Aquest titular de El Punt és el que millor reflecteix els resultats del 18 de juny en el referèndum de l'Estatut retallat de la Moncloa. El Sí ha guanyat, sens dubte, amb el 73,9% (1.881.765 vots) dels vots emesos vàlids. Lluny, però, del 82,6% i amb 450.000 vots menys que l'Estatut de 1979. El No ha perdut amb el 20,8% (528.472 vots), molt per sobre, però del 7,8% (204.957 vots) de 1979. Hi ha hagut una abstenció molt important, superior al 50% -com mai a Catalunya-, un 10% més que a l'Estatut de 1979. Catalunya té un nou Estatut, encara que sigui retallat, perquè així ho han decidit els ciutadans i ciutadanes del país. Ara ja és l'Estatut de tots i el que cal es desenvolupar-lo al màxim. Independentment que molts catalans i catalanes, fins i tot entre els que varen votar sí, volem anar més enllà i, encara més, pensem que Catalunya necessita anar molt més enllà per fer front als reptes econòmics i socials actuals.

Entre els partidaris del Sí sembla clar que CiU aconsegueix una important mobilització del seu electorat, mentre que molts votants del PSC i ICV-EUA es queden a casa. En el cas dels partidaris del No, una part dels votants del PP es decanten pel Sí; en el cas d'ERC sembla que hi ha de tot: votants del No, del Sí, del blanc i abstencions. La campanya del PSC ("Sí, guanya Catalunya; No, guanya el PP", o també "Si guanya Catalunya, no guanya el PP") és, crec, magnífica des del punt de vista tàctic (PP contra Catalunya) i en clau espanyola (Rajoy contra Zapatero), però no des del punt de vista estratègic i a llarg termini dels que creiem en la necessitat de crear una majoria social nacional a Catalunya. Una campanya que no mobilitza a una part important dels votants del PSC però sí als votants de CiU i també a una part dels d'ERC cap al Sí: el pacte Mas-Zapatero aconsegueix un altre dels seus objectius?. ERC no és capaç d'arrastrar a tots els seus votants cap al No, tant per causes objectives com per errades pròpies, però amb la seva explicació argumentada de les limitacions de l'Estatut de la Moncloa aconsegueix que una part significativa s'abstingui o voti en blanc.

Avui és el dia d'anar a votar en el referèndum de l'"Estatutet" de la Moncloa. Jo ja ho he fet i com ja vaig anunciar he votat NO. D'aquí uns dies, quan haguem paït els resultats, serà el moment de fer les reflexions i les anàlisis pertinents. De moment, a l'hora d'analitzar els resultats d'aquest vespre, crec què es bó recordar algunes xifres: al referèndum de l'Estatut de 1979 la participació va ser del 59,9% i l'abstenció, per tant, del 40,1%; el vot positiu va ser del 88,1%, els negatius i els nuls van sumar, doncs, 11,9%. Aquest és el punt de referència més objectiu, crec, especialment si fem cas dels que aquests darrers mesos ens han volgut vendre que aquest "Estatutet" era millor que el de 1979. Alguns d'aquests, però, avui ja ens diuen que el punt de referència ha de ser un altre: les darreres eleccions al Parlament de Catalunya; es a dir, els partits partidaris del SI van sumar el 69,19% dels vots i els que demanen el NO van obtenir-ne el 28,25%. No hi estic d'acord. El vot en un referèndum no té res a veure amb les eleccions amb un Parlament, sigui el català o sigui l'espanyol, en el què es voten líders, partits i programes, per l'ordre que volgueu. En un referèndum no es vota res de tot això: es diu Si, No o en Blanc a una pregunta que, en aquest cas, fa referència a un text; crec què és un vot molt més personal i íntim i que, molta gent, voti a qui voti normalment, ho farà independentment de la consigna de vot del partit al que habitualment vota. I no per això deixarà de votar-lo a les properes eleccions del Parlament.

Amb el màxim respecte per a totes les persones i tots els vots, em sorprenen les raons que donen alguns dels que diuen -explícitament o no- que votaran un "SI crític". Algunes responen al més pur conformisme pràgmatic: "Ja sé que aquest Estatut no és el que volem ni el que necessitem els catalans i catalanes...." però "...és una petita millora" o "...val més això que res" o "...ja sabíem que no ens donarien el que volíem o el que demanavem". En altres casos la postura és més aviat de inèrcia fatalista: "Ja sé que aquest Estatut no és el que volem ni el que necessitem els catalans i catalanes...." però "...igualment guanyarà el Si".

El problema d'aquesta postura és, crec, que amb el SI, encara que sigui crític, no solucionem res, perquè aquest "Estatutet" no és el que volem, però especialment NO ÉS EL QUE NECESSITEM; no és el que necessiten les nostres empreses i la nostra economia per a ser més competitives i més productives, no és el que necessiten les nostres ciutadanes i els nostres ciutadans per a veure com milloren els serveis a les persones -educació, sanitat, habitatge, serveis socials-, no és el que necessita la nostra societat per a poder modernitzar-se. I una cosa semblant podriem dir dels que s'han decidit per fer una "abstenció crítica".

Em pregunto que diran i que faran aquestes persones quan comencin els problemes degut a que aquest "Estatutet" i aquest model de finançament i d'inversions en infraestructures no és el que necessitem realment. Com assumirem l'estrés i la frustració que això ens produirà??. De fet, destacats partidaris del SI, com ara Jordi Pujol i Arturo Mas ja ens han anunciat, amb un cinisme considerable, que a partir de demà hem de començar a demanar l'Estatut del Parlament, el del 30 de setembre de 2005: com es pot, doncs, votar Si a una cosa que a partir de demà ja no ens semblarà bé??.

D'altra banda, alguns periodistes, opinadors i intel.lectuals es situen en una posició de "pretesa superioritat" respecte a la resta dels mortals i es dediquen a donar la culpa de tota la situació actual a la mala actuació de tots els polítics, pràcticament sense excepció, en tot el procès d'elaboració i d'aprovació de l'Estatut. El que el 30 de setembre i el 2 de novembre de 2005 era una meravella, ara és un desastre. Segurament ni una cosa ni l'altre. No si val a situar-se en aquesta espècie de superioritat intel.lectual, per sobre del bé i del mal, per a dedicar-se a jutjar als altres; això si, molts d'ells desprès es queixen que molta gent tingui aquesta opinió dels polítics que ells mateixos han contribuït a crear. Els polítics han fet coses bé i d'altres malament, i aquestes últimes s'han de criticar per tal que puguin ser millorades. I als que creguin que els polítics tot ho fan malament, un consell: que baixin a l'arena política per un temps a fer de polítics; els hi asseguro que desprès veuran les coses de forma diferent.

Òbviament NO.

Tal com he anat explicant en aquest diari de campanya, i per les raons i els arguments que he anat desgranat quasi cada dia, òbviament el diumenge aniré a votar NO a l'"Estatutet" de la Moncloa. Perque votar NO, és dir SI a l'Estatut del nostre Parlament, la màxima institució democràtica del meu país. Perque votar NO, és dir si a un model de finançament en el que recaptem tots els impostos, tinguem Agència Tributària catalana i una relació bilateral amb l'estat espanyol i, a més tinguem més recursos; res de tot això es possible amb l'"Estatutet" de la Moncloa. Perque votar NO, és dir SI a una inversió en infraestuctures equivalent al pes del nostre PIB a l'estat, SI a la titularitat i les competències de l'aeroport del Prat i de les altres infraestructures bàsiques del país; tampoc tindrem res d'això amb l'"Estatutet" de la Moncloa. Perque votar NO, és dir si a la millora de la competitivitat de les nostres empreses i la nostra economia, és dir SI a la millora dels serveis a les persones en educació, sanitat, habitatge, serveis socials, etc., és dir SI a la modernització del país. Perque votar NO, és dir SI al dret a decidir i a una nova relació bilateral entre Catalunya i l'estat espanyol. En definitiva, perque votar NO, és dir SI al futur de Catalunya, a dotar-nos del finançament i les competències necessàries a la societat catalana d'avui, és dir SI al nostre reconeixement com a nació. Perque votar NO, és dir SI a tot alló que VOLEM i NECESSITEM i que no podrem aconseguir de cap manera amb l'"Estatutet" de la Moncloa. I si guanya el NO?: doncs hi sortim guanyant. I immediatament demanem l'Estatut del Parlament, el que varen aprovar el 90% dels nostres representants elegits democràticament. Només cal assentar-se -Catalunya i Espanya- i negociar si ens el donen sencer i de forma ràpida, o bé a còmodes terminis i per parts: estem a punt i disposats a parlar-ne i arribar a acords.

No volem una Catalunya estressada. Per això necessitem més.

Evidentment, avui encara no podem saber els resultats del referèndum. Tanmateix, si guanyés el SI de forma àmplia i còmode: tindríem un mal Estatut i un pèssim model de finançament; continuaria el nostre dèficit fiscal i el dèficit en infraestructures i equipaments bàsics; hipotecaríem el país per 3 o 4 generacions; difícilment podríem plantejar-nos canviar-lo en els propers 25 o 30 anys. Continuaríem tenint una Catalunya estressada. Una Catalunya en la que les seves empreses i la seva economia tenen dificultats per a millorar la seva competitivitat i la seva productivitat. Una Catalunya amb un insuficient benestar i qualitat de vida per a les persones, amb greus dificultats per a modernitzar el país.

En canvi, si guanyés el NO (o en el cas que el SI quedés deslegitimat per una alta abstenció i un nombre relativament baix de SI), no passaria res, no hi ha res de que tenir por. Al revés, amb el NO hi sortim guanyant, ja que: continuarem tenint el mateix que ara: l'Estatut de 1979 i tot el que s'ha aconseguit via l'article 150.2 de la Constitució espanyola o d'altres lleis orgàniques; aconseguirem de forma immediata el mateix que puguin aconseguir Andalusia, Balears o el País Valencià amb les seves reformes estatutàries; i, sobretot, no hauríem hipotecat el país per a 3 o 4 generacions. Podríem tornar a plantejar ben aviat les nostres necessitats com a país, que no són satisfetes amb l'"Estatutet de la Moncloa": en finançament, infraestructures, competències o el reconeixement com a nació.

El nostre NO a l'"Estatutet" de la Moncloa és un SI a l'Estatut del Parlament, és un SI al nostre dret a decidir com a nació, és un SI al futur de Catalunya perquè no ens hipotequem. Per tant, aquest NO què és un SI és: un vot útil; un vot contra la por; un vot per l'Estatut del Parlament; un vot per a una relació bilateral/confederal amb Espanya; un vot per un Estat propi i independent. L'únic SI real pel futur de Catalunya com a país.

El bloc dels blocs polítics.

No hi ha dubte que el bloc de Saül Gordillo s'ha convertit en una referència clau del periodisme polític a la xarxa. A més, però, ha sabut fer-ne un "bloc de blocs polítics" de Catalunya i fins i tot de més enllà. En Saül té molts projectes de futur en la blocosfera que, estic segur, tirarà endavant amb éxit. Com el que ja té ara de manera indiscutible. Avui, el titular dels seu post és simplement "No". Doncs això, un NO com una casa pairal per un si a Catalunya i el seu futur.

Amb en Joan Oliver ens coneixem des de que teniem 20 anys i estudiavem -i ens dedicàvem a fer "política" estudiantil-  a la Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Des d'aleshores hem mantingut el contacte i ens uneix una certa amistat. De tant en tant ens veiem, quedem per dinar i parlem una mica de tot, però especialment del nostre país, Catalunya, i de la seva política. Jo li vaig demanar que fés el pròleg del meu llibre "Economia política i sobiranisme" i va tenir l'amabilitat de venir a presentar-lo a Argentona. Amb en Joan Oliver, encara que actualment pensem molt diferent sobre moltes coses, ens n'uneixen moltes d'altres, des d'experiències comunes viscudes a que als dos ens agradaria, crec, que Catalunya, el nostre país, -i els Països Catalans- fóssin lliures i independents en el marc europeu. Estic segur, a més, que de tant en tant continuarem comentant les coses del país amb ironia i en un clima d'amistat i companyonia.

Tanmateix, fa uns dies em va semblar que en Joan Oliver feia un comentari agressiu i desafortunat al qualificar, sense argumentar-ho, la campanya d'ERC sobre el referèndum de demagògica. Ahir, de nou, en Joan Oliver insistia en atacar a ERC. Deia concretament, "Fora que hi hagi forces polítiques que, a manca de discurs propi, creuen que un PP forassenyat els ajuda a obtenir vots....aquesta és, de fa temps, l'estratègia d'Esquerra Republicana.....Pensen que, com més catalans emprenyats hi hagi, més vots tindrà Esquerra". Això no és cert. No hi ha cap text d'estratègia o tàctica d'ERC, aprovat pels seus òrgans corresponents, on s'avali aquesta visió de la política. Tampoc en les declaracions dels seus principals dirigents polítics. Al contrari, el discurs d'ERC és, des de ja fa temps, totalment integrador i contrari a esperonar els instints més negatius de les persones a l'hora de fer política. Per cert, al contrari del que han fet tots els partits partidaris del si (CiU, PSC, ICV-EUA) en aquesta campanya del referèndum: cridar al vot de la por; de la por al PP i de la por al futur (que pocs arguments que tenen els que només poden basar la seva defensa del SI en la por¡¡). Contràriament, el No que demana ERC a l'"Estatutet" de la Moncloa és un SI a l'Estatut del Parlament (aquest que els mateixos Pujol i Mas diuen, amb gran cinisme, que haurem de començar a reivindicar a partir del 19 de juny), un SI al futur de Catalunya.

Aquests dies he tingut la possibilitat d'anar a diferents pobles de Catalunya per a explicar les nostres raons i els nostres arguments  -que he intentat anar detallant en aquest bloc- per a votar NO el diumenge. Mai he fet servir l'argumentació que ens imputa en Joan Oliver ans al contrari. I estic totalment segur que el mateix han fet els més de 70 dirigents del partit que han fet actes per tot el territori de la nació. Ahir vaig ser a Sant Celoni, avui aniré a Sant Andreu de Llavaneres, i he estat també a Cabrils, Sant Just Desvern, Torelló i Sant Llorenç de Morunys; en cap d'aquests llocs ni un sol militant o simpatitzant d'ERC, ni un sol participant a tots aquests actes ha fet mai el discurs de la confrontació que, erròniament, ens imputa en Joan Oliver.

En Joan Oliver, però, anava una mica més enllà, tot intentant justificar el seu vot a partir d'aquesta postura (falsa com hem dit) d'ERC: "La coincidència en el No a l'Estatut d'Esquerra i el PP s'explica, essencialment, per la rendibilitat que tots dos esperen treure de la tensió i l'emprenyament......Aquest desig de confrontació permanent és l'única cosa que uneix els partidaris del No. I és l'argument més potent per votar Sí". En la meva opinió un argument ben pobre, per cert, i basat en una premisa falsa com hem vist. D'altra banda, als que hem parlat amb Joan Oliver, o simplement els que el llegim pràcticament a diari, tot i que a vegades no hi coïncidim, ens sorpren d'alló més. Tothom és lliure de votar el que cregui més convenient i, com deia ahir, seria molt i molt interessant poder fer un recompte dels vots sobiranistes/independentistes, perquè estic segur que n'hi haurà un bon grapat tant en els "SI crítics", els "SI tapant-se el nas", les "abstencions crítiques", els "NO", els "Nuls" o els vots "En blanc". Tanmateix, als que hem seguit a en Joan Oliver en el tema de l'Estatut ens sorpren la seva argumentació per a justificar el seu vot: va estar defensant durant molt de temps que no calia la reforma de l'Estatut; posteriorment, es va mostrar raonablement satisfet amb l'Estatut aprovat pel Parlament, especialment en la seva part relativa al model de finançament i a la regulació de les inversions estatals a Catalunya; em sembla recordar un cert esperit crític respecte al pacte Mas-Zapatero, que s'ha convertit en aquest "Estatutet", especialment també en el que feia referència al finançament de Catalunya. Tot plegat per a arribar a la conclussió que citavem abans??. Ho podria dir de forma irònica, però ho faré de manera directa i plana: estic totalment segur que a en Joan Oliver no li fa cap gràcia votar que SI a un Estatut al que també voten que SI els Srs. Guerra, Rodríguez Ibarra, Bono, o fins i tot Maragall i Montilla. A un Estatut que malgrat la postura oficial que manté el PP, i que es justifica totalment en clau espanyola, per a mantenir i si pot augmentar els seus vots a les Espanyes, en Joan sap tant bé com jo, que al PP li va de nassos que s'aprovi aquest "Estatutet", tant com al PSOE: i només cal veure en aquest sentit els projectes d'Estatuts del País Valencià i les Illes.

Pel que fa al tema del finançament i de les inversions estatals a Catalunya tenen un gran interès avui l'article de Ramon Tremosa a l'Avui i aquest powerpoint molt clarificador.

Ahir vaig ser al Solsonés, a Sant Llorenç de Morunys, a parlar de perquè cal votar NO a l'"Estatutet" del proper diumenge. Des de la regió metropolitana el Solsonés ens queda lluny, però quan hi vas aprens coses molt interessants: per exemple el predomini, quasi asfixiant, de CiU que governa a tots els municipis menys a dos i, òbviament també al Consell Comarcal i a quasi totes les entitats, públiques i privades, de la comarca. Tanmateix, a les darreres eleccions catalanes i espanyoles, ERC va arribar a un 25% dels vots emesos vàlids.

Un dels municipis a on justament no governa CiU és Sant Llorenç de Morunys, amb un equip de govern amb 3 regidors de El Comú (coalició de PSC, ICV i independents) i 1 regidora d'ERC; a la oposició hi ha 3 regidors de CiU. A l'acte o xerrada que hi varem celebrar ahir hi havia un grapat d'homes i dones nacionalistes, crec que també independentistes. La gran majoria, per a no dir tots, em van semblar convençuts de votar NO el diumenge. Els vaig veure molt conscienciats i preocupats per l'ensarronada que significa el model de finançament i les previsions d'inversions en infraestructures que es preveuen a l'"Estatutet". Per això, la majoria de les preguntes o comentaris de la xerrada es van referir a aquestes qüestions. Ja n'he parlat molt als darrers posts d'aquest bloc i, per tant, no hi insistiré. Crec que el tema que el model de finançament de l'"Estatutet" és pèssim, i que la previsió d'inversions ens infraestructures és una ensarronada ja ho hem explicat a bastament i moltíssima gent ho té clar, independentment del que votin. Aquests, però, en cap cas ho faran amb un si decidit i convençut. Nacionalistes i independentistes de pedra picada els del Solsonés: una de les intervencions que recordo més és la d'aquell militant d'ERC que defensava que l'únic partit realment nacionalista a Catalanya avui és ERC ja què és l'unic partit que defensa tenir una nació i un estat propis; CiU, deia, no és un partit nacionalista perquè no vol, almenys la seva direcció, ni una nació ni sobretot un estat propi, per tant, CiU com a molt és regionalista, deia finalment.

Crec que desprès de la onada del SI d'aquest cap de setmana, molt lligada a la posició dels mitjans de comunicació i a les enquestes, les coses van tornat progressivament al seu lloc. Ho dic per la gent propera amb la que parlo, en molts casos gens conscienciada o preocupada per la política. El NO és un vot difícil, molt més que el SI, però quan li expliques a la gent -que ja ho intueix- l'enserronada que suposa aquest "Estatutet", molts es revolten i decideixen anar a votar NO, votar en blanc, o simplement no votar. Quin gran interès tindria poder comptabilitzar tots els vots realment sobiranistes catalans: tant els NO, com els SI "critics", les "abstencions "crítiques", els vots en blanc "crítics" o els vots nuls "crítics" amb aquest "Estatutet". Llàstima que mai no ho sabrem.

Els que pensem que cal votar NO crec que hem d'insistir, insistir i insistir en cinc coses:

- El model de finançament de l'"Estatutet" és péssim: no representa cap canvi de model i no ens garanteix ni un euro més per a Catalunya.

- Les inversions en infraestructures que ens prometen són una enganyifa: ens quedarem com estem i, en tot cas, molt lluny dels que avui necessitem.

- Amb el NO hi sortim guanyant, amb el SI hi sortim perdent.

- El nostre NO a l'"Estatutet" de la Moncloa és un SI a l'Estatut del Parlament, és un SI a Catalunya.

- El No sobiranista/independentista no té res a veure amb el NO del PP.

Necessitem i volem més.

L'"Estatutet de la Moncloa" és millor què l'Estatut de 1979?: només faltaria desprès de 25 anys de democràcia!!. Tanmateix, la qüestió és que aquest "estatutet", rebaixat i retallat, no permet respondre a les necessitats de l'economia i de la societat catalanes d'avui.

Només hi ha una menció descafeinada a la nació al preàmbul, en contra del què ens deia Artur Mas: "Nación tiene que figurar como está, en el preámbulo y en el articulado" (ABC, 8/11/2005). Moltes competències bàsiques han quedat desvirtuades i les què han sobreviscut no tindran recursos per a ser finançades. No es traspasa l'aeroport del Prat ni altres infraestructures. A un 67% dels articles de l'Estatut del Parlament "s'els hi ha passat el ribot a fons".

Amb l'Estatut retallat no hi haurà ni un euro més per a Catalunya, com han dit repetidament des del Ministerio d'Economia: continuarà el dèficit i l'espoli fiscal de Catalunya. Tampoc hi ha cap canvi del model de finançament: ni relacions ni negociacions bilaterals en la distribució dels recursos; continuarà el "más café para todos". La "clau de la caixa", l'Agència Tributària, continúa i continuarà depenent de Madrid: ni recaptarem tots els impostos ni tindrem pràcticament cap capacitat normativa; la famosa "gallina" del diputat Homs no ha tornat a Catalunya i, a més, s'ha convertit en virtual. No hi ha cap garantia d'una inversió en infraestructures igual al % del PIB de Catalunya a Espanya. De fet, serà inferior ja què a les inversions públiques a distribuir s'els hi deduirà el Fons de Compensació Interterritorial (FCI) -què ja ens han dit què es duplicarà per compensar la reducció dels fons europeus-. A més durant els propers set anys es destinaran bàsicament al TGV i inclouen el rescat dels peatges, si s'escau.

Mas, igual que Zapatero, no ha complert la seva promesa que "CiU no donarà suport a un Estatut que no inclogui el concert" (La Vanguardia, 23/04/2004). No podem, doncs, acceptar una hipoteca d'aquesta magnitud, què afectarà a les pròximes 3 ó 4 generacions. Necessitem i volem més: l'Estatut del Parlament.

Ahir Festa d'ERC al Parc de Torreblanca, al Baix Llobregat. Força gent. A l'hora de dinar uns quants ens varem quedar sense el gelat de postres perquè l'assistència va superar les expectatives. 1.200 dinars preparats, una bona colla que va venir desprès al míting. Pel que veiem a la tele i pel que ens diuen els mitjans de comunicació, l'assistència als mítings del SI està molt i molt lluny d'aquestes xifres. En Xavier Vendrell i l'Anna Simó, a la seva comarca, van estar molt bé; dient les coses pel seu nom i en el tó i l'estil que calia. Tant en Joan Puigcercós com en Josep Lluís Carod Rovira van estar espléndids, tant en el contingut com en el tó, com en la comunicació amb la gent. Una gran festa i un gran míting de campanya pel NO a l'"Estatutet" de la Moncloa.

Al matí, 11 lluitadors de l'antifranquisme i per la democràcia presentaven un nou manifest pel NO a l'"Estatutet" de la Moncloa. L'escriptor i antic dirigent del Front Nacional de Catalunya, Robert Surroca, i el filòsof i Creu de Sant Jordi, Fèlix Martí, es van encarregar de llegir-lo en la presentació a la premsa. Els van acompanyar l'expresident d'Esquerra, Jordi Carbonell, i el periodista Miquel Sellarès. De moment, ja han signat -a més a més dels citats- Josep Benet, excombatent de l'exèrcit republicà i historiador; Heribert Barrera, expresident del Parlament; Francesc Candel, escriptor i Creu de Sant Jordi; Montserrat Carulla, actriu; Víctor Torres, secretari del president a l'exili Josep Irla, i Josep Vallverdú, escriptor i Creu de Sant Jordi; i l'amic Trinitario Rubio, excombatent de la República.

A la nit, el debat a TV3. Sense compartir del tot l'opinió d'en Vicenç Partal, va ser un debat en el que quasi bé no es va parlar del que realment interessa a la gent: del contingut de l'"Estatutet" de la Moncloa. I, afexeigo jo, del que hauria d'interessar a tots els partits democràtics: que la gent anés a votar a partir de conèixer realment el qué va a votar, i no a partir del vot de la por i de la demagògia. Tot i què alguns ho van intentar, va ser impossible parlar del contingut de l'"Estatutet": massa retrets i massa picabaralles. El Sr. Iceta, sempre inteligent, es va dedicar bàsicament a fomentar la por al PP i al "buit" -totalment fals- que hi podria haver si guanyés el NO; quina pena que fa veure gent inteligent i d'esquerres, em consta, defensant el vot de la por!!. Del Sr Saura, a part que tot l'"Estatutet" és fantàstic, no crec que ningú en pogués treure l'aïgua clara. El Sr. Piqué va fer el seu paper, el del PP, ben fet per cert perquè és una persona inteligent i perquè va ser dels pocs que va intentar parlar del contingut de l'"Estatutet". El Sr. Mas es va mostrar tal com fa darrerament, especialment desprès del pacte Mas-ZP, amb prepotència, fatxenderia i un punt que frega la mala educació quan insisteix en fer veure que vol ser reconegut com el "primer de la classe" o quan continuament no deixa parlar als altres. Aquesta manera de fer, juntament amb la seva costum de signar papers o xecs en blanc, com el de la nit del pacte Mas-ZP, s'estan convertint en un hàbit. En aquest context, més aviat trist i poc estimulant, en Josep Lluís Carod Rovira va ser el que més va intentar parlar del contingut de l'"Estatutet" i de les seves mancances, i especialment del model de finançament i de les inversions de l'Estat a Catalunya. Tanmateix, el debat sembla que el va guanyar l'Astèrix.

Per cert, el Sr. Mas, amb aquest estil que el caracteritza, va intentar minusvalorar el manifest dels "Economistes pel no", que està en contra del model de finançament i del sistema d'inversions públiques previstos a l'"Estatutet" perquè: primer, no assegura ni un euro més per a Catalunya; segon, no representa cap canvi de model sinó mantenir-nos en el "café para todos"; tercer, si tenim més competències amb els mateixos diners què ara, com les finançarem??; quart, en conseqüència, generarà frustració a la societat catalana perquè no permet satisfer les necessitats de les empreses i l'economia catalana d'avui, ni la dels ciutadans i ciutadanes i la societat catalanes. Un manifest, el dels "Economistes pel no" que ja ha superat les 200 signatures, tant de professors universitaris com, molt especialment, d'empresaris, directius d'empresa i professionals.

El Sr. Mas, i els partidaris del SI, sembla que no han trobat economistes, empresaris, directius i professionals que avalin aquest model de finançament: potser encara en trobaran abans d'acabar la campanya. De fet, molts dels que el van assessorar en el tràmit del Parlament de Catalunya, o han signat aquest manifest o s'han mantingut -fins ara almenys- en silenci. Per això, el Sr. Mas va intentar, ahir al vespre, autoanomenar-se expert en el tema pel fet de ser economista, haver estat Conseller d'Economia i Finances i, més tard, també Conseller en Cap. Tanmateix, ves per on, el seu company actual de ruta (almenys de moment) en defensa del SI, l'actual Conseller d'Economia i Finances, l'Honorable Antoni Castells, fa un temps criticava durament el "joc de números" de l'acord de finançament de 2001 entre CiU i el PP. Pel que fa al model estaven d'acord aleshores i continúen estan d'acord ara: és el del "café para todos", el de la LOFCA, el de la dependència de Catalunya respecte a l'estat espanyol. Tot el contrari del que preveia el model previst a l'Estatut del 30 de setembre del Parlament, tant pel que fa al finançament, com en relació a les inversions en infraestructures.

Ahir, quasi a la meitat de la campanya, ERC va portar a Gerry Adams per a defensar el dret a l'autodeterminació, es a dir el dret a decidir sense eufemismes i, al mateix temps, a donar suport a la postura d'ERC davant del referèndum de l'"Estatutet". Al mateix temps, la campanya d'empresaris, directius i professors universitaris pel no a partir del seu rebuig al model de finançament de l'"Estatutet" va creixent i creixent.

D'altra banda, els mitjans de comunicació, tant escrits com audiovisuals, fan una clara discriminació d'ERC i de tot el què siguin postures contràries al si des del sobiranisme democràtic. Fins i tot, alguns sembla què es posen nerviosos -potser es que això del Si no va tant bé com ens volen vendre?-, d'altres desproporcionadament agressius -jo crec- com l'amic Joan Oliver tractant de demagògica la campanya d'ERC. Primer, caldria argumentar-ho una mica més i demostrar-ho, no n'hi ha prou amb dir-ho; segon, deu ser que les campanyes dels altres partits -de tots els altres- estan fetes per "angelets" i s'on una mostra d'equanimitat i de cultura antidemagògica, potser??. Precisament, si algú intenta parlar del contingut de l'Estatut i d'explicar-ne les retallades i l'inmens frau que representa el model de finançament que porta incorporat som la gent d'ERC que cada dia anem pel territori a fer-ho. Sense demagògies, amb arguments i raons.

Ahir vaig ser a Sant Just Desvern i en varem poder parlar, amb arguments i raons repeteixo, amb els militants i simpatitzants. Com ja deia ahir, el que més preocupa a la gent és el model de finançament i les inversions en infraestructures. Ahir parlàvem del primer i de les seves mancances tal com ha quedat a l'"Estatutet". Avui m'agradaria parlar una mica de les inversions en infraestructures.

A l'Estatut del Parlament es preveia que les inversions anuals en infraestructures per part de l'estat haurien de correspondre a la proporció del PIB català en el total espanyol (al voltant del 19%): es a dir, de cada 100 € d'inversió estatal en infraestructures, 19 € s'haurien de fer a Catalunya. I això d'una forma indefinida, per sempre. A més es preveïa que s'hauria de negociar la forma de recuperar el dèficit històric de l'estat amb Catalunya en temes de infraestructures -ja ho va fer en el seu moment Andalusia- i també la forma de poder rescatar els peatges, aquest "impost" adicional que paguem els catalans i catalanes, i no només a les autopistes.

A l'"Estatutet" de la Moncloa, en canvi, desapareix qualsevol referència al dèficit històric. Si volem rescatar els peatges ho haurem de fer amb els diners previstos per a les inversions en infraestructures. El pacte ja no és indefinit, sinó només per set anys. Perquè set i no deu o cinc?: potser té alguna cosa a veure en que serà el moment què s'acabaran les inversions del TGV i també España deixarà de rebre definitivament la majoria dels fons europeus??. Les inversions anuals en infraestructures per part de l'estat correspondran a la proporció del PIB català en el total espanyol, però un cop se l'hi hagin deduit les que es dediquin al Fons de Compensació Interterritorial (FCI) - que Catalunya no pot rebre ja que només va destinat a les CCAA considerades menys desenvolupades-. D'altra banda, el "diario oficial" del PSOE ja ens ha fet saber què el FCI s'incrementarà de forma important per compensar les pèrdues en fons europeus que patiran les CCAA menys desenvolupades de l'estat. Es a dir, de cada 100 € d'inversió estatal anual en infraestructures primer es deduiran les que es faran a travès del FCI (suposem 30 €) que només aniran a algunes CCAA i en cap cas a Catalunya. De la resta (70 €) el 19% es faria a Catalunya: es a dir, 13,3 € enfront dels 19 € dels que parlavem abans. Com veiem un gran negoci que pot fer que ens quedem amb la mateixa inversió que tenim actualment (o menys??) en funció de quin sigui l'augment del FCI. En qualsevol cas, i en una previsió molt i molt optimista (feta per la pròpia CiU) com a molt en 7 anys podrien arribar entre 3.000 i 3.500 milions de €: es a dir, la meitat o menys del què ha costat la T4 de l'aeroport de Barajas. Com  volem que l'aeroport del Prat  no perdi el tren (o millor dit l'avió) respecte al de Barajas??; i molts més que en perdre'm si continuem per aquest camí.

Ara toca NO perque diem SI a un model de finançament i a unes inversions en infraestructures que puguin respondre a les necessitats reals de les empreses, l'economia, els ciutadans i ciutadanes i la societat catalanes d'avui. Per tant, ara toca No a l'"Estatutet" de la Moncloa perque toca SI a l'Estatut del Parlament de Catalunya.

Ahir al vespre vaig estar a Cabrils en un acte d'ERC per parlar de perquè "Ara toca No. Catalunya mereix més". En Francesc Ponsa, jove i molt capaç regidor republicà a Cabrils, i la secció local van ser molt atents en convidar-me i va ser un plaer poder parlar amb tots els que van assistir-hi. Alguns, per cert, veïns (o amb fortes vinculacions) amb Argentona. El públic era bàsicament una barreja de gent d'ERC o propera i de gent de CiU o propera.

En les intervencions que hi van haver la màxima preocupació van ser el model de finançament i les inversions en infraestructures. Potser va influir-hi que era jo qui hi anava a parlar, potser perquè la gent té clar què aquests són els temes en els què ens hi juguem més, potser també perquè són dels temes més tècnics i més difícils d'explicar de forma planera.

Tanmateix, crec que la gent entén que a l'Estatut del 30 de setembre hi havia un canvi de model: Catalunya recaptava tots els impostos mitjantçant una Agència Tributària pròpia i desprès, a partir d'una negociació bilateral en una Comissió Mixta paritària Estat-Generalitat, la Generalitat de Catalunya n'atribuia una part a l'Estat pels serveis què aquest ens continui oferint i una altra part per a solidaritat/cooperació amb la resta de territoris de l'Estat. En canvi amb l'"Estatutet" de la Moncloa no hi ha cap canvi de model: continuem amb "el café para todos", amb la LOFCA i per tant amb l'Estat i el "Consejo de Política Fiscal i Financiera" fixant les necessitats de despesa i de finançament de Catalunya, sense recaptar els impostos ni tenir capacitat normativa, amb una agència tributària "virtual", sense relació bilateral Estat-Generalitat, etc.. Cap canvi, doncs, respecte a la situació actual.

La gent també entén que, a més, amb l'Estatut del Parlament en 10 anys el nostre dèficit fiscal havia d'equiparar-se al de les regions europees d'un nivell de renda similar (què volia dir reduir-lo pràcticament a la meitat) i en 15 anys ens haviem de posar al nivell de les CCAA forals: Euzkadi i Navarra. Es a dir, els recursos augmentaven de forma important, per poder fer front a les necessitats de les nostres empreses i la nostra economía, i per poder millorar el benestar, la qualitat de vida i els serveis a les persones dels nostres ciutadans i ciutadanes. En canvi, amb l'"Estatutet" de la Moncloa no tenim garantit ni un euro més per a Catalunya; només ens hem de fiar de la "bona voluntat" i de les "promeses" que no es compleixen mai del "Gran Hermano" Zapatero. La gent enten que tot i que l'Estat ens farà arribar una part més important d'alguns impostos què es recapten a Catalunya, ja ens han fet saber, per activa i per pasiva, que ens ho restaran de l'anomenat Fons de Suficiència i, per tant, ens quedarem exactament com ara: sense ni un euro més a la caixa. Es a dir, l'Estat continuarà fixant, com fins ara, les necessitats de finançament de Catalunya: suposem que són 100. Fins ara ens en donava 70 a partir d'alguns impostos que recaptava a Catalunya i 30 a partir del Fons de Suficiència. A partir d'ara ens en donaran 110 a partir d'alguns impostos que recaptarà a Catalunya però nosaltres n'haurem de retornar 10 al Fons de Suficiència. Estarem exactament al mateix lloc a on hem estat fins ara.

Per tant, amb l'"Estatutet" de la Moncloa no tenim ni canvi de model, ni un euro més per a Catalunya. Es a dir, continuarem amb el mateix dèficit fiscal què actualment, continuarem sense poder millorar la competitivitat i la productivitat de les nostres empreses i la nostra economia, continuarem amb uns nivells insuficients de serveis a les persones -sanitat, educació, habitatge, serveis socials-, continuarem, en definitiva, sense poder modernitzar el país ni satisfer les seves necessitats actuals. Tanmateix, ens diuen, tindrem algunes competències més que ara -poques en realitat-, però la qüestió que ens hem de fer és: com les finançarem si no tenim més recursos??.

El tema de les infraestructures, i especialment dels ports i aeroports, és una de les mancances més importants de l'"Estatutet" de la Moncloa.

Actualment, tenim un dèficit en infraestructures i equipaments que limita la competitivitat i la productivitat de les nostres empreses i la nostra economia i què, també, ens fa tenir un retard relatiu en el benestar i la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya en educació, sanitat, habitatge o serveis socials.

El model de finançament de l'"Estatutet" no ens permet millorar aquesta situació. No tindrem ni un euro més i, per tant, continuarà el nostre enorme dèficit fiscal estructural. Tampoc tenim cap garantia que augmentin les inversions en infraestructures i equipaments, degut a què es preveu un gran increment del Fons de Compensació Interterritorial a les CCAA més pobres per compensar la pèrdua dels fons europeus: en el cas més favorable podriem rebre 3 milions de € en els propers 7 anys, què no arriba ni a la meitat del que ha costat la T4 de l'aeroport de Barajas.

I mentrestant l'aeroport del Prat va perdent competitivitat lligada a aquest afavoriment de l'aeroport de Barajas. Una pèrdua de posicions de molt difícil recuperació a curt termini, com es pot veure a l'article del professor Xavier Vives a La Vanguardia d'ahir, o al del professor Antoni Serra Ramoneda a El Pais també d'ahir. El tema dels aeroports, com el del finançament és també un tema de poder, com ens explicava fa poc el professor Germà Bel.

Continúa la campanya del referèndum, marcada per la seva "espanyolització", així com pel fet què s'està convertint progressivament en unes primàries de les eleccions al Parlament de Catalunya.

Alguns ens repeteixen què l'"Estatutet de la Moncloa" és millor i és un avenç respecte a l'Estatut de 1979. Només faltaria què no fos així desprès de 25 anys de democràcia. Tanmateix, la verdadera qüestió és que aquest "Estatutet" no respon ni pot respondre a les necessitats de l'economia i de la societat catalanes d'avui. Per això volem l'Estatut del Parlament, el del 30 de setembre, perquè és el què Catalunya necessita i el què Catalunya es mereix.

Aquest "Estatutet" no garanteix ni un euro més per a Catalunya: ens condemna a continuar amb el dèficit fiscal actual. Molt probablement tampoc ens aportarà més inversió pública per l'efecte de l'increment del Fons de Compensació Interterritorial (FCI) què anirà a les CCAA pobres per compensar la pèrdua dels fons europeus. No hi ha canvi de model de finançament, ni la clau de la caixa, ni cap tipus de bilateralitat en les relacions financeres amb España. És una hipoteca per a l'economia catalana i per a la modernització del país. Ens condemna a seguir retrasats en sanitat, educació, habitatge i serveis socials, respecte a la mitjana europea. Us recomano, en aquest sentit, aquest manifest  pel NO de professors universitaris, empresaris i directius.

Es bó recordar també algunes declaracions de Artur Mas i CiU ara fa un cert temps:

• "Mas advierte que CiU no apoyará un Estatut que no incluya el concierto económico" (La Vanguardia, 23/04/2004).
• "Mas respon al President espanyol que del nou estatut "no s'ha de tocar res" (El Punt, 21/10/2005).
• "Artur Mas: Nación tiene que figurar como està, en el preámbulo y en el articulado" (ABC, 8/10/2005).
• "David Madí: L'Estatut no va de rebaixes" (El Mundo, 30/10/2005).
• "Pujol advoca per retirar l'Estatut si el retallen" (Avui, 4/11/2005).
• "Mas anuncia que el finançament s'haurà de revisar en cinc anys" (El Periódico, 23/01/2006).

Un NO pel futur de Catalunya.

Ens diuen què amb el Projecte de reforma de l'Estatut s'ha produit alguna millora respecte al de 1979. Només faltaria desprès de més de 25 anys!!. Tanmateix, aquest és un "argument trampa" perquè la verdadera qüestió és què aquest "Estatutet" no pot respondre a les necessitats de la societat i l'economia catalanes d'avui. Tot el contrari del què feia l'Estatut del Parlament de Catalunya.

Efectivament, a un 70% dels articles de l'Estatut del Parlament "s'els hi ha passat el ribot a fons" (Alfonso Guerra dixit) per retallar-los i rebaixar-los. No és reconeix a Catalunya com a nació: l'esment què se'n fa en el preàmbul és vergonyós, humiliant i vergonyant. Moltes competències bàsiques han quedat totalment desvirtuades i aquelles què han sobreviscut no tindran recursos per a ser finançades. No hi haurà més diners per a Catalunya: es perpetua el dèficit fiscal, no hi ha canvi del model de finançament, es renuncia a recaptar tots els impostos i a tenir una Agència Tributària pròpia. No es traspasa l'aeroport del Prat ni altres infraestructures importants. Tampoc s'assegura una inversió en infraestructures igual al % del PIB de Catalunya a Espanya: serà molt inferior ja què a les inversions públiques a distribuir s'els hi deduirà el Fons de Compensació Interterritorial (FCI) -què ja ens han dit què augmentarà molt significativament per compensar la reducció dels fons europeus-, es destinaran bàsicament al TGV i si volem rescatar els peatges haurem d'utilitzar aquests recursos. Així doncs, continuarà el déficit fiscal i no hi hauran més recursos per a Catalunya. Ja ho han declarat repetidament des del govern de Madrid.

No podem, doncs, acceptar un "Estatutet" retallat i rebaixat, què no ens permetrà respondre a les necessitats de l'economía i la societat catalanes d'avui. No podem acceptar aquesta frustració, una hipoteca d'aquesta magnitut, què afectarà a les pròximes 3 ó 4 generacions. Diem No, doncs, a "L'Estatutet de la Moncloa" i reivindiquem el futur nacional de Catalunya a partir de l'Estatut del Parlament i del dret a decidir.

Ahir al vespre va començar la campanya oficial pel referèndum de la reforma del projecte d'Estatut de Catalunya. ERC ho va fer a Miravet recordant què quan els partits catalanistes democràtics van anar junts es va aconseguir un Estatut tant ambiciòs i potent com el què va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre.

Ara, davant de l'"Estatutet" de la Moncloa què sorgeix del pacte Mas-ZP:

• No podem acceptar les retalades del pacte Mas-ZP.
• No podem acceptar la humiliació de renunciar a l'Estatut del nostre Parlament.
• No podem hipotecar el nostre futur, i el dels nostres fills i nets, durant 25 anys més.
• No ens podem deixar perdre l'oportunitat històrica d'un canvi de model en les relacions Catalunya-España.

Per tot això:

• L'Estatut retallat, ara no toca.
• Perquè Catalunya mereix més.
• Perquè un No vol dir un Si al futur de Catalunya.

A diferència del que es va aprovar en el Parlament de Catalunya, l'acord de finançament Mas-Zapatero què consta a l'"Estatutet de la Moncloa" no suposa cap canvi en el model de finançament de Catalunya. "Lo que hay son, dentro del actual modelo, algunos avances que caminan en la dirección de más autonomia fiscal...,estos avances no suponen un cambio de modelo" va dir Alfredo Pérez Rubalcaba.

En relació al model aprovat pel Parlament, a l'"Estatutet" desapareix qualsevol referència a la disminució del dèficit fiscal o al reconeixement del deute històric i d'altres característiques diferencials del model de finançament a Catalunya.

En relació a les inversions en infraestructures es limita en el temps (7 anys, ¿per què?) la seva relació amb el pes del PIB català, sense donar cap garantia si no es compleix el compromís. A més, les inversions de l'Estat a repartir entre les Comunitats Autònomes seran les que quedin un cop restat el Fons de Cooperació Interterritorial (FCI) -que Catalunya no rep- i que el Sr. Solbes ja ha dit que augmentarà de forma molt significativa: per tant, serà impossible què s'arribi al pes del PIB català i segons en quina quantitat augmenti el FCI podriem quedar-nos en la situació actual o pitjor.

L'acord de finançament de l'"Estatutet" significa més del mateix, més model LOFCA, es a dir, el que existeix actualment, amb alguns retocs de caràcter menor i que no afecten en absolut al nucli del model actualment existent. S'introdueix la LOFCA a l'Estatut aparentant que estan al mateix nivell, quan no té cap valor jurídic; és més, ara la LOFCA condicionarà l'Estatut des del seu propi articulat.

Es passa de la recaptació de tots els impostos a Catalunya i d'una aportació de Catalunya a l'Estat per pagar els seus serveis i les seves competències a Catalunya, així com d'una aportació a la solidaritat, a una cessió a la Generalitat d'una part dels impostos recaptats per l'Estat a Catalunya: 50% del IRPF, 50% del IVA, 58% dels impostos especials. Així doncs, la Generalitat continuarà rebent de l'Estat una part dels impostos recaptats a Catalunya, més que abans però simultàniament ja ens han repetit a tort i a dret què disminuirà el què rebem del Fons de Suficiència i què, de moment, ens quedarem exactament igual què ara. En el futur dependrà de la nova LOFCA quins criteris i especialment les necessitats de finançament de Catalunya vindran determinats per (i des de) l'Estat.

Els criteris d'anivellament (o solidaritat), les necessitats de despesa, la capacitat fiscal o els nivells de serveis relatius a l'esforç fiscal de Catalunya, continuaran essent fixats per l'Estat (i/o pel Consejo de Política Fiscal y Financiera) de forma discrecional i independentment de la Comissió Mixta Estat -Generalitat. Aquesta Comissió, i per tant la bilateralitat Estat -Generalitat, passa a tenir unes funcions secundàries o testimonials respecte al model aprovat pel Parlament.

Es limita la capacitat normativa de la Generalitat, tot i que s'obre la porta a la possibilitat d'augmentar la pressió fiscal a Catalunya, i disminueixen de forma clara les funcions d'una Agencia Tributària de Catalunya, que serà pràcticament igual a la actual Direcció General de Tributs, tot i que en el futur es podria, a partir de la decisió discrecional del Estat, constituir un consorci per a l'Agència Tributària a (que no de) Catalunya.

La gallina no ha tornat en absolut a Catalunya i a més s'ha convertit en virtual.

Ahir vaig poder sentir el debat entre ZP i Duran i Lleida i veure (i sentir també) el què varen tenir ZP i Joan Puigcercós.

De la intervenció de Duran i Lleida només tres comentaris: primer, com sempre la seva màxima preocupació era atacar, directament o indirecta, a ERC; segon, es va posar d'alfombra del Sr Zapatero per tal de què el PSOE faci cas a CiU i potser en el futur tenir un ministeri; tercer, en va dir una què té molta gràcia quan va afirmar què el seu suport al govern ZP no sería un xec en blanc: dic què té gràcia perquè el Sr Mas i CiU són especialistes en firmar xecs o papers en blanc, com es va demostrar la nit del 21 de gener de 2006 quan va arribar a un acord amb ZP sense tenir res per escrit o quan demagògicament va signar un paper en blanc a en Joan Puigcercós en un debat radiòfonic.

Crec què la intervenció d'en Joan Puigcercós estava molt ben treballada i què va ser un encert que centrés una part important del discurs en el model de finançament i les inversions en infraestructures a l'Estatut. Va quedar clar què amb aquest Estatut continuarem tenint un dèficit fiscal molt important, un verdader espoli; que no hi ha hagut cap canvi de model: ni bilateralitat, ni transparència,...; què no hi hauran més diners per a Catalunya ja què el què s'incrementi en recaptació d'impostos disminuirà pel Fons de Suficiència què es farà negatiu i, per tant, com a molt ens quedarem igual que ara; i què tampoc tindrem cap increment en inversions en infraestructures, ja què l'augment ja anunciat del Fons de Cooperació Interterritorial farà què en el millor dels casos ens quedem com fins ara. Tot aixó el mateix dia què Iberia ens deia què ens començem a fer a la idea de ser un aeroport de tercera per a ells, i el dia desprès què el Comissari europeu de Transports aconsellés la descentralització dels aeroports: a España van cap enrera com els crancs i ens hi arrosseguen a nosaltres.

Molt significatiu què el Sr. Zapatero no fós capaç de contestar a la pregunta de quants € més arribarien a Catalunya amb aquest sistema de finançament. A la última intervenció, quan ja en Joan Puigcercós no podia tornar a contestar, va dir què això no es podia saber fins què no es fés la revisió de la LOFCA. Però el Sr. Solbes i el Sr Miguel Ángel Fernández Ordóñez han dit repetides vegades què d'entrada ni un € més, i a l'Estatut queda clar què més endavant qui continuarà fixant les necessitats de finançament de Catalunya i, per tant, els diners que rebrem serà l'Estat espanyol. Per cert, amb el model del Parlament de Catalunya si que es podia fer una estimació aproximada de quants diners més rebriem (i està feta), ja què es preveia què en 10 anys haviem de tenir el mateix dèficit fiscal que altres regions europees semblants (un 4% del PIB aproximadament) i en 15 anys haviem d'estar al nivell de les regions forals. Al final, com massa vegades, l'únic "argument" del Sr. Zapatero és què Catalunya rebrà més diners i s'hi faran més inversions perquè ens ho diu ell i ens n'hem de fiar; un "argument" realment feble quan ve d'un senyor què no ha complert la seva paraula d'aprovar l'Estatut del Parlament de Catalunya i què ha deixat què el seu partit fés una profunda tasca de "cepillado" de l'Estatut com diu el Sr. Alfonso Guerra.

Aquest matí s'ha presentat el manifest "Economistes pel NO", a l'"Estatutet de la Moncloa" òbviament. Els impulsors en són els professors d'economia, Elisenda Paluzie de la Universitat de Barcelona i Joan Costa de la London School of Economics, i els directius empresarials, Xavier Roig i Joan Farriols. La presentació l'ha fet la professora Paluzie, en una vibrant i documentada intervenció, a partir de les enormes deficiències del model de finançament de l'Estatut, què en justifiquen el vot negatiu. L'acte s'ha fet al World Trade Center de Barcelona i ha comptat també amb les intervencions de suport de Josep Lluis Carod Rovira i de Josep Huguet. Abans del 18 de juny es presentaran les signatures recollides.

Els partits polítics catalans què varen aprovar l'Estatut del Parlament, almenys en el moment en què ho van fer, i les principals organitzacions econòmiques, socials i cíviques catalanes tenien, i encara continuen tenint, com a principal objectiu el disposar d'un nou model de finançament què permetés reduir l'enorme dèficit fiscal català i, al mateix temps, augmentar els recursos financers. Perquè?. Doncs, perquè a Catalunya tots sabem què la disminució substancial del dèficit fiscal és una condició necessària perque les empreses catalanes puguin augmentar la productivitat i ser competitives i, al mateix temps, perque la població catalana, especialment la més necessitada, pugui millorar el seu benestar i la seva qualitat de vida. 

Doncs bé, l'"Estatutet de la Moncloa" què varen pactar Mas i Zapatero no permetrà disminuir el dèficit fiscal estructural del país (8/9% del PIB), perquè ni s'ha produit un canvi en el model de finançament vigent fins ara, ni tampoc existeix cap garantía d'un increment en els recursos financers què rebrà Catalunya. Així doncs, Catalunya -la seva gent i les seves empreses- continuarà vivint estressada per la falta de recursos què suposa un dèficit fiscal de la dimensió del que patim.

Avui hem fet la sessió preparatòria de la campanya pel referèndum de l'Estatut amb tota la gent d'ERC què hi participarem. M'agradaria, doncs, anar explicant, des d'una perspectiva personal el què significaran aquests dies de pre-campanya i campanya. Espero poder seguir el ritme.

Avui erem una seixentena de persones amb ganes de començar a treballar. Hi ha hagut un debat viu, intens i a fons. Bones vibracions.

ERC va votar a favor de l'Estatut de 1932 i també de l'Estatut de 1979. Tots dos, però, a la sortida de una dictadura. De fet, el President Maragall, és el primer president de la Generalitat moderna què no ha estat ni a la presó ni a l'exili. Perquè ara hem fet un Estatut desprès de més de 25 anys de democràcia. Per primera vegada, ha estat el Parlament de Catalunya el què n'ha fet la proposta, tot i què desprès ha estat tremendament retallada i rebaixada. La situació actual no és doncs comparable a la qué va viure el President Macià ni a la què es va viure el 1979.

ERC va votar a favor de l'Estatut de 1979, a la sortida d'una llarga dictadura, fent-li però una dura crítica i demanant-ne la seva reforma des de l'endemà mateix de la seva aprovació. De fet, el 1932 ens van regirar la proposta d'Estatut què es va aprovar a Catalunya: ens déien què era per salvar la República. El 1979, de nou, ens van tornar a retallar de forma important l'Estatut aprovat a Catalunya: ens van dir què era per salvar la democràcia neixent. Ara, en una gran desconsideració institucional al Parlament de Catalunya, màxima institució democràtica del país, ens han tornat a canviar l'Estatut aprovat pel Parlament fins a deixar-lo "net com una patena". A què o a qui es tracta de salvar ara?: potser als senyors Mas i Zapatero i al seu pacte nocturn del 21 de gener de 2006??.

No podem hipotecar el país ni a les noves generacions amb un "Estatutet" què no pot respondre a les necessitats de l'economía i la societat catalanes d'avui. Nosaltres no hi participarem. Per això diem NO a aquest "Estatutet", perquè vol dir SI a l'Estatut del Parlament i al futur de Catalunya.

Hi ha gent que té por del què passaria si en el referèndum per la reforma de l'Estatut guanyés el NO. Crec que cal dir clarament què no passaria res. Què no hi ha res a témer, res del què calgui tenir por. Al revés, hi podríem sortir guanyant a curt-mig termini.

Si guanyés el NO, o si l'abstenció fos molt elevada i el percentatge de vots SI no gaire elevat -el què faria disminuir considerablement la legitimitat del projecte de reforma de l'Estatut-:

1.- Continuaríem tenint el mateix que tenim ara. Es a dir, l'Estatut de 1979 i tot el què Catalunya ha anat aconseguint des d'aleshores, via l'article 150.2 de la Constitució espanyola o d'altres lleis orgàniques de l'estat.

2.- Aconseguiríem de forma immediata el mateix què obtinguéssin Andalusia o altres Comunitats Autònomes mitjançant les seves reformes estatutàries. En finançament, en competències o en qualsevol altre aspecte. O és què algú s'imagina què el que es doni a Múrcia, Andalusia o Balears, per posar uns exemples, no ho tindrà també Catalunya?. De fet, ja va ser el president d'Andalusia i president del PSOE, el Sr Chaves, el que va marcar els límits de l'Estatut de Catalunya.

3.- Tindrem la possibilitat d'utilitzar l'article 150.2 de la Constitució espanyola per a obtenir noves competències, per exemple en ports i aeroports, o un millor finançament.

4.- I sobretot, no haurem hipotecat el país per a 3 ó 4 generacions. En no acceptar aquesta reforma de l'Estatut retallada i rebaixada podrem tornar a plantejar ben aviat les nostres necessitats com a país que ara no han estat escoltades: reconeixement de la nació catalana, nou model de finançament bilateral, competències bàsiques en infraestructures. En definitiva, una nova relació bilateral/confederal amb l'Estat.

En canvi, si s'accepta aquesta reforma de l'Estatut, o si no hi ha un important vot de rebuig al pacte Mas-Zapatero -NO, nul o en blanc- quedaríem hipotecats com a país per a 25 o 30 anys més.

Antecedents.

ERC va votar a favor de l'Estatut de 1979, a la sortida d'una llarga dictadura, fent-li, però, una dura crítica, i demanant-ne la seva reforma des de l'endemà mateix de la seva aprovació.

Durant més de 20 anys, ERC va fer sola aquesta travessia del desert. Amb moments importants, com ara quan CiU va preferir pactar amb el PP, abans què amb ERC, amb el compromís explícit de no reformar l'Estatut. Hi ha coses què es bo recordar-les.

Quan arriben les eleccions de 2003, totes les forces polítiques del catalanisme democràtic -CiU, PSC, ERC, ICV- proposen en els seus programes la reforma de l'Estatut de 1979.

Cap a l'Estatut del Parlament: un Estatut pel futur de Catalunya.

Així doncs, un cop constituït el Parlament i el nou Govern, immediatament comencen les tasques parlamentàries pel Projecte de Reforma de l'Estatut de Catalunya. Una feinada què culmina amb un Estatut ambiciós i potent, què respon de forma molt adequada a les necessitats de la societat i l'economia catalanes d'avui.

Tot plegat culmina el 30 de setembre de 2005 amb la seva aprovació pel Parlament, amb un ampli consens que arriba al 90% dels diputats/des, així com amb la seva defensa unitària davant de les Corts Generals el 2 de novembre de 2005. Dos dies emocionants què una gran majoria de catalans i catalanes recordem amb orgull i esperança.

No està de més recordar què, un projecte d'Estatut tant ambiciós i potent com el del Parlament no hagués estat mai possible amb una CiU al govern -què no l'havia volgut reformar mai durant 23 anys- i amb un PSC a l'oposició, a qui no hagués interessat en absolut arribar a aquests nivells d'ambició política nacional.

L'"Estatutet de la Moncloa": Zapatero no compleix la seva promesa i Mas es plega a la política de "morralla al cove".

A partir del 3 de novembre, però, les coses canvien. S'acaba la unitat d'acció dels partits del catalanisme democràtic. Només ERC la continua reivindicant. Tothom va a la seva. El PSC presenta un conjunt important d'esmenes en el Congrés de Diputats i immediatament desapareix de l'escena, amagat ja per sempre més darrera el PSOE i el seu president, el Sr. Chaves. Pel què fa a CiU vol tenir protagonisme negociant sola a Madrid amb el PSOE, tot i què moltes vegades Convergència negocia per una banda i Unió per l'altra.

Tot s'acaba, però, amb el pacte Mas-Zapatero, la nit del 21 de gener del 2006 què, sota la pressió de diferents poders fàctics, acorden rebaixar i retallar l'Estatut fins a deixar-lo "net com una patena" en paraules de Zapatero. Mas dilapida, doncs, tot el què s'havia aconseguit amb un Estatut tant potent i ambiciós com el del Parlament amb l'excusa de sempre: "és el màxim què es pot aconseguir en les condicions actuals"; es a dir, amb la tradicional política de "morralla al cove".

El President del govern espanyol incompleix, doncs, totes les seves promeses, excepte la darrera que hem esmentat. Aconsegueix, però, coses molt importants des del seu punt de vista: primer, posar pau i refermar el seu lideratge intern al PSOE; segon, calmar a alguns poders fàctics; tercer, contrarestar l'ofensiva del PP en alguns llocs de l'"Espanya profunda". Mas, de la seva banda, aconsegueix també alguns objectius: primer, acontentar alguns poders fàctics catalans, espònsors tradicionals de CiU; segon, fer oblidar a Jordi Pujol i convertir-se en el líder indiscutible del catalanisme conservador; tercer, tornar a aconseguir un certa importància mediàtica; quart, obrir les portes a futures col·laboracions amb el PSOE a Madrid, i qui sap si també amb el PSC a Catalunya; cinquè, alguna vaga promesa de Zapatero d'influir en el PSC perquè sigui President de la Generalitat si guanya les properes eleccions catalanes.

La reacció d'ERC.

En un primer moment, la deslleialtat del PSOE i la deserció de CiU sorprenen a ERC i ens agafen amb el pas canviat. No és, però, una qüestió de qui es fa la foto. No ens interessa cap foto per a "celebrar" les retallades a l'Estatut del Parlament, com sembla que si què els hi agrada als senyors Mas i Durán. Aquells dies hi va haver una foto què per a nosaltres és molt més important: la del ministre Montilla i el què aleshores era conseller d'Indústria i Energia (l'Honorable Sr. Rañé) amb el president de la Volkswagen a Alemanya, mentre aquest els hi feia saber què seria molt difícil que ells continuessin invertint i produint a Catalunya si no hi havia una millora substancial de les infraestructures del país.

Crèiem, però, de bona fe, essent segurament massa il·lusos, què tot plegat encara es podria arreglar en el tràmit de les Corts Generals. Desprès hem vist què no era així. Al contrari, al Congrés dels Diputats hi van "passar el ribot" a fons, com ha dit Alfonso Guerra, fins què ja no el reconeix ni els què el van fer. Algunes coses han millorat -només faltaria desprès de 25 anys!!-, però s'han canviat cap al 70% dels articles de l'Estatut del Parlament i els temes bàsics i essencials -nació, finançament i competències bàsiques- han quedat del tot desvirtuats.

Vist en perspectiva, des de la direcció d'ERC segurament varem confiar massa, i durant massa temps, en el PSOE i en la possibilitat de millorar substancialment el què havien pactat Mas i Zapatero i poder acostar-nos, doncs, a l'Estatut del Parlament. Ens ha costat massa assumir què mentre que l'Estatut del Parlament és el nostre Estatut, i per això el defensem, en canvi l'"Estatutet de la Moncloa" no ens el sentim nostre -excepte en alguns aspectes concrets, però en cap cas en els bàsics i fonamentals- i, per tant, ni podem ni volem defensar-lo.

Tot plegat ajuda a explicar tant el retard com els dubtes en el posicionament de la direcció d'ERC. Sortosament, però, ERC és un partit radicalment democràtic què té uns òrgans de direcció què prenen les decisions entre congressos -Executiva Nacional, Consell Nacional-, però sempre havent escoltat a les assemblees de la militància quan la qüestió és d'una importància suficient: per exemple, Pacte del Tinell o posició davant del referèndum de l'Estatut. Per cert, alguns comentaristes han volgut desqualificar aquestes assemblees dient què només hi participa una part de la militància. No ho han entès: els què hi participen estan representant al conjunt de la militància activa d'ERC, ja què no parlen només a títol individual sinó en representació de les seves respectives agrupacions locals del partit.

El "statu quo" és incapaç d'entendre a ERC. Com tota organització o qualsevol persona, ERC fa coses què estan bé i altres què no ho estan tant, i fins i tot algunes què poden constituir errades. Fins aquí res què no sigui normal. Tanmateix, crec què hi ha tres coses què la "sociovergència" no entén ni entendrà mai, perquè forma part d'una cultura política què no és la seva. Primer , ERC és un partit radicalment democràtic, el què no vol dir què no hi hagi algunes actuacions què poden ser criticables des d'aquest punt de vista en algun moment determinat. Segon, ERC està plantejant avui una revolta democràtica al país què hi ha molts ciutadans i ciutadanes què estan disposats a seguir: de rebuig a l'"Estatutet de la Moncloa" i de reivindicació d'un futur nacional a partir de l'Estatut del Parlament i del dret a decidir. Tercer, els objectius polítics d'ERC són, almenys en part, diferents dels de qualsevol altre partit: com els altres partits ERC governa i vol governar - a la Generalitat i als ajuntaments- per aconseguir millorar el benestar de la població i la productivitat de l'economia, però a més -i a diferència dels altres partits- ERC treballa per construir una majoria social i nacional què ens permeti avançar cap a un Estat català propi.

El per què d'un NO què és un SI a Catalunya i a una futura majoria social per a un estat propi.

Diem NO a l'"Estatutet de la Moncloa" perquè diem SI a l'Estatut del Parlament i, per tant, al nostre dret a decidir com a nació a partir del que decideixi el nostre Parlament.

Diem NO a l'"Estatutet de la Moncloa", i al model de finançament que porta incorporat, perquè no és adequat per solucionar els problemes actuals de la societat i l'economia catalanes. Perquè no ens permetrà millorar, com cal avui, ni el benestar i la qualitat de vida de les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya, ni la productivitat i la competitivitat de la nostra economia i les nostres empreses. Diem SI a l'Estatut del Parlament perquè justament ens permetria aconseguir totes aquestes coses d'una forma suficientment adequada.

Diem NO a l'"Estatutet de la Moncloa" perquè ens hipoteca com a país per a dues o tres generacions. Diem SI a l'Estatut del Parlament perquè ens permet avançar cap a un futur d'una Catalunya lliure, en la què una majoria social diversa es plantegi la construcció d'un estat propi què, evidentment, podrà tenir unes relacions molt estretes i amicals amb Espanya com amb d'altres països, especialment els europeus.

Diem NO a l'"Estatutet" per què diem SI a l'Estatut del Parlament. És, doncs, el vot per a avançar en la consolidació d'una majoria social nacional per un Estat català propi. És el vot per a avançar en la llibertat de Catalunya i en el dret a decidir el seu propi futur.

A vegades les coses no són com semblen..., o com ens volen fer creure que són.

Es fan algunes afirmacions contundents què, com a mínim, són discutibles, quan no directament falses. Vegem-ne algunes:

1.- "Aquest "Estatutet de La Moncloa" és millor què el de 1979". A vegades també es diu "aquest "Estatutet" significa un avenç respecte el de 1979". Però aquest és un argument trampa: no es tracta de si es millor què el de 1979 (només faltaria què fos pitjor que el d'ara fa 25 anys!!!), ja què la veritable qüestió és si aquest "Estatutet" respon a les necessitats de la societat i l'economia catalanes d'avui. I la resposta és que no. Està molt lluny de poder-hi respondre.

2.- "Aquest "Estatutet" és pr&agrav