A Xàtiva estem de festa major: la Fira (Des de 1250 per privilegi de Jaume I). D’ençà de les primeres eleccions democràtiques, la històrica senyera de Xàtiva ha format part del paisatge bulliciós i multitudinari de la Fira, donant la benvinguda al visitant en les principals entrades a la ciutat i penjada en els fanals del cèntric tram del Reial.

Aquests dies la senyera històrica de la ciutat ha estat objecte d’una greu manipulació per part de l’Ajuntament, governat pel Partido Popular. El roig original de la nostra bandera ha estat substituït per un grana fosc en les entrades de la ciutat, i pel groc il·legítim en el recinte del Reial de la Fira. De més a més, a les banderes de les entrades, l'escut reial de les barres catalanes és tan reduït que amb prou faenes es veu.

Heus ací que aquests energumens del PP persegueixen, com rabiosa inquisició, tothom qui fa servir la terminologia moderna i democràtica per al nostre territori (País Valencià) i la senyera històrica de les quatre barres, argumentant que no són estatutàries, és a dir legals. Tanmateix, no tenen tants escrúpols legalistes per a embastardir l’ensenya històrica i oficial de la ciutat de Xàtiva en manipular el seu color legítim. Potser és rot o capritx de governants autoritaris, potser intolerant aversió política al roig històric de la nostra senyera, malgrat que la nostra dita popular afirme que «tot lo roig fa goig». No obstant això, als polítics del PP de Xàtiva el color roig no els fa cap goig, més aïnes oix.

El cas és que el govern del PP ha falsejat la senyera de Xàtiva. Una senyera que els testimonis històrics descriuen ben clarament en referir la simbologia de la ciutat. Com ara J.A. Estrada en un document de 1748: «Nombrola Ciudad el Rey D. Pedro IV de Aragón el año 1347, dándole por Armas tres torres y las quatro Barras Catalanas con una Vandera roxa». I també Antonio Moya (1756): «…en 1347 la hizo Ciudad D. Pedro IV, en cuyo tiempo arreglaron sus Armas y Blasones, ostentando en ellas una Fortaleza murada con tres Torres, y sobre ella un Escudete, en forma de Losange, que tiene en el ángulo superior una Vanderita Roxa, y en el centro de él las Barras Catalanas…» Aquests dos testimonis, entre d’altres, són esmentats per Joan Joan Barberà dins l’article Notes sobre la senyera de Xàtiva, publicat en el Llibre de Fira de 1981.

Els polítics del PP, gentola que prové i s’alimenta dels femers ideològics més intolerants, es pensen que la història i els símbols d’un poble poden ser esmenats i eliminats per infame acord polític, i en conseqüència pretenen que la senyera històrica dels valencians i la denominació moderna i democràtica de País Valencià (de qual ara també abomina el PSOE) siga perseguida a mort, fins que se’n perda l’ús i la memòria. Però, si els convé, no els cal l’acord –digueu-li, si voleu, complicitat– amb un altre partit per a embastardir història i símbols: atès que provenen d’una tradició política basada en la imposició autoritària, sovint manipulen tot allò que els rota pels collons. Actuen així perquè es pensen que són els amos de tot, i és per aquest il·legítim convenciment que no senten respecte per res ni per ningú.

Xàtiva, doncs, no és la seua ciutat, dit en un sentit de pertinença: és seua; és a dir, en un sentit de propietat particular. I se’n consideren amos i senyors no només per a destruir-la físicament, fins i tot per a manipular els seus símbols i falsejar la seua història.

Senyera de Xàtiva

Diu la notícia que Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València, del club de futbol Olímpic i no sé quants altres càrrecs més, acaba de ser nomenat patró de la Fundació La Llum de les Imatges de la Generalitat València.

Atès el baixíssim perfil cultural del personatge, podia haver passat que el nomenat m’haguera causat estupor, consternació… Però no. M’he baquejat de riure. M’he imaginat l’inefable Alfonso Rus aportant les seues idees sobre les noves exposicions de la Fundació, i l’escena m’ha semblat digna d’un sainet altíssimament desficaciat.

Amb tot, la política valenciana ja ens té acostumats a nomenar per a les seues institucions personatges que no saben dir ni huec de la màteria sobre la qual, en teoria, hauran de prendre decisions. Posem per cas l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, on més de la meitat dels seus membres, inclosa la seua Presidenta, són absolutament incompetents, per no dir profundament ignorants, en la llengua –el valencià no català– de la que són normativitzadors. I ara, un nou exemple d’aquest estrafolari costum polític valencià: Alfonso Rus a la Fundació de la Llum de les Imatges.

Alfonso Rus és un deficient cultural profund, profundíssim. De fet, en les tres legislatures llargues que està al capdavant de l’ajuntament de Xàtiva han desaparegut el cementeri islàmic del Camí la Bola, el camí ibèric de la plaça sant Jaume, el molí Sarrampedra, el nimfeu romà del carrer Sariers, la major part de l’arquitectura industrial de Xàtiva, de la qual sols ha deixat en peu algunes xiumeneres; s’arruïnen per culpa de la seua desídia l’ermira gótica del Puig, la de Sant Antoni, l’hort modernista de Francés, l’estació vella del ferrocarril; podem afegir-hi la nefasta reconstrucció del Portal del Lleó, de la plaça de la Bassa, la vella plaça de bous de Demetri Ribes, i etcètera i etcètera. La programació cultural de la ciutat és tararú-tararà a la que podem trobar al desert de Gobi. Durant les darreres eleccions, va aconseguir que la pràctica unanimitat del món cultural i artístic vinculat, per naixement o residència, a la ciutat de Xàtiva, signara un manifest contra la seua política cultural. Que se sàpiga no ha invertit pràcticament res en l’ampliació del fons museístic de la ciutat.

És més: si fóra un home mínimament –dic “mínimament– sensat i intel·ligent, després de l’èxit que l’exposició Lux Mundi ha tingut a Xàtiva, s’hauria afanyat a convertir la ciutat en una exposició permanent, rehabilitant i recuperant el patrimoni històric, en comptes d’enterrar-lo, assolar-lo o deixar-lo en mans privades i forasteres com l’exemple recent del convent de Santa Clara.

En resum: el nou patró de la Fundació Cultural La Llum de les Imatges té la competència cultural d’un caragol buit. Però en política, més si és valenciana i del PP, els analfabets són nomenats acadèmics de la llengua i els més terrossos patrons de fundacions culturals.

El programa de la Fira d’enguany és pobre i penós. Alfonso Rus i el PP han fet un pas més en el seu deplorable objectiu d’empobrir i despersonalitzar la Fira de Xàtiva. L’han convertida en una fira castellana, on estan prohibits cantants i grups valencians si no canten en espanyol. És una fira feta per a espanyols i forasters en general, i no per als valencians. Alfonso Rus i el PP ho han parat fins aconseguir fer de la Fira de Xàtiva la millor fira d’Albacete.

I sobre el convent de Santa Clara. Lo que és de Xàtiva que ho disfruten els de Xàtiva. Santa Clara ha de ser per als xativins. I si l’alcalde diu que no té prou diners per a comprar-lo, que hipoteque l’OVNI de la plaça de bous, que per a construir-lo no li dol gastar-se bona cosa milions. De fet, només amb el sobrecost que ja acumula i el que es preveu que tindrà quan s’acabaran les obres, ben bé es podria adquirir Santa Clara. I si per al ovni no li han calgut els milions del govern central, tampoc li haurien de caldre per a Santa Clara.

La notícia, del Levante-EMV:

«El Convento de Santa Clara acabará definitivamente en manos privadas de aquí dos semanas, justo cuando caduque la opción de retracto que únicamente puede ejecutar el Ayuntamiento de Xàtiva ante los propietarios. Así lo manifestó ayer el alcalde del municipio, Alfonso Rus, ante la consellera de Cultura, Trinidad Miró, quien no se pronunció sobre la situación del inmueble. Para justificar su decisión, el alcalde recurrió al manual de su partido en la Comunitat Valencina y achacar a la "falta de voluntad de Zapatero" la no adquisición del edificio, declarado Bien de Interés Cultural, e insistió en que "si el Gobierno central pone tres millones de euros, yo me comprometo a juntar seis: tres del ayuntamiento y tres de la conselleria". La consellera Miró no dijo nada.»

Per als covards, incapaços d’assumir les seues decisions per òbvia falta de coratge, la culpa sempre la té el dimoni. Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació Provincial, càrrega les culpes contra Zapatero (La paella li diu al caldero: fuig que mascares!) com podria haver-les carregades contra el Dimoni Emplomat, el Coixo o el Moro Mussa. La qüestió és llevar-se les puces de damunt, i alhora donar peixet a la seua parròquia electoral, –els “rustits”– tan curteta com ell, que sempre agraeix una “chulería” o un estirabot del seu “capo di capi”.

A pagar-ho els socarrats, que ens estimem la ciutat i el que històricament i culturalment representa, i que la voldríem, a diferència dels “rustits”, «neta, culta, desvetlada i feliç»- Però vés i explica’ls-ho això als “rustits”. D’on no hi ha, no se’n pot traure.

Així doncs, els xativins, els socarrats, lamentarem que el convent de Santa Clara, recer sepulcral de Saurina d’Entença, vídua de l’almirall Roger de Llúria, passe a mans de forasters per desig de l’inefable Alfonso Rus. I en aquest edifici gòtic una empresa privada hi posarà un hotel. De luxe. De fet, la primera idea de l’inefable Alfonso Rus era comprar-lo amb diners públics i després regalar la seua gestió perquè una empresa privada hi fera l’hotel. D’un manera o altra, s’hi farà l’hotel, amb diners públics o amb interessada desídia pública, i l’inefable Alfonso Rus hi podrà portar a “pernoctar” els seus amics del puntet polític i econòmic, gent sense escrúpols ni cultura que entenen la política com una manera de fer negocis. Tots, doncs, pescadors en aigües tèrboles.

Els socarrats perdrem Santa Clara i serà per diners. Els que no posarà l’alcalde de Xàtiva perquè Santa Clara –ni en part ni en sencer, per més que diga– siga patrimoni de Xàtiva i dels xativins, però que no li han dolgut per a colgar-los a cabassos en l’ovni de la plaça de bous; un ovni, però, que mai no es posarà en òrbita a pesar que ha costat una quantitat de milions desorbitada.

A banda de l’inefable Alfonso Rus, Arrier Major dels burros de Xàtiva, en aquesta ciutat, dita la Socarrada, tenim unes quantes més de peladilles amargues. Com ara un tal Arturo Climent Bonafé, àlies l’Abat, perquè ho és, d’Abat: de la Col·legiata i Basílica Menor Santa Maria la Major, àlies la Seu.

Aquest personatge és paradigma del clergat que beu i s’alimenta del negre blat d’odi que sembra la Cope. Devot ulls a cegues de pujar als altar els patètics “mártires por la fe”, que com tothom sap ni moriren màrtirs ni per la fe. Sospite que, d’haver viscut en aquells anys convulsos de la guerra i, sobretot, de la posguerra, aquest Abat seria, sens dubte, capellà castrense, i absoldria sense compungiment ni recança els militars i els paramilitars colpistes que segaren centenars de vides humanes contra els murs dels cementeris, en els camins, vora les carreteres, menystenint ell també, com aquells que ja ho feren sense penediment, el cinquè manament i el perdó a l’enemic, preceptes molt cristians però gens catòlics, com ens ha demostrat la història.

És aquest Abat qui va llançar la seu fatwa particular contra el nostre estimat còmic o bufó a la manera de Fo Xavier Castillo. Segons la versió oficial, per haver escarnit amb la seua clavada imitació aquell papa que va rodar pel món més que un xavo fals, Joan Pau II, àlies Papa Wojtyła.

I encara us en diré més, d’aquest singular Abat de braç en alt i puny tancat, i no per roig –no ho mane Déu!, se n’exclamaria–, sinó per agarrat: és un declarat enemic de la processó cívica del Corpus; processó que havia gairebé desaparegut, però que d’ençà dels anys 80, gràcies a l’Associació d’Amics dels Corpus i dels col·legis de Xàtiva, cada un dels quals s’encarrega d’ensenyar i ballar les diferents danses, ha reviscolat i avui és un espectacle que val la pena contemplar. Tanmateix, aquest Abat tan integrista s’ha pronunciat reiteradament contra aquesta processó, per contenir –diu ell– massa elements pagans. Ara sí que ens ha boixat, l’Abat! Que file així de prim, que file, i es quedarà com sant Paulí (una mà en la bossa i una altra en el florí!), perquè, com tothom sap, la majoria de les tradicions catòliques –i moltes de les cristianes, en general–, provenen del món pagà, les quals l’església catòlica se les ha apropiades i reconvertides fins ara sense cap mania, des del Nadal solar a les agrícoles i procreatives expansions pasqüeres. Lleva-li-la, lleva-li-la, Abat, la crosta pagana i veuràs què queda del catolicisme “original”.

I l’última –per ara–, de l’Abat de la Seu: farà pagar dos euros més (a banda del que cobra per entrar al museu parroquial) per visitar la part posterior de l’altar i algunes obres d’art que diu haver amprat i adquirit. Argumenta el tal Abat que amb motiu de l’exposició –que fa no res que s’ha desmuntat– “La llum de les imatges” s’han hagut de realitzar algunes obres. Calla, l’Abat, que la restauració de la Seu l’hem pagada entre tots: moros, cristians i avellanencs, perquè s’ha fet amb càrrec als pressupostos públics de la Geenralitat Valenciana. Calla, l’Abat, que durant tot el temps que ha estat la Seu en obres i albergant l’exposició ha celebrar misses a l’església de Sant Francesc, de propietat municipal, i que per aquesta ocupació no ha pagat un sol euro de lloguer. I no prou satisfet amb aquest usdefruit per la cara, ara ens amenaça que vol continuar celebrant-hi misses. Els seus antecessors en el càrrec (ni els mitrats i ni els premitrats) no s’interessaren tant per l’ús profà d’aquesta església, d’estil gòtic català o de conquesta, en tots els anys en què un cert empresari i beato de Xàtiva la va usar com a mundana sala de projecció cinematogràfica, el popular Cine Gregorio (per don Gregorio Molina). En fi, que a aquest Abat només li faltava afegir al llistat de pecats que ha reunit amb tanta devoció el de la usura.

Com proclamaven els nostres avantpassats revolucionaris, i bons coneixedors de la pasta de què està feta aquesta cúria: Foc al clero i planteu vinya!

Us convide a visitar un altra casa que he obert: Xàtiva, memòria viva. Hi faig de transcriptor i editor de les trobades que hem fet a CaMot dins la campanya Ni ni rei ni Rus. Xàtiva, memòria viva. Al blog trobareu les motivacions d’aquella campanya que, de manera esporàdica i intermitent, encara continuem realitzant. La primera transcripció correspon a la tertúlia que organitzàrem sota el títol de Llavar i viure a la plaça de la Bassa.

L’associació d’Amics del Poble Saharauí de Xàtiva ha preparat un espectacle solidari amb el poble sahrauí que porta per títol “Un oasi al desert” que se celebrarà el proper 30 de maig de 2008 al Gran Teatre de Xàtiva. En aquest espectacle participaran Maria José Peris, Feliu Ventura, Pepe Gimeno “Botifarra”, Pachi G. Fenollar, Cor Polifònic de Xàtiva, Escola de Danses de Xàtiva, Princesas del Desierto i La Bicicleta Teatre.

Aquest espectacle s’ha organitzat per poder finançar el programa de VACANCES EN PAU que és un programa d’acollida familiar temporal pel qual xiquets i xiquetes sahrauís passen els mesos d’estiu a Xàtiva, allunyats de les dures condicions del desert. Així se’ls podrà oferir un temps de descans i desenvolupament personal, proporcionar-los una alimentació adequada i una assistència sanitària especialitzada, de la qual no disposen als Campaments de refugiats de Tinduf.

Preu de les entrades: 10 € Platea

i 7 € Amfiteatre i Llotges.

Llocs de venda: Casa de la Joventut,

Llibreria La Costera,

Llibreria El Vaixell

i Papereria La Tella.

Més informació al telèfon de l’associació: 664 380 003

Avui Pep Martínez ha tingut un merescut homenatge. Encara no fa un any de la seua mort. El pati de la Casa de la Cultura estava a gom. L’acte l’han presentat Cesca Chapí i Xavier Aliaga. Primer de tot hi ha hagut els parlaments: Glòria Marcos, Miquel Lorente, Joan Ribó i aquest cronista. S’ha passat un vídeo amb imatges del Pep i una entrevista que li feren a la SER. Tot seguit, la Bicicleta teatre li ha dedicat el recital poètic “La crema de Xàtiva”, amb poemes de Toni Martínez Revert i Vicent Andrés Estellés. Després hi ha hagut les actuacions de la Taronja Metàl·lica, Rafael Estrada, Feliu Ventura, Pep Botifarra amb Lola la de la Torre, Neus, i per acabar l’Escola de Dances ha ballat el Bolero Garcia i el Peteneral, que Pep havia cantat quan l’Escola va gravar el primer disc l’any 81. L’acte, amb les primeres gotallades d’una tronada que ens ha banyat d’arrapafuig, s’ha tancat amb la Moixeranga. Molta gent, molts amics i amigues del Pep junts per recordar-lo. Llàstima que l’oratge de tronada no ens haja permès d’una estada més tranquil·la i xarradora al pati.

En el torn de la meua intervenció, he llegit un text que havia preparat: A Pep, des del capdamunt de la Penyeta Esgoladora. Abans de llegir-lo he volgut d’explicar el motiu del títol: «Com molts de vosaltres sabeu, visc a Roglà. Encara que sóc nascut al carrer Grau o de les Pastes i criat al carrer Blanc. Doncs bé: en una ocasió, quan em dedicava a la política, el senyor Alfonso Rus va voler, diguem-ho així, desacreditar-me per viure Roglà i em va tractar de “foraster”. Quan Pep va escoltar aquesta delirant acusació, no va tardar gens a telefonar a la SER i va recriminar a Alfonso Rus que tinguera la barra de dir-me foraster si jo, en paraules textuals de Pep, tenia el cul pelat de tirar-me per la Penyeta Esgoladora».

Si voleu llegir A Pep, des del capdamunt de la Penyeta Esgoladora, obriu l’arxiu pdf.

Vora les tres de la matinada eixírem dels Salons Reina. S’havia acabat l’acte del III Premi de l'Associació d'Amics de la Costera, que enguany se li ha atorgat a Pep Gimeno, Botifarra. Més de dues-cents persones omplien de gom a gom el saló, ben arrimats a les taules. Hi havia molts amics i coneguts, entre els quals molta gent del món polític xativí, amb les excepcions previsibles. Hi havia Paco Muñoz, que va pujar a l’escenari i ens va regalar un parell de cançons. El sopar vam devorar-lo rapidets. Passades les postres i el cafè, devia ser vora la una de la matinada, Clara Vercher va pujar a l’escenari pert conduir l’acte de lliurament. Em va donar pas tot seguit, i vaig llegir unes paraules:

…Dic que fa molts anys d’això, perquè en portes un costal a l’esquena, d’anar cantant, sobretot al ras, per places i carrers. Com ha dit Feliu Ventura, parlant de tu, “el cant popular ha sobreviscut de cacaus i tramussos molt de temps”. Sort tenim que no els has avorrit. Ets exemple de tenacitat, però sobretot de devoció per un país, per una gent, per una cultura popular que amb tu torna a demostrar-se que és art i s’escriu amb majúscules. Més i tot: la teua veu és l’expressió ancestral d’un poble que es resisteix a ser exterminat, a ser oblidat en els pous negres de la renúncia i la desmemòria. Quan tu cantes, Pep, ens recordes qui som, d’on venim, quines són les nostres paraules, en quins màrgens hem espentolat els pantalons, en quins carrers hem jugat a capitulet, en quines eretes hem regolat la mona... Quan tu cantes ens ajudes a traure pit i a alçar el cap, a ressorgir d’entre les cendres, i socarrats i tot –o sobretot per ser socarrats–, negres com un tió de tanta flama –tres-cents anys de flames–, ens fas reviscolar i seguir avant.

Sé que parle en nom de molta gent, de molts que aquesta nit estan ací, i de molts altres que haurien volgut estar, i en nom de tots ells t’he de donar les gràcies, Pep. Tu diràs que no, que no calen, que ho fas i ho has fet sempre pel gust de cantar, i també –perquè ho has dit– amb l’esperança que de la mateixa manera que tu has après de tanta gent, tot això que tu has salvat no s’acabe amb tu i que les cançons tornen a anar de gola en gola, com ha de ser, i que no s’apaguen mai. Gràcies a tu, tenim un grapat d’himnes per cantar en companyia. Amb la teua veu, Pep, ens ha donat una mica més d’esperança en el futur. Per tot això, que no és poca cosa, gràcies.

Tot seguit, Ximo Corts, President de l’Associació Amics de la Costera, va enumerar un llarg llistat de mèrits que feien de Pep mereixedor del premi que li havien concedit, i sobretot de l’admiració i l’estima de la gent d’Aixàtiva i de tota la redor, que és molta redor. Li lliuraren el premi, una escultura de Manuel Boix, i Pep ens va adreçar unes paraules. Com que no és home de discursos, prompte va pujar la seua rondalla (Emili, et trobàrem a faltar) i la seua inseparable Lola, la de la Torre, trenta anys acompanyant-lo. Un moment emotiu: quan la filla de Pep va pujar a l’escenari i li va dedicar una cançó. A la tercera o quarta interpretació, una breu interrupció per llegir el post que li ha dedicat Feliu Ventura al seu blog: Enhorabona "Boti". Més tard va ser quan va pujar Paco Muñoz a l’escenari. I així, de cançó en cançó, totes ben conegudes, i per això corejades, i també ballades, que sempre hi ha mitja dotzena de balladors i balladores que necessiten l’aire per posar-se en rogle… I això: vora un quart per a les tres començàvem a passar mentre Toni Marzal rematava la sèrie fotogràfica. Eixíem contents com uns gínjols, pagats i satisfets d’haver tornat a escoltar, una vegada més, la veu immensa de Pep Botifarra.

El proper divendres 25 d’abril se celebrarà el sopar de lliurament del premi bianual Amics de la Costera que atorga l’Associació a aquella persona o entitat que s’haja destacat en la defensa del patrimoni de la comarca. Enguany el guardonat ha estat Josep Gimeno Botifarra per la ingent tasca que ha portat a cap en els darrers anys en la recuperació i difusió del patrimoni musical de la Costera i del País Valencià.

El sopar tindrà lloc als Salones Reina de Xàtiva a les 21:30. El preu del tiquet és de 30€ i s’hi podran adquirir a les llibreries La Costera i El Vaixell de Xàtiva fins al dia 21 d’abril. El menú es pot consultar a la següent adreça electrònica: http://amicscostera.bloc.cat.

A l’últim ple de l’ajuntament de Xàtiva, l’alcalde Alfonso Rus ha tornat a negar-se a commemorar el bombardeig de la ciutat, a un any vista de complir-se setanta anys d’aquella tragèdia. Va ser el 19 de febrer de 1939. Hi van haver més de 100 morts i centenars de ferits. L'any 2007, tot i l’oposició de l’alcalde i els regidors del PP, es va posar un monument recordatori a la replaça de l’estació de trens, l’Aixopluc, obra de l’artista Miquel Mollà.

Moltes ciutats amb ajuntaments democràtics que patiren la tragèdia dels bombardeigs, no han volgut deixar passar l’ocasió per recordar l’horror d’aquella guerra, de totes les guerres. La memòria com a profilaxi democràtica.

Però aquest just recordatori no serà possible a Xàtiva. Almenys comptant-hi amb el suport i la participació institucional. Tampoc no hi cal. Qui no està, no s’encontra.

Des d’una perspectiva democràtica, tothom està a d’acord a considerar aquells bombardeigs com a actes criminals. Què hem de pensar, doncs, dels qui es neguen no solament a fer-ne recordatori, més i tot a condemnar aquelles injustificables accions terroristes contra la població civil.

Si seguim la doctrina política imposada pel PP (i recolzada pel PSOE, val a dir-ho), qui no condemna qualsevol acció terrorista d’ETA és considerat, ipso facto, filoterrorista i còmplice dels terroristes. Fins i tot pot perdre els seus drets democràtics més elementals, com el d’associació, de reunió, d’expressió… Més i tot, pot acabar a la presó. No s’hi valen explicacions ni matisos: amb mi o en contra meua. Aquesta és la doctrina política del PP: qui no condemna, n’es còmplice.

Molt bé, doncs, apliquem al nostre cas la doctrina imperant. A la guerra com en la guerra o donde fueres haz lo que vieres. Si, com he dit, des d’una posició democràtica, els bombardeigs franquistes són considerats, sense cap mena de pal·liatius, actes criminals, terroristes, els qui es neguen a comdemnar-los, com ara el PP de Xàtiva i amb l’alcalde al capdavant, caldrà considerar-los, en justa lògica –la seua pròpia lògica política– com a còmplices dels criminals, com a còmplices d’aquell terrorisme, com a còmplices d’aquelles morts, més d’un centenar, d’aquells ferits i mutilats, i de la por que, durant dècades, ha governat el cos i l’ànima dels xativins que no han pogut oblidat l’horror aquella tragèdia.

En la defensa dels valors democràtics, qui no està, no s’encontra. Que ningú no hi busque el PP, doncs. Ells s’han posat del costat del criminals.

En el decurs de l’últim ple municipal, l’inefable alcalde Alfonso Rus, Xa de Totes dels Aixàtives, Tsar del Kremlin de la Glorieta, Emperador de les Tres Fonts, Faraó de la Bassa Nova, Almirall Suprem de l’Ovni de la Plaça de Bous i Marahà dels Pai del Palaiset, el Carraixet i del Mistero, es va tirar un pet per la boca. L’Inefable va dir que per l’any vinent encarregarà un palet de rajoles per a tots els qui participem en la pujada al Puig per reividicar la seua rehabilitació, i així, segons l’Inefable, no farem la pujada de bades, o siga de franc.

És obvi que pretenia fer-se el graciós, però només entre els seus correligionaris i electors, que són els únics que li riuen les gràcies i li alcen el pet. Tanmateix, si l’Inefable em permet un consell –de bades!–, li diria que abandonara aquesta pràctica, ja que l’humor és cosa de persones intel·ligents i sensates, i la intel·ligència i la sensatesa –altrament dita trellat o ficaci– no formen part de la seua personalitat política. I entre molts exemples que ho demostrarien, podríem posar de mostra que va encarregar que li feren una autopista per poder pujar al Puig amb el seu Ferrari i així comprovar in situ l’estat de la menystinguda (per ell) ermita gòtica. Un encàrrec que contravenia les lleis físiques més elementals, i la més elemental de totes la de la gravetat. Així doncs, quan el conductor del buldozzer va enfilar-se penya amunt i tot d’una va veure només cel, va esbalair-se si s’havia envolat o havia caigut de tòs. La construcció de l’autopista la van deixar a mitjan requesta, però amb el vell camí de pota o senda de cabres destruït, ara solcat en bona part per profundes torrenteres descarnades. Diríem que feren arrancada de rossí parada de burro.

I ara que em pose en el dir la paraula burro, proposaria, sols amb l’interès de ser útil, que feren servir aquests animals com a transport més efectiu per pujar el material d’obra fins al cim del penyal. És clar, doncs, que aleshores quedem descartats com a transportistes els reivindicatius romers que hi fem la pujada, com ha proposat l’Inefable. Perquè som poca gent i, sobretot, perquè no ens identifiquem, ni per passiva ni per activa electoral, amb l’animal ni amb la tercera accepció del DIEC2. En canvi, potser alguns recordaran les polèmiques declaracions que va fer l’Inefable durant les darreres eleccions municipals, en què va afirmar més ample que un palloc que els qui el votaven eren burros. Ho va dir ell, en un míting a Benigànim! En conseqüència, com que ha guanyat les eleccions municipals per majoria absoluta, de burros no en faltaran per pujar material d’obra al Puig.

I si no els ha agradat aquesta broma, a l’electorat del PP de Xàtiva, que recorden allò que diuen ells, els espanyols, en la seua llengua castellana i imperial: Donde las dan, las toman.

Aquest proper diumenge, 6 d’abril, la plataforma Salvem el Puig torna a convocar la pujada reivindicativa al cim del pujol. L’església gòtica està pràcticament en ruïna, tot i que fa –si els càlculs no m’erren– almenys 12 anys que hi pugem per reivindicar la seua rehabilitació. Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i president provincial del PP ha fet més mal que bé a l’entorn i al monument. No es pot esperar ficaci i estima pel patrimoni cultural d’un deficient cultural profund. Això sí, perd el cul per fer-se la foto beata al costat del papa de Roma. Aquí pequé, aquí pequé… en eixir de missa a qui fotré?

Per als qui voldreu fer la ruta a peu des de Xàtiva, l’eixida serà a les 9 del matí des de la plaça de bous. O a les 10 del matí des de la falda del Puig. Cal portar l'entrepà, aigua, 1 euro per a la canya.... i la voluntat per als organitzadors. Cal pensar que, com cada any, hi haurà xirimiters i tabalaters mentre fem la pujada, i mona i mistela quan farem el cim.

Informació sobre la situació del Puig.

Art i patrimoni. Josep Lluís Cebrian és qui més sap del Puig.

Article de l’Associació d’Amics de la Costera sobre la situació del monument.

Una rondalla popular sobre l’ermita.

Un relat sobre el Puig.

Avui, Dia de la Dona, s’havia d’haver fet un homenatge a Patrocino Camús, la dona que va enarborar la bandera republicana espanyola en proclamar-se la II República. Però a última hora l’ajuntament de Xàtiva se n’ha desdit i ha triat una altra xativina (ben respectable) per fer-li l’homenatge. Les raons les ha donades, com sempre fent de boca cul, i fent gala del seu habitual ressentiment polític, l’alcalde de Xàtiva i capo provincial del PP, Alfonso Rus: “¡Porque no nos da la gana!”.

Aquesta és la quarta legislatura consecutiva que el PP, amb Alfonso Rus al davant, governa amb majoria absoluta a Xàtiva (Qui siga burro, que l’albarden!). És possible que en un futur algú tindrà la pensamentada de recordar tan llarg mandat (sentència o penitència) posant el nom de l’ínclit alcalde immobiliari a una plaça o carrer de la ciutat. Espere viure prou anys com per a oposar-me a aquest greuge, si s’esdevinguera. Alfonso Rus, diguen el que diguen els vots, no mereix que posen el seu nom a cap de carrer, ni carreró, ni cagador públic. Insistesc: diguen el que diguen els vots que li han donat el poder, que exerceix sense trellat ni forrellat. Perquè qui no respecta, no mereix ser respectat. I només espere viure prou anys, no solament per a oposar-se a l’oprobi, més i tot, tinc l’esperança que en un futur aquest lamentable personatge, ressentit i insidiós, tindrà, això sí, la biografia que es mereix.

Enllaç: Xateba

Fotografia de Patrocinio Camús extreta del llibre República i Guerra Civil a Xàtiva, Vol. I.