El professor d’història contemporània Joan B. Culla és, sens dubte, un dels més qualificats opinadors del moment, especialment en relació al nacionalisme espanyol. Fa uns dies ens explicava la reacció de Fernando Savater al Manifest de 150 juristes catalans en suport al procés de pau a Euskadi, així com les opinions d’una colla d’intel·lectuals espanyols en una trobada de
la Fundación José Ortega
y Gasset. A partir d’això, apuntava a "Catalanadas" un comentari molt preocupant: "creo que los ambientes universitarios españoles, sus think thank y sus intelectuales orgánicos vuelven a destilar con intensidad i desenvoltura crecientes un discurso neounitario, reductor de las autonomías y potenciador de los atributos del Estado. Más pronto que tarde, este discurso impregnará la política institucional y la legislación: seguramente tras las próximas elecciones generales, tanto si las gana el PP como si gobierna un PSOE liberado de sus actuales servidumbres parlamentarias".
El fracàs de Zapatero en el procés de pau a Euskadi ha estat fruit de la seva falta d’iniciativa i de decisió política, com apuntàvem a "Euskalherria, Zapatero i Catalunya". Aquesta setmana hi insistia el mateix Joan B. Culla a "Gana el PP" tot dient que "la conducta del Gobierno en la búsqueda de un final dialogado de la violencia se ha caracterizado por la timidez, por el acomplejamiento, por la inacción ante las interferencias dolosas y las maniobras saboteadoras. ... ¿Por miedo, por cálculo, por falta de convicción en lo que estaba haciendo?". En el mateix sentit, Salvador Cardús apuntava a "Talante contra riesgo" que Zapatero i el PSOE no havien calculat gens bé el que significava l’aposta pel procés de pau a Euskadi; no podien pretendre que el "talante" solucionaria un problema que requereix arriscar-se, i per això
el seu
fracàs.
Mentrestant, la manca d’un canvi de model en el sistema de finançament de Catalunya, es a dir el manteniment del model LOFCA que, a més, el vicepresident Solbes vol retardar fins el 2009, juntament amb el fet que "no garanteix cap increment de recursos, i molt menys els 5.000 milions anuals que CiU ha afirmat que es perdran" porta a
la professora Elisenda Paluzie a parlar de "El miratge de l'Estatut". Tot plegat, i donades les creixents necessitats de les famílies i les empreses catalanes pot portar a un increment de la pressió fiscal a Catalunya -encara que sigui per camins molt tècnics-, mentre a d’altres comunitats autònomes que estan sobrefinançades poden disminuir la pressió fiscal, tant a les persones com a les empreses, com ens apuntava el professor Ramon Tremosa a "Nou any, més impostos". Aquesta situació podria dificultar l’assoliment dels principals reptes de l’economia catalana avui: més productivitat i més competitivitat; especialment si no es soluciona urgentment el retard existent en infraestructures, no es fa un esforç en la interrelació universitats-empreses i no es posen en marxa nous centres de producció d’alt valor afegit i de serveis avançats (un camp aquest en el que s’estan fent esforços i avenços prou importants), com ens deia un recent editorial de La Vanguardia titulat "El reto de Catalunya".
Per a tots els demòcrates està clar: l'única responsable de la bomba a la T-4 de Barajas, i de les dues tràgiques morts que ha provocat, és ETA. Amb aquesta actuació ETA dificulta enormement el diàleg i qualsevol avenç en el procès de pau a Euskalherria.
Tanmateix, "això no pot ocultar que la gestió del procés de pau del president del govern espanyol ha estat deficient: manca de lideratge, passivitat, falta de gestos concrets que ajudessin el procés i absència de pes polític específic. El pànic al que pogués dir el PP ha mostrat un líder de poca entitat. Xabier Arzalluz diu que ZP és un líder sense columna vertebral", com ha assenyalat el professor Tremosa a "ZP i Euskadi".
Perquè, en definitiva, "no és menys cert que si el PSOE, i particularment Rodríguez Zapatero, creien que el procés de pau era una via desitjable per acabar el més ràpidament possible amb la violència armada d'ETA, haurien d'haver estat tant agosarats com exigia aquest camí", con ens comentava Salvador Cardús a "Una debilitat explosiva". Perquè, "la posició de Zapatero era débil,...Zapatero no portava l'estat al darrera: no el seguien el poder judicial, ni el principal partit de l'oposició ni una bona colla de poders fàctics,...I tant bon punt ETA ha atemptat, s'ha vist que tampoc no comptava amb el suport ideològic en el qual el PSOE sempre s'ha recolzat: el diari El País.... Massa ambició per a tanta debilitat".
En resum, "per a un producte d'aquesta envergadura cal una visió i unes complicitats que l'Espanya eterna encara no permet. Però, per sobre de tot cal l'esforç d'un home d'Estat. No pas d'un saltimbanqui" ens apunta Xavier Roig a "Mai va ser possible". Perquè segons Roig, "des del principi del seu mandat tinc la convicció que l'inquilí de la Moncloa no reuneix les condicions per construir res tangible. No és amic dels resultats precisos fruits d'un acte de responsabilitat concret... És un nacionalpopulista, el típic producte de verbositat inflamada que massa sovint destil.la l'Espanya tradicional".
En definitiva, ZP i el PSOE han volgut repetir a Euskalherria la mateixa jugada que a Catalunya amb l'Estatut: moltes bones paraules, moltes promeses, però sense canvis reals. Però, en una situació molt més complexa. Han oblidat, a més, que Euskalherria no és Catalunya (sortosament per a Catalunya on no hem de patir a cap grup terrorista); però sobretot que el PNB no és CiU, que va a rebaixar a Madrid el que s'aconsegueix unitàriament a Catalunya. Quin exemple d'iniciativa política la convocatòria de manifestació del Govern Basc amb el lema "Per la pau, pel diàleg", a la que ja s'ha sumat el PSE-EE !!!.
Mentrestant, el Vicepresident Solbes ja ens fa saber que del finançament no cal parlar-ne fins el 2009 i que no hi haurà més diners per a les autonomies perquè, segons ell, no hi ha cap problema de finançament autonòmic. Això si, es prorroga per un any més el cupo basc actual que afavoreix clarament a Euskadi. Al mateix temps, la Cambra de Comerç torna a queixar-se de les deficiències infraestructurals del país mentre el govern central només ha licitat un terç de l'obra pública prevista a Catalunya el 2006. Però, a Catalunya continuem tenint un dèficit fiscal astronòmic que afecta negativament la nostra productivitat i la nostra qualitat de vida. Tanmateix, diuen (!?) que amb el nou any molt aviat tindrem una ferma (que ve de fermesa) iniciativa política i social per trobar solucions a aquesta situació per part de la societat catalana.
