Que en Jaume Roures és independentista no ho afirma aquest humil blocaire, ho diu tot un senyor intel·lectual com és l'Arcadi Espada, en concret l'anomena "El avispado independentista Jaume Roures" en un article delirant i eclèctic, Ajo y nardo, que el podeu trobar al bloc que té l'il·lustre personatge penjant del diari "El Mundo". Significatiu com dirigeixen tota aquesta mala bava, i tot per una comèdia on hi surten quatre paraules en català, això és inacceptable per qualsevol espanyol de profit que no pot admetre aquestes diatribes indigenistes. No li coneixia a Jaume Roures aquestes tendències independentistes, però bé, si és cert que ja ni l'esquerra (llegir per exemple l'article "Woody Allen, ese catalán", al diari "El País") ni la dreta espanyolistes el volen, doncs benvingut sia, ja hi haurà qui el rebrà amb els braços oberts. Si ens marquen tan enllà la línia on comença l'independentista, després no s'estranyin que acabi guanyant el sí en un referèndum d'autodeterminació, amb una diferència escandalosa. Jo la veritat és que no confio gaire en la capacitat de l'independentisme català, en canvi tinc una confiança cega en el separatisme espanyol. Em sembla que si aquests castellans no renoven d'intel·lectuals, serà molt senzill, només cal esperar que ens facin a tots independentistes.
Aquest home cada dia fa més por. Frivolitat, populisme, demagògia, i el pitjor de tot, unes poques ganes d'afrontar els problemes de cara que ens pot deixar a tots amb el cul a l'aire. Aquest abús del "semos los más mejores", ens acabarà portant de cap al precipici.
"España recuperará pronto la senda de su crecimiento potencial", ha
asegurado Zapatero, quien ha afirmado que esto será posible gracias,
entre otros factores, a las cuentas públicas saneadas y a que "quizá
cuenta con el sistema financiero más sólido de la comunidad
internacional".
També ha afirmat, tot cofoi, que a l'Estat espanyol no existeixen hipoteques subprime, provocant la riota de qualsevol que s'hagi pres la molèstia de mirar quatre dades sobre el nivell d'endeutament al Regne d'Espanya. Confon el senyor Zapatero -o els seus ineptes assessors- la causa amb l'efecte. No és la crisi conseqüència dels productes subprime, més aviat a l'inrevés, és la bombolla immobiliària la que acaba creant els productes subprime. Malament anirem si tenim uns governants que no són capaços de determinar les causes del problema.
A veure, amb el nivell d'endeutament que tenim, qualsevol petita distorsió en el mercat crea impagats i dificultats de pagament, a més hi hem d'afegir el problema de la davallada del preu de l'habitatge, que impossibilita la venda com una possibilitat de recuperació del deute. Això implica que es cobrin interessos de demora, que es refinancïi el deute, que es demanin nous préstecs en entitats financeres amb productes de dubtosa qualitat, que la gent tiri de targetes de crèdit per aconseguir petits préstecs a un interès altíssim, etc, etc... És a dir, un cop hem arribat a la situació d'impagament, el procés més habitual serà l'empitjorament de les condicions inicials de l'hipoteca, i això és justament el subprime que ens acabarem menjant tots plegats. L'única diferència amb el que està passant als Estats Units és una qüestió temporal, portem uns quatre o cinc anys d'endarreriment. En poc temps una bona part de les hipoteques, especialment les signades els darrers anys -periode 2004/2008- cauran en estat de dubtós cobrament.
Un exemple del que ens pot venir a sobre, l'any 2007 un 33,63 % de les compres d'habitatge corresponen al col·lectiu immigrant. Just en el moment del pic del preu de l'habitatge, és a dir, els més febles i amb més precarietat, són els que han pagat més car.
Un altre tema és que el terme no els agradi, fa massa americà això de subprime. Per això proposo "hipoteca pata negra" com a possible denominació dels curiosos productes hipotecaris del sistema financer espanyol (el millor del món). És així tal com hem actuat, com porcs rebolcant-nos en el fang. Negre ho hauria de veure el senyor Zapatero, si tingués un bri d'enteniment.
Continuant amb el tema de les hipoteques. Una altra de les afirmacions que hem escoltat aquests dies, i seguirem escoltant, és el de demanar que les autoritats no ajudin els principals causants de la crisi. Però, en aquest cas, exactament, qui són els principals causants? Com en determinem els culpables?
Tenen la culpa les immobiliàries que han volgut portar els preus fins a un límit insostenible; Tenen la culpa els bancs per haver concedit crèdit amb massa facilitat; El Banc d'Espanya i el Banc Central Europeu per no haver regulat correctament; Els respectius governs per no haver legislat un marc legal que evités arribar a aquesta situació; I en darrer lloc, els propis compradors, per no haver mesurat correctament el risc que podien assumir.
Cal entendre que no sempre és el comprador la víctima. En moltes ocasions, el comprador, l'humil família endeutada, ha estat també especulant amb el preu de l'habitatge. Segur que si penseu una mica en trobareu bons exemples entre amics i coneguts. Uns que han estirat més el braç que la màniga, altres que han aprofitat l'augment del preu de l'habitatge per fer una ampliació de la hipoteca i comprar-se un cotxe de luxe, i ja no parlem dels vergonyosos pagaments en negre quan els pisos a la venda eren de protecció oficial.
A cap nivell no hi ha ni un pam de net, l'única possibilitat de resoldre la crisi (la nostra), és mirar d'evitar el col·lapse del sistema, de manera que permeti que cadascú pugui anar retornant els deutes que lliurement ha pactat i signat.
Els plantejaments que s'escolten de què l'hipotecat no té la responsabilitat sobre el seu deute, i caldria que l'estat n'asumís una part, són terriblement demagògics, a més d'injustos. I s'entén que la gent al carrer ho vegi així, però és francament preocupant que un conseller del propi Banc d'Espanya faci plantejaments en aquest sentit. (Ho podeu llegir, aquí). Demanar que l'estat ajudi els endeutats, és injust respecte aquells que no ho estan, principalment perquè la compra d'habitatge ja s'està subvencionant i amb uns números altament superiors als que han optat pel mercat de lloguer.
La situació els darrers anys ja ha estat prou absurda. Aquell que tenia prou poder adquisitiu per adquirir un habitatge, li sortien unes declaracions de la renda negativíssimes, que en alguns casos, es podia arribar a dir que pràcticament no pagava impostos. En canvi, aquell que amb menor poder adquisitiu -o pot ser, actuant amb més responsabilitat-, havia optat pel mercat de lloguer, es trobava que no podia desgravar res o unes quantitats molt petites. El tema encara és més absurd quan resulta que el propietari pot desgravar quan té un llogater menor de 35 anys, quan el llogater molt probablement no té cap mena d'ajuda de l'estat.
Si em permeteu que ara sigui un servidor qui faci una mica de demagògia, es podria dir que els llogaters han estat subvencionant amb els seus impostos els propietaris. Ara que els propietaris es troben amb un nivell d'endeutament excessiu, pretenem que l'estat els subvencioni encara més, a càrrec dels llogaters, és clar. Un política molt d'esquerres.
Sovint la gent s'emprenya quan algú fa l'afirmació de què avui en dia no té sentit la divisió entre dretes o esquerres. No es vol veure que aquest maniqueísme fanàtic amaga altres interessos, ni l'esquerra avui defensa valors propis del progressisme, ni la dreta és prou hermètica com per no entendre que per guanyar eleccions a voltes cal explorar espais més propis de l'esquerra. De fet, avui en dia, esquerra i dreta no són més que dos lobbies econòmics enfrontats però perfectament esmolats per un repartiment precís i compartit del poder. En aquest sentit els diferents grups mediàtics juguen un paper fonamental en el procés d'adoctrinament del potencial votant, així ser d'esquerres o dretes no vol dir gaire més que estar sempre d'acord amb els postulats de determinat diari, canal de ràdio o televisió. El teu gurú decideix que és pensar correctament, i posteriorment actues en consequència. Habitualment ja no hi ha comunicació entre els individus que estan a un costat o l'altre, tot intercanvi comunicatiu es redueix a simples retrets. Gràcies al poder de la imatge, la paraula escrita o les ones hertzianes, s'ha anul·lat prèviament la possibilitat d'un pensament crític i independent. Tant és així que sovint es produeix un solapament entre esquerres i dretes, sense que arribi a esdevenir un escàndol, és a dir, es pot arribar a donar el cas que en moments puntuals esquerra i dreta s'intercanvïin papers sense que en cap moment el potencial votant ni ho arribi a percebre.
Aquests dies n'hem tingut un bon exemple amb el tema de la crisi financera als Estats Units. Veiem per televisió el cínic Bush amb un pla intervencionista, però alhora afirmant amb la unanimitat de demòcrates i republicans, que el primer que cal és "defensar els llocs de treball". I com reacciona a aquest fet l'esquerra europea? -i especialment l'espanyola-. Respon que aquest és un pla intervencionista que perverteix la lògica del mercat i que no s'haurien de subvencionar els especuladors (sic!). En aquest cas l'esquerra ha obviat quin era el sentit original del seu ideari que no hauria de ser altre que la defensa del treballador i el manteniment dels llocs de treball. L'apelació a l'especulació no és més que una justificació sense cap mena de sentit, els especuladors ja fa temps que van fer el negoci. Ja no hi són, s'han esfumat amb els diners, i cal dir que en el cas de l'estat espanyol, bé que van continuar el seu agost particular tot i estar governant les esquerres els darrers anys.
Ens hauria de donar explicacions l'alcalde de Barcelona Jordi Hereu. En el seu dia es va penjar la bandera gai a l'ajuntament de Barcelona. Hi estic molt d'acord perquè és la bandera d'una part significativa de la ciutat, que es mereix que com a mínim un dia l'any les institucions li facin aquest petit homenatge. Però és obvi que aquesta bandera no representa tots els ciutadans de Barcelona, i això és contradictori amb les declaracions de l'inefable, i incoherent, alcalde de Barcelona. Ens hauria de donar una explicació d'aquest fet als que considerem l'estelada com a bandera a pròpia. L'alcalde pensa que els independentistes ens mereixem menys respecte que la resta de ciutadans? No som persones nosaltres senyor Hereu? D'on la treu aquesta ideologia totalitària, impròpia d'un partit que es fa anomenar progressista?
Caldria ja que els mitjans comencin a parlar de "Ciudadanos-Partido de la Ciudadania" com un partit d'ultradreta. Segueix els mateixos paràmetres que qualsevol dels partits ultradretans que corren per Europa. L'única diferència és que en el cas de C's el pitjor dels indesitjables no és l'immigrant (de moment), són els propis naturals del país, o aquells que no mostrin un grau d'espanyolitat prou adient.
Provoquen l'enfrontament entre les diferents comunitats del nostre país, mantenen actituds que fomenten violència -llegir per exemple, aquí, o aquí-, i defensen un projecte de segregació ètnica. És un simple partit d'ultradreta tradicional, només cal que observeu els comentaris que deixen a diari els seus cadells en els mitjans digitals. De fet, C's és l'únic partit que promou obertament l'activisme -que no participació- digital.
A la pàgina de C's et pots apuntar a un grup d'activisme digital, on en el més pur estil de joventuts hitlerianes s'admet l'anonimat com a forma de conducta:
Desde la Agrupación Digital, se ha organizado un grupo orientado al
activismo digital abierto a todos los afiliados, del que ya forman
parte un grupo importante de compañeros de toda España. Este grupo
lleva funcionando un tiempo y ya ha superado el período de prueba,
llegando por fin la hora en que los afiliados de todas las
agrupaciones, que deseen colaborar en este tipo de activismo, se
incorporen a él. Es importante recordar una gran ventaja del Activismo
Digital: ES GRATUITO. Este factor en un partido de recursos limitados
como el nuestro se convierte en fundamental.
¿Qué es el activismo digital?
Pues toda acción, de carácter anónima o no, que
se desarrolla en determinados medios de comunicación (léase Internet),
encaminada a la consecución de los siguientes objetivos:
Un
primer objetivo doble, que es difundir y convencer. Difundir las ideas
que defiende C's ; convencer, creando estados de opinión favorables a
estas ideas y, en última instancia. hacer que otros difundan y
defiendan nuestras ideas.
Un segundo objetivo que es contrarrestar las ideas contrarias a C's, mediante el uso de argumentos, datos, etc.
Un tercer objetivo que es difundir la actividad de C's en todos los
ámbitos, apoyando al mismo tiempo la expansión del partido. ¿Qué se necesita para formar parte de este grupo?
Ante todo ganas y un poco de tiempo, que puede
ir de los 5 minutos al día hasta el máximo que cada uno quiera
invertir. También un mínimo de conocimientos informáticos (encender un
ordenador, conectarse a Internet, navegar, etc.). Tampoco está de más
contar con un espíritu aventurero e inconformista, aunque no
descartaremos a nadie por estos motivos.
Existen además unas
normas de conducta que todo activista deberá cumplir. Aunque los
activistas actuemos la mayoría de la veces anónimamente no debemos
dejar nunca de comportarnos con educación. La educación y la entereza
son la mejor arma que podemos emplear contra nuestros rivales. ¿Cómo funciona el activismo?
Existe un grupo de coordinadores que se encargan
de dirigir el activismo. Estos coordinadores seleccionan los objetivos
y los comunican mediante correo electrónico a los activistas. Estos
reciben, pues, cada día dos correos (normalmente por la mañana y por la
tarde) con instrucciones dirigidas a votar o comentar noticias
aparecidas en los medios de comunicación digitales. Aunque dirigida y
orientada, la actuación de cada activista es autónoma
En función de la dedicación y los conocimientos los activistas podrán formar parte de grupos más especializados.
A los voluntarios se les explicará qué deben hacer y cómo hacerlo, y
tendrán a su disposición una cuenta de correo a donde dirigirse para
realizar consultas, proponer ideas, etc.
Caldria que els mitjans digitals que permeten comentaris sense control als articles s'ho fessin mirar. Són la millor plataforma que té l'extrema dreta per fer publicitat dels seus missatges subliminals.
Sembla mentida que en tants anys encara no hem après com funciona el
raonament dels nostres veïns, i com afronten els conflictes amb
Catalunya. El tema del finançament no amoïna, no preocupa, i per tant
no cal ni que sigui una notícia important. De fet, que Catalunya tingui
un mal finançament, és considerat un fet positiu per la majoria de la
població espanyola -inclosa una bona part de la catalana-. Que tinguem
problemes en el finançament de la sanitat, que no hi hagi diners pels
ajuts als malalts dependents, que l'ensenyament estigui en una situació
precària, que els preus dels peatges siguin abusius, o que la RENFE al
nostre país sigui un desastre, a la resta de l'estat -i bona part de
Catalunya- es rep amb un ample somriure que denota un clar sentiment de
revenja de l'absolutisme centralista cap a les minories no
castellanitzades. Espanya entén que aconseguir frustrar qualsevol
millora en el finançament català és una nova victòria de la "nació"
espanyola. Així que no hi ha res a fer, si es vol aconseguir alguna
millora hauran de començar a pensar els nostres polítics en
procediments inèdits, els que ja coneixem no aconseguiran res més que
una lleu millora temporal que d'ací uns anys -quan ja estiguem per sota
de la renda mitjana- no suposarà cap benefici, ans al contrari, una
nova hipoteca pel futur. Cal entendre que sense una mobilització
ciutadana no hi ha res a fer, però tampoc hi pot haver mobilització amb
uns mitjans de comunicació entregats al poder central. Sense un canvi
urgent de sentit no hi haurà res a fer, el procés de provincianització
i inculturalització del país avança a passos de gegant. Així s'èntén
que hi hagi qui digui que això de Catalunya és una "tonteria", i en
canvi els joves del país es pensin que el fet de fer passar una
piloteta per una cistella sigui més important que el futur del nostre benestar.
Recordo fa anys, tot just quan començava la meva vida laboral, una tarda es va presentar a l'oficina el gerent de l'empresa. Al crit de què tenia una decisió important a comunicar-nos va reunir tothom al seu voltant, fent una rotllana. Era per dir-nos que la empresa s'havia fusionat amb una multinacional estrangera; ens ho va plantejar com una bona oportunitat per nosaltres, que ens obria noves perspectives laborals i potser la possibilitat d'entrar en projectes internacionals. Un dels companys va repetir la paraula "fusió" amb cert to sarcàstic, així que quan vam tornar als nostres llocs de treball i vam començar a buscar informació de la multinacional amb la que ens fusionàvem, ens vam trobar amb la sorpresa que l'empresa en qüestió, facturava 10 vegades la nostra. No semblava gaire una fusió, tot i que aquesta fou la paraula utilitzada durant tot el procés. Que fou una venda ho vam poder comprovar els següents mesos, on la nova empresa mare es va dedicar a "saquejar" tot el que pugués vendre de les nostres oficines, sense invertir ni un ral en nou equipament, i sense fer res per millorar les nostres condicions al lloc de treball. Prou es van cuidar d'evitar que les nostres oficines acabessin plenament integrades en la nova estructura, de manera que al cap d'un parell d'anys ja tornàvem a estar en venda, en pitjors condicions laborals, i amb futur incert.
Tot això ho recordava mentre llegia la notícia de la fusió entre Iberia i Brittish Airways. Fusió? preguntar-me si podia ser una fusió és el primer que em va venir al cap, però així era com ho indicaven la totalitat de diaris espanyols. Vaig mirar per Internet alguns diaris anglesos, i també en aquest cas veia que el que predominava era el "merge". Diplomàcia financera? Segurament, caldrà veure com acabarà el que es preveu un "llarg" procés, però el fet que es seguirà mantenint la marca Iberia, pot ser una bon indicatiu de per on va la cosa.
Per això aquest matí em llegia amb cert somriure sarcàstic l'article de Ramon Tremosa, "Noces d'Iberia", on qüestiona parlar de fusió entre les dues companyies.
La setmana passada Iberia (IB) va anunciar, poc abans que Gas Natural
comprés Unión Fenosa, una suposada fusió amb British Airways (BA), que
algun diari madrileny fins i tot va presentar com una "fusió entre
iguals". Qui mana a IB és Cajamadrid, controlada per la Comunitat de
Madrid: llàstima que ara la presidenta, Esperanza Aguirre, com alguns
partits polítics, patronals o sindicats, no ens hagin obsequiat amb
discursos sobre seus d'empreses en "territori nacional": la premsa
britànica parla sense embuts de compra d'IB per part de BA, que el
domicili fiscal se situarà a Londres i The Financial Times parla directament de "la fi del nacionalisme econòmic espanyol" de la caixa madrilenya a IB.
Potser l'opció de BA era la pitjor per l'aeroport del Prat a curt termini, però a llarg termini arribarà el moment en què AENA i BA acabaran en conflicte. El model centralitzat és un llast per qualsevol economia que es vulgui dir eficient. Tard o d'hora s'acabarà imposant la lògica comercial.
LA GLOBALITZACIÓ VA MOLT DE PRESSA i l'aviació és uns dels sectors on
més ràpidament es visualitzen els canvis. Si a l'octubre de 2007, arran
de l'adjudició d'AENA de la T-Sud del Prat, vaig escriure que la T-Sud
esdevindria la T-5 de Barajas, ara podem començar a escriure que la T-4
de Barajas, amb la compra d'IB per BA, pot esdevenir la T-6 de
Heathrow: tot i la nova T-5, Heathrow està saturat i Barajas té camp
per créixer. I els catalans què? Com més anglosaxó i menys ibèric sigui
el nostre mercat aeri millor: per als anglosaxons la realitat i el
mercat solen passar al davant dels projectes centralistes d'Estat. Als
nord-americans que vénen de creuer a Barcelona, per exemple, ja no els
poden fer passar com fa uns anys per Barajas.
Fa uns dies rebíem la bona notícia de la detenció del criminal Radovan Karadzic. Avui llegim a Vilaweb les acusacions del govern de Ruanda del que molts sospitàvem, la implicació de Mitterrand, i també de Villepin, en el genocidi. Per altra banda, l'Audiència Nacional, a part de crear sospites sobre l'esport de la pilota basca, ha admès a tràmit una querella contra alts càrrecs xinesos per la represió al Tíbet. En canvi, al nostre país, hem de veure com els criminals es van morint pacíficament al llit, amb comprensió, sense que ningú hi faci res. Fins i tot els fan homenatges, i donen nom a estadis de futbol que ressonen per tot el món.
A la versió digital de l'Avui, cap de les tres notícies està en portada.
Conclusió: Les tres notícies són d'una gravetat similar. Tanmateix, tant "El Periódico", com "La Vanguardia", prefereixen destacar una notícia que no es produeix al nostre país.
Un recull d'exemples del que passa quan s'escullen presidents que no saben cap altre idioma que el propi. Certament, amb en Pujol i en Maragall, això no passava.
He de reconèixer que darrerament m'està agradant com el conseller d'Economia Antoni Castells està portant la negociació del finançament. Millor dit, m'agradaria, si no tingués la sospita que el PSC ens està enredant una vegada més amb una altra ambiciosa i ben orquestrada operació de marketing polític. Anar rumiant, he recordat un vell apunt, tot just de fa un any, on comentava el tema de la disposició addicional tercera de l'estatut andalús, via l'article de Raimon Carrasco, de la multiplicació dels pans i el peixos. Se'n dedueix que a la disposició addicional tercera de l'Estatut de Catalunya no li queda altre camí que la retallada del Tribunal Constitucional, o bé que ens acabin dient que és d'impossible aplicació. Molt em temo així que el paper tenaç del conseller, no és més que la línia política marcada per certs ideòlegs del PSC, molt maquiavèlics.
A la continuació de l'apunt, deixo l'article sencer de Raimon Carrasco, resulta molt aclaridor:
Veure aquests dies com els mitjans han tractat la croada contra Laporta, comparat amb la poca atenció que ha merescut la fusió entre vueling i Clickair, dóna una bona mesura de l'estat psicòtic del país. Aquest dies, polítics, periodistes, tertulians i intel·lectuals, ens han recordat repetidament que una persona que es baixa els pantalons en un aeroport, no pot ser president del Barça. Tan entusiasmats estaven amb la comèdia, que no han pogut advertir que el gol ens el ficaven per una altra banda. I en tenim un bon grapat que ja fa mesos -i anys- que els pantalons els tenen abaixats permanentment amb el tema de l'aeroport; presidents, consellers, ministres, alcaldes, i fins i tot algun cap d'oposició.
Fa un parell d'anys teníem el catalans una companyia aèria. D'acord que no era gran cosa, tot just 10 avions, i tampoc és que puguem dir que fos tot un exemple de catalanitat. Però com a mínim era la primera aerolínia creada a Catalunya, i el que és més important, l'única amb seu social al país.
Per a Iberia, AENA, i segurament per extensió, també pel PSC, era evident que això era una nosa. Hauria estat poc justificable que AENA es dediqués a prioritzar Iberia en el repartiment de slots, quan a casa teníem una empresa pròpia que començava a fer el seu camí. Era clar que calia tallar com fos el tema, una companyia de baix cost, amb uns bons serveis, i ben gestionada, podia ser un problema per la juràssica Iberia i pel centralisme d'AENA. Així Iberia decidí abandonar l'aeroport del Prat i es creà l'aerolínia de baix cost, Clickair, amb seu social al Prat de Llobregat, per prioritzar la nova companyia en l'adjudicació d'AENA de la terminal Sud. (Podeu recordar l'article "Drets històrics d'Iberia" de Ramon Tremosa).
De tot això en fa només un parell d'anys. El pas de Clickair pel món de les aerolínies ha estat tan fugaç com clar era el seu objectiu: Aconseguir el control per part d'Iberia de la terminal Sud, ofegar Vueling per evitar el seu creixement. Durant mesos els responsables de Vueling es van estar queixant que el principal problema per Vueling era la competència directa de Clickair, i la duplicitat de vols que tenien amb aquesta companyia. Podeu veure per exemple a l'Avui de fa gairebé un any, "Vueling perd un terç del seu valor pels pobres resultats", on podeu llegir, segons un portaveu de la companyia: "El que més mal ha fet a la companyia, segons el portaveu, no han estat les low cost
clàssiques Ryanair i Easyjet, sinó l'entrada de Clickair al mercat
-establerta al Prat, igual que Vueling, i competència directa- i els
baixos preus de Spanair, que no és del segment del baix cost".
Posteriorment va arribar el nomenament de Piqué com a director de la companyia, ja amb la clara intenció d'orientar la fusió, que tothom ha trobat lògica i justa, i no ha merescut ni una engruna de crítica. Tanmateix els resultats han estat que Iberia a partir d'ara control·larà més d'un 40% de la companyia resultant, que es continuarà anomenant Vueling, i farà que Iberia tingui sota control el 42% dels vols del Prat. En resum, tot el procés ha servit per acabar regalant una companyia catalana a una espanyola. AENA podrà seguir imposant el seu model radial per amagar els costos de la faraònica T4, i Iberia podrà decidir quan vulgui, canviar la seu social de Vueling. Veurem finalment com acaba tot plegat, depenent en quines mans acabi Iberia, però és clar que els polítics madrilenys no es deixaran perdre el control de la companyia espanyola. No faran el préssec, com els nostres han fet a Catalunya.
En símils fubolístics, seria com si el Barça hagués regalat en Messi, Xavi, i Puyol al Real Madrid, i encara els hagués pagat uns quants milions d'eurons per què els poguessin pagar la nòmina. L'única diferència és que en aquest cas ningú demana la dimisió del President.
El passat dimarts Ferran Mascarell publicava un interessant article, "Federalisme plurinacional", convidant el PSC a implicar-se en una solució federalista que obligaria a CiU a sortir de la seva ambigüitat nacional. No dubto de la bona fe i les bones maneres de l'article de l'ex-conseller, tot i que el trobo excessivament innocent. El problema de plantejar un sistema federal, no és pas Catalunya, o els partits catalanistes, és una Espanya on mai realment hi ha existit un corrent de pensament que es pugui assemblar en res a un sistema federal. I és cert que existí una esquerra espanyola de caire federal, però el que s'oblida en l'article -és simptomàtic que no hi surt cap nom d'aquest federalisme del segle XIX que es reivindica-, és que aquesta fou d'inspiració marcadament catalana. La Castella castellana mai ha mogut ni un sòl dit en aquesta direcció, i és que és contrari a la seva pròpia essència.
El que he trobat francament divertit és que en "Joan Ferran" pengés l'article al seu bloc amb el títol,MOLT BE FERRAN MASCARELL. Tinc el dubte si el BE sense accentuar és un símptoma d'aprovació, o potser l'està comparant amb un corder. El cert és que aquest senyor és diplomat en història, i si el dia que tocava el federalisme va assistir a classe, hauria de conèixer molt bé el federalisme de "Valentí Almirall" i "Antoni Rovira i Virgili", i hauria de saber a bastament que aquesta mena de lectures subversives, provocarien en bona part de la milítància socialista uns greus atacs d'hurticària, amb tendència a supurar, en una crosta nacionalista de considerables dimensions.
Mirant ahir diumenge a TV3 el programa especial de la moció de censura, vaig trobar una escenografia ben curiosa. Tres tertulians asseguts en tres cadires, al Camp Nou, amb una ventada que xiulava premonitòriament com si s'ho hagués d'endur tot. Al centre l'actor Pep Munné, en xancletes, a la seva esquerra l'ex director d'El Periódico, el gran Antonio Franco, i a la dreta l'ex-director polit i ben planxat de la Vanguardia, Lluís Foix. Després ens vindran amb els renecs habituals del políticament correcte, dient que no s'ha de barrejar esport i política, però curiosament ens trobem amb dos periodistes que poc tenen a veure amb la secció d'esports, i molt amb la de política. O sigui que ja podem intuïr de què anava la cosa.
Comença el parlament Antonio Franco amb una declaració d'aquelles universals:
- "Avui és un gran dia de la democràcia!".
Ràpidament en Lluís Foix corroborà:
- "Avui ha estat una jornada d'exemple de normalitat democràtica".
Sembla que tot els havia sortit rodat, però no prou com per fer fora el president, així que calia apel·lar a la paraula màgica, "democràcia". Tota una declaració d'intencions del país que tenim, devem ser l'única nació del món on la democràcia és una moció de censura al president d'un club de futbol. En fi, i així ens va, sort que en Pep Munné va fer una gran actuació, amb contundència i amb aquell punt de nerviosisme neuròtic dels seus personatges, sentencià reblant el clau:
- "No es jutja la gestió de la junta directiva ni del president, es jutja la persona de Laporta. No hi ha cap argumentació econòmica entre els partidaris de la moció de censura. El problema està en certs periodistes que han creat aquest estat d'opinió".
Evidentment, el fet d'haver assenyalat els "periodistes" com a principals responsables provocà la reprovació i indignació del parell de sauris que desqualificaren sense contemplació l'argumentació de l'artista. Com si el periodista fos una mena gurú intocable, i la resta de mortals no tinguéssim el dret a valorar les seves actuacions, de la mateixa manera que ells jutgen la dels altres.
Per postres vaig tenir la pensada d'escoltar que en deien a la SER d'això del Laporta. Molt significatiu que a Madrid estiguin tan interessats en aquest tema. Literalment vaig escoltar:
- "Por dignitat democrática, Laporta debería dimitir. No puede ser presidente con un 60% de los socios en contra".
Aquests sí que són uns bons hooligans de la democràcia, demòcrates, però només per al que els convé. No podrien aplicar la mateixa lògica a les seleccions esportives catalanes?
El problema actual d'allò que anomenem "esquerra", és l'abús d'estètica. La saturació de missatges paternalistes, igualitaris i internacionalistes, ha acabat per crear una mena d'individu que ja només funciona a cop d'eslògan. Mutilada la capacitat crítica de la persona, s'arriba a la conclusió, que efectivament viuríem en el millor dels mons, si no fos pels altres. La possibilitat de no fer res llavors esdevé la millor forma de defensar la igualtat social, per alienació.
Fragment de l'article "L'empresa a TV3" de Jaume Argerich, a l'Avui:
Dins de les sèries de la nostra hem vist empresaris grans i
petits i executius: cap col·lectiu n'ha sortit ben parat. Els grans
empresaris de sectors com el cava o l'editorial maten, roben i
extorsionen, en la millor tradició de la màfia calabresa. Els petits
empresaris tampoc queden gaire bé. En una de les darreres sèries, un
dels personatges, caracteritzat com el ric del poble, es dedicava a fer
negocis poc clars o perjudicials socialment (purins, especulació
immobiliària o prostitució), tot enganyant a tothom. També han sortit
emprenedors que fan curses il·legals de cotxes amb el seu Porsche i
executius que utilitzen delinqüents per fer sabotatges.
En ficció s'han de generar personatges i simplificar situacions,
però curiosament només empresaris i emprenedors són sistemàticament
dolents. El perill és que, quan aquesta visió és tan persistent, acaba
impregnant la percepció del públic i els valors compartits. Potser és
un problema de desconeixement o potser és més greu i a TV3 estan
convençuts que els empresaris són així.
Aquests buròcrates de la UE ens volen fer tornar al segle XV:
"La reducción de la jornada de trabajo puede seguirse a través de les
Estatutos de la ciudad de Zaragoza: el de 1475, renovando uno de
Fernando I, manda que los jornaleros salgan al toque de prima en la Seo
y que no vuelvan hasta después de puesto el sol; en el de 1577 se
redujeron a ocho las horas de trabajo, incluyéndose en ellas la ida y
estancia en el campo; en 1582 se autorizó a interrumpir el trabajo para
tres bebidas, que en total serían de una hora, con lo que la jornada se
reducía siete horas. En 1640 ya
se quejaban los propietarios de que los jornaleros apenas trabajaban
cinco horas, y lo que hacían era poco, caro y malo, por lo que los
productos del campo en Zaragoza salían a más precio que los de fuera de
la ciudad. En 1787 cuenta Casamayor que los obreros agrícolas de
Zaragoza regresaban a sus casas a la una del mediodía, a pesar de los
elevados jornales que cobraban".
Doncs trobo que el que diu el senyor Hunold és bastant similar al que diuen una bona part dels veïns de Barcelona. Per això no entenc que a un l'anomenin "nazi" i en canvi amb els altres continuem amb allò de "compañero", "demócrata", "no-nacionalista", "constitucionalista", "popular", "ciudadanodelmundo", "ciudadanouniversalista", o "socialistaobreroespañol". No entenc que amb uns perdem les formes i amb els altres siguem respectuosos. Pel que hem pogut llegir la majoria de mitjans espanyols, tant a l'esquerra com a la dreta, estan d'acord amb les declaracions del senyor Hunold. Tampoc el govern espanyol ha demanat cap rectificació al responsable de la companyia, senyal que hi estan d'acord.
Em sembla molt bé que es critiquin les polítiques d'immigració del nou govern italià (El gobierno acusa a Berlusconi de aplicar una política 'xenófoba' con los inmigrantes), però també estaria bé que es miressin el propi melic. Llegiu per exemple la següent notícia de setembre del 2007 del diari "El País", diari poc sospitós de ser gaire amic de Berlusconi i contrari al govern de Zapatero:
Que en Jaume Roures és independentista no ho afirma aquest humil blocaire, ho diu tot un senyor intel·lectual com és l'Arcadi Espada, en concret l'anomena "El avispado independentista Jaume Roures" en un article delirant i eclèctic, Ajo y nardo, que el podeu trobar al bloc que té l'il·lustre personatge penjant del diari "El Mundo". Significatiu com dirigeixen tota aquesta mala bava, i tot per una comèdia on hi surten quatre paraules en català, això és inacceptable per qualsevol espanyol de profit que no pot admetre aquestes diatribes indigenistes. No li coneixia a Jaume Roures aquestes tendències independentistes, però bé, si és cert que ja ni l'esquerra (llegir per exemple l'article "Woody Allen, ese catalán", al diari "El País") ni la dreta espanyolistes el volen, doncs benvingut sia, ja hi haurà qui el rebrà amb els braços oberts. Si ens marquen tan enllà la línia on comença l'independentista, després no s'estranyin que acabi guanyant el sí en un referèndum d'autodeterminació, amb una diferència escandalosa. Jo la veritat és que no confio gaire en la capacitat de l'independentisme català, en canvi tinc una confiança cega en el separatisme espanyol. Em sembla que si aquests castellans no renoven d'intel·lectuals, serà molt senzill, només cal esperar que ens facin a tots independentistes.
Aquest home cada dia fa més por. Frivolitat, populisme, demagògia, i el pitjor de tot, unes poques ganes d'afrontar els problemes de cara que ens pot deixar a tots amb el cul a l'aire. Aquest abús del "semos los más mejores", ens acabarà portant de cap al precipici.
Continuant amb el tema de les hipoteques. Una altra de les afirmacions que hem escoltat aquests dies, i seguirem escoltant, és el de demanar que les autoritats no ajudin els principals causants de la crisi. Però, en aquest cas, exactament, qui són els principals causants? Com en determinem els culpables? 
Sovint la gent s'emprenya quan algú fa l'afirmació de què avui en dia no té sentit la divisió entre dretes o esquerres. No es vol veure que aquest maniqueísme fanàtic amaga altres interessos, ni l'esquerra avui defensa valors propis del progressisme, ni la dreta és prou hermètica com per no entendre que per guanyar eleccions a voltes cal explorar espais més propis de l'esquerra. De fet, avui en dia, esquerra i dreta no són més que dos lobbies econòmics enfrontats però perfectament esmolats per un repartiment precís i compartit del poder. En aquest sentit els diferents grups mediàtics juguen un paper fonamental en el procés d'adoctrinament del potencial votant, així ser d'esquerres o dretes no vol dir gaire més que estar sempre d'acord amb els postulats de determinat diari, canal de ràdio o televisió. El teu gurú decideix que és pensar correctament, i posteriorment actues en consequència. Habitualment ja no hi ha comunicació entre els individus que estan a un costat o l'altre, tot intercanvi comunicatiu es redueix a simples retrets. Gràcies al poder de la imatge, la paraula escrita o les ones hertzianes, s'ha anul·lat prèviament la possibilitat d'un pensament crític i independent. Tant és així que sovint es produeix un solapament entre esquerres i dretes, sense que arribi a esdevenir un escàndol, és a dir, es pot arribar a donar el cas que en moments puntuals esquerra i dreta s'intercanvïin papers sense que en cap moment el potencial votant ni ho arribi a percebre.
Ens hauria de donar explicacions l'alcalde de Barcelona Jordi Hereu. En el seu dia es va penjar la bandera gai a l'ajuntament de Barcelona. Hi estic molt d'acord perquè és la bandera d'una part significativa de la ciutat, que es mereix que com a mínim un dia l'any les institucions li facin aquest petit homenatge. Però és obvi que aquesta bandera no representa tots els ciutadans de Barcelona, i això és contradictori amb 
Caldria ja que els mitjans comencin a parlar de "Ciudadanos-Partido de la Ciudadania" com un partit d'ultradreta. Segueix els mateixos paràmetres que qualsevol dels partits ultradretans que corren per Europa. L'única diferència és que en el cas de C's el pitjor dels indesitjables no és l'immigrant (de moment), són els propis naturals del país, o aquells que no mostrin un grau d'espanyolitat prou adient. 
Sembla mentida que en tants anys encara no hem après com funciona el
raonament dels nostres veïns, i com afronten els conflictes amb
Catalunya. El tema del finançament no amoïna, no preocupa, i per tant
no cal ni que sigui una notícia important. De fet, que Catalunya tingui
un mal finançament, és considerat un fet positiu per la majoria de la
població espanyola -inclosa una bona part de la catalana-. Que tinguem
problemes en el finançament de la sanitat, que no hi hagi diners pels
ajuts als malalts dependents, que l'ensenyament estigui en una situació
precària, que els preus dels peatges siguin abusius, o que la RENFE al
nostre país sigui un desastre, a la resta de l'estat -i bona part de
Catalunya- es rep amb un ample somriure que denota un clar sentiment de
revenja de l'absolutisme centralista cap a les minories no
castellanitzades. Espanya entén que aconseguir frustrar qualsevol
millora en el finançament català és una nova victòria de la "nació"
espanyola. Així que no hi ha res a fer, si es vol aconseguir alguna
millora hauran de començar a pensar els nostres polítics en
procediments inèdits, els que ja coneixem no aconseguiran res més que
una lleu millora temporal que d'ací uns anys -quan ja estiguem per sota
de la renda mitjana- no suposarà cap benefici, ans al contrari, una
nova hipoteca pel futur. Cal entendre que sense una mobilització
ciutadana no hi ha res a fer, però tampoc hi pot haver mobilització amb
uns mitjans de comunicació entregats al poder central. Sense un canvi
urgent de sentit no hi haurà res a fer, el procés de provincianització
i inculturalització del país avança a passos de gegant. Així s'èntén
que hi hagi qui digui que això de Catalunya és una "tonteria", i en
canvi els joves del país es pensin que el fet de fer passar una
piloteta per una cistella sigui més important que el futur del nostre benestar.
Recordo fa anys, tot just quan començava la meva vida laboral, una tarda es va presentar a l'oficina el gerent de l'empresa. Al crit de què tenia una decisió important a comunicar-nos va reunir tothom al seu voltant, fent una rotllana. Era per dir-nos que la empresa s'havia fusionat amb una multinacional estrangera; ens ho va plantejar com una bona oportunitat per nosaltres, que ens obria noves perspectives laborals i potser la possibilitat d'entrar en projectes internacionals. Un dels companys va repetir la paraula "fusió" amb cert to sarcàstic, així que quan vam tornar als nostres llocs de treball i vam començar a buscar informació de la multinacional amb la que ens fusionàvem, ens vam trobar amb la sorpresa que l'empresa en qüestió, facturava 10 vegades la nostra. No semblava gaire una fusió, tot i que aquesta fou la paraula utilitzada durant tot el procés. Que fou una venda ho vam poder comprovar els següents mesos, on la nova empresa mare es va dedicar a "saquejar" tot el que pugués vendre de les nostres oficines, sense invertir ni un ral en nou equipament, i sense fer res per millorar les nostres condicions al lloc de treball. Prou es van cuidar d'evitar que les nostres oficines acabessin plenament integrades en la nova estructura, de manera que al cap d'un parell d'anys ja tornàvem a estar en venda, en pitjors condicions laborals, i amb futur incert.
Fa uns dies rebíem la bona notícia de la detenció del criminal Radovan Karadzic. Avui llegim a Vilaweb les 
He de reconèixer que darrerament m'està agradant com el conseller d'Economia Antoni Castells està portant la negociació del finançament. Millor dit, m'agradaria, si no tingués la sospita que el PSC ens està enredant una vegada més amb una altra ambiciosa i ben orquestrada operació de marketing polític. Anar rumiant, he recordat un vell apunt, tot just de fa un any, on comentava el tema de la 
Veure aquests dies com els mitjans han tractat la croada contra Laporta, comparat amb la poca atenció que ha merescut la fusió entre vueling i Clickair, dóna una bona mesura de l'estat psicòtic del país. Aquest dies, polítics, periodistes, tertulians i intel·lectuals, ens han recordat repetidament que una persona que es baixa els pantalons en un aeroport, no pot ser president del Barça. Tan entusiasmats estaven amb la comèdia, que no han pogut advertir que el gol ens el ficaven per una altra banda. I en tenim un bon grapat que ja fa mesos -i anys- que els pantalons els tenen abaixats permanentment amb el tema de l'aeroport; presidents, consellers, ministres, alcaldes, i fins i tot algun cap d'oposició.
El passat dimarts Ferran Mascarell publicava un interessant article, "
Mirant ahir diumenge a TV3 el programa especial de la moció de censura, vaig trobar una escenografia ben curiosa. Tres tertulians asseguts en tres cadires, al Camp Nou, amb una ventada que xiulava premonitòriament com si s'ho hagués d'endur tot. Al centre l'actor 
El problema actual d'allò que anomenem "esquerra", és l'abús d'estètica. La saturació de missatges paternalistes, igualitaris i internacionalistes, ha acabat per crear una mena d'individu que ja només funciona a cop d'eslògan. Mutilada la capacitat crítica de la persona, s'arriba a la conclusió, que efectivament viuríem en el millor dels mons, si no fos pels altres. La possibilitat de no fer res llavors esdevé la millor forma de defensar la igualtat social, per alienació. 
Aquests buròcrates de la UE ens volen fer tornar al segle XV:
Doncs trobo que el que diu el senyor Hunold és bastant similar al que diuen una bona part dels veïns de Barcelona. Per això no entenc que a un l'anomenin "nazi" i en canvi amb els altres continuem amb allò de "compañero", "demócrata", "no-nacionalista", "constitucionalista", "popular", "ciudadanodelmundo", "ciudadanouniversalista", o "socialistaobreroespañol". No entenc que amb uns perdem les formes i amb els altres siguem respectuosos. Pel que hem pogut llegir la majoria de mitjans espanyols, tant a l'esquerra com a la dreta, estan d'acord amb les declaracions del senyor Hunold. Tampoc el govern espanyol ha demanat cap rectificació al responsable de la companyia, senyal que hi estan d'acord.
Quina barra té aquesta senyora!
