Ahir vam tenir una notícia tràgica: una escaladora moria al cinquè llarg de l'Easy Rider, a la Paret de l'Aeri, Montserrat. El meu sincer condol a la família, amics i companys muntanyencs. Avui uns quants escaladors (retirats o no) hem passat un dia trist, impactats per la notícia.
L'Easy Rider és la via d'introducció a la Paret de l'Aeri. La més fàcil i accessible, per on hem començat la majoria d'escaladors que hem pujat aquesta històrica paret. Jo ho vaig fer cosa de fa 10 anys. Tanmateix, som davant d'escalada de paret, i no pas d'escalada esportiva. Mentre a l'escalada esportiva una caiguda no té conseqüències més enllà del que et pot passar a un esport normal (tot i que hi ha gent que ha mort), en escalada de paret (o clàssica, o big-wall, com li vulgueu dir), les caigudes s'han d'evitar al màxim, no te la pots jugar gaire. En escalada clàssica, les xapes (les assegurances) no abunden precissament, i sovint són dubtoses. Aquesta ressenya de l'Easy ja ho diu Probihit caure (al trams fàcil).
Aquí ha estat la tragèdia. Els escaladors ja havien superat les màximes dificultats. El llarg de 6a que es pot saltar en artificial (tot i ser un parell de passos), i el llarg més complicat, el quart, un teòric V amb xapes no precissament al costat, que té de V el que jo d'escolanet de Montserrat. Un llarg molt maco, però. El més maco de la via, amb permís del sostret.
La caiguda ha estat a un dels típics llargs fàcils montserratins, com n'hi per tot el massís: III/IV+ pràcticament desequipat, on t'ajudes de les savines per assegurar-te (imatge, i explicació). Pitjor encara, és una travessia. Són aquells llargs que sempre he fet amb la màxima atenció, a poc a poc, assegurant sempre al màxim peus i mans perquè poden estar descompostos, i perquè és fàcil, no està pràcticament equipat i a la que t'adones, tens la xapa a 10/15 metres (caiguda potencial de més de 25 metres) i saps que una caiguda pot tenir gravíssimes conseqüències. Si a més és una travessia diagonal, en la caiguda el cos pot patir rotació i passes a no poder controlar l'impacte contra la paret. Jo ni tant sols recordo aquest llarg de l'Easy. Recordo de pràcticament tots els llargs, menys aquest.
El que ja és més estrany és la caiguda de 50 metres. Això vol dir que o no va posar cap cinta (ho dubto moltíssim), o que les poques xapes/savines van petar en la caiguda. I aquí tornem al debat de sempre de l'escalada clàssica, la reequipació. ¿Per què una via que ha esdevingut clàssica, repetida freqüèntment no pot tenir un equipament que garanteixi la seguretat mínima, especialment en aquells llargs que sabem tots que són exposats (travessies de III/IV)?. La caiguda en aquests llargs no és per manca de nivell físic o psíquic, sinó per simple i purament accident.
Puc entendre que no es toqui un Mirall Impenetrable. Quan hi vas allà saps que t'enfrontes de tu a tu amb la mort. Tu mateix. Però un III/IV d'una via esdevinguda d'introducció?. ¿O les que estan plenes de xapes de fa 50/60 anys, que cauen a trossos, molt més perilloses ara que en el moment de la seva obertura?. No parlo dels passos compromesos de vies reconegudes, aquells que marquen que pugis o no (per por, per manca de nivell o per les dues coses). Sinó d'aquells passos senzills que la lògica ens diu que no paga la pena jugar-se la vida si passa cap imprevist.
S'hi arriba amb el metro L4 (groga) estació Via Júlia, o amb els autobusos 11, 32, 50, 51, 60, 76.
Preu
30 EUR/mes (o 4 EUR/dia)
La idea no és que pagues per un servei i prou, sinó que és com si comparteixes pis (comparteixes roco). El preu és per cobrir despeses i prou.
No hi ha matrícula, si un mes no has de venir no pagues.
Els primers 2 dies pots venir sense pagar, per veure com és i si t'agrada, sense compromissos.
Horari
La gent acostuma a anar els dimarts i dijous a partir de les 18.30-19h (sobretot per si vens el primer cop). Però un cop tens les claus, pots anar a l'hora que vulguis el dia que vulguis (24h/365 dies a l'any). Dijous és quan s'acostuma a quedar per sortir el cap de setmana.
Nivell
El rocòdrom és apte per a persones que comencen, tot i que les dues primeres setmanes costa. La gent que hi entrena arriba fins a 8a, i la mitjana es mouen entre el 6è i el 7è (també hi ha gent de V-6a).
Hi ha gent, homes i dones, de 18 a +40 anys, que comença o que té MOLTA experiència en el món de l'escalada en roca. Instal·lacions
És increïble la sofisticació i possibilitats a què ha arribat l'esport segurament més extrem, el salt base:
He vist molt vídeos de salt base, i aquest és dels que més m'ha impressionant. No sé com s'ho fan per a calcular correctament i no estavellar-se amb la paret, que significaria la mort.
Documental que entrevista a destacats escaladors sobre el psicobloc. Entre ells el mallorquí Miquel Riera, un dels precursors i el gran difusor d'aquesta modalitat de l'escalada que va nèixer a finals del 70 a Mallorca i que a partir del 2003 ha esdevingut tot un fenomen arreu del món. Una cosa local que ha esdevingut global. Mallorca, capital mundial del psicobloc.
El primer escalador que s'entrevista és Alex Huber, l'autor de la via més difícil del món, La Rambla, a Siurana. Junt amb el seu germà dugué als 90 l'escalada extrema a parets de llarg recorregut (Big Wall). L'últim és Chris Sharma, probablement el millor escalador de dificultat actualment.
Els autors del vídeo tenen clar on és la via d'escalada més difícil del món: Siurana - Catalunya.
És la tercera ascensió. Prèviament l'havien pujat dos escaladors catalans, després que durant 9 anys l'haguessin estat provant el bo i millor de l'escalada mundial sense cap resultat.
marcbel |
Muntanya |
diumenge, 17 de desembre de 2006 | 18:35h
Realization és un via d'escalada situada a Ceüse (Occitània). És una de les dues vies més difícils del món de grau confirmat (9a+, escala francesa). Chris Sharma és un escalador nordamericà considerat, sinó el millor, un dels millors:
El paio que l'acompanya i l'assegura és Dave Graham. Si en Chris no és el millor escalador, aleshores ho és en Dave. Catalans a banda.
L'única via de mateix grau confirmat que Realization, és La Rambla Original, situada a Siurana (El Priorat). Aquesta segona via va ser pujada per primer cop per l'escalador català Ramon Julià, en segon cop per l'escalador català Edu Marin, i en tercer cop per Chris Sharma (amb un dia de diferència amb el segon).
En Chris ha escalat força pels Països Catalans. En aquest video se'l veu escalant sense corda un 9a de bloc (!) a Es Pontàs a Mallorca, ensenyant com l'escalada i l'art de capbussar-se poden anar units:
El Cavall Bernat és un simbol del massís de Montserrat, i molt especialment pels escaladors. Jo hi he pujat dos cops. El primer per la via Normal, la primera que es va ascendir el 1935. Actualment no representa cap dificultat seriosa (és un V- si no recordo malament), si bé el pas dels escaladors ha desgastat la roca fent que rellisqui. L'ascenció no és còmoda per aquesta raó.
La segona vegada vaig pujar per la "Pérez-Vergés". Aquí la cosa ja és més difícil. Recordo com de lluny estava la primera assegurança, i com al segon llarg (no recordo si vaig empalmar el 2n i el 3r) només hi havia un parell de xapes (ai-ai-ai...).
Hi va haver un tercer intent, la Punsola-Reniu, un clàssic (a la foto). Però va començar a ploure i vam haver de baixar al segon o tercer llarg. Sempre m'he quedat amb les ganes de pujar-hi, a ser possible en lliure. I també a la Puigmal.
Tota persona que hagi pujat el Cavall Bernat passa a ser un cavallista. Quan hi puges pots escriure el teu nom a una llibreta que hi ha al cim i en teoria passes a formar part d'una llista oficial, tradició que no sé si actualment es manté (parlo de fa 10 anys). Igualment no sé si encara es fan les 24 hores d'ascenció, on s'instal·laven grups electrògens per tota les parets i s'hi pujava de nit.
Al cim del Cavall s'ha arribat a celebrar un casament amb un mossen i tot, o fet un castell (es veu al video) i hi ha una foto on s'observa una persona a la via normal muntat a una bici paral·lela a la paret.
Temps d'Aventura
Ahir al programa del 33 Temps d'Aventura van fer una emissió especial dedicada al 70è aniversari de l'ascensió al Cavall Bernat, pujant-hi tres escaladors moderns amb el material d'aleshores. Trobareu el vídeo al 3alaCarta. Prepareu l'Explorer, la lupa i no trigueu gaire a mirar-lo que us el tancaran sota pany, forrellat i euros de subscripció. (Ja és trist que jo pugui publicar videos personals de més qualitat al YouTube o el Google Video de forma gratuïta).
Tot i que en el seu moment va ser tota una proesa de l'escalada nacional i montserratina, cal dir que en el context internacional aquesta mena de dificultats s'havien superat feia temps. Als Alps, per exemple, feia més de 40 anys que s'havien fet coses pitjors.
Avui dia, però, entre l'èlit mundial de l'escalada hi ha diversos catalans, els quals, sense cap mena de dubte, han tocat la pedra de Montserrat i el Cavall Bernat.
Des dels 12 anys o així que vaig per les muntanyes. En aquests gairebé 20 anys he vist el progrés tecnològic dels materials en aquest àmbit. Bàsicament centrat en 3 aspectes: menys pes, augment del poder calorífic i més resistència. Objectiu: augment de la comoditat i el rendiment esportiu.
Així, han aparegut teixits impermeables- transpirables (GoreTex i derivats), de gran poder calorífic (polartech i derivats), contra el vent (WindStopper), o s'han fet nous dissenys de botes, motxil·les i cordes.
Tanmateix, de tots els nous productes innovadors crec que el que més augmenta el rendiment esportiu (i per tant, la comoditat) és un de relativament recent: el camelbak. És a dir, una bossa d'hidratació que portes a l'esquena, de la qual surt un tub per l'espatlla i d'on pots xuclar en tot moment l'aigua.
El primer lloc on el vaig veure va ser a la bicicleta de muntanya. Aquest sistema, tot i no ser barat, presenta grans beneficis. El primer és que podem fer glopets a tothora, en comptes de fer grans glops quan el camí i la bicicleta ens ho permet. El segon és que comporta més seguretat. Amb el tradicional bidó has de deixar una mà del manillar per agafar el bidó, deixar de mirar la carretera o pista , beure i tornar a deixar el bidó. En canvi, amb el camelbak et poses el tub a la boca en un moviment ràpid, sense deixar de mirar la carretera/pista, veus i directament escups el tub. Com que ho portes a una motxil·la petita, en cas de caiguda també et protegeix.
La deshidratació és el que fa baixar més el rendiment. Bàsicament es pot dir que quan tens sensació de sed, ja has fet tard. A més, amb les cantimplores fas grans glops, la qual cosa és ineficient. És millor petits glops continuats, que grans glops espaiats.
Si abans perdia fins a 3 quilos a les sortides de bici de muntanya, ara en perdo com a molt un, i a més puc pedarlar més temps a alta intensitat i em noto menys cansat al dia següent. És nota, i molt.
De la bicicleta de muntanya ha passat a les motxil·les de muntanya. Això implica dues coses: la motxil·la ha de tenir una bossa interna per a la bossa d'aigua (tot i que Camelbak ja ha tret una cantimplora), i un forat a la part posterior. Si tens una motxi·la vella sense això, tens poques opcions: o fas el forat i la bossa, o compres alguna bossa per adaptar-ho, o et compres una motxil·la nova. Si t'has de comprar una motxil·la nova, millor que miris que tingui el foradet i la bossa interna.
Addicionalment, el camelbak conserva molt més temps la temperatura que els bidons de bicicleta, i igual o més que les cantimplores si van ficades a la motxil·la (on no li toca el sol).
Al Decathlon i altres botigues es poden trobar alternatives barates al Camelbak original. Si més no, és important que la tapa per omplir-la d'aigua sigui gran, ja que així podem ficar-hi glaçons. Una altra cosa és que l'aigua agafi gust de plàstic en aquestes immitacions (ho desconec). A la camelbak no.
Dissabte passat vam anar a fer la Canal de Sant Jeroni 8 membres del Club Excursionista Aresta Nord: la Maria, l'Elisenda, l'Alexis, el Marc, el Josep, el Sergi, l'Anna i un servidor. La sortida la vaig proposar jo. Va consistir en sortir del refugi de Santa Cecília, enfilar la canal de Sant Jeroni que mena pràcticament al cim (Sant Jeroni, 1200 metres i escaig), fer-lo, anar a cercar el Cavall Bernat, i baixar per la canal de Diables. Gaudint del paisatge de les parets nord de Montserrat: Frares, Aeri, Serrat del Moro, Diables, Cavall Bernat, etc. Història i present de l'escalada en roca als Països Catalans. Lluny del Monestir i dels turistes.
Amb aquesta sortida vaig comprovar que començo a tenir seriosos problemes de memòria. Era conscient que havia passat per la canal de Diables com a mínim dos cops, ja que en aquesta paret he fet les clàssiques Sànchez-Martinez, i la G.A.M, possiblement les vies més maques que he fet mai enlloc. La paret de diables és d'una gran bellesa, i quan l'estàs escalant tens la sensació de ser a una paret. Quan passes els sostres o desploms i veus que la baixada és impossible o molt dificil, aquells colors, l'aire, la visual al buit en tot moment, que progresses adaptant-te a les formes de la roca... aleshores sí que estàs escalant una gran paret!. Tanmateix, tot i haver passat per la canal, no me'n recordava en absolut. La confonia amb una altra canal, la que baixa de la paret de l'Aeri per l'esquerra, que ningú fa, i que jo la vaig fer per error i temeritat.
Però el més greu va ser quan parlant amb un company d'escalades em va dir que si jo havia fet la Via dels Sostres a la paret de l'Aeri, havia passat segur per la canal de Sant Jeroni. I a l'anar a fer la via ferrata Teresina, també hi havia passat per la part inferior. I no me'n recordava en absolut. Cap record. Ni un. Alzheimer is calling? Va ser situar-me a peu de canal i enrecordar-me dels passos claus. Amb la de diables, en canvi, res de res. Ni de l'enllaç.
marcbel |
Muntanya |
diumenge, 26 de febrer de 2006 | 23:22h
El divendres 24 de febrer vam sortir de Barcelona 8 membres del Club Excursionista Aresta Nord en direcció a la Val d'Aran. Eren les 17 hores i érem l'Alexis, Bernat, Rai, Markus, Mohamed, David, Raúl i un servidor. L'objectiu era fer la canal del Malh des Pois (2884 m.), conegut també com a Forcanada. Una bonica canal de 45 graus plena de neu, i um tram final de grimpada sobre roca amb algun pas de II. El meu primer contacte seriós amb l'alpinisme hivernal.
En arribar a Es Bòrdes enfilem la pista asfaltada de 12 quilòmetres. Ens havíen dit que estava tancada per una allau, i plena de neu. Quan falten uns 8 quilòmetres de pista ens trobem amb l'allau, i parem els cotxes a sobre de la neu gelada que ens ha acompanyat un tros de carretera. Plens de motivació ens canviem i comencem a caminar. Són les 23.30h i ens falten 2 hores de caminata sobre neu. Portem tendes de campanya perquè no sabem si la cabanya on pensem dormir serà habitable o hi cabrem tots.
Anem ràpid i cap a la 1 de la matinada som al Plan dera Artiga (uns 1500 m), a -8 ºC. La cabana de pastor per a 4 persones que cerquem resulta ser un refugi no guardat per a 15 o més persones. Sort. A l'arribar a la porta ens enfonsem a la neu tova fins a pràcticament la cintura. A les dues som tots al sac i ens llevarem a les 6 en punt, sense haver dormit gaire i havent passat fred.
Esmorzar ràpid, vestits de muntanya com cal, agafar 4 coses de menjar i beure pel camí, jo que no acabo de poder-me posar les lentilles, ens posem les raquetes, i apa, 6 hores per caminar. Tenim bàsicament 1300 metres de desnivell, en 2 esglaons. Primer pujar a l'Estanhon des Pois (uns 2100 m), i després enfilar la canal fins arribar al cim. Com que tot està ple de neu, no hi ha camí i s'ha de fer al caminar. Els més forts i experimentats obren traça i trien la millor ruta.
Passem tres ressalts força inclinats i amb algun tros de neu gelada. Progressar no és fàcil amb tanta neu, i fa molt fred. Calculo que estem per sota dels -10 ºC. Al beure aigua deixo un moment el tap mig tancat i l'aigua al voltant d'ell es gela completament, quedant-me sense poder tornar-la a obrir. Fa un dia esplèndit, sense vent i amb el cel sense cap núvol. El sol encara no ens ha tocat.
Amb el llac als peus, completament gelat, veiem que ja no ens dona temps a fer el cim. Decidim travessar el llac per sobre d'ell i anar fins a peu de canal si no es fa més tard de les 12h. Enfilem el fort pendent que ens ha de situar a peu de canal i quan som cap a la meitat, el grup capdavanter sent un crec i la zona que estan trepitjant es desplaça una mica. La cosa està perillosa, i més val no provocar una allau, així que cap a baix. Tampoc podíem fer cim, ara sí que fa vent, i hem de baixar fins al cotxe. Resten força hores de caminata.
Baixada tranquil·la, amb el solet escalfant, una mica de cul a la neu, aturada tècnica al refugi per agafar les coses, i quan arribem als cotxes fa 8 hores que caminem per neu. No s'acabava mai. Jo m'he deshidratat molt i he comprovat que em falta forma física. Tot arribarà. Estem tots destrossats, així que anem a fer una pizza a un restaurant de Vielha i cap a casa, que falten 4/5 hores de cotxe. Ja hi tornarem al maig.
marcbel |
Muntanya |
dimecres, 20 de juliol de 2005 | 21:05h
Dissabte vaig pujar amb uns amics al Pedraforca (2.491 metres), per repetir l'ascenció de fa sis anys, i que fou la meva primera al cim del Calderer. Abans de pujar-hi caminant havia fet unes quantes vies d'escalada a les cares nord i sud. Fins ara, hauré pujat 5 o 6 cops caminant.
L'ascenció normal és fa des del refugi Lluís Estasen (a 1.647 metres) pel canal del Verdet, mai per la tartera (és l'infern!). Els excursionistes bregats triguen 4-5 hores. Els turistes o excursionistes tranquils, fins a 12 hores. El meu rècord personal són 2 hores i un quart i l'absolut, diuen, és de 1 hora i dos quarts. Pujar i baixar vull dir.
Aquest cop vam trigar unes 6 hores. A l'ascenció de fa sis anys vam trigar 8 hores. Hem millorat. Aquest cop pujant-hi, vaig aconseguir que em fecin cas, però en la part de grimpada la cosa ja es va calmar més. Fotos per aquí, fotos per allà. A la grimpada (canal del Verdet), al tio Bob li va passar una pedra ben grossa per davant de la cara.
La tartera cada cop està pitjor pel pas dels excursionistes. És el principal alicient per anar al Pedraforca. Amb la tècnica adequada, és molt divertit i espectacular baixar-hi, però has de saber per on. La tartera que està gairebé intacta és la del Gat, que hom pot anar a cercar-la per baixar-la i divertir-se. Tito Ernesto la va liar (com sempre fa) tornant de la tartera al refugi, i es va perdre. Això li va passar per passar del grup i tirar pel seu compte. Va fer que l'Albert i jo tornessim a pujar al refugi (10 minuts, però bastant cansats), per la qual cosa em deu una pizza Barbacoa al Pizza Hut. Finalment va aparèixer sa i estalvi pel camí que pensava que apareixeria, i sort del mòbil, que si no m'avisen m'hagués fet una patejada impressionant per desfer el camí.
A la foto, l'Albert a la canal del Verdet. He aprofitat per ampliar una mica l'entrada de la Wikipèdia en català, tot i que només d'escalada podria ampliar-la força. Ah!, havia convidat a uns quants de Softcatalà, però són uns acollonits!
