Ja fa un temps vaig recomanar la lectura d’un llibre del historiador Martí Marín, “Catalanisme, clientelisme i franquisme. Josep Mª de Porcioles”. Ara, aquest més d’agost he pogut llegir un altre llibre seu, “Història del franquisme a Catalunya”, molt més ambiciós i igualment molt interessant.
De fet, el títol del llibre no correspon ben bé al que és el seu contingut, tal com el propi autor ens reconeix: “Aquest llibre s’ha fet amb la intenció de divulgar una investigació ja molt madura.....per als primers vint anys del règim....El que hagi pogut escriure sobre la fase final del règim i el seu epíleg en la Transició està encara en l’espera d’un increment quantitatiu i qualitatiu de les investigacions” (pàgina 346). Tanmateix, crec que això no li treu gens ni mica del molt interès i la gran importància que té.
Hi ha unes quantes tesis del llibre, que sovint desmenteixen alguns mites sobre el que va ser la dictadura franquista a Catalunya, que em semblen importants de remarcar:
Primer, “de la mateixa manera que va existir un feixisme a França, hi va haver un franquisme català, no tant reduït com ens agradaria a vegades reconèixer”.
Segon, “el règim franquista fou de tipus feixista, com el nazi a Alemanya, el feixista a Itàlia o el salazarista a Portugal”.
Tercer, “la peculiaritat espanyola és que un dels més importants instruments mobilitzadors no fou un partit polític sinó l’Església Catòlica”.
Quart, “al marge de guanyar la guerra ... volien un sistema tal que permetés no només la defensa del sistema capitalista ... sinó el manteniment de l’statu quo. ... Per mantenir-ho creien que calia ... destruir la democràcia i els seus partidaris,... els revolucionaris que volien desbordar el capitalisme,... també calia destruir els nacionalistes d’altres nacions”.
Cinquè, “el franquisme es construí durant la guerra ..... Però els grups d’interessos que li donaren suport i els plans que pretenien aplicar ... s’havien anat definint amb anterioritat. ... . La seva síntesi fou el feixisme espanyol: el franquisme”.
Sisè, “el veritable origen del gruix del franquisme català a nivell més popular (fou) la participació en la repressió de la postguerra, molt més que no en la guerra”.
Setè, “el gruix de l’empresariat català abandonà el catalanisme pel clientelisme” i “sense la compensació que significà la política social no podrem arribar a entendre que l’empresariat acceptés una política (l’autarquia) que, fins i tot, actuava parcialment en contra dels seus interessos”.
Vuitè, “la repressió franquista fou brutal, però no només brutal. ... la repressió franquista fou també intel·ligent: en el sentit pervers del terme. ... el català fou allunyat de l’administració pública, de l’ensenyament, i de totes aquelles activitats que converteixen una llengua i el que vehicula en el suport possible d’un projecte polític nacional”.
Novè, “la derrota en la guerra, la dura repressió i un context internacional desfavorable foren les veritables causes del fracàs de l’oposició de postguerra, i no pas la incompetència de les direccions o els errors concrets de tal o tal dirigent (de l’oposició)”.
Desè, “cal desmentir el mite d’un règim franquista en el qual ‘es vivia millor’ ... o en el qual, almenys, l’economia marxava bé ... els especialistes en història econòmica tendeixen a pensar que l’economia catalana no tingué un èxit tant extraordinari, ni l’espanyola en conjunt tampoc”.
Onzè, “les grans diferències entre el cas espanyol i la resta d’economies d’Europa occidental foren, per tant, la situació de debilitat dels treballadors a l’hora de defensar els seus interessos per la via sindical i la impossibilitat d’aconseguir, per mitjà de la participació política, un major compromís de l’Estat en les polítiques socials”.
Dotzè, “les parts més mobilitzades de la societat catalana ..... tingueren un paper motor en l’erosió que impossibilità la continuïtat del franquisme desprès de Franco”.
D'entre les lectures d'aquest estiu avui en voldria destacar tres. D'altres mereixeran un post específic cadascuna.
La Fundació Centre de Documentació Política, animada per Miquel Sellarés, ens ofereix per tercer any consecutiu, l'"Anuari de l'opinió publicada 2004", dirigit per Salvador Cardús. Una eina molt útil per a comprendre com es forma l'opinió pública al nostre país, en aquest cas pel que fa als temes que van ser de major interès per a Catalunya, la resta de l'estat, Europa i el món a l'any esmentat.
Una novela policíaca d'un autor suec, Henning Mankell, amb el títol de "El retorn del professor de ball". M'agraden molt les noveles de "lladres i serenos" i amb aquesta he disfrutat d'allò més. M'agrada haver conegut aquest autor a partir d'una entrevista a l'admirada Mònica Terribas i, de ben segur, en llegiré altres obres. Tanmateix, els meus autors preferits en el "thriller" continúen essent Dashiell Hammett i Raymond Chandler entre els clàssics i Philip Margolin, l'advocat de Portland, entre els més actuals.
Profund i divertit, i molt recomenable és el llibre de Josep Muñoz titulat "L'arca d'Aristòtil. Una visita al zoo del pensament a la recerca d'idees fabuloses". Un seguit de faules sobre els animals i el pensament filosòfic que sempre ens fan reflexionar a fons però de una forma molt amena.
En aquests últims anys, una part molt important de les meves lectures fan referència al govern/governança i a la gestió públiques.
De les més recents em sembla especialment destacable, "Se acabó la diversión. Ideas y gestión para la cultura que crea y sostiene ciudadanía" de Toni Puig. El títol ja és molt expressiu de les intencions i del contingut del llibre de l'admirat Toni Puig, però també va molt més enllà ja que, sens dubte, hi ha moltes (i bones) idees per a la governança i la gestió públiques en general -i no només per a la cultura-, i per a tots els nivells de l'administració pública, i sempre amb els ciutadans i ciutadanes. Un altre encert de l'autor de "La gestión municipal, cómplice con los ciudadanos", que en el seu moment ja vaig recomenar de forma entusiasta.
També ha estat d'un enorme interès, especialment ara que estem bastint el projecte de gestió d'un nou equipament cultural important a Argentona, "La gestió de les arts escèniques en temps difícils", de Jaume Colomer; una eina molt útil per a la correcta gestió d'aquest tipus d'equipaments.
Per als que ens interessen els temes d'estratègia és una joia el llibre, "Strategy bites back. It is far more, and less, than you ever imagined..." de Henry Mintzberg, Bruce Ahlsrtand i Joseph Lampel; l'estratègia vista des de molts angles diferents però amb una perspectiva àmplia i profunda però també creativa i emocional, en definitiva la estratègia com a art. En aquests temes també té un interès, bàsicament acadèmic, "Gestión estratègica para el sector público. Del pensamiento estratégico al cambio organizacional" de David Arellano Gault.
No hi ha massa llibres de divulgació, però seriosament científics, que es dediquin al tema de les enquestes. I menys encara que dediquin més d'una quarta part de les seves quasi 270 pàgines a la importància que té la forma de fer les preguntes a l'hora de fer una enquesta; o encara més, quan fàcil és -volgudament o no- preguntar les qüestions errònies o equivocades i, per tant, treure'n -intencionadament o no- les respostes inadequades. Per tot això crec què és altament recomenable el llibre "The Power of Survey Design. A User's Guide for Managing Surveys, Interpreting Results, and Influencing Respondents" de Giusseppe Iarossi, un expert del Banc Mundial en el tema.
Altres llibres d'interès, més relatiu o més específic, en aquests àmbits són: "Tècniques participatives per al debat grupal" de Joel Martí; "Communicating Sustainability. How to produce effective public campaigns" del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient; "El diálogo estratégico. Comunicar persuadiendo: técnicas para conseguir el cambio" de Giorgio Nardone i Alessandro Salvini; "Què ens expliquen?. Com interpretar la informació?" de varis autors; "El libro de la gestión municipal. Claves de éxito para políticos y directivos locales" de Pedro Asensio Romero; "Viure i conviure. Una experiència de persona a persona" de Mercè Pérez Salanova i Joan Subirats.
Aquests últims temps també he llegit alguns llibres sobre el nacionalisme, Catalunya i sobre el nacionalisme català.
He trobat molt recomenable "Nacionalisme i reforma constitucional" de Josep Moll Marquès, un menorquí del PSOE però nacionalista català. També, "Grans imperis, petites nacions" de Josep Mª Colomer, tot i que haig de reconèixer que no l'he trobat tant excepcional com alguns crítics.
"La formació dels Països Catalans" de Josep Mª Salrach és un magnífic llibre de divulgació, però molt rigoròs, sobre el tema esmentat. "Catalunya demà" de Josep Gimeno, amb les opinions de 10 personalitats sobre el futur del nostre país té també un gran interès.
També he llegit, referents a l'època franquista, "El Fons MIL. Entre el record i la història" del Centre d'Estudis Històrics Internacionals i el "Estimar Catalunya. Homenatge a Josep Espar", amb l'opinió d'un ampli vental de diferents persones relacionades amb el catalanisme sobretot, encara que no exclussivament, conservador.
Últimament no he pogut llegir massa llibres de ficció. Tanmateix, m'ho he passat bé amb l'"Antón Chejov" de la Natalia Ginzburg, amb el molt divertit "El senyor Re sostingut i la senyoreta Mi bemoll" de Jules Verne. També he llegit una novel.la políciaca, un dels meus gèneres favorits, de la Donna Leon, "Vestit per morir"; tot i que són una mica repetitives, les aventures de l'inspector Guido Brunetti, amb les relacions amb la seva dona Paola i demés protagonistes, són sempre atractives pels que estimem Itàlia, en particular Venècia, i el caràcter i la manera de ser dels italians.
Amb "Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna", Marta Pessarrodona aconsegueix una rèplica femenina dels Homenots de Josep Pla que m'ha interessat molt i molt.
En el moment actual, crec que és del màxim interès i d'una extrema importància el llibre entrevista amb Arnaldo Otegui, "Mañana, Euskal Herria", fet per Iñaki Iriondo i Ramón Sola. Entre moltes altres coses, l'Otegui ens deixa clar del que es tracta: "...aquí hay un pueblo que tiene derecho a decidir. Lo que hay que acordar son las fórmulas que posibiliten el ejercicio de este derecho", ja que "...hoy día, los vascos no podemos decidir sobre el futuro ni sobre el presente". O per deixar-ho encara més clar: "La solución al conflicto en Euskal Herria pasa primero porque el Estado español reconozca al país en toda su dimensión, que en este Estado no es de tres territorios, sino de cuatro..... En segundo lugar, es evidente que esos territorios deberían ser reconocidos como nación. Y en tercer lugar, debería reconocerse el derecho a decidir de esos ciudadanos. A partir de ahí,..., nadie plantea un escenario independentista para el día siguiente".
