Oh, sorpresa, a Irlanda ha tingut lloc l'enèssim referèndum que diu 'no' a alguna cosa que surt d'Europa, i un cop més ha agafat fora de joc els dirigents que la formen.
Una vegada més sentim els tòpics habituals, que passen de l'hecatombe que s'anunciava el dia abans en cas de sortir el 'no', al 'no passa res' de l'endemà.
Els ciutadans, quan es dignen a preguntar-nos, una altra vegada diem no, i ells segueixen sense entendre el perquè.
La lliçó que la vaga dels transportistes ha donat és clara: si vols que et rebaixin els impostos, puteja com més ciutadans millor. Els taxistes ja han agafat el relleu, i al darrera vindran conductors d'ambulàncies, xofers oficials, enginyers o lampistes. Qualsevol persona amb problemes per quadrar els comptes ha pogut veure com, amb una mica de soroll, el govern cedeix a les extorsions.
Ara que a poc a poc va tornant la normalitat a les carreteres, és el moment de plantejar amb serenitat un debat de fons: cal reformular amb valentia el dret de vaga, per acabar amb la dictadura dels anomenats "piquets informatius" i moderar les ànsies de "fer-la grossa" d'uns pocs convocants.
¿Us imagineu que un escriptor pogués patentar frases i més frases, més enllà dels drets d'autor, de manera que qualsevol altre escriptor que volgués utilitzar alguna d'aquestes mateixes frases li hagués de pagar una llicència?
Aquesta situació absurda es debat de fa molts anys en el món del programari, arran de les iniciatives legislatives europees destinades a regular les anomenades 'patents de software'. La història ens demostra que aquesta guerra ja va existir fa un segle, en un altre camp de la creació. I el seu resultat pot ser molt aclaridor per prendre'n partit.
El nostre Govern es deu pensar que som subnormals. Diuen que el transvasament es farà perquè 'estem pitjor que fa un any', i nosaltres hem de fer que sí amb el cap i somriure.
Que el conseller Baltasar segueixi mantenint el càrrec, després de tot el que ha passat aquests dies, demostra que la Generalitat de Catalunya no serveix per res, que és intrascendent.
No vull comentar a fons aquest tema sinó recordar una frase que m'ha cridat l'atenció, enmig de la polèmica, procedent d'algun membre del govern espanyol (el que sí que mana, ens agradi o no): "les dessaladores són el futur, perquè és l'única solució estructural que no ens fa dependre de la climatologia".
No, és clar, no ens faran dependre de la climatologia. El que no diuen és de qui ens faran dependre, perquè a ells els va el negoci i per vendre'ns la moto ens han d'amagar les tares.
Des de fa uns quants anys no hi ha pel·lícula d'èxit de la que no surti, al cap d'un temps, una "versió estesa" en DVD; farcida amb escenes que no sortien al cinema.
Ahir veient "Cinema Paradiso", una de les tres millors pel·lícules que mai s'han fet sobre el cinema de tots els temps (amb "La nit americana" de Truffaut i "Cantant sota la pluja"), no vaig poder evitar una profunda decepció a mesura que passaven els minuts de palla i les escenes afegides deformaven un argument perfecte.
Avui sembla que només es pugui escriure sobre les eleccions, i per això no ho faré. Tanta informació redundant satura.
Ahir es va... diguem-ne "celebrar", el dia de la dona treballadora. Una cita curiosa i amb un títol que evoca reminiscències de sufraguettisme, talibanisme feminista i emancipació de l'esclavisme masclista. A mi és una ida que em provoca urticària.
El Barça de Laporta no només fa el ridícul amb la secció de bàsquet i regala els nostres diners a Unicef per promocionar la imatge del seu president, sinó que a més se'n riu dels seus socis.
Fa unes setmanes vaig rebre una tramesa de publicitat del Barça destinada a fotre's de qui la llegia. Sobre una foto d'unes taules de picnic buides, el missatge deia: "Quan el Barça juga a casa, aquests seients són els únics que haurien de quedar lliures... perquè amb l'Estadi ple, tots hi guanyem!"
Fa molts anys vaig ser catòlic, però ara ja no m'hi considero. Crec en els manaments de Crist (en la majoria d'ells), però també en la lliure interpretació de la Bíblia que defensen els protestants. Faig una valoració globalment positiva del paper del cristianisme al llarg de la història, però no puc pertànyer a una comunitat (Església) en la que els seus màxims dirigents condemnen tot allò que defenso. Per aquest motiu vaig deixar de ser catòlic.
Dit això, em pregunto, per què els bisbes no han de poder opinar de política?
Ara que la catosfera està encantada d'haver-se conegut, toca plantejar-se el futur dels blocs. És llei del vida, els catalans sempre arribem tard a totes les causes, i ara que hem aconseguit ser els capdavanters del món en alguna cosa, tenim el temps just per veure com s'acaba.
Fa un segle, la religió era l'opi del poble. Fa 50 anys va ser substituïda en aquesta missió pel futbol. Els darrers 5 anys han estat Montilla i el PSC els encarregats d'anestesiar la població, i la meva opinió és que l'opi del present i el futur immediat són, justament, els blocs.
I com tots els opis, els blocs són un engany, una fal·làcia per a qui els pateix.
(seguir llegint)
Si la cosa no canvia, beurem aigua d'Almeria (perdó pel rodolí). Després d'anys escoltant els pijoecologistes assegurant que arreglarien tots els problemes "amb una nova política de l'aigua", quan han tingut l'oportunitat de demostrar-ho han fet el ridícul més espantós.
A qui en donaran la culpa? A la pertinaz sequía? És ben cert que els extrems s'acaben ajuntant.
Els que, per sort o per desgràcia segons els gustos, hem volat amb una certa assiduïtat amb Ryanair aquestes últimes setmanes, sabiem de l'existència d'un calendari amb fins caritatius que es repartia a la cabina dels avions. Res de nou, fins i tot el toc picant: cada full és una hostessa de la companyia, que ja voldriem veure en algun vol, en bikini. Això ja no impressiona a ningú.
Aquí podeu aconseguir el calendari, si us fa il·lusió.
La notícia no és que Ryanair faci caritat quan s'apropa el Nadal, ni que vengui calendaris als vols, que despulli les seves hostesses ni que vengui el producte amb frases picants com "els passatgers podran dur-se a casa una dotzena de les tripulants de cabina més impressionants d'Europa".
Avui hem assistit a una altra mostra de progressisme d'aquell que tant ens fa gaudir quan no sabem de què parlar: cinc minutets amb les bombetes dels edificis oficials apagades.
Sergi Xavier M.M. és el ja famós agressor d'una menor en un tren, a la qual va donar una puntada i algun mastegot, li va tocar un pit i diuen que va insultar.
El Barça de Laporta no només fa el ridícul amb la secció de bàsquet i regala els nostres diners a Unicef per promocionar la imatge del seu president, sinó que a més se'n riu dels seus socis.
Ara que la catosfera està 
Si la cosa no canvia, beurem aigua d'Almeria (perdó pel rodolí). Després d'anys escoltant els pijoecologistes assegurant que arreglarien tots els problemes "amb una nova política de l'aigua", quan han tingut l'oportunitat de demostrar-ho han fet el ridícul més espantós. 
Sergi Xavier M.M. és el ja famós agressor d'una menor en un tren, a la qual va donar una puntada i algun mastegot, li va tocar un pit i diuen que va insultar.
