Fa unes setmanes parlava de la importància de la tercera dimensió a l'hora d'establir les posicions polítiques, i també del vot, d'una part molt important de la ciutadania. Una vegada més, deia, els resultats de les eleccions de la propera tardor vindran condicionats per la posició dels ciutadans i ciutadanes del país en relació als eixos catalanisme-espanyolisme i esquerra-dreta. Però molt especialment hi jugarà un paper fonamental la capacitat dels diferents partits i candidats d'obrir-se a la societat i de generar il·lusió col·lectiva. La tercera dimensió tornarà a ser decisiva.
La política "tradicional", la del programa i el poder, avui ja no funciona. Ja no interessa a la gent. (Tot i que encara tingui un cert paper). Avui la política ha de posar-se al servei de la gent. Les persones han de notar que la política els hi pot permetre canviar, els hi ha de fer més fàcil adaptar-se als canvis, els ha d'emocionar, il.lusionar, entusiasmar. Els programes perden pes, mentre que en guanyen les persones que encapçalen els projectes. Avui la política suposa que els líders han de tenir capacitat de comunicar-se amb la gent, han d'utilitzar bé l'art de la seducció de les persones.
Seduir a la gent vol dir escoltar-los a fons i de veritat, conversar amb ells sense preses. Vol dir oferir-lis, de forma convincent, oportunitats i possibilitats de futur. Hi aixó suposa que hi ha d'haver "química" amb els demés, el que sens dubte suposa traspuar passió i emoció. I tot plegat s'ha de fer tranquilament, amb paciència, deixant que les coses vagin fluint, essent conscients que la seducció requereix l'establiment d'una real interacció amb els altres.
La democràcia és la forma menys dolenta d'organització política dels pobles. No en tinc cap dubte.
Els partits polítics, tot i les seves limitacions i errades, són absolutament imprescindibles a la democràcia. Tampoc en tinc cap dubte.
Tanmateix, són capaços els partits polítics d'acceptar i promocionar a la gent formada i amb criteri propi?. Som capaços els dirigents polítics d'acceptar les crítiques i que no ens donin sempre la raó?. Crec que tots hi hauriem de pensar i de donar una resposta sincera i, sobretot, actuar en conseqüència.
Són reflexions que m'han vingut estimulades per la lectura de l'article de Marta Lasalas a l'Avui: "Però on és Joan Carretero?".
Per cert, tot i ser companys de partit, vaig conèixer Joan Carretero ja com a Conseller, essent jo alcalde. No tinc cap dubte que ha sigut el millor Conseller de Governació i Administracions Públiques des de la Generalitat restaurada, almenys pels ajuntaments. No sé si puc dir que som amics, però almenys si que hi ha hagut, des del primer moment, una bona sintonia. Compartim moltes idees i projectes; d'altres no. Ja li vaig fer saber el mateix dia el greu que em sabia la seva sortida del govern. No crec que fos la millor solució, ni en el fons ni en la forma. Això ha donat lloc desprès a certs posicionaments polítics que no comparteixo. Des d'aleshores no hem parlat a fons, però m'agradaria fer-ho.
Els ponts, tant en sentit estricte com figurat, són un element essencial de la vida i també de la política. "Fer de pont", "establir ponts" és, a vegades, fonamental. En la política catalana crec que ara és un d'aquests moments. Us recomano avui el magistral article del mestre de mestres Narcís-Jordi Aragó al diari El Punt.
La setmana passada ens vàrem reunir a Barcelona més de 600 càrrecs electes i directius públics en el II Congrès de Gestió Pública de Catalunya. Tot un èxit, tant per la nombrosa i variada assistència com pels continguts i conclusions. Particularment vaig assistir als treballs del grup que va tractar les relacions entre política i administració o, si voleu, entre polítics i directius de les administracions públiques. Unes relacions complexes, a vegades complementàries i d’altres contradictòries, però sempre positives quan l’objectiu comú és el d’aconseguir més valor afegit de caràcter públic; quan del que es tracta és d’establir una estratègia conjunta per a ser més eficaços i més eficients a l’hora de donar serveis públics a la ciutadania.
La importància d’unes administracions públiques amb una estratègia clara de recerca de més valor públic, en un marc d’eficàcia i eficiència al servei dels ciutadans i ciutadanes, és fa molt palesa quan comparem la situació al nostre país, Catalunya, -o encara més a l’estat espanyol- amb la d’altres democràcies més madures del nostre entorn. A aquestes, siguin les mediterrànies, les nòrdiques o les dels païssos baixos, per exemple, el més normal són els governs de coalició. Unes coalicions a vegades molt complexes, fins i tot en els propis partits o grups d’esquerres o de dretes (pensem en França o Itàlia, però també en molts altres països). Els conflictes i les crisis dels governs de coalició són viscuts amb absoluta normalitat pels polítics, la premsa, la ciutadania i, molt especialment, les pròpies administracions públiques. La gran majoria de les coses que han passat darrerament (però també a la època de les coalicions entre CDC i UDC) al Govern de la Generalitat són epecata minuta” en comparació amb moltes de les que passen en aquests països. Allà es viuen amb una absoluta normalitat per part de la majoria, aquí en canvi es converteixen en una etragèdia nacional”. Crec que una de les principals raons que explica aquesta diferència és que a les democràcies més madures tenen unes administracions públiques potents, consolidades, amb una visió estratègica, i que continuen funcionant passi el que passi en el mon polític. Aquí encara ens falta molt per a arribar a aquest nivell.
La familia Bernat s'ha venut Chupa Chups. Les ràdios i els diaris ens anuncien que Agbar i altres es venen Applus+. Hi tenien dret. Avui a La Vanguardia hi ha un llistat de les principals empreses familiars catalanes que s'han venut en els darrers anys. Totes hi tenien dret. D'altra banda, a la llista n'hi falten algunes.
Una bona ocasió per reflexionar, tal com fa avui Francesc Marc Alvaro a La Vanguardia sobre la diferència, clarament injusta crec, què es fa a l'hora de tractar als polítics i als empresaris del nostre país. Als primers se'ls hi fa una crítica despiatada per qualsevol de les seves actuacions. Els segons sembla que no tinguin cap obligació amb el país. Els seus interessos particulars ho justifiquen tot. Potser ha de ser així, però jo "no sóc d'eixe mon".
No és fàcil saber quin és el millor sistema de finançament dels partits polítics. Tanmateix, hi ha alguns principis bàsics, de sentit comú, què s'haurien de complir. D'una banda, ha de ser un sistema transparent, es a dir, s'ha de saber d'on provenen els diners. De l'altra, ha de garantir la independència de les decisions del partit, igualment com passa en una empresa.
Des d'aquesta perspectiva, el sistema dels donatius anònims, actualment vigent, és d'una gran perversitat. Com ha dit en Xavier Roig, és un sistema "tant legal com immoral". Tot i què segur què hi ha honroses excepcions, hem de suposar què una gran majoria es fan a canvi de favors. Amb dades de 2002 del Tribunal de Cuentas, més del 51% (2,1 milions de ) del finançament de UDC eren donacions anònimes; més del 23% (2,6 milions de ) en el cas del PNB i en el de CDC (2,0 milions de ), també; 3,0 milions de (5% dels ingressos) en el cas del PP, 640.000 en el del PSOE, 215.000 en el del PSC, i només 4.040 en el d'ERC i 300 en el de IU. Està clar què podem preguntar-nos quina influència han pogut tenir els donatius anònims en la nefasta negociació de l'Estatut a Madrid.
No hi ha dubte què el sistema de finançament d'ERC -un 99% dels ingressos són quotes i subvencions públiques- és transparent i garanteix la seva independència. També és cert què s'han comés alguns errors en l'aplicació concreta de la Carta Financera, què ja estan en vies de solució. Per què, doncs, tanta agressivitat contra ERC?. Diuen què és per pressionar-nos a un canvi de postura respecte a l'Estatut de la Moncloa. És possible. Tanmateix, crec què la causa principal rau en haver presentat dues proposicions de llei, una a Madrid i l'altra a Barcelona, per a garantir la transparència en el finançament i la independència dels partits. A Madrid, la proposició de llei pel finançament dels partits polítics què demana l'eliminació de les donacions anònimes, i què ja porta 20 pròrrogues (sic) per a la presentació d'esmenes. A Barcelona, la Llei de la Oficina Catalana contra el Frau, què està patint també contínues traves.
Haig de confessar què no sóc massa creient respecte a les enquestes. Hi ha coses, però, que criden al cel.
Perquè es dona molta més importància a la darrera enquesta de La Vanguardia -a Catalunya 850 i a Barcelona 600- què a la feta per ERC -a Catalunya 1.200 enquestes-??. D'entrada, tot faria pensar què deu ser molt més fiable una enquesta amb un nombre molt més gran d'enquestats. O no??. Doncs bé, per alguns, per massa gent, sembla què no és així.
Hi ha gent què dirà què la segona ha estat feta per un partit i que, per tant, deu ser partidista. Ara bé, primer, els resultats no semblen demostrar l'esmentat partidisme. Segon, ERC ja ha donat mostres de la seva transparència i també de la seva "innocència" -a vegades massa innocència- en moltes ocasions. Tercer, es dóna la casualitat què cónec personalment a un dels responsables tècnics de l'esmentada enquesta i puc donar fe què s'ha fet amb total professionalitat i amb molta prudència.
És, doncs, l'enquesta de La Vanguardia més fiable, més "independent"??. En aquesta enquesta, tant a Catalunya com a Barcelona els millors resultats són per a la "sociovergència". Curiosament, l'aposta què, tant en un àmbit com a l'altre, està fent des de ja fa molt temps l'esmentat diari.
