ERC és un partit polític. És l'instrument del que ens hem dotat la gent de l’esquerra nacional per a configurar una majoria que ens permeti canviar el futur del nostre país, i dels nostres pobles i ciutats, en un sentit catalanista i de progrés simultàniament.

ERC ha de ser un partit nacional, és a dir el partit de la gent, de les persones del nostre país i dels nostres pobles i ciutats. Un partit d’identitats múltiples, és a dir capaç d’integrar la història i la nació heretades amb la nació cívica i voluntària que anem construint. Un partit català i a la vegada cosmopolita. Un partit amb una estratègia i una tàctica úniques, però capaç d’encabir la diversitat i l’excel·lència, que no fan més que enriquir-lo. El partit de l’esquerra nacional, és a dir el partit que defensa simultàniament, i amb igual força, les polítiques nacionals independentistes i les polítiques socials de progrés. Un partit d’esquerra democràtica, lluny dels dogmatismes d’altres esquerres. Un partit de radicalitat democràtica, en el sentit d’anar a les arrels de la democràcia, tant al país com a les seves ciutats i pobles. Treballem per una ERC dinàmica, oberta, moderna, tolerant, dialogant, flexible.

ERC és un partit amb vocació de majories, que se situa en el centre de l’escenari polític i que, per tant, no vol ser ni un partit marginal ni perifèric. Perquè ERC és un partit polític de govern per a canviar el futur del nostre país i de les nostres ciutats i pobles. Un partit al mateix temps pragmàtic i il·lusionador, perquè no ens interessa la gestió pragmàtica sense horitzons, però tampoc els horitzons il·lusoris sense realisme i quotidianitat. ERC és, doncs, un partit constructiu i positiu. Que vol transmetre confiança, seguretat i estabilitat, i al mateix temps fermesa i valentia. ERC ha de ser un partit madur, seriós, creïble, sòlid. I també útil, responsable i preparat, capaç de donar respostes als problemes concrets de la gent del país i dels seus pobles i ciutats. Un partit que ha de ser notícia per les propostes que fa per a la gent, per a la societat, i no per les seves picabaralles internes infantils.

A ERC ens esforcem per aplicar aquests principis i aquesta filosofia en la nostra pràctica diària al governs en els que participem i en les nostres relacions amb la ciutadania. I intentem demostrar-ho i explicar-ho contínuament perquè tothom ho sàpiga.

Fa uns dies explicava - "Eleccions, congrés i Joan Fuster" -, com a reacció a alguns comentaris que m'havien arribat, el perquè no havia donat suport explícit encara a cap de les candidatures a les eleccions a ERC. També deia que com que el partit és divers i plural -una característica molt bona i enriquidora des del meu punt de vista- hi ha posicions molt diverses i un gran nombre de militants que no ha pres encara cap posicionament explícit. I que tots ells, els que han pres posició i els que no ho han fet, tenien les seves raons -totes elles respectables- i sobretot perque tots ens estimem el partit, volem que funcioni el millor possible, volem un instrument adequat per a construir una majoria social i nacional per a la sobirania.

Però, com em deia un amic aquests darrers dies, és molt difícil ser Suïssa quan s'està rodejat de països de la Unió Europea, fins i tot pels "europeistes escèptics" com jo mateix. Només ho aconsegueixen els suïsos, i tanmateix a ERC n'hi ha una bona colla!. I és especialment difícil quan a un li agrada -i a més l'han educat a, i té l'esperit de- poder participar directament i des de primera línia en la millora de les coses i en els processos de canvi. És el meu cas. En aquest moment, en la millora i el canvi del funcionament del partit i en la seva conversió en un instrument fonamental per a la construcció d'una majoria social i nacional per a la independència.

Com ja he comentat en diferents entrades d'aquest bloc (per exemple a "ERC en quatre dimensions" ), crec què, amb alguna excepció i/o matís, no hi ha grans -i insalvables- diferències ni ideològiques, ni estratègiques ni tàctiques en la majoria de les candidatures. En la meva opinió, les diferències fonamentals es plantegen en el model i en el funcionament del partit (veure "ERC: el repte és el model de partit" ). 

És a partir d'aquestes consideracions i d'aquest procés de reflexió, que he anat recollint en aquest bloc en aquests darrers mesos, que s'ha (i es pot) d'entendre el meu suport a la candidatura de ERC Futur, perquè:

"Vull un país independent. Necessitem un estat propi. Hem de construir una majoria social i nacional per a aconseguir-ho. El partit, ERC, ha de funcionar adequadament per a ser un instrument per a formar-la. Per aconseguir-ho, necessitem la màxima unitat possible i també una renovació profunda. Per tot això, i buscant la màxima entesa, dono suport a ERCFutur".

 

A Esquerra Republicana encarem els darrers dies abans de les eleccions del nou President i Secretari General, així com de la celebració del Congrés del partit. Estem convençuts què aquesta situació ens dóna una gran oportunitat per a fer un partit més fort i més adequat. Un instrument per a construir una majoria social i nacional pel dret a decidir i la sobirania del nostre poble.

 

El dia 7 de juny tenim l’oportunitat d’escollir el President i el Secretari General del partit per sufragi universal de tots els militants. Tenim, doncs, la possibilitat de donar un exemple de democràcia i de participació, que suposarà una millora en el funcionament del nostre partit. Voldria animar, per tant, a tots els militants per a què participin activament en aquesta festa democràtica del partit.

 

Una setmana desprès, el 14 de juny, celebrarem el Congrés del partit. Una oportunitat que hem d’aprofitar per a vàries qüestions. Primer, per a redefinir, en allò que calgui, l’estratègia i la tàctica del partit en els propers quatre anys. Segon, per a establir un nou model de partit, el més adequat per a fer front als reptes de la societat actual i per a respondre de la forma més adequada a les demandes reals dels electors –actuals i potencials-, dels simpatitzants i dels militants. Tercer, per a escollir a la resta de la direcció del partit, als millors homes i dones per a cada càrrec, als que ens han de liderar i establir les directrius més adequades per a aconseguir els nostres objectius.

 

Ens cal una direcció que lideri i que dirigeixi. El lideratge i la capacitat de direcció, però, requereixen tenir l’autoritat per a exercir-les. Una autoritat que es legitima a les urnes –l’autoritat formal-, però que s’ha de guanyar i mantenir dia a dia amb les actuacions dels que dirigeixen –autoritat real-. Per això, haurà de ser una direcció forta, però també integradora de les diferents sensibilitats del partit, de les que s’han integrat en diferents candidatures i de les que se’n han mantingut al marge. Aquesta és una altre oportunitat que no podem deixar passar de llarg. Tothom ha parlat de meritocràcia, de la necessitat que els millors ocupin els llocs de direcció més adequats per a aconseguir els nostres objectius. Ara arriba l’hora de posar-ho a la pràctica i fer-ho de veritat. Prescindint de candidatures, d’equilibris forçats i dels condicionants que podrien imposar els “amics, coneguts i saludats”.

Tothom ha de saber estar al seu lloc, doncs partim de la base que tothom fa les coses per a aconseguir un partit millor i més fort, què ens permeti avançar el millor i el més ràpid possible en la consecució dels nostres objectius. Només així tindrem una direcció amb capacitat de liderar i de dirigir adequadament. Perque serà capaç de guanyar-se i de mantenir l’autoritat real sobre el partit. I només així podrem avançar en la consecució del dret a decidir i en la construcció d’una majoria social i nacional per a la sobirania del nostre país.

 

Aquests dies alguns companys, i amics, d'ERC m'han fet saber què als responsables d'algunes candidatures els hi ha estranyat que jo no hagi donat suport explícit, amb la meva signatura, a cap de les quatre candidatures a President i a Secretari General del partit.

Aixó m'ha recordat l'episodi de Joan Fuster quan, davant de la ben intencionada però absurda  pregunta què li feia la desapareguda revista Cuadernos para el Diálogo sobre perquè escrivia en català, simplement va respondre que "perquè li donava la gana".

Doncs això, ho he fet així perquè és el què em venia de gust fer i perquè crec que és el què havia de fer. Per moltes i diverses raons què, d'altra banda, qualsevol que hagi tingut la paciència -o el suficient esperit masoquista- de seguir el meu bloc aquestes darreres setmanes estic segur que ja n'endevina unes quantes.

Però bàsicament, perquè el que més m'interessa és el partit, ERC, com a instrument per a construir la necessària majoria social per a la independència. I hi ha molts altres companys i companyes del partit que han fet la mateixa opció. De fet, la majoria relativa dels militants del partit no han pres encara cap opció explícita amb la seva signatura per les candidatures què es presenten.

Aquestes darreres setmanes he parlat amb molts companys i companyes del partit: parlamentaris, càrrecs del govern, alcaldes, regidors, quadres, militants de base, simpatitzants:
 
-. Molts d'ells no s'han pronunciat encara explícitament per cap de les opcions; hi ho han fet de forma conscient, perquè els hi venia de gust o perquè creien què era el millor pel partit.
-. I alguns altres que ara han pres partit, m'han confessat obertament que encara no havien decidit definitivament a qui votarien el dia 7.
-. I encara d'altres m'han dit clarament que haurien preferit poder donar suport a diferents candidatures, poder escoltar les seves propostes i, posteriorment, decidir el seu vot final, cosa què no ha estat permesa pel reglament que va ser aprovat pel Consell Nacional.
-. I fins i tot alguns que han cregut, per les raons que siguin, que havien de donar suport a una determinada opció, em confessaven que haurien preferit no haver-la donat de moment a cap.

Tots ells tenen les seves raons, i tots ells -així com les seves raons- em mereixen el màxim respecte, perquè per a tots ells, o almenys per a la gran majoria, la qüestió important és el bon funcionament del partit com a instrument per a construir la majoria social per a la sobirania.

I tot aixó no ho hauria d'oblidar ni menystenir cap de les candidatures. Hi ha gent molt vàlida, personalment, professionalment i políticament, gent excel.lent, que està entre els millors, entre els que no han pres cap posició determinada o els que ho han fet d'una forma tèbia o poc decidida. I el partit necessita també a aquesta gent. I el partit ha de saber utilitzar de la forma més adequada possible a aquesta gent. Perquè la gran majoria són gent que s'estima el partit, que vol que el partit funcioni el millor possible, que vol un partit que sigui l'instrument adequat per a aconseguir una majoria social i nacional per a la sobirania. I crec que això val també per a les candidatures què no són la pròpia.

Què ningú , i especialment alguna gent jove, molt vàlida i amb un gran -teòric ament- futur politic per davant, tingui la tentació de caure en actituds de control, o d'amiguisme, o properes als moviments de caràcter sectari. Cal obrir el partit i cal aprofitar a tothom què sigui vàlid, i molt especialment als millors, als més excel.lents, tant si ja han pres partit per una candidatura explícitament, com si encara no ho han fet, o com si no tenen cap intenció de fer-ho.

(Per cert, m'agradaria fer constar què ningú, cap membre del partit implicat directament amb una candidatura, m'ha demanat o n'hi tant sols insinuat ,explícitament o indirectament, que signés per cap candidatura. La qual cosa els hi agraeixo a tots molt sincerament.)

És posible què, a partir del títol, molta gent es pensi que vull parlar de les quatre previsibles candidatures a la Presidència i a la Secretaria General d'ERC -ERC Futur (EF), Esquerra Independentista (EI), Gent d'Esquerra (GE) i Reagrupament.Cat (RCat), per rigorós ordre alfabètic- com a quatre dimensions, posicionaments o punts de vista sobre ERC avui. Però aixó no és exactament, o exclusivament, del que vull parlar.

Les quatre dimensions a les que vull fer referència són: els valors i la ideologia d'ERC; la seva estratègia i la política de pactes; sobre la tàctica i la credibilitat; sobre el model de partit.

La primera dimensió és la dels valors i la ideologia d'ERC, el que ens defineix (i ens ha de continuar definint) ideològicament i políticament. Des del meu punt de vista són els valors republicans (llibertat, igualtat i fraternitat/solidaritat), la defensa dels drets humans (individuals, socials i col.lectius o dels pobles), la radicalitat democràtica i l'independentisme. Els hem de redefinir, per a adequar-los a les noves necessitats i realitats del món actual, i específicament de Catalunya, però són els que ens permeten tenir un espai polític, social i electoral ampli i central. En el que hi caben (tal com ha sigut històricament) gent de moltes ideologies polítiques, des de liberals, a demòcrates radicals, socialdemòcrates, socialistes, marxistes no ortodoxes, llibertaris o anarquistes. Aquesta diversitat és una de les claus de la nostra potencial centralitat, de la nostra força i riquesa. Veure ( "Sobre la ideologia i els valors d'ERC" ). Crec que està clar que podem situar a les quatre previsibles candidatures en relació a aquests valors, i també que totes elles -unes amb més intensitat i convicció i altres potser d'una forma més tàctica- tendeixen a dir què aquests són els seus valors. Una diferència significativa des d'aquest punt de vista està entre les candidatures que demanen tornar a les sigles originals (ERC) o les que ja els hi va be seguir utilitzant les noves (Esquerra).

La segona dimensió fa referència a l'estratègia i la política de pactes. L'estratègia d'ERC és la que combina perfectament, i amb una importància equivalent, les polítiques nacionals independentistes i les polítiques socials progressistes. ERC és i vol ser l'esquerra nacional, l'esquerra catalana independent, l'esquerra moderna de l'equidistància ideològica entre l'independència nacional i el progressisme social. Una estratègia atractiva, rica, plural i diversa, fresca i innovadora, entenedora i transformadora, creadora d'una gran il.lusió, ..., els anys 2003/2004, i que ara hem d'adaptar a les noves realitats de la societat actual (Veure "Sobre l'estratègia d'ERC" ). Estic convençut que, fins a aquest punt, no hi ha grans diferències entre les quatre candidatures. Algunes qüestions de matís, d'èmfasi en un moment determinat, i poca cosa més.

Tanmateix, quan ens referim a la política de pactes les coses ja són diferents. Per exemple, en relació al Pacte d'Entesa hi ha qui està per la seva revisió a fons, tot i que no contemplen, en principi, altres pactes que no siguin amb les esquerres (EI); en un altre cas, no es creu que el pacte fos una bona idea, però s'està per complir-lo, amb algunes condicions, per raons de seriositat i responsabilitat (RCat); en un altre cas, tot i que recentment s'ha parlat de que el pacte potser va ser una equivocació (entrevista a l'Avui) s'està pel seu compliment en aquest mandat (EF); finalment, la quarta candidatura considera que el pacte es bo i que tothom l'ha de complir, els altres partits també (GE). Particularment, no tinc clar que el Pacte d'Entesa fos cap error estratègic, però en tot cas no va ser cap maravella tàctica: una negociació massa ràpida i amb poca informació i transparència, especialment en comparació amb el pacte del tripartit; i aixó va agreujar la perplexitat dels nostres votants (també dels potencials) i va continuar posant en qüestió la nostra credibilitat, que ja estava tocada des de la negociació de l'Estatut a Madrid. Tanmateix, si que estic convençut, encara, que cal complir amb els acords del Pacte d'Entesa fins al final. I almenys per cinc raons: primera, perquè crec que sempre és més fàcil i més ràpid avançar cap a la consecució dels nostres objectius polítics des del govern que no des de l'oposició; segona, per una qüestió de responsabilitat, seriositat i recuperació de la nostra credibilitat davant dels nostres votants (actuals i potencials); tercera, perquè una sortida d'ERC del govern d'Entesa tindria conseqüències negatives pels nostres objectius, tant a llarg termini si es produís l'arribada de la "sociovergència", com a curt termini si donés lloc a la convocatòria d'eleccions anticipades en aquest moment; quarta, perquè una sortida d'ERC del govern només podria afavorir als que van renunciar (per activa o per passiva) a l'Estatut i el model de finançament que va aprovar el Parlament, en lloc de permetre'ns avançar en els objectius de l'esquerra nacional; cinquena, perquè l'Estatut (ens agradi més o menys) va ser aprovat democràticament en referèndum pel poble de Catalunya  i, tot i que els nostres objectius van molt més enllà, també hem de procurar simultàniament avançar en tot alló que poguem i, concretament, en la consecució del millor model de finançament possible en el marc d'aquest Estatut (Veure "Finançament i govern segons Joan Carretero" ).

La tercera dimensió fa referència a la tàctica d'ERC en els darrers temps. Com ja vaig explicar a "ERC i la tàctica: de l'èxit a la perplexitat?", crec que ERC va passar de les "bones pràctiques" tàctiques (i també estratègiques) del període 2003-2005, a les "males pràctiques" tàctiques des de que l'Estatut va arribar a Madrid. En el primer període, teníem una estratègia clara i creïble i uns moviments tàctics impecables; erem ambiciosos, sòlids i rigorosos, i manteniem la tranquilitat i la serenitat. En el segon període varem començar a fer massa actuacions imprevisibles, massa actuacions contradictòries, massa "tacticisme"; aixó ha provocat, d'una banda, desorientació i perplexitat en els nostres militants, simpatitzants, votants i potencials votants i, de l'altra, ha posat en dubte per a massa gent -votants o creadors d'opinió- la nostra seriositat i credibilitat. Crec que, amb diferents matissos, totes les candidatures són conscients d'aquesta situació i de la necessitat de posar-hi remei. Ara, però, ha arribat l'hora de fer-ho, i no només de pensar-ho o dir-ho.

La quarta dimensió, segurament la més diferenciadora de les diferents propostes, la que probablement s'ha convertit en la més decisiva, és la que fa referència al model de partit, a la seva organització i al seu funcionament (Veure "ERC: el repte és el model de partit" ). Crec que el partit ha de tenir el màxim nivell de discusió  ideològica i política, de l'estratègia i de la tàctica, del funcionament del partit, però també què un cop presa una decisió, a partir de la llei democràtica de les majories, tothom ha de treballar en la direcció que s'ha decidit. Estic segur que, en aquest sentit, no hi ha diferències entre les diferents candidatures. Tanmateix, hi ha uns quants temes a discussió: ha de ser ERC un partit assembleari o no?; les decisions s'han de prendre de forma centralitzada o descentralitzada, i com?; volem un partit tancat o volem obrir-lo a molta més gent?; volem un partit amb llibertat de pensament i possibilitat real d'opinions diverses o un partit centralitzat i basat en fidelitats personals incondicionals?; volem un partit d'"amics, coneguts i saludats" o un partit dels millors, dels més bons, on imperi la meritocràcia de veritat?. En aquest tema és, sens dubte, on hi ha les diferències més importants entre les diferents candidatures. En la meva opinió, necessitem un partit obert, als militants i a la societat; un partit en el que els militants i simpatitzants hi puguin participar continuadament amb llibertat; un partit que creixi per a arribar a conformar una majoria social de l'esquerra nacional; un partit que es renovi amb nova gent, noves idees, noves formes d'actuar; un partit basat en el rigor, la responsabilitat i la professionalitat, que sigui eficaç i eficient; un partit en el què es doni el paper adequat als millors, als més bons, als més competents -els que tenen a l'hora més coneixements, més capacitats/habilitats i millors actituds-, en definitiva un  partit de la meritocràcia de veritat. I tot aixó amb independència de les possibles afinitats i/o fidelitats personals.

El tema realment important què, en el fons, s'està discutint davant de les primàries i del Congrés d'ERC és, crec, el model de partit. Fa uns dies, a La Vanguardia, vèiem  ( "¿Dónde está la diferencia?" ) quines són algunes de les principals diferències entre les quatre previsibles candidatures. N'hi ha alguna pel que fa als valors i a la ideologia d'ERC ( "Sobre la ideologia i els valors d'ERC" ), com també respecte a l'estratègia i el discurs ( "Sobre l'estratègia d'ERC"  i "Estratègia, pactes i credibilitat" ) -què són quasi imperceptibles en el cas de les dues candidatures que fins ara constituïen la majoria- o pel que fa a la tàctica ( "ERC i la tàctica: de l'èxit a la perplexitat?" ), però on hi ha les diferències fonamentals és en el model de partit, en la organització i en el seu funcionament. I no tant en el que es diu de cara a l'exterior, com en el que podem saber i conèixer internament, o pel tarannà i la manera de fer de les persones que es presenten així com de les més significatives que els hi donen suport.

Soc conscient què estic parlant d'un tema delicat, d'una qüestió que alguns poden considerar "políticament incorrecte", però d'un tema molt important. Tanmateix, crec que cal parlar-ne amb claredat perquè ens hi juguem molt; el meu atreviment deu ser degut a la inconsciència de l'edat, o potser a la vena lliurepensadora que sempre m'ha acompanyat. Estem parlant de quin model de partit volem i, consequentment, de quina organització, de quin funcionament i, també, de quines persones hi ha d'haver al davant.  No hi ha dubte que, un cop fetes les discusions pertinents i preses les decisions corresponents el partit ha de funcionar a partir de la llei democràtica de les majories; aixó no ho discuteix, crec, ningú. Però, a partir d'aquí crec que hi ha unes quantes qüestions a aclarir. Volem un partit amb decisions només centralitzades o, almenys en alguns casos, descentralitzades?. Volem un partit tancat o volem obrir-lo a molta més gent?. Volem un partit basat, en gran part, en fidelitats personals incondicionals o volem un partit amb llibertat de pensament i possibilitat d'opinions diverses?. Volem un partit d' "amics, coneguts i saludats" o volem un partit on imperi la meritocràcia de veritat?.

ERC és un partit de govern. Però governar vol dir, d'una banda, capacitat de gestió, fer-ho bé -què ja es pressuposa-, però també i sobretot, lideratge, estratègia clara, consecució de resultats i capacitat d'ilusionar a la gent. I per fer-ho ens cal la renovació  a fons del partit; ens cal gent nova (i no és una qüestió d'edat), de dintre i d'altres que ara estan fora del partit, amb capacitat estratègica i de discurs, però amb idees fresques, innovadores, diferents, .... Cal deixar entrar aire nou al partit, que arribi amb força i netedat, i que trenqui les terenyines i el fum estancat -què es formen de forma natural amb el temps i encara que no es vulgui- que ara ens poden enterbolir una mica la visió.

Gent nova i gent bona, la millor, la més capacitada, la més excel.lent per a la feina a fer. Independentment de si estan a l'executiva del partit o no; de si són parlamentaris o no; de si estan al govern o no; de si són alcaldes o regidors o no; de si són quadres qualificats del territori o no; de si són de les JERC (o ex) o no; de si són d'una família o tendència o d'una altra.

Simplement necessitem els millors i els més competents -es a dir, els que tenen més coneixements, més capacitats/habilitats, i unes millors actituds, tot a l'hora- per a la feina que cal fer ( Veure "Competències, creativitat i talent" ). Aixó és la meritocràcia -ara que quasi tothom en parla- de veritat: els millors, els més bons, amb independència de les possibles afinitats i fidelitats personals, han d'ocupar els llocs que els hi pertoquin. Tots els experts insisteixen en la importància de que els líders i els directius tinguin al costat als millors, als més bons, -i no necessàriament als més afins o als més fidels, especialment si no practiquen la crítica- per a que les coses funcionin bé en una organització, sobretot en la societat del coneixement (Veure "Lideratge i organitzacions a la societat del coneixement" ). La meritocràcia no és, però, els millors d'entre els "amics, coneguts i saludats", no és ampliar una mica el cercle dels que poden manar. La meritocràcia de veritat vol dir obrir les portes de bat a bat als que realment són els millors, als més bons que, òbviament (doncs no soc cap ingenu), no han de ser ni enemics, ni els que no comparteixen els nostres valors i els nostres objectius.

Els moviments tàctics en política, com en l'estratègia empresarial per exemple, són un tema molt delicat. Bàsicament, han de permetre aconseguir els objectius estratègics del partit (o de qualsevol organització) però, a més, han d'intentar seguir uns criteris, unes "bones pràctiques", per a ser acceptats, merèixer la confiança i ser creïbles per a la gent. Hi ha d'haver ambició, solidesa, rigor i serenitat. Al contrari, s'han d'intentar evitar les "males pràctiques", els moviments tàctics inconvenients; no són aconsellables, en aquest sentit, ni la improvisació, ni les actuacions imprevisibles o contradictòries, ni el pur "tacticisme".

Com ja vaig escriure, en part, fa uns dies a "ERC: estratègia, pactes i credibilitat", ERC va viure un moment dolç, tant estratègicament com tàcticament, un exemple de "bones pràctiques", tant durant les campanyes electorals de 2003 i 2004, com durant la llarga negociació del tripartit presidit per Maragall, com també durant el llarg procés del nou Estatut de Catalunya fins que aquest va ser aprovat pel Parlament el 30 de setembre de 2005. Tots podem recordar molts moments d'èxit durant les campanyes, -al Parlament, a les municipals o al Congreso-, o quan durant la negociació del tripartit erem portada a la premsa i als mitjans audiovisuals (per exemple, molts dies els protagonistes de la "tira" de Toni Batllori a La Vanguardia), o quan varem ser capaços d'estirar, tant de CiU com del PSC, durant la negociació de l'Estatut, especialment en els drets històrics i el finançament, fins a arribar a l'enyorat Estatut del Parlament.

Hi havia ambició, unes posicions sòlides i rigoroses, tranquilitat i serenitat. Una estratègia clara -l'esquerra nacional, l'esquerra catalana independent, l'equidistància ideològica i política creïble- i uns moviments tàctics impecables.

Però aixó va canviar, almenys en part, des de que l'Estatut va arribar a Madrid. Varem començar a caure -i jo en sóc plenament corresponsable, com a membre de l'Executiva Nacional en aquell moment- en "males pràctiques" tàctiques, en moviments tàctics inconvenients.  En són exemples molt clars: una bona part del procés de negociació de l'Estatut a Madrid, i molt especialment els dubtes i canvis de posicionament a l'hora de votar-lo; la falta de comprensió, i la consequent manca de visió política, en relació al significat profund de la manifestació pel dret a decidir del febrer de 2006; la negociació massa ràpida i amb poca informació del pacte del Govern d'Entesa, especialment en comparació amb el pacte del tripartit; i massa altres petits fets i anècdotes que no han ajudat a la nostra imatge davant de la gent.

Crec que és bó que diguem les coses pel seu nom: hi ha hagut massa actuacions imprevisibles, massa improvisació, massa actuacions contradictòries, massa "tacticisme". Aixó ha provocat una certa desorientació, un grau elevat d'astorament, una situació de perplexitat entre els nostres militants, simpatitzants, votants i potencials votants.

Al mateix temps, aixó ha fet posar en dubte per a massa gent (votants reals i potencials) i també creadors d'opinió (directius, professionals, empresaris, opinadors) -aquells que són anomenats els "stakeholders"- la nostra seriositat i credibilitat. Actualment, hem perdut una part de la confiança que ens haviem guanyat en el anterior cicle electoral. A vegades es diu que una part important del nostre problema és que no tenim mitjans de comunicació "amics". Jo no hi estic del tot d'acord: es cert, que no hi ha cap mitjà de comunicació que combregui del tot amb el que pensa, diu o fa ERC (tanmateix, hi ha algun partit que en tingui un en exclussiva?) però, en la meva opinió, en termes generals i tenint en compte la nostra ideologia i els nostres objectius estratègics poc convencionals, no massa "políticament correctes", els mitjans de comunicació ens han tractat relativament bé quan hem fet les coses bé, i viceversa.

Ara toca redefinir la nostra estratègia i adaptar el nostre partit, -el seu model, la seva organització i la seva pràctica- a les noves situacions, per a respondre als reptes de la societat actual, i també per a ser capaços d'utilitzar les "bones pràctiques" en els moviments tàctics d'ERC.
 

Ahir vaig publicar una modesta entrada al meu bloc titulada "ERC: estratègia, pactes i credibilitat" que es va convertir, almenys una estona, en portada de les prestigioses Vilaweb i  Poliblocs ("La gent ara ja no es creu la equidistància d'ERC") i que va merèixer, també, un apunt en el bloc de Saül Gordillo, blocaire polític de referència, amb el títol de "La equidistància d'ERC ja no és creïble, segons Antoni Soy".

Primer de tot, m'agradaria que, qui hi tingui interés, es llegeixi tota l'entrada sencera, ja que només així es podrà fer una idea completa del que jo deia.

En segon lloc, i perquè quedi ben clar, el què jo comparava en la meva entrada era la tàctica, la manera de fer, per arribar als pactes (el 2003 i el 2006) en relació a l'estratègia d'ERC, així com les seves conseqüències sobre la credibilitat de l'esmentada estratègia, però en cap cas posava en qüestió el Pacte pel Govern d'Entesa.

De fet, ben recentment, he defensat clarament i obertament la continuïtat del Govern d'Entesa per vàries i argumentades, crec, raons ("Finançament i govern segons Joan Carretero"), com en el seu moment vaig defensar la conveniència, la necessitat i la validesa de l'esmentat pacte ("El govern que convé a Catalunya").

Dèiem fa uns dies (a l'entrada "Sobre l'estratègia d'ERC") que l'estratègia d'ERC ha de ser la de l'esquerra nacional, la de l'esquerra catalana independent (veure l'entrada sobre "L'esquerra catalana independent"). Es a dir, ha de mantenir la equidistància ideològica i ha de plantejar-se un doble objectiu i un avenç simultani, i amb la mateixa importància: d'una banda, per a la concreció del dret a decidir que ens ha de portar cap a la independència; de l'altra, per a la consecució de més qualitat de vida, de més benestar, per a la majoria de la gent, mitjançant unes polítiques socials progressistes. Som, a la vegada i de forma simultània, independentistes i progressistes.

Lògicament, aixó té, ha de tenir, conseqüències en relació a la nostra política de pactes. Nosaltres podem pactar, hem de poder pactar, tant amb el centredreta (CiU) com amb el centreesquerra (PSC) catalanistes, en funció de l'anàlisi concreta de cada situació determinada, i també a la Generalitat de Catalunya. I hem de poder pactar i, molt especialment, la gent -es a dir, els nostres votants actuals i els nostres votants potencials- han de percebre, han de tenir la sensació certa de que realment és possible que pactem amb CiU o amb el PSC en funció de les circumstàncies concretes. També en aquesta qüestió hem de ser creïbles.

Crec que la nostra credibilitat (o manca de credibilitat) en aquest sentit ha estat una de les causes -no la única, però si una de les més principals- que ens ha fet passar d'un cicle electoral molt positiu (2003-2004) a un cicle electoral negatiu (2007-2008). En efecte, en el període 2003-2004 la gent es creïa que podiem pactar tant amb el PSC com amb CiU, especialment en el Parlament de Catalunya. La nostra equidistància era creïble, tant abans de les eleccions com durant tot el llarg procés de negociació que va portar finalment al Govern catalanista i d'esquerres de Pasqual Maragall, el tripartit. En el cicle electoral més recent, i especialment a les eleccions catalanes de finals de 2006, haviem perdut aquesta credibilitat (i encara no l'hem recuperada) ja abans de les eleccions; i l'apressada negociació -quina diferència amb l'any 2003!!- del Govern d'Entesa va acabar d'enfonsar-la.

La gent -especialment els nostres votants potencials o persones que ens han deixat de votar- ara no es creu la nostra equidistància, especialment a l'àmbit nacional català, doncs als municipis les coses son diferents. I en conseqüència la nostra estratègia de l'esquerra nacional, de l'esquerra catalana independent, ha perdut una part important de la seva credibilitat. I aquesta és, en la meva modesta opinió, una de les raons principals dels mals resultats electorals en el cicle més recent (2007-2008).

Els d'ERC som i volem ser l'Esquerra Nacional, es a dir volem avançar cap a l'exercici del dret a decidir què ens ha de portar a la independència i, simultàniament i amb la mateixa intensitat, volem avançar en les polítiques socials que ens permetin anar millorant les condicions i la qualitat de vida de la majoria de la gent. I les dues coses estan molt estretament i molt íntimament interrelacionades, i s'alimenten i es potencïen una a l'altra..

Alguns diuen que el millor moment de l'ERC actual (a les municipals i catalanes de 2003 i a les espanyoles de 2004) es produeix perquè aleshores anàvem contra el PP: contra el PP viviem (i viuriem millor) en seria la conclusió. Jo no hi estic d'acord.

Sense meynstenir un possible, però limitat, impacte de les posicions antiPP que, sens dubte, han afavorit per dues vegades la victòria de ZP, crec que hi ha altres factors més importants que expliquen els bons resultats d'ERC el 2003 i 2004.

En aquests anys, ERC tenia una estratègia clara i incontestada, al partit però encara més a una part important de la societat catalana. L'estratègia combinava perfectament, i amb una importància equivalent, les polítiques socials progressistes i les polítiques nacionals d'arrel independentista: erem, sens dubte, l'esquerra nacional, l'esquerra catalana independent. Erem i ho continuem essent, (però a més s'ens veia com) el partit de la radicalitat democràtica. La nostra estratègia era rica, plural i diversa, fresca, innovadora, entenedora, creadora d'il.lusió....

Progressivament, però, per factors (i errades) objectius i subjectius, els nostres atributs, la nostra estratègia i el discurs que s'en deduïa, es van anar veien reduïts, limitats, a unes polítiques socials més o menys progressistes, que tradicionalment han estat patrimonialitzades pel PSC i ICV. (D'una forma poc comprensible, a més, a la darrera campanya de les espanyoles es fa un gir inesperat i quasi només es torna a parlar d'independència). 

Això fa que perdem la equidistància ideològica, que limitem la diversitat i la riquesa de la nostra estratègia, de l'estratègia de l'esquerra nacional, per la independència i per les polítiques socials progressistes de forma simultània i igualment important. I aquesta és una raó molt principal del perquè deixem de ser atractius, del perquè hem deixat de crear il.lusió, per a una part de la gent que ens havien votat el 2003 i el 2004 i per d'altra que mai ens han arribat a votar. El resultat és que perdem més de 120.000 vots a les eleccions al Parlament, més de 80.000 vots a les eleccions municipals i més de 350.000 a les espanyoles.

Ja fa temps, la nostra estratègia, i el discurs que se'n deduïa, no cuallaven perquè eren massa simples: es resumien en una paraula, independència o independentisme. Darrerament, en unes altres circumstàncies totalment diferents, hem tornat a caure en un error semblant: simplificar i desvirtuar excessivament la nostra estratègia i el nostre discurs: ja només parlàvem de polítiques socials progressistes. I, a més, fent alguns girs imprevisibles i incomprensibles per a molta gent.

No penseu que, amb tots els matissos i diferències que suposen dues èpoques molt diferents, hem tornat a caure en un error semblant al de la època Colom-Rahola??. No penseu que aleshores varem simplificar i desvirtuar excessivament la nostra estratègia i el nostre discurs que, a la pràctica, van quedar limitats a la independència, però que ara hem fet una cosa semblant al centrar-los massa exclussivament o preponderantment en les polítiques socials?.

Així doncs, hem de recuperar, tot adaptant-los a la nova realitat actual, la nostra estratègia d'esquerra nacional, la nostra radicalitat democràtica, el nostre lideratge, el nostre discurs fresc i engrescador, creador d'il.lusions i de compromisos. Tot allò que ens va convertir en el partit de present i amb més futur de tot el panorama polític català.

La qüestió fonamental avui és que ERC recuperi la centralitat política, en la nostra ideologia, en la nostra estratègia política, en el nostre discurs. El 2003/2004 teníem aquesta centralitat que ara hem perdut, almenys en part, i que hem de recuperar tot adaptant-la a les circumstàncies actuals.

El company i ex-Conseller Joan Carretero ha fet algunes declaracions contradictòries en relació a la permanència d'ERC al Govern d'Entesa. Tant en el programa de Mònica Terribas, que vaig poder veure en directe, com fa poc a Europa Press segons reprodueixen els diaris. Pel que sembla, Joan Carretero va dir, d'una banda, que a ERC no li convé estar en aquest tripartit però, de l'altra, que a Catalunya potser no li convingui que ERC provoqui que el President de la Generalitat hagi de convocar eleccions anticipades. En què quedem?.

Tanmateix, de les raons que Joan Carretero dóna per a deixar el govern m'agradaria fer referència a les relatives al model de finançament. Segons les seves declaracions a Europa Press recollides pels diaris, ERC ha de sortir del govern si el model de finançament no és bilateral, propi i diferenciat i si no és equivalent al concert econòmic. Doncs, ja no cal que en parlem més. Amb l'Estatut aprovat pel Parlament el 30 de setembre de 2005 ens podiem haver acostat a un model de finançament bilateral, propi i diferenciat i amb uns resultats propers als del concert econòmic. Però, amb l'Estatut aprovat per les Cortes Generales i pel poble de Catalunya en referèndum, l'Estatut pactat per Mas i Zapatero el 21 de gener de 2006, continuem amb el mateix model que el 2001. És a dir, multilateral, en el marc del que es decideixi en el Consejo de Política Fiscal y Financiera, i malauradament lluny del que serien els resultats d'el concert econòmic, perquè el finançament està a les mans de l'Estat (veure el meu apunt "El finançament en mans de l'Estat"). Ras i curt, les condicions que posa Joan Carretero pel que fa al finançament signifiquen la sortida automàtica d'ERC del Govern d'Entesa.

Personalment, crec que, per vàries raons, seria un error la sortida d'ERC del govern. Uns arguments que, en part, ja vaig avançar en un apunt anterior: "No és aixó, company Uriel". Primer i en termes generals, crec que sempre és més fàcil i més ràpid avançar cap a la consecució dels objectius d'un projecte polític, en aquest cas els de l'esquerra nacional independent, des del govern que des de l'oposició. Segon, perquè una sortida d'ERC del govern d'Entesa ens posaria davant d'una alternativa igualment negativa pels nostres objectius: o be es produïria una entesa entre el PSC i CiU, la molt esperada (per alguns) "sociovergència", que ens portaria a l'oposició per molts i molts anys; o be el President de la Generalitat hauria de convocar eleccions anticipades, una alternativa nefasta en aquest moment, després dels resultats de les eleccions espanyoles, quan ens convé un període de tranquilitat per a governar i governar be i amb la màxima seriositat, per a recuperar la confiança de molts dels nostres potencials votants. Tercer, perquè una sortida d'ERC del govern només podria afavorir els que van renunciar a l'Estatut i al model de finançament que va aprovar el Parlament de Catalunya, -sigui per acció, CiU i PSOE, amb el pacte Mas-Zapatero, o per omissió, el PSC, deixant fer al PSOE-, en lloc de permetre avançar en els objectius de l'esquerra nacional: el dret a decidir per arribar a la independència i, simultàniament i amb la mateixa importància, les polítiques socials per a la millora de la qualitat de vida de la majoria de la gent. Quart, perquè l'Estatut, ens agradi més o menys, va ser aprovat democràticament en referèndum pel poble de Catalunya, i ara, de moment, haurem d'intentar aconseguir el millor model de finançament possible en el marc d'aquest Estatut; i les nostres propostes en aquest sentit, -per tal d'aconseguir la màxima bilateralitat possible, la major disminució del dèficit fiscal possible, una reforma de la LOFCA el més favorable possible als interessos d'un finançament més just per a Catalunya-, seran més fàcils d'aconseguir des del govern que des de l'oposició.

Per cert, i ho dic només de cara als que sempre parlen de les poltrones, els sous i les prebendes del govern, en el meu cas particular, com en el d'en Joan Carretero, l'endemà de deixar el meu càrrec en el govern podria a tornar a la meva anterior professió, amb un sou molt semblant al que tinc ara, i amb una qualitat de vida personal sens dubte millor que la d'ara (evidentment ho faig perquè vull i perquè crec en el bé públic, els valors públics i altres coses "antigues i passades de moda", per a alguns, com aquestes). Tanmateix, i com ja s'ha pogut comprovar, en el tema del govern no veig les coses com el company Joan Carretero.

L'ex-alcalde de Mataró i ara, per segona vegada, "Diputado de las Cortes Generales" de Madrid, va escriure fa uns dies un apunt al seu bloc titulat "Un grapat de frikis". En aquest apunt dedica a la gent d'ERC un conjunt de "floretes", a més del títol, com ara: "això sembla ca'n pixa"; insinuant que ERC utilitza la Conselleria de Governació per "mangonejar i putinejar" en el món local; "com es pot anar pel món amb un grapat (que no arriben ni a colla) de frikis consentits"; també aprofita per carregar contra l'Honorable Jordi Ausàs, nou Conseller de Governació per haver pactat amb CiU a la Seu d'Urgell.

Benvolgut Manel, haver guanyat clarament les eleccions i tornar a ser "diputado" (moltes felicitats, per cert) no ha de portar, crec, a l'astracanada, la prepotència, el paternalisme, la generalització fàcil o a "pixar fora de test". Diuen els entesos que els grans (i els bons) líders es caracteritzen per la seva generositat i prudència, i molt especialment quan han obtingut una victòria clara. D'altra banda, les coses no són quasi mai "blanques o negres", "bones o dolentes" i més o menys tothom (o sinó els seus amics, coneguts o saludats) pot "tenir la cua de palla".

Quant a la utilització de la Conselleria de Governació per a interessos partidistes la resposta és clara. Primer, "cree el ladrón que todos són de su condición" perquè potser és això el que faria en Manel Mas o el PSC?. Segon, seria molt interessant analitzar com han utilitzat alguns càrrecs d'altres partits, també del PSC, el seu poder, en algún cas absolut, en els ajuntaments, altres departaments de la Generalitat, i sobretot algunes diputacions que mantenen la seva gestió en una opacitat considerable. I que quedi clar que crec que no s'ha de generalitzar, perquè la majoria de vegades aquestes coses depenen més de les persones que hi ha al davant que dels partits dels que formen part.

En quant als "frikis consentits" quan vulgui ni puc presentar uns quants de tots els altres partits de l'arc parlamentari, i també del PSC.

Si ERC és una "olla de grills" ja em dirà com hem de qualificar la dimissió/expulsió del President Maragall com a candidat del PSC i com a membre del partit. Estem parlant del President de Catalunya i del President del PSC¡¡¡¡¡. Com es pot veure, "en todas partes cuecen habas", tot i que cal reconèixer que a Ca'n PSC saben fer les coses amb molta discreció mentre que a ERC ens "despullem" massa davant dels mitjans de comunicació. 

En quant a la crítica al Conseller Ausàs pels seus pactes municipals, sembla mentida que en Manel Mas hagi estat tants anys al món local, i com a President de la Federació de Municipis de Catalunya!!!. Ell sap perfectament, com la resta de gent que hem estat en el municipalisme, què el món local és una altre cosa, que depén de cada municipi i, en un grau encara més elevat que en qualsevol altre cas, de les persones que encapçalen o que estan a les llistes. D'altra banda, l'ex-alcalde i ara "diputado" Mas sap perfectament que podriem fer (i no la faré) una llarga llista de municipis o consells comarcals de Catalunya on el PSC governa, i ha governat en anteriors legislatures, amb CiU i també amb el PP, entre d'altres a la nostra pròpia comarca, el Maresme.

Estem vivint un moment difícil i complex i ningú té la solució màgica per a res. Per aixó és bo, crec, abocar les idees que tenim sobre la situació, per a poder avançar en possibles camins de solucions.

Si comencem pel principi, primer hem de parlar de la ideologia i dels valors d'ERC. En aquest moment, més que mai, no ens hem de tancar en "ismes", al contrari hem d'obrir la ment i l'esperit i ser capaços de posar en qüestió el que calgui. Hem de pensar per nosaltres mateixos, sense prejudicis, i actuar en conseqüència.

Ja fa quasi un any, un alt dirigent del partit va escriure i va dir públicament que ell és socialista català i independentista. Una opinió i una posició totalment respectable. D'altra banda, també recentment, la Fundació Irla ha enviat sengles documents de la Internacional Socialista.

Vol dir aixó que ERC és defineix com a socialista?. És (i ha de ser) ERC un partit socialista, encara que català (el PSC també) i independentista (el PSC segur que no)?. Particularment, no crec que sigui una bona idea. Al contrari, penso que és una equivocació, tot sigui dit amb el màxim respecte a les opinions dels demés.

D'entrada, la gent normal, és a dir la majoria de la gent -que no fa massa distincions polítiques i que no està "malalta" de política com els que ens hi dediquem- tendeix a identificar socialista català amb la gent del PSC, i la Internacional Socialista amb el PSOE. Si és així, no tinc massa clar com ens ho farem per a esgarrapar vots al PSC al conjunt de Catalunya i, molt especialment, a la regió metropolitana. Com ja s'ha vist, d'altra banda, a les darreres eleccions municipals i espanyoles. Més aviat ha pasat el contrari, sobretot a les darreres. Potser ha arribat el moment que, sense prejudicis, posem algunes coses en qüestió, i per exemple aquesta.

D'altra banda, tota la història d'ERC és molt clara. A ERC hi han militat i encara hi militen (o hi simpatitzen o la voten) socialistes, però també socialdemòcrates, liberals, demòcrates radicals, marxistes, comunistes no ortodoxes, llibertaris i anarquistes. Aquesta ha estat, i encara és, una de les grans riqueses d'ERC: la seva diversitat i la seva pluralitat que no fan més que enriquir-la i fer-la més forta. I això ens permet enfortir-nos i eixamplar el nostre espai polític, social i electoral.

ERC no ha estat mai un partit de "ismes". Només amb dues excepcions: el republicanisme, es a dir els valors republicans, i l'independentisme. Crec que voler convertir a ERC en un partit socialista de forma exclussiva, encara que sigui català i independentista, només fa que debilitar-la i reduir el seu espai polític, social i electoral.

I aleshores, quina és la ideologia i quins són els valors d'ERC?. Doncs, els de sempre però adaptats al mon d'avui. És a dir, els valors republicans reformulats pel segle XXI i la radicalitat democràtica.

Crec que el que realment ens defineix (i ens ha de continuar definint) ideològicament i políticament són:

  ·    els valors republicans, és a dir la llibertat, la igualtat i la fraternitat (solidaritat),

·    la defensa dels drets humans, tant els individuals,
com els socials, com els col·lectius o dels pobles,

·    l'independentisme,

·    la radicalitat democràtica.

Penso que una de les nostres urgències més importants és redefinir aquests elements, que ens defineixen ideològicament i políticament, per a adequar-los a les noves realitats i necessitats del mon actual, especialment a Catalunya.

A la nit electoral, ja molt tard, el company Uriel Bertran feia un apunt al seu bloc tot valorant els resultats electorals i proposant el que, en la seva opinió, cal fer per part de (i a) ERC a partir d'ara.

El seu missatge fonamental, des del meu punt de vista era: "És urgent que Esquerra vertebri un projecte polític propi sense supeditacions a ningú, ni al PSC ni a CiU (en això crec que tots els militants i simpatitzants d'ERC hi estem d'acord). Per demostrar-ho, cal renegociar, sense dilacions, el govern d'Entesa perquè assumeixi la part que pertoca del programa d'ERC, i que el país necessita urgentment; ..... I si el PSC no està disposat a posar-se al costat de Catalunya i a assumir allò que el país necessita, cal convocar eleccions perquè la ciutadania parli".

Molt respectuosament, quina és la força d'ERC avui per a exigir al PSC la renegociació, sense dilacions, del govern d'Entesa?. Quina és la necessitat que té el PSC de respondre positivament a aquestes exigències?. Crec que tant la força d'ERC com la necessitat del PSC són avui bastant petites, especialment desprès dels resultats de diumenge passat.

Si el PSC no reacciona, ens diu el company Uriel, s'han de convocar eleccions. Hi ha, però, un petit primer problema: que les eleccions només les pot convocar el President de la Generalitat. Segurament el company Uriel ens diria que podem forçar-ho amb una moció de censura al Parlament; però, quina seguretat tenim que en aquest moment CiU estigui interessada en donar suport a una possible moció de censura?. Particularment crec que aquesta no seria la opció que avui per avui triaria CiU. 

I per sobre de tot i el més important: no crec que, en cap cas, ara a ERC li interessin unes eleccions anticipades desprès de la desmobilització i de les pèrdues de vots de les tres darreres eleccions: catalanes, municipals i espanyoles. El que ara toca és governar i governar el millor possible, tant a la Generalitat en els dos anys i mig propers, com als ajuntaments en els propers tres anys i escaig. I fer-ho amb la màxima tranquilitat possible i sense que ningú provoqui ensurts, declaracions o actuacions totalment innecessaris. I fent això hem de tornar a guanyar-nos la confiança de la gent. I ho hem de fer perquè som un partit que volem millorar les condicions de vida de la gent mentre anem avançant cap al dret a decidir i la sobirania del país. I això només es pot fer (o almenys és pot fer molt més fàcilment i ràpidament) des del govern.

No hi ha dubte que, al mateix temps, hem de fer autocrítica i canviar unes quantes coses al (i del) partit. Pel que fa a la ideologia i els valors, a l'estratègia, a la tàctica, a la creació de xarxes socials i espais de sobirania, a la organització del partit i a les relacions polítiques i personals amb militants i simpatitzants, a la comunicació del discurs del partit, etc. Però de tot això en parlarem en dies propers.

 

Els valors republicans i la radicalitat democràtica han estat, son i seran les nostres senyes d’identitat.

A més, volem que aquests valors es vagin estenen entre la societat al mateix temps que es va configurant una nova majoria social per a la sobirania. De fet, aquesta extensió és una condició necessària per a l’eclosió de la majoria social esmentada.

Uns valors republicans i una radicalitat democràtica que avui suposen una nova visió política per a reconstruir l’”ethos” civil de les societats democràtiques multiculturals, tot retrobant un nou significat a la llibertat i a la responsabilitat civil.

En primer lloc, la llibertat republicana, que vol dir l’absència de dominació o de dependència de ningú, poder donar-se les lleis –directament o per mitjà de representants- que siguin universals per a tothom i per aconseguir el bé públic, es a dir lleis no arbitràries; això vol dir, igualtat de drets civils i polítics, garantia d’igualtat per a garantir a tots el dret al treball i els drets socials, respecte a les lleis i, per tant, acceptació de restriccions i frens, sempre iguals per a tothom, a les accions dels ciutadans i ciutadanes.

Segon, el bé comú com a bé dels ciutadans/anes que volen viure lliures de la dependència/dominació, i que es concreta en la justícia, la fraternitat i el bon govern de la llei.

Tercer, el bon govern, es a dir el que impedeix la formació de governs arbitraris que puguin escapar al govern de la llei, que s’aconsegueix mitjançant una divisió de poders adequada.

Quart, la virtut civil dels ciutadans i ciutadanes, que vol dir la seva disponibilitat i capacitat de servir el bé comú, així com el viure amb dignitat i servir la llibertat comuna; una virtut civil que es desenvolupa en el patriotisme civil (ni ètnic, ni cívic), que és lleial a les lleis i formes de vida de societats concretes amb la seva història i cultura concretes en un moment determinat, així com en el laïcisme, que exclou totalment les doctrines religioses i les seves institucions del funcionament de la cosa pública i que està contra qualsevol esperit dogmàtic en general i contra les solucions simples i definitives als problemes d’una societat cada cop més complexa i canviant.

 

Fa molt temps que conec en Julià de Jòdar. Des d'abans de la mort del dictador, quan ens reuníem per fer alguna cosa per a salvar a en Salvador Puig Antich. O desprès de la mort del dictador, per a lluitar contra una constitució espanyola que, tant aleshores com ara, ens semblava totalment insuficient. No ens hem tornat a trobar des de finals dels anys 70 o principis dels 80 del segle passat. Però sempre l'he continuat llegint: perquè escriu bé i perquè escriu coses que trobo importants i interessants.

Avui, de nou, fa un article molt interessant a Vilaweb, "No costa gens somiar?", que crec molt recomanable. Estic molt d'acord amb la seva anàlisi exhaustiva de "mirar la jugada d'ERC pel cantó positiu, d'ordre intern i extern". Això és, justament, el que pretén Esquerra i, per tant, el que ha fet i el que pensa fer Esquerra.

Per tant, primer, no només som capaços de creure en tot això (el que diu el seu article) els d'Esquerra, sinó que és justament el que creiem. Segon, evidentment el que pretenem és que el poble se'ns cregui de debò, perquè nosaltres ens ho creiem i perquè pensem que és bo pel país i per a la majoria de la seva gent; treballarem de valent per aconseguir-ho. Tercer, crec modestament que els d'Esquerra ja hem demostrat a molts ajuntaments, consells comarcals, diputacions i també al govern de la Generalitat que sabem manar de debò; tanmateix, som conscients que hem de millorar, contínuament. Quart, estem decidits a que ens deixin manar de debò, tenint en compte, però, que tenim 21 diputats i el 14% dels vots. Cinquè, Esquerra manarà de debò en el nou govern de Catalunya, tenint en compte les limitacions objectives esmentades abans.

Tanmateix, hauríem de precisar que vol dir exactament manar de debò. Esquerra podrà manar més i de debò quan més capaços siguem de crear junts una majoria social nacional, una majoria social per a la sobirania i el progrés del nostre país, entès en un sentit ampli.

 

Davant de les eleccions al Parlament de Catalunya, tant CiU com el PSC han predicat de forma insistent -tant que han arribat a fer-se pesats- que el que ara ens cal és un govern que gestioni bé. Ara bé, que gestioni què??; i amb qui??.

De fet, actualment hi ha un ampli consens en que el mon, els països, les empreses, els governs o les organitzacions es troben en una situació en la que cal que estiguin (estiguem) preparats per a canvis importants i de forma contínua. Efectivament, els canvis tecnològics, els processos d'integració econòmica internacional, les transformacions dels mercats i dels sistemes econòmics han propiciat un procés generalitzat de competència i globalització; conseqüentment, s'han incrementat exponencialment el nombre d'amenaces i també d'oportunitats a les que cal fer front, les quals, a més, estan canviant contínuament i a una gran velocitat.

Aquests canvis requereixen gestió, s'han de gestionar bé. Però sobretot requereixen lideratge. Tant en el sector privat com en el sector públic i també en la política. De fet, els experts ens diuen que l'èxit en els canvis requereix en un 70-90% lideratge i només en un 10-30% bona gestió. És lògic si tenim en compte que per poder fer bona gestió primer ens cal saber què hem de gestionar i amb qui: i això darrer suposa lideratge.

Primer, necessitem lideratge per a definir una visió del futur raonable, atractiva i il.lusionadora. Per a establir les estratègies que ens han de permetre aconseguir-la. Per a reunir els equips i les aliances necessàries per a impulsar-la. Per a engrescar  i motivar a la gent, a la majoria social més gran possible, per a avançar en la consecució d'aquest futur. En definitiva, hem de saber que volem aconseguir en el futur, a llarg i a curt termini, i amb qui, amb quins suports, ho volem i ho podem aconseguir.

Només quan sapiguem això ens podrem posar a gestionar-ho adequadament, de forma eficient. Només desprès de tenir clares la visió de futur i les estratègies per a aconseguir-la podrem establir els plans més adequats - es a dir, les passes concretes i el calendari- per a fer-les realitats, els recursos econòmics necessaris, l'organització més convenient i la manera de controlar els resultats i les actuacions fetes.

Com dèiem abans, Mas i Montilla, CiU i PSC només ens parlen de que cal gestionar bé. No ens diuen, però què és el que ens cal gestionar i amb qui (o afavorint/desafavorint a qui). Massa gestió i gens de lideratge.

En canvi, com ja varem comentar fa uns dies, "Catalunya-nació i Catalunya-estat", Carod-Rovira i Esquerra s'han preocupat molt i molt de definir quin és el futur, a curt i a llarg termini, que volem per a Catalunya, i amb quina majoria social ho volem tirar endavant. Essent plenament conscients que, a més, ens caldrà gestionar molt bé. Perquè governar bé vol dir lideratge i gestió. En aquest sentit, Carod i Esquerra proposen, de forma clara, lideratge i gestió, conjuntament però per aquest ordre.

 

 

Sembla “la cançó de l’enfadòs”: amb qui pactarà ERC??; a qui votarà ERC com a president de Catalunya, a Mas o a Montilla??. CiU i el PSC, així com els mitjans mediàtics al seu servei, insisteixen una i altra vegada en el tema. Però, la pregunta realment important a fer-nos és una altra. La qüestió que ens hem de fer avui els catalans i catalanes, és: volem que el proper govern de la Generalitat depengui de Madrid o bé volem que en sigui independent ??.

 

 

CiU i Mas són els que varen pactar la gran retallada de l’Estatut del Parlament amb el Sr. Zapatero, per deixar-nos un “nou” Estatut que avui ja s’ha demostrat insuficient: en aeroports, rodalies, immigració, etc.. Són els que han acceptat que no es compleixi l’Estatut pel que fa a les inversions de l’estat a Catalunya. I ara estan esperant “en candeletes” els vots del PP per a recuperar el govern de la Generalitat. CiU i Mas són, doncs, igual a dependència dels partits de Madrid, si convé el PP i sinó el PSOE.

 

 

El PSC i Montilla són els que voten contra el trapàs, avui ja absolutament necessari, dels aeroports catalans a la Generalitat; els que es fan còmplices de la nefasta política d’immigració del PSOE; els que no diuen ni piu davant del dèficit fiscal, de la no publicació de les balances fiscals, del dèficit històric en capital públic a Catalunya, o de la presa de pel de la inversió de l’estat en infraestructures als darrers anys i que continúa de cara al 2007. Són també els que varen donar suport al PSOE en el pacte Mas- Zapatero per a fer la gran retallada a l’Estatut del Parlament. El PSC i Montilla són igual a dependència del PSOE de Madrid.

 

 

Esquerra és, doncs, l’únic partit que pot evitar que el proper govern de la Generalitat depengui de Madrid, sigui del PSOE o sigui del PP. Només uns bons resultats d’ERC faran que CiU i el PP no sumin prou escons per a pactar. Només uns bons resultats d’ERC faran que el PSC no estigui sotmés als dictats del PSOE. Només tindrem un govern catalanista i de progrés, de forma simultània, si Esquerra està present en el proper govern de la Generalitat desprès de l’1 de novembre.

 

Ara és l'hora d'Esquerra. De l'esquerra catalana independent. De l'esquerra catalana responsable.

 

"Som republicans, independentistes, d'esquerres. I volem ser d'un país com els altres i que puguem considerar nostre. Ara fa un segle els nostres avant-passats volien fer la Catalunya-ciutat. Nosaltres volem fer la Catalunya-nació i la Catalunya-estat. ... La construcció de la Catalunya-nació ... es caracteritza per dues afirmacions fonamentals: l'opció per incorporar i compartir el màxim de les tradicions diverses d'origen de cadascú,...; l'opció per donar continuïtat a la tradició popular catalana ..., bàsicament la llengua. ... La Catalunya-estat es formula com el resultat d'un procés nou de legitimació a partir de la sobirania popular. ..., com l'expressió moderna, en un món profundament interrelacionat i interdependent, de la voluntat majoritària, democràtica, d'un conjunt de persones, complex i divers, que es pensen i se senten i volen ser un sol poble, igual que els altres pobles".

Aquesta era la conclusió de l'important conferència que Josep-Lluís Carod-Rovira va fer a Cosmocaixa el passat 3 d'octubre, amb el títol de "El futur que ens interessa". Una conferència molt elaborada, en la que hi ha un clar projecte de país, de nació, d'estat per a Catalunya. Un projecte propi, personal, de Carod-Rovira però al mateix temps compartit amb molta altra gent -molt especialment els militants, simpatitzants i votants d'Esquerra- i que aspira a ser compartit amb molts més, fins a arribar a ser l'opció majoritària al nostre país, fins a aconseguir construir una majoria social nacional. Aquesta dialèctica, i també sintonia, entre projecte personal-projecte col.lectiu queda clar quan un es llegeix amb atenció la conferència i també el programa electoral d'Esquerra (1, 2, 3, 4). Un projecte i un programa per a liderar el país, i no només per a gestionar-ne les polítiques, cosa que tanmateix també s'ha de fer.

Hi ha moltes idees importants a la conferència, però m'agradaria destacar-ne algunes. Per exemple, la necessitat que a Catalunya tinguem un interès nacional, que "per sobre de les diferències ideològiques i de partit, hi hauria d'haver, en temes essencials, l'interès col.lectiu, el general de tota la societat, allò que en altres latituds anomenen l'interès nacional". I que, aquest "interès nacional exigeix actituds nacionals, objectius nacionals, pràctiques nacionals que tinguin una mirada llarga, una utilitat perdurable".

I aquest interès nacional només es pot defensar mitjançant grans pactes nacionals. En Carod en va proposar cinc: un que ja està en marxa com és el Pacte Nacional per l'educació; i quatre més que caldria implementar, el Pacte Nacional per la salut i el benestar que impulsi un pla de xoc d'atenció domiciliària i la llei de serveis socials, un Pacte Nacional per la modernització per potenciar l'economia i l'empresa catalanes, un Pacte Nacional per la cultura i un Pacte nacional pel civisme i la societat responsable que inclogui els temes de la nova immigració.

Una altra idea important és que el nostre futur no pot ser només el de la millora del país en termes quantitatius, sinó que "una Catalunya amb futur, amb el futur que ens interessa, és un país de qualitat", "aquella que és capaç de pensar-se, projectar-se endavant i redefinir-se".

De la mateixa manera que a al final del franquisme es parlava de la necessitat de crear "espais de llibertat" ara Carod ens parla de guanyar "espais de sobirania", catalana naturalment, "de preservar espais de decisió catalana a les intromissions i ingerències externes de tota mena". Hem d'exercir les nostres competències fins el límit, amb la màxima decisió, fins a forçar la legalitat vigent per a interpretar-la i aplicar-la a favor nostre. Al mateix temps, aquests "espais de sobirania" han de ser "identificats per tothom com espais d'eficiència, de benestar, d'utilitat, ..., que es revesteixin amb el valor afegit de l'excel.lència i que, a més de ser competitius amb els de l'estat, siguin clarament millors que aquests".

De la conferència de Carod i del programa d'Esquerra s'en dedueixen un projecte personal (de Carod) i col.lectiu (d'Esquerra), amb la mirada llarga, per a liderar el canvi i la millora que el país necessita a llarg i mig termini, sense oblidar la necessitat de gestionar bé el dia a dia, com ja ha demostrat Esquerra al govern de la Generalitat i de tants i tants ajuntaments. Sincerament, no crec que cap altre partit ni cap altre líder ho hagin plantejat amb tanta claredat i tanta consistència.

 

 

 

La gent d'Esquerra tenim molt clar que som un partit de govern. I que, allà on governem -als ajuntaments, als consells comarcals, a les diputacions, a la Generalitat- ho fem bé, tot i que a vegades també ens equivoquem. Perquè som com som: som humans, amb virtuts i, es clar, amb defectes.

Tot això ha quedat molt clar a la munió de reunions de proximitat que hem fet aquest estiu amb militants, simpatitzants i votants. Però, a més, aquests darrers dies ho han reconegut explícitament la PIMEC, el president del Foment del Treball Nacional, els comerciants, i moltes altres entitats econòmiques i socials.

Fins i tot InfoCatalunya, la publicació trimestral que la Generalitat de Catalunya distribueix a totes les llars catalanes, ha hagut de reconèixer en la seva darrera edició la bona gestió d'Esquerra al govern de la Generalitat: de les 20 pàgines del butlletí, 14 corresponen a actuacions que van tirar endavant Departaments encapçalats per Consellers i Conselleres d'Esquerra. Esquerra és qui més propostes ha aportat al govern i qui més ha complert allò que estava previst al Pacte del Tinell. El Tinell era un molt bon pacte, com ja varem comentar, i Esquerra és qui més hi va aportar i qui més coses de les que estaven previstes ha tirat endavant.

 

A Esquerra com a promotors del Pacte del Tinell ens sentim corresponsables de les moltes coses bones que va fer el Govern de Catalunya durant els 2 anys i mig en que hi varem participar, per exemple la Llei de Barris o els governs territorials de Salut. Tanmateix, hi ha una obra de govern molt important que ha estat feta directament per les Conselleries que estaven en mans d'Esquerra. D'entre les actuacions més importants es poden destacar:

• L'increment en un 50% dels recursos destinats als municipis, així com de les inversions mitjançant el Pla Únic d'Obres i Serveis (PUOSC).
• L'augment del 105% dels fons destinats a la cooperació al desenvolupament.
• L'increment del finançament de les universitats fins als 7.000 € per alumne de mitjana.
• La creació de més de 1.000 aules d'acollida per a la integració dels alumnes nouvinguts.
• La incorporació de més de 10.000 mestres i professors a les escoles i instituts.
• La creació de 25.000 noves places d'escoles bressol i de 103 nous centres escolars.
• La instauració de la sisena hora lectiva gràcies al Pacte Nacional per a  l'Educació, aprovat amb consens social.
• S'ha doblat el pressupost destinat al català i als cursos per a adults.
• Hem contribuït a l'aprovació del domini .cat i a la presència del català a les institucions europees.
• L'aprovació de la Llei d'horaris comercials en benefici del petit comerç.
• El Pla per a la internacionalització de l'empresa catalana.
• L'Acord Estratègic per a la competitivitat de l'economia catalana i la millora de la qualitat de l'ocupació.
• La creació de 3.400 noves places residencials per a la gent gran.
• L'augment de l'atenció domiciliària fins a arribar a les 88.000 persones ateses.
• El complement a les pensions de viduïtat més baixes a 120.000 persones.
• El desenvolupament de cap a 1.000 actuacions per atendre les necessitats de la població femenina i el desplegament d'una xarxa de centres d'atenció integral per a les situacions de violència masclista.
• L'adjudicació de 186 noves instal.lacions esportives.
• Proporcionar habitatge de lloguer a 4.500 joves.

Com podem veure, doncs, Esquerra és un partit de govern. I, amb equivocacions com tothom, Esquerra governa bé.