Del bloc del ministre d'afers exteriors georgià:
La trappola che non acciuffa niente
|
|
Rússia Del bloc del ministre d'afers exteriors georgià: Fact Sheet of Georgian Ethnic Cleansing by Russian TroopsAlgunes de les dades van acompanyades de la font d'informació, noms, números de telèfon o adreça. No hi ha cap mitjà de comunicació que pugui corroborar si és certa aquesta atrocitat? El règim que ens governa no és més que una barreja de la vella nomenklatura, de taurons financers, de falsos demòcrates i de KGB. No puc anomenar-ho democràcia; és un híbrid repugnant que no té precedents en la història i del que ignorem quin camí prendrà... [però] si aquesta aliança venç, ens explotaran, no seixanta, sinó cent setanta anys.Alexandr Solzhenitsin, 1992  Fragment del poeta "Aleksandr Puixkin", testimoni literari de la campanya russa, el 1.829, a Geòrgia i Armènia. En aquella ocasió la campanya es feia per expulsar el poder turc de la regió. Els cosacs em despertaren de matinada. El meu primer pensament fou: no tindré febre? Però vaig sentir que, gràcies a Déu, estava sa i estalvi; no percebia cap indici de malaltia o esgotament. Vaig sortir de la tenda a l'aire fresc del matí. Matinejava. En el cel serè blanquejava, nevada, una muntanya amb dos pics. -Quina muntanya és aquella?- vaig preguntar, mandrós, i escoltí la resposta: - És l'Ararat. Quina grandesa l'efecte de les paraules! Mirava extasiat la muntanya bíblica i veia l'arca encallada al cim amb una esperança de renovació i vida; i el corb i el colom, símbols del càstig i la reconciliació, els vaig veure sortir volant. El meu cavall era prest. Em vaig posar en camí amb un guia. El matí era esplèndid. Brillava el sol. Cavalgàvem per amples prades sobre herba espessa i verda, coberta de rosada i de les gotes de pluja del dia anterior. Davant nostre platejava un rierol que calia creuar. - És l'Arpaxai- em digué el cosac. L'Arpaxai! La nostra frontera! Així pagava la pena, l'Ararat. Galopava fins el riu amb un sentiment inexplicable. Encara no havia vist cap terra estrangera. La frontera tenia per mi quelcom de misteriós; des de petit els viatges foren el meu somni preferit. Després, durant molt de temps, vaig portar una vida nòmada, vagarejant, ara cap al sud, ara cap al nord, i encara no havia sortit mai dels límits de la immensa Rússia. Entrí alegrement al riu sagrat, i el bon cavall em portà fins la riba turca. Però aquest costat del riu ja havia estat conquerit. Seguia trobant-me a Rússia.  Per entendre una mica el conflicte al Caucas, a la Viquipèdia hi ha uns magnífics articles, molt recomanables: Ossètia del Sud, Abkhàzia i Guerra a Ossètia del Sud. Una dada que m'ha semblat molt interessant, l'any 1.979 la població d'origen georgià era d'un 28,8 %, els ossetes un 66,4%, i els russos un 2,1%. Segons la Viquipèdia l'arrel del conflicte no seria ètnica, les diferents comunitats convivien pacíficament i eren habituals els matrimonis intercomunitaris, així fou fins la indepèndència de Geòrgia. En l'actualitat més del 70% de la població té la ciutadania russa. No és difícil entendre la importància geopolítica del territori georgià, amb la invasió de tot el territori, Rússia aconseguiria un corredor que aniria del mar Caspi al mar Negre, podria monopolitzar així el tràfic d'hidrocarburs a la zona. Fa una estona anunciaven a la BBC que l'exèrcit rus ha ocupat la ciutat de Gori, ja fora dels límits d'Ossètia del Sud.Aquesta vegada no sortirà ningú a manifestar-se en contra de la guerra, al criminal Putin sí que li permetem canviar vides humanes per petroli. En fi. No és tan divertit com Adriano Celentano, però està molt bé. Té molta força. Владимир Семёнович Высоцкий, és a dir, Vladimir Semyonovich Vysostkyj:  Fragment de Boris Pasternak trobat a "El Doctor Givago". Dedicat als periodistes, als bons i als dolents. Ells ja sabran amb quin grup s'identifiquen:Ara el front rus està envaït de corresponsals i de periodistes. Escriuen les seves "impressions", les sentències de la saviesa popular, visiten els ferits, elaboren una nova teoria de l'ànima popular, És una mena de nou Dahl, igualment gratuït; és la grafomania de la incontinència verbal. Això respon a un tipus; però n'hi ha un altre. El report breu: "apunts i esquemes", escepticisme i misantropia. Un, per exemple, que jo mateix vaig llegir, ha escrit frases com aquestes: "Una jornada grisa, com la d'ahir. Des del matí, pluja i fang. Miro el carrer de la finestra estant. Els presoners s'arrosseguen en un rengle interminable. Duen els ferits. Un canó dispara. Dispara novament, avui, com ahir, demà com avui, i, així un dia i un altre dia, una hora darrera l'altra..." Observa quina agudesa i quina perspicàcia! Se l'ha enfilada amb el canó! Quina pretensió més estranya la de demanar fantasia a un canó! ¿Per què en lloc del canó no queda astorat d'ell mateix, que un dia rera l'altre continua disparant notes, comes i frases? ¿Per què no acaba aquest bombardeig de periodístic amor a la humanitat, marejador com el salt de les puces? ¿Com és possible que no comprengui que és ell i no pas el canó allò que ha de ser nou i no ha de repetir-se; que de l'acumulació de bestieses en uns quaderns no sorgirà mai cap cosa amb sentit; que no existeixen els fets fins que l'home no hi posa alguna cosa de si mateix, una, ni que només sigui una mínima part d'intel·ligència i d'interpretació personal?  El Tsar es sorprèn;de por moren els peterburgesos. El Tsar s'enfada; de por moren els seus cortesans; però creixen els exèrcits, de qui Déu i la fe és el Tsar. Tsar irascible: Morirem, alegrarem el Tsar! Mickiewizc sobre Nicolau I. Trobat a "L'imperi", de "Riszard Kapuscinski".  Tal dia com avui he escollit un text de Boris Pasternak, escriptor que fou perseguit i reprimit pel règim soviètic, veié com li desaparegueren amics i companys de professió i ell mateix es salvà pels pèls de les purgues, renuncià també al premi Nobel de literatura per por a un exili forçat. A "El Doctor Givago" el genial escriptor rus ens mostra com de brutal por arribar a esdevenir la violència d'estat o la revolucionària, en el fragment que segueix es pot veure com la violència sense denúncia amb la seva absurditat ens pot convertir a tots en víctimes."La història de Vàssia era diferent. El seu pare havia mort a la guerra i la seva mare l'havia enviat a Petersburg, a casa del seu oncle per aprendre un ofici". "Aquell hivern el seu oncle, propietari d'una ferreteria a l'Apraksini Dvor, havia estat requerit al sòviet per a alguns aclariments. Es va equivocar de porta i, en lloc d'entrar a l'oficina indicada en la convocatòria, es va ficar a la del costat; era per atzar, l'antecambra de la Comissió del treball obligatori. Hi havia una gentada. Quan devien considerar que ja hi havia prou gent reunida, els soldats roigs els van encerclar, els van dur a passar la nit a la caserna de Semenovskie i l'endemà al matí els van acompanyar a l'estació per carregar-los al tren de Vologda. La notícia de les detencions va córrer de pressa per la ciutat, de tal manera que l'endemà molts familiars dels detinguts van acudir a l'estació a saludar-los. També Vàssia i la tia van anar a acomiadar-se de l'oncle. Aquest va implorar al sentinella que el deixés sortir un moment a fi de poder abraçar una altra vegada la seva muller. El sentinella, que era el mateix Voroniuk que ara escortava el grup del vagó catorze, no havia volgut donar el seu consentiment sense una garantia que l'home tornaria. Marit i muller havien proposat de deixar el nebot com a ostatge i Voroniuk ho havia acceptat. Aquesta fou la manera com Vàssia havia estat conduït dins el recinte mentre el seu oncle en sortia. L'oncle i la tia es van fer fonedissos". |
Accés de l'autorVols rebre els apunts per mail? Categories
Els meus enllaçosBLOCS FAVORITS
XARXA DE BLOCS SOBIRANISTES
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|