   |  |
La redacció de Vilaweb Badalona de gira mundial
|
|
Mario  (Mario, Salamanca) Ciutat històrica plena d'estudiants i jubilats que passegen gossos petits, bona gent, bon menjar i bon humor, que arriba fins i tot a imaginar nous noms pels carrers... no fos cas de que algú se n'oblidés... Per cert, que sento parlar català al que segurament ja és un lloc de pelegrinatge obligat pels que passem per aquí.  Mario (Potosí, Bolívia) Fa molt de temps un home estava reclòs a l'atapeïda presó de Cadis quan li va arribar una alliberadora notícia: l'enviaven a Amèrica a colonitzar les noves terres de la Corona. Va arribar al Perú, on ràpidament va passar de pres a la categoria de "nacido en la madre patria". Allà va formar un grupet, i van anar darrera d'uns indis dels que deien que tenien palaus recoberts en or. Massa tard, quan van arribar a Cuzco, altres compatriotes ja havien fos l'or dels Incas. Va seguir creuant muntanyes, fins arribar a una ciutat que ja començava a eclipsar les demés. A 4.100 m s'alçava Potosí, als peus del Cerro Rico: el jaciment de plata més gran que mai la Història ha conegut. Gràcies a la seva "sang pura", li va costar poc fer-se un lloc entre la noblesa naixent. A finals del s.XVI Potosí tenia 160.000 habitants (més que Londres o París en el moment!). Estava plena d'esglésies, teatres, sales de joc i burdels. Alimentava amb la seva plata les guerres de Castella i donava ales a la naixent Europa que a poc a poc es convertia en potència mundial. Avui m'he endinsat a les mines, on més de 9 milions d'esclaus africans i indígenes van morir durant la dominació espanyola. Del Cerro Rico, encara en treuen plata, zinc i plom i hi treballen 10.000 persones, tot i que els queden uns 10 anys perquè l'acabin. He vist nens de 15 anys endinsant-se per forats impossibles per explosionar la roca, amb la boca plena de coca. Mines privatitzades, això sí, en mans de cooperatives, però res de seguretat laboral, horaris o sous dignes. I el mineral (com no!) s'en va directament als Estats Units i Europa. M'ha fet molta impressió, per la gent treballant en aquestes condicions i la tràgica història que hi ha al darrera. Encara respiro la pols del mineral enganxada a la cara que m'ho recorda...  Mario (Purmamarca, Argentina) Porto ja uns quants dies esperant que obrin el pas de Jama per passar a Xile. A més de carregar-me de paciencia, aquest imprevist m'ha portat a coneixer racons on potser no hi hagués anat a parar. Iruya, un d'ells. Un poble bastant incomunicat i encaixonat en un congost, que no ven artesanies (!!) i sembla aillat de la resta del món. Hi viuen indígenes, des de ves a saber quan. Parlen quechua, són amables, els nens et miren estranyats, i les senyores amb barret i mantells d'un fúcsia llampant despleguen els 4 pesos per pagar el bus, que duen embolicats en un paquetet. Fa 50 anys iniciaven una marxa a peu fins a Buenos Aires (mes de 1400 kms) per reclamar els drets sobre les seves terres. "El amo no nos deja ni para vicios como el del cigarro o la coca", recull una entrevista d'un diari del moment. El diari d'avui, recull les queixes a l'Instituto Nacional de Asuntos Indígenas: reclamen que se'ls reconeguin les terres que han estat seves des de sempre, pero algú altre en té la titularitat. A sobre, han d'aguantar que els carrers dels seus pobles portin noms dels grans aniquiladors de població nativa de la historia de l'Argentina. Per alguns, el temps passa i res canvia. Mario (Humahuaca, Argentina) La classe d'Argentina hauria de ser obligatòria en l'última assignatura del darrer any d'Econòmiques. Recordo de la carrera les teories de que si baixa el tipus d'interès (el real, descomptant la inflació) puja el consum i baixa l'estalvi, s'estimula la "plena ocupació" fins a "l'atur estructural". Supòsits i més supòsits i un eufemisme darrera l'altre (estructural per qui??). No deia res de què passa quan no hi ha estalvi perquè ha quedat congelat en comptes que no es poden tocar, o quan una llei li treu un 30% d'un dia a l'altre. I quin consum augmenta, si no arribes a pagar allò més bàsic i és impossible estalviar res de res? I amb això augmenten els pobres (que com que no són productius, no compten), i ara sí, augmenta la delinqüència, i augmenta la por, i tots ens armem o ens blindem. "Combate la pobreza: cómete a un pobre!" deia una pintada en un carrer. Sí, millorarien les estadístiques, i més d'un alleujeria la gana. Mario (Salta, Argentina) Estic a l'Argentina andina, la indígena que mastega coca, aquesta que sembla que no existeixi i és que no és blanca, a terra de frontera entre Xile i Bolívia. La ciutat és a vessar de gent, vénen a celebrar el "Señor y la Virgen del Milagro" i les esglésies i carrers rebossen. Quan visito un lloc, de seguida penso si és l'últim cop que hi sóc. Mai se sap, és clar, però de seguida penso si hi tornaria o no. Si és que no, no vol dir que no valgui la pena haver-hi anat, és més qüestió de si ho veig com un lloc viu o com una foto estàtica. Per exemple, les catarates d'Iguazú: són espectaculars i em va fer bon dia, doncs vistes. Com deia un company de viatge: "a no ser que un terratrèmol desvii el riu i valgui la pena anar a veure els forats enormes que haurà deixat". El mateix amb el Machu Picchu: brutal i imperdonable no anar-hi si passes per allà, però no crec que les pedres es moguin de lloc. La regió de Salta, en canvi, és viva... |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS
MITJANS DE COMUNICACIó
TRADUCTORS / TRANSLATORS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Vilaweb Badalona
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|