Ahir vaig cometre un error imperdonable en un bon catalanista: vaig
sortir al carrer, a passejar. Per la Diada, tots els barcelonins que
gaudim o patim de compromís amb la nostra nació hauriem de quedar-nos a
casa, llegir l'Avui i Vilaweb, posar una estona TV3 per criticar que
només parlin dels polítics, i per la tarda després de dinar anar
disparats cap a la manifestació de la Plataforma pel Dret de Decidir, a
recarregar les bateries de patriotisme que tanta falta ens faran durant
la resta de l'any.
Que la societat cada cop està menys per la feina és tant evident que no
cal dir-ho. Enguany, però, a l'habitual reflexió quantitativa (cada cop
hi a menys senyeres als balcons) voldria afegir-ne una de qualitativa
que no he llegit ni sentit enlloc.
(seguir llegint)
Ara que tant es discuteix sobre el finançament de Catalunya, és interessant plantejar-se noves opcions. Des de la Generalitat es demana bilateralitat i un millor finançament, mentre que la resta demanen més "cafè per a tothom", és a dir, el mateix tracte per a totes.
S'obre el teló (bé, la pantalla del televisor) i apareix Pau Gasol. Sí, aquell que quan li pregunten per les seleccions catalanes respon que a ell la política no li importa, i que jugarà on li diguin.
És un anunci de Nike. En Pau està assegut en un sofà, mira a la càmera (i al paper que hi ha a terra, on està apuntat què ha de dir) i amb to pausat, es sincera al telespectador...
Quina diferència hi ha entre presidir la Generalitat de Catalunya o la Comunidad Autónoma de Madrid? Per què Montilla es torna rebel, o almenys ho fa veure, ara que presideix Catalunya i no quan dirigia la Diputació de Barcelona?
La resposta potser és a les parets del Palau de la Generalitat.
Aquests dies la selecció espanyola de futbol (batejada com "la roja", còpia barata de "les bleus" francesos o "gli azzurri" italians) ha guanyat alguna cosa, i un s'alegra que això només passi un cop cada segle. L'explosió de fervor patriòtic supura per tot arreu, carrers i places en van plens, a la feina no es parla d'altra cosa.
Diuen que mentre Xavi xisclava "¡VIVA ESPAÑA!" des de la Plaza Colón de Madrid , tota Catalunya sortia al carrer. Tota?
"Fuera de carta", una pel·lícula ambientada a Chueca (Madrid), protagonitzada per Javier Cámara, Lola Dueñas i Fernando Tejero, i dirigida per Nacho García Velilla (conegut per dirigir les sèries "Gominolas", "7 vidas" o "Médico de familia").
Escrita i interpretada en espanyol, dirigida a un públic espanyol, humor castizo, amb tota mena de clixés i exteriors que no fan sinó vendre una imatge moderna i atractiva de Madrid i rodalies. Normal, l'han feta madrilenys... Tota?
El PP no es vol encasellar en el discurs anti-ETA, i per això fa uns mesos que ha optat per diversificar-lo: ara parla d'ETA i de la situació del castellà a Catalunya.
I com enfrontar parlants queda menys brut que enfrontar víctimes del terrorisme, em temo que ens haurem d'acostumar a sentir sovint el discurs del fatxilla del barri, acabat de sortir del forn d'El Mundo i la COPE, i tenir les respostes ben a punt.
La fluixa audiència del debat de TV3 entre els cinc principals candidats per Barcelona a les properes eleccions espanyoles ha generat conclusions previsibles: a la gent no li interessa el que diguin els polítics catalans. Un titular de l'Avui (02/03/08), fins i tot, afirmava que "el debat de TV3 no supera ni el de Solbes amb Pizarro"; resulta inquietant la gran dosi de mala baba que amaga aquesta afirmació.
Per què no va interessar aquest debat? Per què van interessar més els "cara a cara" espanyols? La resposta no té res a veure amb la nacionalitat.
Mai heu sentit la cantarella del provincianisme? Que amb mesures com la immersió lingüística, la gent ha de marxar de Catalunya? Ningú us ha dit mai que el país s'empobreix perquè ens passem el dia barallant-nos per qüestions d'identitat que no interessen a ningú? Us han explicat algun cop la història de la pobre xicota d'un amic que no pot treballar a Catalunya per culpa del satànic nivell C?
Vladimir Putin ha situat, un cop més, l'independentisme català i basc al mapa europeu en comparar aquests dos casos amb el de Kosovo, una província sèrbia que es troba a l'alba de la seva independència.
Des del govern espanyol (que forma amb Xipre l'eix 'antikosovar' de la Unió Europea) s'han apressat a remarcar que són casos que no admeten comparació, sense haver estat capaços d'aportar cap argument a aquesta negativa. "No tenen res a veure". Punt.
Realment no en podem aprendre res, del procés secessionista kosovar?
Un simpatitzant de PSOE, PP, Ciutadans o Falanges t'assegurarà i argumentarà que cosmopolitisme és Madrid. Socialistes catalanets i ecoexcomunistes veuen cosmopolitisme en un concert de danses tribals ameríndies amb lletra en quetxua, però el neguen a un aplec sardanista. La resta pràcticament en neguen l'existència, per la repugnància que els (ens) provoca la paraula.
Uns i altres s'equivoquen, el cosmopolitisme existeix i se'l pot trobar, però no a on diuen.
Avui és un gran dia per als "no nacionalistes", que ja tenen el seu himne! Ole, ole...!! I amb una posada en escena digna de la millor tradició hispànica, amb filtració, precipitació i improvisació. Ni en els seus millors somnis, Mariano Ozores hauria parit una escena similar.
Finalment podran gaudir, com la resta de nacions (perdó, "no-nacions") del món, d'apassionants debats sobre si aquest futbolista se sap la lletra o si aquell polític s'equivoca al començar alguna estrofa...
Zapatero i els cafès a 80 cèntims. El sou de Rajoy. L'autèntic nom de Carod, aquí i a la Xina. El cole dels nens de Montilla. Artur Mas tenia ahir un repte difícil, com era superar la col·lecció de 'perles' que va deixant el programa "Tinc una pregunta per a vostè" al seu pas per la surrealista vida política que vivim. (seguir llegint)
Jo vull signar un "Manifest per una llengua comuna", tant em fa en quin idioma es redacti. Estic totalment d'acord en la seva necessitat.
Un simpatitzant de PSOE, PP, Ciutadans o Falanges t'assegurarà i argumentarà que cosmopolitisme és Madrid. Socialistes catalanets i ecoexcomunistes veuen cosmopolitisme en un concert de danses tribals ameríndies amb lletra en quetxua, però el neguen a un aplec sardanista. La resta pràcticament en neguen l'existència, per la repugnància que els (ens) provoca la paraula. 
Avui és un gran dia per als "no nacionalistes", que ja tenen el seu himne! Ole, ole...!! I amb una 
Zapatero i els cafès a 80 cèntims. El sou de Rajoy. L'autèntic nom de Carod, aquí i a la Xina. El cole dels nens de Montilla. Artur Mas tenia ahir un repte difícil, com era superar la col·lecció de 'perles' que va deixant el programa "Tinc una pregunta per a vostè" al seu pas per la surrealista vida política que vivim.
