Treball digne per a totes i tots =
35 hores + 1200 € Salari Mínim
La crisi que la paguen els rics!!!
La
Unió Europea, també amb el suport directe o indirecte dels governs espanyol i
francès, vol aprovar la modificació de la jornada laboral setmanal, de les 48
hores com a màxim legal actual, fins a les 60 hores (65 en el cas de sanitaris,
bombers, etc., els descansos dels quals en les guàrdies deixen de considerar-se
temps de treball) I això és un salvatjada que patirem totes i tots!
Permetrà fixar per llei que la
jornada setmanal “normal” (la de 48 h màxim) siga considerada com “una mitjana
anual”, de manera que el/la treballador/a estarà permanentment a la disposició
de l’empresa.
Les hores extra o festius passaran
a ser considerats com hores ordinàries, amb una major pèrdua de poder
adquisitiu, i un molt major increment de l’atur al nostre país, ja que moltes petites
i mitjanes empreses i fàbriques de les nostres comarques no necessitaran ja fer
torns.
A més, ho volen fer amb acords individuals
treballador-empresa, passant-se pel forro
els convenis col·lectius, la representació sindical, etc., deixant-nos a totes
i tots sense la nostra millor arma, l’organització i la unió de totes les
treballadores i treballadors per defensar els nostres drets.
L’any 1919, l’Organització Internacional del Treball
va oficialitzar la jornada màxima de 48 hores, després d’una llarga i dolorosa lluita
del moviment obrer internacional per les 8 hores diàries. Ara, ens volen fer
retrocedir més d’un segle, posant-nos novament en jornades “legals” de 10 a 12 hores i sis dies per setmana. Ens estem jugant
el nostre futur, i el dels nostres fills i filles!!
Davant d’una agressió tan salvatge, tots i totes
les treballadores hem de donar una resposta unitària, àmplia, solidària i
contundent! Als Països Catalans i a tota Europa!
Totes i tots ens hem d’organitzar!! I no només per
acudir i participar de les miserables mobilitzacions que volen convocar el 7
d’octubre CCOO i UGT... Ens hem d’organitzar, fer concentracions, aturades, i
tota mena d’accions als nostres barris, pobles, polígons, tots els dies des
d’ara, fins arribar a una gran Vaga General Contra les 65 hores de treball i
contra les expulsions dels nostres companys i companyes d’altres països,
víctimes de la barbàrie dels patrons!! Una Vaga General Europea que acabe amb
les dues Directives!!!
Per tot això... et cridem a organitzar-te i
participar! Et cridem a defensar els teus drets i els de tots i totes les
treballadores!!
A rel d'un apunt que vaig fer durant l'agost on qüestionava la línia de la PDD Sabata-Castellanos a partir de l'anunci d'un acte el 7 de setembre en contra de la retallada de l'estatut de la vergonya, he rebut un seguit de comentaris -per cert, malgrat el poc debat de fons que aporten, crec que és interessant pel fet de debatre i amb una certa voluntat d'intercanvi- crítics amb la meva posició, i concretament dos, que em deien que m'havia deixat enredar per l'AVUI, que tot eren nuvolades i res de cert -vull recordar que jo, en el meu text ja volia apuntar-me a la possibilitat que fos mentida- i ganes de buscar brega. Malauradament, cap fet més cert que la confirmació dels convocants de l'acte, ara amanit amb unes dosis de finançament i voluntats etèries d'autodeterminació. Un acte autonomista, al cap i a la fi. Però per si això encara és poc per als que deuen tenir cuques no fos cas que algú els estigués fent combregar amb rodes de molí, és molt interessant llegir l'extensa entrevista que dedica Llibertat.cat a la cara visible d'aquests que ara diuen controlar la PDD, la Mònica Sabata. (Segueix)
Arnaldo Otegi, malgrat que encara té un seguit de sumaris oberts, és al carrer 15 mesos després d'haver ingressat a la presó per defensar políticament la independència i un procés propi per al poble basc. La bona notícia de la seva llibertat recuperada hauria de servir per obrir definitivament el procés per canviar el rumb de les coses en aquell país. Enhorabona!
Aquest matí, en anar a fer un cafè al bar, he enganxat una estona d'una entrevista que feien a l'infeable López Garrido, del govern espanyol -excomunista esdevingut poltronista-, al programa dels substituts del Cuní. Òbviament, l'entrevista es feia directament en espanyol, ni traduccions ni subtítols ni romanços. I anava de la postura dels espanyols en el tema de les repúbliques reconegudes per Rússia com a independents. El Garrido també parlava del no reconeixement de Kosove per part d'España i que aquestes tampoc. Que tot s'havia de fer segons les pautes d'acords internacionals i blablablà. Curiosament, la presentadora, tan ben posadeta ella, no li ha demanat perquè no reconèixer nacions que els mateixos espanyols al poder reconeixen com a tals, ni que sigui amb eufemismes com allò de "la nació de nacions". No se li deu haver acudit de demanar-li si els casos dels Països Catalans o Euskal Herria mereixen un tractament de nacions i un reconeixement. No se li deu haver acudit demanar perquè s'oposen a l'estratègia de la guerra freda, o sigui, a l'ús de la violència, mentre a l'Estat espanyol ells mateixos la utilitzen, i no pas preventivament, contra els independentistes bascos i quan cal contra els catalans. No, això deuen ser figues d'un altre paner. Com el Tíbet, per exemple. Corporació Catalana(?) de Ràdio i Televisió!
Cofrents, Ascó i Vandellòs en estat de crisi. Les nuclears instal·lades pel poder econòmic-militar i beneïdes pel poder polític -de tots els colors, actuals i d'un recent passat-, han passat de ser una greu amenaça a ser un atac a la salut de les persones i el territori. Les nuclears instal·lades als Països Catalans han estat, són i seran un atac permanent a la sobirania en matèria energètica, en matèria econòmica i en matèria de planificació territorial. La concessió del cementiri temporal-permanent a Ascó per als residus radioactius són una prova més del greu atac a la integritat territorial del país que han representat i representen les pràctiques polítiques de gestió dels interessos privats des de les institucions públiques. Als anys 80 del segle passat, ningú podia dubtar de la importància del debat sobre les nuclears. En un cantó, per a aquells a qui importa únicament el benefici privat; en un altre, per a aquella gent que defensa la terra, les persones, el futur i la dignitat. Avui, sembla que fins i tot els que s'autoanomenen ecologistes tenen dubtes de com encarar el tema. La nuclear només té dues opcions: o a favor o en contra. No s'hi valen els jocs d'acusacions que ara es llancen CiU i ICV o ERC a veure qui ho fa pitjor o qui en sap més, de vessar-la. Aquest no és el debat. El debat és nuclears sí o nuclears no. Per al present i el futur del país, cal que ens hi posem clarament en contra i que ens mobilitzem. I deixem que garlin, els justificadors de les "netíssimes" nuclears.
La imatge és un adhesiu editat pel PSAN -ara que fa el 40è aniversari- fa un grapat d'anys.
Xile en temps de Pinochet? Argentina en temps de Videla? España en temps de Franco? Itàlia en temps de Mussolini?... No! És als Països Catalans avui! Concretament a Castelló! Enllaceu aquí amb el blog de Toni Cucarella i veureu una de les set meravelles de la democràcia a casa nostra. Impressionant de debò.
Com ja he manifestat en altres ocasions, me n'alegro que la directiva del Barça, amb en Laporta al capdavant, continuï fins al final del mandat. No he amagat mai les discrepànciesd amb certes actuacions o línies de treball però, en el seu conjunt, crec que és la millor opció per a un equip com el Barça. Allò que més em sorprèn són determinades valoracions sobre la situació del club, com la que fa avui El 9. Sembla com si el resultat, relativament ajustat, de la voluntària posada en comú de la continuïtat del president blaugrana només es pogués llegir en clau de trajectòria del propi president. És indubtable que hi ha una important i compacta crosta feixista, espanyolista, multinacionalista, "pessetera"..., que no accepta que Laporta liderés l'enderrocament del feixisme institucionalitzat en la figura del Núñez, o dels interessos més foscos encarnats en personatges com Gaspar o Reina, o en negocis -que crec que haurien de ser incompatibles amb la presidència d'un club amb tant negoci de traspassos- com Minguella o Cambra. Igual com hi ha una gran pressió per haver posat obstacles al joc miserable de les multinacionals com en el cas del Rosell o dels interessos mediàtics i publicitaris de mitjans de comunicació com l'Sport o el Mundo Deportivo. Ningú s'atreveix a criticar obertament l'esponsorització de la Unicef, però tots aquests preferirien anuncis que els permetin jugar amb els seus beneficis. Esperem que ara, si bé no se'ls pot demanar que deixin d'obstaculitzar la feina del club, se'ls pugui demanar una mica més de vergonya. I com diu el mateix editorial neutre d'El 9, esperem que la pilota entri i hagin de fer veure que callen.
Fa pocs dies, a Vic, s'ha inaugurat una nova seu de la multinacional del consum de productes esportius Decathlon. Un d'aquests temples del consumisme compulsiu i uniformitzador adreçat a pobres però per a ús de tot mortal. És curiós com en ple inici de la crisi, i a l'espera del primer gran pet, quan tot sembla indicar que s'aniran tancant empreses i determinats comerços, un mostre com aquest s'expansiona. I és que així, els pobres, quan tenim a prop un d'aquests santuaris ens diem, tranquils: "sort, podrem seguir comprant!" I és que els preus acompanyen, igual com acompanyen els tancaments i la desaparició del comerç de material esportiu al barri o al poble. No es pot competir -mai més adequat el mot!-, fins i tot els progres ens trobarem a gust amb una camiseta "quetxua" al damunt! Com és que els pobres no ens adonem que en la crisi els únics que la seguirem pagant -amb acomiadaments, precarietats i consumisme- serem nosaltres? Com és que no ens adonem, com ens plantejaven els autònoms italians ja fa massa anys, que les cadenes comercials i les grans superfícies estan fetes a la nostra mida i que mai podran ser els nostres aliats? A més, ells, en conseqüència, actuaven!
L'estrella de TV3, la Terribas. diu que això de l'espanyolització dels mitjans catalunyesos és un miratge, una percepció esbiaixada. En llegir-ho, em va venir al cap, al cor i als ulls l'entrevista suposadament estiuenca -càlida i fresca?- a Luís del Olmo en el programa estrellat de l'estiu Vacances pagades. Un miratge, sí senyor, perquè es veu que el problema que tenim és que no hi ha gent interessant al país -quin país, trossejat o sencer?- per entrevistar a l'estiu, a l'hivern, a la primavera i a la tardor. Sempre als mateixos, colonitzadors i espanyolistes. Encara recordo quan en plena campanya per recuperar Ràdio Vic de les seves urpes imperials, el Del Olmo repartia improperis, acusacions i dictava el camí de la repressió contra la dignitat organitzada, com determinats personatges el cobrien -potser agafats pels dallonsis-: Josep Lluís Carod-Rovira, representants de CiU, Miquimoto, i el silenci etern de la "professió", tret d'honrosíssimes excepcions-. Ell sempre ha tingut on explicar-se, fer-se la víctima i anar predicant la colonització i el catalanismobienentendido. Un miratge, deu ser la calitja que ens ennuvola la vista. El que sí és un miratge és creure en uns mitjans de comunicació nacionals de la mà de la Terribas i els seus companys i superiors, polítics i altres herbes de la casa. Només cal veure com es tracten els Jocs Olímpics.
Fa una estona, la cartera ha deixat les cartes a la feina. I entre elles, ha arribat el número de juliol-agost de la revista Temps de Franja, subtitulada Revista de les comarques catalanoparlants d'Aragó. Suposo, doncs, que ella mateixa ens situa. Aquí hi estem subscrits a aquesta publicació mensual que amb gran voluntat, qualitat i contingut es fa a les comarques de la Franja, editada per Iniciativa Cultural de la Franja, amb seu a Calaceit, població on s'imprimeix també, a Gràfiques del Matarranya. Aquest número, el 78, inclou, a més de les habituals seccions d'opinió i notícies del mes, una àmplia entrevista amb el president de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, i un reportatge, que marca la portada amb una suggerent fotografia, amb motiu del divuitè aniversari de la mort de Manuel de Pedrolo. Temps de Franja sempre és una publicació ben rebuda, i molt per a mi per raons familiars i emocionals, però seguir el pols del territori a través d egent que han convertit la realitat, dura però seva, en normalitat narrada i compartida és un signe d'un país que avança malgrat les penes de cada dia, i a llocs com a la Franja o la Catalunya nord, no és lament allò que cal, sinó normalitat quotidiana, sempre millorable i superable, però normalitat. Per molts anys, amics de Temps de Franja!
Diuen que a l'agost tothom fa vacances, però es veu que no és del tot cert. Dimecres passat, vaig rebre una trucada de telèfon. En posar-m'hi, una veu de dona espanyola em diu, en la seva llengua, si allà hi vivia algú amb un nom que vaig desxifrar com una barreja del meu i els meus cognoms, barrejats i a l'inrevés. En dir-li que en aquest lloc no existia aquest nom, es rebotà i em digué -després de fer-m'ho repetir un parell de cops- que el fet que jo no el conegués no volia dir que no existia. la trascendència de la conversa em va superar, donat que no sabia si s'adreçava a casa meva o a la humanitat sencera. De fet, però, el tema era menys potent, i ho vaig veure de seguida. Quan vaig intentar explicar-me, em repetí que no m'entenia i que no m'entenia, fins que jo li vaig dir que ho sentia però que calia aclarir un seguit de coses: des d'on trucava, qui era, el tema de la llengua... Automàticament la cosa es disparà i m'etzibà que a veure quant anys feia que vivia a Espanya! Impressionat, li vaig dir que jo no hi vivia pròpiament a Espanya, sinó als Països Catalans. En aquest instant, els seus problemes, relatius, de comprensió, van desaparèixer del tot i m'ordenà d'anar a escola, a aprendre educació i espanyol, penjant, de forma energètica, el telèfon. No vaig poder saber ni d'on trucava -al telèfon no quedà enregistrat- ni qui era ni què volia. O potser sí?
Bona idea, la dels cartells oficials reconvertits per posar al seu lloc el paper de la MAT. Sobretot ara que surten als diaris -El Punt, El 9 Nou- o als blogs, gent benpensant, educada i, en algunes ocasions, erudita, per defensar la necessitat, que no la bondat de la MAT. Gent que mostren una gran comprensió cap als opositors, als quals volen fer aparèixer com a romàntics joglars de novel·la rosa o poesia jocfloralista, a qui s'ha de comprendre però mai fer cas. És curiós que aquest sigui el discurs de gent suposadament ben moblada de cap i peus. Segurament, es tracta de la por al canvi de model, al cataclisme suposat si trenquem la baralla del desenvolupisme depredador. Per tant, ben segur que cal seguir, els arguments frontals flaquegen. L'única por és que un cop s'acabin les odes a l'alzina i al prat com a record nostàlgic, vinguin a continuació les obres disciplinars dels d'ICV, amb en Saura i en Boada al capdavant. Tan verds, ecologistes i alternatius, ells.
A rel d'un 
Arnaldo Otegi, malgrat que encara té un seguit de sumaris oberts, és al carrer 15 mesos després d'haver ingressat a la presó per defensar políticament la independència i un procés propi per al poble basc. La bona notícia de la seva llibertat recuperada hauria de servir per obrir definitivament el procés per canviar el rumb de les coses en aquell país.
Aquest matí, en anar a fer un cafè al bar, he enganxat una estona d'una entrevista que feien a l'infeable López Garrido, del govern espanyol -excomunista esdevingut poltronista-, al programa dels substituts del Cuní. Òbviament, l'entrevista es feia directament en espanyol, ni traduccions ni subtítols ni romanços. I anava de la postura dels espanyols en el tema de les repúbliques reconegudes per Rússia com a independents. El Garrido també parlava del no reconeixement de Kosove per part d'España i que aquestes tampoc. Que tot s'havia de fer segons les pautes d'acords internacionals i blablablà.
Xile en temps de Pinochet? Argentina en temps de Videla? España en temps de Franco? Itàlia en temps de Mussolini?...
Fa pocs dies, a Vic, s'ha inaugurat una nova seu de la multinacional del consum de productes esportius Decathlon. Un d'aquests temples del consumisme compulsiu i uniformitzador adreçat a pobres però per a ús de tot mortal.
L'estrella de TV3, la Terribas. diu que això de l'espanyolització dels mitjans catalunyesos és un miratge, una percepció esbiaixada. En llegir-ho, em va venir al cap, al cor i als ulls l'entrevista suposadament estiuenca -càlida i fresca?- a Luís del Olmo en el programa estrellat de l'estiu Vacances pagades. 
Diuen que a l'agost tothom fa vacances, però es veu que no és del tot cert. Dimecres passat, vaig rebre una trucada de telèfon. En posar-m'hi, una veu de dona espanyola em diu, en la seva llengua, si allà hi vivia algú amb un nom que vaig desxifrar com una barreja del meu i els meus cognoms, barrejats i a l'inrevés. En dir-li que en aquest lloc no existia aquest nom, es rebotà i em digué -després de fer-m'ho repetir un parell de cops- que el fet que jo no el conegués no volia dir que no existia. la trascendència de la conversa em va superar, donat que no sabia si s'adreçava a casa meva o a la humanitat sencera. De fet, però, el tema era menys potent, i ho vaig veure de seguida. Quan vaig intentar explicar-me, em repetí que no m'entenia i que no m'entenia, fins que jo li vaig dir que ho sentia però que calia aclarir un seguit de coses: des d'on trucava, qui era, el tema de la llengua... Automàticament la cosa es disparà i m'etzibà que a veure quant anys feia que vivia a Espanya! Impressionat, li vaig dir que jo no hi vivia pròpiament a Espanya, sinó als Països Catalans. En aquest instant, els seus problemes, relatius, de comprensió, van desaparèixer del tot i m'ordenà d'anar a escola, a aprendre educació i espanyol, penjant, de forma energètica, el telèfon.
