Bé, doncs, allò que ja sabíem i que ells es negaven a reconèixer ja és públic: els espanyols ens roben. Ells en diuen “solidaritat”, veges tu quina barra! Com aquells altres sompos, que al puntelló al cul li diuen “flexibilització laboral”. Lladres i espoliadors i sangoneres. Amb els diners amb què contribuïm, “por justo derecho de conquista”, a fer la seua España Grande –Obesa, diria– els xiquets andalusos de menys d’un any tindran les medecines debades. Alerta: que em sembla collonut, això. És més: jo voldria que les medecines foren de franc, i per a tothom, no només a Espanya, també a les colònies espoliades dels Països Catalans, i arreu del món, del Brasil al Senegal i als Estats Units d’Amèrica. La salut és un dret universal. O hauria de ser-ho. Els extremenys, que tenen més funcionaris per càpita que nosaltres i més ordinadors per aula que nosaltres, trauen merda per boca parlant de la nostra “insolidariat”. Xe, i quins collons, dir-nos a nosaltres “insolidaris”! Però si haurien de donar-nos les gràcies i besar-nos les mans amb què treballem i paguem la seua prosperitat! La seua prosperitat, que creix a costa d’impedir la nostra. Però res de gratitud: encara ens insulten. Tenen el cor de bellota, aquests extremenys, uns altres terribles espanyolots de carrasca.  

Bé, doncs, els consellers d’Economia dels Països Espoliats, més coneguts com Països Catalans, s’han reunit per reclamar que ens tornen uns quants dels diners que ens roben. És clar que ells no ho diuen així, perquè també se senten espanyols, encara que de la mà al cul, perquè la mà en alt i parada la posen els altres espanyols, els de l’España Uniforme; nosaltres, els de l’España Asimilada, paguem i remuguem.

Bé, doncs, els consellers d’Economia s’han reunit i volen retenir més diners nostres. Un pretensió molt lloable. Però ara pense en el conseller valencià, el cabasset femeter del president Francisco Mugabe Camps. I raone: ¿els diners que aconseguesquen retenir ací, serà per a millorar la sanitat, l’ensenyament i tot això que significaria augment del nostre benestar? Badocs! ¿Què ens hem pensat, que la cansalada és de pollastre? Aquesta banda d’acabacases que governen la Generalitat Valenciana ja sabem en què (mal)gasten els nostres diners. Com ja s’ha denunciat, la Generalitat Valenciana ha invertit més diners en el circuit de Fórmula I que en infraestructures sanitàries. I en grans espectacles: The Police, Gloria Gaynor, Madonna i tutti quanti. Els nostres diners, que ens costen tant de guanyar, els acabacases valencians del PP els malbaraten de la manera més corrupta possible.

Bé, doncs, tirem per on tirem, estem venuts. Els d’allà i els d’ací, tots, però, espanyols, ens deixen ben escurats. Dic jo de canviar de patró nacional, per tenir-ne un de més adequat a la nostra desemparada situació, i a qui aclamar-nos raonablement. Propose que el patró dels Països Catalans siga d’ara en avant Sant Paulí, perquè els espanyols, d’allà i d’ací, ens han deixat com a ell: una mà a la bossa i una altra al florí! Algú que tinga lleuger el cap per a la rima que li embaste uns gojos, i li’ls cantarem. Amb resignada devoció.

Aviat es consumarà el fet. El PSPV serà una sigla definitivament morta i enterrada. Tot i amb això, ha durat més del que alguns prevéiem. Perquè crec recordar que en algun congrés dels anys 90, potser abans i tot, ja hi va haver qui va reclamar coherència (sobretot estatutària) per liquidar les sigles.  De fet, hi ha hagut votades en què s’ha ocultat la històrica sigla valenciana i en els cartells electorals solament ha aparegut la del PSOE.

El PSOE consuma així no solament la mort desitjada de l’històric PSPV i del que en un temps passat va representar, tanca alhora la seua particular transició. Del que abanderava en aquella primera època el PSPV al que abandera ara hi ha una abisme. I com en tots els abismes, en la fondària resten, espenyades, idees i persones. Aquest trajecte que ara conclourà ha dut el PSOE valencià, avui encara PSPV però aviat PSCV, a convertir-se en una redundància del PP.

El PSOE de Cataluya –en la intimitat o en les masmorres, PSC– ha encarregat a dos seus de la Legión Española, millanastraystes convençuts, que envestisquen fort contra el que puga quedar de crosta catalanista a les emissores públiques de Catalunya: Joan Ferran i Manel Mas, diputats tots dos al Parlament. Tenen les coses molt clares, aquests dos legionarios, i els qui els han fet l’encomana. Els “nostres”, en canvi, els tenim sempre a la lluna de València, i costa trobar algú que els plante cara (d’entre els polítics oficials i funcionarials, vull dir). Manel Mas (que va demanar el cap de Mònica Terribas, i amb el seu pas a les oficines és com si estiguera decapitada) ha carregat en el seu blog contra la cobertura que han fet les emissores públiques de Catalunya de la moció de censura a can Barça. I mireu com s’hi ha referit:« a la CCMA són presoners del imaginari catalanista…».

L’imaginari catalanista… És important l’imaginari. En parlàrem, dies arrere, a Barxeta, el Carles Benítez i jo, de l’imaginari. De la necessària construcció d’un imaginari lingüístic, cultural i polític sense el qual anava a ser molt difícil sobreviure a l’espanyolització, la cultural i la política (que van de bracet). Està per construir, aquest imaginari nostre tan necessari. A les emissores públiques de Catalunya hi havia alguns professionals i programes que treballaven seguint un imaginari nacional català. I avui, el PSOE, amb l’aquiescència d’ERC, els ha anat fumigant amb DDT espanyol. El poc que hi resta viu, aviat el sentenciaran entre el Mas i el Ferran. Llavors hi governarà el ranci imaginari espanyolista, el que brama les victòries de la “roja”, d’Alonso i Nadal, el de l’«idioma común», el de la copla i els toreros… Vaja: com Canal 9.

Canal 9, model lingüístico-nacional que sembla que vol seguir el PSOE de Catalunya, va nàixer sense crosta: continua sent un brollador d’espanyolíssim pus, de la vella infecció espanyola. A Canal 9, des del temps de Juan Lerma del PSOE, els artistes, escriptors i polítics no espanyolistes estan més prohibits que el Dalai Lama a la Xina. Encara avui dia, en què el tàndem Mas-Ferran no acabat ha d’arrancar del tot la crosta catalanista, és més fàcil escoltar cantants i grups valencians a les emissores públiques de Catalunya que no a les que controla amb mà de ferro franquista el PP de Francisco Camps. Això durarà poc és clar. Aviat hi haurà col·laboració institucional entre Canal 9 i TV3. La televisió pública catalana li comprarà a la valenciana els drets d’emissió del programa “Alma de copla”. I llavors s’haurà acabat la crosta. I el tàndem millanastraysita Mas-Ferran podrà descansar tranquil. I, com en altres temps gloriosos sense crosta catalanista, seran generosament recompensats “por los servicios prestados”, i qui sap si fins i tot la laureada de San Fernando.

Coda: He qualificat Joan Ferran i Manel Mas de millanastraystes, “en honor” del fundador de la Lengión Española. No és una qualificació capritxosa. Heus ací la fonamentació, extreta de l’entrada Millán-Astray de la Vikipedia en espanyol. Us l’enganxe en la versió original espanyola:

Guerra Civil y enfrentamiento con Unamuno

En la Guerra Civil Española tiene un papel secundario en el bando Nacional, siendo célebre el altercado que mantuvo con Miguel de Unamuno el 12 de octubre de 1936 en el paraninfo de la Universidad de Salamanca, al que habían asistido diversas personalidades con motivo de la celebración de la Fiesta de la Raza (lo que hoy es el Día de la Hispanidad, el aniversario del descubrimiento de América): el arzobispo de Salamanca, Enrique Pla y Deniel, el Gobernador civil, Carmen Polo Martínez-Valdés (esposa de Francisco Franco) y el propio Millán-Astray.

Lo que sucedió, según cuenta en su magna obra La guerra civil española el hispanista inglés Hugh Thomas, es lo siguiente: el profesor Francisco Maldonado, tras las formalidades iniciales y un apasionado discurso de José María Pemán, pronuncia un discurso en que ataca violentamente a Cataluña y al País Vasco, calificando a estas regiones como "cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá como exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos.

" Alguien grita entonces, desde algún lugar del paraninfo, el famoso lema "¡Viva la muerte!". Millán-Astray responde con los gritos con que habitualmente se excitaba al pueblo: "¡España!"; "¡Una!", responden los asistentes; "¡España!", vuelve a exclamar Millán-Astray; "¡Grande!", replica el auditorio; "¡España!", finaliza el general; "¡Libre!", concluyen los congregados. Después un grupo de falangistas ataviados con la camisa azul de la Falange hacen el saludo fascista, brazo derecho en alto, al retrato de Francisco Franco que colgaba en la pared.

Fa poc Ascó, ara Cofrents. A la central nuclear de la Vall d’Aiora s’ha detectat una fuga de material radioactiu. Ho ha denunciat Greenpeace, i després, a misses dites, ho ha confirnat el Consejo de Seguridad Nuclear espanyol.

El meu sogre va ser un llaurador d’aquells que ja no en queden. Sabia fer-ho tot de l’ofici de la terra. L’ensenyaren a ser tan autosuficient que sabia fer espardenyes d’espart, cordes i sàries, cabassos i estores, i eines de tota mena. Tenia un profund coneixement de l’espai que habitava, en tots els sentits. Un dia érem al bancal del Gars. Crec recordar que birbàvem uns solcs de cacau. Per fer conversa li vaig comentar que a la ràdio havien dit que aquell matí plouria. El meu sogre es va incorporar, va fer una ullada al cel encara clar com un ull de peix de bon matí, després va avançar cap a la sèquia del cap del bancal, que era de terra i no d’obra, va alçar un parell de pedres i les va observar. Després va tornar al tall i em va dir: No mos banyarem, plourà en passar ben passat migdia. I així va ser. Faig aquesta explicació perquè ell, que coneixia totes les malalties que afectaven les plantes i el arbres que cultivava, se’n feia creus quan se li anava en orris tot un bancal de tomaqueres o de melonar i no coneixia sota quina plaga havien sucumbit. Llavors aventurava que aquelles malalties havien començat a veure´s i proliferar a partir d’entrar en funcionament la central nuclear de Cofrents.

Als anys vuitanta, els habitants de la Vall de Cofrents encara havien de vindre a Xàtiva a les visites del metge especialista, a l’Ambulatori de l’Espanyoleto. A tocar, en la plaça de la Bassa, hi havia llavors el bar Nàutic. Un matí jo hi esmorzava. A la taula del costat dues dones de mitjana edat comentàven, en castellà, que s’havia mort un altre home, encara jove, d’un altre càncer. I l’altra dona li va dir: Desde que abrieron la central, se està muriendo mucha más gente joven que antes. I la primera dona va afegir: Pero sin la central no habría el trabajo que hay, y mira tu cómo estábamos antes...

El parlamentari del PSOE a Catalunya Joan (sic) Ferran va exigir que a les emissores de ràdio i televisió de la CCRTV sel’s arrancara la «crosta nacionalista». I val a dir que els hi arranquen la crosta i la pell. Han caigut programes i professionals sembla ser que per defecte de “crosta”: Solé, Basté, Clapés, i ara Bassas. I els que cauran, amb el beneplàcit o no de Mònica Terribas. En qualsevol cas, la resposta del PSOE és la que cal esperar: «Para ofrendar nuevas glorias a España!». La que no s’acaba d’entendre és la d’ERC. ¿Potser a l’espanyolització galopant de la ràdio i la televisió pública catalanes no li han posat línia vermella? No sé de què serveix ser al govern si en comptes d’avançar s’hi recula. Sembla ser que aquesta esquerra de govern no té altra aspiració que fer de funcionari públic de primer nivell: cotxe oficial i dinarots. No donen importància a la necessitat de construir un imaginari polític propi, i cultural i lingüístic. Construir aquest imaginari és més important que tota la gestió excel·lent que puguen fer tots els vicepresidents i els consellers d’ERC. Al meu entendre només es pot avançar cap a la independència si aquesta aspiració forma part de l’imaginari polític dels catalans. I aquesta aspiració, com l’imaginari que la referma, es construeix en bona mesura a través dels mitjans de comunicació. Això ho sap el nacionalisme espanyol, i actua en conseqüència: construeix l’imaginari nacional al qual ret devoció (l’espanyol) alhora que afebleix el que considera enemic (el català). Per tant, en aquesta batalla, Joan (sic) Ferran i el PSOE de Catalunya actuen amb letal congruència. Esquerra, en canvi, fa el paper de “tonto útil”. Pa’ ser puta de cassoleta (del PSOE), més val tindre la figa queta...

L’altre dia, el president del Congrés dels Diputats José Bono tornava a donar proves del seu acostadíssim veïnatge ideològic amb el PP. Els fets són prou coneguts: durant la visita d’uns represaliats del franquisme al Congrés, un dels assistents va enarborar una bandera republicana espanyola. José Bono, fill de falangista, com ell ha reiterat sovint amb orgull, el va interpel·lar perquè a la Cambra Baixa espanyola no es podien acceptar «manifestaciones que no son legales en este momento».

Heus ací el cas de la concordància PP-PSOE: legalitat vs democràcia, l'argument de la legalitat contra el dret democràtic de la llibertat d'expressió, de la pluralitat de pensaments polítics i, ací també els cou prou, de sentiments nacionals. Al parlament valencià, l’esment, per escrit o de paraula, del terme País Valencià, és causa per desestimar tràmits parlamentaris i respostes dels càrrecs públics, fins i tot tràmits administratius: País Valencià és una «manifestació que no és legal en aquest moment». Tampoc ho és català, referit a la llengua que parlem els valencians, i res és com es posen quan senten a dir Països Catalans o apareixen perfilats en un mapa. És sabut que en les destarifades conversacions que hi ha hagut entre representats dels governs català i valencià per l’afer TV3, els del PP han exigit la prohibició d’aquestes «manifestacions il·legals» en els mitjans de comunicació públics de la CCRTV. I, ai, si algú s'atreveix a enarborar davant d'ells la històrica senyera de les quatre barres... Fins i tot els símbols històrics han esdevinguts il·legals.

Doncs això que deia: que les parets ideològiques que separen el PP i el PSOE són tan primes que sovint uns i altres les traspassen com si no exisitiren.

Podia haver-ho preguntat a Vicent Company, de Valldigna Digital, o a Carles Benítez de Llibertat.cat, que dissabte estigueren a Barxeta en l’acte de l’Associació per la Defensa del Massís de Boscarró. Tots dos havien participat el dia abans a Gandia en la Trobada de Mitjans Digitals en Català. Però llavors no havia conegut encara la informació del debat. Podria haver-los preguntat si Enric Gil, de Pàgina 26, in situ havia perfilat millor l’estadística aqueixa que ha elaborat en què diferencia que el 5% de valencians visiten webs en valencià, mentre que el 50% d’internautes catalans els visiten en català. I els qui som valencians i visitem webs en català, ¿en quina altra estadística ens ha inclòs? Renegats o “desafectos”?

Quina manera de complicar el ball amb la qüestió de noms…

Dies arrrere em vaig fer ressò ací d’una notícia apareguda a Llibertat.cat, i la vaig comentar: TV3 i l’ACN es cobreixen de “glòria” espanyola. Ahir Juli Cuéllar, de la CUP de Mataró, rectificava el paper de l’ACN en aquest afer i aclaria: Va ser la TV3. Avui Saül Gordillo m’arrea calbot: …«és del tot inadmissible escriure, com fa el blocaire de Xàtiva Toni Cucarella, l'apunt TV3 i ACN es cobreixen de “glòria” espanyola. Siguem seriosos i justos.»

Home, senyor Gordillo, tant com “inadmissible”… D’acord amb la notícia primera –i cadascú aprecia com cal les seues fonts d’informació– l’autoria del biaix era compartida. I bé: és lloable la capacitat de reacció de l’ACN per defensar la seua professionalitat. Però no em negarà vostè, senyor Gordillo, que no és precisament professionalitat del que pot presumir la professió periodística. Com en totes les empreses del món, siguen públiques o privades, qui paga, mana. Per tant, tot això de la independència periodística, del respecte a la pluralitat i etcètera, vostè ho sap, és rara avis, sobretot en els mitjans d’informació convencionals –premsa escrita, ràdio i televisió– que viuen de la publicitat o estan controlades pel poder polític. La manipulació periodística (i la criminalització de determinades opcions polítiques) és, per desgràcia, una pràctica massa "admissible", per habitual. I si mirem el cas valencià, açò és de dictadura tercermundista. I malgrat tot no ens acostumem a veure manipulades les nostres opinions, si és que són tingudes en consideració ni que siga per a esbiaixar-les, perquè per regla general hi ha una part molt important de valencians que no existim al mitjans de comunicació del nostre país. Tenim la pell fina, doncs. En qualsevol cas, no crec que la meua opinió tinga tanta influència com per clivellar la reputació professional de res ni de ningú. M’afalaga, doncs, que m’haja arreat calbot.

Siga com siga, rectificar, si és de justícia, és d’obligació. Com ha deixat clar l’amic Juli Cuéllar, en aquest lamentable afer qui s’ha cobert de “gloria” espanyola ha estat només TV3. Queda dit.

Les institucions europees s’han convertit en l’airet que està assolant, a colps de directiva, els drets assolits dels treballadors assalariats. No teníem prou amb la infame directiva Bolkstein (aprovada en novembre de 2006), que ara ens la claven tres pams més endins amb la jornada de les 65 hores. A l’Avui, la notícia diu:

La setmana laboral seguirà sent oficialment de 48 hores, però els 27 han aprovat un seguit d'excepcions -clàusules opt out- que donen barra lliure als empresaris per fer treballar per sobre d'aquest límit els treballadors que ho acceptin. Es tracta de generalitzar una flexibilització que la Gran Bretanya ja practica des del 1993. Així, la setmana laboral es podrà allargar en 12 hores més o en fins a 17, si s'inclouen les guàrdies. Un màxim de 60 hores, o 65, calculades com a mitjana durant un període de tres mesos, és a dir, que puntualment la setmana laboral podrà arribar fins a les 78.

Només caldrà un consentiment per escrit del treballador a l'empresari, signat de forma voluntària, sense amenaçar ningú amb l'acomiadament -o això diu la presidència de torn eslovena-.

La part que he remarcat en negreta és d’un cinisme que provoca vòmits. Poc o gens ha treballat a jornal la “presidència de torn europea”, ni cap dels politicastres esclavistes que han aprovat aquesta llei. Quasevol treballador assalariat sap per experiència que l’empresari solament reconeix dues lleis a l’hora de negociar:

1ª: Qui paga, mana.
2ª Qui obri la boca li tallen el nas

Luxemburg, Alemanya i la Gran Bretanya són els estats promotors d’aquesta agressió als drets laborals europeus. A la Gran Bretanya s’aplica des de l’any 1993. Cal recordar que el Partit Laborista, que hi governa des de 1997, no va modificar aquesta llei, i és el laborista Gordon Braun qui decideix aplicar-la a tota la Unió Europea, tot posant bous i esquelles per convéncer tothom de la bondat de la llei. Tony Blair i Gordon Braun són els que han posat en pràctica les teories d’Anthony Giddens sobre la “tercera via” socialdemòcrata. El gener de l’any 2000 vaig publicar aquest article a l’edició valenciana d’El Punt.

Tony Blair i els seus amics

Com a mínim és sorprenent, però al capdavall revelador: Aznar i Zaplana es declaren admiradors de la tercera via que proposa certa “esquerra”, personificada en la figura de Tony Blair, amb el seu ideòleg o “profeta” Giddens i l’apòstol alemany Schröder. ¿Què predica aquest nou –nou?– ideari polític de pressumpta renovació de l’esquerra que desperta l’admiració i el suport de la dreta més ortodoxa? Si els arguments de l’esquerra provoquen el seu aplaudiment, o bé la dreta ha perdut el nord –cosa improbable–, o bé l’esquerra pateix problemes de lateratitat política: és a dir, ja no reconeix si pensa amb el lòbul ideològic dret o amb l’esquerre.

Quan es parla de la representació de l’esquerra, i l’esquerra principal és representada, tàcitament si més no, per aquesta socialdemocràcia degenerativa, haurem de fer l’esforç necessari per resituar els límits ideològics. On queda l’esquerra, doncs? A l’esquerra de què o de qui? A la dreta de què o de qui? Tot aquest rebolic de dubtes pot arribar per dur-nos a creure que es possible, manllevant la frase fusteriana, agafar la vaca pels collons. Llevat, és clar, que ens deixem de concessions consuetudinàries i posem els conceptes, nets de la pols i la palla del màrqueting electoral, sota la lupa de les idees. Si no és així, si continuem consentint els rols dels partits sense atendre a l’embastardiment ideològic que s’ha produït en els darrers anys, ens podem trobar donant suport a projectes polítics del tot divergents amb l’ideari esquerrà més bàsic.

Tony Blair i el Partit Laborista han proposat un projecte polític que ni és d’esquerra ni, en conseqüència, renova l’esquerra. És, ras i curt, un argument polític radicalment dretà. La “tercera via” que promouen, ja ho han perfilat d’altres, és una versió corregida i maquillada del vell thacherisme ultraliberal. Potser caldrà considerar, per mirar d’entendre-ho, que les bosses de vots de l’esquerra tradicional ja no els són prou atractives, i doncs han d’anar a rapinyar d’altres a la seua dreta. John Major i els torys deuen estar ben esbalaïts d’aquesta opa electoral que els ha llançat el laborisme britànic. I res serà la cara que hauran posat en sentir les lloançes desmesurades dels seus correligionaris espanyols Aznar i Zaplana, destacats i desbocats membres del club de fans de Tony Blair.

El final de mil.lenni està provocant efectes certament paradoxals –en alguns casos fins i tot estralls– en la reconfiguració ideològica d’alguns partits tradicionals. Entossudits a fer-nos creure que som a la fi de les ideologies, miren d’encomanar-nos la seua eufòrica convicció mostrant-nos com es despullen de la seua sense cap pudor ni vergonya.

Però, ons ens arrossega aquest desgavell? Ben possiblement al Partit Únic. El Pensament Únic no pot consolidar-se com cal si a la fi no el qualla un partit que el fonamente i l’instituïsca. El problema que hi havia fins ara era simplement de representativitat. És a dir, el primer partit que pose sobre el terreny electoral una proposta en ferm, serà qui capitanejarà aquest vaixell polític del Partit Únic. Amb el colp avançat de Tony Blair i els seus directors de màrqueting li ho han posat agre als torys britànics: per tenir opció de poder hauran d’afiliar-se al laborisme, que se’ls ha menjat el tros ideològic que fins ara els pertanyia. Conyes a banda, el ben cert és que Aznar i Zaplana s’han declarat “íntims” de Tony Blair, i demostrant públicament la seua desfermada devoció política ens donen, si no la prova concloent, almenys la terrible sospita que certa esquerra està en avançat procés de descomposició ideològica. Tot el ressò mediàtic que vol fer-nos passar renúncia per renovació no hauria d’equivocar-nos sobre la realitat del blairisme de moda: neoliberalisme a ultrança: pura dreta (o dreta impura si voleu). Aznar i Zaplana.

Vegeu com sí que són nazis. No solament no s’han disculpat després d’haver-nos insultat, damunt ara ens amenacen. En comptes d’esmenar-se, s’hi han afirmat amb fets. Han tingut l’oportunitat i l’han desaprofitada. S’han estimat més demostrar-nos-ho. Ho són, doncs, per decisió pròpia: nazis.

Mai no sabrem qui va posar la bomba en la casa de Joan Fuster, ni sabrem el nom del terrorista o terroristes que intentaren matar Sanchis Guarner i Vicent Ventura, entre d'altres. No ho sabrem mai. I no ho sabrem perquè qui hauria d’investigar aquests actes terroristes potser siga el mateix que els va instigar. Aleshores, puix que no tenim el dret a conèixer la veritat, fem ús almenys del dret de sospita. Sobretot de sospitar de qui no compleix el seu deure democràtic. Perquè prou sabem per experiència que la raó d’estat sempre actua contra la raó democràtica.

El gener d’enguany va fer trenta anys del cas Scala (15 de gener de 1978). Uns còctels molotov reballats contra aquesta coneguda sala de festes de Barcelona causaren la mort de quatre treballadors. Es va vincular la CNT amb aquest atac –llegiu en aquest enllanç el relat extens d’aquell fet–, i això va estroncar el creixement del sindicat anarcosindicalista, el més potent durant el període republicà. Jo n’era militant aleshores. Amb el temps s’ha sabut que el veritable inductor d’aquell acte va ser un infiltrat de la policia, Joaquín Gambín. El responsable de la policia espanyola en aquelles dates era el Ministre de Governació Rodolfo Martín Villa, avui en nònima de Sogecable i d’algunes empreses més.

Les primeres bombes impunes contra Joan Fuster i Sanchis Guarner són, precisament, de l’any 1978. Tot i que l’atemptat més greu contra l’escriptor de Sueca va tenir lloc l’11 de setembre de 1981: 2 quilos de goma-2 rebentaren l’entrada de la casa, mentre a dins hi eren Joan Fuster, Vicent Salvador i Jaume Pérez Montaner. En aquelles dates, Rodolfo Martín Villa ja no ocupava la cartera de Governació, però formava part del govern com a Ministre d’Administració Territorial.

Després vingué la victòria del PSOE, a l’Estat espanyol i a la Generalitat Valenciana. El silenci còmplice va continuar. Però aquesta és la història d’una altra infàmia. O potser totes dues són part de la mateixa infàmia: l’oxímoron “democràcia espanyola”.

TV3 i l'ACN neguen la paraula a la CUP

Els periodistes dels mitjans de comunicació públics, TV3 i l'Agència Catalana de Notícies només van assistir al Ple municipal de dijous passat a l'Ajuntament de Mataró per reflectir que la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) no condemnava la violència d'ETA, i en cap moment, no van recollir els arguments de la CUP ni van dir que aquesta formació feia una aposta clara i contudent pel diàleg i la resolució del conflicte. A més a més, aquests mitjans van negar la paraula als militants de la CUP i no més va recollir les declaracions de Ciutadans-Ciudadanos (C's) que no tenen representació al consitori.

Llegiu la notícia sencera a Llibertat.cat.

PS. Veges tu quina cara de badoc se’t queda quan llegeixes aquestes notícies. Ací ens tens defensant TV3 al País València i TV3 es comporta com si fóra Canal-9.

(13-06-08) Hi ha rectificació de la notícia comentada: Rectificar, si és de justícia, és d'obligació

En la majoria de tertúlies televisives i en mitjans de comunicació convencionals (com si diguérem del “règim”) han sovintejat opinions d’aquelles que més que oferir llum sobre el debat dels transvasaments aporten fum perquè no s’hi veja del cas més allà del que els convé. Hi ha hagut crides al sentit comú per part d’alguns opinadors que, curiosament, decantaven la raó del sentit comú cap al seu interès o privilegi; també han apel·lat a la solidaritat, com si alguns foren rics de la cosa i es negaren a compartir-la amb el proïsme necessitat; fins i tot hi ha qui ha exigit mà dura, “mesures impopulars” n’ha dit, contra els qui s’oposen als transvasaments: autoritat és el que ha de tenir un govern fort, ha recalcat, per a prendre mesures, encara que siguen impopulars, a fi de construir el transvasament.

Tot plegat un deplorable espectacle d’embolica que fa fort o, reconvertint al cas la dita espanyola, “a rio revuelto, ganancia de manipuladores”. Però de forment ni un gra, i d’aigua clara, ben poca.

Ha estat el professor Pedro Arrojo, de la Fundació Nova Cultura de l’aigua, qui ha denunciat reiteradament que un dels errors –interessat error– que perverteix el debat prové dels qui consideren els rius “magatzems d’aigua”, de la mateixa manera que veuen els boscos com a “magatzems de fusta”. Els rius són ecosistemes vius l’alteració dels quals per part de les persones pot provocar conseqüències nefastes per a la nostra salut. No debades en formem part, d’aqueix ecosistema, i si el perjudiquem ens perjudiquem també nosaltres. Per tant el debat no és quanta aigua li “sobra” al riu per dur-la a Barcelona, la costa d’Alacant o la de Múrcia, sinó com afecten aquestes continuades extraccions a la supervivència del riu en tota la seua extensió, i a les aportacions alimentícies que fa al mar..

Posem sobre la taula l’efecte que ha tingut sobre els rius altres transvasaments, i prenem l’exemple del riu Segura. Fa anys ja que es va construir el famós transvasament Tajo-Segura i podem extraure algunes conseqüències de tot plegat. Poca aigua ha arribat als camps de conreu a través de les grosses canonades. Tanmateix, s’ha permès per part de l’administració pública la proliferació de nombrosos pous il·legals que han provocat la mort del riu Segura, convertint-lo en una immunda claveguera que ha tingut greus conseqüències sobre la salut de les persones que viuen a la seua vora. Prenc ara un exemple més proper, el riu Canyoles o de Montesa: trenta anys arrere era un riu en què la gent hi podia prendre el bany: a l’assut de Vallès, al d’Annauir… Avui és un barranc eixut, que només porta aigua com a conseqüència de les fortes pluges de primavera o de tardor. Aquells indrets entranyables on podies beure l’aigua sense escagarrussar-te, avui arrosseguen un munt de brutícia que, en secar-se, tenyeixen la pedra de l’antic llit de colors putrefactes. No fa encara molts anys, en el naixement del riu de Sants, a l’Alcúdia de Crespins, hi brollava l’aigua cavallera; avui si no la pugen mitjançant motor no hi ha aigua. És d’això del que parlem quan ens oposem als transvasaments: ens oposem a intervenir sobre els rius de manera que es puga afectar la seua riquesa, el seu equilibri natural i la nostra salut. Tenim massa exemples sobre la taula per a obviar el greu futur que espera als nostres rius si consentim la intervenció humana. Deixeu els rius en pau, doncs. No són “graners” d’aigua. Contemplar d’aquesta manera els nostres rius és com veure un bancal d’horta fèrtil i calcular quants habitatges amb piscina s’hi poden construir, o mirar una muntanya pirinenca i dibuixar-hi tot de futures pistes d’esquí. La sensatesa no és calcular els guanys econòmics que alguns deixarien de percebre si aplicàvem polítiques de conservació i regeneració mediambiental, sinó considerar els beneficis que té per a la nostra salut viure al costat de sistemes naturals vius i no alterats.

Si alguns creuen que cal prendre mesures impopulars, potser ja caldrien haver-les exigit per evitar el desbordament immobiliari. Convertir la nostra costa mediterrània en un geriàtric de luxe, amb milers de xalets amb piscina, per a europeus rics, hauria d’haver estat causa de debat, i els poders públics haurien d’haver actuat en conseqüència –amb autoritat– atesa la precarietat dels nostres recursos naturals. Però ningú no ha badat boca, ni s’han pres mesures “impopulars” per tal d’impedir el malbaratament d’aquests recursos escassos. Ja ho ha advertit el professor Folch que hem de deixar de pensar i d’actuar com si fórem països rics en aigua. No ho som. I com a “rics d’aigua” pensen molts dels opinadors que aquests dies demanaven “sensatesa” i “solidaritat” a les gents de les terres de l’Ebre que s’oposen als transvasaments; “rics” que no volen perdre cap ni uns dels seus “privilegis d’aixeta i piscina”.

Per tant, actuar amb sentit comú no és crear infraestructures que han de permetre castigar encara més els nostres sistemes fluvials, sinó posar fre i control al desenvolupament urbanístic actual, prendre mesures polítiques per a un ús més racional de l’aigua i pensar més en els qui vivim ací que no amb els negocis que es poden fer amb els de fora, digueu-li turisme massiu (de sol i platja, de xalet i golf, de xalet i piscina, d’esquí) o negoci urbanístic. Lo riu és vida. És així de clar. Si fots el riu, fots la vida dels qui viuen al costat del riu. Aquesta és naturalesa el debat. I al costats dels rius, hi vivim tots. Fins i tot els qui viuen a Barcelona i la seua àrea metropolitana.

A banda d’això, la construcció dels transvasaments (ho veig ara a la meua comarca amb la construcció del Xúquer-Vinalopó) té un impacte sobre el territori molt negatiu. S’han hagut d’arrencar milers d’arbres fruiters en plena producció per fer passar les canonades, com ara volen fer amb la vinya pels terrenys per on hauria de passar la canonada del transvasament Ebre-Barcelona. Vestim a uns i deixem despullats uns altres.

De més a més, és hipòcrita estar contínuament alertant de les greus conseqüències del canvi climàtic, i quan toca aplicar a casa nostra mesures de defensa mediambiental aleshores al canvi climàtic que li donen pel sac.

Diu el neofalangista del PSOE, valga la redundància, Joan (sic) Ferran[1] que TV3 ha de ser “asèptica” en la qüestió nacional. Curiosament, no he escoltat mai a aquests severs vigilants de l’heretgia catalanística exigir dels mitjans de comunicació públics estatals una mínima “asèpsia” nacional espanyola. Mitjans públics i privats estan ben endenyats de nacionalisme espanyol excloent, sovint xenòfob, amb crostes que encara supuren tics de clara infecció franquista. No demana per a ells, el senyor Ferran, que els arranquen la crosta, ni tan sols que els desinfecten la ferida amb pus d’una espanyolitat superior que frega el racisme. En aquests mitjans que el tal Ferran exculpa des del seu silenci còmplice, hi trobareu sempre una actitud bel·ligerant –intolerant– contra la legítima expressió del nacionalisme basc, gallec o català (més i tot si és independentista), i una exclusió deliberada de qualsevol expressió cultural provinent d’aquests territoris.

Si el tal Joan (sic) Ferran vol denunciar pressuposades ferides amb pus dels altres, caldria que començara primer per aplicar antibiòtics democratitzadors a la seua infecció generalitzada d’espanyolisme, i als mitjans de comunicació espanyols, públics i privats, ja els aniria bé, d’entrada, un prolongat bany de betadine, per no dir de clàssica mercromina. Alguns, el que supuren ja no és pus d’infecció sinó pudenta descomposió democràtica.

A Canal 9 i a la resta d’emissores de ràdio i televisió controlades a tall d’espasa pels comissaris polítics del PP, no hi trobareu la més mínima notícia de la música que es fa en català al País Valencià, ni de l’actual ni de la tradicional. En canvi, fan un programa de l’estil de botijo y pandereta que es diu Alma de copla. Com si Canal 9 fóra un canal de televisió andalús. Potser a Tele Sur podrem veure i escoltar Obrint Pas, Raimon i Pep Botifarra. Qui sap. 

Acabe de de rebre la factura mensual de Telefónica, la cova de lladres que acaba d’incorporar a la seua mamella el mangante Zaplana. M’adone que m’han cobrat uns dinerets per “90X A Servicis Avançats (Nou-cents)”. M’escame. Comprove els dos números pels quals m’han cobrat: 901 200 345 i 901 12 12 24. Tots dos pertanyen a l’Agencia Tributaria Española. D’aquella aventura, ja en vaig fer la crònica ací: Surrealisme lingüístic a l’Agencia Tributaria. O siga: estic obligat –per llei o per collons, com vullgueu– a fer la declaració de renda, i aquest estat corrupte que es diu Espanya aprofita aquesta obligació per fer-me telefonar a uns números que no són gratuïts, i així, tant si vols com si no vols, em pispa uns cèntims. Una aportació o impost mafiós que va a parar a la cova de lladres de Telefònica, i supose que una part del botí anirà també al sac del ministeri de Solbes.

La màfia de l’empreses elèctriques ha demanat al govern de Zapatero que apuge les tarifes un 11%, i el govern de Zapatero, tan d’esquerres, ha dit que d’acord. Pa’ que te fies, que diuen ells. La pujada es destinarà a pagar l’augment de sous dels principals capos de l’empreses elèctriques. Com a exemple, Francesc Sanuy explicava setmanes arrere a la revista El Temps el cas del President d’Iberdrola, “Sánchez Galán, que es va doblar ell mateix el sou fins a 2.000 milions de pessetes, a part de percebre 3,5 milions d’euros en concepte de premi de gestió i dels 10 milions d’euros que li tocarien en cas d’acomiadament.”

La política i les grans empreses tenen unes vinculacions massa estretes, massa connivents. Aquestes empreses demanen i els polítics acaten, o deixen fer, és a dir, permeten que ens roben amb total impunitat. Òbviament, aquests “serveis” polítics es paguen. D’una manera o altra. Perquè “pa’ ser político y no ganar nà, mas vale ser persona honrà”. Per exemple, amb aportacions publicitàries als diferents partits que s’avenen a co·laborar-hi, o col·locant en les seues empreses alguns d’aquests polítics, amb sous espectaculars, sovint barat a tocar-se els collons, i valga com exemple paradigmàtic el de l’adés esmentat Eduardo Zaplana.

De polític mudaràs, però de lladre no t’escaparàs. Sí, assenyaleu Berlusconi i digueu-li corrupte, però el pa que s’hi dóna per aquestes andoles també està a muntó de florit.

Fotografia: vaixell pirata tunejat a la moda

Un estat de dret no empara la tortura. Un estat de dret no justifica la tortura. Un estat de dret no indulta els torturadors.

El Parlament basc ha aprovat aquest divendres una iniciativa en la que acusa el govern espanyol d'"emparar sense excepció" i de manera "sistemàtica" les forces policials davant les denuncies de tortures i mals tractes de detinguts, i ha demanat que aturi la concessió d'indults a agents condemnats per aquest motiu

Com acabarà el proper congrés del PP? Amb pa i ceba? Com el ball de Parra? L’eixida del duo Caixa i Faixa (Zaplana i Acebes) ha suposat un aparent canvi estratègic important, però a Rajoy encara li queda molta cuca viva i molt de verí escampat. La María Sangil i altres encara tenen ganes de croada a mata’m o et mataré. De fet, en la ponència política del PP –de la qual Sangil n’ha estat redactora en cap per més que ara se n’haja desdit– flueix encara molt de verí guerracivilista. El mateix verí que ha convertit el PP en un partit empestat i sense amics. Ha jugat sempre al tot o no res i contra tothom, i amb no res s’ha quedat. Millor per al PSOE, val a dir-ho, que sap que al PP no més li val la majoria absoluta si vol fer-lo fora del poder, i ara ja s’ha vist que l’estratègia de la confrontació guerracivilista té un sostre que, de moment, sembla insuperable. El PP ha aconseguit fidelitzar una milionada de vots d’un electorat en guerra permanent, però tot i amb això no n’ha tingut prou per fer-se amb la majoria absoluta, i potser també farà curt dins de quatre anys. Li ha deixat el llit tan ben fet al PSOE que aquest s’ha permès el luxe de tenir un govern en minoria, sense haver de pactar amb les oposicions minoritàries. I les oposicions minoritàries, que dins l’Espanya Uniforme i Constitucional tenen com a única aspiració la de ser frontissa per a poder traure’n resquit –digueu-li almoina o bé propina–, s’han quedat com la nòvia de Pinet, amb la cara llavà i el monyo fet. Aquestes oposicions pactistes a tota ultrança necessiten un altre escenari que els permeta deixar ser el que ara són: frares de cabotada.

No fóra estrany, doncs, que, malgrat el verí guerracivilista que encara destil·la la ponència política del PP contra els altres nacionalismes, Rajoy busque al juny abandonar l’actual marca ultraguerrera i decidesca refer amistats ara contrapuntades que li puguen permetre tornar a governar, és a dir, a fer negocis, ni que siga en coalició. Més val això, pensarà Rajoy, que no l’actual llebrosia de la qual li fuig tothom. Aquesta situació manté inoperatius CiU i PNB, entre d’altres, que agraïrien un canvi d’escenari, una nova disponibilitat de l’altre partit espanyol que els permetera tornar a ser visibles i necessaris.

Villena és una població castellana empeltada al País Valencià des del segle XIX, igual que la comarca d’Utiel-Requena. Però si en aquesta el vi li ha donat un cert renom, en aquella li l’ha donat l’aigua: l’escama que han mogut demanant-ne. El tennista Juan Carlos Ferrero, nascut a Villena, va ser un dels abanderats del PP en aquelles manifestacions d’Agua para para todos en què reclamaven, per solidaritat “nacional” diuen ells, l’aigua de l’Ebre i del Xúquer. Ell llauradors de Villena reclamen aigua per als seus camps perquè els seus aqüífers estan sobrexplotats. I l’alcaldesa de Villena acaba d'acudir a una reunió amb alcaldes del PP i els presidents de la Generalitat Valenciana i de Múrcia per tornar a reclamar aigua per als seus pobres camps assedegats. Però mireu que els llauradors (¿?) de Villena han venut a la multinacional Danone l’aigua que diuen que no tenen, i no per a fer iogurts, sinó per a embotellar-la i vendre-la. Quina barra! En eixe poble castellà qui no suma se n’ix. I la guinda: els del Grupo Municipal Verde de Villena –uns altres ecologistes de pa i meló, com els d’ICV– diuen que recolzen la planta embotelladora.

La notícia està sent comentada arreu:

Les universitats valencianes, a punt de fer fallida

El Consell els deu, segons els rectors, 891 milions d'euros, i ja no poden pagar els proveïdors

Zaplana feia xantatge a les universitats valencians. Camps també practica l’asfixia econòmica per extorsionar-les. Aquestes actuacions són impensables en un país democràtic. En un país democràtic els mitjans de comunicació els haurien tret a tota plana i amb titulars ben gossos, a aquesta colla d’acabases que governen el País Valencià. Però la majoria de mitjans de comunicació valencians, públics i privats, no gosen mossegar la mà de l’amo que, poc o molt, els alimenta. Es tanca el cercle viciós de la corrupció. I si antany el dictador de veu de pildorí es feia fotografiar i filmar inaugurant pantans, esglésies i valles-de-los-caídos, els actuals governants corruptes es fan fotografiar i filmar en costosos i inútils circuits de Fórmula 1, o posant ridículs i caríssims barrets a les places de bous, com ara a la de Xàtiva, que ens ha costat un ull de la cara i encara està per acabar, i ben aviat a la de València.

Tot plegat confirma quina mena de sistema polític s’ha implantat al País Valencià: LA CORRUPCIÓ.