. Si per cuidar les formes ens referim a l’ús abundant de perífrasis, circumloquis, eufemismes i tota aqueixa rècua de figures retòriques que serveixen per a brodar la superfície a costa de difuminar o enterbolir el contingut. Confesse que abans em preocupaven molt les formes. Sobretot quan, a les mil, em pagaven l’article. No debades fa temps volia dedicar-me a l’escriptura –quin altre il·lús!– i sabia que devia posar-me limitacions a la llibertat expressiva, que no d’expressió (o també?). No va servir de res: puc comptar per dotzenes els articles que he tramès als mitjans de comunicació, sovint amb la sana intenció de crear debat, i que no han publicat ni per misericòrdia.

Passat el temps, comptat i debatut que la professionalització literària era una quimera impossible, vaig obrir el blog Cucarella. Toni Cucarella en roba de batalla. Si tenia ganes de dir la meua, ací ho podia fer. No havia d’implorar res a ningú. Potser seria –és– una opinió sense crèdit intel·lectual ni valor literari, però a aquesta mena de rellevància oficial ja calia renunciar-hi de bon començament. I les formes? El nom del blog ja ho diu prou clarament, i és calculat: «en roba de batalla». Al final es tracta també de donar gust al cos i l’ànima tornant galtades, responent amb contundència els intents d’humiliació i etcètera. Jo tinc consciència nacional, consciència lingüística i política de formar part dels Països Catalans, i tant se me'n dóna que en el mateix sentit que jo hi creguen quatre o cinc gats més, o cinquanta mil. Pense i opine seguint el meu propi criteri, sense capficar-me gaire si seguesc el curs de la majoria o me’n quede al marge, emboscat en una trinxera o enlairat dalt d’un campanar com un penó solitari. També tinc consciència dita “de classe”, encara que hi haja qui s’enteste a fer-nos creure que s’han acabat les classes socials, que no hi ha dretes ni esquerres. Si ho diu, pense jo que potser no és d’aquest món, que ha vingut a festes o li paguen bé fent de columnista habitual en els mitjans o menjadores oficials.

Sí, potser els capellans, bisbes i cardenals que observen tot aquest “mundillo” consideraran les formes dels meus articles barroeres, extremades, fins i tot en ocasions algú les assenyalarà  com a "fanàtiques”. Però són opinions diàfanes i contundents, i, de més a més, em descarreguen de retencions emocionals. Sí, potser aquest blog, per les formes que gasta sovint, no té gaires valors intel·lectuals ni literaris –ni aspira a tenir-los– però sí terapèutics. I amb això ja em done per pagat i satisfet.

No sé si aquesta calentura li pot interessar a algú, però em venia de gust explicar-la. Perquè em fa l’efecte que hi ha qui es pensa que no sé escriure d’una altra manera. I no és així. Sé escriure d’altres maneres, i puc escriure difús i adornat si convé. Però en aquest blog escric sovint per a plantar cara i no s’hi escauen paraules de sucre filat. Si voleu acudits i rondalles i altres amemitats lingüístiques llegiu La Cuca Salamanduca, i si encara us interessen les meues incursions literàries, ara només practicades ocasionalment, passeu per Toni Cucarella Edicions. I disculpeu-me, si cal, que haja usat el blog com un vulgar confessionari.

Fa poc Ascó, ara Cofrents. A la central nuclear de la Vall d’Aiora s’ha detectat una fuga de material radioactiu. Ho ha denunciat Greenpeace, i després, a misses dites, ho ha confirnat el Consejo de Seguridad Nuclear espanyol.

El meu sogre va ser un llaurador d’aquells que ja no en queden. Sabia fer-ho tot de l’ofici de la terra. L’ensenyaren a ser tan autosuficient que sabia fer espardenyes d’espart, cordes i sàries, cabassos i estores, i eines de tota mena. Tenia un profund coneixement de l’espai que habitava, en tots els sentits. Un dia érem al bancal del Gars. Crec recordar que birbàvem uns solcs de cacau. Per fer conversa li vaig comentar que a la ràdio havien dit que aquell matí plouria. El meu sogre es va incorporar, va fer una ullada al cel encara clar com un ull de peix de bon matí, després va avançar cap a la sèquia del cap del bancal, que era de terra i no d’obra, va alçar un parell de pedres i les va observar. Després va tornar al tall i em va dir: No mos banyarem, plourà en passar ben passat migdia. I així va ser. Faig aquesta explicació perquè ell, que coneixia totes les malalties que afectaven les plantes i el arbres que cultivava, se’n feia creus quan se li anava en orris tot un bancal de tomaqueres o de melonar i no coneixia sota quina plaga havien sucumbit. Llavors aventurava que aquelles malalties havien començat a veure´s i proliferar a partir d’entrar en funcionament la central nuclear de Cofrents.

Als anys vuitanta, els habitants de la Vall de Cofrents encara havien de vindre a Xàtiva a les visites del metge especialista, a l’Ambulatori de l’Espanyoleto. A tocar, en la plaça de la Bassa, hi havia llavors el bar Nàutic. Un matí jo hi esmorzava. A la taula del costat dues dones de mitjana edat comentàven, en castellà, que s’havia mort un altre home, encara jove, d’un altre càncer. I l’altra dona li va dir: Desde que abrieron la central, se està muriendo mucha más gente joven que antes. I la primera dona va afegir: Pero sin la central no habría el trabajo que hay, y mira tu cómo estábamos antes...

A judici per no haver-se presentat a una mesa electoral

La notícia: El dilluns 30 de juny va tindre lloc el plenari de l'Ajuntament de Simat de la Valldigna on es va debatre la moció presentada per Maulets, conjuntament amb el BNV, EU-Arc Iris i ERPV, per demanar que es posara el nom de Guillem Agulló a un carrer del poble. La proposta va ser rebutjada perquè hi votaren en contra PP i PSOE.

El comentari: A Guillem Agulló l’assassinaren. La seua mort va ser un crim polític. Diguen el que diguen els funcionaris de l’administrció judicial. I encara que cada poble d’arreu del món dedicara un carrer a Guillem Agulló, és clar que ell no tornaria a la vida, ni tan sols mitigaria el dolor que han patit i pateixen els qui l’estimaren. De fet, si cada mort injusta -per criminal- haguera de ser recordada posant nom a un carrer, no n’hi hauria, per desgràcia, prou carrers al món

L’objectiu que es pretenia a Simat, sent ben simple és ben diàfan: recordar per a evitar, fer declaració pública d’uns valors humans i polítics. Però sembla ser que en aquest país, que és declaradament “rojo” sense ser gens d’esquerres i que es declara fervorós “constitucional” però sense ser gaire democràtic, no totes les víctimes de la violència política mereixen la mateixa consideració.

Que el PP i el PSOE de Simat voten conjuntament contra el recordatori a Guillem Agulló, no ens ha de sorprendre, però. Fill de poll, llémena. Amb el govern d’un i de l’altre, l’assassí de Guillem Agulló ha fet el que li ha donat la gana. Com si haguera mort un gos. Fet i fet, caldrà recordar que, tot i les incomptables accions terroristes que hem hagut patir els valencians darrerament, al requeriment d’una necessària actuació judicial i policial, l’anterior Delegat del Govern, Antoni (sic) Bernabé, del PSOE, va inhibir-se’n dient que s’exagerava el to i la importància. Exagerem? No, nosaltres no exagerem. El que passa és que no tenim el mateix sistema de valors que ells, ni humà ni polític. Afortunadament, diria, a la vista del que diuen i fan.

No oblidem. Volem recordar Guillem Agulló pel que representa per a nosaltres la seua mort injusta. Perquè no en volem cap altra. Perquè estem cansats de tanta impunitat. I volem justícia. I a Simat es demanava només un gest. Un gest democràtic i solidari. PP i PSOE votaren en contra.