latrappola |
Àsia |
divendres, 5 de setembre de 2008 | 17:47h
És molt difícil entendre la cultura política de països com Tailàndia. Per raons de llengua, habitualment només pots accedir a la informació mitjançant el filtre de l'anglès, i això pot esbiaixar marcadament el resultat final. Tampoc és gaire fiable el guiatge d'un natural del país que, o bé te'l pots trobar en un extrem, o bé et pot sortir indiferent. Però si observes atentament, sempre es poden entendre algunes actituds socials que són comunes a tot al planeta.
Era el setembre de l'any 2.006, turistejàvem una mica per Bkk (Bangkok), i entre tràfic anàrquic, suors europees, escarbats urbanites i cruixents -quan els trepitjaves distretament-, i mercats escandalosos que hostatjaven unes ratotes gegantines, ens sorprenien aquells homenets vestits de groc que trobaves arreu. Eren joves, vells, dones, adolescents, de tota edat o condició social. Era gairebé una meitat de la població que podies aubirar de color sofre, pels carrers atrafegats i pudents. N'eren tants que fins i tot veies alguns turistes amb l'uniforme daurat, que equivocadament, suposaven tradicional del país. Fins i tot vam pensar d'imitar aquella moda groguenca i comprar la samarreta a qualsevol mercat, però abans, vam tenir la bona pensada de preguntar el significat a una noia jove que ens va indicar que aquell era el color de la monarquia. Així vam anar entenent que allò era una reivindicació política.
Al tard, quan ja estàvem ben deshidratats i esgotats d'aquelles calorades tropicals, vam anar a parar per casualitat a un fresc i tranquil parc on reposar. L'espai ens el vam trobar ocupat per aquella munió d'homenets grocs. Entretinguts practicant esport els veies eficients corrent amunt i avall amb una perfecció de formiguer. Al centre feien aeròbic, d'altres jugaven a futbol, uns que feien jogging, altres tennis de taula. Tothom en moviment, i nosaltres, esgotats, ens ho miràvem perplèxos asseguts en un banc, sense entendre si allò era la versió tailandesa de la fleuma del DYR, o tot plegat tenia un rerefons de pàsqua militar. Amb tot, l'espectacle era agraït i vam fer uns bons farts de riure amb alguns curiosos que volien saber, amb somriure fixe, d'on érem, d'on veníem i on anàvem. L'endemà preníem l'avió cap Hanoi, pocs dies després un vellet americà, d'origen vietnamita, ens advertia que a Tailàndia hi havia hagut un cop d'estat.
Quan viatjo tinc per costum portar una màquina fotogràfica ben senzilla i discreta, és millor així. Sempre he intentat dissimular-me entre els naturals del país, i quan no és possible, que com a mínim em prenguin per un viatger i no em confonguin per un turista qualsevol, per un euro amb cames. El preu a pagar és evident, les millors fotografies que mai he imaginat han passat per davant dels meus nassos, i jo no he pogut fer res per retenir-les. Tres exemples:
1- Istanbul, un dia assolejat i nítid, amb una calor que esgarrifava. Passejàvem per uns jardins propers a Santa Sofia, quan de sobte vaig veure una parella d'enamorats. Anaven agafats de la mà efusivament. Vaig pensar que serien saudites o d'algun país del Golf Pèrsic. Ella abillada amb una burka, embolicada de foscor. Ell amb pantalons curts, una gorra de beisbol amb l'anagrama NY, amb la N i la Y encreuades; una samarreta Adidas, i unes lluents vambes "Nike". En veure que els observàvem ell l'agafa pel braç i afanya el pas. Portava la seva amada com si fos el bat de beisbol.
2- Ja dins la península d'Anatòlia, a la ciutat de Bursa. Estem just davant de la sortida d'un institut. Grups de nois i noies xisclen i s'empaiten riallers. Davant tenim un grup de noies amb aire adolescent, porten unes faldilles molt curtes i fan olor de xiclet de maduixa, metres més enllà un grup de nois les miren amb lascívia i sembla que els volen dir res. Enmig del grup, una noia amb vestit tradicional es cobreix el rostre amb el mocador, veiem com parla amb les altres i es mira els nois riallera. Després li podem veure el rostre, tot just quan fa un gran globus del seu xiclet.
3- En algun jardí inconcret que ja no sé on situar. Se m'acosta una desconeguda -no li puc veure ni els ulls- i em pregunta educadament si els puc fer una foto. Tot seguit s'acosta a una altra noia, també vestida amb burka, i m'indica com vol l'encaix de la fotografia. Mentre enfoco me les imagino rient. Tot seguit es despedeixen agraïdes, em pregunten com em dic i jo inquireixo pels seus noms. Rialles i ens despedim. Quan marxen tinc la sensació d'haver fet quelcom de prohibit.
latrappola |
Àsia |
dilluns, 11 de febrer de 2008 | 22:32h
És d'imaginar que si preguntes al portaveu d'un grup terrorista talibà pakistanès -portaveu d'origen Caixmir, per més precisió- si tenen capacitat per atemptar en qualsevol ciutat europea, et respondrà que efectivament, i més si la seva resposta pot servir per mantenir a la presó persones vinculades al seu opositor polític. Avui teníem dues versions ben diferents dels fets depenent del mitjà. Per una banda en Vicent Partal al Mail Obert, "Això que anomenem democràcia". Per un altra banda "Marc Marginedas" a "El Periódico" ens regalava aquesta curiosa batalleta periodística: "Sí, nosaltres els vam entrenar", reconeix un portaveu talibà. Serà interessant guardar aquests dos articles i rellegir-los després de les eleccions generals, quan ja ningú recordarà els detinguts i ens hauran sotmès a les corresponents sessions d'amnèsia colectiva. En Rubalcebes avui es deu sentir molt satisfet amb la feina periodística d'uns servidors tan lleials.
latrappola |
Àsia |
divendres, 28 de desembre de 2007 | 21:41h
A finals d'octubre hi va haver un atemptat dirigit contra el president pakistanès on van morir 7 persones. Sortosament Musharraf va sortir il·lès de l'atemptat. Jo en aquells moment estava a l'Índia i la notícia ens va preocupar enormement ja que veníem d'estar tres setmanes en zones frontereres al Pakistan. Tot i que al carrer aparentment la notícia semblava molt llunyana, a la televisió i als diaris no parlaven d'altra cosa. La possible desaparició de Musharraf de l'escena preocupava molt a l'Índia degut a la fràgil estabilitat de la zona. No és només el problema del Caixmir, també hi havia violència i atemptats a l'estat indi de Gujarat. A més aquells dies l'exèrcit estava mobilitzat perquè es temia l'entrada d'activistes jihadistes pels estats muntanyosos de l'oest, degut a la pressió que Musharraf exercia sobre aquests. Després arribaria l'estat d'emergència, i si bé haig de dir que als mitjans indis (els que podia seguir en anglès) aparentava que el fet no agradava massa, sí que és cert que no es veia com una mesura exagerada si aquesta servia per lluitar contra l'islamisme radical. El que sí semblava ben clar és que els Estats Units pressionaven per què s'aixequés l'estat d'emergència el més ràpid possible.
Dies després a l'arribar a Catalunya fullejant els diaris d'aquí em vaig trobar amb una versió ben diferent. En Musharraf, un dictador mantingut pels americans, havia decretat l'estat d'emergència amb l'excusa del terrorisme islàmic per acabar amb la dissidència política que res tenia a veure amb l'islamisme que només representa una petitíssima part de la població. Tot plegat un argument ben simplista que no té ni cap ni peus, com dies després hem pogut comprovar. Ni és del tot cert que Benazir Bhutto representés la tornada de la democràcia al Pakistan, ni tampoc és del tot cert que en Musharraf no sigui l'única via possible ara mateix per arribar a la democràcia. Escoltava aquest matí l'anàlisi d'en Martí Anglada a Catalunya Ràdio, ens deia que per poder entendre cap a on va el Pakistan el primer que cal és "entendre el present correctament": "-Malauradament, ara mateix el nostre únic aliat al Pakistan en la lluita contra l'islamisme radical és en Musharraf". Ens agradí o no, si en Musharraf perd el control del país la zona serà un polvorí a punt d'explotar.
latrappola |
Àsia |
dilluns, 24 de desembre de 2007 | 19:13h
Així defineix "Marguerite Yourcenar" els relleus del temple de Khajuraho.
Carns rodones, llises, quasi elàstiques, denses amb la blanca intensitat de la mel vessant sobre altra mel. Fa la impressió que si els talléssim aquests troncs deixarien veure un interior homogeni i carnós com la polpa d'una fruita. Si els talléssim, aquests braços i aquestes cames tornarien a créixer com tiges o arrels. En ells circula ja no la sang, sinó la saba, o també aquell esperma que contenia el cos d'un Bodhisattva en lloc de sang. Dubtem: aquella mà tocant un sexe. És una mà o un altre sexe? És un genoll o un colze que aixafa aquella natja nua?
latrappola |
Àsia |
dilluns, 19 de novembre de 2007 | 23:58h
Sovint els indis ens demanen quin seria l'aspecte del seu país que més ens ha colpit. Cal dir que els indis fan aquesta pregunta d'una manera gairebé trista, com si preveiessin anticipadament la resposta. La qual, sense cap mena de dubte, només pot ésser una: "La pobresa". Escoltada la resposta els indis abaixen el cap com volent dir: "Ja ho sabíem".
Alberto Moravia - Una idea dell'India
Diverses vegades ens vam trobar amb la pregunta, encara que en la resposta volguéssim defugir la realitat una mirada ho diu tot, després intuïes com fugien amb el cap cot, era massa evident. El fet és que per un viatger -no pas per un turista- el que més el colpirà de l'Índia serà la pobresa; marcada, evident, ignorada, dòcil, submisa. És una misèria punyent, profunda, melangiosa, ben allunyada de la pobresa riallera que pots trobar en altres països del continent asiàtic.
A diferència d'altres països no sembla que la pobresa generi conflicte social, sembla una situació estàtica on els que la pateixen accepten silenciosament i resignadament la seva posició. Et preguntes quins poden ser les motius i els mecanismes de tanta desídia. "Alberto Moravia" hi dedicà un capítol, "La Povertà", al llibre de viatges "Un'idea dell'India", encara que el llibre ja faci més de quaranta anys que fou escrit la veritat és que encara el seu anàlisi és d'una actualitat colpidora. Per Moravia sembla que la pobresa del subcontinent és una constant intrínseca a la pròpia societat índia, "no ha existit mai l'Índia patriarcalment pròspera, ordenada, serena tal com la perfilen els nacionalistes favorables al retorn a l'economia rural, en realitat, en les seves causes profundes, la pobresa a l'Índia sorgeix en una època anterior tant al domini anglès, que en certa manera se'n va servir i empitjorà, com de la invasió musulmana que li afegí el caràcter propi de l'Islam". Posteriorment "Moravia" ens classifica els motius de la pobresa a l'Índia en quatre punts principals: (segueix...)
latrappola |
Àsia |
dilluns, 12 de novembre de 2007 | 19:48h
Caixmir és un petit paradís rodejat totalment per la serralada de l'Himalaia. Podria ser una zona amb gran potencial per desenvolupar un turisme de qualitat, si no fos per la violència irracional i innecessària dels darrers anys en un conflicte provocat i alimentat principalment fora del país.
A l'Olla de Grills podeu llegir un apunt relatiu a la interessant experiència d'una breu visita al Caixmir.
Nota: A l'apunt anterior he vist un parell de comentaris indicant que ja s'havia exhaurit el termini de les vacances blocaires. Per motius personals aquests dies no he pogut estar pel bloc, tanmateix espero que aquesta setmana ja podré començar a normalitzar l'activitat blocaire. De totes maneres us estic molt agraït pels comentaris, és sempre una satisfacció comprovar que hi ha qui segueix amb interès el bloc, encara que sigueu poquets.
- L'Orient! l'Orient! qu'y voyez-vous poètes? Tournez vers l'Orient vos esprits et vos yeux! Hélas! ont répondu leurs voix logtemps muettes, Nous voyons bien là-bas un jour mysterieux!
............
C'est peut-être le soir qu'on prend pour une aurore
Victor Hugo, Chants du crépuscle.
L'Orient ens crida altra volta, així que aquest bloc "romandrà" tancat per vacances fins el proper 5 de novembre, amb el permís d'Ibèria i Aena després que ens hagin cancel·lat el vol de tornada. Ens diuen que ens recol·locaran en un altre avió, que com és d'imaginar serà via la capital del regne, i amb unes quantes hores d'espera, així que doble ració de Frankfurt gràcies als senyors Montilla, Clos i Hereu. En fi, que hi farem. Anem ja que és tard i vol ploure. Fins aviat companys.
L'últim que apague el llum!
Per cert, no us oblideu demà de visitar l'Olla de Grills.
latrappola |
Àsia |
dimarts, 28 d'agost de 2007 | 23:44h
Mai he vist ni escoltat a cap mitja de comunicació català o espanyol una crítica a la Reina Sofía per portar "peineta y mantilla" en certs actes d'interès públic. Per això no he entès com han decidit a TV3 tractar la notícia de l'elecció d'Abdullah Gül com a president de l'estat laic de Turquia. Mostrant unes imatges de la primera dama turca amb mocador al cap han aprofitat per exaltar l'estat laic, confonent la ideologia islamista del nou president amb conceptes propis de la política espanyola, que poc tenen a veure amb la idiosincràsia turca. Tot seguit s'han vist unes imatges de la filla de Gül on es veia com es graduava amb el mocador al cap. No entenc quin interès informatiu pot tenir com es decideix vestir la filla adolescent del nou president turc, lluny d'informar el telenotícies prefereix adoctrinar ni que sigui amb un estil de premsa rosa, si el mocador fos producte d'algun dissenyador occidental conegut, de ben segur que n'haurien destacat l'elegància de la nova primera dama turca. No entenc com no filen tan prim quan ens parlen dels islamistes de Hamàs o els assassins d'Hebol·lah, en aquest cas els mostren com a herois d'un poble oprimit, llançadors innocents de coets de revetlla d'estiu, com si ells no fossin també opressors del seu propi poble. Prefereixen els islamistes armats a aquells que juren respecte per la democràcia. Tanmateix TV3 ha destacat el caràcter laic de l'estat turc, fundat per "Mustafa Kemal", àlies "Atatürk", és a dir, pare de tots els turcs. I sí, és cert que gràcies al Kemalisme les dones turques van deixar de portar mocadors al cap, però al preu del genocidi armeni, de l'extermini i deportació de la població d'origen grec, de la destrucció l'any 1.919 de la ciutat grega d'Esmirna, de la repressió del poble kurd. L'estat laic turc i els seus militars mai han estat precisament un exemple de tolerància, aquesta és la part que obliden informar quan ens parlen de l'islamisme i el laïcisme turc, amb mocador al cap o sense.
latrappola |
Àsia |
dimarts, 21 d'agost de 2007 | 17:53h
Guerra
Una nit feren una festa al palau, i hi arribà un home i es posternà davant el príncep, i tots els convidats el miraren: s'adonaren que li faltava un ull i que la conca buida li sagnava. I el príncep li preguntà: - Què us ha passat? I l'home respongué: - Oh, Príncep, sóc un lladre de professió, i aquesta nit, com que no feia lluna, he anat a robar a la botiga del canvista, i mentre m'enfilava per la finestra em vaig equivocar i vaig entrar al taller del teixidor, on a les fosques vaig ensopegar amb el seu teler i em va extirpar un ull. Ara, Príncep, us demano justícia contra el teixidor. Llavors el príncep envià a cercar el teixidor, i un cop allí fou decretat que un dels seus ulls havia de ser llevat. - Oh Príncep -digué el teixidor- el vostre decret és just. És correcte que un dels meus ulls sigui arrencat. I, amb tot, jo necessito els dos per tal de veure els dos costats del vestit que estic teixint. Però tinc un veí, un ataconador, que també té dos ulls i en el seu ofici no li són imprescindibles.
Aleshores el príncep féu venir l'ataconador, al qual li tragueren un dels ulls. I així es féu justícia.
Vós m'heu fet infinit, aquesta ha estat la vostra complaença. Heu buidat aquest fràgil vaixell una vegada i una altra i l'heu tornat a omplir sempre amb nova vida.
Em comentava un amic que es dedica a importar productes de la Xina:
- Evidentment per fer negocis a la Xina l'anglès és indispensable, pensa que sense saber anglès no em podria entendre mai amb l'intèrpret!
Amb un somriure irònic m'anunciava: -Ara estudio xinès.
I és que no existeix una llengua pels negocis, qualsevol llengua s'utilitza diàriament per fer-ne. En tot cas podríem dir que és tracta d'una qüestió de jerarquies.
latrappola |
Àsia |
divendres, 29 de desembre de 2006 | 00:14h
L'aeroport de Bangkok, allà on ens va deixar el genial Manuel Vázquez Montalbán, remeno llibres tot esperant l'avió per Hanoi, n'escullo un i m'acosto a la caixa per pagar, un grup de set dependentes xerren animadament al voltant, tot i que no entenc ni una paraula m'imagino que parlen de nois, uns somriures i el fet que el tai és una llengua tonal confirmen la deducció. Com no em fan gens de cas introdueixo el cap enmig de la rotllana, en anglès travat els prego si em poden cobrar, les paraules surten amb dificultat, que en són de belles! Un instant de vacil·lació, i una de les noies, suposo que l'encarregada, comença a donar ordres i a assenyalar. El mecanisme es posa en marxa, una segona dependenta m'agafa el llibre i el fa passar pel lector magnètic, una tercera recull la targeta de crèdit i la fa passar pel tpv, li allarga el plàstic a una quarta que em demana el passaport i confirma la propietat de la targeta, junt amb una cinquena revisen la carta d'embarcament, una sisena em prega que signi la factura, mentre una setena introdueix el llibre en una colorista bossa de plàstic. En pocs segons em trobo com un estaquirot palplantat amb el llibre entre els meus dits, i elles, les set, mirant-me fixament com si fos un astronauta. "Khop khun khrap!" els dic per despedir-me, amb un gran somriure les set responen alhora "Khop khun kha!"
Quin país més estrany, estrany i deliciós penso, mentre m'allunyo encara sento com riuen.
La Mai és una noia de 19 anys d'ètnia Hmong que viu a Sapa, una petita vila al nord-oest del Vietnam situada en una zona muntanyosa, culminada per cims de més de 3.000 metres d'alçada. No sap llegir ni escriure, però parla un anglès que ja voldrien la majoria d'empresaris del nostre país, el va aprendre de petita venent quincalla als turistes que recorren els camins del seu país, com tants d'altres no va anar mai l'escola, el seu poble, muntanya amunt, estava massa allunyat de Sapa i el govern mai s'ha preocupat gaire d'invertir en educació. La Mai avui en dia es pot considerar una noia afortunada, ha pogut de deixar de vendre souvenirs i es dedica a fer de guia pels turistes que volen creure que viuen una aventura fent trekking pels camins del voltant de Sapa, és una feina ben pagada i una garantia per un futur incert. Quan veus amb la facilitat que es comunica i entén qualsevol mena d'accent anglès, amb l'elegància i bona educació que tracta els turistes, un es pregunta fins on hauria pogut arribar tanta intel.ligència si hagués tingut l'oportunitat d'estudiar, clar que de ser així pot ser avui en dia ja no vestiria com la seva gent, hauria oblidat els seus costums, probablement ja gairebé mai parlaria la seva llengua, i quan ho fes sentiria vergonya del seus orígens, fins i tot de la seva família. Em respon que sap parlar tres idiomes -"però el el vietnamita no el parlo gaire bé" reconeix, "no m'hi trobo bé amb ells, no respecten i no els agrada la meva cultura, jo no sóc vietnamita".
latrappola |
Àsia |
dimecres, 27 de setembre de 2006 | 23:08h
Era l’estiu de l’any 2.002, estàvem prop de Xiang Rai camí del Triangle d’Or, trobàvem contínuament militars amb vehicles blindats que feien controls a la carretera, vam veure circulant camions on s’amuntegaven de peu un munt de dones abillades amb vestits tradicionals, dos militars ben armats vigilaven asseguts amb les cames penjant sobre l’asfalt. Vam preguntar al guia que teníem contractat el perquè d’aquelles detencions, ens respongué ben secament que eren dones dolentes i havien d’estar a la presó, posteriorment ja es va cuidar de vigilar que no ens moguéssim ni un centímetre del circuit turístic que ens tenia previst. Una vegada ja a Xiang Rai vam anar a sopar al restaurant de l’hotel, ens vam trobar amb la sorpresa que el menjador estava ple de militars, amb ganes de celebració i batalletes per contar, eren militars de molt alta graduació donat el munt de medalles que lluïen. Sopàrem apressadament per la incomoditat que sentíem de compartir àpat amb tan castissa companyia, així que ens dirigírem al karaoke de l’hotel per prendre una Singha –cervesa tailandesa-, en obrir la porta ens trobàrem amb el mostruari impressionant d’un centenar de bellissimes senyoretes vestides en roba de batalla, aviat descobrírem que ja tenien feina assignada aquella nit en comprovar la indiferència amb que ens miraven. Efectivament, al cap de poc vèiem com els militars es dirigien cap al karaoke, prenien alguna copa, escollien femella, i pujaven ben satisfets cap a la seva habitació. Així vam passar la nit, escoltant gemecs entre nyic-nyics i pensant que segurament aquella festa anava a càrrec del ministeri de defensa.
latrappola |
Àsia |
dimarts, 26 de setembre de 2006 | 05:07h
Durant gairebé un mes no he tingut cap informació de Catalunya, només alguna lectura ràpida de Vilaweb i els blocs, els resultats i classificació del Barça que són fàcils de conèixer fullejant qualsevol diari vietnamita, o algú amablement pel carrer te'n informa quan respons a la pregunta "where are you from?". A l'arribar a Barcelona em miro l'aeroport i em sembla exageradament petit, també els avions que hi veus són menuts i semblen destinats a cobrir distàncies curtes, sense importància. Agafo la Renfe per tornar a casa, la cinta transportadora del pont segueix espatllada -tres setmanes després- i els viatgers hem de carregar maletes i motxilles. Em trobo amb un tren vell i brut, tot ple de motxillers saxons i japonesos, per uns moments tinc la sensació d'estar encara a Vietnam, en qüestió de trens no hi veig tanta diferència. A l'arribar a Bellvitge una bandera de Barcelona de les antigues em recorda que són les festes de la meva ciutat, està en posició horitzontal deixant clar les franges de la bandera espanyola. Arribo a casa i intento cobrir les meves necessitats primàries el més aviat possible, és a dir: menjar pa amb tomàquet, escoltar els "Antònia Font", llegir el Vilaweb, l'Avui i el Punt, i intoxicar-me una mica amb el Telenotícies Migdia. Tot sembla igual que sempre, continua l'eterna polèmica entre el català i el castellà que tant agrada treure a passejar als dirigents del PSC, gràcies a en Saül Gordillo m'assabento de l'afer del pregó de l'Elvira Lindo. Durant tres setmanes he estat mormolant anglès, francès, italià, i fins i tot alguns pocs mots de thai i vietnamita, i de cop m'imagino en Manolito Gafotas esbrocant-me i dient-me que sóc un provincià i xenòfob, quan n'aprendré a ser ciutadà del món i cosmopolita? Llegeixo també la polèmica amb el CAC per l'anunci de les seleccions catalanes, al bloc d'en Marcús el puc veure i el trobo senzillament genial, és el meu sentiment i el de molts catalans, el mateix que sentia cada vegada que un vietnamita intentant descobrir l'estrany país d'on venia acabava exclamant: "Barselona, aaaaah!!!, Taipanyà (Espanya en vietnamita)!!", i tot seguit l'afegitó "Ro-nal-din-ho"!
El primer dels articles ha estat escrit per Michael Davies, un geògraf-historiador resident a Beirut, ens dona la imatge d’un Israel incapaç de fer front a la guerrilla d’Hesbol.là. Segons Davies Israel està tractant el conflicte com si d’una guerra convencional es tractés, destruint ponts, carreteres, casernes, xarxes de comunicació, un estratègia que seria molt útil en una guerra contra un exèrcit convencional, però que és totalment inoperant amb una estructura de guerrilla sense una jerarquia clarament definida.Tampoc Hesbol.là disposa de casernes, tancs, marina, aviació, vehicles blindats, armament nuclear o armes de destrucció massiva, tot el que poden fer els militars israelians és mirar de destruir les llançadores de míssils, difícil com si de buscar agulles en un paller es tractés, i qui principalment se’n ressenteix és en realitat la població libanesa.
El segon article és escrit per Uri Avnery, un activista pacifista israelià. Ens dona una visió de derrota militar i política de l’Estat israelià, d’incompetència, la comparació resulta demolidora, el 1.967 el mateix conflicte es va saldar en una victòria militar en només 20 dies, en canvi en el 2.006 ja portem 22 dies de guerra i podem dir que el potencial ofensiu d’Hesbol.là segueix intacte. Quina pot ser la clau de solució del conflicte? L’enviament d’una força internacional no resulta del tot creïble, quin país voldrà enviar soldats a una àrea on seran atacats per la mateixa població civil? I si Hesbol.là segueix llençant míssils per sobre dels caps dels cascos blaus, caldrà llavors envair Beirut? Pot ser l’única manera de resoldre el problema seria la negociació amb Palestins, Libanesos, Siris, i sobre tot amb Hamàs i Hesbol.là.
Perquè és només amb els enemics amb qui es pot fer la pau.
Molt interessant el Mail Obert d'en Partal d'avui. En el seu dia ja vaig comentar que l'entrevista que va publicar El Periódico a Maulvi Omar, tenia tota la pinta de ser un "fake", "Nosaltres els vam entrenar", coses d'en Rubalcebes. Segurament en sentirem parlar encara més: "La fiscalia demanarà unir a la causa el vídeo reivindicatiu de l'intent d'atemptat al metro de Barcelona (Avui).
És d'imaginar que si preguntes al portaveu d'un grup terrorista talibà pakistanès -portaveu d'origen 
A finals d'octubre hi va haver un 
Així defineix "Marguerite Yourcenar" els relleus del temple de Khajuraho.
Caixmir és un petit paradís rodejat totalment per la serralada de l'Himalaia. Podria ser una zona amb gran potencial per desenvolupar un turisme de qualitat, si no fos per la violència irracional i innecessària dels darrers anys en un conflicte provocat i alimentat principalment fora del país.
Mai he vist ni escoltat a cap mitja de comunicació català o espanyol una crítica a la Reina Sofía per portar "peineta y mantilla" en certs actes d'interès públic. Per això no he entès com han decidit a TV3 tractar la notícia de l'elecció d'Abdullah Gül com a president de l'estat laic de Turquia. Mostrant unes imatges de la primera dama turca amb mocador al cap han aprofitat per exaltar l'estat laic, confonent la ideologia islamista del nou president amb conceptes propis de la política espanyola, que poc tenen a veure amb la idiosincràsia turca. Tot seguit s'han vist unes imatges de la filla de Gül on es veia com es graduava amb el mocador al cap. No entenc quin interès informatiu pot tenir com es decideix vestir la filla adolescent del nou president turc, lluny d'informar el telenotícies prefereix adoctrinar ni que sigui amb un estil de premsa rosa, si el mocador fos producte d'algun dissenyador occidental conegut, de ben segur que n'haurien destacat l'elegància de la nova primera dama turca. No entenc com no filen tan prim quan ens parlen dels islamistes de Hamàs o els assassins d'Hebol·lah, en aquest cas els mostren com a herois d'un poble oprimit, llançadors innocents de coets de revetlla d'estiu, com si ells no fossin també opressors del seu propi poble. Prefereixen els islamistes armats a aquells que juren respecte per la democràcia. Tanmateix TV3 ha destacat el caràcter laic de l'estat turc, fundat per "Mustafa Kemal", àlies "
Em comentava un amic que es dedica a importar productes de la Xina:
L'aeroport de Bangkok, allà on ens va deixar el genial Manuel Vázquez Montalbán, remeno llibres tot esperant l'avió per Hanoi, n'escullo un i m'acosto a la caixa per pagar, un grup de set dependentes xerren animadament al voltant, tot i que no entenc ni una paraula m'imagino que parlen de nois, uns somriures i el fet que el tai és una llengua tonal confirmen la deducció. Com no em fan gens de cas introdueixo el cap enmig de la rotllana, en anglès travat els prego si em poden cobrar, les paraules surten amb dificultat, que en són de belles! Un instant de vacil·lació, i una de les noies, suposo que l'encarregada, comença a donar ordres i a assenyalar. El mecanisme es posa en marxa, una segona dependenta m'agafa el llibre i el fa passar pel lector magnètic, una tercera recull la targeta de crèdit i la fa passar pel tpv, li allarga el plàstic a una quarta que em demana el passaport i confirma la propietat de la targeta, junt amb una cinquena revisen la carta d'embarcament, una sisena em prega que signi la factura, mentre una setena introdueix el llibre en una colorista bossa de plàstic. En pocs segons em trobo com un estaquirot palplantat amb el llibre entre els meus dits, i elles, les set, mirant-me fixament com si fos un astronauta. "Khop khun khrap!" els dic per despedir-me, amb un gran somriure les set responen alhora "Khop khun kha!" 
La Mai és una noia de 19 anys d'ètnia Hmong que viu a Sapa, una petita vila al nord-oest del Vietnam situada en una zona muntanyosa, culminada per cims de més de 3.000 metres d'alçada. No sap llegir ni escriure, però parla un anglès que ja voldrien la majoria d'empresaris del nostre país, el va aprendre de petita venent quincalla als turistes que recorren els camins del seu país, com tants d'altres no va anar mai l'escola, el seu poble, muntanya amunt, estava massa allunyat de Sapa i el govern mai s'ha preocupat gaire d'invertir en educació. La Mai avui en dia es pot considerar una noia afortunada, ha pogut de deixar de vendre souvenirs i es dedica a fer de guia pels turistes que volen creure que viuen una aventura fent trekking pels camins del voltant de Sapa, és una feina ben pagada i una garantia per un futur incert. Quan veus amb la facilitat que es comunica i entén qualsevol mena d'accent anglès, amb l'elegància i bona educació que tracta els turistes, un es pregunta fins on hauria pogut arribar tanta intel.ligència si hagués tingut l'oportunitat d'estudiar, clar que de ser així pot ser avui en dia ja no vestiria com la seva gent, hauria oblidat els seus costums, probablement ja gairebé mai parlaria la seva llengua, i quan ho fes sentiria vergonya del seus orígens, fins i tot de la seva família. Em respon que sap parlar tres idiomes -"però el el vietnamita no el parlo gaire bé" reconeix, "no m'hi trobo bé amb ells, no respecten i no els agrada la meva cultura, jo no sóc vietnamita".
Al bloc "
Una foto d'aquesta muntanyeta on solen reunir-se les bruixes i que vam pujar l'altre dia. Amb cita de 
