- Assaigs d'en Michel de Montaigne, volums 2 i 3. Ja tenia el primer (pendent de llegir) i òbviament s'havia de tenir sencer. Si els he comprat ha estat gràcies a què en Fuster en parlava sovint, i sempre bé, d'en Montaigne. L'erudició dels tres volums surt gairebé per 100 EUR.

- El misteri de l'amor, d'en Joan Miquel Oliver. Com a fan dels Antònia Font, this is a must. A banda d'això, el fet que se saltés les normes d'estil de tot corrector, amb una nota disculpatòria de l'editorial (pel que sembla), li afegia molts punts. Malauradament en aquesta segona edició aquesta nota no hi és ;-(. De redacció de documents conec com de torracollons poden arribar a ser els correctors, en molts casos de coses totalment d'estil. En documents tècnics i llibres d'informació ho trobo bé, ha de ser i punt. Però en la creació literària, això mata la creativitat. Els correctors són un perill i enemic de la creativitat. En aquest sentit, cal dir que els blocs són un camp de llibertat de creació literària, que estant fent evolucionar el llenguatge escrit.

He dubtat de comprar a més el llibre de Llucia Ramis Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys. Punts a favor: temàtica del llibre, mateixa edat de l'autora que jo, i foto de l'autora al Punt on sortia ben atractiva. Punts en contra: calers, temàtica del llibre, que la foto de l'autora fos un punt a favor i sobretot sobretot que fos un llibre d'encàrrec d'editorial. Al final he pensat que si l'autora és bona, ja es consolidarà i aleshores tindré temps de repassar aquesta obra.

Ara mateix tinc una cua de lectura de 140 llibres. Més d'una dècada de lectura, per la qual cosa em sembla que l'adquisició de llibres s'ha acabat per una bona boníssima temporada.

Preu (FNAC): 24,61 EUR

També disponible en edició butxaca. Que jo sàpiga, no hi ha disponible cap edició en català.

Darrera lectura:

Catalunya sota Espanya. L'Opressió nacional en democràcia

Alfons López Tena
Dèria Editors / La Magrana
259 pàgines
Any 2007
ISBN: 978-84-7871-000-0
Preu (Abacus): 12,75 EUR

De la contraportada:




Cal dir que el llibre em va costar trobar-lo a Abacus. Estava esgotat a diverses botigues. Cal agrair el detallat índex que té el llibre, ajuda a trobar les coses un cop vols repassar.

La idea general és que això d'Espanya és un mal negoci pels catalans i Catalunya. El que defineix una democràcia i la seva qualitat és la separació de poders, i al Regne d'Espanya això no és produeix. Va bé que això es vagi dient, perquè no és diu. I va bé que ho digui una persona que ho ha viscut i ho viu de primera mà. La democràcia espanyola és una democràcia formal de molt baixa qualitat. I si ets català o basc, encara menys. Per exemple, i per comparar internacionalment, l'Institut Fraser situa al Regne d'Espanya (2006) pel que fa a independència judicial al mateix nivell que Mali, i per sota de Botswana, Xile, l'Índia, Tailàndia i Jordània. Pel que fa a llibertat econòmica, i pel tema de la separació de poders, situa al Regne per sota d'Estònia, Emirats Àrabs, Oman i Hongria. El millor país del món, diuen els espanyols.

Els espanyols no són gent de fiar en quant a pactes. Van prendre el pèl als polítics catalans durant el pacte de la transició. Evidentment, els polítics que van ser timats mai han dit que ho van ser, ni ho reconeixeran mai en públic, i per això van repetir ara si ara també les bondats d'aquella època. Els espanyols no són de fiar perquè quan pacten amb els catalans no ho fan d'igual a igual, sinó que ens conceben com a subordinats. És per això que primer diuen que sí i donen copets a l'esquena, i després fan el que volen. El poder judicial el tenen ells, el poder general el tenen ells i apliquen la seva majoria demogràfica. Per aquest tema l'autor defensa la necessitat i el detall del nou estatut de Catalunya. Diu que per evitar la bona voluntat en la interpretació d'uns poders ostils, però segons la meva opinió al propi llibre exhibeix, al mateix temps, bona voluntat en quan a la possible interpretació espanyola i internacional sobre el concepte nació del nou estatut. En tot cas, ell és el jurista.

Fa un resum de diversos autors (Bofill, Sala i Martin, Tremosa) per tracta el tema del dèficit fiscal. Especialment em sembla interessant el fet de notar que encara que el dèficit fiscal fos igual al de fa un segle, ara l'estat reté molts més impostos, i l'economia està més estatalitzada. La qual cosa vol dir que ara el dèficit té més significació, atès que queden menys recursos privats, hi ha menys marge, per suplir el robatori espanyol (p. ex. via impostos catalans). No recordo haver llegit aquesta idea en altres llibres.

El llibre presenta diverses dades estadístiques, amb especial atenció al CIS. També comenta les febleses febleses d'Espanya. Cal conèixer les febleses i les virtuts dels adversaris. Les nostres també calen, però ara mateix el catalanam està massa obsessionat en les febleses nostres i les virtuts de l'adversari. Convé estudiar-lo bé i ser més intel·ligent. Com a fet exòtic, hi ha moltes citacions xineses, del període antic. La cultura xinesa, gran desconeguda d'Occident, ha estat la cultura més desenvolupada durant bona part de la història de la humanitat.

El llibre és molt interessant en la part dedicada a l'aspecte judicial, el camp de l'autor. La resta de parts, ja fora d'aquest camp, esdevenen un pel menys interessants (però ho són), i més avesades a la retòrica (personalment n'estic força cansat), tot i que amb profusió de dades analitzades. Trobo molt curt, però, el capítol sobre el replantejament del projecte nacional. Escasses 10 pàgines, segurament perquè és una cosa que estar per fer.

En definitiva, un llibre d'agradable lectura, amb moltes dades i fet des d'una posició professional. Per entendre'ns, i que ningú se m'emprenyi, calen menys filòlegs fent retòrica, i més professionals parlant des del seu camp amb dades clares. El llibre s'acaba en dues o tres matinades de lectura estiuenca.

No en sé de cap edició en català. He trigat més del compte en llegir-lo, atesa la cua de llibres que tinc. Res a veure amb l'ociositat del tema, que sempre resulta interessant i font d'anècdotes per a fotre'ns amablement de l'altre sexe (i del propi).

El llibre mira això de la reproducció sexual humana des de la perspectiva de la biologia evolutiva. És a dir, sota la premissa que el comportament sexual humà es basa en estratègies reeixides, i que per tant tot ha de tenir una raó en els mecanismes evolutius. S'interpreta la causa a partir dels efectes. En canvi, el llibre d'en Tobeña estudia les causes per si mateixes, els mecanisme neuronals que ens fan tenir el comportament sexual que tenim. Per dir-ho d'alguna manera, la primera aproximació és interpretativa mentre que la segona preten ser objectiva. No s'exclouen pas, però.

El llibre fa una mica de truc, perquè es basa en situacions teatralitzades per explicar els diversos mecanismes evolutius que hi actuen. És a dir, primer s'escriu la resposta, i després es passa a plantejar la pregunta. Cal dir, però, que les situacions exposades són versemblants, però potser massa perfectes (la resposta, òbviament, quadra a la perfecció amb la pregunta).

Sperm Wars es basa en un fet innegable: quan s'ajunten dos espermes diferents, comença una guerra d'estermini entre els espermatozous. L'esperma està compost de tres tipus d'espermatozous. El que ha de fecundar l'òvul (menys del 1%), els que actuen de barrera per als enemics, i els exterminadors d'enemics. Tot plegat és una guerra que té per objectiu que el millor guanyi. Tot això implica que en algun moment han de coincidir dos espermes masculins diferents dins de la femella humana, i això la natura ho sap. I aquí la primera sorpresa del purità: ¿com poden coincidir dos espermes diferents dins del cos d'una femella humana?. Les cangurs femella poden retenir l'esperma fins a un any. En canvi, les femelles humanes ho poden fer fins a cinc dies, en una mena de piscina dins la vagina.

Sobre l'estratègia reproductiva de les dones (la confusió) ja he parlat al bloc. L'objectiu de la femella és recollir esperma de diversos fonts per garantir que gràcies a la guerra obtingui els millor gens per a tenir el màxim èxit reproductiu. El mascle, en canvi, obta per repartir el més àmpliament possible l'esperma per intentar guanyar les més guerres possibles. A més, en funció de diversos paràmetres que capta (com per exemple, amb el sexe oral) es capaç de regular molt ràpidament la proporció d'espermatozous fecundadors, barrera i assassins. Si sospita que ja hi ha esperma dins la femella, prepararà un estol d'atac, ple d'assassins per garantir que arribin els fecundadors. Si en canvi, pensa que no n'hi ha, però que a posteriori hi pot haver (sexe rutinari en parella), posarà molts blocadors per fer que no arribin a l'òvul els altres (blocadors que bloquen els seus també). Això explicaria, en part, la dificultat d'alguna parella estable en reproduir-se, i l'èxit reproductiu d'alguns amants reputats.

Infidelitat

Això ens porta a la infidelitat com a mecanisme reproductiu, no només exhibit pels humans, sinó per altres animals, i especialment alliçonadors són els ocells. El llibre analitza els pro i contres de la infidelitat, tant pel mascle com per la femella humanes. Ser infidel a la femella li pot ser profitós per obtenir la millor qualitat genètica, però a canvi de perdre la garantia de recursos i la compartició de la cura de la descendència. En canvi, al mascle, li resulta més positiu tocar el dos: així estalvia energies durant molts anys. Això també explicaria que, en estadística de poblacions, el mascle humà tendeixi a maltractar més els fills de la parella (però no seus) als fills propis.

Pares no oficials

El llibre aporta dades interessants, sorprenents i políticament incorrectes. Entre un 10 i 15% dels fills tenen un pare biològic diferent de l'oficial. Tanmateix això varia molt depenent de l'extracció social. La femella sempre mirarà caçar alguna cosa millor (un mascle de més estatus social, amb més calers, etc). Així, en l'alta societat aquests fills serien menys del 1%. Els de estatus mitjà seria el 5-6%, i el segment més baix, atenció, entre el 10-30%. Això correspon, però, a dades per a uns quants estats desenvolupats. No cal dir que això se sap per a casos on s'ha fet un test de paternitat, generalment per alguna sospita. Quan els test genètics de paternitat es generalitzin, ens podem sorprendre encara molt més.

A un estudia dels 80 del segle XX a la Gran Bretanya, durant tota la vida (unes 3.000 inseminacions) el 80% de les dones havien tingut relacions sexuals amb dos homes diferents en un interval inferior a 5 dies, el 69% dins del mateix dia, el 13% dins d'una hora, i l'1% dins de 30 minuts (la participació en orgies es dona en menys de l'1% dels individus).

Xenofília

La xenofília, la preferència pels estrangers, tambés és un mecanisme reproductiu. Això explicaria la falera de les catalanes pels italians. En això, la femella humana és un primat típic. Gens nous, però seguint criteris de selecció (qualsevol italià no serveix...però gairebé). No en parla dels mascles, però això podria explicar també per què als catalans els agraden tant les sueques i les dones de l'est (poloneses, russes, etc).

Violació

Una altre tema políticament incorrecte és la violació. La violació és una estratègia reproductiva de molts animals. Als humans, és una tàctica comuna en el 50% de les societats, mentre que és rara en només un 20%. A les grans ciutats, i en un període de tota una vida, els estimacions diuen que la meitat de les dones (!) experimentaran un intent de violació, i que un 25% són violades. Tanmateix, només un 10% son denunciades a les autoritats. Per violació no es refereix a la imatge més violenta, sinó mantenir una relació en contra de la voluntat. Malauradament, la cosa no és tan senzilla. La femella, dins de la confusió, disposa de la resistència com a test de força i potència. Es resisteix, quan en realitat vol. Un No que vol dir a veure si pots amb mi. Però això és molt perillós: el mascle pot no interpretar bé el senyal, i la femella pot no exposar-los bé. Pot acabar en no res (la femella es queda amb les ganes), pot acabar en èxit absolut (era un sí), o pot acabar en una violació (forçament).

Però la violació és evolutivament positiva?. Les dades mostren que sí. Un estudi amb estudiants als 80 mostrava que era tres vegades més probable que una dona forçada tornés amb l'home (40% del total) enfront que tornés amb un home que ho hagués intentat però no hagués reeixit (només un 13% tornava). Un altre fet és que una femella humana és més probable que es quedi embarassada d'una violació que no pas en el sexe rutinari en parella. Això vol dir que els mecanismes anticonceptius naturals funcionen pitjor en una violació, la qual cosa des d'un punt de vista evolutiu és un premi. Tanmateix, és una estratègia arriscada tant pel mascle com per la femella, per la qual cosa no és l'estratègia dominant, però si una estratègia més dels mascles que en determinats casos pot esdevenir freqüent (com una guerra). Entre d'altres raons, perquè tots tenen un violador en la seva ascendència, amb els gens corresponents.

Èxit reproductiu = mascle

Des d'un punt de vista reproductiu, tenir un fill mascle és l'èxit. És la millor garantia per a la femella que els seus gens siguin escampats el màxim possible. A més, això es veu exemplaritzat en el cas del control de natalitat xinès: les nenes s'arriben a assassinar (a banda dels avortaments i els abandonaments). Existeixen unes excuses de tipus cultural, però que no fan més que confirmar l'aspecte evolutiu.

Prostitució

Definit en el concepte més elemental: sexe a canvi de recursos. Definició també políticament incorrecta. Bona part de les que surten a la premsa del cor i la tele es poden definir com a prostitutes des del punt de vista de la biologia reproductiva. Una tàctica reproductiva que la femella humana segueix sovint per a benefici de l'èxit reproductiu: estar amb un home pel seus estatus social i la seva pasta. S'assegura els millors gens, i els recursos necessaris per a tirar endavant la descendència i que tingui les millors oportunitats reproductives (per fer nets).

Més

El llibre tracta altres aspectes (homosexualitat, mètodes anticonceptius, mida dels òrgans sexuals, etc), i tot sobre la perspectiva que a cada generació hi ha una autèntica guerra en què guanyen els millors individus, o el que és el mateix, els que tenen millors estratègies reproductives.


Tecnologia

Al final del llibre es planteja un fet interessant: com pot influir la tecnologia en las tàctiques reproductives. I especialment les proves de paternitat genètica, i la protecció de l'estat dels fills quan els pares biològics se'n desentenen. ¿S'arriscarà la femella a afavorir la guerra d'esperma amb una infidelitat quan sap que pot ser enxampada molt fàcilment (la parella pot fer la prova genètica durant tota la vida)?. ¿S'arriscarà el mascle a expandir al màxim la llavor genètica si després se n'ha de responsabilitzar legalment?.

La femella pot trobar positiu tenir fills amb diversos homes. El pare biològic li ajudarà econòmicament (com a mínim) per obligació legal. I la parella de la femella l'ajudarà tant econòmicament com en termes d'esforç (cura, companyia, etc). Tot i que l'home també se'n pot beneficiar per a mantenir la fidelitat de la parella, ja que en tot moment pot provar que el fill no és seu.

Un llibre de ràpida lectura. Me'l vaig començar a llegir un dijous a les 19.00h i me'l vaig acabar a les 00.00h, amb mitja hora per sopar. Enganxa, de redacció periodística, blocaire, moderna. I a més és un llibre que esmenta les coses amb noms i cognoms, com a mi m'agrada. A excepció d'un directiu de La Caixa, l'entitat que va avalar un milió de dòlards pel domini .cat.

El llibre s'estructura en tres parts. La primera, que és el que he trobat realment interessant, és el dedicat a la història per aconseguir el domini .cat. Se'ns dubte una història que calia escriure (ni que fos resumidament com és el cas), i que ara cal que es conegui. Per tant, crec que és un llibre de lectura obligatòria a totes aquelles persones que viuen i participen de la Internet en català.

El segon és titula La Catosfera (és a dir, la blocosfera en català), però no parla d'ella, sinó que fa un repàs de la Internet en català i esmenta unes quantes iniciatives de forma ràpida. La tercera part (L'explosió dels blocs) sí que parla de la catosfera. Necessàriament només es poden esmentar uns quants exemple, però pel meu gust tracta massa de política. Tanmateix, està en la línia del bloc i les preferències del Saül.

Millores per a properes edicions

A un llibre que parla d'Internet he trobat a faltar moltes adreces web. Això és pot resoldre amb notes de peu de pàgina, o un capítol bibliogràfic. Igualment, trobo a faltar un índex de paraules. Ja sé que això no és molt comú al món editorial nacional (molt més comú a l'anglosaxó), però resulta de gran utilitat. Perquè clar, tractant-se d'un llibre on surten molts noms, m'agradaria poder trobar a quines pàgines s'esmenta a aquella persona o l'altra.

Els temes, també, dónen per a un tractament més profund, ampli, detallat i tranquil. Com a primera aproximació està molt bé, essent un tema tant recent, però hi ha molt cosa que es podria escriure.

Softcatalà i el domini .cat

Llegint el llibre m'he trobat que he conegut, parlat o intercanviat correus amb molta de la gent que surt al capítol del domini .cat. Pel domini o per altres coses. Cal dir que jo això del domini .cat m'ho vaig mirar des de segona (o tercera) línia, però repassant els correus de l'època, tenia informació de primer nivell. I resulta curiós llegir el que deien i pensaven algunes persones a l'època.

El llibre comenta que Softcatalà va ser l'única associació que es va oposar frontalment (?) a formar part de l'Associació puntCat. S'hi esmenten algunes raons, però m'agradaria aclarir-ho una mica més. Va haver molt interès que Softcatalà formés part de la l'Associació, cal reconèixer-ho. De totes les organitzacions que hi van donar suport, però, SC era la que millor coneixia la situació d'Internet segurament. En aquells context històric, amb la bombolla d'Internet on estava ben inclosa l'administració catalana (CiU, Secretaria de Telecomunicacions, AOC...), era difícil que SC donés suport a una associació on es demanava expressament l'opacitat, i on havia dues persones amb les quals SC havia tingut mala relació. No pas per un tema personal, sinó perquè la visió de fer les coses xocava frontalment. Per no dir que a ISOC-CAT també hi havia hagut mala maror per una d'aquestes persones (Sanromà).

Tanmateix, a SC es van exposar les coses i es va procedir a una votació. Uns va votar a favor, i uns altres en contra. I van guanyar els en contra. Caldria afegir, a més, que a SC tenim molta feina, i tampoc es veia molt la utilitat de consumir temps (del qual no disposem) en llargues reunions on nosaltres ben poca cosa podíem fer. Ja hi havia gent treballant-hi.

Vist després, es pot entendre que calgués opacitat per tactisme. Tot i que discutible. Però si cal això, aleshores s'ha de ser conscient que no es pot comptar amb una associació que reclama transparència. O una cosa, o l'altra. Tanmateix, cal dir que SC va oferir ajuda per donar difusió a la campanya pel puntCat, però no vam obtenir resposta. Molts hi vam signar, d'altra banda. O col·laboradors de SC d'aleshores que tenen o han tingut un paper destacat en tot l'assumpte.

Parlant amb en Jordi Mas, estem d'acord que el llibre reflecteix correctament la situació, però només volia aclarir-ho una mica més des del meu punt de vista.

De l'Espinàs no n'havia llegit cap llibre. Quan comprava l'Avui, la seva columna diària era lectura obligada. D'ençà que és a El Periòdico la seva lectura ha estat gairebé inexistent.

Com l'autor indica, el llibre és una visió molt particular (i personal) d'Espriu, Foix, Delibes, Josep Pla, Cela i Sagarra. M'ha sobtat com es fica amb en Pla (el titlla de mentider i fals, tot i que amb bones paraules), per tot seguit afirmar el gran respecte i admiració que li té.

Em quedo amb una reflexió seva a propòsit d'en Foix:

Qui sap si el nostre país té un problema general d'asincronia: no fer les coses que s'han de fer en el moment que s'han de fer. Mandregem quan hauríem de treballar, escridassem quan hauríem de reflexionar, som primmirats quan caldria ser decidits... i massa sovint aarribem a veure les coses clares, però quan ja és tard.

La continuació del llibre Jaume I i el regne de Múrcia del mateix autor. Que la història nacional és una gran desconeguda, ho mostra aquest llibre narrant l'episodi de conquesta del Regne de Múrcia (sota domini castellà) i posterior annexió de la part nord al Regne de València. Jaume II és un gran desconegut. Nascut a València, fou organitzador de la Cancelleria catalana i l'Arxiu Reial de Barcelona (dit impròpiament de la Corona d'Aragó). Si bé va incorporar noves terres conquerides a Castella, l'agost del 1300 va regalar a l'Aragó la Ribagorça, el Sobrarb i la Llitera, i establí la frontera en Catalunya i Aragó a la clamor d'Almacelles. A Jaume II se'l coneix com El Just. Però aquest sobrenom li posaren els aragonesos després del regal territorial. No li posaren pas els catalans. És bastant cínic que els catalans l'hàgim acabat denominant tranquil·lament com el just.

Bé, el llibre en situa en l'episodi de la història nacional en què Jaume II entra dins la política castellana per a benefici propi. Atacà militarment Castella per la vall de l'Ebre i per Múrcia. A Múrcia fou rebut per la població catalana com a veritable rei. Uns quants pobles, de població majoritària castella s'hi resistiren. La cosa acabà amb la Pau de Torrellas i l'Acord d'Elx.

Un llibre de lectura ràpida (94 pàgines petites) amena i interessant. L'índex:

- Introducció
- Els precedents de la intervenció armada de Jaume II
- La política de Pere II el Gran i d'Alfons II el Franc
- Jaume II
- La primera campanya militar al regne de Múrcia
- Compromisos a Itàlia i segona campanya militar al regne de Múrcia
- Tercera campanya de Jaume II
- La pau de Torrellas i l'acord d'Elx
- L'estructura política del regne català de Múrcia
- Apèndix
- Bibliografia seleccionada

Edició de butxaca en anglès que vaig veure al FNAC mentre esperava els que arribaven tard. Vaig veure que era un anglès assequible, i vaig passar de l'edició en català (n'hi ha dues, en butxaca i normal). Per cert, m'agrada més la qualitat de les edicions de butxaca d'editorial catalanes que no pas les de les editorials angloamericanes. Aquestes darreres són més fràgils i amb més tendència a desencolar-se els fulls.

Recordo com en classes de doctorat, un professor d'enginyeria de camins, ports i canals, parlava sovint dels ecoterroristes. Denominació sorneguera dels mebres de Greenpeace i altres organitzacions que posaven la seva vida en perill per intentar d'evitar les obres costaneres.

Michael Crichton ha fet un llibre que parla d'ecoterrorisme, criticant el moviment ecologista internacional en relació al canvi climàtic. Una gran organització ecologista s'aprofita del patrocini d'un important magnat amb sensibilitat mediambiental per fer un complot i provocar ecoatemptats per tal de cridar l'atenció al públic general sobre el canvi climàtic, aprofitant un congrés i un procés judicial. Els protagonistes intentaran evitar-ho.

El llibre és llarg, molt llarg, però no es fa gens pesat. Destaca per contenir diverses gràfiques i intentar fer pedagogia sobre la representació temporal de les dades climatològiques, mostrant-se molt escèptic (l'autor) sobre el canvi climàtic. Inclou consideracions de l'autor a banda de la novel·la, així com un apartat de bibliografia. L'autor va estar vora 3 anys documentant-se i llegint articles científics. Posteriorment en Crichton ha fet una sèrie de conferències mostrant-se en contra de l'alarmisme medioambiental.

Més enllà d'això, un bon thriller seguint els paràmetres estàndard dels best seller americans i la tradició de l'autor. Em quedo amb aquest paràgraf que serveix que parla indirectament de Catalunya (en boca del personatge Kenner):

I have a problem with other people deciding what is in my best interest when they don't live where I do, when they don't know the local conditions or the local problems I face, when they don't even live in the same country as I do, but they still fell (...) that they know the solution to all my problems and how I should live my life. I have a problem with that.

La tesi principal de Lovelock en aquest llibre, a banda que la humanitat està a punt d'autodestruir-se (la humanitat, no la vida), és que el Sol s'ha anat escalfant des del seu naixement. Al començament el sol era massa fred per a la vida a la Terra, però la Terra com a sistema autoregulatori, disposava de mecanismes per a escalfar-se i permetre la vida. Per exemple, el CO₂. Duran un temps el Sol va tenir la temperatura ideal per a la vida, i ja no van caldre aquests mecanismes. Per exemple, la vida transformà l'atmosfera rica en CO₂ en una atmosfera rica en oxigen. Hi hagué un esclat de vida. Però va arribar un moment en què el Sol ja era massa calent i aleshores els mecanismes que es desenvoluparen foren per a refredar la Terra. Per exemple, l'extensió de boscos sobre el planeta, o l'estratificació de l'aigua dels oceans. A la vida li agrada el fred, no la calor.

Segons Lovelock, el problema és que ara tenim un Sol massa calent per a la vida complexa, i si existeix encara és perquè heretem una situació anterior. Si la selva amazònica existeix no és perquè les condicions ambientals siguin les indicades, sinó perquè ha aconseguit conservar les condicions necessàries. Si l'eliminem, no tornarà a aparèixer. Tanmateix, a la vida complexa li queden uns 100 milions d'anys, i a la vida uns 1.000 milions d'anys. Aleshores el Sol serà tant calent que serem un altre Mart. Al Sol li queden uns 4.500-5.000 milions d'anys, moment en què exclatarà i s'endurà uns quants planetes pel mig.

El llibre, adreçat al públic britànic, ha esdevingut famós per la defensa de l'energia nuclear (que comparteixo) com a bona opció ambiental. Esmenta, per exemple, que durant el període de proves detonacions nuclears atmosfèriques, cada setmana s'enviaven a l'atmosfera l'equivalent a dos accidents de Txernòbil. També fa una dura crítica als biocombustibles (que també comparteixo) i una també important a l'eòlica. Defensa les bondats d'un llindar de contaminació acceptable (cosa que no comparteixo), com per exemple els aerosols produïts a les ciutat que retornen part de la radiació solar a l'espai i així aconseguim a les ciutats uns quants graus de temperatura menys.

Critica al moviment ecologista internacional actual perquè proposa solucions que encara empitjoraran més la situació d'escalfament i perquè pensa en l'home i no en Gaia. Planteja com a principal problema la superpoblació (proposa una població estable de 500-1.000 milions de persones), seguit de l'ocupació del terreny per a l'agroindústria, que ocupa ja el 50% de la superfície terrestre, havent eliminat el principal mecanisme de refredament de la terra, els boscos i altres ecosistemes. És per això que els biocombustibles són tant nefastos: significaran encara una ocupació major del terreny. O el menjar ecològic, un luxe del primer món, poc productiu que necessita més terreny que els conreus actuals. O com les persones que mengen només menjar ecològic estan exposades a una major quantitat d'elements cancerígens que no pas el que duen una diètia normal. N'hi ha més exemples al llibre de coses com aquestes.

En definitiva, un llibre de lectura agradable que fa pensar, tant si comparteixes les opinions de l'autor com si no. Si et preocupa això del canvi climàtic, és una lectura obligada.

El dijous passat sortia a la venda la segona edició del DIEC, i el divendres jo ja la tenia. Amb tanta mala sort que em va sortir un volum tarat i vaig haver d'anar a canviar-lo.



El volum és lleugerament més gran que l'anterior, però més prim. Té 146 pàgines menys, malgrat tenir més definicions. Els tipus de lletra sembla idèntic.

Diccionari de la Llengua Catalana de l'IEC (2a Edició)

Institut d'Estudis Catalans
Enciclopèdia Catalana / Edicions 62
1.762 pàgines
ISBN: 978-84-412-1454-5/978-84-297-5977-8
Preu (monopoli): 67 EUR
Preu (Abacus): 56,95 EUR

Els diaris n'han parlat força. Tal i com indicà El Punt, ara els catalans ja podem morrejar-nos, això sí, sense llengua: 2 POP. Besar (algú) la boca perllongadament. Jo en aquest aspecte he estat sempre pre-normatiu, i val a dir que no he trobat mai cap dona que li molestés aquesta plantejament filològic, incloent-hi alguna lingüista.

No m'agrada que la publicació l'hagin fet dues editorials de Catalunya. M'agradà molt més el plantejament de la primera edició, amb la participació d'editorials de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. La llengua és de tots.

I si la llengua és de tots, tampoc està bé que en copiar la definició d'aquí dalt estigui cometent una il·legalitat, tal i com es diu a la primera pàgina del diccionari: La reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment (...) resten rigorosament prohibides sense l'autorització escrita dels editors i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei. El DIEC hauria de ser de domini públic ja que la llengua és de tots, i l'IEC està pagat amb diners públics.

Davant del DIEC tinc la impressió que és un d'aquests pilars culturals que fa temps que havíem de tenir, però que per coses de la Història (i del finançament) encara hi som. Una etapa ja superada, i és per això que a l'IEC encara li falta molta evolució. Per exemple, comparteixo la crítica que el DIEC2 s'hauria d'haver presentat a Internet alhora. O és que potser volen fer negoci amb el DIEC2 en paper?.

Com a curiositat, el DIEC2 s'ha imprès fora dels Països Catalans, concretament a Villatuerta, Navarra.

A l'Astre Intercomarcal sembla que la vida li ha anat bé. Viu en quatre cases. És possible que totes siguin seves, però de Vilaweb TV només podem assegurar que una és seva.

Com que viu en quatre cases, i d'altres no en poden accedir ni a una, crec que no cal que ningú li compri els discos. Si més no jo, que no em sobren els calers. Ja m'estic baixant Matem el dimarts i el dijous de l'eMule.

Vaig llegir per primer cop a en Josep-David Garrido a la revista El Temps, quan la comprava puntualment. Un article polèmic que duia el títol, si no recordo malament, Si no vols pols, no vagis a l'era, i que encetà una agra polèmica, que no sé si va ser un dels (el) motius per a què l'autor abandonés la docència universitària a la UAB.

El primer que cal aclarir és que el Regne de Múrcia no correspon a l'actual Regió de Múrcia. El Regne incloïa les actuals comarques alacantines del Baix Segura, el Baix Vinalopó, les Valls del Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i la major part de l'Alacantí. És a dir, de la línia Biar-Busot cap al Sud. Per entendre'ns, una cosa així:



És a dir, que quan es diu que Múrcia va ser poblada per catalans, cal entendre que per Múrcia s'entenien ciutats actualment catalanoparlants com Elx, Crevillent, Alacant (si més no fins fa poc), Monòver o Novelda.

El llibre no dóna només una visió cristiana (castellana i catalana), sinó també sarraïna, musulmana, cosa de molt agrair. Primer ens situa en la situació de les taïfes musulmanes, i la situació del Regne de Múrcia abans de la cessió de sobirania voluntària a Castella el 1243. Li seguí una tímida ocupació militar de punts estratègics (que incloïen el sud alacantí, zona que pertanyia a Castella), i un molt tímid poblament, fonamentalment castellà però que va incloure també catalans.

El 1264 hi hagué la revolta mudèjar i la intervenció catalana. Aquí hi ha un tema polèmic. La historiografia espanyola ha volgut veure una intervenció aragonesa, perquè és el que diuen les fonts. Una altra qüestió de noms. El rei feia servir el títol nobiliari de més rang (Rei d'Aragó), i per defecte els seus súbdits eren aragonesos. Ara bé, resta clar que la intervenció a Múrcia fou catalana. Fou fonamentalment cosa del Principat, amb alguna petita participació d'aragonesos (estrictes), i valencians i mallorquins. La historiografia espanyola no sembla confortable amb una intervenció catalana, i prefereix una intervenció aragonesa.

Un cop sufocada la revolta, i garantida la submissió a Jaume I, el Regne de Múrcia fou poblat per 10.000 catalans. És prou coneguda la crítica a Jaume I de regalar alegrement Múrcia a Castella. Sense valorar això, la veritat és que Jaume I posà els fonaments (els pobladors) per a què posterioment Jaume II conquerís part del Regne de Múrcia i l'incorporés al Regne de València. El sud alacantí poblat de catalans.

Tanmateix, el poblament català del Regne de Múrcia anà més enllà de les poblacions del sud alacantí (Elx, Alacant, Crevillent, etc). Per exemple, a la ciutat de Múrcia havia 40% de catalans (del Principat, València i Mallorca) enfront d'un 18% de castellans. A Llorca (Lorca), havia un 26% de catalans enfront un 52% de castellans, i a Oriola un 29% de catalans enfront d'un 22% de castellans.

És per això que el català va ser llengua habitual de la població murciana fins a finals del XIV. Durant el XV només el conservaren reductes socials i geogràfics, i en el XVI desapareix completament. 300 anys de presència del català a la Regió de Múrcia. En part d'aquell Regne de Múrcia encara es parla.