Avui fa un any de la reunió Mas-Zapatero a la Moncloa que va posar fi a la ilusió de l'Estatut del Parlament. Varem pasar a un Estatut de la Moncloa que ja avui s'ha demostrat plenament insuficient en els temes estratègics i principals pel futur de Catalunya: ni nou model de finançament, ni més diners per a Catalunya, ni les competències que necessitem en aeroports o immigració, ni tampoc possibilitats reals de millora de les infraestructures que necessitem.
Els poders fàctics espanyols pressionant a Zapatero i al PSOE, la falta de convenciment, de voluntat política i de valentía de Zapatero i del seu partit, d'una banda, la desaparició del PSC darrera el PSOE a Madrid i la claudicació d'Artur Mas a les presions d'alguns empresaris catalans i a les seves ànsies de recuperar el poder a Catalunya, de l'altra, ens varen portar a aquesta lamentable situació.
En contra del que ens diu Joan Oliver a les seves Engrunes d'avui, al contrari del que permetia l'Estatut del Parlament, el de la Moncloa no significava cap canvi en el model de finançament, ni cap seguretat de més diners per a Catalunya, ni tampoc massa possibilitats de negociar-ho amb posterioritat, fós quin fós el govern de Catalunya. De fet, Artur Mas es va vendre l'Estatut del Parlament per un plat de llénties: la suposada Presidència de la Generalitat desprès de les seguents eleccions. En Zapatero ha actuat com ho sol fer: sense complir les seves promeses; i en Mas en el pecat ha tingut la seva penitència.
L'actual govern de la Generalitat no és capaç de negociar amb força l'aplicació de l'Estatut i un govern amb en Mas si que ho seria??. No ho crec pas. Perquè en Mas, quan va poder, no va fer cap proposta a ERC per a retirar l'Estatut rebaixat??. Perquè Mas volia pactar amb el PP, si hagués pogut, amb el PSC o governar en solitari abans de pactar amb ERC desprès de les darreres eleccions??. On era la seva voluntat de pactar amb ERC per a un desenvolupament a l'alça de l'Estatut??.
Els màxims responsables que avui tinguem un estatut massa retallat a Catalunya i que les possibilitats de millorar-lo a Madrid siguin molt limitades son, sens dubte, Artur Mas i CiU d'una banda, i Zapatero i el PSOE, de l'altra.
Com deia ("Estatut, aeroports i ports de peix al cove (I)"), estic molt d’acord amb les tesis fonamentals -des del punt de vista de l’anàlisi econòmica, tècnica- del darrer llibre del professor Ramon Tremosa. En canvi, estic força lluny de les seves conclusions polítiques, algunes explícites i la majoria implícites.
Primer, no crec que "la política de peix al cove" hagi donat resultats espectaculars, tenint en compte que el que es va aconseguir va trigar un total de 25 anys, i va ser especialment nefasta els darrers 8 anys del pujolisme. En general, només el
President Pujol
i alguns fidels pujolistes la continuen defensant. Abans de les eleccions de 2003 tots els partits polítics de tradició democràtica defensaven una reforma a fons de l'Estatut i del model de finançament per superar, justament, la política de "peix al cove".
Segon, alguns, massa influïts per la Il·lustració i el despotisme il·lustrat, ens diuen que no calia tot l’esforç de la passada legislatura per a reformar l'Estatut i el model de finançament, perquè ja sabíem "a priori" fins a on podia arribar el PSOE. No hi estic d’acord. Si del que es tracta, com jo crec, és de construir una majoria social per a la sobirania del nostre país, no n'hi ha prou en que uns quants il·lustrats o il·luminats ja sapiguem que el PSOE no es capaç d’anar més enllà. Del que es tracta, justament, és que la majoria de la gent, que la major quantitat de persones possible, prenguin consciència d’aquesta realitat. Per a avançar en la creació d’aquesta majoria social sobiranista. Crec que aquest procés, llarg, dolorós i a vegades frustrant, hi ha, tanmateix, contribuït.
Tercer, no comparteixo la visió que el suport d'ERC al PSOE a Madrid en aquesta legislatura hagi estat gratis. Són moltes les coses que s'han aconseguit, en infraestructures, immigració, suport al català, inversions pels municipis, etc., en unes circumstàncies complicades en que sovint el PSOE preferia pactar amb CiU o el PNB.
Quart, el President Zapatero no va complir la seva paraula d’acceptar l'Estatut que s’aprovés al Parlament de Catalunya. Dit això, deixem-nos estar de punyetes, Zapatero, el PSOE (amb els Guerra, Rubalcaba, Solbes, MAFO, Chaves,...) van fer la seva feina i la van fer bé: defensar els poders i els privilegis fonamentals i essencials de l’estat espanyol centralista, del seu estat, davant de l'intenció de Catalunya de recuperar-ne o aconseguir-ne una part. Era en part ingenu esperar-ne una altra cosa. Recordo perfectament aquella reunió a Madrid entre representants d'ERC i del PSOE, per parlar del model de finançament, en que aquests darrers ens van dir dues coses que em varen quedar gravades: primera, "el Estado espanyol no os va a dar nunca un modelo de financiación como el que proponeis en l'Estatut del Parlament"; segona, "nosotros no somos federales ni creemos en el estado federal para España". Tanmateix, calia que la majoria més àmplia possible de la gent -els de la manifestació pel "dret a decidir", els que varen votar no en el referèndum de l'Estatut, molts dels que es varen abstenir, varen votar en blanc o fins i tot dels que varen dir que si amb desgana- prengués consciència de fins a on és capaç d’arribar el PSOE i l’estat espanyol en la seva relació amb Catalunya. I cal que això ho anem recordant, cal que la gent no se’n oblidi, cal que la gent en mantingui la consciència i l’escampi perquè d’altra gent també en prengui: per anar avançant en la construcció d’una majoria social per a la sobirania de Catalunya.
Cinquè, a l’endemà del 30 de setembre de 2005 el PSC pràcticament va desaparèixer per amagar-se a darrera el PSOE; tanmateix, tots sabíem que el PSC no ha estat mai, ni és sobiranista. Si les coses no anaven bé en el tràmit del Congrés a Madrid hi havia la possibilitat de retornar amb l'Estatut del Parlament cap a casa, esperar temps millors i, com a mínim, no malgastar una oportunitat. Tanmateix, això només ho podien fer ERC i CiU de forma conjunta; existia la possibilitat legal, però calia la voluntat política. Al contrari, però, i desprès de dinars i sopars amb alguns poders fàctics, la nit del 20 de gener de 2006 Artur Mas pacta amb Zapatero la gran retallada a l'Estatut del Parlament: apareix l'Estatut de
la Moncloa. Com hem vist abans, Zapatero fa el que més li convé des del punt de vista de l’estat espanyol centralista i també del PSOE; Artur Mas, en canvi, pacta la gran retallada a canvi d’un plat de llenties. Això al nostre país té un nom: botifler. Ell, que immediatament rep el suport de CiU, PSC i ICV-EUA, és el màxim responsable de la traïció a l'Estatut del Parlament, que incloïa un nou model de finançament força adequat per a Catalunya. Ara, ni ell ni CIU poden demanar al govern de Catalunya ni a Esquerra que vagin més enllà de l'Estatut esquifit i del mal model de finançament que varen pastelejar. Ara, malauradament, ens tocaran uns quants anys de desenvolupar el migrat Estatut de la Moncloa, intentant portar-lo al màxim, procurant anar fins i tot més enllà, quan sigui possible; i això voldrà dir pactar una bona LOFCA, un bon grapat d'inversions en infraestructures per a Catalunya, la màxima sobirania catalana en la gestió dels nostres ports i aeroports, i el màxim que es pugui en les lleis que han de desenvolupar les competències exclussives, compartides o executives que preveu l'Estatut de la Moncloa.
Sisè, Catalunya no és Euzkadi, CiU està molt lluny de ser el PNB i ICV-EUA igualment d'Ezker Batua. No crec, doncs, que el "pacte nacional" o l'"esquerrovergència" en paraules del mateix Tremosa sigui la millor solució, en les condicions actuals, per a governar Catalunya o per a desenvolupar el nou Estatut. Primer, perquè quan tocava, com hem vist, CiU va pactar la gran retallada en lloc de plantejar la retirada de l'Estatut del Parlament de Madrid. Segon, perquè la primera opció de CiU era governar en solitari amb la complicitat del PSOE, la segona pactar amb el PSC i, només la tercera era pactar amb ERC. Tercer, perquè la màxima preocupació d’alguns dels seus dirigents, especialment dels que estan a Madrid, no és teixir complicitats amb ERC o desenvolupar l'Estatut, sinó entrar al govern de Madrid.
Aquests dies he llegit el llibre del professor Ramon Tremosa, coïncidint pel que veig amb Saül Gordillo. És un llibre que es llegeix d'una tirada, malgrat la seva especialització, escrit en l'estil sempre entenedor i pedagògic dels textos del professor Tremosa.
Estic d'acord en tot el que és fonamental, en les tesis essencials del llibre, tant pel que fa al model de finançament de l'Estatut -un model que no ha canviat en absolut respecte al que hi havia abans i que, a més, difícilment significarà més diners per a Catalunya- com en els perills i les amenaces que representen els models actuals de poder i de gestió dels sistemes d'aeroports i de ports tant a Catalunya com al conjunt de la euroregió mediterrània dels Països Catalans, el que s'ha anomenat l'EURAM. Tot plegat, una situació ben galdosa per a la competitivitat i la productivitat de l'economia del nostre país i, per tant, pel benestar i la qualitat de vida dels seus ciutadans i ciutadanes.
Modestament, he parlat de tot plegat en un sentit molt semblant tant en aquest bloc com a la revista Actual. Així, si s'em permet, ja he parlat del que significava (així com de les conseqüències de) el "nou" model de finançament i de les inversions en infraestructures previstes a l'"Estatut de la Moncloa" a:
He acabat de llegir el llibre de Joan Ridao, "Així es va fer l'Estatut". És un text imprescindible pels que vulguin una anàlisi política profunda, juntament amb les bases tècnico-jurídiques del que va ser l'elaboració de l'Estatut del Parlament, de l'Estatut del 30 de setembre. Tot plegat fet per la persona que, sens dubte, va tenir un paper més important en els aspectes jurídics de l'Estatut del Parlament, i un dels rols més importants també des del punt de vista polític.
Que ningú hi busqui xafarderies o anècdotes sobre el procés. Joan Ridao no fa ni una concessió en aquest sentit, crec que encertadament, tot el contrari que Sánchez Llibre, el llibre del qual ja vaig comentar en el seu dia. Com deia, en el llibre de Joan Ridao hi trobem anàlisi política argumentada i fonamentada, i que jo personalment comparteixo en un percentage molt elevat.
El llibre té dues parts clarament diferenciades però complementàries. A la primera, "La Catalunya del passat o la Catalunya per inventar", es fa una anàlisi del context en el que es va fer l'Estatut, a partir del canvi de cicle polític que suposen les eleccions del 2003 i el Pacte del Tinell. A la segona part, "De l'Estatut del Parlament a l'Estatut de la Moncloa", s'entra directament en el procés d'elaboració de l'Estatut del Parlament, en el seu significat polític i com a instrument per a avançar realment en el autogovern i en un nou model de finançament que Catalunya vol i necessita. També s'endinsa en la traïció a Catalunya que va suposar el pacte Mas-Zapatero, i que va acabar amb el retallat Estatut de la Moncloa, que actualment ja s'ha vist que no serveix, tal com comentàvem fa poc.
Com dèia, comparteixo pràcticament tot l'anàlisi política que fa Joan Ridao en el llibre. Tanmateix, sempre he tingut el dubte -que ja mai podré aclarir- de si, des d'Esquerra, no haviem d'haver fet alguna cosa més desprès de la manifestació del 18 de febrer sobre el dret a decidir. Estic d'acord amb Joan Ridao que "la manifestació donà força i suport social a la posició d'Esquerra: no al pacte Mas-Zapatero, sí a la defensa parlamentària fins al final de l'Estatut aprovat pel Parlament, compatible amb la continuïtat del govern catalanista i d'esquerres". Com també que "sense la plantada d'Esquerra i sense la gran mobilització social del 18-F, les coses haurien pogut ser pitjors. La posició d'Esquerra de defensa fins al final de l'Estatut aprovat pel Parlament no solament era coherent des del punt de vista dels principis, sinó que era una actitud útil".
Hi estic d'acord, però em pregunto -a pilota passada que sempre és molt fàcil i sabent que mai podré tenir la resposta- que hauria passat si, a més de fer tot això que, com Joan Ridao, crec que Esquerra va fer bé, també:
primer, haguéssim reconegut que les coses ja anaven definitivament de mal borràs i que, per tant, haviem de deixar enrera la ingenuïtat i la bona fe excessiva,
segon, per si calia, háguessim recollit i esperonat, juntament amb totes les entitats que convocaven la manifestació, la riuada sobiranista del 18-F per a superar el pacte Mas-Zapatero o/i per a aconseguir una gran mobilització posteriorment contra l'Estatut de la Moncloa.
Com hauria acabat definitivament l'Estatut a Madrid??. Quin hauria estat en aquest cas el resultat del referèndum??. Són preguntes fàcils de fer ara, però són molt difícils de respondre en el moment concret en el que passen les coses i s'han de prendre les decisions. Per sort o per desgràcia la història no va enrera i, per tant, ja no ho podrem saber mai.
Una recent enquesta del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) estatal ens deia que, malgrat tota la propaganda a favor, només un de cada cinc catalans (20, 2%) creuen que aquest Estatut satisfà les aspiracions de Catalunya. I quasi la meitat (46,7%) dels catalans i catalanes creuen que l’Estatut ha estat molt retallat.
Tot i que el 56% considera que el “nou” Estatut suposa un avenç, està clar que la gran retallada fa que aquest avenç sigui molt petit. Massa petit pel que volíem i pel que necessitem les catalanes i els catalans. En cap cas no soluciona el problema del dèficit fiscal i el finançament de Catalunya (només un de cada tres catalans creu que el podria solucionar), ni recull el reconeixement ple de la identitat catalana, ni ens dóna les competències que necessitem en temes bàsics com els aeroports, els ports, els trens de rodalies, la immigració, etc..
També és molt interessant conèixer que només el 33% dels catalans i catalanes aproven la gestió que ha fet en els últims mesos el govern bipartit, PSC i ICV.
I hem de tenir en compte que l’enquesta (2.000 entrevistes) es va fer entre el 27 de juny i el 9 de juliol, es a dir molt abans que es produïssin les greus crisis de l’aeroport del Prat i de la immigració.
Per una propera enquesta del CIS seria interessant conèixer també quin grau de responsabilitat donem els catalans i les catalanes al pacte Mas-Zapatero com a responsable o causa principal de la gran retallada de l’Estatut.
L’ Estatut del Parlament tenia tres objectius fonamentals: primer, disposar de més serveis per a les persones i d’una societat del benestar més potent; segon, facilitar la millora de la productivitat i la competitivitat de les nostres empreses i la nostra economia; tercer, avançar de forma real en la nostra capacitat de decidir com a nació. Això suposava un nou model de finançament que anava molt més enllà de l’actual (LOFCA), així com també avenços reals cap a una Espanya plurinacional.
L’”Estatut de la Moncloa”, fruit del pacte Mas-Zapatero, no permet aconseguir aquests objectius en absolut. Han fet falta ben poques setmanes perquè les seves moltes limitacions es fessin paleses. En contra del que es preveia a l’Estatut del Parlament no tenim competències en immigració: ni per controlar la quantitat d’immigrants que arriben ni tampoc per a gestionar-ne la seva adequada integració. Tampoc podem actuar en els temes internacionals, com s’ha vist amb la qüestió de les adopcions al Congo. I l’estat espanyol ens continua prenent el pèl en el finançament, les inversions en infraestructures o la gestió de l’aeroport.
Pel que fa al finançament sembla que les intencions del Sr. Solbes són que la nova LOFCA no comenci a funcionar fins el 2009 desprès de les eleccions espanyoles. En quant a les inversions en infraestructures ens ofereixen 400 milions de € pel 2007 i amb això, diuen, ja es compleix el % del PIB que preveu el “nou” Estatut”; mentrestant, una entitat tant prudent com la Cambra de Barcelona diu que en realitat haurien de ser quasi 1 milió de €, però pel Ministerio de Economia y Hacienda només és un problema de “càlcul” (sic). De la gestió de l’aeroport tots els experts en reclamen almenys la gestió descentralitzada -amb una presència majoritària de la Generalitat, les entitats locals i les empreses privades-, però el Ministerio de Fomento, així com el PSOE (i el PSC) i el PP no en volen sentir a parlar; de fet, ens cal el traspàs dels aeroports a la Generalitat i desprès ja en farem una gestió adequada amb la participació conjunta d’entitats públiques i privades.
He llegit el llibre de Josep Sánchez Llibre, "Les veritats de l'Estatut. Allò que no s'ha publicat al Diari de Sessions". Comparteixo totalment els comentaris de Francesc Ponsa i també de Xavier Roig sobre el seu contingut.
Jo també vaig tenir l'oportunitat de participar en el procès estatutari, bàsicament en la part referent al finançament. D'una forma molt intensa a Catalunya, tant a l'interior d'ERC - en un grup de treball presidit pel Conseller Josep Huguet i amb la participació de Alfons Garcia, Josep Mª Jové, Sergi de los Ríos, Albert Castellanos, Xavier Cuadras i amb l'assessorament puntual d'altres destacats/des economistes - com desprès en la proposta que va fer el Govern de Catalunya a la primavera de 2005. Desprès vaig formar part de la Comissió Mixta Govern-CiU, juntament amb Martí Carnicer, Secretari General del Departament d'Economia i Finances, i Francesc Baltasar, actual Conseller de Medi Ambient i Habitatge per part del Govern; Antoni Fernández Teixidó, Quico Homs i Daniel Ortiz en formaven part en nom de CiU. Durant aquest període varem fer moltes reunions: algunes públiques, d'altres "secretes" en la terminologia de Sánchez Llibre; les primeres consten a les hemeroteques, de les segones crec que és més discret no parlar-ne ja que són "secretes". Vam estar negociant fins a l'últim moment i amb una molt especial intensitat el dia 29 de setembre durant tot el dia al Parlament de Catalunya. Per cert, algún dia haurem d'explicar tota la veritat, potser, sobre les posicions que mantenien aquest dia els diferents partits polítics i d'algunes rebaixes que CiU estava disposada a fer en el model de finançament a canvi de certes "desaparicions" en el títol de drets i deures.
També vaig participar en les negociacions del model de finançament a partir del 30 de setembre. Tant en reunions públiques com en d'altres de "secretes". I tant a Barcelona com a Madrid. Com ja he dit unes ja consten a les hemeroteques i les altres van ser "secretes" i, per tant no cal parlar-ne. En aquesta época vaig coincidir en tres reunions amb en Sánchez Llibre, tot i que ell només en recorda dues en el llibre. La primera va ser el 29 de desembre al Parlament de Catalunya amb el PSOE i els quatre partits catalans partidaris de l'Estatut i on finalment no es va parlar gens de finançament. La segona va ser el 17 de gener també al Parlament de Catalunya amb la participació dels quatre partits catalans i on en Sánchez Llibre fa notar que jo no vaig dir res. Es cert, ja que estava previst parlar de finançament però finalment el PSC va negar-se a fer-ho, arribant fins i tot a abandonar la reunió quan es va fer l'intent de començar-ne a parlar: sembla que el conseller Castells encara no havia acabat de pactar amb en Solbes i en MAFO com havia d'acabar el tema del finançament. Tanmateix, sempre he pensat que a vegades es millor callar que no pas parlar però no dir res. La tercera, que en Sánchez Llibre no recorda o almenys no ho esmenta, va ser el 19 de gener a Madrid. En contra del que afirma no ens van enganyar en cap moment a l'hora de dinar -ens era absolutament igual a on anéssin- i tampoc va ser un dinar d'entrepans, al contrari va ser un dinar variat i de bona qualitat, i varem tenir una agradable conversa amb en Rodríguez, el segon d'en Caamaño. També recordo que a la tarda en Rubalcaba, a més d'explicar-nos, com es veien des del govern del PSOE, en termes molt generals, les qüestions del finançament i de la nació, va estar agradable i educat com sempre. En canvi, el Sr. Durán que també va venir a la tarda no va saludar a ningú: no deviem ser gent prou important.
L'Estatut del Parlament s'aprovà el 30 de setembre de 2005, amb un ampli consens del 90% dels diputats/des. Desprès es defensa unitàriament davant de les Corts Generals el 2 de novembre de 2005. Dos dies què una gran majoria de catalans i catalanes recordem amb emoció, orgull i esperança. En resum, teníem un Estatut ambiciós i potent, què responia de forma molt adequada a les necessitats de la societat i l'economia catalanes d'avui.
A partir del 3 de novembre, però, s'acaba la unitat d'acció dels partits del catalanisme democràtic. Només ERC la continua reivindicant. El PSC desapareix de l'escena, amagat ja per sempre més darrera el PSOE. CiU vol tenir protagonisme negociant sola a Madrid amb el PSOE, tot i què sovint Convergència negocia per una banda i Unió per l'altra. Tot s'acaba amb el pacte Mas-Zapatero quan, sota la pressió de diferents poders fàctics, acorden rebaixar i retallar l'Estatut fins a deixar-lo "net com una patena". Zapatero incompleix, doncs, totes les seves promeses. Aconsegueix, però: posar pau i refermar el seu lideratge intern al PSOE; calmar a alguns poders fàctics; contrarestar l'ofensiva del PP en alguns llocs de l'"Espanya profunda".
Mas dilapida tot el què s'havia aconseguit amb un Estatut tant potent i ambiciós com el del Parlament amb l'excusa de sempre: "és el màxim què es pot aconseguir en les condicions actuals"; es a dir, amb la tradicional política de "morralla al cove". Aconsegueix també altres objectius: acontentar alguns poders fàctics catalans, espònsors tradicionals de CiU; fer oblidar a Jordi Pujol i convertir-se en el líder indiscutible del catalanisme conservador; aconseguir una certa importància mediàtica; obrir les portes a futures col·laboracions amb el PSOE, i qui sap si també amb el PSC; la promesa de Zapatero d'influir en el PSC perquè sigui President de la Generalitat si guanya les properes eleccions catalanes.
Hi ha alguns què sostenen, amb força raó des del meu punt de vista, què el Pacte del Tinell va durar un mes: el temps què va tardar el President Maragall a plegar-se als designis de ZP per expulsar a Carod-Rovira del govern, només per fer el mateix què ara ZP està fent a Euskalherria, és a dir parlar.
Des d'aleshores el govern de Catalunya ja no ha tingut ningú què el dirigís des d'una perspectiva estratègica. Posteriorment, amb el pacte Mas-ZP es va signar la sentència de mort del govern i del Pacte del Tinell. ZP es menja la seva promesa de respectar l'Estatut sorgit del Parlament i pacta amb Mas. Aquest s'oblida del tot de l'ambiciós text aprovat pel Parlament el 30 de setembre (¡quina falta de respecte a la màxima institució democràtica de Catalunya!), i acorda un Estatut -què de nou en té molt poc- retallat i rebaixat. Hi ho fa, amb la total complicitat de ZP, a canvi de posar fi a l'experiència del govern catalanista i d'esquerres a Catalunya. Amb aquest pacte, tant el govern com el Pacte del Tinell ja tenien data de caducitat. Ja només era qüestió de temps. I mentrestant el PSC es queda amagat darrera del PSOE i molt especialment de ZP, en un intent d'espanyolitzar la vida política catalana, com s'està veient ara en la pre-campanya del referèndum de l'Estatut.
Tanmateix, en contra del què voldria el PSC, i del què han estat predicant aquests darrers temps els "apóstols" de la "psoevergència", l'"eix Catalunya-España" (o el "problema" o el "conflicte" de la relació entre Catalunya i España) està més a l'ordre del dia què mai. Es va veure a la gran manifestació pel "dret a decidir" i estic convençut què també es notarà amb un important rebuig a l'"Estatutet de la Moncloa". Un NO què vol dir un SI a una nova majoria social per la nació catalana, el dret a decidir i la relació confederal-bilateral amb España.
