L'altre dia algú em va preguntar quin motiu tenia per estar tan content. Jo, que sempre m'he considerat una persona optimista de mena, vaig dir-li:
- No calen motius per estar content. En tot cas calen motius per estar trist.
I vaig seguir amb el meu somriure i la meva mirada alegre.
A mi m'agrada entendre així les coses.
És cert que a vegades pensem que la vida és massa complicada i que tot podria ser molt més senzill. La simplicitat de les petites coses és suficient per fer-nos feliç.
19 d'octubre 2008. I ja en van trenta-quatre!
Ja hi torno a ser. Arriben els llargs vespres de correcció al costat de l'ordinador de casa; amb la selecció musical corresponent... un recull de cançons que em relaxa i se m'endú ben lluny de tant en tant. Els records em fan sentir ben viu.
Clarament la memòria és selectiva, la meva estada a Lund ja té més de 10 anys.
Voldria tornar-hi. Passar-hi uns dies amb la família i allotjar-me al tren que feia d'alberg al costat de l'estació.
Passats deu anys penso que tal vegada no vaig saber aprofitar aquella oportunitat. I això em causa un cert dolor; tristesa pel temps perdut...
Em va costar molt tancar aquell episodi.
El meu retorn a Barcelona no va ser ben entès pels pares. Crec que ni tan sols jo n'estava prou convençut de portes enfora.
És molt fotut sentir-se sol quan has de prendre una decisió important. Potser les noves tecnologies d'avui dia (només onze o dotze anys més tard) m'haurien ajudat a no sentir-me tan lluny de casa.
La connexió a internet no era un servei a l'abast de qualsevol.
Què diferent hauria estat poder "xatejar" cada dia amb Barcelona...
A vegades voldria rebobinar la cinta i tornar a viure alguns episodis de la meva vida. Aquest n'és un.
Potser algun dia... qui sap?
Tens ganes d'escriure alguna cosa i no saps per on començar. Tens tantes coses a dir... tantes paraules...
