Avui l'Avui ha publicat un article sobre la Viquipèdia:
Saviesa sense límits La Viquipèdia en català compta amb 122.000 articles i se situa en el 16è lloc de les 137 versions d'aquesta enciclopèdia, per sobre de llengües amb més parlants
Signat per la periodista Ester Pinter des de València.
Primera, a data de publicació de la notícia és fals que tingui 122.000 articles, sinó 127.000. Només cal visitar-ne la portada per a veure-ho, no costava res contrastar aquesta informació. Tenia 122.000 articles fa cosa de 2 mesos.
Segona, també és fals que ocupi la 16a posició. Ocupa la 15a des de fa cosa d'un mes. D'acord que l'enllaç al rànquing és més dificil de trobar, però amb una mica de Google es pot fer.
La qual cosa duu a concloure que aquesta notícia es va redactar fa moltes setmanes i no s'ha contrastat a l'hora de publicar-ho.
-1 pel periodisme de l'Avui.
Però la més grossa per mi, és la foto que acompanya la notícia. Al web no es veu bé, però en paper perfectament:
Sense cap mena de vergonya ni sentit del ridícul va i et foten una captura de pantalla de l'Internet Explorer en perfecte espanyol. Que vol dir que el Windows és en espanyol. El Windows Vista (i per tant el seu Internet Explorer) està disponibles en català des de fa més d'un any (!), concretament des del 3 d'abril del 2007 (només calia consultar la pròpia Viquipèdia).
Perquè mira que presentar un símbol de la Internet en català (la Viquipèdia) amb un antisímbol de la informàtica en català (l'Internet Explorer en espanyol)...
-2 pel sentit de catalanitat de l'Avui.
PD: Això és molt comú al catalanisme de la vella escola, especialment de centre dreta. El català no els importa a les noves tecnologies. Els és indiferent, no té importància, no els importa tenir-lo en espanyol. Haurem de començar a comprar premsa en espanyol (total, tampoc importa), i per il·lustrar la premsa en català posarem un foto de La Vanguardia, El (in)Mundo o El País d'ellos. En justa correspondència.
Ahir TVE3, al C33, va emetre un documental de nom Aguaviva. És a dir, d'Aiguaviva de Bergantes o, simplement, Aiguaviva, com diuen espontàniament els seus habitants. Fins i tot el govern aragonès utilitza el nom Aiguaviva. Però TVE3, no. Més absurd que l'autèntica TVE1.
No només era qüestió del títol, a diversos textos explicatius en català s'utilitzava la forma Aguaviva.
¿És que TVC no té cap obligació cap a la llengua i cultura catalanes (que inclou la toponímia)?. És que no la paguem amb els nostres impostots per aquesta raó?. Ignorància? Passostisme? Mediocritat?.
El reportatge se centrava, durant gairebé dues hores, sobre uns immigrants xilens i argentins a Aiguaviva. Però també hi sortien habitants de tota la vida , parlant en català òbviament (alguns en espanyol), que anomenaven al poble com Aiguaviva en la seva llengua, i Aguaviva en espanyol. El per què es diu en espanyol només calia sentir la llengua dels professors de l'escola del poble o al capellà.
Hi va haver un diàleg d'allò més simptomàtic. Dues del poble i una aragonesa de fora del poble al mig. Estan parlant i les catalanoparlants comencen a parlar català entre elles. Aleshores l'altra diu que quan parlen en xapurrieau no les entén en absolut, ella que és aragonesa per tots costats. Aleshores una del poble li respón que ella també és aragonesa. La castellanoparlant li respon: la mitad, sois la mitad de aragonesas. Després de 7 segles.
Calen més paraules?.
Actualització: El lector Joan ens fa saber que el documental està disponible a la venda en DVD, per uns 15 EUR, per exemple en aquesta pàgina. També es troba disponible a la xarxa P2P més famosa.
TVE3 arriba a moments de paroxisme. Al Telenotícies Migdia d'ara mateix, han noticiat que el català és una llengua molt utilitzada als blocs, significatiu de la vitalitat de la nostra llengua (i ara se n'assabenten?).
Per il·lustrar la vitalitat del català als blocs, agafa't fort, primer entrevisten a una persona que no parla català i que té el bloc en espanyol (!!!).
I per continuar, entrevisten a una noia bufona de nom Gina Tost que té la seva pàgina web exclusivament en espanyol i el seu bloc personal (des del 2006) només en espanyol. Si el català hi és, no l'he trobat, en una ràpida ullada, fora del tímid inici del 2004. D'acord, té un bloc en català (Mi otro blog) però no és el seu personal, sinó lligat a TVE3. Si poses Gina Tost al Google, el primer que et surt són els dos anteriors.
Per a il·lustrar la vitalitat del català al món dels blocs s'ha d'entrevistar a dues autores en espanyol?. Fins a on pot arribar la barra a TVE3?.
Òbviament aquestes autores poden fer el que vulguin, poden triar el que vulguin. Però com tota tria, té les seves conseqüències. Si fas un bloc en espanyol, no serveixes per il·lustrar la vitalitat del català a Internet. De la mateixa manera que aquest bloc no serveix per il·lustrar la vitalitat del farsi.
Quan hàgim de parlar de la vitalitat del català a la ràdio i la televisió, posarem com a exemple Tele5 i la COPE. TVC... què és això? Catràdio,.. que és això?. Qui les coneix?.
TVC novament mancant al respecte de la Internet en català i insultant a la intel·ligència.
Per edat mai vaig sentir al Cuní al Matí de Catalunya Ràdio. Quan va començar en Bassas tenia 18 anys. Aleshores no havia Internet i els podscast, per la qual cosa no podia sentir El Matí.
Quan vaig començar la carrera (19 anys) em va tocar classes de tarda, per la qual cosa vaig començar a sentir assíduament al Bassas. Al tren no fallava mai, al gimnàs, a la biblioteca si havia fer tasques mecànicas, al laboratori mentre mirava al microscopi... Després al cotxe a la retenció diària de la ronda, i durant els llargs protocols d'anàlisi geoquímica. I finalment els podcast. Pel Matí em vaig comprar l'iPod, per a poder seguir-lo i sentir-lo cada dia. Estic subscrit a la Tertúlia, El destacat del dia, Lecturàlia, el Reportatge setmanal i algun espai més.
Recordo moment memorables. Com quan estava a l'Abacus de la UAB amb el walkman i vaig començar a riure sense para mentre tothom em mirava. Estava escoltant la secció de l'Estapé i l'Ureta, que no em perdia mai i una de les millors de la història de la ràdio nacional, i l'Estapé esplicava com havia hagut d'anar al Liceu per imperatiu de la seva dona, a sentir el cant dels cignes, i que si es pensava que anaven a matar l'animal i no sé-què.
La tertúlia del dimarts, amb en Foix, Sanuy i Portabella ha estat la millor tertúlia de la ràdio nacional. Un moment de tranquil·litat radiofònica. O el pique Sala i Martin/Joan Olivé, que feia patir. O els magnífics col·laboradors que ha tingut sempre.
Però el més important d'en Bassas és la veu. O sóc jo, molt sensible a les veus (especialment les femenines), tant en el to, com en la dicció, com en el ritme. Si d'altres presentadors et posen dels nervis només sentir-los, en Bassas aportava tranquil·litat i positivisme.
Evidentment que té els seu defectes, com tothom. I que no ha fet coses bé, i que alguns haguessim preferit més sensibilitat en determinades coses.
Esperem que sigui només un fins ara. Crec fermament que Catalunya necessita una o més cadenes de ràdio privades potents. RAC1 ho està aconseguint, tot i que és trist que sigui una empresa d'un Grande de España. En Bassas és sector El Periódico, però tant de bo acabés a RAC1 si allà pot fer el seu programa, com el Clapés.
Antoni, descansa i pensa, però no et pensis que la teva audiència vol que et retiris. Et volem renovat ben aviat.
PD: Només amb el que s'ha fet i s'està fent a la Corpo (neteja socialista), n'hi ha prou per a demanar un canvi de govern a Cataluya. A ERC se li hauria de caure la cara de vergonya: no és això el que esperem d'ERC.
Finalment sembla que es confirma que El Periódico de Catalunya el compra un desconegut (a Catalunya) empresari extremeny. Un altre exemple de com un fill lapida el projecte del pare. Segons sembla, l'empresari li deu molt al PSOE, i corren rumors que és un submari del Grupo PRISA (propietari d'El País i la Ser). Cal dir que el nínxol d'El País (d'ellos) és ocupat en bona part pel Periódico, per la qual cosa PRISA hi té interessos (absorvir o eliminar la competència).
Té la seva importància aquesta compra, ja que El Periódico és:
- El primer diari a Catalunya pel que fa a lectors (seguit de La Vanguardia)
- El segon diari en compradors (per darrera de la Vanguardia)
Que el líder del mercat no hagi estat compart per cap empresa(ri) del país és, tal i com diu en Vicent Partal, un signe més de la decadència de Catalunya.
Afectació política i social de la venda d'El Periódico
Quota de mercat de lectors de premsa en català 2007: Conjunt comarcals/provincials* 37.8%, El Periódico en català 35.2%, Avui 13.5%, El Punt 13.5%.
* No hi ha diferenciació per llengua, inclou diversos en espanyol
De la qual cosa podem extreure:
- El Periódico de Catalunya és el primer diari en llengua catalana, tant en lectors com en vendes. I corre perill, com a mínim segons l'opinió d'algun conseller socialista del govern de la Generalitat.
- Els principals lectors de l'edició en català són simpatitzants d'ERC, seguits de prop pels del PSC/PSOE, i lluny la resta de partits.
- Els principals lectors de l'edició en espanyol són de forma pràcticament única (descomptats els que no simpatitzen cap partit) els simpatitzants del PSC/PSOE.
D'acord amb la taula de freqüències absolutes dels diaris venuts a Catalunya, a partir de la qual s'ha elaborat la taula d'aquí dalt, tenim que:
- El Periódico de Catalunya és el primer diari dels simpatitzants d'ERC i el PSC/PSOE.
- El Periódico de Catalunya és el segon diari dels simpatitzants de CiU, i en el cas d'ICV el segon empatat amb La Vanguardia.
- El Periódico de Catalunya és el primer diari dels que no simpatitzen amb cap partit (el conjunt dels gratuïts el superen, però).
A partir d'aquí que cadascú tregui les conclusions del que significa que aquest diari passi a ser control·lat per un empresari de fora de Catalunya, que li deu favors a un govern amb força tics anticatalans, i que a més és un govern que subvencionem amb els impostos que legítimament haurien de ser per a nosaltres.
Un dia a la vida d'Humildad Monfort, a Xodos (Alt Maestrat). Un reportatge impactant, pertorbador, trist. El silenci, el final d'una vida, la pobresa material, la decadència, el final d'un tipus de vida, la sol·litud... 17 minuts ben esmerçats, d'un exemple de televisió que fa pensar i no deixa indiferent.
Mirant ara mateix l'Àgora del Xavi Coral (C33), m'ha tornat a sorgir la pregunta Què se n'ha fet del Mestre Barberà?. Continuo mantenint el que vaig escriure el 2005. El Xavi Coral és un Rovira 2, repetint la mateixa fórmula de tertúlia que trobem als mitjans de comunicació al matí, al migdia, a la tarda, al vespre i a la nit. En Rovira fa bons articles de política internacional, però tampoc és una cosa de l'altra món.
El mestre Barberà tocava ocasionalment la tertúlia, sovint l'entrevista personal on ens descobria persones desconegudes però interessants, o altres aspectes de persones famoses (com el MAR), va descobrir al Sala i Martin (mediàticament parlant), i moltes altres coses. El Xavi Coral sembla com si presentés el Telenotícies, li manca espontaneïtat, desimboltura, frescura. Pel Telenotícies m'agrada, però no per a un Àgora.
A les facultats de periodisme s'hauria de posar d'exemple l'Àgora de com destrossar un programa ben fet per a convertir-lo en un producte més en el pitjor sentit del terme.
El senyor Murphy es deu haver fixat amb mi. Mal dia vaig triar dijous passat per canviar de diari. Al meu quiosc de casa no vaig trobar l'Avui ni dijous, ni divendres ni diumenge. Dissabte no el vaig voler comprar. Pensava que era un problema de distribució, que havia arribat massa d'hora. És un dels problemes recorrents de la premsa en català a Barcelona. Vaga als quioscos
Avui el quiosquer finalment ha reconegut que estaven en vaga, vaga que afectava a una publicació de cada empresa editora (Avui, Expansión i no sé quines més m'ha dit). Com que anava amb pressa, i he quedat francament sorprés d'aquesta vaga selectiva, no he demanat quin era el motiu de la vaga i fins quan duraria.
Al quiosc del costat de la feina tampoc tenien l'Avui, per la vaga. Però el noi no sabia el motiu de la vaga ni fins quan duraria. Li he hagut de dir: Si feu vaga, feu-la de veritat i foteu-li collons: deixeu de vendre El Periódico i La Vanguardia. Perquè clar, és molt senzill deixar de vendre el quart diari i la resta que no compra ningú. Just per tocar els dallonsis a quatre gats. I ja posats, si pot ser una vaga que no afecti als mitjans en català (quina casualitat), millor. Així matems dos pardals d'un tret: donem difusió al premsa autòctona de veritat.
Si se n'expliquen el motius, i es fa una vaga de veritat, que vol dir tocar els dallonsis als poderosos de veritat, em puc solidaritzar. Els quiosquers tenen llargues jornades laborals especialment dures a l'hivern, amb el fred que fa. Però amb aquest vaga, ho dubto molt.
Corporativisme
Curiosament he estat incapaç de trobar cap mitjà de comunicació que parli d'aquesta vaga. Jo ensumo aquí corporativisme. ¿Per què els mitjans no expliquen el que reclamen els quiosquers?. Especialment la premsa (suposadament) d'esquerres. ¿La llibertat, d'informació o no, i la democràcia no és per a tot i tothom?.
Gratuïts i Internet
Tanmateix que quiosquers i editores vagin en compte en maltractar a un client, el de premsa escrita de pagament, que és escàs i a la baixa. Jo he optat per no comprar cap diari. Porto estalviats 5 euros. Els diaris gratuïts no és que te'ls trobis per tot arreu, sinó que te'ls posen a les mans directament. Els gratuïts no es troben als quioscos. I les versions electròniques tampoc.
Els catalans formem part dels europeus que miren per sobre de l'espatlla als nord-americans pel que fa al nivell educatiu. Un provincianisme com qualsevol altra, encara que l'informe PISA ens hagi posat al nostre lloc. Doncs bé, ahir a El Matí de Catalunya Ràdio van ser prou honestos per fer el mateix assaig de cultura general d'un programa americà amb els propis catalans, i aquest n'és el resultat:
És el mateix fitxer que hi ha a sota de l'apunt. Correspon al minut 52 de la tertúlia del 12/12/2007 (reproducció). Al minut 50 hi ha la part dels americans.
Per manipulació entenc en la lectura esbiaxada de dades de manera interessada. Perquè l'opció contrària, la ignorància, seria pitjor encara.
El juny passat vaig escriure al defensor del lector sobre l'autobombo fals que es dóna El Punt, diari que compro diàriament, en referència a les dades de l'EGM. El 17 de juny em va respondre al diari:
I parlem d'un altre tema. En Marc Belzunces, lector de l'edició de Barcelona d'El Punt, ens diu: «Observo amb preocupació com reiteradament El Punt s'autoproclama primer diari en català pel que fa a lectors», fent referència a la notícia que va sortir a totes les edicions el dia 3 d'aquest mes. Diu en Marc: «Ens agradi o no, el diari en català amb més lectors és El Periódico de Catalunya; també és en català, tot i que sigui traduït. La darrera onada de l'EGM li atorga 826.000 lectors, sense especificar-ne la llengua. Tanmateix, sabem per l'OJD que la proporció en vendes d'El Periódico està al voltant del 40% en català, 60% en espanyol.» N'hem parlat a bastament amb els responsables de l'empresa. M'asseguren que no hi ha intenció de donar gat per llebre, sinó que l'EMG no parla dels lectors en català d'El Periódico i, per tant, no els sabem. El que sí sabem és que El Punt, un diari escrit i pensat en català, té 147.000 lectors, i va al davant dintre dels diaris en català. En fi, l'important és ser objectius i no podem dubtar que El Periódico, en la seva edició en català, té més lectors que El Punt, i ens n'alegrem. Les coses són com són.
Aquesta resposta em va deixar preocupat. O no m'havia explicat prou bé (ho dubto) o el defensor no podia entendre-ho, o no volia entendre-ho. La cosa és clara. Quan es donen dades sobre llibres en català, s'inclouen originals en català i traduccions al mateix rànquing. No hi ha diferència si és versió original o no. A la premsa és el mateix. És de calaix. Sobre que com que l'EGM no dóna dades diferenciades per llengua amb El Periódico no podem saber (estimar) les dades dels lectors, és fals. Ho podem estimar, i adonar-nos que hi ha una gran diferència entre El Punt i El Periódico com per a donar per bona l'estimació.
I avui ens trobem amb això a l'edició barcelonina d'El Punt:
El titular és absolutament fals ja que amb les pròpies dades de l'EGM una persona mínimament informada sap que El Periódico en català té més de 250.000 lectors, enfront els 140.000 d'El Punt (xifra que no deixa de ser una estimació també).
Demà compraré l'Avui. Entre altres coses, a més, perquè a l'Avui en diversos anys mai vaig detectar els freqüents problemes que tenen a El Punt amb les xifres. En un diari de pagament cerquem rigorositat, la màxima objectivitat possible (o una subjectivitat coneguda) i credibilitat. Arribats a aquest punt, ja no em puc creure els números d'El Punt.
Sigui dit des de l'absoluta cordialitat, Vicent i resta de responsables de Vilaweb.
Ahir ja vaig observar que en visitar Vilaweb els navegadors (Opera, Firefox i IE) em bloquejaven una finestra emergent. Vaig comprovar que era una finestra de publicitat, la qual no es carregava correctament. El fet que els navegadors hagin incorporat un sistema per bloquejar les finestres emergents (po-up windows) ja demostra que són un sistema molest per als usuaris, i per tant, un error.
Com que es bloquegen, suposo que avui dia cap anunciant paga per publicitat d'aquesta manera. Només una minoria molt minoritària consultarà les finestres emergents blocades (o les desblocarà per defecte). Per tant, es recòrre a altres formes de publicitat intrusiva.
Avui em trobo que en teclejar Vilaweb la primera finestra és de publicitat a pantalla completa. Completament i absolutament intrusiva. Aquest sistema el fan servir diversos diaris com l'Avui. Motiu pel qual no el visito.
Sóc un fan de Vilaweb. El llegeixo des que tinc ús de raó internàutica. Hi contribuiexo molt modestament amb 36 euros a l'any, obtenint aquest bloc (podria tenir un bloc a Softcatalà o qualevol altre lloc). Però si cada dia em trobo amb una finestra de publicitat en teclejar Vilaweb.cat, senzillament deixaré de visitar-lo.
Òbviament un projecte privat pot fer el que vulgui. Només vull transmetre la sensació que em genera aquesta novetat.
Avui he comprat el nou diari espanyol Público (sortia avui), a banda d'El Punt Barcelona és clar. Al final ha estat una manera com qualsevol altra de llençar 50 cèntims.
Tot i que al diari posa Edición Catalunya, el diari no porta cap notícia de Catalunya. Cap ni una. Vaja, tampoc he mirat amb lupa les notícies petites. La qual cosa és com llegir un diari absolutament estranger. Fins i tot els diaris espanyols (venuts o fets) a Catalunya parlen de Catalunya. I Público té al darrera a Jaume Roures (MediaPro).
No, el mío no ho és pas. I sí, és un diari espanyol més.
La mostra que no és un diari adreçat a un català com un servidor, és que cap titular, cap ni un, m'ha resultat atractiu per a llegir-me cap notícia. No he llegit cap notícia. I mira que llegeixo premsa diversa des dels 10 anys i en compro, ocasionalment en un principi, des dels 14. Això no m'havia passat mai a la vida, ni amb altra premsa estrangera, ni amb els gratuïts, ni amb La Vanguardia, ni amb l'ABC ni amb La Razón.
En termes de localització de programari, diríem que Público és un diari espanyol 100% sense localitzar. Com si et donen un programa amb el qual només puguis escriure espanyol i no en català. Ni corrector de català, ni adaptació als càracters especials, ni res. O com si li dones a un xinès un programa anglès i prou.
Abans de llençar-lo a les escombreries, li he volgut regalar a un company de feina que llegeix premsa espanyola. Li ha fet una ullada, però no se l'ha dut. Així que ara mateix el diari és a les escombreries.
Per cert, en aquest país et miren molt estrany quan et regalen una cosa i no la vols. El quiosquer em donava el DVD que anava amb el diari i jo l'he rebutjat. M'ha mirat molt rar i ha insistit que anava de franc amb el diari, i jo l'he dit que no el volia (per a què?), i que a banda era una peli que ja tenia. Ha posat cara com si fos un extraterrestre i ho ha deixat estar. Tinc el (mal)costum de pensar en termes utilitaristes, no materialista. Si una cosa no la faré servir per a res, no la vull, ja que em consumeix temps, espai i energies. Ni que me la regalin.
Aquests dies, amb això de les eleccions turques, a TVE3 tanquen les cròniques amb un TV3, Ankara, des de la capital de Turquia. Però pronunciat pel reporter, sona a TV3, encara.
Per cert, al telenotícies d'ara mateix, cap comentari sobre si els kurds han obtingut representació parlamentària o no. TV3, encara?.
Per a qualsevol membre d'una família reial això de cardar amb l'esposa (un altre tema és amb les amants o les prostitutes) és un assumpte d'estat. La seva (única) feina és proporcionar un descendent per a continuar l'estirp.
Ley Orgánica 10/1995, de 23 de noviembre, del Código Penal.
CAPÍTULO II. DELITOS CONTRA LA CORONA.
Artículo 490.3. El que calumniare o injuriare al Rey o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe heredero de la Corona, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son.
Artículo 491.
2. Se impondrá la pena de multa de seis a veinticuatro meses al que utilizare la imagen del Rey o de cualquiera de sus ascendientes o descendientes, o de la Reina consorte o del consorte de la Reina, o del Regente o de algún miembro de la Regencia, o del Príncipe heredero, de cualquier forma que pueda dañar el prestigio de la Corona.
És evident que el sexe rutinari d'un príncep amb una princesa (la del seu regne, no la d'un altre) és un ejercicio de sus funciones. I al Regne d'Espanya s'ha de tenir en compte que la unidad de destino en lo universal, on un rei (present, futur o passat) n'és el màxim exponent, està per sobre de la democràcia i qualsevol mena de llibertat.
