Ens n’arem a dormir nevant i hem llevat amb nevats. Ahir despus de dinar  granallava aigua xelada i  mes poc tard s’enflocava, primer floquets que maldaven arrelar en terra sense aconseguir-ho, picalleven el parabrisa del cotxe com metralla suau, i preparaven el terreny per a  la propera invasió subtil de la neu.

Vaig arribar a casa quan l’exèrcit blanc ja desfermava l’atac i just amb el temps de guardar el fòtil de quatre rodes a recer del teulat del garatge.

Les branques suplicats, despullades, floriren des de fora i tombaven amb el pes de la gelor, el terra i els camps estengueren l’estora de granissat i la nit resplendia de blanc.

Quin polsim sobre totes les coses! Sense remor, amb presencia caiguda del cel, el paisatge de cada dia restà colgat de cristalls d’aigua, el blanc dels blancs s’oferia a escriure-hi amb els peus, amb les rodes i amb les potes, però pocs eren els artistes de la freda literatura i molts els badocs darrera els vidres entelats.

Neva amb l’ai al cor, però quan deixa de nevar la placidesa recorre el paisatge i algunes branques ja comencen a espolsar-se l’hoste que no han convidat. Així passà el vespre, amb la claror dels carrers reflectida a la neu, radiant una llum inusual a tot l’entorn i dintre casa.

Al mati tot era igual, sense nova neu i amb els calfreds de la nit endurint l’escorça blanca, han començat a passar les pales pels carrers i camins, desenterrant el gris de l’asfalt i els sots del camí, la neu agrumollada bruteja i els contraatac de la vida de cada dia es fa efectiu. El sol ulleja ja ben entrat el matí i estova les roderes, disgrega el gel i esquitxa arreu una sopa d’aigua grisa.

Retirada de l’invasor amable que es fa fonedís. Hi tornem, 7 de gener, passat festes, any nou que anirem fent vell i ens anirà fent vells.

Ara digueu: “Fer cua ens floreix,
però arreu comprant no deixem res per verd.
Seguem arran amb el plàstic calent
arramblem de tot ni que sigui una merda”

Ah, joves cossos frisosos desprès
d’esperar, si sabíeu com hem aguantat,
que arribessin Reis i Nadal
per rebentar al Media Markt
l’últim euro de préstec
(tu si que ets tonto)

Però hem viscut per salvar a aquells porcs
per retornar-los els cales que son nostres
perquè ens donin pel recte,
i camí d’agrair-los a caixa el seu polvo.

Veiem ben lluny, pagar deutes i a més
consumim gais com conills que copulen.
S’acosten temps de cordar el cinturó
però ningú ens ha dit si cal dur pantalons.

Ara digueu: Nosaltres som així
i fem cas a l’Huget, el Lenin del consum
(això com es menja?)
Ara digueu: Ens mantindrem plomats
per sempre mes, al servei de la banca

Ara gasteu,
Ara gasteu,
Fins que l’espitxeu.

(Versionant irreverentment a Salvador Espriu, amb perdo. Segueix el text autèntic com a desgreuge)

..O probablement no. Quin tant per cent podríem adjudicar a cada probabilitat?. Per la Unió d’Ateus, promotora del Ateu-bus, es de suposar que la seva probabilitat del NO es del 100%, així doncs perquè parlen de probabilitat i no de certesa?

No ho confessen però tenen vocació de missioners, volen convertir a la seva fe de que no s’ha de tenir fe a les ovelles perdudes en el marasme del teisme “no et preocupis, gaudeix de la vida que Deu no hi és”. Confonen “el culo con las témporas”, mai mes ben dit.

De teistes i ateus n’hi ha de moltes menes, jo sempre prefereixo a aquells que son discrets i no pretenen refregar-me per la cara, les seves molt respectables conviccions personals, i en tots cas, si surten a la conversa que siguin un element de coneixença i no de d’exhibició. Hi ha gent que per validar allò que creuen necessiten reconeixement aliè, poca creença gasten.

Trigarem un segon mes a traspassar d’un any a l’altre perquè anem frenant, un segon es tan important com tota una vida, de fet, és tota una vida condensada en “breu” període. Un segon es la mesura d’una explosió dolor o de felicitat a escala humana, segur que tothom que hagi experimentat aquesta explosió, estarà d’acord que no ha durat mes d’aquest “breu” temps.

Ens han donat (no se qui) un segon mes d’aquest any sense prendre’l del proper.

No ha de ser pas l’últim segon, i em prenc aquesta fracció de temps a la meva conveniència. El faré servir ara perquè en un instant (mesura indeterminada de temps que pot ser inferior a un segon) he pensat que abans intercanviava dotzenes de felicitacions, algunes banals però moltes sentides envers el destinatari, en aquestes “dates assenyalades” i vulgues que no, un segon del pensament de cadascú havia estat per un altre. Fins i tot, durant uns anys, les postals havien de ser integrament fetes a ma i expresses per a la persona a qui li enviaves, amb un text personal, allunyat dels tòpics, personalitzades. Entretenir-se a fer i preparar les postals de Nadal, portava molt temps i feina i ara no en porten mes sinó l’esforç de recordar a tothom a qui no voldríem oblidar.

Puig que segur que he oblidat gent, fins i tot gent que no conec i que no oblidaria si conegués, esmerço el meu segon de regal per condicionar aquest minuts de pagament en recordar aquests oblits que ni jo mateix recordo, els deso en aquest segon regalat.

BROSSA
ROSSA
OSSA
S.A.

SOBRAS
OBRAS
BRAS
A

PALETA
ALETA
TELA
POE
TA
PAL

Tothom ho diu i es plat del dia
des de Moncloa es difonia
embolicant-ho d’allò mes
i enllà de l’Ebre es repetia
dins els cenacles potiners:
L’Estatutet de l’establia
naixerà amb fòrceps rovellat.
El Tristpartit ho anuncia:
“es lo que hay”, quan no hi ha Estat.

Els comerciants de martingales
per triplicat juguen a bales
i ara ja plou sobre mullat,
vindran eurons o “sevillanos”?
Sembla que esta un poc cardat,
els Trispartits son prou”villanos”
Prou que ens maregen la perdiu
i els oponents sols fan CiU-CiU.

Ja ho diu un proverbi xinés: no trenquis el silenci si no és per millorar-lo. Em pregunto si es millora el silenci amb el brogit, amb la paraula, amb la música... o amb un silenci encara mes perfecte.

Segurament que no esteu per aquestes disquisicions filosòfiques, ni jo tampoc. Només que els proverbis (i si son xinesos encara mes) son un regal emmetzinat per els malabaristes de conceptes i per els que donant voltes a les boles xineses sentim a la ma la rodonesa fina del pinyol conceptual i no ens podem estar de donar-n'hi encara més, per satisfer el primitiu plaer de tenir a l‘abast la perfecció del tot sabent que no en tastarem sinó una petita part.

Sempre he estat partidari de no afegir ni soroll ni silenci on estic o a allò que faig. En tot cas, si l’entorn no millora el meu silenci -o el meu soroll satisfactori- abandono el lloc on el soroll es massa punyent o el silenci massa feixuc.

A un concert on els decibels fuetegen els timpans s’hi esta bé si hom hi vol estar, el silenci dins d’una ermita perduda pot ser un turment que ens faci rodar el cap, però fora de cassos extrems, l’anar i venir de cada dia te els seus sons i pauses que ens enllacen amb la realitat mes immediata -la dels cinc metres a la rodona- i amb la mediata en que estem immergits.

 

"Mentrestant, no ens queda més remei que assumir nosaltres el lideratge. Que cadascú faci tan bé com sàpiga allò que li toca i una mica més. Perquè mentre no s'esvaeixi la boira, el líder que Catalunya està buscant ets tu"

(Antoni Bassas) article a El Periodico

El meu país es de boira els matins d’hivern. De boira i de glaçada. País petit abraçat per el Montseny i les Guillaries, les Serres de Bellmunt i de Milany, el Collsacabra, i els contraforts que menen a les terres altes del Lluçanès i el Moianes a l’altra banda. Se’ns en fot qui governi.

Avis al eventual lector: Aquest post esta fet amb bisturí i escalpel i pretén disseccionar als catalanets i catalanetes que fan de model a l’aparador televisiu i a altres aparadors per compte de les cadenes públiques i privades que ens fermat des de tant de temps al fang i a això que en diuen Estat

Desprès de l’11 de setembre de 1714, va venir el 26 de novembre de 2004. La segona desfeta va ser mes cruel que la primera perquè aviat ha caigut a l’oblit. El segon baluard de Sta. Eulàlia caigué a Fresno, a la California de Swarzzenegger, 290 anys desprès. Qui se’n recorda d’aquells catalanets que poc desprès de l’esdeveniment patinaven per España? No els oblido.

A Fresno es va fer net d’il·lusions, que vist en perspectiva no eren altra cosa que això: il·lusions.

“De aquellos polvos vinieron estos lodos”, tal com diu el refranyer dels veïns, fa anys que s'ens tiren i el fang no ha fet mes que acumular-se, seguim lligats a l’aspre ma.

El Nadal d’enguany, ens porta al següent fangar en forma d’elegants sirenetes i de la ma del mai prou ponderat empresariat català del cava, el Sr. Freixe.net que de la ma del creatiu publicitari (com a creatiu, chapeau) ha enginyat l’anunci perfecte per exorcitzar els mals esperits del boicot al cava catalan.

Tá-tá tacatá, tacatacatacatá..., Cony!, una traca valenciana?.

Parafrasejant el títol d’una novel·la de d’inoblidable Jesús Moncada, l’espectre da Fraga Iribarne, el criminal franquista coix i revellit, torna a apareixer com si encara no hagués marxat.:“Els nacionalistes s’haurien de penjar d’algun lloc”

M’és indiferent a quins nacionalistes es refereixi, a diferència del bocamoll Tardá, aquest sí que ha fet matar gent, és creible quan parla de mort, és pitjor que l’executor, és l’inspirador i propietari durant el seu mandat de la “violència legitimada” que l’Estat s’atribueix en propietat i que les lleis no castiguen.

Els del seu partit, tan bel·ligerants a l’hora de condemnar intencions o amenaces, callen com aquells morts de Vitòria, vides segades abans de començar a viure, a qui va cantar Lluis Llach en una de les seves obres musical mes impressionants.

Ho recordo perfectament, aleshores vivia a L’Hospitalet de Llobregat, a la Torrassa, eren els temps de la transició, els meus vint-i-cinc anys feien la mitjana d'edat d'aquells que varen matar a Vitòria, ni ens ho crèiem que fos possible transcendir el franquisme, el nostre “entorn natural” des de que varem néixer, i encara menys que dins la somiada democràcia que deien que s’implantaria a Espanya, enllosar el segon graó del reconeixement del dret dels pobles sense estat com el nostre.

Fa temps que Esquerra és un sainet (de sagīnum 'greix dels animals' 'mos gustós', 'peça teatral divertida intercalat en una comèdia), i cada vegada s’assembla mes a un vodevil (peça teatral de caràcter lleuger, l'argument de la qual es nodreix de situacions equívoques que provoquen la hilaritat del públic)
En Tardà es el nostre home a Madrís.
Rinxolat amb tirabuixons fets d’estirabots, ensuma tan bigoti que li queda poc nas per flairar de on ve l’oratge i pixa a contravent. No es estrany que porti els pantalons mes mullats que la pólvora de les quatre salves que engega i que el deixin en calçotets a ell i al seu partit.
Tot i això l'hi tinc debilitat: és un polític d’historieta que sempre es millor que ser un polític de còmic i te la virtut de no dissimular la brevetat dels seus gambals.
Com a polític-senglar se’n surt i representa perfectament la majoria bramadora del País d’en Fullaraca. Llàstima que els veïns ja faci temps que van encunyar el seu cèlebre “perro ladrador, poco mordedor” o “por la boca muere el pez”.
Ho tenim tot, tan sols ens falta un Maquiavel i un Talleyrand.
I un nou Jaume I, siusplau!

Ni la consellera Tura, que és com una  navalla suïssa de múltiples usos, ni el (ex) president Pujol, que fabrica el cove a la mida del peix que pesca, ni per descomptat, la “aguerrida” Esperanza Aguirre, son dels nostres. El politics ens miren “Des dels turons a l’altra banda del riu” i nosaltres som a aquesta banda. La meva capacitat d’astorament, a força de ser posada a prova, ja ha arribat a ser inexistent, (això és greu encara que no m’ho hagin diagnosticat) i rebel·la una callositat coriàcia, un queloide, a la cicatriu que ha deixat la ferida de la traïció dels líders.

Els de “l’altra banda del riu” ja es barallen entre ells emulant la poc edificant conducta de la parella traient els drapets al sol davant dels fills, i indigna la justificació del fi que justifica els mitjans.

Per el que veig, “el Mossos” formen part del protectorat d’una ex-consellera d’interior socialista –la Tura- i d’un expresident de la Generalitat Convergent-en Pujol- per raó de ser “dels nostres” i “eficients” en la seva feina.

 

 

 

 

 

 

Pi no fou engendrat carnalment ni nasqué de mare verge. A Pi l’engendrà una raó desraonada i així li anaren les coses..

Pi es un esperit de contradicció aberrant i necessari, és l’eterna pugna entre el centre i la perifèria, polièdric i radial, ningú el coneix prou bé per a fer-se’l seu, i no obstant te una personalitat tan atractiva que tots i totes li van al darrera.

Si li diuen “Trescatorze!” ni es gira, però si li diuen “Pi” alça la cua i s’alzina per ressaltar la seva irracionalitat sense límit.

Saber-ne el nom i cognoms fins a Tres-catorze Quinze Noranta-dos és suficient per que li mostrem respecte i ens atengui, però no se li poden demanar miracles. La qüestió és que aquests rars espècimens públics que sense haver-ho demanat han esdevingut protagonistes discrets de les nostres vides, no tenen cap afany de notorietat ni d’esdevenir salvadors del mon, ni tan sols de consol dels nostres desconsols.

El mal està en que bolquem les nostres insuficiències en un número-talismà que no se’n sent, el mal esta en no trobar la pròpia fórmula i ficar-hi pel mig al Sr. Pi sense plantejar abans quina és l’equació correcte.

Hauríem d’aprendre del joc, una imitació de la vida a petita escala, amb regles precises que cap jugador es pot saltar, una simplificació, per altre part, de la realitat molt mes complexa. En alguns jocs, com el básket, l’entrenador demana parar i reuneix als jugadors quan la cosa va a mal borràs o en un moment crucial. En diuen “temps mort”.

Immersos en el Monopoly Global, jugadors sense ganes o compulsius, ara ens manquen fitxes i regles, no volem comprar ni vendre, ens mirem els uns als altres i elevem els ulls al cel - aquell cel que no existeix- en prec que ens torni la mirada i un nou Moisés aixequi la vara per agençar una passera seca en mig del mar de dubtes.

Però no som en els temps bíblics, molt mes senzills, on cada cosa tenia un lloc i un conductor de pobles guiava sens dubtes. Som al Mon Global, un sol mon, fragmentat, no pas solidari, de tribus anomenats Estats, i de Sanedrins anomenats G-20. Que cony hi fem aquí?

Hi hem arribat sense saber com, tot just ara ens ho preguntem, tot just quan les peces no encaixen, i el progrés material s’ha deturat com un ruc davant del bassal.

Uns ens dicten la vida, uns altres l’escrivim amb lletra pròpia en les poques estones que no perdem fent el dictat. La societat s’ha fet complexa i nosaltres, simples, no ens hem acabat d’adonar de les noves dimensions. Mesurem amb les unitats antigues les noves magnituds que no tenen taula d’equivalència en el SMI ni en cap altre convertidor d’unitats.

S’ha admès al diccionari de la RAE els termes “pen drive” i “USB” i la Molt Saberuda Institució, emulant la Conselleria de la Generalitat Valenciana que vol educar per la ciutadania en desconeguda llengua, no s’ha donat compte que els termes anglesos son sempre de mesura i no de concepte, com correspon a la llengua que te la pàtria en la grandària dels seus interessos, de manera tal que mesurant en “pens” i “ports USB”, les nostres extensions mentals no solament s’amida la capacitat de cabre en un pendrive sinó i sobretot, la mesura en que comprenem per a que serveix.

Un “pendrive amb USB” seria doncs com “Un de pambtomàquet, marxant!”, la mesura i l’acció conjuntades en una nova unitat de relació telepersonal (o ciberpersonal) que ix de la barra per la xarxa aràcnida i arriba a la taula per consumir en pantalla.