La trappola che non acciuffa niente
|
|
Itàlia  De com vas convertir aquell troç de desert inhòspit, sense sentit, en un camp de gira-sols. What you really want for yourself is always trying to break through, just as a cooling breeze flow through an open window on a hot day. Your part is to open the windows of your mind. Vernon Howard  Sóc enyor i penyora raig quimèric d'ahir i demà, llum de lluna nova sàndal de lluna bona, un bes rera les cortines Biel Carbon  Núvols de llàgrimessón les meves paraules esgarrifança de cançó el silenci del teu respirar Com creixes en la meva ment Ets un sastre que cus i recús les meves esperances i després no deixa res per terra La prova del teu amor? És només l'aire que es respira. Alda Merini, "Sono nata il ventuno a primavera". Una poesia de la "Cinzia Paolucci", des de l'Alguer. VOLDRIA ANAR-ME’N, BARCELONETA. UN DIA VOLDRIA ANARME’N. UN DIA LLUNY D’AQUEST. ARA NO EN TINC EL CORATGE..M’HE ENAMORAT DE TU, QUE TAMPOC EM CONEIXES! MIRA’M SI POTS! PETIT PUNT BLANC AL MIG DE LA TEVA LLUM, BUFETADA DE VENT, CONTRA EL BRAÓ DEL TEU MAESTRAL. DESAPAREIXO AL TEU IMMENS HORITZÓ,CAPBUSSANT-ME EN L’AIGUA I DISSENYANT REMOLINS QUE VENCEN LA QUIETUD. SI, UN DIA VOLDRIA ANAR-ME’N. UN DIA LLUNY D’AQUEST. MIRA’M SI EN TENS GANA! VULL ROBAR ELS TEUS COLORS, ELS REFLEXOS D’OR QUE EL SOL ET DÓNA AL MATÍ I T’AGUARDA A LA NIT. ASSEURE’M ALS MURS BAIXOS PER RESPIRAR LA MAR, RESISTINT A L’IMPULS FEROTGE DE BESAR ELS TEUS LLAVIS TOUS DE SAL. PERÒ UN DIA VOLDRIA ANAR-ME’N. UN DIA LLUNY D’AQUEST. AMOR MEU, TU ETS AIXÒ QUE NO HE TINGUT MAI!. LA MEVA BOCA ESTRANYA, QUE PARLA LA TEVA LLENGUA, QUE ENFONSA ELS SEUS LLAVIS CONTRA ELS TEUS PER DONAR-TE UN SENYAL DE VIDA, ABANS D’UN ARREVEURE! FARÉ SORROLL PERQUÈ T’ADONIS DE MI I BRILLARÉ COM MAI AL MIG DE LA FOSCOR PER CRIDAR EL MEU AMOR QUE EL VENT ET CANTARÀ AMB UNA RARA SONORITAT. LA LLUNA EM REGALA EL TEU COS QUE SURT DES DE L’AIGUA D’ARGENT, MENTRE QUE NÚVOLS FUMEJANTS INTENTEN AMAGAR-LO AMB JOCS D’OMBRES! A POC A POC, S’APAGUEN LES LLUMS I BAIXA LA NIT MISTERIOSA SOBRE LES CASES, ELS CAMINS, EL PORT, LA MURALLA,L’IMPONENT CATEDRAL, LA CÚPULA PINTADA. BAIXA AL MEU COR, EL TEU SILENCI PLÉ DE TANTES VEUS, UNA ESPÈCIE DE PENA LENTA I DOLÇA ON S’ABOQUEN TOTES LES SENSACIONS QUE MAI MÉS TORNARAN. Com un puny Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia 
Una poesia de "Walt Whitman" que m'ha arribat per mail des d'Itàlia.
When Lilacs Last in the Door-yard Bloom’d I  Del llibre "Gomorra" de "Roberto Saviano":Tothom, fins i tots els més atents cap a la pròpia incorruptibilitat, acaben a la presó de les comissions, tots abans o després es descobreixen cornuts, tots acaben amb una infermera polaca. Per què petar de depressió buscant una feina que fa badallar, per què acabar en una feina a temps parcial fent de tele-operador? Esdevenir empresari. Però de veritat. Capaç de comerciar amb tot i de fer negoci de qualsevol cosa. "Ernst Jünger" diria que la grandesa s'exposa a la tempesta. El mateix repetirien els "boss", els empresaris de la camorra. Ésser el centre de cada acció, el centre de poder. Utilitzar-ho tot com a mitjà i si mateix com a fi. Qui diu que és amoral, que no pot haver-hi vida sense ètica, que l'economia té uns límits i unes regles a seguir, això és només per aquell que no ha nascut per manar, que ha estat escombrat pel mercat. L'ètica és el límit del perdedor, la protecció del dèbil, la justificació moral per aquells que no han sortit a jugar-s'ho tot i guanyar a qualsevol preu. La llei té els seus codis establerts, però no la justícia que és una altra cosa. La justícia és un concepte abstracte que involucra tothom, evitable segons com s'interpreta d'absoldre o condemnar qualsevol ésser humà: culpables els ministres, culpables els papes, culpables els sants i els herètics, culpables els revolucionaris i els reaccionaris. Culpables tots d'haver traït, assassinat, errat. Culpables d'ésser envellits i morts. Culpables d'haver estat superats i derrotats. Culpables tots ells a ulls del tribunal universal de la moral històrica i absolts d'aquell de la necessitat. Justícia i injustícia tenen significat només si les considerem en el concret. De victòria o derrota, d'acte conscient o reflex. Si algú t'ofèn, si et tracta malament, està cometent una injustícia, si en canvi et reserva un tractament de favor et fa justícia. Observant el poder del clan cal aturar-se en aquests raonaments. En aquestes xarxes de judici. N'hi ha prou. N'hi ha d'haver prou. I aquesta és l'única forma real d'avaluació de la justícia. La resta no és més que religió i confessionari. L'imperatiu econòmic és forjat d'aquesta lògica. No són els mafiosos els que persegueixen els negocis, són els negocis que persegueixen els mafiosos. La lògica de l'empresari criminal, el pensament dels "boss" coincideix amb el neo-liberalisme més salvatge. Les regles dictades, les regles planificades, són aquelles dels negocis, del benefici, de la victòria sobre qualsevol oponent. La resta val zero. La resta no existeix. Poder decidir de la vida i de la mort de tots, poder promoure un producte, monopolitzar un tros del pastís, invertir en sectors d'avantguarda, és un poder que es paga amb la vida o la presó. Tenir poder per deu anys, per un any, per una hora. No importa la durada: viure, manar de debò, això compta. Un llibre molt interessant si voleu entendre el funcionament de la camorra napolitana, com s'estructura i com es connecten totes les xarxes, des del comerç xinès, la falsificació de marques, el negoci negre del tèxtil als suburbis, l'entrada il·legal de mercaderies pel ports, el negoci de la droga amb totes les seves variants i fins i tot una mica de màfia clàssica a l'estil "El padrí". Però no ens enganyem, per molt que l'acció es centri principalment a la Campània, el cert es que ens està parlant d'una "cosa" molt "nostra", de fet Saviano ens explica amb tota cruesa com la nostra sucursal de la màfia napolitana, els anomenats "spagnoli", han arribat a adquirir tant poder que ja són capaços de plantar guerra a la mateixa empresa mare, és a dir, la nova camorra instal·lada a les costes catalanes i valenciana ja és tan poderosa com la napolitana. Sorprèn la poca importància que s'ha donat a la notícia de què ja som els "campions mundials de consum de cocaïna", només algun comentari en tertúlies polítiques, algun article als diaris responsabilitzant aquest post-modernisme frívol que ens envaeix, però poca cosa més. M'imagino que si una estadística com aquesta l'haguessin rebut per exemple a la Gran Bretanya ja estaria tot el país en estat d'alerta i haurien fet dimitir fins i tot la reina d'Anglaterra, en canvi a casa nostra tot és silenci i que la festa continuï, no sigui que perjudiquem el lliure mercat i tingui conseqüències en l'ocupació turística. Així que la "coca" corre lliurement per les nostres costes, els nostres carrers, pels nassos dels nostres familiars i amics, i aquí no passa res. Ningú es pregunta com pot ser que el consum sigui tan alt i que fins i tots els menors tinguin prou poder adquisitiu per obtenir-ne fàcilment. Pot ser si el preu del gram es tan econòmic serà que la mercaderia corre lliurement sense cap mena d'entrebanc, els circuits de distribució funcionen a la perfecció i això només es possible amb un grau molt alt de corrupció, comissions, permissivitat policial i política. Així els ports esportius continuen creixent, l'aprofitament insostenible del litoral, l'especulació urbanística, i al darrera de tot això un creixent negoci turístic, discoteques, hotels, restaurants, camps de golf, casinos...I blanqueja que blanquejaràs.  Sono nata il ventunno a primavera ma non sapevo che nascere folle, aprire le zolle potesse scatenar tempesta. Così Proserpina lieve vede piovere sulle erbe, sui grossi frumenti gentili e piange sempre la sera. Forse è la sua preghiera. Alda Merini Fotografia gentilesa de Cecilia Santini.  Com no tinc paraules per definir aquesta petita meravella de l'escriptor napolità "Erri de Luca", faré servir els mots que una desconeguda "Maria" va deixar a l'apunt "Jo, Erri de Luca" del company blocaire "Pere Meroño". Trobo que la Maria amb les següents quatre ratlles el va definir a la perfecció. Montedidio és preciós, una història d'infància "napoletana" a la post-guerra, plena d'olors i de llum, amb el xiquet que juga al "bumeràn" al terrat. Una xicoteta meravella, curtet, amb capítols curtíssims -com tots els llibres d'Erri de Luca-. No sé explicar-ho millor, Erri de Luca té unes mans precioses, enormes, d'obrer. Un parell de mostres: Sento crits i veus napolitanes, parlo napolità, però escric italià. Estem a Itàlia, diu el pare, però no som italians. Per parlar la llengua l'hem d'estudiar, és com a l'estranger, com estar a Amèrica, però sense anar-hi. Molts de nosaltres no el parlarem mai l'italià i morirem en napolità. És una llengua difícil, diu, però tu l'aprendràs i seràs italià. Jo i la teva mare no, "noi nun pu, nun po, nuie nun putimmo". Vol dir "non possiamo" però no li surt el verb. Li dic, "non possiamo", bravo,diu , bravo, tu coneixes la llengua nacional. Sí, la conec i d'amagat l'escric, i em sento una mica traïdor del napolità i a la vegada en pensaments recito el verb poder: "'i pozzo, tu puozze, isso po', nuie putimmo, vuie pupite, lloro ponno". La mare no està d'acord amb el pare, ella diu "Nuie simmo napulitane e basta". "Ll'italia mia", diu amb dues eles a l'article, "ll'Italia mia sta in America, addò ce vive meza famiglia mia". "A patria è chella ca te dà a magna", diu i conclou. El pare bromejant li respon: "Allora 'a patria mia si' tu". No vol contradir la mare, entre nosaltres no aixequem la veu, no ens barallem mai. Si està enfadat es tapa la boca amb la mà i es cobreix mig rostre.  Fullejava aquest matí el gruixut llibre "Nuovi raconti romani" d'Alberto Moravia, quan he vist com un paperet es desprenia entre les pàgines i queia suaument planejant, l'he agafat del terra i he vist que es tractava d'un paper de carta de l'Hotel Concordia de Venècia. Estava tot escrit per les dues cares, densament, les línies en tinta blava gairebé es creuaven. He deduït que era una continuació ja que a cap dels dos costat hi he trobat un començament raonable. Deia, en castellà, així:Dime si recibiste ésta carta. ...miedo de algo o a alguien: Yo le hablé de mi persona, de que yo no tenía familia cercana, nada más que una hermana; que vivía sólo, y hablando de que me gustaba mucho viajar le dije que si yo no hacía más viajes era porque no tenía mucho dinero. Pues sólo tengo como ingreso la pensión de la Seguridad Social y ésta no es muy alta; yo le hablé de mi persona y de algo de mi vida privada, entre otras cosas, porque yo no tengo nada que ocultar o que no se pueda saber de mi vida; en cambio el fué incapaz de contarme nada sobre su vida privada o su familia. Me pareció una persona con una inteligencia, una cultura y unos conocimientos superiores a los que pueda tener un simple electricista. Me pareció que era "un listo" (ya te explicaré otro día la diferencia de matiz entre ser "listo" a ser "un listo"). Por lo demás hablamos largo tiempo de muchos temas, y a él le hacía gracia porque decía que yo sabía de todos los temas, y hablando de la historia de ITALIA y de ESPAÑA con el problema de los nacionalismos españoles -cómo el catalán o el vasco-, le dije algo sobre la configuración de ESPAÑA e ITALIA cómo naciones y que ITALIA no se había configurado cómo Estado hasta el s.XIX con Garibaldi, pues anteriormente estaba formada por las ciudades Estado como Venecia, Florencia, Génova, Nápoles, Sicilia, el Milanesado, los Estados Pontificios, etc... El se reía y decía que seguro que Massimo (tu padre) no sabía tanta historia de ITALIA cómo yo. Me parece que el tiene que ver algo con la construcción de casas o de otras obras, pues se interesaba mucho por las obras que hay en Madrid, por las máquinas de estas obras, y a todas les hacía fotos. Me llamó la atención su interés por las armas; en Madrid se compró un puñal grande de supervivencia, muy sotisficado y que yo no sé para que puede servir, le costó 90€. En Toledo compró dos espadas de acero que le costaron 100€ cada una. Yo "alucino", pues las espadas se pueden tener cómo adorno pero el puñal de supervivencia no sé que pueda servir para otra cosa que para matar o cazar animales (u otras especies). Yo estaba sorprendido pues no me gustan las armas, me dan miedo y creo que tendrían que desaparecer todas las armas que hay en el Mundo. Otra contradicción es que no le importaba gastarse el dinero en estas cosas, y en cambio se ponía a "regatear" para que una camiseta típica de España que costaba 5€ se la vendieran más barata. Su caso salió en las noticias de algún medio de información español, como cosa curiosa o extraña, pues no todos los días se da el caso de una persona que recibe una herencia de muchos millones y una torre en Roma. Lo que yo no me creo que él con lo "listo" que es, no supiera que la señora estaba "forrada" de dinero y que no hiciera todo lo posible para que el testamento fuera a su favor. Ya ves Cristina que cosas pasan en la vida. No dejes de traducir el libro de Juan Benete. Besos. Antonio.  Doncs en parlava l'altre dia en Partal de la feinada que caldria per explicar i recuperar el contacte dels catalans amb el sud d'Itàlia, com deia a l'apunt "Bellesa, en sicilià", per a ells tota la simbologia de la corona d'Aragó seria espanyola, espanyola o castellana, i punt, ni tan sols anomenar aragonès seria acceptable. Sembla que els borbons també als regnes italians hi van fer una bona feina en la substitució de símbols, tan bona que fins i tot el Magnànim l'imaginen com una mena de "latin lover" amb tota la ferum habitual d'hormones ibèriques. Valgui com a exemple la següent perla que vaig trobar a "Breve Storia della Città di Napoli" de "Giuseppe Campoletti", on explicant la prelidecció del rei pel fill il·legítim Ferran ens descriu el rei de Nàpols com un faldiller, i ens canvia el nostre adjectiu de "Magnànim" pel de "Macho y Caliente". Només li mancaria afegir "y torero que saltaba al ruedo":Specie l'erede Ferrante (nato dalla dama di corte Marguerita de Hijar o, più probabilimente, dalla bellissima señora Giraldoma Carlino, consorte del barcellonese Gaspare Reverter) fu il prediletto del monarca. Lo volle sempre al suo fianco. Era inevitabile che un tipo macho y caliente come Alfonso, spesso occupato in corribande amorose, finisse per imbattersi nella "fanciulla del cuore", e per lei perdese la testa. Tot sigui dit, al llibre on he trobat la magnànima cita sí que es parla de les proeses dels catalans al Regne de Nàpols, però una mica ens passa com amb en Dani Pedrosa avui en dia, allò de què quan cau de la moto és català i quan guanya la cursa és més espanyol que la Lola Flores. Els catalans del segle XV reben moltes vegades un tracte semblant, quan són reis, nobles, belles i cultes cortesanes, o quan fan admirables obres d'art i arquitectura, en aquest cas són espanyols, però quan els exèrcits es dediquen a saquejar i violar, llavors són descendents directes de Guifré el Pilós: Cosa succedeva in città, subito dopo l'ingresso di Alfonso e dei suoi catalani? "I catalani, padroni della piazza, si diedero per mezza giornata al più sfrenato saccheggio; cui per fortuna pose termine il re, comminando la pena di morte per i colpevoli. Ma il peggio era stato perpetrato, e si era rinfocolato nei napoletani l'odio per il catalano, che non sarà mai più placato". (Segueix)  Diu la Cecilia que aquest dies la ciutat està especialment freda, envoltada d'aquella boira matinal que li dona aquella sensació tan irreal i metàl.lica. Com aquesta poesia de Stefano Benni extreta de "Prima o poi l'amore arriva": Bologna L'autobús té una clau al costat. Pot ser també els passatgers són de llauna Jaqueta, corbata engarjolats per tres hores La ciutat fumeja, piazza Maggiore brilla com una paella també ella de metall Un camió groc filòsof, la neteja Hi ha un quiosc, certament els diaris falsejats fets per als nens. Tants titulars cruels, però amagada, una faula. Segurament és només un titella trencat el company que s'enduen També la policia té un cotxet a molles l'alcalde és un ninot de cartó pedra i cola Era tan llunyà i he tornat. Deixa'm jugar amb aquesta ciutat emplaçada en una mà.  El somni era aquella tarda freda i tènua de novembre, al jardí botànic. Giacomo Leopardi (Dialogo di Torquato Tasso e del suo Genio familiare) Genio: Come stai, Torquato? Tasso: Ben sai come si può stare in una prigione, e dentro ai guai fino al collo. Genio: Via, ma dopo cenare non è tempo da dolersene. Fa buon animo, e ridiamone insieme. Tasso: Ci son poco atto. Ma la tua presenza e le tue parole sempre mi consolano. Siedimi qui accanto. Genio: Che io segga? La non è già cosa facile a uno spirito. Ma ecco: fa conto ch'io sto seduto. Tasso: Oh, potess'io rivedere mia Leonora. Ogni volta che ella mi torna alla mente, mi nasce un brivido di goia, che dalla cima del capo mi si stende fino all'ultima punta de' piedi; e non resta in me nervo né vena che non sia scossa. Talora, pensando a lei, mi si ravvivano nell'animo certe immagini e certi affetti, tali, che per quel poco tempo, mi pare di essere ancora quello stesso Torquato che fui prima di aver fatto esperienza delle sciagure e degli uomini, e che ora io piango tante volte per morto.In vero, io direi che l'uso del mondo, e l'esercizio de' patimenti, sogliono come profondare e sopire dentro a ciascuno di noi quel primo uomo che egli era: il quale di tratto in tratto si desta per poco spazio, ma tanto piú di rado quanto è il progresso degli anni; sempre piú poi si ritira verso il nostro intimo, e ricade in maggior sonno di prima; finché durando ancora la nostra vita, esso muore. In fine, io mi maraviglio come il pensiero di una donna abbia tanta forza, da rinnovarmi, per cosí dire, l'anima, e farmi dimenticare tante calamità. E se non fosse che io non ho piú speranza di rivederla, crederei non avere ancora perduta la facoltà di essere felice. Genio: Quale delle due cose stimi che sia piú dolce: vedere la donna amata, o pensarne? Tasso: Non so. Certo che quando mi era presente, ella mi pareva una donna; lontana mi pareva e mi pare una dea. Genio: Coteste dee sono cosí benigne, che quando alguno vi si accosta, in un tratto ripiegano la loro divinità, si spiccano i raggi d'attorno, e se li pongono in tasca, per non abbagliare il mortale che si fa innanzi.  Doncs, no en sé el perquè, però cada vegada que escolto algun polític català parlant de l'aeroport del Prat, o en llegeixo algun article al diari, em ve al cap aquesta divertida cançó de Rita Pavone: DATEMI UN MARTELLO 
Chi ha amato senza speranza,
 Si voleu conèixer la veritable salut del català a la província de Barcelona no cal que mireu les estadístiques de la Conselleria de Cultura, ni els estudis sociolingüístics, ni els baròmetres del CEO, ni els resultats de les proves de la selectivitat, llegiu el següent apunt: "Diari d’un terrorista lingüístic de l’Alguer" i veureu la crua realitat. En Paolo, un blocaire alguerès que recorda els anys en què a la seva ciutat es parlava només català, en visitar per primer cop Catalunya veu amb perplexitat que gairebé ningú l’utilitza, no s’entenen llavors tants esforços estudiant una llengua que els seus propis parlants estan decidits a ignorar. En un segon apunt –el darrer- la decepció ja és absoluta, "El català, la llengua dels ignorants". Veient-ho des de la perspectiva del Principat pot semblar un títol i un post una mica exagerat, però si en traieu les crostes veureu com no està fent res més que advertir-nos quin pot ser el següent pas, el de l’última generació. Pot ser Frankfurt n'és un avís. L'última generació El passat, nos ha donat una llengua, i una cultura, Per cert, el bloc "El galliner de Paolo" té només cinc apunts, però de debò que és una autèntica delícia llegir-los, a veure si visitem aquest company blocaire i augmentant el seu comptador pot ser l’animem a no deixar d’escriure, seria una llàstima! Us tradueixo la poesia de bones vacances de Stefano Benni al seu bloc, és una mica així com d’anunci amb veu argentina de moda, iterativa. Em sembla però una manera divertida d’adreçar-se a la comunitat blocaire, així que aprofito per desitjar-vos a tots unes bones vacances, a la gent de Vilaweb, a tots els blocaires, i a aquells navegants que per equivocació acaben clickant aquest modest bloc. Encara que un servidor no marxa fins al setembre, de part della trappola: Buone vacanze! Bones vacances als internautes als xataires als que deixen missatges 
Recuperant un altre post antic que l’editor havia deixat fet un nyap, és un text de Cecilia Santini, així que de pas aprofito per felicitar-la, avui és el seu aniversari. Buon compleanno Ceci! Ti voglio bene! Aquest cap de setmana he estat a Milano Marittima, a fer el cangur. He sortit divendres pel matí i he tornat diumenge. El tren cap a Milano Marittima recorre un bon tros de "Campagna Emiliana", la més important zona agrícola del país i la de la fruita. Divendres feia sol, una calor sufocant i tantes coses per canviar en aquest país, al tren hi mancava l'aire condicionat. Per una avaria mecànica hem sortit amb una hora de retard, el trajecte semblava tranquil, viatgers avorrits badaven fora les finestres pensant qui sap què. Ningú parlava, excepte un xicot davant meu, que amb mòbil en mà donava indicacions sobre l’hora d’arribada en una llengua incomprensible, un dialecte italià del sud. He alçat la mirada mecànicament a les seves paraules, i he notat que tenia un tatuatge sobre el braç dret amb un gran cor vermell, hi havia escrit "Perdonami mamma". Just en aquell moment el tren s'ha aturat. Immòbil al ben mig d'un immens camp de presseguers. S'escoltava només el cant de les cigales. Després una veu mecànica ha advertit que el tren tenia una avaria i estaríem aturats per una estona. Ha passat el revisor, una mica acalorat en el seu uniforme, el noi del tatuatge l'ha agafat per la solapa i li ha dit amb mirada amenaçant que estava ja cansat dels continus retards del tren, si l'avaria no s'arreglava ràpid se les veuria amb els seus punys, que li podien fer molt de mal. Tots els passatgers incrèduls amb aquelles paraules s'han fregat els ulls sorpresos, el revisor ha empal.lidit per un moment, després ha recuperat el control de la situació, s'ha alliberat de la seva estretor i ha sortit per controlar l'estat de l'avaria. Un senyor simpàtic que seia al meu costat, per des-dramatitzar, ha començat a relatar quantes vegades el seus trens tenen freqüentment retard, a la seva explicació s'han ajuntat la resta de passatgers, tants que finalment al nostre vagó tothom la feia petar, trenta persones xerrant animadament. Semblàvem un grup de companys de feina en sopar d'empresa quan només érem un grup de persones totalment diferents i desconegudes: Un noi irlandès que viatjava per Itàlia sòl, un empleat de banca que començava les vacances, la directora d'un museu, el noi tatuat que parlava cridant i renegava afegint dues paraulotes a cada frase, una parella en viatge de noces, un grup de colònies amb les motxilles de retorn de les vacances, el venedor de pells, el senyor simpàtic que feia de representant de productes de mecànica... Finalment, cansats d’esperar, hem sortit del tren encara aturat, creuades les vies hem començat a recollir els préssecs dels arbres -pobre pagès!- i a menjar en un pic-nic improvisat. Prop de mig hora després hem re-iniciat el viatge, lentament. En arribar era trista d'haver de baixar d'aquell tren. Cecilia Santini.  Recuperant un post antic que l'editor no va deixar gaire presentable. És un text de Stefano Benni. Dins d'un raig de sol que entra per la finestra, de vegades veiem la vida a l'aire. I l'anomenem pols. El món es divideix en: aquells que mengen la xocolata sense pa aquells no es mengen la xocolata si no es mengen també el pa aquells que no tenen la xocolata aquells que no tenen el pa (Dites cèlebres de l'avi Sòcrates) Capítol 1. La desaparició de les estrelles. He a anat al llit i les estrelles ja no hi eren. He netejat per veure millor pel vidre de la finestra, però no hi havia res a fer. Havien desaparegut. Desaparegudes Sirius i Venere, i Carmila i Altazor. I també Mab i Marylin i Zelda i Aldemartin i les constelacions del gall dindi i la creu de Lennon. No em digueu que algunes d'aquestes estrelles no existeixen. Són noms que els hi he donat jo. Així reivindico el dret de cadascú, especialment de les nenes fantasioses com jo, a dir les coses no només amb el nom del vocabulari, també amb aquell del vocabualtre, això és amb un nom inventat i escollit. En el fons tots ho fan. Com per exemple els meus pares em van possar per nom Margherita, però jo m'estimo més que em diguin Maga o Maghetta. Els meus companys d'escola, ironitzant sobre el fet que no sóc gaire esvelta, de vegades m'anomenen Megarita, el meu avi que es una mica arteroescleròtic em diu Margheritina i de vegades també Mariella, Marisella o Venusta que era la seva germana. Però sobre tot quan estic contenta m'anomena Margherita Dolcevita. El guàrdia urbà que em trobo a tota velocitat en bicicleta m'anomenava Vespocapocmargh-. Les mestres em deien Silenciallavall. El meu primer amor, pràcticament l'últim, Marmottina. En aquells temps portàvem tots dos els ferros de les dents i ens donàvem petons metàl.lics que semblaven duels de la Iliada. Amb tot l'enyoro. També amb catorze anys i nou mesos es pot enyorar. I? Massa aviat dieu? I si em moro als 15? Estava parlant de les estrelles. Lo estrany era que el cel era serè, feia poc, quan he acompanyat fora Pisolo, el meu gos, a la seva sessió de seixanta minipixades. Per tant no podien haver estat els núvols a amagar-les. En efecte, he obert la finestra i he vist que precíssament on una hora abans hi havia el prat i els arbres, havien plantat un panell enorme, com una pantalla de cinema, quaran-cinquanta metres, i a sobre hi havia escrit: En obres. Era aquell panell immens que cobria les estrelles. Que està passant? M'he preguntat.He allargat el coll fora com una tortuga a la primavera, i he vist diferents tipus de camió. Carregaven vidres, tubs i blocs de ciment i també lavabos i rajoles. Ara he comprés. De feia temps esperàvem que algú comprés el tros de terreny veí al nostre per construir-hi una casa. Estava excitadíssima, hauria volgut despertar la mare o l'avi o els meus germans, però era tard i llavors he xiulat per cridar Pisolo i ell ha vingut. Pisolo és el meu ca-catàleg, per què més que un creuament és més aviat un catàleg de totes les races canines i animals i inclús vegetals habitants de la terra, em fan riure els experiments genètics i clonacions, Pisolo és més complicat, és un dels més misteriosos Arcimboldi de la natura. Podríem descriure'l així. Cos cilíndric de porquet. Potes del devant d'ornitorrinc. Potes del darrera de granota princesable. Orella dreta de guineu del desert. Orella esquerra pendulant de cocker. Nas de pterodàtil ulls de camaleó nas de búfal bigoti de cerveser i dents de piranya. Cul d'ànec. Cua retorçada de mico. Pèl de cinfalepro trossejat i tacat. No sabríeu descriure el color. Diem color de drap de benziner. Tot amb algun cromosoma de rat penat, de caimà i d'ameba. Però tot això no exhaureix la bellessa de Pisolo. El meu avi diu que cada bellesa és complicada, i que Pisolo és com una casa, o com el món sencer. A cada casa hi ha l'habitació bona, el bany brillant i els mobles antics, pero també les golfes polsoses, les canyeries humides i els corcs que roden, l'habitació dels jocs i el celler fosc que espanta i atreu a nosaltres els nens. A cada casa que creiem conèixer bé hi ha sempre quelcom oblidat, amagat, un senyal d'un altre planeta. Intimitat i aventura. I així al jardí descobrim un misteriós escrit sobre l'escorça d'un arbre, o una flor mai vista, al carrer que fem tots els dies hi ha un passatge fosc, a la ciutat hi corre un riu subterrani, i al nostre pais viu una banda amagada d'assassins. Stefano Benni |
Accés de l'autorVols rebre els apunts per mail? Categories
Els meus enllaçosARTICLES RECOMANATS
BLOCS FAVORITS
XARXA DE BLOCS SOBIRANISTES
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
