Aquest mes d'agost s'ha posat en marxa un grup de debat Google sobre polítiques de joventut, a nivell espanyol. La iniciativa va sorgir la primavera passada, en una trobada a Barcelona d'organitzacions de professionals de polítiques de joventut de diferents comunicats autònomes que, per primera vegada, vam intentar coordinar criteris tècnics i posicions estratègiques sobre el sector. Un dels acords va ser crear una eina virtual de contacte i debat permanent... i ja és aquí. De moment és pura façana, perquè les aportacions són gairebé nul·les, però és que s'ha posat en marxa durant l'estiu. La feina comença ara. Si teniu ganes d'apuntar-vos-hi o de treure el nas per tafanejar... la cosa és aquí.

La realitat ha superat les expectatives dels més optimistes sobre la capacitat d'entesa dels partits catalans en la batalla pel finançament. El compromís que mantenen el PSC i CiU dóna mesura real de la importància del moment polític que vivim. Cal lloar el posicionament del president Montilla i del conseller Castells, que han anat molt més enllà del que ha anat mai el PSC en la seva plantada davant del PSOE, i que, com a mínim, iguala les posicions més contundents que mai hagi defensat el president Pujol. La qüestió rau en valorar fins on i fins quan voldrà i podrà mantenir el PSC el seu estira-i-arronsa amb el PSOE. Catalunya necessita un PSC valent, amb capacitat de pressió als seus socis de Madrid, i no és una bajanada demanar als altres partits catalans que l'ajudin a mantenir l'actual fermesa. Per molt que CiU posi en dubte la solidesa i la durabilitat de la posició del PSC, no els queda altre remei que acceptar que, de moment, és inatacable. I tampoc no té sentit que demanin més virulència en les declaracions contra el PSOE per destacar la suposada tebior del PSC. CiU pot ser contundent i atacar sense mitges tintes, però el PSC ha de guardar formes i ponts d'entesa amb els seus socis. Els interessos partidistes haurien de quedar per a ocasions més oportunes. L'actual actitud del PSC, al marge del carnet que tingui cadascú i al marge del que voti cadascú, és una bona notícia per al país. Negar-ho és propi de miops.
(Publicat a El Punt el 26/08/08)

En un repassada d'ofici pel món blocaire descobreixo que Saül Gordillo es queixa amargament de la dificultat de "menjar en català" o, el que és el mateix, de consumir productes etiquetats en català, malgrat les empreses productores siguin del país. No estic molt segur de quina és la política que cal seguir per combatre les "certeses" comercials que assseguren que no es pot competir adequadament incorporant el català a les etiquetes, però penso que, com sempre, l'exemple individual i els petits granets de sorra, per petits que siguin, fan el seu efece. O sigui que a partir d'ara us aniré donant notícia d'aquells productes amb els que, sense buscar-los especialment, vagi ensopegant en la meva quotidianitat consumidora i que hagin decidit fer de les seves etiquetes un espai franc per al català.

I per començar, uns bons ous. Entro a un super (anys enrera n'haguessim dit un "colmado") regentat per paquistanesos (els pakis, que en diem a casa) perquè és l'únic que trobo obert a l'hora que el busco i perquè, què carai, el dependent és amable i divertit i s'esforça a parlar en català malgrat les evidents dificultats. Compro, entre d'altres coses, ous parits a Caldes de Montbui. "L'ou de Caldes", és el nom de la marca, i els produeix l'empresa Avícola de Montbui. L'etiqueta és íntegra en català, i m'acabo de cruspir una truita catalana de dalt a baix, des de la clara i el rovell, fins al trosset d'esclòvia que se m'ha colat a la paella. Ah, i per fer-ho més bonic encara, resulta que la data de caducitat d'aquesta dotzena d'ous catalaníssims és l'onze de setembre. Voleu més país, encara? No faig un petó a les gallines mares d'aquests d'ous perquè Caldes de Montbui no em ve de pas en la propera parada de les meves vacances.

Aterro a Barcelona des del Pirineu amb el temps just per fer una visita ràpida a l'Ateneu per recollir quatre papers i comprobar que l'estiu no altera la pau de la docta casa i per refer les maletes per marxar cap a Saragossa, amb la intenció de fer una ullada (és un dir) a la Expo, i en passar pel Passeig Torras i Bages per aprovisonar-me lleugerament (pa, fruita, diari i una visita al caixer automàtic), em trobo amb la fantàstica sorpresa que l'edifici matusser que pervertia la magnífica Casa Bloc és ja en vies de caure a terra.

S'ha iniciat la demolició de l'edifici que espatllava l'estructura del complex, absolutament innnovador en el seu temps, de pisos socials de la Casa Bloc, ideat per Josep Maria Sert en el marc de l'actuació general del grup GATPAC, i que posa de relleu alguna de les actuacions de màxima modernitat de la República. Immenses màquines han derruit ja mig edifici i el passejant pot contemplar habitacions a l'aire lliure, a mig desmuntar, envoltades d'una muntanya de runes. Per fi, la Casa Bloc recuperarà el seu aspecte original, que data de 1936.

Tips de malparlar de les obres que inunden la ciutat tots els mesos d'agost del món, ara podem alegrar-nos que una d'elles, ens permet recuperar la integritat i l'esperit d'un element cabdal del nostre patrimoni arquitectònic. L'enhorabona per a Barcelona, per a Sant Andreu del Palomar i per a tots als que els queda un bri de sensibilitat.

Passo la primera part de les meves vacances a Andorra, en ple Pirineu, gaudint de tenir la natura a tocar de la mà de forma constant. Per qüestions que no venen al cas, disposo de domicili estiuenc al principat muntanyenc, a la parròquia de Canillo que és, per entendre'ns, el punt aproximat a partir del qual la neu qualla i s'hi manté present durant tot l'hivern (si és que això dels hiverns i la resta d'estacions és una cosa que encara sigui delimitable). 

El primer que cal dir és que cal alliberar Andorra de la imatge que monopolitza bona part del coneixement que en tenim: un immens i bigarrat carrer comercial on destaquen per la sobreabundància les perfumeries, les farmàcies, els comerços d'electrònica, les ofertes tabaqueres i les botigues d'esports. Tot això hi és, és clar, i pocs som els que, venint de condició humil, no recordem alguna expedició andorrana amb la única intenció de carregar el vehicle de fòtils i productes alimentaris i de vici pressumptament barats. Però els país dels Pirineus, com ells mateixos s'han autodefinit i autopromogut en alguna campanya publicitària, és força més que tot això i val la pena treure-hi el nas per descobrir-ho. 

En deu minuts de cotxe (si obviem possibles embussos al mig d'Andorra la Vella) en qualsevol direcció et plantes al mig d'un espai natural d'autèntic privilegi. No cal pensar en els esquiadors i els amants dels esports d'hivern. En qualsevol època de l'any el gaudi de la natura és un privilegi a l'abast de qualsevol. I les possibilitats per a tots els gustos, nivells i exigències són abundants. Podries passar un mes sencer fent sortides, excursios i activitats de contacte amb l'entorn sense necessitat d'acostar-te per a res a la tumultuosa gernació d'Andorra la Vella, i tot això sense passar privacions pròpies de neo-rural o de hippy revingut.

És clar que a cada passa et trobes una construcció massa agressiva, una carretera que talla pel mig un paratge de somni, o un telecadira inesperat darrera d'una carena que tu creies verge, però també és veritat que descobreixes tot sovint una manera curiosa i no especialment desafortunada de combinar el respecte a l'entorn i l'explotació turística. Les senyalitzacions de muntanya, les rutes i senders i els espais preparats per als pícnics són amables, respectuosos i amb bona informació. I si som capaços d'entendre que a no més de mig quilòmetre de qualsevol punt de sortida d'aquests indrets hi viu gent tot l'any, ens adonarem que l'equilibri aconseguit no és especialment dolent.

He descobert, a més, un intent d'introduir oferta de turisme cultural a les evidents propostes de natura i esport. Val a dir que els falta encara treballar aquest aspecte en profunditat, però hi veig canvi i millora respecte a anys anteriors. Et proposen rutes de coneixement del país a través de recorreguts històrics i de tradicions autòctones, graten arreu per mostrar valors arquitectònics i floreixen petits museus que intenten donar valor afegit al contacte amb la natura. A cada parròquia, a més, s'hi descobreixen programacions artístiques menudes però variades i no pas de mala qualitat, que farceixen els estius de multiculturalitat. L'oferta, en aquest cas, no és espaterrant, però comença a fer-s'hi lloc.

I deixeu-me explicar una altra sensació que omple de satisfacció als soferts catalans del sud. Andorra és perfecta per explicar la necessitat i el benefici de legislar de forma clara a favor del respecte i la promoció de la llengua a aquells que en neguen l'eficàcia i la virtut. Quan entres en un comerç, en un servei públic de qualsevol tipus, pot ser que et parlin en català, és clar, però també en castellà, en francès o en portuguès. Ara bé, a l'usuari no li cal, en cap cas, canviar de llengua. Pots mantenir el català en tot moment, sense risc gaire elevat de no ser entès. I estrany seria el cas en el que algú et recriminés el manteniment de la llenga. No vull frivolitzar: segur que els problemes lingüístics del país no són menors, però també és cert que l'oficialitat clara i indiscutida del català com a llengua pròpia i vehicular per a qualsevol activitat o servei, de caràcter públic o privat, li atorga valor de llengua franca. Ja fa dotze dies que sóc aquí (i n'hi he de passar tres més), i encara no m'ha fet falta canviar de llengua en cap cas. I us asseguro que no he fet cap esforç per triar els serveis als qual m'adreço en funció de la seva llengua d'ús probable.

Bé... el meu fill petit em reclama i em demana que anem a un petit parc infantil que tenim a cent metres de casa, amb tot de gronxadors d'inspiració muntanyenca i de rústega confecció, en el qual trobem tot sovint una nena de parla francesa amb la qual ja ha fet una incipient amistat i a la qual s'adreça, invariablement, en català (us asseguro que el meu fill de tres anys i mig no entén un borrall de francès). Som-hi doncs, anem a confraternitzar amb els veïns del nord.  

Els Jocs Olímpics són un bon complement per a passar l'estona durant les vacances, parant atenció a esports que només veus cada quatre anys, arrepapat en un sofà d'estiueig, sense por a fer nit davant d'un televisor perquè l'endemà res no està escrit a l'agenda de forma inamovible. Sembla que, de debó i per fi, trobes la manera d'entretenir-te amb l'esport sense altra condicionant que no sigui el pur gaudi de la competició ben entesa. Però de sobte trobes una colla de ximples que fan bandera d'un eslògan per donar suport als esportistes de determinat color i procedència que diu "somos la eñe!". Fote't! És que no és possible treure't del damunt el pes esclafant i omnipresent de l'exclusió? És que fins i tot en moments d'esbarjo m'he de sentir pressionat políticament? És que tothora m'han de recordar que no em deixen ser com sóc i com vull ser? És clar que no em sento representat per aquesta "ñ", però és que, de fet, no em sento representat per cap esportista, perquè les virtuts físiques de ningú no em fan sentir més orgullós de ser d'on sóc. És que no em deixen oblidar-me, ni durant les meves vacances, ni en el gaudi d'una cosa, al cap i a la fi, tan insubstancial com l'esport, del pes polític que m'és imposat i del qual no me'n puc desfer? Perquè no descansen, de tant en tant, i perquè no ens deixen descansar als altres? Au, ja m'he desfogat. Ara puc continuar mirant esport tot intentant deixar fora de focus tota bandera.
(Publicat a El Punt el 12/08/08)

Ja comencen. Amics, coneguts i saludats comencen a fer arribar notícies dels seus viatges extraordinaris arreu del món. Mentiria si no digués que em fan enveja, però és enveja sana. Entre d'altres coses perquè els meus (nostres) darrers anys sense viatges espaterrants són el resultat d'una tria conscient i voluntària, de manera que és tracta d'enveja sense queixa. I una altra raó per suportar amb bon humor tanta explicació i vivència exòtica és que a còpia de rebre notícies seves vaig fent acumulació d'informació per a quan, d'aquí a no gaire, puguem reprendre la nostra passió viatgera, ara en companyia de dos marrecs que comencen a tenir idees i independència suficient com per fer les seves pròpies interpretacions dels fragments de món que van coneixent. Però ja n'hi ha prou d'autojustificacions. La primera narració fructífera, arriba de mans de la peculiar poètica de Pep Villén que, des de Kyoto, ens parla del xoc cultural, higiènic i comunicacional. Llegiu-lo.

Interrupció abrupta de les vacances per donar notícia d'una bestiesa més de les nostres administracions locals en la gestió del medi natural. L'Ajuntament de Tordera ha autoritzat-consentit-promogut-acceptat-assumit una tala d'arbres al paratge conegut com Cal Capità, a l'entorn de la Vall de la Riera de Pineda, a l'interior del Parc Natural del Montnegre-Corredor. Cap argument sòlid no sembla sustentar la mesura, i tot fa pensar que s'ha actuat en pur benefici d'uns particulars, sense tenir en compte per a res la preceptiva autoritat del parc ni cap mena d'assessorament tècnic. Xiulets per a l'Ajntament de Tordera. Ovació, novament, per a la Plataforma Salvem la Vall de la Riera de Pineda, vigilants incansables del respecte al medi. Expliquen el desastre amb tot detall en el seu web. Esperem que s'aclareixin responsabilitats i s'actuï amb contundència.

Veig que Jaume Subirana recomana en el seu bloc, Flux, la compra i gaudi del darrer treball de Roger Mas, Les cançons tel·lúriques, en el qual adapta poemes de Jacint Verdaguer. Afegeixo la meva recomanació a la de Subirana, i anuncio que el 10 de setembre l'Ateneu Barcelonès acollirà una xerrada de presentació del CD del músic solsonenc, acompanyat d'un dels màxims especialistes del pais en Jacint Verdaguer que, a més, és membre de la Junta Directiva de la docta casa: Narcís Garolera. A l'acte més discursiu seguirà un concert al jardí romàntic en el qual Roger Mas desgranarà, peça a peça, les seves cançons tel·lúriques. Una oportunitat irrepetible per gaudir de bona música, bona literatura i bon rotllo estiuenc.

Descobreixo amb autèntic plaer que Cesc Casadesús, director del Mercat de les Flors - Centre de les Arts del Moviment, ha estat reconegut amb el premi nacional de cultura en la modalitat de dansa. Pocs premis nacionals han estat atorgats amb tant de fonament i justícia. L'enhorabona!

S'ha consumat la tragèdia. Fa uns dies donava fe d'un e-mail estrany que vaig rebre anunciant (amb missatger interposat) una assemblea de l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC), en convocatòria extraordinària, per dirimir sobre una greu divisió al si de la junta. En l'entrada que vaig escriure ja era prou explícit sobre l'opinió que em mereix la situació, però ara, just quan acabo de rebre realment la convocatòria d'aquesta assemblea, i en comprobar que, efectivament, està anunciada al web de l'entitat, no puc fer altra cosa que pujar el to de la meva crítica.
 
En el primer punt de l'ordre del dia, es proposa l'explicació als socis de l'actual situació de conflicte a la junta, i es desdobla en dues propostes antagòniques: una sol·licitud a la presidenta per tal que dimiteixi, presentada per dos vocals de la junta, i una segona sol·licitud per tal que dimiteixin els dos socis anteriors, presentada per "la majoria de membres de la Junta Directiva de l'APGCC". Fins aquí, la cosa ja és prou esperpèntica. Però el segon punt de l'ordre del dia proposa debat i votació amb dues possibles solucions: la revocació de la junta en ple i, en conseqüència, la convocatòria d'eleccions, o bé la votació de les dues propostes de dimissió, a veure quina s'endú el gat a l'aigua.

No m'ho puc creure. No puc creure que la incapacitat d'aquesta junta sigui tal que gosin portar a una assemblea una situació tan bèstia com aquesta. Siguem metòdics:

1. Per començar, es convoca per sorpresa una assemblea en la que, sense previ avís, es diu que la junta està dividida i en la que es demana als socis que donin la raó a uns o altres. Però com es pot donar la raó a ningú, si fins a la rebuda de la convocatòria ningú no tenia notícia de tal divisió? Les tafaneries i els rumors podien fer pensar que hi havia tensions i divisions, però mai no se n'ha parlat obertament ni s'ha posat damunt de la taula la naturalesa del conflicte. I aquestes informacions inconcretes només podien estar en mans de persones properes a algun membre de la junta i, per tant, amb alguna simpatia predefinida. La majoria de socis, que deuen ser persones normals i amb algun mínim grau de sentit comú, no tenen perquè estàr informats d'aquestes divisions internes, i molt menys fent cas a rumors o tafaneries.

2. Pretenen que els assistents a l'assemblea decideixin, sobre la marxa, i amb la única informació que se'ls doni allí mateix, quina part de la junta té raó. A més, l'exposició de les diferències anirà a càrrec del propis afectats, de manera que s'escenificarà, davant dels socis, l'enfrontament que probablement ja hi ha hagut repetidament en les juntes directives. La cosa serà, és clar, desagradable. Tensa. Impúdica. I del vot que emeti cada soci present es derivarà el seu alineament amb un o altre sector. És a dir, els molt ximples volen estendre la divisió que hi ha a la junta al conjunt dels associats. Una bonica manera de carregar-se l'associació.

3. La data. La convocatòria de l'assemblea arriba per correu electrònic el 29 de juliol i la situa el 8 de setembre. Entre els que ja són de vacances a finals de juliol i els que encara hi seran a principis de setembre, resulta poc probable que hi hagi una gran afluència. O potser confien que el "morbo" de la bronca atraigui el públic. Podria ser, però ho dubto. I com que amb tot aquest embolic no hi ha informació oficial sobre la naturalesa del conflicte, els que tinguin algun interès en el tema s'hauran de buscar la vida per informar-se. I si l'enfrontament és prou rellevant, amb tota seguretat els afectats faran campanya personalitzada, pel seu compte, per fer valer les seves raons. O sigui que l'agost que li cau al damunt a l'associació serà per oblidar-lo. Demano obertament que cap dels afectats no intenti posar-se en contacte amb mi, ni per telèfon, ni per e-mail. No vull conèixer les seves raons.

4. Dimissions. Per no fer be res, és que ni tan sols utilitzen una terminologia adequada. Com es pot demanar a l'assemblea que voti si unes persones han de dimitir? No fotem. La dimissió és una decisió personal, que com a molt pot ser induïda o provocada, però mai formalment aprovada sense peticio prèvia del o dels afectats. Si de cas, es pot votar la revocació de càrrecs. Però votar una dimissió? Surrealista.

5. La solució. De les poques coses clares que hi ha en tot aquest afer és que la junta està dividida. No sabem ben bé perquè. No ens ho expliquen. Com a mínim, no fins ara. Però si la junta està tan dividida que una part demana a l'altra que plegui, i aquesta demana el mateix als primers, vol dir que la cosa és ingovernable. En una situació d'ingovernabilitat, allò adequat és reconèixer el termes del conflicte i convocar eleccions immediatament per tal d'escollir una nova junta que tingui els mínims requisits d'entesa i unitat que facin viable la gestió de l'entitat. Les dues parts tindran l'oportunitat de construir sengles candidatures i dirimir la seva acceptació davant de tots els socis, en una situació de normalitat democràtica, i amb garanties suficients per tal tothom tingui informació adequada, correcta, tranquila i es pugui formar un judici clar de les opcions, sense presses ni ensurts. Convocar una assemblea per tal que els socis diguin quina manera de governar els sembla més adequada em sembla absurd. Aquesta sortida suplanta la funció que han de tenir unes eleccions convocades correctament i amb garanties.

6. Però perquè és ingovernable, l'entitat? No ho entenc. Pel que es pot deduir a l'ordre del dia de l'assemblea convocada, a la junta hi ha una majoria clara de govern, enfrontada amb només dos membres de la junta. En les reunions normals de junta directiva les decisions, si no hi ha consens, es prenen amb votacions. Si és certa la correlació de forces que s'ha volgut mostrar, aquestes dues persones no tenen cap possibilitat de guanyar cap votació i l'entitat es pot governar amb relativa comoditat. Altra cosa és que les relacions personals s'hagin deteriorat. Però aquesta, per bé que lamentable, és una qüestió que no afecta per a res al conjunt dels socis, que volen i necessiten una entitat que els doni serveis i defensi els seus interessos. Per tant, com és que es convoca una assemblea en termes tan apocalíptics si hi ha una majoria de govern clara? O és que la majoria no és tan clara ni tan sòlida com ens diuen, o és que la presidenta té algun dubte sobre la pròpia posició. En tot cas, amb la informació oficial disponible, no ho podem saber.

7. Les causes. No les sabem. Oficialment, no. Extraoficialment, jo tinc notícia d'alguna cosa a través del mail misteriós que vaig rebre i que ja vaig explicar en una entrada anterior. En ell només es parlava de diferències sobre la realització d'un curs d'estiu. Era la única raó que es donava, i a mí, francament, em sembla poca cosa per a montar un desgabell tan gros. Cal pensar que la discussió sobre tal curs era la gota que feia vessar el got d'unes relacions internes de la junta tempestuoses. Per la manera com ha aflorat tot a la llum, jo sospito (sospito, perquè no en tinc certeses) que estem parlant, bàsicament, de personalismes, d'una lluita d'egos mal païts.

8. Conclusió. En tot cas, i després de relacionar tots els despropòsits que a primer cop d'ull sóc capaç de detectar (n'hi ha més, però això comença a ser molt llarg i ja me n'estic cansant), queda clar que la junta, en conjunt, és un complet desastre. Indigna i incapacitada per governar aquesta entitat. Crec que per estalviar situacions desagradables i enfrontaments poc elegants, la única sortida clarificadora, neta, prudent i respectuosa amb la immensa majoria de socis que no mereixen espectacles de tan mal gust, seria una dimissió en bloc de la junta i la convocatòria, amb temps i terminis raonables per tal que tohom hi tingui un accés adeqaut, d'eleccions per triar una nova junta, completa.

I ja està. M'he quedat descansat. Si algun soci de l'APGCC te la paciència de llegir aquest bloc, el convido a que hi afegeixi algun comentari, que opini. De fet, ja sabeu que el fòrum de discussió que hi ha al web de l'entitat és inoperant i no serveix ben be per a res.

Francament, fa mandra. Altre cop hem de reconstruir la llarga llista d'arguments, de fets contrastats i de dades objectives que avalen la política d'immersió lingüística i, en general, les mesures de protecció i foment del català? És que cada vegada que a una colla d'intel·lectuals que desprestigien aquest terme se'ls acut que cal llançar una altra atzagaiada contra tot allò que els soni a català ens hem de mobilitzar? És que potser els manifestos que periòdicament apareixen en defensa d'un castellà presumptament perseguit busquen altra cosa que l'escàndol públic, groc i mancat de raciocini? A mi ja m'han deixat de preocupar aquestes declaracions repetitives, entre altres coses perquè, amb escasses variacions, en són autores les mateixes persones. Els que em preocupen no són pas ells, sinó els que callen. On és la intel·lectualitat espanyola, progressista, de la irreductible esquerra, antibel·licista, que es manifesta per causes nobles cada cop que els posen un micròfon a tocar dels llavis? És que no hi ha a Espanya ningú amb dos dits de seny que, més enllà d'interessos electorals, sigui capaç de dir en veu alta que hi ha un projecte d'estat que no passi per la uniformització, pel nacionalisme hispànic més estret de mires i de vocació totalitària? És que ja no hi ha ponts? És que som nosaltres, potser, els que els hem ensorrat, aquests ponts? Haurem de començar a creure que tota la intel·lectualitat espanyola és separatista?
(publicat a El Punt el 29/07/08)

Una visita al Departament de Cultura i surto equipat amb el número dos de la cinquena època de la revista Cultura, dirigida ara per Sebastià Alzamora. Una quinzena d'articles majoritàriament senyuts es dediquen a explicar, reflexionar i teoritzar sobre les relacions entre els móns econòmic i cultural des de diversos punts de vista. Com a tast, llegeixo el primer escrit, de Xavier Fina, i em deixa un excel·lent gust de boca. De forma planera i lúcida repassa des d'angles diversos el camp comú de joc dels dos conceptes i, sense negar evidències, però denunciant males pràctiques, reivindica com a tesi la necessària pervivència dels valors culturals per damunt de l'ús deformant que de la cultura pot arribar a fer l'economia. L'article està escrit amb precisió i no estalvia contundència per defensar la seva tesi; és bo. Em sembla faré un racó a la meva maleta per a Cultura.

I és que ja sóc en període de tria de lectures per a les meves vacances. Entre caminades, acampades, jocs infantils, remullades i viatgets curts i de destí precís, calculo que podré llegir força (aquest càlcul es revela, any darrera any, erroni, però mai no perdo l'esperança). Fa cosa de dies he liquidat, gairebé al mateix temps, la lectura de Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda, i Incerta glòria, de Joan Sales. La coincidència temporal i les múltiples perspectives que de temes similars aporten aquestes dues novel·les (novel·lasses, diria jo), m'han descobert una curiosa i nova (per a mi) manera de llegir. És per això que, desitjós d'explorar altre cop la fórmula, trio els llibres per parelles. Ja tinc a la tauleta de nit (des de la qual cauran a la bossa de viatge) Les benignes, de Jonathan Littell, i Vida i destí, de Vasili Grossman. Parella explosiva on n'hi pugui haver, ho sé.

I aparello també dos personatges monumentals, cadascun en el seu àmbit i amb les seves peculiaritats (úniques), per llegir-ne memòries i biografia. El primer, a través dels dos volums en forma de dietari d'Oriol Bohigas, Combat d'incerteses, i Dit o fet, i el segon, amb la biografia de Martí de Riquer, Viure la literatura, escrita per Cristina Gatell i Glòria Soler.

I si no quedo anorreat sota el pes de tals volums, potser aquest estiu hauré après alguna cosa més, entre cervesetes i persecucions enjogassades als meus fills.

Una bona gestió no es detecta pas per l'absència d'errors o de problemes, sinó per la capacitat de donar una resposta adequada als errors i als problemes. Així, no cal fer escarafalls quan hi ha portes que no ajusten prou be i frontisses que grinyolen. Hem de posar el crit al cel si no hi ha reacció per ajustar la porta o per posar oli a la frontissa. Fa dies vaig explicar en una entrada a aquest bloc la participació de l'acppj en el procés de creació de la Llei Catalana de Polítiques de Joventut amb l'aportació de determinades esmenes, i vaig aprofitar per fer crítica del procés d'explicació pública dels continguts del futur text legal. I ara ja puc dir que les crítiques han tingut resposta adequada i prou satisfactòria.

El Secretari de Joventut, Eugeni Villalbí, m'ha fet saber de forma cordial i correcta que el text de la llei havia circulat de forma errònia a causa de determinats malentesos que no venen al cas però que són perfectament entenedors. I que més enllà d'aquests moviments indesitjats el text no correrà més fins a la seva entrada al Parlament, en l'inici del tràmit preceptiu, i obrint la fase de discussió política. Hi ha voluntat, diu, de ser rigorosos i respectuosos amb els procediments. Hem de posar, en això, bona nota a la Secretaria de Joventut de la Generalitat, tant per la voluntat de rigor com per la resposta a la meva crítica.

Tinc dues raons per estar content. La primera és que, almenys en aquest cas, l'administració ha donat resposta ràpida i diligent a crítiques legítimes i basades en fets certs. No hi ha hagut negació de cap error, però sí explicació franca del fet precís. I de vegades una explicació ben senzilla arregla i evita mals majors.

La segona raó que m'alegra és la comprobació pràctica que aquest bloc té alguna influència i que entre els seus lectors hi ha, com a poc, algun departament de premsa de l'administració. Ves, qui ho diria. Haurem de perseverar.

Hi ha barris que sembla que mai no s'hagin d'arreglar. Fa quatre dies que es va renovar la meitat de la junta directiva de l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya, en un intent aparent de superar un període de turbulències internes que, tot i que mai no s'han ventilat d'una manera gaire pública, eren evidents per a qualsevol persona interessada i amb un mínim d'informació sobre el funcionment d'aquest casa. Doncs bé, les turbulències no només no s'han aturat sinó que s'han agreujat sobtadament. La setmana passada vaig rebre un missatge de correu electrònic tramès per una persona a la que no conec de res i que tampoc no figura en la llista de socis que l'entitat publica de forma actualitzada al seu web, donant notícia d'una crisi gruixuda a la junta directiva.

El missatge era, de fet, el reenviament d'un altre missatge, emès per un membre de l'actual junta, que fa saber que la presidència convocarà una assemblea de socis extraordinària durant el proper mes de setembre per revocar-lo a ell i a un altre company dels seus carrecs electes. No esmento noms perquè el missatge, tot i que enviat per algú que desconec, insistia que es tractava d'una comunicació personal. 

Segons el missatge, sembla que la crisi l'han precipitat les diferències al si de la junta sobre la conveniència de promoure des de l'associació un curs de gestió cultural. El missatge diu que m'adjunta un document amb informació sobre el curs per tal que jo mateix pugui jutjar la magnitud de la tragèdia, però el document no m'ha arribat. 

Després de comentar aquest sorpresiu missatge amb altres socis, sembla que aquesta situació no és altra cosa que el darrer episodi d'una llarga seqüència de desencontres al si de la institució. Sembla que per aquí ha petat la cosa. 

No tinc informació suficient per jutjar la posició d'uns i altres, però sí puc certificar per les veus que m'arriben que la situació és efectivament de crisi evident. I no puc fer altra cosa que lamentar l'ús de tècniques de comunicació fosques o mig fosques per difondre desavinences internes. Com és possible que m'assabenti d'aquesta situació a través d'un missatge d'e-mail no firmat o firmat per algú a qui desconec, que em parla, amb noms i cognoms, de persones concretes de la junta? He contestat el missatge demanant explicacions i, és clar, ningú no ha donat resposta. És que són missatges enviats per alguns dels afectats a través de persones interposades? Cutre, tot plegat. Força cutre.

I, d'altra banda, si és veritat que es pensa convocar una assemblea per revocar algun membre de la junta, no puc fer altra cosa que posar el crit al cel. La raó és només la diferència sobre la conveniència o no de fer un curs d'estiu? Una junta que no és capaç de dirimir democràticament i de forma ordenada una dissenssió en aparença tan simple com aquesta és una junta tristament incapaç. I si hi ha més raons (tal com a mi em sembla), com és que fins ara ningú no n'ha parlat en veu alta i de forma pública? S'amaguen les dissensions i a la fi es fan explotar de sobte, per sorpresa, i sense més explicacions? El funcionament democràtic d'una institució preveu tota mena de fòrmules per dirimir diferències, sense necessitat d'arribar a situacions de trencament que no fan altra cosa que perjudicar la institució.

No és pas aquesta l'associació a la que jo vull pagar quotes. I no distingeixo entre bàndols, ni m'alineo en cap d'ells. Jo no em faig soci d'una associació per fer intrigues ni per montar equipets, sectors, conxorxes ni conspiracions per sota de l'estora. Voldria una cosa més digna, més útil, més normal, més a l'alçada dels excel·lents professionals de la gestió cultural que hi ha en aquest pais.