Un 38% dels catalans i catalanes veuen la immigració com un problema, el principal problema, del país; un 22,5% dels catalans i catalanes consideren que és el problema més important que tenim avui a Catalunya. Aquestes són dades de l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya. No hi ha cap dubte, doncs, que el tema ha de ser al centre de les nostres preocupacions en els propers anys. Evidentment, aquesta situació està lligada a l'acceleració de la nova immigració en els darrers anys, que explica un 90% del creixement de la població catalana en els darrers sis anys. Però també al fet que des de Catalunya no hem pogut gestionar ni l'arribada dels immigrants ni els seus efectes.
Tanmateix, hem de veure la nova immigració com un resultat de les desigualtats econòmiques i socials a l'àmbit mundial, però també com un potencial factor d'enriquiment del país, tant des del punt de vista econòmic, com social, com cultural.
Com ha explicat a bastament i exhaustivament la Consellera Anna Simó la feina feta pel govern de Catalunya en el període que Esquerra hi va ser -començant pel Pla de ciutadania i immigració 2005-2008- ha estat molta i de bona qualitat. No ho repetiré perquè ho podeu trobar en aquesta entrada del seu bloc.
De cara al futur, el Pla de ciutadania i immigració apuntava alguns principis bàsics fonamentals: primer, la ciutadania resident a partir dels valors del pluralisme/laïcitat, igualtat i civisme (drets i deures dels immigrants); segon, el foment de la interculturalitat com a cultura dinàmica i oberta; tercer, la llengua i la cultura catalanes han de ser unes oportunitats per als nous immigrants; quart, ens cal la coordinació, cooperació i corresponsabilitat amb tots els sectors i els agents socials implicats; cinquè, es imprescindible que la política sobre la immigració tingui un caràcter transversal; sisè, cal tenir molt en compte les experiències locals i el rol dels ajuntaments a l'hora de definir i de dur a terme les polítiques d'immigració.
Més concretament, de nou la Consellera Anna Simó fa unes propostes específiques i completes en aquesta altra entrada del seu bloc. Unes propostes que s'han de situar i relligar amb el Pacte nacional pel civisme i la societat responsable proposat per Carod. En definitiva, Esquerra aposta per una política d'integració que faci que l'estatus d'immigrant sigui només un moment de la vida, quan un deixa la seva terra, però que quan arriba aquí ja ha de ser un ciutadà català. I Catalunya ha de ser capaç d'integrar-lo. S'ha d'evitar, en tots els casos, la creació de "guetos socials" o de "guetos culturals", que només poden ser font de conflictes.
El tema de la immigració i el dels vots dels immigrants són temes molt seriosos i importants. Ens cal urgentment una política catalana, pròpia i global, sobre
la immigració. Tanmateix, com que hem perdut la oportunitat d’aconseguir-ho en el “nou” Estatut, ara hem de començar a demanar-ne el seu traspàs, de forma immediata, mitjançant l’article 150.2 de la constitució espanyola.
La gran majoria dels països europeus han anat digerint l’arribada d’importants quantitats d’immigrants durant 40 o 50 anys. Nosaltres només en portem 10 o 15. Necessitem temps per a assimilar-ho i competències pròpies i exclusives per a marcar les directrius polítiques i de govern per a gestionar el fenomen.
Per això, també crec com Salvador Cardús que en la proposta de vot als immigrants per a les properes eleccions municipals “hi ha d’haver molt oportunisme o molta irresponsabilitat –o bé totes dues coses alhora-“, o com Joan B. Culla que “me parece una irresponsabilidad tan bienintencionada como frívola”. Pròpia de, com apunta Salvador Cardús, “una formació política que abusa de la defensa celestial, a satisfacció de votants incauts, de grans principis i causes justíssimes, sempre devota a les finalitats però sense parar atenció als mitjans, guiats més per l’ètica religiosa de la convicció que per l’ètica política de la responsabilitat”.
De fet, la qüestió de fons en relació al dret de vot dels immigrants és, tal com planteja Salvador Cardús, “si cal entendre’l com un punt de partida en un procés d’incorporació a la comunitat política o si ha de ser el punt d’arribada. Dit d’una altra manera, si els immigrants tenen el dret de votar pel fet de ser-ho o si el vot, precisament, ha de contribuir a dissoldre definitivament la seva condició d’immigrants”. En aquest sentit, em sembla molt apropiada la conclusió de Joan B. Culla: “frente al mantra buenista de derecho al voto para todos,......, opino que lo sensato sería abrir un debate político y social reposado y pedagógico sobre este importante tema, para luego traducir sus conclusiones en reformas legales aplicables de manera paulatina a partir de 2011, en función del arraigo y la reciprocidad”.
