El passat 2 de maig Francesc de Carreras escrivia a La Vanguardia unes dades falsejades -que no és el mateix que dir falses-. Si examinamos el número de funcionarios contratados podemos ver
que desde el año 2003 han pasado de 126.510 a 178.948 y los altos
cargos de 149 a 236. ¿Hay justificación para ello?
Falsejades, perquè no es pot parlat d'augment del funcionariat ignorant l'augment de la població d'aquests darrers anys, i sense tenir en compte el volum de les competències transferides ni comparant amb la resta de comunitats autònomes. Tal com podíem llegir a l'Avui, Catalunya és la comunitat autònoma amb un percentatge menor de funcionaris per treballador. (Catalunya 9,79%, Madrid 15,73%, Extremadura 28,68%). Les dades són prou clares, i demostren la poca sensibilitat de La Vanguardia, publicant articles d'un personatge que no és capaç ni de contrastar les dades que publica. Un lamentable desprestigi pel diari de tenir uns articulistes tan poc rigorosos. Si us llegiu l'article sencer, podreu comprovar l'estil habitual d'aquest venedor d'enciclopèdies. Aprofitant l'escandol de l'encàrrec -suposadament fraudulent-, de certs informes de la Generalitat -"El cultiu de la xufla", "l'estudi del ratpenat nan" o el dels "10 arguments pel foment dels joguets no sexistes"-,
carregava contra l'administració autonòmica titllant-la de
malgastadora. Crítica que trobaria ben raonable si apuntés en altres
nivells de l'administració, o en comparació amb altres autonomies. En el fons no és més que un pamflet anti-catalanista, només critica una administració concreta, quan ja sabem prou sobradament els catalans quina és l'única que funciona.
A
l'article, al mateix nivell que el ratpenat nan, hi situava els
estudiants de la Bressola de la Catalunya Nord, o les seleccions
esportives catalanes. Així aconseguia crear la sensació en el lector
que si els nostres hospitals no funcionen correctament, encara
existeixen els barracons escolars, o el funcionament de la RENFE és
deficient, és conseqüència de subvencionar escoles catalanes més enllà
de La Jonquera.
Quizás no estamos sólo ante el caso de los informes, puede ser que
estos sean simplemente la punta de un gran iceberg de 33.000 millones
de euros, cerca de seis billones de pesetas, el presupuesto de la
Generalitat para este año, porque también encontramos subvenciones
sorprendentes. Por ejemplo, la Plataforma Pro Seleccions Esportives
Catalanes, una entidad privada, ha recibido en los últimos cinco años
de Govern tripartito más de cuatro millones de euros. Justamente
anteayer se le concedieron 1,2 millones y, además, disfrutan de un
espléndido local de 300 metros cedido por la Generalitat en un lujoso
local del Eixample. ¿Son ciertamente una prioridad las selecciones
deportivas? En este año 2007, también Vicepresidència de la Generalitat
ha concedido subvenciones por más de dos millones de euros a entidades
culturales de fuera de Catalunya (de Aragón, Baleares, Valencia y sur
de Francia) con el fin de reforzar su identidad catalana. Entre ellas
destaca la Fundació La Bressola, que el pasado octubre recibió 2,9
millones de euros y que hace una semana volvió a ser subvencionada con
625.800 más, para escolarizar a 600 alumnos en ocho colegios del sur de
Francia. Mientras, en Catalunya, miles de estudiantes están
escolarizados aún en 802 barracones escolares.
En aquests temps que sembla que certs mitjans catalans i castellans tenen la pell tan fina, i tan preocupats estan pels regidors de Torredembarra, crec que seria de justícia exigir que el senyor Francesc de Carreras i La Vanguardia demanessin perdó públicament per haver criticat les ajudes als infants de la Catalunya Nord, que com a ciutadans de nacionalitat catalana, tenen tot el dret a rebre. O és que no és català tot el que viu i treballa a Catalunya, i ho vol ser?
A la fotografia un exemplar de Cinfalepro comú (pluriselvus pidginizzatus). Diuen que corren alguns exemplars per Barcelona.
Là, nel ristretto e promiscuo spazio, sono nati
amori alquanto inconsueti.
Il Cinfalepro è il frutto di uno di questi amori.
Il suo papà era un cinghiale
la sua mamma una lepre
e un nonno era un fagiano.
Ja hi tornem a ser amb la conya semestral del "manifiesto" per
una "lengua común". Els intel·lectuals ens diuen tot saberuts, quatre
professors d'una universitat decadent i un bufó, que es veu que són uns grans experts en sociolíngüística i dret constitucional. S'entén que la premsa madrilenya -encara nostàlgica de la desfeta de Cuba i els últims de Filipines- s'entretingui amb aquesta mena de sainet. Els protagonistes s'airegen una mica pels mitjans de comunicació, ens recorden que encara hi són, i encara hi haurà qui en traurà bons contractes, i qui blindarà la seva posició privilegiada treballant per l'administració. El que ja no és tan normal és que piquin tan fàcilment els mitjans catalans. De vegades no saps si és que també els interessa tot aquest bròquil, o és que no acaben d'entendre ben bé de què va la funció.
Així per exemple al diari Avui -escullo aquest diari, però podria ser qualsevol altre-, ens dóna el titular: "Intel·lectuals de Madrid signen un manifest en defensa del castellà". Es mereixen aquests actors un titular tan amable? A quanta gent el prestigiós diari català dóna aquest tracte preferencial d'intel·lectual? I no és que sigui erroni, però la definició d'intel·lectual és tan àmplia i arbitrària que hi podríem encabir perfectament, tant en Fernando Savater, com la Carmen de Mairena, com en Ronaldinho. Segons el DIEC2:
intel·lectual
1 adj. [LC] [FS] Relatiu o pertanyent a l’enteniment. Treball intel·lectual. 2 1 m. i f. [LC] [FS] Persona dedicada a les coses intel·lectuals, al coneixement. 2 2 m. i f. [LC] [FS] Persona
que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i
d’influir críticament en l’opinió mitjançant l’assaig o la presència en
els mitjans de comunicació.
Per què ho fem servir en uns casos i en els altres no? Sembla com si això de signar un manifest en contra del català dongués una mena de prestigi extra.
Per altra banda, la segona part del titular: "en defensa del castellà". Ja és correcte aquesta proposició? Aquests senyors defensen el castellà? Jo més aviat diria que el que estan aconseguint és ridiculitzar-lo. Amb aquesta mena de documents de caire colonial, victimista, gairebé diria grotescament paranoic. La veritat és que més aviat tremolaria pel futur del castellà si és aquesta la gent que l'ha de defensar.
No val la pena que perdem gaire el temps amb aquesta mena de "bufonades" ridícules. Però, si us plau, pel proper manifest, podríem escriure un titular que no magnifiqui les obscures intencions d'aquests senyors? No seria més correcte escriure: "Personalitats espanyoles signen manifest en contra de les llengües co-oficials"?
Sovint escoltem a Barcelona la discusió entre els partidaris del multiculturalisme i els detractors, i és ben coneguda la postura dels diferents partits polítics en aquest sentit. Tanmateix sembla que mai es plantegi el dubte si realment existeix aquest multiculturalisme, o és una quimera governamental, com la sequera. Si grates una mica, busques, i compares, el que veus en realitat és un projecte uniformitzador que utilitza el multiculturalisme com a excusa. La prova està en la jerarquització de les cultures que hi ha al nostre país, sembla que hi ha unes de políticament correctes que cal potenciar. I unes altres, poc atractives -fins i tot diria subversives-, que cal eliminar del debat el més aviat possible. Si observes atentament veus que el projecte multicultural de la ciutat de Barcelona és poc més que una barreja entre una fira de moda, una gastronòmica, varietat de combinats alcohòlics, i moltes ganes de ballar. És com una actualització i modernització dels "bailes y trajes típicos regionales" del franquisme. Poc importa quina és la manera de veure el món dels nouvinguts, si escriuen poemes o fan ballet. El que interessa és promoure un nou tipus de cultura inventada, planificada, "asèptica" i "sense crosta". Una cultura dirigida.
Valgui com a exemple aquest article de "Joan solà" al suplement de "Cultura" del diari "Avui":
El propassat dia 8 dos membres del moviment associatiu amazic de Catalunya, Asmaa Aouattah i Abdelouahed el Alaoui, van assistir a un "congrés dels drets humans al món àrab" celebrat a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Per començar, "món àrab" és una designació poc afortunada si no en volem excloure d'arrel l'extens món amazic, els kurds i altres. Tots dos assistents van patir en aquesta celebració una de les infinites humiliacions diàries que hem de suportar ells i nosaltres a casa nostra mateix. Al congrés s'hi usava l'àrab, el castellà i l'anglès. L'Asmaa va intentar parlar en català. Impossible: en va ser "dissuadida" unànimament i el moderador li va demanar que parlés en la seva llengua, que ell es pensava que era l'àrab. Així que ella va començar a parlar en amazic (la seva llengua), la barrera va ser encara més violenta, inclòs l'insult de dir-li que l'amazic no és una llengua. Aleshores va intentar expressar en castellà uns quants greuges d'aquell congrés, sobretot la vulneració dels drets humans dels amazics, i tampoc, car "aquí -li replicaven- es parla dels drets en general, no pas d'ètnies ni de dialectes" L'Abdelouahed duia la resolució del Parlament de Catalunya en favor de la llengua i la cultura amaziga. Vana pretensió de llegir-la: ni tan sols li van donar la paraula. I ell, naturalment, va abandonar el congrés, per no abandonar la dignitat.
Déu n'hi do! I això en un congrés sobre drets humans. Quina mena de personal corre per les nostres universitats!
Fa feredat veure quina mena de fauna corre per les universitats del nostre país. I el pitjor és que arribin a poder publicar en diaris prestigiosos. Un bon exemple de com manipular la realitat per defensar un règim totalitari i violent.
Abans de la revolució comunista regia allí un feudalisme brutal
mantingut per la complicitat entre terratinents d'una teocràcia budista
i d'una aristocràcia tibetana, amb esclavitud, explotació sexual i
grans desigualtats socials. No era ni és la Shangri-la inventada per
Hollywood. El respecte a la diversitat no hauria de tolerar pràctiques
incompatibles amb els drets humans, siguin tradicionals o no, i tant la
cultura tibetana com el govern xinès han violat els drets humans.
Primer de tot ens parla de revolució comunista, no d'una ocupació o invasió militar. Es refereix a l'antic Tíbet com un règim feudal, com si fos l'únic país del món amb un passat feudal. Després ens parla de teocràcia budista, aristocràcia, esclavitud i explotació sexual (?); com si la Xina actual fos un exemple de tolerància, com si no existís una teocràcia comunista i una aristocràcia de partit únic. El més indignant però és que acusi la "cultura" tibetana de violar els drets humans, com si els que violen els drets humans no fossin les persones, sinó les cultures, i en concret les cultures que no li agraden i creu inferiors. És aberrant, per justificar-se compara la cultura tibetana amb el govern xinès. Com no hi ha ningú a acusar per la banda tibetana, cap nom, hi fica a tot el poble tibetà a l'alçada dels crims del genocida Mao Zedong.
El més hilarant per això arriba quan acusa dels aldarulls a empreses relacionades amb la CIA (Serà el Carrefour un agent imperialista i neocon infiltrat entre nosaltres? Amb Sarkozy al govern ara tot lliga, la confabulació judeo-masònica, l'imperi del mal contra els professors universitaris marxistes de l'Autònoma!) EL DALAI-LAMA HA ESTAT incapaç de fer valer la ideologia que ell
defensa, i ja no compta amb el suport incondicional dels seus
seguidors, ni de la població autòctona. L'intent d'organitzar
manifestacions que aprofiten la proximitat dels Jocs Olímpics, amb
l'ajut d'empreses associades amb l'entorn de la CIA, ha produït una
situació que demostra que la realitat tibetana és molt diferent del
relat promulgat des de l'exili, i que la cobertura dels fets ha estat
interessada. La frustració dels tibetans té molt més que veure amb el
mal repartiment de la riquesa que amb la repressió cultural.
I com sempre hem de treure a relluir els clàssics, l'Iraq i Guantánamo. Com si d'això en tinguessin la culpa els 120.000 tibetans a l'exili.
Mitjans de
comunicació han distorsionat i manipulat les notícies, mentre que
ignoren situacions com l'Iraq o Guantánamo.
I per acabar el sermó, la culpa, com sempre, havia de ser: "dels nacionalistes". (I dels 23 anys de govern de CiU, li ha faltat dir!)
LA POBLACIÓ XINESA percep aquest tractament parcial i incomplet dels
fets com un insult a la seva sobirania i creixen els sentiments
nacionalistes i populistes que preocupen tant el govern xinès com els
dissidents, perquè el nacionalisme populista i visceral és l'única
força ideològica que podria convertir-se en rival del Partit Comunista
en cas d'una crisi. En fi, una vergonya d'article indigne d'un diari com havia estat l'Avui.
És fascinant comprovar com als "progres" els cau la baba amb la monarquia, la separació de la Infanta Elena portada a l'edició digital del diari "El País", segurament demà també serà portada en paper. Els catalans no-emprenyats demà es faran un bon fart de comentar la notícia, bull el socialisme-monàrquic, el que realment preocupa al progressisme d'esquerres d'aquest país són els problemes familiars del borbons, evidentment després no tindran temps per manifestacions que semblen coses de catalanistes, fets i no paraules. Marichalars i Chávezs és el que interessa a la gent, i no les "monsergas catalanistas". Sort que tenim un diari "seriós" com és" Vilaweb" que ignora les notícies del safareig aristòcrata.
És l'hòstia això del no-nacionalisme, si et poses l'etiqueta ja quedes absolt i ja pots escarnir i ridiculitzar impunement aquells que no pensen com tu, i a més fer-ho en nom de la modernitat i la comunicació. Es veu que si algú canta en una llengua que no sigui l'anglès o el castellà, segons aquest personatge, s'està incomunicant i s'està mirant a si mateix, fer servir la llengua dels pares és defensar les teves arrels i no comunicar-te amb altres persones.
Al FIB ha tocat Fang. Us heu plantejat portar algun grup que canti en català, tenint en compte que el festival és a Benicàssim?
Jo, sincerament, no crec en nacionalismes, crec més en la gent que
mostra la seva cultura d'una manera més massiva perquè arribi a més
gent. Entenc els que defensen les seves arrels i ho respecto, però no
ho comparteixo. Prefereixo recolzar la gent que canta en castellà que
els que canten en euskera, català o gallec. No es tracta de reduir,
sinó de tendir a un món en què ens puguem comunicar tots millor i no
mirar-nos tant a nosaltres mateixos. Però més que boicotejar qualsevol
cultura, el que busquem és recolzar la comunicació massiva, és arribar
al màxim de públic.
Per cert, pot ser al promotors del FIB els caldria comunicar-se una mica més i veure que hi ha altres maneres d'entendre la cultura i la música i que perfectament poden esdevenir de masses. Entre tots els amics i coneguts que tinc que són incondicionals del FIB, n'hi ha un bon grapat que tenen "Obrint Pas" i "Antònia Font" entre els seus grups favorits, alguns d'ells estrangers i que no entenen una paraula de català. Pot ser si vol trobar nacionalistes, el primer que hauria de fer aquest personatge és mirar-se al mirall.
Escoltava el telenotícies aquest migdia, parlaven del tenor "Josep Carreras", encarregat d'obrir el festival Jardins de Cap Roig. A la crònica informaven de què per primera vegada el tenor havia interpretat el tema de "Raimon" "Veles e vents" inspirada en els poemes del poeta de Gandia "Ausiàs March". El sorprenent ha vingut quan la periodista ens ha informat de les dificultats del tenor per interpretar la peça -"a més de ser la primera vegada que la interpretava hi hauríem d'afegir la dificultat d'interpretar-la en valencià original"-, talment com si ens estigués parlant d'una estranya i remota llengua d'origen no indoeuropeu, com si no tingués res a veure amb la mena de barceloní normatiu que feia servir la locutora.
Un comentari ben absurd, i més quan ens estem referint algú que ens les seves actuacions està acostumat a cantar en italià, alemany, anglès, napolità, etc...Tanmateix sembla que a alguns els ha de sorprendre que faci servir una variant dialectal de la seva pròpia llengua materna. Ja veig que allò de "Comunitat Valenciana" està al caure a TV3, el dia que arribi no crec que aixequi gaire remor.
El titular d'esports del telenotícies migdia de TV3 avui deia "Ferrari és el rival".
Es veu que les llumeneres cosmopolites i benpensants d'aquest país nostre consideren que entre un anglès, un finlandès, un brasiler, i un asturià, hem d'idolatrar i adorar l'asturià i repudiar els altres tres. Serà que el multiculturalisme no és aplicable en el cas de l'esport. En aquest cas les pàtries i els "pelayos" ressonen amb força encara que el mite capitanegi una nau producte de la "Pérfida Albión".
Per cert, trobo molt curiós l'exclusivitat de les entrevistes de TV3 a Fernando Alonso. N'hem tingut una abans de la cursa, una després de la cursa, i encara una altra més tard a la secció d'esports del telenotícies migdia. No entenc aquest amor sobtat del campió mundial de F1 per una simple canal de televisió "regional", més aviat fa pensar en una consigna d'alguna de les empreses que porta a la solapa. Tot construint el mite nacional.
Excel·lent la crònica d'Eva Piquer de la taula rodona "Europa i els escriptors" a l'article "Fer les Europes". Hi podem trobar algunes dites memorables.
Una proposició d'inspiració tautològica:
"Demano als que parlen català que parlin català i als qui parlen en castellà que parlin en castellà, com vulguin" (Marguerita Rivière, periodista).
Ja feia bé la periodista d'avisar, no fos que algun conferenciant es deixés anar amb un discurs en napolità, urdú o maltès, que ningú -ni ell mateix- hauria entès. Encara em fa rumiar la controvèrsia, és possible parlar un idioma sense parlar-lo? Doncs en tenim uns bons exemples, en "José María Aznar" conferenciant en anglès en una universitat americana, el rei fent discursos en català, en "Carod-Rovira" sermonejant la independència del Sàhara, o el papa de Roma felicitant el Nadal en qualsevol llengua que no sigui el català.
Si la primera proposició semblava tenir una base tautològica poc després la periodista en formula una altra en contradicció amb l'anterior, quan un famós escriptor barceloní inicia el seu discurs parlant en català -perquè parla català- l'interromp mig renyant-lo:
"He dit que podíem parlar en castellà si volíem, i veig que aquí ningú parla en castellà".
Aquesta dona sembla una contradicció tota ella mateixa. Per sort més endavant, i en català, hi trobem dues reflexions ben interessants:
"No hi aniré perquè no m'agrada el menjar" (Eduardo Mendoza). Bona filosofia de vida, aquesta me l'apunto. "Que n'aprenguin!", com diria el profeta.
"L'idioma que més m'ha servit per entrar al segle XX és el francès. Sense el francès, jo seria un imbècil" (Baltasar Porcel). Ai com la descobreixi l'Ernest Maragall aquesta!
I és que més que un país, una cultura, o una literatura, el que semblem és una reducció a l'absurd.
És curiós comprovar com aquells que ens presenten com a símbol de cosmopolitisme, universalisme, tolerància i no-nacionalisme, no són ni capaços d'aixecar les barreres que tenen davant dels seus nassos. No entenc aquesta mena de fixació malaltissa amb un barret típic català. Us imagineu algú fent referència a una xilaba, burka, o faldilla escocesa per referir-se a un escriptor? Per quina raó mereixen aquesta mena de tracte els escriptors catalans?
Dissabte tarda anem de compres pel centre, entrem en una coneguda botiga de roba propietat d'un famós empresari gallec. Dins ens trobem música glamurosa, moltes noies remenant tops i samarretes, dependentes i nois d'uniforme, un ambient exageradament perfumat per esvair l'olor de suor. Les parles ressonen en l'èter, puc escoltar el rus, l'àrab, l'anglès, el francès... Finalment em decideixo per una camisa de manufactura marroquina i uns pantalons turcs, pregunto a l'acompanyant que li sembla la tria, em contesta que ho troba "molt modern". Així que em dirigeixo a la caixa, a la cua tinc davant un jovencell brasiler, un coreà i un britànic. La caixera es dirigeix a ells directament en anglès, preguntes simples i concises, intueixo que la dependenta eludeix sentències més elaborades per evitar posar en evidència el seu "fluent". Arriba el meu torn i suposo que dec semblar massa pintoresc i evita la llengua universal, utilitza directament el castellà com si jo fos un turista provinent de Quintanilla de Onésimo, per molt que jo parli en català ella segueix utilitzant el castellà i no l'spanglish amb el que s'ha entès amb el xicot brasiler. Arribat a casa plego i deso la roba adquirida, em fixo en els pantalons l'etiqueta de les instruccions de com rentar la peça de roba, és prou clar, no et compliquis la vida, "Give it your mom" llegeixo, que t'ho renti la mare, "it's her job". Deu ser això la modernitat, parlar anglès macarrònic i que la mare et renti els pantalons.
Aquest apunt és només per explicar una singular conversa que vaig viure fa uns dies en horari laboral, és només una anècdota personal però penso que pot ser un bon exemple de com està la situació que ens adverteix en Toni Cucarella a l'apunt "Literatura: teoria i pràctica. Narrativa", article que trobo molt relacionat amb tot aquest afer de na "Maria de la Pau Janer".
El tema és que en J., un company de feina amb el que comparteixo taula, tenia aquell matí un exemplar de "La catedral del mar" sobre la taula, a diferència de la literatura "forense" que tan sovinteja. Com sembla que la RENFE s'ha proposat d'augmentar el nivell de lectura dels catalans va acabar per cruspir-se fins l'última novel·la de Stephen King i ara s'ha aventurat a explorar altres gèneres. En aquell moment va aparèixer per allà la M., en veure l'impressionant totxo sobre la taula va exclamar joiosa l'encert d'aquella elecció, van començar a discutir expectants l'encert de la trama i escoltava com exultants proclamaven que la narració transcorria a Barcelona, trobaven tan estrany allò de què la capital catalana pogués ser protagonista d'una novel·la, semblava tan exòtic, com si estiguéssim parlant de Kuala Lumpur, fins i tot a mi em vingueren ganes de llegir-lo. Tot seguit intervingué l'A., amb aquell castellà seu tan sec, parlava de què el llibre li havia ensenyat tantíssim sobre la història de la ciutat, i no sé com el tema va derivar cap al "Codi Da Vinci", van començar llavors a discutir de la veracitat dels evangelis com si estiguessin discutint el preu de la vedella. En F. es va olorar la conversa i va aparèixer per allà per il·luminar-nos sobre aquests temes ja que com he comprovat amb algunes converses és un autèntic expert en literatura fantàstica, s'ha llegit qualsevol llibre del gènere, sempre i quan no estigui escrit per un català, com em va declarar un dia: "la literatura catalana és infumable". Quan li vaig parlar de què hauria de provar de llegir "Albert Sánchez Piñol" m'etzibà allò dels escriptors subvencionats per escriure en català. Cal dir però que en F. és un bon independentista, d'aquells que viuen amb una orella enganxada a la COPE i t'anuncien desgreuges respecte Madrid des de primera hora del matí, en directe. Així que en veure l'exemplar del llibre d'en "Falcones" sobre la taula inquirí amb estranyesa "Però si està en castellà?". En J. ràpidament justificà que li havia deixat la seva sogra i per aquesta raó. Tot seguit sentencià.
-Si l'hagués comprat jo l'hauria escollit en català, penso que aquest llibre i "L'ombra del vent" s'han de llegir en català, pel que signifiquen.
Tots estigueren d'acord amb l'afirmació, fins i tot l'A. va declarar que si ho hagués sabut abans l'hauria escollit en català.
El resultat el trobo sorprenent, les quatre persones de les que he parlat, si no es busquen solucions mai de la vida compraran un llibre d'un escriptor en català, per prejudicis, falta d'informació, desconeixement, sigui com sigui ens trobem però amb la paradoxa que quan la narració la situem a Catalunya la llengua preferida és el català. Jo aquest fet el considero obertament una malformació cultural, un grotesc exemple d'autoodi, un intent de domini ideològic del migrat mercat en català, i que els lectors no valorin la sort de poder llegir una obra en la seva llengua original, un declivi cultural alarmant.
Recordo perfectament que mesos abans del llançament de "L'església del Mar" a la "Casa del Llibre", quan compraves qualsevol llibre et regalaven un llibret d'unes 40 pàgines amb les primeres planes de la novel·la, aquest fet ens hauria de fer reflexionar, no crec que hi hagi lloc en el món on es faci una promoció tan brutal d'un escriptor desconegut.
Un servidor ja en comença a estar una mica fart de tot aquest tema de la passejada setmanal del pollastre i el procés de beatificació d'en José Luis Rodríguez Zapatero. Si no veiem que no són més que tàctiques electoralistes i que les practiquen amb igual demagògia els dos partits estatals majoritaris, no ens en sortirem. No pot ser que ens hagin ventilat la pràctica del catalanisme amb l'excusa de les polítiques socials i ara ens passem el dia discutint sobre la nació -espanyola-, la bandera, els pollastres, i l'avi del president-e. Ens tenen ben enganxats com deia en Partal a Mail Obert fa uns dies, i de parlar del problemes "reals" de la gent res de res. Engegues el televisor cada vespre i et trobes en Rubalcaba i en Zaplana tirant-se els plats pel cap, dubtes de si estàs mirant el Telenotícies Vespre o el Diario de Patrícia. Els aeroports, els hospitals, les carreteres, l'atur, l'Estatut, ja no tenen cap importància.
I una pregunta final. Què creieu que hauria passat si la guerra d'Iraq hagués començat amb un govern socialista? La resposta és ben senzilla, no és una situació inèdita.
Llegeixo a l'Avui de diumenge un article que he trobat molt sensat, " Animalades", de Jordi Coca. Fixem-nos a quin nivell de submissió cultural hem arribat que l'articulista gairebé s'ha de fer perdonar pel fet de reclamar una defensa de la cultura i la llengua catalana, i això que ho escriu en un diari en català. El títol és perfectament explícit, avui en dia en aquest país hem arribat a l'extrem de creure que cultura i economia no tenen cap mena de relació, com si fos una bestiesa, com si la indústria cultural no donés cap mena de rendiment en aquesta societat de l'oci. Falsament hem arribat a la conclusió que la llengua no dona de menjar i tampoc serveix per la Catalunya social, mentre els països que ens envolten inverteixen bilionades en cultura que ens exporten i comprem. I tampoc volem veure que el predomini cultural implica alhora un domini polític que finalment es veu reflexat a la nostra butxaca. De fet si el senyor Zapatero, Aena i Renfe ara ens poden prendre el pèl d'una manera tan descarada és bàsicament per la nostra pròpia submissió cultural. És perfectament comprensible que aquest temes no preocupin a la població -excepte quan el tren no arriba a l'hora- quan els referents culturals de la major part de jovent i de la població en general no ens són propis. No és això el colonialisme? Ja poden ara els prohoms utilitzar els seus diaris i televisions per reclamar que és solucionin els problemes en infraestructures, quan durant anys s'han estat llençant pedres a la pròpia teulada.
Tanco els ulls i m'imagino un jove compromès d'esquerres -allò que més s'assembla a un jove compromès de dretes- de Barcelona o la seva àrea metropolitana, de cultura FNAC. Això és, que llegeix El País, Arturo Pérez-Reverte, Javier Marías, Eduardo Galeano, Javier Reverte, Eduardo Mendoza, Mario Benedetti, que s'entusiasmà amb "Soldados de Salamina" o "La Catedral del Mar", la pel.lícula "Babel" i l'actor "Ricardo Darín", que musicalment es decanta per Joaquín Sabina, Dover, La Oreja de Van Gogh, Pedro Guerra o Luis Eduardo Aute. Ara a aquest jove diga-li que ens hem de mobilitzar per afavorir que l'aeroport de Barcelona tingui un "hub" intercontinental, parla-li dels grans dèficits en infraestructures, de les autopistes de pagament, del mal finançament de la sanitat. T'observarà estranyat i al moment et canviarà a d'altres qüestions més importants, et parlarà dels brots de racisme a la vila d'Alcorcón, de les banderes pre-constitucionals a Madrid a les manifestacions del PP en contra de "Juana Chaos", de les retencions a la M-30, de les melenes de l'Aznar i del legionari Acebes. Ja pot venir ben tranquil Zapatero a cedir les decisions sobre l'aeroport del Prat a Aena, ningú li aixecarà la veu per res.
Ara imaginem que aquest mateix jove l'haguessin estimulat amb altre referents culturals, -sense que això li impliqui en res abandonar els anteriors- podria també llegir Sebastià Alzamora, Alfred Bosch, Albert Sánchez Pinyol, Isabel-Clara Simó, Joan-Lluís Lluís, Hèctor López Bofill, o escoltar els Obrint Pas, Pirat's Sound Sistema, Antònia Font, Pascal Comelade, i tants d'altres... Creieu llavors que aquest jovent acceptaria amb tanta condescendència el centralisme injust de Zapatero? Qui ho diu que cultura catalana, economia, i polítiques socials, no tenen res a veure?
Llegia aquest matí l'article "Submissions lingüístiques" d'Hèctor Bofill. A l'article ens perfila els escenaris d'agressió lingüística i com la majoria de ciutadans poc polititzats acaben acceptant una situació de submissió lingüística. M'ha cridat l'atenció la situació exposada de la revolta d'uns estudiants Erasmus italians, com bé indica l'articulista no es tracta d'un conflicte d'entesa lingüística -car els mateixos afectats donen prova d'entendre el que s'està dient-, més aviat es tracta d'un exemple de violència lingüística, molt probablement provocada per un posicionament polític. La situació exposada a l'article m'ha fet recordar una anècdota que vaig viure fa uns anys amb una estudiant francesa.
La Laetitia era una estudiant d'empresarials parisenca amb la que vaig compartir pis durant uns mesos. Només arribar es va mostrar molt interessada en la situació del català i feia amoïnada un munt de preguntes sobre la situació de la llengua a la universitat. En concret em va expressar els seus temors, ja que havia vist que una assignatura en la que estava molt interessada només la podia cursar en català. Assabentat de la situació li vaig expressar que no és preocupés, que el català és una llengua llatina igual que el francès o el castellà -llengües que parlava perfectament- i que no s'havia d'amoïnar de res, em vaig oferir a ajudar-la en totes les traduccions que fessin falta i fins i tot li vaig regalar un parell de llibres per aprendre català bàsic de quan havia fet de voluntari lingüístic.
Al cap d'uns dies va arribar a casa furiosa, la raó era aquella assignatura d'economia en català que havia escollit. Segons em va explicar, amb un grup de noies -també franceses- havien organitzat un motí per tal de mostrar la queixa davant el professor, estaven decidides a no permetre que es fes la classe fins que el professor canviés de llengua. (segueix...)
Recordo una entrevista a "Miquel Roca i Junyent" poc abans de començar el procés de reforma de l'Estatut, preguntat sobre la conveniència fer aquesta reforma s'hi mostrava contrari i amb una justificació que en aquell moment vaig trobar molt encertada. Argumentava aquest "pare de la Constitució" que en el procés de transició es van aconseguir moltes cessions al nacionalisme gràcies al sentiment de "mala consciència" que tenien molts polítics espanyols cap a les minories nacionals.
Actualment aquest sentiment de culpabilitat provinent del franquisme ja no existeix dins la societat espanyola -això es igual de vàlid tant per la dreta com per l'esquerra-, no hi ha cap motiu llavors per cedir davant les pressions autonomistes, qualsevol reforma estatutària o constitucional que es pretengui fer en un futur tendirà a retallar el poder de les anomenades nacionalitats, i això es farà pel bé de tots els espanyols, per la igualtat, ens insinuaran amb cinisme.
I certament el nacionalisme espanyol avui en dia està totalment desacomplexat. El ciutadà dels regnes castellans avui en dia és un individu satisfet amb el seu nivell de vida, es creu realment que el seu país és una potència mundial i econòmica, amb el ferm convenciment que a Espanya es viu com a cap altre lloc, amb un dels millors sistemes sanitaris, afirma convençut que aquí tenim el sol i es menja millor que a qualsevol altre lloc del món. En aquestes condicions no estranya gens que no hagi provocat gaire sorpresa l'estudi del Financial Times que assegura que "Espanya és el país preferit pels europeus per treballar" -m'imagino que l'enquesta l'hauran fet entre ciutadans europeus que mai hauran tastat el mercat laboral espanyol-. El xovinisme és tan alarmant, que fins i tot aquest dissabte podia escoltar a la SER com un tertulià anunciava tot cofoi que el sistema sanitari espanyol està entre els 10 millors del món (sic!), tot i que hi invertim la meitat que la resta de països industrialitzats (re-sic!, si que en són de benparits!). I aquesta és la imatge que els mitjans castellans pretenen vendre de la nostra situació en comparació amb la resta de món, així per exemple el director de l'edició catalana de La Razón ens fa una exageradíssima caricatura: "Los catalanes se han instalado en un estado de gran confortabilidad y somos una de las sociedades más ricas del mundo" -em pregunto en quin barri deu viure et tal Marhuenda, al meu segur que no-. (segueix...)
El diumenge al matí vaig tenir un bon ensurt quan em disposava a llegir el diari. Vaig obrir l'Avui pel mig i em vaig trobar que al titular del suplement dominical s'hi llegia "¿Instinto maternal o egoísmo ilimitado?", en castellà? em vaig preguntar. Vaig obrir la revista, em vaig fregar els ulls, i vinga a passar pàgines i pàgines sense trobar un sòl mot en català, estupefacte li vaig donar la volta a l'inrevés, me'l vaig mirar pel davant i pel darrera, fins i tot el vaig encarar al mirall, però res, tot era en castellà. Fins al mateix Avui ja m'han fotut la llengua, renegava. Després de pensar-ho una mica vaig començar a racionalitzar, "no pot ser", m'hi vaig tornar a fixar bé i vaig veure com a la primera plana en lletres petites s'hi llegia "EL MUNDO". Uf!, per sort tot aclarit, es deuria tractar d'un error, pot ser una broma del quiosquer o un error de la distribuïdora. Sigui com sigui em va semblar un mal presagi, el format és sospitosament semblant al "Plaers" de l'Avui, recordant qui són els propietaris de l'Avui i "El Mundo" vaig témer que pot ser no era tan casual.
Avui a TV3 he escoltat que deien textualment "el gitanos romanesos, que arriben a casa nostra amb costums d'higiene ben diferent als nostres". Feia anys que no escoltava a la nostra televisió pública una animalada com aquesta. Si això no és racisme, què és racisme? En una pancarta podíem llegir "rumanos fuera", a la línia de sota "no al incivismo" i a baix de tot "no somos racistas", no, és clar, i per això cal fer fora els romanesos en lloc de mirar de solucionar els problemes de convivència. Al telenotícies migdia entrevistaven una noia romanesa i aquesta deixava ben clar que els incívics pertanyien a un sector molt determinat de la població, amb la seva cabellera rossa i ulls ben blaus li ha faltat dir directament la paraula "gitano". Ni la higiene ni l'incivisme corresponen a cap ètnia ni a cap nació. I el senyor conseller aquest cop no ha dit ni una paraula, mesos enrera declarava "indigne" demanar el coneixement del català als immigrants, i ara ningú diu ni una paraula quan els mitjans públics parlen amb menyspreu de gitanos i romanesos. Pot ser serà que depenent de quin partit polític governa a l'ajuntament està permès de ser una mica més racista, després el progressisme de la festa de la diversitat ja ens rentarà la cara.
El passat 2 de maig Francesc de Carreras escrivia a La Vanguardia unes dades falsejades -que no és el mateix que dir falses-.
Ja hi tornem a ser amb la conya semestral del "manifiesto" per
una "lengua común". Els intel·lectuals ens diuen tot saberuts, quatre
professors d'una universitat decadent i un bufó, que es veu que són uns grans experts en sociolíngüística i dret constitucional. S'entén que la premsa madrilenya -encara nostàlgica de la desfeta de Cuba i els últims de Filipines- s'entretingui amb aquesta mena de sainet. Els protagonistes s'airegen una mica pels mitjans de comunicació, ens recorden que encara hi són, i encara hi haurà qui en traurà bons contractes, i qui blindarà la seva posició privilegiada treballant per l'administració. El que ja no és tan normal és que piquin tan fàcilment els mitjans catalans. De vegades no saps si és que també els interessa tot aquest bròquil, o és que no acaben d'entendre ben bé de què va la funció.
Sovint escoltem a Barcelona la discusió entre els partidaris del multiculturalisme i els detractors, i és ben coneguda la postura dels diferents partits polítics en aquest sentit. Tanmateix sembla que mai es plantegi el dubte si realment existeix aquest multiculturalisme, o és una quimera governamental, com la sequera. Si grates una mica, busques, i compares, el que veus en realitat és un projecte uniformitzador que utilitza el multiculturalisme com a excusa. La prova està en la jerarquització de les cultures que hi ha al nostre país, sembla que hi ha unes de políticament correctes que cal potenciar. I unes altres, poc atractives -fins i tot diria subversives-, que cal eliminar del debat el més aviat possible. Si observes atentament veus que el projecte multicultural de la ciutat de Barcelona és poc més que una barreja entre una fira de moda, una gastronòmica, varietat de combinats alcohòlics, i moltes ganes de ballar. És com una actualització i modernització dels "bailes y trajes típicos regionales" del franquisme. Poc importa quina és la manera de veure el món dels nouvinguts, si escriuen poemes o fan ballet. El que interessa és promoure un nou tipus de cultura inventada, planificada, "asèptica" i "sense crosta". Una cultura dirigida.
Article de Seán Golden a l'Avui, 
És fascinant comprovar com als "progres" els cau la baba amb la monarquia, 
És l'hòstia això del no-nacionalisme, si et poses l'etiqueta ja quedes absolt i ja pots escarnir i ridiculitzar impunement aquells que no pensen com tu, i a més fer-ho en nom de la modernitat i la comunicació. Es veu que si algú canta en una llengua que no sigui l'anglès o el castellà, segons aquest personatge, s'està incomunicant i s'està mirant a si mateix, fer servir la llengua dels pares és defensar les teves arrels i no comunicar-te amb altres persones.
Escoltava el telenotícies aquest migdia, parlaven del tenor "Josep Carreras", encarregat d'obrir el festival Jardins de Cap Roig. A la crònica informaven de què per primera vegada el tenor havia interpretat el tema de "Raimon" "Veles e vents" inspirada en els poemes del poeta de Gandia "Ausiàs March". El sorprenent ha vingut quan la periodista ens ha informat de les dificultats del tenor per interpretar la peça -"a més de ser la primera vegada que la interpretava hi hauríem d'afegir la dificultat d'interpretar-la en valencià original"-, talment com si ens estigués parlant d'una estranya i remota llengua d'origen no indoeuropeu, com si no tingués res a veure amb la mena de barceloní normatiu que feia servir la locutora. 
El titular d'esports del telenotícies migdia de TV3 avui deia "
Excel·lent la crònica d'Eva Piquer de la taula rodona "Europa i els escriptors" a l'article "
És curiós comprovar com aquells que ens presenten com a símbol de cosmopolitisme, universalisme, tolerància i no-nacionalisme, no són ni capaços d'aixecar les barreres que tenen davant dels seus nassos. No entenc aquesta mena de fixació malaltissa amb un barret típic català. Us imagineu algú fent referència a una xilaba, burka, o faldilla escocesa per referir-se a un escriptor? Per quina raó mereixen aquesta mena de tracte els escriptors catalans?
Dissabte tarda anem de compres pel centre, entrem en una coneguda botiga de roba propietat d'un famós empresari gallec. Dins ens trobem música glamurosa, moltes noies remenant tops i samarretes, dependentes i nois d'uniforme, un ambient exageradament perfumat per esvair l'olor de suor. Les parles ressonen en l'èter, puc escoltar el rus, l'àrab, l'anglès, el francès... Finalment em decideixo per una camisa de manufactura marroquina i uns pantalons turcs, pregunto a l'acompanyant que li sembla la tria, em contesta que ho troba "molt modern". Així que em dirigeixo a la caixa, a la cua tinc davant un jovencell brasiler, un coreà i un britànic. La caixera es dirigeix a ells directament en anglès, preguntes simples i concises, intueixo que la dependenta eludeix sentències més elaborades per evitar posar en evidència el seu "fluent". Arriba el meu torn i suposo que dec semblar massa pintoresc i evita la llengua universal, utilitza directament el castellà com si jo fos un turista provinent de Quintanilla de Onésimo, per molt que jo parli en català ella segueix utilitzant el castellà i no l'spanglish amb el que s'ha entès amb el xicot brasiler. Arribat a casa plego i deso la roba adquirida, em fixo en els pantalons l'etiqueta de les instruccions de com rentar la peça de roba, és prou clar, no et compliquis la vida, "
Aquest apunt és només per explicar una singular conversa que vaig viure fa uns dies en horari laboral, és només una anècdota personal però penso que pot ser un bon exemple de com està la situació que ens adverteix en Toni Cucarella a l'apunt "
Un servidor ja en comença a estar una mica fart de tot aquest tema de la passejada setmanal del pollastre i el procés de beatificació d'en José Luis Rodríguez Zapatero. Si no veiem que no són més que tàctiques electoralistes i que les practiquen amb igual demagògia els dos partits estatals majoritaris, no ens en sortirem. No pot ser que ens hagin ventilat la pràctica del catalanisme amb l'excusa de les polítiques socials i ara ens passem el dia discutint sobre la nació -espanyola-, la bandera, els pollastres, i l'avi del president-e. Ens tenen ben 
Llegia aquest matí l'article 
Recordo una entrevista a "Miquel Roca i Junyent" poc abans de començar el procés de reforma de l'Estatut, preguntat sobre la conveniència fer aquesta reforma s'hi mostrava contrari i amb una justificació que en aquell moment vaig trobar molt encertada. Argumentava aquest "pare de la Constitució" que en el procés de transició es van aconseguir moltes cessions al nacionalisme gràcies al sentiment de "mala consciència" que tenien molts polítics espanyols cap a les minories nacionals. 
El diumenge al matí vaig tenir un bon ensurt quan em disposava a llegir el diari. Vaig obrir l'Avui pel mig i em vaig trobar que al titular del suplement dominical s'hi llegia "¿Instinto maternal o egoísmo ilimitado?", en castellà? em vaig preguntar. Vaig obrir la revista, em vaig fregar els ulls, i vinga a passar pàgines i pàgines sense trobar un sòl mot en català, estupefacte li vaig donar la volta a l'inrevés, me'l vaig mirar pel davant i pel darrera, fins i tot el vaig encarar al mirall, però res, tot era en castellà. Fins al mateix Avui ja m'han fotut la llengua, renegava. Després de pensar-ho una mica vaig començar a racionalitzar, "no pot ser", m'hi vaig tornar a fixar bé i vaig veure com a la primera plana en lletres petites s'hi llegia "EL MUNDO". Uf!, per sort tot aclarit, es deuria tractar d'un error, pot ser una broma del quiosquer o un error de la distribuïdora. Sigui com sigui em va semblar un mal presagi, el format és sospitosament semblant al "Plaers" de l'Avui, recordant qui són els propietaris de l'Avui i "El Mundo" vaig témer que pot ser no era tan casual.
