Ja veurem si amb la postal d'en Woody Allen millora una mica la imatge de la ciutat. Fins ara les postals que enviàvem al món eren d'una tonalitat ben diferent.
Us deixo unes escenes del film "L'auberge espagnol" de Cédric Klapisch. El que trobo curiós d'aquest film és que l'any 2002 em semblava carregat de tòpics i exageracions, i en canvi, l'any 2008, descriu molt bé com és l'ambient de determinada part de la ciutat, Diagonal avall.
1. El tòpic del català a la universitat i la discusió sobre les identitats.
2. El tòpic de la brutícia dels carrers.
3. Caganers, pixaners i vòmits.
Tot i així, s'ha de dir que la pel·lícula és prou divertida.
Una bona descripció de "Gabriel Ferrater" de certa fauna que corria, i corre, per la part alta de la ciutat. El criticable dels rics barcelonins, no és que tinguin massa diners, és que en tinguin massa pocs. I això és així des de temps del Baró de Maldà. La manca d'ambició del país, comença per dalt.
... M'arribo fins al club de tenis Barcelona, que és un club de rics, i vaig mirant els cotxes que s'arrengleren a la porta, plens de la voluntat bona d'ésser cotxes de rics: com si diguéssim, de tenir una certa ànima. Hi ha un MG d'esport, del nou model disminuït que no fa gaire vaig llegir que ha estat fet per une certaine couche d'acheteurs qui trouvent les modèles existants trop chers: i vol dir els rics barcelonins,suposo.
Si voleu que us digui la veritat, no vaig veure per enlloc la festassa de la que parlen avui els mitjans de comunicació. Al barri hi va haver una estona de celebració sana i esportiva, però tot just va durar deu minuts. Després van sortir a desfilar els "nacionales" i vinga a cridar "Ejpaña-Ejpaña" i a fer sonar el clàxon amb el cotxe aparcat. I avui, impossible recuperar el son fent la migdiada, ja tornem a tenir el veí "makinero" que torna a tenir mal d'amors, i pumba-pumba-pumba i venga-venga-venga, a por ellos-a por ellos!!
Llàstima que no haguéssin guanyat els republicans i federals. Com a mínim podria dormir una miqueta, sense la cara al sol.
Ahir podíem llegir un estudi interessant al diari "El Punt" sobre els ciutadans de l'àrea metropolitana de Barcelona. Mirant el quadre de possibilitats econòmiques es dedueix que un 57,4% dels ciutadans tenen uns ingressos inferiors a 1.050 € -altrament dits "mileuristes"- import que coincideix aproximadament amb el preu mitjà d'un lloguer d'un pis de 75 m2; Tenint en compte el preu per metre quadrat del pis de segona mà, aquest pis mitjà tindria un preu aproximat de 340.000 €, que suposarien uns 1600 € de mensualitat en una hipoteca a 30 anys. Si tenim en compte les recomanacions de no invertir més d'una tercera part dels ingressos en habitatge, i suposant que en qualsevol unitat familiar hi ha com a mínim dues persones amb ingressos, mirant el quadre de possibilitats econòmiques ens trobaríem que aproximadament més d'un un 77% de la població de l'àrea metropolitana de Barcelona no pot (o no hauria de poder) accedir a un habitatge de lloguer, i més d'un 90% no hauria de tenir accés a una vivenda de propietat.
Fins aquí seria la pràctica, la realitat però és que Barcelona és una ciutat que funciona (relativament), les botigues venen, els carros de la compra als supermercats són escandalosos, els pisos s'ocupen i es lloguen amb facilitat, com a mínim fins ara. I tot plegat com es menja? Caldria que es fessin estudis en aquest sentit, de la precarietat de la situació, de l'amenaça de la temporalitat -que no s'està explicant a la immigració-, i sobre tot, de l'escandalós nivell de diner negre que corre per la ciutat. L'Èxit de creixement del que parlava el conseller "Saura" ha repercutit molt negativament les economies més modestes, i en canvi ha augmentat considerablement les fortunes dels més poderosos, no en diuen d'això neo-liberalisme quan arriben les eleccions? Amb aquest govern que patim de fa anys a Barcelona, l'única protecció social és el del control dels mitjans de comunicació per mostrar com en som de feliços.
Adjunto una carta d'ahir al diari AVUI que trobo que l'encerta de ple. Saura i l'èxit
Em sembla, Sr. Saura, que té una idea molt peculiar del que
significa l'èxit. Tots sabem que el col·lapse que pateix el país en
tants aspectes és degut en gran part a la mancança crònica d'inversions
per part de l'Estat, però vostè a l'entrevista publicada a l'AVUI el
dia 12 d'agost ens explica textualment: "El problema és que Catalunya
en molts sentits està passant un problema de creixement. Fa deu anys
tancaven escoles i ara tenim un milió de persones més. Hem passat de
sis milions de targetes sanitàries a set. L'èxit de Catalunya es
manifesta en la necessitat de més escoles, més targetes sanitàries, més
trens [...]. El govern ha d'afrontar aquests nous reptes, que són fruit
de l'èxit del país". Efectivament, tenim tant d'èxit que ens està
matant...
Ahir pel matí entro a l'estació de Maragall (Altrament rebatejada com a "Maragal" al Parlament de Catalunya), per megafonia anuncien de manera inintel·ligible el que sembla una avaria, metres enllà veig un informador que amb marcat accent centre-americà està informant de la incidència a un grup d'usuaris, com arribo al final de l'explicació li demano si m'ho pot repetir, el noi em mira de dalt a baix sense dirigir-me paraula, repeteixo la pregunta i em segueix ignorant com si fos una puça o una mena d'insecte menyspreable. Segons després entra un nou grup d'usuaris que parlen en castellà, l'energumen s'hi dirigeix amb celeritat a explicar l'estat de la incidència abans de què ningú li pregunti res. Em quedo palplantat a l'estació recordant allò que em deia l'Óscar -un conegut colombià-, "no sabes lo que es que te ignoren en un país extranjero por el color de tu piel"-. Ho entenc perfectament company, perfectament, no ho saps prou.
Grup de joves barcelonins celebrant la visita del president del govern espanyol i les promeses en inversions que Catalunya necessita. Es farà una unitat de seguiment de les inversions i arribarà l'AVE (que no el TGV) el 21 de desembre, fum! fum! fum!.
La festa continua! Vinga un altre mojito! Avui farem la festa de la llum!
Diuen que la situació ja està normalitzada, tothom excepte un petit grup d'irreductibles ja té llum. Fa una estona veia com una trentena de persones tallaven el Passeig Maragall xiulant i reivindicant que ja porten 4 dies sense llum, però són uns pàries, ningú els fa cas ja. Situació normalitzada vol dir omplir mitja ciutat de grups electrògens que fan un soroll de mil dimonis i contaminen de mala manera, t'has d'acostumar a dormir com si tinguessis una rentadora centrifugant a la finestra, quan recolzes l'oïde al coixí sents que tot el cervell et vibra. Ahir hi havien fins i tot els militars, en un carrer estret, estratègicament situat entre dos electrògens civils, es feien fotografies i els gravava la televisió. Al vespre ja no hi eren.
Tenim llum, però en molts edificis a hores intermitents, molts ascensors no funcionen o s'han espatllat com a producte de les diferències de voltatge amb els electrògens, en tot cas sempre és millor pujar a peu, agafar l'ascensor es arriscar-te a quedar-te un parell d'hores tancat. A casa els pares -a l'Eixample dreta- estan sense ascensor, el pare en cadira de rodes no pot sortir de casa, dilluns van haver de venir els bombers per pujar-lo a casa, demà farà quatre dies que no pot anar al centre de dia i passarà tota la setmana sense fer fisioteràpia. Però la situació està normalitzada, ens diuen.
Per la televisió ens parlaven ahir dels 10.000 irreductibles, deu mil és un número rodó, senzill de recordar, divisible per 2,4,5 i 8, amb un "1" que el fa tot unitari i mediàtic. Escoltava ahir a la feina la següent conversa entre el "sindicalista" i la "ciudana" de l'empresa.
C: -Com estan de pesats amb això de l'apagada. S: - Sí, com es passen, total, per 10.000 persones que ha afectat. Per què és Barcelona, que si no, ni hauria sortit a les notícies. C: - Segur que això passa, que dic jo, per exemple a Girona, i no haurien dit ni una paraula. S: Es veu que fan cassolades i tot, i han tallat carrers, quina exageració!
Per apreciar el to de la conversa cal indicar que els dos protagonistes són habitants de la part il·luminada de la ciutat. Habitualment la senyora "ciudadana" quan parla de Girona ho fa amb el to de qui es pensa que la ciutat del riu Onyar és una mena de poblat ibèric on parlen una estranya llengua que ningú entén, tota cosmopolita ella, es va posar botes de muntanya i repelent anti-mosquits el dia que hi va anar a fer turisme. Així que pels dos personatges tot ha acabat com un simple i reduït 10.000, un número màgic per fer política, només cal iterar-lo tantes vegades com calgui, fins que ens quedi gravat al cervell, 2.710 en hexadecimal, només ocupa 2 bytes al vostre cervell.
Llegir l'apunt "Xiqueta" de Vicent Partal m'ha fet rumiar sobre l'estreta relació entre prostitució i els barris on he viscut a Barcelona. Pot ser el cas del Raval és l'extrem on és fàcilment identificable la prostitució al carrer, però el fet és que el negoci del sexe és igualment present en qualsevol districte de la ciutat, pot ser més amagat, tancat en un pis o en un club nocturn, però igualment explícit. Recordo que la primera vegada que vaig veure sexe en directe fou a casa d'un amic d'infantesa, al pis de sota hi vivia una prostituta i moltes tardes ens amagàvem rera les cortines per descobrir quins eren els secrets carnals -era millor i més segur que mirar de trobar alguna cinta de vídeo porno amagada a l'armari dels pares d'algú-. A l'escola quan ens acostàvem a l'adolescència tots els nois teníem una història per contar d'alguna veïna prostituta. Recordo un que explicava com un dia en arribar a casa es va trobar l'edifici rodejat de policia, al pis de dalt hi vivia una prostituta i havien cosit a trets un client. Un altre amic tenia una casa de barrets al pis de sota, es veu que en algun anunci s'havien equivocat amb l'adreça i durant molt de temps homes de diverses edats picaven al timbre preguntant per allò dels massatges. Jo mateix al costat de casa tenia un "club" i una "whiskeria" d'aspecte "demodé" i tèrbol, s'obrien unes gruixudes i misterioses portes i dins s'entreveia una estranya foscor roja, de petit sempre em preguntava que hi deuria haver allà. Amb el temps hi vaig veure com anaven desfilant nacionalitats en funció de com anava l'economia mundial, filipines, cubanes, dominicanes, russes i països de l'est. Eren les meves veïnes. Fa uns anys, quan mirava d'independitzar-me i no trobava res que fos assequible vaig anar a veure el pis que llogava un veí conegut de tota la vida, esperava que amb la coneixença aconseguiria un bon preu. Després de comprovar que el pis era un veritable forat, amb menys llum que a l'Antàrtida el mes d'agost, em va proposar un preu estratosfèric. Després d'haver contestat que allò em semblava un abús em digué que tenia uns residents estrangers que li pagaven més del que m'havia dit, dies després s'hi van instal·lar un grup de mafiosos búlgars amb un parell de prostitutes guapíssimes. Algunes nits escoltàvem com les apallissaven discutint de diners. I així de difícil està viure al barri, hauria de guanyar un sou equivalent al que cobra algú que es dedica a l'ofici de la prostitució, ja em direu amb quina mena de feines es pot arribar a aquests nivells. Cal dir que no estic parlant del "Raval", "La Mina" o qualsevol barri conflictiu, m'estic referint a l'"Eixample dreta". Curiosa aplicació del pla Cerdà, passejo pel barri i veig que tot segueix una estructura quadriculada, a cada illa de cases hi veig una casa de barrets, una immobiliària, un restaurant xinès -o japonès regentat per xinesos-, un pakistanès que obre en diumenge, un locutorio, i una oficina de La Caixa. L'economia rodona.
Fem la revetlla de Sant Joan a casa a la terrassa, després d'endrapar la coca i consumir les corresponents ampolles de cava i la d'orujo ens decidim a sortir, no hi ha gaires idees, algú proposa de fer un "Schultz" -és a dir, omplir una ampolla d'algun beuratge sospitós- i anar a la platja a beure fins que surti el sol. La idea no ens entusiasma gaire als autòctons, però després de pensar-ho una mica ens sembla millor que acabar pagant 30 euros per escoltar el pumba-pumba durant quatre hores. Suc de poma i vodka ja farà el pes. Així que ens acostem a la Vila Olímpica, a l'arribar a la platja em sento sorprès de tanta gent que hi veig, tots amuntegats estirats per la platja com si fos migdia, però què hi fan? Prenen la lluna pot ser? Sembla un esdeveniment gairebé màgic, tantes persones de cultures tan diferents decidint passar de la mateixa manera els primers raigs de sol del solstici d'estiu. Se m'acosta un noi d'aspecte centreamericà, m'abraça i amb somriure etílic m'anuncia "Esto es la fiesta latina de Barcelona!", el crit em fa obrir el ulls, qui havia dit que la llatina és una llengua morta? la platja sencera sembla una estora de sexe a punt d'explotar, les llengües llatines semblen disposades a llepar qualsevol cos nu que es posi per davant, fins la sorra fa ferum d'hormones, tangues, samarretes mullades, mini-faldilles que més aviat semblen mini-cinturons, suor, morrejades carnals, davant nostre una parella es magreja desinhibidament, més enllà dos nois d'aspecte nòrdic es besen apassionadament mentre sota els pantalons es veuen els dits com recorren les natges. La gent jeu a la sorra de qualsevol manera entre ampolles de vidre trencades, restes de petards, vòmits, llaunes, les ampolles de plàstic viatgen de mà en mà, un jove català em xiuxiueja a l'oïda si sé on puc trobar "coca", quan s'allunya veiem com ebri repeteix la mateixa pregunta a qualsevol que es trobi pel seu camí, segons després un altre xicot em pregunta si tinc una mica de "marihuana", al cap de pocs minuts el primer jove em torna a inquirir si tinc "coca", ja no recordava que ja m'ho havia preguntat abans, somriures entre el grup i ja surt la broma de si la vols de "llardons", de "fruita" o de "crema", ho entoma malament i per poc que no acaba a mastegots amb qualsevol que se li posi per davant. Per molts l'alcohol s'acaba i comencen a perseguir els "pakis" a veure si els poden aconseguir una llauna de cervesa, aquests fugen dient que ja s'han acabat les existències, siguin pacients i esperin una mica que estem portant més mercaderia. Darrera nostre sona una mena de música electrònica que anima un grup a ballar salsa per molt que ritme i ball no semblen tenir gaire relació, sento com un noi pàlid li pregunta a una espectacular mulata de vestit blanc -¿Eres dominicana? després de rebre resposta afirmativa insisteix -¿De qué parte de Dominica? mentre li veus a la cara que les parts que realment li interessen són els pits, les natges i el cul, distrets acaben trepitjant un noi magrebí que a l'instant li etziba un fort cop que l'acaba enviant al terra, es produeix una picabaralla i el rostre pàlid acaba fugint cames ajudeu-me quan veu que el magrebí va acompanyat de mitja dotzena. Finalment decidim marxar, ens trobem el metro tancat per un grup de guàrdies de seguretat que ens barren el pas, caminem fins al "tram", un cop allà veiem com un grup d'adolescents centreamericans amb cadenes i creus d'or al pit diuen grolleries a una noia de color, un grup de romanesos els contesten, sembla que el xoc de civilitzacions és imminent, però per sort apareix el tramvia i amb la confusió tot s'oblida. Ningú no paga, una noia que fa el gest de passar el bitllet per la màquina rep la reprovació del sector romanès i el llatinoamericà -en aquest sentit tothom és llatí-, decideix amb un somriure fer com fa la gent normal, és a dir, no pagar. Un noi alemany amb ganes de xerrar em comenta que li ha agradat molt aquesta tradició nostra d'anar a celebrar el Sant Joan a la platja. -"Nostra? Suposo que et deuen agradar també els toros cosmopolites?"- li etzibo, sorprès sembla no entendre res.
Diumenge a la tarda espero l'autobús, a la parada seuen dues velletes, una senyora d'una cinquantena d'anys espera recolzada al vidre. S'escolta el soroll fatxenda d'una moto de gran cilindrada, a l'arribada del semàfor anterior veig com l'intrèpid pilot comença a fer el cavallet, penso que no podrà control·lar la màquina, i efectivament, com si fos una imatge ja viscuda, uns metres més enllà perd el control, pilot i moto surten disparats. Veig com l'aparell passa a tota velocitat a escassos quatre dits del meu nas fins anar a petar al final del carrer, al següent semàfor. Crida tothom, per uns instants pensem el pitjor, m'acosto corrent al pilot que s'aixeca sense donar temps a què l'ajudem, malgrat les cremades sembla que està sencer -"joder, joder, la puta", crida confirmant-nos que està il·lès. En pocs segons arriba l'ambulància, se l'enduen i retornem tots a la parada, les dones encara espantades es planyen del pobre noi, no són de cap manera conscients que per poc no acabem tots quatre a l'hospital, la velocitat que portava l'aparell podria haver enviat a l'altre barri a més d'un.
Arribo a casa, engego el televisor, fan la F1, un locutor explica que Hamilton quan s'atura als boxes hi té un equip d'amics que li preparen el cotxe en pocs segons, en canvi quan ho fa Fernando Alonso només hi troba un equip d'enginyers que li fan la feina. Més tard em desperta un veí cridant esverat -"venga, venga, venga.....venga, venga,...", al televisor hi veig els dos McLaren rodant en paral·lel, en Hamilton resisteix i tot seguit escolto una mena de crits esfereïdors, el pis de dalt sembla "La matança de Texas", -"la putaaaa!- escolto que crida abans del silenci. Hores més tard les notícies ens parlen d'aquest prodigi de "torero" anomenat José Tomás, es veu que és tan bon noi, i a més tot un heroi, un prodigi, un artistàs. Diuen que a la Monumental també s'hi havien arribat un grup de manifestants anti-taurins, tot plegat semblen quatre arreplegats segons el noticiari. I després arriba el futbol, sonen uns pocs petards, pareix que ha marcat el Mallorca, a la ràdio diuen que l'equip illenc resisteix fins que finalment el murri Raúl comença a finir el somni blaugrana, cauen els gols al mateix temps que es repeteixen petards i coets, el barri sembla una revetlla de Sant Joan anticipada, el veí torna a cridar, ara esvalotat i eufòric. Tot seguit recordo que hi ha algú que es creu que Barcelona és una ciutat d'esquerres i hem de deixar-nos de debats identitaris.
Últimes hores abans de que comenci la jornada de reflexió, meditarem i cavil·larem mentre els candidats seguiran mostrant-nos un ample somriure des dels cartells, a internet els blocs i els fòrums seguiran repetint consignes, no gaire apassionadament com s'estilava anys enrera. Les notícies ens mostraran els candidats en pijama i sabatilles i l'alleujament d'un dia sense política, o de política subliminal. Recordarem els temes de campanya en aquestes eleccions, ben diversos i eclèctics. Ens han servit per aprendre quina mena d'article és el "kubotan" i com fer-lo servir reglamentàriament, algun empresari no donarà abast de tantes comandes del producte amb tan bona publicitat gratuïta, caldrà investigar els accionistes. Autodefensa, és el que ens proposa algun candidat preocupat per l'envestida dels exèrcits musulmans, el mateix "Abd al-Rahman" assetjant les muralles posant en perill l'administració visigòtica. Les noves modes s'imposen i la "burka" substitueix els tangues primaverals, hi ha fotografies que ho demostren. Com a reacció els ciutadans reclamen biblioteques contra l'especulació de les mesquites, es salatu haíurun min en naum, es salatu haíurun min en naum, ens envaheixen, ens envaheixen hordes de joves rossos i d'ulls blaus, pilars de saviesa que ens aporten el nou sànscrit universal. Així que anirem a Frankfurt, anirem a Frankfurt i hi farem una gran foguera on hi cremaren el "Tirant lo Blanc" i "La Galatea", seran les noves cendres literatura catalana?. Mentre ens ho pensem compartirem un "mate" i ens empassarem un "Nigirizushi" servit per un cambrer xinès. I els demòcrata-cristians? ara es declaren social-demòcrates per diferenciar-se una mica dels post-marxistes, aquests alcen patent en mà els drets sobre mileuristes i immigrants, són nostres i de ningú més! Nosaltres els vam veure primer! proclamen amb vehemència, tot pensant en el fòrum de les constructores i en l'especulació cultural, mentre es prenen uns "mojitos". Agafo les maletes, faig l'última mirada enrera, tot just veig que arriben a la ciutat un napolità i un sicilià, es miren la ciutat encisats, com si fos un deliciós "dolce", a punt per cruspir.
- Carta llegida a l'Avui d'avui:
Adéu, Barcelona
Aquestes són probablement les últimes eleccions en què votaré a Barcelona. Sóc mileurista i, si la meva xicota va arribar al Principat fa pocs anys buscant noves oportunitats, aviat serem tots dos els qui, desencantats, marxarem a Galícia, la seva terra, per la dificultat de viure a la meva ciutat. La política de vendre sòl municipal a les immobiliàries per subhasta pot resultar un negoci molt lucratiu per a l'Ajuntament, però per als ciutadans les conseqüències són perverses. El meu vot, òbviament, buscarà que no tornin a governar els qui han fomentat aquesta situació. Tant de bo el líder de l'oposició aconsegueixi capgirar les enquestes i porti a la ciutat un model socialment més just. Per a mi, malgrat tot, ja serà tard.
Fa un parell de mesos l'ajuntament va començar obres al barri, no es va fer esglaonadament sinó que es va aixecar bona part del barri del Congrés tot de cop, amb les esperades molèsties que això suposava. Tanmateix el ritme de construcció fou molt alt i en pocs dies, i amb celeritat, els rendibles treballadors equatorians -treballant fins i tot en dissabte- ens van deixar un carrer nou que fa goig de mirar-lo. Incomprensiblement fa un parell de setmanes les obres es van aturar, podeu veure a la fotografia feta aquest matí al carrer "Pinar del río" com les obres estan pràcticament finalitzades i en canvi l'ajuntament segueix mantenint les tanques, tot esperant una data més adient per la inauguració. Tindran la barra de finalitzar les obres precisament aquesta setmana?
Pensant en les eleccions de diumenge vinent recomano llegir l'article "Hereu de què?" de Ramon Tremosa al setmanari "El Temps". L'article l'he localitzat a l'interessant bloc d'en "Joan Arnera".
Als que teniu dret a vot a la ciutat de Barcelona tingueu ben present les paraules de l'actual alcalde de Barcelona, penseu si aquest és el camí a seguir per millorar la nostra ciutat i fer-la més habitable:
"Anar de Catalunya a Europa sense passar per Madrid seria molt més que un error".
Suposo que no ho trobareu gens original si us dic que trobo que cada cop s'assemblen més les caricatures del "Polònia" amb els personatges reals, hem arribat al punt de no saber realment qui imita a qui. Sembla com si el polítics, incapaços de mostrar un programa electoral que engresqui ningú, comencessin a veure clar que el seu principal actiu és un bon personatge al programa d'en "Toni Soler", i la millor solució per treure'n rendiment sigui mirar d'assimilar-se el màxim possible al personatge fictici. Una fantàstica caricatura l'he trobat aquest matí al "matins" quan en "Josep Cuní" entrevistava l'alcaldable per Barcelona "Alberto Fernández Díaz", m'ha fet descobrir que aquella expressió, "això és totalment immigrant", està perfectament ajustada al personatge real, pareix com si pel candidat qualsevol petit problema o molèstia que patim a la ciutat de Barcelona -fins un constipat- té alguna mena de relació amb la població immigrant. El paroxisme de la teoria ha arribat quan l'alcaldable s'ha dirigit en to histriònic a l'entrevistador assegurant que a Barcelona s'estaven donant casos de dones amb burka pel carrer, davant la incredulitat de l'entrevistador ha proclamat "-li podria mostrar una fotografia d'aquest fet".
Tant m'ha impressionat que ja no m'he pogut treure de sobre en tot el dia la imatge de l'Alberto Fernández al Raval amagat darrera un fanal, tot esperant que aparegui una ciutadana de Barcelona ataviada amb una burka persa per poder fotografiar-la, i salvar així la civilització occidental de l'invasió musulmana. Un gag digne del "Polònia". Sí senyor!
Quarts de set de la tarda, metro línia blava direcció Horta. Un grup de quatre joves en edat de començar a votar parlen sorprenentment de política. Un d'ells, l'informat, imposa aixecant la veu el seu discurs, parla de "Ciutadans", així que activo la parabòlica a veure que diu.
- "Els ciutadans aquests, jo al principi em pensava que eren enrotllats, els veia joves i amb empenta, de veritat que si els hagués pogut votar ho hauria fet sense saber que em feia. Després ja vaig descobrir com són; dolents, dolents! són lo pitjor, dolentíssims".
Els altres tres assenteixen mostrant el seu acord, un d'ells però no ho veu gaire clar, quequejant lleument reconeix que no sap qui són aquest "ciutadans".
- "Sí home, aquell que surt en pilotes al Polònia". Contesta un. "Hòstia, ara ho veig clar, ja sé qui són", respon entusiasmat, "els que parlen mig en castellà mig en català".
Tot seguit comença aquella discusió que he escoltat tantes vegades, independentment si són juvilats, de la generació del maig del 68, o d'aquells que ja comencem a tenir una edat.
Una de les coses més m'indignen és veure un polític en campanya prometent pisos de protecció oficial, com si fos una mena de mag es comença a treure del barret 10.000 o 20.000, o què dic jo ara, "300.000" pisos de protecció oficial! Ho proclama amb tanta vehemència que realment sembla que els vagi a construir ell solet amb les seves mans, maó a maó, i com si els calés per finançar-ho haguessin de sortir per art de màgia del no-res. Home, si és així pot ser sí que valdrà la pena votar-lo. Però després ho raones i arriben unes bones dosis de realisme, per a un ciutadà tipus estàndard com jo, un pis de protecció oficial és més inaccessible que una torre a La Bonanova.
Així el polític afirma convençut que la solució del problema de l'habitatge passa per invertir més en vivendes de protecció oficial, per demostrar-ho et remeten a unes estadístiques sobre l'habitatge protegit a Dinamarca i es queden tan amples -Llàstima que no faci també la comparativa sobre els nivells d'economia submergida, sobre els nivells de renda o sobre la inversió en beques d'estudis i en R+D-.
I després vindrà la rifa. Tants anys d'estudi, tants esforços per millorar les tantes llengües estrangeres que parles, tant pencar per aconseguir que et renovin aquell contracte escombraria amb aquella multinacional tan important que necessiten enginyers pentalingües per fer de simples tele-operadors. I tot plegat per a escoltar com qualsevol llondro, que el seu pare l'ha assegurat a l'empresa com si cobrés el sou mínim, li ha tocat un pis de protecció oficial i aquest estiu t'enviarà una postal des de les Maldives.
En fi, i per acabar-ho d'arreglar ens comencen a adoctrinar que l'impost de successions caldria eliminar-lo, per poc modern, i ara ens tornen a remetre com a exemple cap al nord, als països saxons. Ben mirat té tota la lògica del món, si tenim consellers que es qüestionen el dret a la propietat, sembla ben lògic pensar que paral.lelament hauria de desaparèixer l'impost de successions. Una pensada ben progressista.
Aquest diumenge pel matí vaig fer una de les coses que més m'agrada de viure a Barcelona, anar a donar una volta al Mercat de Sant Antoni. L'afecció suposo que ja em ve de petit quan feia col·leccions de cromos de futbolistes, el pare m'hi portava i jo em dedicava a comprar o canviar Schusters, Maradones o N'konos, mentre ell es dedicava a remenar llibres d'art. Anys més tard era amb el meu germà gran que m'hi arribava, ell remenava llibres de vell, jo buscava nois de la meva edat per a poder traficar jocs pel Commodore 64, de vegades havíem de córrer quan apareixia algun nacional o municipal. Hi anàvem ben d'hora i ens passàvem hores voltant el mercat, sempre acabàvem esgotats cap al migdia prenent un vermut en alguna terrassa dels voltants. Llavors el pare ens explicava l'anècdota mil vegades sentida de què moltes vegades havia vist en Dalí fent el mateix, "amb la Gala i els seus bigotis penjant", especificava. "Li agradava molt venir, el veies comprant els objectes més estrafolaris que et puguis imaginar".
Les compres aquest cop van sortir prou profitoses i econòmiques:
El Profeta (Gibran Khalil Gibran)..1,20 € El Foll (Gibran Khalil Gibran)..1,20 € Fra Junoy o l'agonia dels sons (Jaume Cabré)..1,20 € Los dioses tienen sed (Anatole France)..1,20 € La rosa de Alejandria (Manuel Vázquez Montalbán)..3 € El Plaer (Gabriele d'Annuzio)..3 € El tiempo, gran escultor (Marguerite Yourcenar)..3 €
Total: 13,8 € per 7 llibres.
Al llibre de Marguerite Yourcenar hi trobo una dedicatòria, ben desconcertant:
"Por millonésima vez, salgo al encuentro de la realidad de la experiencia y a forjar, en forja de mi alma, la increada conciencia de mi raza. ¡Antepasado mío, viejo artífice, préstame tu ayuda ahora y siempre!"
James Joyce (Retrato de un artista adolescente)
Per molts anys, Albert.
Dins el llibre hi trobo subratllades les següents sentències, només fins al segon capítol.
"Los seres imperfectos se agitan y se emparejan para complementarse, pero las cosas puramente bellas son solitarias como el dolor del hombre"
"El amor de un ser es un regalo tan inesperado y tan poco merecido que siempre debemos asombrarnos de que no nos lo arrebaten antes".
"Nadie posee a nadie (ni siquiera los que pecan llegan a conseguirlo) y al ser el arte la única posesión verdadera, es menos gratificante apoderarse de un ser que recrearlo"
"Más vale que aquellos a quien amamos se vayan cuando aún nos es posible llorarlos".
"Sólo se posee eternamente a los amigos de quienes nos hemos separado".
"La perfección es un camino que sólo conduce a la soledad".
"Y la felicidad no vale más que yo".
"Los hombres, cuando contemplen mi imagen,no se preguntaran lo que fui ni lo que hice: me alabaran por haber sido".
"Amamos porque no somos capaces de soportar la soledad".
"De todos los remordimientos del hombre, tal vez el más cruel sea el de lo no realizado".
"Amar a alguien no es sólo interesarse porque viva, sino también sorprenderse porque deje de vivir".
Sembla que el regal no va tenir gaire èxit, el fet que el llibre acabés revenut i les dites senyalades diuen molt dels dos desconeguts. I el desenllaç final. El temps, el gran escultor.
L'estadística no és consultable a la seva pàgina web, "accés exclusiu per a associats" et responen, en canvi es vanten d'haver col.locat el seu pamflet a La Vanguardia, El Punt, El Periódico, l'Avui i l'ABC. Tot plegat publicitat gratuïta per encarir encara més els pisos.
Una bona descripció de "
Si voleu que us digui la veritat, no vaig veure per enlloc la festassa de la que parlen avui els mitjans de comunicació. Al barri hi va haver una estona de celebració sana i esportiva, però tot just va durar deu minuts. Després van sortir a desfilar els "nacionales" i vinga a cridar "Ejpaña-Ejpaña" i a fer sonar el clàxon amb el cotxe aparcat. I avui, impossible recuperar el son fent la migdiada, ja tornem a tenir el veí "makinero" que torna a tenir mal d'amors, i pumba-pumba-pumba i venga-venga-venga, a por ellos-a por ellos!!
Ahir podíem llegir un 
Ahir pel matí entro a l'estació de Maragall (Altrament rebatejada com a "Maragal" al Parlament de Catalunya), per megafonia anuncien de manera inintel·ligible el que sembla una avaria, metres enllà veig un informador que amb marcat accent centre-americà està informant de la incidència a un grup d'usuaris, com arribo al final de l'explicació li demano si m'ho pot repetir, el noi em mira de dalt a baix sense dirigir-me paraula, repeteixo la pregunta i em segueix ignorant com si fos una puça o una mena d'insecte menyspreable. Segons després entra un nou grup d'usuaris que parlen en castellà, l'energumen s'hi dirigeix amb celeritat a explicar l'estat de la incidència abans de què ningú li pregunti res. Em quedo palplantat a l'estació recordant allò que em deia l'Óscar -un conegut colombià-, "no sabes lo que es que te ignoren en un país extranjero por el color de tu piel"-. Ho entenc perfectament company, perfectament, no ho saps prou.
Diuen que la situació ja està normalitzada, tothom excepte un petit grup d'irreductibles ja té llum. Fa una estona veia com una trentena de persones tallaven el Passeig Maragall xiulant i reivindicant que ja porten 4 dies sense llum, però són uns pàries, ningú els fa cas ja. Situació normalitzada vol dir omplir mitja ciutat de grups electrògens que fan un soroll de mil dimonis i contaminen de mala manera, t'has d'acostumar a dormir com si tinguessis una rentadora centrifugant a la finestra, quan recolzes l'oïde al coixí sents que tot el cervell et vibra. Ahir hi havien fins i tot els militars, en un carrer estret, estratègicament situat entre dos electrògens civils, es feien fotografies i els gravava la televisió. Al vespre ja no hi eren. 
Llegir l'apunt "
Fem la revetlla de Sant Joan a casa a la terrassa, després d'endrapar la coca i consumir les corresponents ampolles de cava i la d'orujo ens decidim a sortir, no hi ha gaires idees, algú proposa de fer un "
Diumenge a la tarda espero l'autobús, a la parada seuen dues velletes, una senyora d'una cinquantena d'anys espera recolzada al vidre. S'escolta el soroll fatxenda d'una moto de gran cilindrada, a l'arribada del semàfor anterior veig com l'intrèpid pilot comença a fer el cavallet, penso que no podrà control·lar la màquina, i efectivament, com si fos una imatge ja viscuda, uns metres més enllà perd el control, pilot i moto surten disparats. Veig com l'aparell passa a tota velocitat a escassos quatre dits del meu nas fins anar a petar al final del carrer, al següent semàfor. Crida tothom, per uns instants pensem el pitjor, m'acosto corrent al pilot que s'aixeca sense donar temps a què l'ajudem, malgrat les cremades sembla que està sencer -"joder, joder, la puta", crida confirmant-nos que està il·lès. En pocs segons arriba l'ambulància, se l'enduen i retornem tots a la parada, les dones encara espantades es planyen del pobre noi, no són de cap manera conscients que per poc no acabem tots quatre a l'hospital, la velocitat que portava l'aparell podria haver enviat a l'altre barri a més d'un.
Últimes hores abans de que comenci la jornada de reflexió, meditarem i cavil·larem mentre els candidats seguiran mostrant-nos un ample somriure des dels cartells, a internet els blocs i els fòrums seguiran repetint consignes, no gaire apassionadament com s'estilava anys enrera. Les notícies ens mostraran els candidats en pijama i sabatilles i l'alleujament d'un dia sense política, o de política subliminal. Recordarem els temes de campanya en aquestes eleccions, ben diversos i eclèctics. Ens han servit per aprendre quina mena d'article és el "kubotan" i com fer-lo servir reglamentàriament, algun empresari no donarà abast de tantes comandes del producte amb tan bona publicitat gratuïta, caldrà investigar els accionistes. Autodefensa, és el que ens proposa algun candidat preocupat per l'envestida dels exèrcits musulmans, el mateix "Abd al-Rahman" assetjant les muralles posant en perill l'administració visigòtica. Les noves modes s'imposen i la "burka" substitueix els tangues primaverals, hi ha fotografies que ho demostren. Com a reacció els ciutadans reclamen biblioteques contra l'especulació de les mesquites, es salatu haíurun min en naum, es salatu haíurun min en naum, ens envaheixen, ens envaheixen hordes de joves rossos i d'ulls blaus, pilars de saviesa que ens aporten el nou sànscrit universal. Així que anirem a Frankfurt, anirem a Frankfurt i hi farem una gran foguera on hi cremaren el "Tirant lo Blanc" i "La Galatea", seran les noves cendres literatura catalana?. Mentre ens ho pensem compartirem un "mate" i ens empassarem un "Nigirizushi" servit per un cambrer xinès. I els demòcrata-cristians? ara es declaren social-demòcrates per diferenciar-se una mica dels post-marxistes, aquests alcen patent en mà els drets sobre mileuristes i immigrants, són nostres i de ningú més! Nosaltres els vam veure primer! proclamen amb vehemència, tot pensant en el fòrum de les constructores i en l'especulació cultural, mentre es prenen uns "mojitos". Agafo les maletes, faig l'última mirada enrera, tot just veig que arriben a la ciutat un napolità i un sicilià, es miren la ciutat encisats, com si fos un deliciós "dolce", a punt per cruspir.
Fa un parell de mesos l'ajuntament va començar obres al barri, no es va fer esglaonadament sinó que es va aixecar bona part del barri del Congrés tot de cop, amb les esperades molèsties que això suposava. Tanmateix el ritme de construcció fou molt alt i en pocs dies, i amb celeritat, els rendibles treballadors equatorians -treballant fins i tot en dissabte- ens van deixar un carrer nou que fa goig de mirar-lo. Incomprensiblement fa un parell de setmanes les obres es van aturar, podeu veure a la fotografia feta aquest matí al carrer "Pinar del río" com les obres estan pràcticament finalitzades i en canvi l'ajuntament segueix mantenint les tanques, tot esperant una data més adient per la inauguració. Tindran la barra de finalitzar les obres precisament aquesta setmana?
Suposo que no ho trobareu gens original si us dic que trobo que cada cop s'assemblen més les caricatures del "Polònia" amb els personatges reals, hem arribat al punt de no saber realment qui imita a qui. Sembla com si el polítics, incapaços de mostrar un programa electoral que engresqui ningú, comencessin a veure clar que el seu principal actiu és un bon personatge al programa d'en "Toni Soler", i la millor solució per treure'n rendiment sigui mirar d'assimilar-se el màxim possible al personatge fictici. Una fantàstica caricatura l'he trobat aquest matí al "matins" quan en "Josep Cuní" entrevistava l'alcaldable per Barcelona "Alberto Fernández Díaz", m'ha fet descobrir que aquella expressió, "això és totalment immigrant", està perfectament ajustada al personatge real, pareix com si pel candidat qualsevol petit problema o molèstia que patim a la ciutat de Barcelona -fins un constipat- té alguna mena de relació amb la població immigrant. El paroxisme de la teoria ha arribat quan l'alcaldable s'ha dirigit en to histriònic a l'entrevistador assegurant que a Barcelona s'estaven donant casos de dones amb burka pel carrer, davant la incredulitat de l'entrevistador ha proclamat "-li podria mostrar una fotografia d'aquest fet". 
Quarts de set de la tarda, metro línia blava direcció Horta. Un grup de quatre joves en edat de començar a votar parlen sorprenentment de política. Un d'ells, l'informat, imposa aixecant la veu el seu discurs, parla de "Ciutadans", així que activo la parabòlica a veure que diu. 
Una de les coses més m'indignen és veure un polític en campanya prometent pisos de protecció oficial, com si fos una mena de mag es comença a treure del barret 10.000 o 20.000, o què dic jo ara, "300.000" pisos de protecció oficial! Ho proclama amb tanta vehemència que realment sembla que els vagi a construir ell solet amb les seves mans, maó a maó, i com si els calés per finançar-ho haguessin de sortir per art de màgia del no-res. Home, si és així pot ser sí que valdrà la pena votar-lo. Però després ho raones i arriben unes bones dosis de realisme, per a un ciutadà tipus estàndard com jo, un pis de protecció oficial és més inaccessible que una torre a La Bonanova. 
