Aquest és l'article que aquest dissabte m'ha publicat el Dossier Econòmic.

La política industrial avui, i des de ja fa uns quants anys, és polèmica. S'ha de fer una política industrial "vertical", dirigida a determinats sectors o/i territoris, com defensen alguns industrials i empresaris fonamentalment, o bé ens cal una política "horitzontal" que no discrimini entre els diferents sectors i/o territoris, com defensen sobretot els membres de l'acadèmia, (veure un exemple recent per part d'Elisenda Paluzie - "Quina política industrial?" - al diari Avui , tot comentant el darrer estudi de CESifo)?.

Evidentment, una política industrial discriminatòria, "vertical", és més arriscada, perquè cal prendre decisions sobre quins sectors o territoris s'actúa i sobre quins no. Tanmateix, la política és aixó: prendre decisions que no afavoriran per igual a tothom. Les polítiques públiques i, per tant, la política industrial també, suposen la presa de decisions que, almenys en certa mesura, seran discriminatòries.

Crec, però, que la discussió sobre política industrial "vertical" versus política industrial "horitzontal" està en gran part superada (veure en aquest sentit l'estudi del "think thank" Bruegel - "Europe's R&D: Missing the Wrong Targets?" -, i també l'entrada al bloc "Els condicionants de la innovació" ).

Sens dubte sería bó donar suport a tots els projectes empresarials que tinguin una bona estratègia i un pla de negoci adequat. Tanmateix, també és cert que no sempre és fàcil establir criteris adequats per a definir bones estratègies i adequats plans de negoci; que els recursos de que disposem són escasos; que l'estructura sectorial existent condiciona fortament les possibilitats d'actuar; que la gran majoria de països emergents han fet polítiques discriminatòries al llarg de la història, des de Gran Bretanya i els EEUU ja fa temps, a Japó, Korea o Finlàndia més recentment, per exemple; que la majoria de països, nacions i regions del món continuen fent polítiques industrials i tecnològiques de caràcter discriminatori avui dia.

Per tant, tot i mantenint el criteri de donar suport als projectes empresarials amb bones estratègies i adequats plans de negoci, crec que cal establir alguns criteris que ens permetin discriminar, o almenys tenir la possibilitat de prioritzar tant a nivell sectorial com en l'àmbit territorial. Des de la perspectiva sectorial podrien ser uns bons criteris de classificació, que caldria utilitzar de forma conjunta i simultània: la importància quantitativa del sector en el conjunt de l'economia; la intensitat tecnològica del sector; el ritme de creixement de la demanda adreçada al sector. Pel que fa a l'àmbit territorial, els criteris a considerar podrien ser: el potencial de la demanda de cada país (o grup de països) en els propers deu anys; alguna mesura dels costos relatius entre països, especialment pel que fa als laborals i als de transport i logístics; l'evolució dels fluxes d'inversió estrangera directe entre els diferents països (o grups de països). En tots dos casos, l'alineació de les estratègies sectorials i territorials amb les de la Unió Europea hauria de ser un altre criteri a considerar.

Ahir dissabte el Dossier Econòmic va publicar el meu article sobre "Els condicionants de la innovació".

Aquí teniu l'article que varem publicar a El Punt de 15 de març de 2008, juntament amb l'Albert Roig.

Aquí teniu el meu article del març al Dossier Econòmic.

Aquí teniu el meu article del febrer a Dossier Econòmic.

Aquí teniu el link amb el meu darrer article a Dossier Econòmic.

La segona setmana de setembre, el Dossier Econòmic publicava la meva col.laboració mensual que ara reprodueixo aquí. A partir d'algunes reaccions que m'han arribat voldria precisar que l'article diu el que diu, ni més ni menys. No pretenc tenir la raó, simplement és una opinió que intenta ser fonamentada. En cap cas pren posició per uns tipus determinats d'energia en contra d'altres. Tanmateix, és obvi que parteix de la convicció que els temes energètics tindran una importància crucial en el futur, des de ara mateix, i que, per tant, convé acostar-s'hi sense prejudicis ideològics de cap mena. En aquest tema, com en la gran majoria, necessitem amplitud de mires, ments obertes, postures basades en la cerca del bé públic. El país s'hi juga molt, tant des del punt de vista econòmic, com social i ambiental.

Energia elèctrica i empresa

 

Aquest estiu, a Barcelona, hem viscut una “gran apagada” elèctrica. El fet que molts milers de consumidors individuals en resultessin afectats ha tingut una gran repercussió social i mediàtica. Amb tota la raó del mon, ja que ha estat un fet molt greu, un espectacle més propi de països poc desenvolupats i una demostració més del històric dèficit en infraestructures que pateix Catalunya.

 

 

Tanmateix, parlant amb els empresaris, i especialment amb els de la indústria bàsica, un dels problemes que més els preocupa, tradicionalment, és el del subministrament i el preu de l’energia elèctrica. La troben cara i massa sovint tenen talls o baixades en el subministrament. No hem d’oblidar que mentre que pels ciutadans l’energia elèctrica és un servei imprescindible que volen aconseguir a un preu assequible, per a moltes empreses és una matèria prima que cal aconseguir a un preu competitiu. De fet, des de 1997 el preu de l’energia elèctrica ha augmentat més del 30% per a la indústria bàsica i només el 1% pels consumidors domèstics. En tot cas, aquest increment de costos de les matèries primes de les empreses acaben afectant indirectament, molt probablement, els preus finals dels productes que arriben als consumidors.

 

 

Com molt bé explicava Antoni Zabalza, president d’ERCROS, en un curs de la UIMP a Santander aquest passat juliol, desprès de 15 anys encara no existeix un mercat interior europeu en el camp de l’energia elèctrica i és difícil que es faci realitat en un proper futur donats els interessos contradictoris dels Estats. No hi ha lliure circulació de l’electricitat entre els diferents estats. Molt poques empreses dominen els diferents mercats estatals i, per tant, no hi ha unes condicions de competència adequades; Hi ha un alt nivell d’intervencionisme dels governs en l’elecció de les tecnologies per a produir electricitat, amb impediments, en alguns casos, per a escollir alguns tipus d’energia (p.e. la nuclear), o amb subvencions molt altes per a les energies renovables. Tot plegat acaba afavorint als grans productors d’energia elèctrica, que van incrementant els seus beneficis gràcies al que van pagant de més els consumidors i les empreses.

 

 

En el cas de l’estat espanyol, ens trobem amb un aïllament del mercat espanyol respecte a la xarxa elèctrica europea que no té perspectives de canviar aviat. Hi ha un mercat molt concentrat en el que dues grans companyies tenen el 70% de la capacitat instal·lada i el 61% de l’energia subministrada. El procés de privatització va permetre la concentració de les empreses, en gran part sota control públic, el que va augmentar el valor de les companyies privatitzades i el que en va treure el Tresor Públic, però va donar lloc a un mercat amb molt poca competència. D’altra banda, el mercat està molt regulat per l’administració pública, tot i que està prevista la desregulació a principis de 2009. Mentrestant, però, es protegeix a les empreses generadores d’electricitat, mitjançant el “dèficit de tarifa”, amb una doble conseqüència: augment dels preus de l’electricitat, especialment per a les empreses, i gran increment dels beneficis de les grans companyies elèctriques.

 

 

Una situació anquilosada i sense perspectives de canvis a curt termini. Que passarà en el moment en que s’acabi la regulació del mercat?. Es deixarà que el preu de l’electricitat pels consumidors pugi fins al seu nivell de mercat o es continuarà mantenint més baix per raons polítiques?. I en el cas de les empreses?. Cal assenyalar, en aquest sentit, la iniciativa dels grans consumidors d’electricitat (la indústria bàsica) de crear una central de compres –seguint l’exemple de Bèlgica, Finlàndia i França- per a negociar, ja que no existeix un mercat únic competitiu, amb les grans empreses elèctriques i l’administració, els preus i els volums de consum d’electricitat que es poden predir al llarg del temps.

 

 

 

El mes de juliol vaig començar una col.laboració mensual amb el "Dossier Econòmic de Catalunya". Com que m'és difícil mantenir el ritme diari del bloc, em proposo penjar periòdicament l'article corresponent per si és del vostre interès.

Política industrial i política empresarial

 

Des del Govern de la Generalitat ens proposem fer una política industrial i empresarial activa i atractiva per a les empreses. En la que aquestes han de ser les que portin la iniciativa. No creiem en les polítiques intervencionistes. Sabem que el nostre paper és estar al costat de les empreses, al seu servei. La nostra feina és donar suport, facilitar, acompanyar a les empreses en la seva tasca necessària de millorar la productivitat, d’aprofundir en la R+D+i, d’intensificar la seva internacionalització.

 

 

L’economia actual està molt internacionalitzada. Canvia molt i molt ràpidament. Per a moltes empreses es fa difícil de seguir el ritme actual de canvis. Però és imprescindible si volen continuar essent competitives. La indústria, per exemple, el que encara s’entén per sector industrial en les estadístiques oficials, està canviant d’una forma accelerada. No fa massa temps, en els establiments industrials s’hi feien una sèrie d’activitats que es considerava que formaven part plenament de l’empresa industrial: transport, logística, neteja, comptabilitat, consultoria legal, entre d’altres. Avui, una gran majoria d’aquestes activitats estan, totalment o parcialment, externalitzades en empreses especialitzades que, molt sovint, es comptabilitzen en les estadístiques oficials com a activitats de serveis; de fet, de serveis relacionats amb la producció o les empreses: el que la Unió Europea anomena els “Business Related Services”. Al mateix temps, estem assistint a un important creixement de noves activitats molt lligades a les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC), com també al coneixement i al talent.

 

 

Des del nostre punt de vista, doncs, i donada l’obsolescència de la divisió sectorial tradicional, tant des del punt de vista conceptual com estadístic, avui té molt més sentit parlar de política de suport a les empreses, que actuen en fases diferents i variables de la cadena de valor, que no pas de polítiques sectorials específiques (industrial, de serveis, etc.).

 

 

La indústria catalana està en un bon moment. El millor dels darrers sis anys i mig. Així ho demostra el darrer “Informe anual sobre la indústria a Catalunya, 2006”, editat per la Secretaria d’Indústria i Empresa, com també els indicadors de que disposem per l’any 2007. El PIB industrial, l’Indicador del Clima Industrial (ICI) que mesura el grau de confiança empresarial, la inversió industrial, l’Índex de Producció Industrial (IPI), l’evolució de les exportacions, especialment les d’alt valor tecnològic, etc., estan en el millor moment dels darrers sis anys; fins i tot l’ocupació industrial, tot i el caràcter contradictori dels diferents indicadors, sembla tenir un comportament positiu en els darrers mesos. S’ha de destacar el comportament molt positiu de la inversió industrial com també el de les exportacions, en un moment, a més, de fortalesa de l’euro, els dos elements fonamentals de la represa industrial actual. Un comportament que permet començar a notar un nou model de creixement, més sa i més sòlid, de la indústria i de l’economia catalana.

 

 

Tanmateix, aquesta situació no ens ha de fer caure en el cofoisme. D’una banda, perquè, tot i que en termes globals la indústria catalana va bé, encara hi ha empreses i/o sectors concrets amb problemes que, en algun cas, són greus. D’altra banda, perquè el millor moment per prendre les mesures per a millorar la productivitat i la competitivitat de la indústria és quan les coses van bé com ara. Per tant, ara és justament quan cal que les empreses, que són les protagonistes, amb el suport i l’acompanyament de l’administració, prenguin les mesures necessàries per a millorar la seva productivitat i competitivitat. La innovació i la R+D+i, la intensificació de la internacionalització, l’aprofundiment de la cooperació empresarial són, doncs, els reptes principals de les empreses catalanes avui.