Si els fets quedessin gravats a la pedra, hi trobaríem incomptables històries a les ribes del riu. Si algú desitgés recordar els dies passats, podria seure a la riba i escoltar serenament el so de l'aigua mormolant.
Fa uns dies als telenotíes de TV3 ens van mostrar un exemple. Era una família immigrada -ara no recordo la nacionalitat- que s'havia embolicat en la compra d'un pis, es queixaven que inicialment pagaven una quota de 1.000 € que posteriorment, amb la pujada de l'Euríbor, havia augmentat fins a 1.500 €, i a més hi havia l'agreujant que l'havien contractat amb alguna mena de període de carència de 2 anys, i això els provocaria que la quota els augmentés fins a 1.700 €. Fins al moment només havien pagat interessos, i amb tot la parella no superava uns ingressos de 2.000 € al mes. Com a opció havien decidit llogar una habitació a un compatriota seu, però tot i així, manifestaven que no en tenien prou per viure. L'home declarava que inicialment estaven de lloguer, pagaven una mensualitat de 750 €, van creure que pagant una mica més hi havia l'opció d'optar a la compra. Al banc els van advertir que la quota podia pujar, però mai es van imaginar que podrien arribar als nivells actuals.
És d'imaginar que aquesta bona gent es deuria embolicar per un pis d'un valor d'uns 300.000 € - tot i que mirant les imatges, no era més que un petit cau-, si tenim en compte que aquest any l'habitatge de segona mà ha baixat al voltant d'un 5%, i es preveu que la baixada cuntinuï durant uns quants anys, podem pensar que el nivell d'ingressos des que van arribar al país estarà per sota de les pèrdues provocades per aquest mal negoci. En resum, podem dir que els hem tingut treballant de franc durant tots aquests anys.
Contrasta tot això amb el discurs "progre" que ens ha venut la immigració com la solució a tots els mals, els nostres, i els d'ells. En lloc de mirar una solució a la manca de productivitat dels país ens van enredar amb la solució de la continuïtat del negoci del totxo. Però no ho sabien els responsables que tot això no faria res més que augmentar la dimensió de la bombolla? I és clar, ho sabien perfectament, però si la bombolla hagués esclatat un parell d'anys abans, en Zapatero avui no seria president. Així durant el període 2004-2008 la captació d'immigrants per la compra d'habitatge foren els darrers cartutxos de dinamita per a especuladors, els immigrants els donaven un marge d'un parell d'anys més de beneficis abans de l'esclat de la bombolla, mentre ajuntaments i administració autonòmica seguien tenint unes recaptacions ben generoses.
Amb tot, seria convenient fer una mica de valoració del significat real dels tòpics que aquests darrers anys ens ha estat venent certa esquerra "progre", que al meu parer amaguen un missatge molt reaccionari i classista de la societat: (segueix)
Tenen clar que van néixer a Espanya, però tenen clar que han de viure a
Catalunya. “Espanya em va fer fugir i Catalunya em va acollir, què hi
guanyo jo si s’espanyolitza Catalunya?”.
Hi ha la bona gent, que considera Catalunya com la terra d'acollida, i n'hi ha d'altres, que la consideren com la terra enemiga a colonitzar.
No ens hi cal patir amb aquests ultres de l'Albert Rivera i l'Alicia Sánchez Camacho. Sempre els vencerem, perquè nosaltres estem amb la bona gent, i el més important, la bona gent, està amb nosaltres.
Si en George Orwell hagués estat un escriptor català, hauria eliminat els pronoms febles a la novaparla, i de ben segur que hi hauria dedicat un capítol el tema. Hi podeu posar la mà al foc. Els pronoms febles serien un perill pel poder del partit, una valuosa arma pels rebels que amb la seva utilització podrien haver esquivat l'eficaç control semiòtic de l'IngSoc. Amb ells, hauria estat possible evitar la tècnica del doblepensar i tornar al món lliure dels antics. Així que hauria calgut que la seva utilització estigués rigorosament prohibida entre els membres del partit, i severament castigada.
Quina llàstima que no hagués nascut català, tot i així, cal dir que ens deu la idea que el va fer famós.
No oblideu, a les 21 h., tenim sessió de 30 minuts d'odi.
Ahir a can Cuní ja vaig escoltar que en parlava d'aquest anti-sistema solidari. Cal dir que no acabo d'entendre aquesta associació entre anti-sistema i mitjans de comunicació, privats i públics. És a dir, si un bon dia es fa una manifestació a Barcelona amb 150.000 persones, i aquesta no interessa al poder establert, per televisió al vespre no en diran ni una paraula. Així que si un dia ens trobem un anti-sistema de qui en parlen a totes les televisions i mitjans del país, és significatiu que el noi interessa molt al sistema, o en tot cas, fa el paper de tonto útil.
També, al mateix programa, escoltava ahir una periodista grassoneta -això de grassoneta ho dic com a simple constatació descriptiva, com deia en Monzó, si hagués tingut forma de sílfide o asteroide ho hagués escrit igualment-; explicava diàfanament el tema de la crisi financera dels Estats Units que està arrossegant les borses de mig món -l'altre mig és la Xina, que estan ben cofois amb els seus jocs olímpics-. Deia la periodista que la principal raó de la crisi és que els bancs "americans" havien "enganyat" els seus clients, i per això, ara, aquí, ens trobàvem amb una crisi gravísissima que per si no ha quedat clar, és culpa dels americans. En resum, si demanes un crèdit al banc, i aquest te'l concedeix, has de saber que l'entitat financera en qüestió, t'està enredant.
L'altre tema estrella és el de les intervencions de la Reserva Federal dels Estats Units. Això dóna molt de joc als opinaires de la cosa pública, qui no ha escoltat aquests dies expressions com: "-És molt significatiu que un sistema liberal (sovint afegint la forma neo-) hagi d'injectar diner públic i nacionalitzar". D'això sí que se'n diu barrejar gimnàsia i magnèsia. Si haguessin votat al PSOE aquests americanots, tot això no hauria passat.
Així que Miquel i Almudena, si trobeu excessiva la quota de 2.500 € que esteu pagant pel vostre piset a Sarrià, heu de tenir ben en compte que la culpa és dels bancs, els americans, els liberals, i també hi podríem afegir els catalanistes, que sempre tenen la culpa de tot. Però no us preocupeu, existeix una solució i aquesta s'anomena decreixement. O sigui que ja podeu començar a decréixer, és fonamental pel futur del planeta, abans que els nenúfars es mengin tot l'estany.
Això sí, suposo que tothom estarà d'acord que a final d'any -per tal de superar la crisis aquesta que ens han enviat els americans-, de retornar els 400 € que us vam prestar fa uns mesos per tal de poder guanyar les eleccions.
Suposo que deu anar per barris, avui quan he sortit al carrer i he aixecat el cap mirant les balconades, he trobat força senyeres i fins i tot algunes estelades (qui ho hauria dit que els castellaníssims veïns de l'entresol 2ª, són independentistes). El que també m'ha sobtat és l'elevat nombre de balcons amb un cartell on podies llegir: "En venda", o "Piso en alquiler". Fent un ràpid recompte visual, m'ha semblat que hi havia més pisos per vendre, que pisos amb una senyera al balcó.
Hi ha una possibilitat d'extinció del català per culpa indirecta de l'anglès -no directa com la de l'irlandès-. Els joves, de la mateixa manera que volen tenir un ordinador volen parlar en anglès, per la cosa de la modernitat. Un fet implica el veïnat. I com que no és tan fàcil aprendre anglès com aprendre a manejar mínimamanet un ordinador, opten per un substitut més fàcil: la llengua dels nostres enemics que, a part de saber-la, els sona inevitablement més exòtica que no pas el català. És així de simple i de bèstia. Els perpinyanesos ja feren el mateix quan els parisencs eren de la màxima actualitat i a més els imposaven els notaris. A la definició de diglòssia s'hauria d'afegir la idea de la moda, a més de la d'oficialitat foçada. És menys palpable, però no menys efectiva. La moda és metafísica; un notari, un gendarme, un mossèn: estrictament humans. Els joves de l'Eixample executen massivament aquesta especial diglòssia. El català no està gens, però gens, de moda.
Una classificació interessant dels dimonis segons Francesc Eiximenis, de l'obra "Àngels e demonis". Molt útil per saber a on hem de jerarquitzar cada cas, especialment en el tema del finançament autonòmic.
D'aquests infernats espirits posa l'antic coment sobre l'Angelical jerarquia les següents conclusions. La primera és que d'ells havem los següents noms generals. Lo primer és Diàbolus, ço és diable, e és així apellat per tal com caigué d'alt, e per tal és la sua interpretació "quasi deorsum fluens". Lo segon és Demoni, qui vol dir cient1, car no contrastant que per son pecat e per son decaïment son saber sia fort escurat, emperò encar és fort cient, així per aptea natural, com per experiència del temps e de les coses, com per les Santes Escriptures. Lo terç és Satan, que vol dir adversari, car és contrari a Déu totstemps e a tot bé que d'Ell sia. Lo quart és Behemot, qui vol dir bou, car així com a bou dissolut totstemps punya que puixa altre ferir e nafrar ab los corns de la seva agudea e malícia. Lo quint és Leviatan, qui vol dir ajustament, car totstemps ajusta a sos mals e desija ajustar als damnats altres damnats novells. Lo sisèn és Apòl·lon, qui vol dir destrovidor e dissipador, car quant en si és totstemps s'esforça de dissipar tot quant bé Déus posa en nós. Lo setèn és Criminador o Acusador, car a tot crim enclina si pot, e en la mort acusa aitant com pot a aquells que hi ha inclinats. Lo huitèn és Serpent, e açò per la sua falsa art e maneres d'enganyar a nós. Lo novèn és Lleó, per la violència que ha feta e faria encara contra nós si podia.
A tres-cents peus de fondària, des del fons de la foscor més immunda, vil i blana, he arribat a descobrir la llum vera, que és secreta. Miquel Bauçà. El Canvi.
Em diu, amb somriure trist, que de fa uns dies ja no entén l'avi quan parla, malalt d'Alzheimer de fa anys. Ara ha començat a parlar en patois. Li pregunto si sap de quina llengua es tracta.
- No ho sé, una mena de patois. Un patois estrany!
Per la zona geogràfica intueixo que es deu tractar d'una de les anomenades llengües d'oïl, però tampoc sé dir quina. No m'atrevesc a respondre-li. M'agradaria dir-li que no es preocupi, el seu avi està bé, en tot cas està començant a recuperar la raó. Som nosaltres els desmemoriats.
- A mi m'ha agradat sempre d'anar al llit tard. A Girona vaig ser client d'un cafè que hi havia sota els porxos de la plaça de les Cols, que en deien el Cafè Militar i era el que tancava més tard. Quan em vaig casar amb la senyora Lluïsa vaig continuar fent la mateixa vida a Barcelona, i un dia la senyora em digué que la cosa no podia anar ni amb rodes i que havíem de fer una vida normal. Jo vaig fer l'orni i naturalment vaig callar. La reiteració continuà i m'ho digué moltes vegades i amb un mal humor augmentat. Vaig anar fent l'orni, però el mal humor anava augmentant: estava empipada. Un dia, vaig arribar al pis que ja clarejava. Vaig constatar que no podia obrir la porta, perquè, de part de dins, havien passat el forrellat. No vaig pas trucar, per no exposar-me a la invectiva inevitable. Vaig baixar l'escala i, ja posat al Passeig de Gràcia, el vaig anar baixant, i després, ara un pas, ara un altre, per la plaça de Catalunya, la Rambla, el Passeig de Colom i la Llotja, vaig arribar a l'estació de França. No vull pas dir la d'ara, sinó la vella estació de França. Fou un dels dies que ha caminat més en la meva vida. Vaig entrar a la baluerna, més aviat cansat. Durant la caminada vaig trobar molta gent que anaven a treballar. Em vaig asseure en un banc. I ara jo us demano: quan us trobeu en una estació, què heu de fer? Només hi ha una solució: agafar el primer tren que surti. Portava uns diners a la cartera. Em vaig acostar a la taquilla i em digueren que el primer tren que sortia era l'exprés de França. Vaig comprar un bitllet per a la frontera (segona classe) i a Cervera, un altre per a París (segona classe). No portava cap equipatge, ni tan sols un mocador de butxaca. Vaig arribar a París perfectament. A París, m'hi vaig estar cinc o sis anys. Aquells anys potser és la temporada que he pintat i he escrit més bé. Quan us trobeu en una estació, el primer que s'ha de fer és agafar el primer tren... i avall. Això és el que em succeí en aquell moment. I no passà res més, que jo sàpiga.
Aquesta tarda he anat a veure el pare a l'Hospital Clínic. Té com a company d'habitació un vellet convalescent que parla amb molta dificultat, sospito que deu ser ben bé del temps de la Quinta del Biberó. Quan m'ha vist arribar m'ha demanat amb una veu trèmola, gairebé d'ultratomba:
- "La tele, la tele!".
I és clar, avui no té cap visita. Així que he començat a investigar com funcionava la televisió de pagament. A un euro l'hora, a quatre el dia. Hem buscat algunes monedes i l'hem deixat servit per unes quantes hores.
- "Quin canal vol?", he preguntat.
M'ha respost amb un somriure còmplice.
- "La catalana, la catalana!".
Així que he posat TV3. Entrevistaven una dona que parlava en castellà. Es veu que la senyora treballava al Vaticà, tenia tractes amb el mateix Papa de Roma, i fins i tot treballava per la COPE. Anava escoltant com discutien sobre en Ratzinger, sobre en Joan Pau II i en Jiménez Losantos, quan de cop he sentit que em tornava a demanar.
- "No, aquesta no. La catalana! la catalana!"
Amb un punt d'incredulitat he respost.
- "Ja és aquesta la catalana. És TV3. Ja veurà com després parlaran en català".
No semblava gaire conveçut, però finalment ha acceptat.
- D'acord, gràcies!
Just en aquell moment l'entrevistadora ha preguntat sobre el moment en què Benedetto XVI es va posar el tricorni de la guàrdia civil. Entrevistadora i entrevistada discutien amb satisfacció tan magne esdeveniment, s'han vist unes imatges del moment precís, i en aquell moment he escoltat com el vell revolucionari exclamava.
De la novel·la exemplar "La ilustre fregona", de "Miguel de Cervantes". (Al tanto amb les catalanades).
Entren, pues, todas las ninfas y los ninfos que han de entrar; que el baile de la chacona es más ancho que la mar.
Requieran las castañetas y bájense a refregar las manos por esa arena, o tierra del muladar.
Todos lo han hecho muy bien; no tengo que les rectar; santígüense, y den al diablo dos higas de su higueral.
Escupan al hideputa porque nos deje holgar, puesto que de la chacona nunca se le puede apartar.
Cambio el son, divina Argüello, más bella que un hospital; pues eres mi nueva musa, tu favor me quieres dar. El baile de la chacona encierra la vida bona.
De l'article "Trepitgem les empreses", de Ramon Tremosa i Balcells, a l'Avui: LA INDÚSTRIA SEGUIRÀ ESSENT EN EL SEGLE XXI la base i el fonament de la
productivitat d'un país i, per tant, de la seva riquesa; per això cap
país europeu no ha sacrificat ni abandonat els seus sectors
industrials. La indústria avui és diferent que fa deu o vint anys: avui
hi ha poques màquines a les fàbriques, però les que hi ha tenen
capacitat de generar un valor afegit molt alt. La indústria ha anat
especialitzant-se, concentrant-se en les fases de producció que més
valor aporten als productes. Cal renovar el discurs sobre l'activitat
industrial: al voltant de la indústria altament especialitzades es
generen molts serveis avançats a les empreses, intensius en tecnologia
i en capital humà. Els països amb més pes de R+D+I sobre el seu PIB són
els que han sabut renovar la seva indústria, millorant i consolidant la
seva base productiva. Serà una indústria forta i estable, amb presència
estructural, i no un turisme i una construcció conjunturals, el sector
que determinarà el nivell de renda i de riquesa d'un país.
Un exemple de com el turisme no augmenta el nivell de renda, de l'article "Ens deuen molts diners", d'Isabel-Clara Simó: Són càlculs que donava Josep Maria Àlvarez, una font de plena solvència
com a secretari general de la UGT de Catalunya, al diari Público
el 30 de maig d'enguany: un salari mitjà a Catalunya és 23 euros més
baix que un salari mitjà a Extremadura, quantitat que s'amplia a
Astúries, Castella i Lleó, Cantàbria, Aragó i, sobretot, Madrid.
Àlvarez ens adverteix que el càlcul està fet aplicant al salari de cada
comunitat l'índex regional de preus relatius (és a dir, calculant-ho
segons el cost de la vida) i sumant-hi el Fons de Suficiència europeu.
És a dir: Catalunya fa un esforç fiscal superior al de les altres
comunitats, cosa que ja no té la justificació que els pobres han de cobrar dels rics,
car ara cobren menys que aquells suposats pobres. Restem doncs lluny de
la justícia social -un concepte encomiable- i davant d'un cas
d'apropiació indeguda, que està portant Catalunya a la catàstrofe.
I com hi hem arribat a parar? Un diagnòstic equivocat implica remeis equivocats.
Circulà, durant un cert temps, a Barcelona la notícia que els començaments del maquinisme català havien estat, per als obrers, d'una duresa i una crueltat bestials, fins a l'extrem que cap història del maquinisme no se li podia comparar. Era inútil fer observar que si les coses haguessin anat d'aquesta manera, la indústria catalana seria la primera del món.
Josep Pla
És la imatgeria marxista del nostre país feta de la mateix pasta que el fanatisme religiós, una història de bons i dolents que ha fet molt de mal. Mentre aquí ens passem el dia parlant de dretes i esquerres, de burgesos i obrers, els emprenedors madrilenys van fent, i nosaltres anem regalant terreny i calés.
- "Cal fer la pròpia vida, com és fa una obra d'art. Cal que la vida d'un home d'intel·lecte sigui obra seva. Tota veritable superioritat rau en això".
- "Cal conservar a qualsevol preu íntegra la llibertat, fins i tot en l'èxtasi. La regla de l'home d'intel·lecte és aquesta: Habere, non haberi".
- "L'enyor és la vana pastura d'un esperit ociós. Cal abans que res evitar l'enyor ocupant sempre l'esperit amb noves sensacions i amb noves imaginacions".
- "El sofisma rau en el fons de qualsevol plaer i de qualsevol dolor humà. Aguditzar i multiplicar els sofismes equival, doncs, a aguditzar i multiplicar el propi plaer, el propi dolor. Potser la ciència de la vida rau a ofuscar la veritat. La paraula és una cosa profunda, on per a l'home d'intel·lecte hi ha amagades inexhauribles riqueses. Els grecs, artífexs de la paraula, són de fet els més exquisits gaudidors de l'antiguitat. Els sofistes floreixen en més gran nombre al segle de Pericles, al segle joiós".
Divendres vaig de compres de llibres. Ben justet, amb un bitllet de cinquanta i sense cap idea al cap, o sabent que aquells llibres que fa temps que cerco, tampoc els trobaré en aquesta cèntrica llibreria, tan gran i reconeguda. Així que deixo que aquesta volta siguin ells que em trïin a mi, em deixaré seduir per la vista.
Primer de tot em captiva un llibre que porta un mapamundi antic a la portada, no ho puc evitar, sempre m'han fascinat els mapes antics. "Historia universal de Paniceiros", de l'escriptor en asturià "Xuan Bello". Tot seguit em deixo seduir per "Morte dell'inquisitore" de "Leonardo Sciascia", en part recordant l'apunt "Crits sense so" d'una admirada blocaire. Finalment m'atreu, amb un títol ben actual, "Prosperitat i rauxa de Catalunya" de "Josep Pla". Fa massa temps que no llegeixo Pla, tampoc Fuster, i ja els enyoro una mica massa. Tot plegat quaranta i tants euros, fins i tot encara en tinc per anar a prendre una canya abans de tornar cap a casa. En principi tres lectures ben diferents, d'escriptors que semblaria impensable que poguessin tenir cap mena de relació entre ells.
Amb el regust de la cervesa començo a fullejar el llibre de Xuan Bello. Primera sorpresa, una cita d'Eugeni d'Ors. Allò que semblaria impensable en un escriptor en castellà: una cita d'un escriptor català! Però m'ho trobo en el llibre d'algú que escriu en bable. Molt significatiu. Diu així -no tradueixo la traducció al castellà, però potser el podeu imaginar traduït a l'asturià del llibre original-: (segueix)
Fa anys vaig fer un viatge a Cap Verd. Era la primera vegada que sortia de la vella Europa, i el primer contacte amb el que és un país del tercer món -tot i que dins aquest grup, l'arxipèlag capverdià el podríem situar en una bona posició-. Fou una bona experiència en el sentit d'aprendre i comprendre com és de fàcil la vida d'occidental, i com es pot ser perfectament feliç amb quatre coses, si tens garantit un lloc on viure i amb plat a taula. Una cura d'humilitat que recomano a tothom, una realitat que cal descobrir amb ulls de viatger, i no pas com a turista.
Amb una precipitació mitjana anual de 68'4 mm (el que plourà en alguns municipis catalans aquest cap de setmana), podríem dir que és un dels països més secs i inhòspits del planeta; rodejat d'un immens oceà de mar salada. Així un dels problemes principals del país és l'escassetat d'aigua, junt el problema relacionat de l'energia, i l'emigració continua de població cap a Amèrica i Europa. En moltes localitats de les illes menys turístiques, són habituals els talls d'electricitat i les restriccions d'aigua. Una de les primeres coses que has d'aprendre -i vàlid en molts altres països pobres-, és que no s'ha de llençar mai el paper higiènic a la taça del wàter, normalment hi trobaràs al costat un petit cubell on dipositar-lo. La raó és que amb la poca presió d'aigua, es pot provocar fàcilment l'embussament de les canonades. També és habitual, quan us hostatgeu fora de les ciutats més importants, no disposar d'electricitat o aigua corrent. Tot i així s'ha de dir que el turista que recorre el país en bones instal·lacions turístiques, no tindrà cap problema per prendre's la seva dutxa diària, i fins i tot gaudir d'una bona piscina. Tot això és possible gràcies a les dessaladores, però també a l'aprofitament al màxim de l'aigua de pluja -opció que incomprensiblement al litoral català no donem cap importància-. Un fet que em va sorprendre és veure en les carreteres en zones muntanyoses, unes construccions de ciment en forma d'embut aprofitant els pendents, i amb una canonada a l'extrem inferior. Una manera ben senzilla de recollir i aprofitar aigua de pluja.
La lliçó de conviure en un país amb escassetat d'aigua ens va servir per aprendre dos principis fonamentals: (segueix)
Interessant vídeo del National Geographic sobre la negociació de la financiació de les autonomies.
En l'acció hi intervenen 4 espècies diferents representant diferents nivells tròfics dins el regne animal.
Els remugants: Són els que pretenen imposar en la negociació el criteri del nivell de població. Aspiren a una vida tranquil·la sense gaire complicacions, vivint dels aliments que els proporciona la terra i esperant que l'estat els resolgui i subvencioni la resta de necessitats.
Els felins depredadors: Són els que pretenen imposar el criteri centralista, aprofitant que jeràrquicament ocupen la possició més elevada. Aspiren a reduir al màxim el poder de les autonomies per engreixar-se ells mateixos.
Els rèptils subaquàtics: Espècies que necessiten gran quantitat d'aigua pels seus negocis particulars. Sovintegen en inactivitat esperant una oportunitat on poder actuar amb celeritat i sense que s'adverteixi gaire la seva presència. És el que es coneix ordinàriament com a política de peix al cove.
Els homos: Són els que es miren amb espectació i bonhomia l'escena des de l'altra banda del riu. Representen el que habitualment coneixem com a concert econòmic. Advertir que és l'única espècie que es diverteix amb la discussió.
Fa uns dies als telenotíes de TV3 ens van mostrar un exemple. Era una família immigrada -ara no recordo la nacionalitat- que s'havia embolicat en la compra d'un pis, es queixaven que inicialment pagaven una quota de 1.000 € que posteriorment, amb la pujada de l'Euríbor, havia augmentat fins a 1.500 €, i a més hi havia l'agreujant que l'havien contractat amb alguna mena de període de carència de 2 anys, i això els provocaria que la quota els augmentés fins a 1.700 €. Fins al moment només havien pagat interessos, i amb tot la parella no superava uns ingressos de 2.000 € al mes. Com a opció havien decidit llogar una habitació a un compatriota seu, però tot i així, manifestaven que no en tenien prou per viure. L'home declarava que inicialment estaven de lloguer, pagaven una mensualitat de 750 €, van creure que pagant una mica més hi havia l'opció d'optar a la compra. Al banc els van advertir que la quota podia pujar, però mai es van imaginar que podrien arribar als nivells actuals.
De Miquel Bauçà, a "El Canvi":
Una classificació interessant dels dimonis segons 
Anècdota de 
Aquesta tarda he anat a veure el pare a l'Hospital Clínic. Té com a company d'habitació un vellet convalescent que parla amb molta dificultat, sospito que deu ser ben bé del temps de la Quinta del Biberó. Quan m'ha vist arribar m'ha demanat amb una veu trèmola, gairebé d'ultratomba:
De la novel·la exemplar "La ilustre fregona", de "Miguel de Cervantes". (Al tanto amb les catalanades).
De la novel·la "Il piacere" de "
Divendres vaig de compres de llibres. Ben justet, amb un bitllet de cinquanta i sense cap idea al cap, o sabent que aquells llibres que fa temps que cerco, tampoc els trobaré en aquesta cèntrica llibreria, tan gran i reconeguda. Així que deixo que aquesta volta siguin ells que em trïin a mi, em deixaré seduir per la vista.
Fa anys vaig fer un viatge a 
