Aquests dies s'han consumat un seguit de fets que venien anunciant-se i preparant-se de fa temps, i que demostren a les clares qui mana a Prats de Lluçanès. Com ja havia succeït en l'anterior etapa de govern conservador, liderat per l'exalcalde Ramon Vall, Prats de Lluçanès és un poble en mans dels interessos i les iniciatives privades. O sigui, que l'ajuntament té un govern democràticament elegit però que les decisions vénen condicionades per la voluntat i la iniciativa particular. El cas més clar de tot això l'hem tingut durant molts anys amb el paper jugat per l'empresa Puigneró i pel de l'escola privada confessional. Ara, el tenim també amb el tema del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal -el famós POUM- i les prioritats de l'equip de govern.
Segons sembla, a Prats de Lluçanès estem vivint moments importants quant a iniciativa sociopolítica. La darrera expressió de tot això és el lliurament de 800 signatures de suport a la creació d'una Escola Bressol Municipal, a proposta de la plataforma que per aquest objectiu s'ha creat i que ha generat un important rebombori, fins al punt de fer dir a l'actual alcalde que el grup de CiU, al govern, es compromet a fer l'escola bressol per al 2010. Realment, un èxit, si tenim en compte com han anat les coses, des de sempre, però també en el darrer any. Una vegada mes, la voluntat, la decisió i l'actuació popular poden esdevenir decisives per aconseguir coses que són necessaries i de sentit comú. Prioritats objectives davant la subjectivitat interessada de la classe política. Com deia en un altre apunt, la política és necessari que retorni a les mans de la gent.
Enhorabona! Sí senyor! La iniciativa popular d'unes veïnes i veïns del carrer de la Font de Prats de Lluçanès per recollir signatures perquè l'ajuntament de CiU es fes enrere de la decisió presa de tornar a deixar aparcar al carrer del Pont, davant de l'antiga fonda Santiago -en l'anterior legislatura, el grup d'ERC, llavors al govern, havia pres la decisió d'evitar l'aparcament per seguretat dels vianants i de la circulació de vehicles-, ha tingut un èxit absolut. A més d'haver aconseguit aplegar més de 300 firmes, avui, l'ajuntament ha tornat a posar els senyals de prohibit aparcar i ha obert un aparcament al solar de Cal Pelut. Sense cap mena de dubte, la iniciativa popular ha estat la clau i ha demostrat com n'és d'important implicar-se en la vida política local, comarcal o nacional, malgrat que als polítics que van de professionals no els agradi. Fa relativament pocs dies, en el ple municipal del passat dia 26 de març, CiU assumia la necessitat de deixar aparcar al carrer del Pont i demanava paciència als vianants i que si calia fessin la volta per altres carrers per anar a la plaça Nova. Avui, tot ha canviat. I hi hem guanyat tothom. Tota una lliçó.
Amb la distribució d'un nou Parlem-ne, novament dedicat a Cal Pelut, CiU de Prats de Lluçanès ens dóna una nova mostra de quina és la seva manera de fer política i del seu estat d'ànim. Sembla com si no acabessin de tenir clar que tenen majoria absoluta i calgués estar-se justificant permanentment. Ara ha estat el nou butlletí, amb un patètic titular: "Aquest hauria de ser un Parlem-ne tranquil". I per què no ho és, es pregunta algú? Per què l'oposició ha explicat què ha passat a Cal Pelut? Però si ja ho heu explicat i si tot és tan clar com dieu, no cal que patiu, la gent ja ho ha entès, no cal que ara sortiu a defensar el vostre pare espiritual, Ramon Vall, i les seves dinàmiques empresarials -que d'altra banda, coincideixen amb una bona part dels projectes que teniu o que segons CiU han de fer anar endavant el poble. Curiositats de la política, oi?-. Dedicar tot un butlletí a tornar-se a justificar -i van...- sobre el mateix tema, mostra un estat anímic com a mínim neguitós, insegur, a banda que cansa el personal. Sembla que no estiguin del tot tranquils. De fet, veure Cal Pelut en l'estat actual és llastimós, i una mostra fefaent de la pressa i l'actitud autoritària que ha caracteritzat la dreta a Prats de Lluçanès des de sempre. Ara, en plena campanya electoral, haver penjat la pancarta amb el nom de CiU davant del solar que plora l'absència de la casa, és una imatge que ens fa pensar més que mai en la idea caciquil i dictatorial d'aquí mano jo, o nosaltres, els de sempre. Una mostra ben gràfica d'un tarannà que no han perdut i no volen perdre, mal li sàpiga a algun convergent de bona fe. La desaccelaració del món de l'especulació urbanística pot ser la responsable que Cal Pelut segueixi sent un solar o que a Cal Santiago no s'avanci en la construcció de pisos, cases, piscines, etcètera. Potser van comptar malament.
Aquests dies, s'ha confirmat un dels rumors que circulaven per Prats referits a la política cultural de l'ajuntament. L'equip de govern, de CiU, ha aconseguit que la programació de teatre estable, no professional, "Treu el cap al teatre", no tingui assegurat el seu futur. Només ha calgut una senzilla revisió del conveni signat fa dos anys, reduir l'aportació municipal a la meitat i deixar el futur d'una proposta que porta deu anys funcionant pendent d'un fil, o de l'atzar, o de l'estat d'ànim d'algú, o del bon temps... Vaja, tota una declaració de principis.
Però cal, en primer lloc, fer un repàs de la història, per després poder-ne treure conclusions.
Amb tot el tema de Cal Pelut s'han anat abocant informacions, desinformacions i acusacions polítiques de més o menys nivell. I potser, en la base de les manifestacions hi ha elements reals per totes parts. Hi ha coses, però, que no estan subjectes a les opinions o valoracions de cadascú segons com li arriba la informació o segons la ideologia que té. No. Hi ha coses que són simplement objectives. En aquest sentit, és important delimitar les responsabilitats de cadascú en funció dels fets succeïts. Per això, quan els de CiU, al govern municipal, tiren pilotes fora acusant els d'ERC d'haver-los deixat sense capacitat de maniobra, saben que, en tot cas, només diuen la part més petita i menys rellevant de la "seva" veritat. De fet, el que els sap greu és que tothom hagi vist que són responsables materials de l'enderrocament, perquè la gent s'estima el patrimoni i Cal Pelut, malgrat la remodelació de la façana -i també precisament per això- era un lloc emblemàtic. Però és que la responsabilitat no se la poden treure del damunt perquè al darrere, ni que sigui com a amic dels enderrocadors, hi tenen un dels capitostos de CiU de Prats de Lluçanès: l'exalcalde, Ramon Vall. I és precisament ell qui ha signat l'ordre de petició d'enderrocament en nom de l'empresa executora -FORVIMA-. Si a això hi afegim que el regidor d'obres és el seu cunyat, difícilment algú es pot creure que són innocents, que res no sabien i que tot els ha vingut de nou. Crec que havien de ser més clars i valents i haver assumit que creuen que Prats millorarà si es fan les promocions que es preveuen, com per exemple a Cal Pelut, aterrant el que faci falta. Prefereixen embolicar la troca. Una mala manera de fer política.
Abans d'abordar aquest tema anunciat, cal que ens posicionem respecte de si considerem l'educació com un dret universal, al qual tothom hi ha de tenir el dret d'accedir-hi en igualtat d'oportunitats, o sigui, que no hi hagi cap filtre per raons de gènere, d'opinió, de confessió i, encara menys, per raó del poder adquisitiu o la posició social de cadascú. Si en això estem d'acord, abordar el tema de l'escolarització és essencialment fàcil: l'ensenyament ha de ser públic, gratuït i lligat a l'entorn on es desenvolupa -llengua, realitat cultural, realitat territorial-. Precisament així, garantim la universalitat del dret a accedir a l'escolarització sense cap tipus de discriminació. Precisament, perquè considerem que és un dret igual per a tots, i no un negoci o una opció particular. I només quan aquest dret està garantit -nombre de places, nombre de mestres, escoles en condicions...-, podrem parlar de llibertat, d'opció o del que vulgueu. Si no tenim garantits tots els drets per a tothom, no hi ha llibertat per triar o decidir, perquè sempre depenem d'allò que ens manca.
Això de fer un ple cada trimestre, a més de ser una prova de la voluntat participativa i del respecte institucional que tenen i demostren els nostres governants locals de CiU -al cap i a la fi, la mateixa que van demostrar durant els vint-i-escaig d'anys que van governar ininterrompudament, amb l'afegitó que els aporten els trànsfugues d'altres idees que han afegit a la llista i al vot/comentari de carrer-, té un avantatge que és molt d'agrair: et permeten parlar de l'últim ple durant tres mesos, sense perdre actualitat ni immediatesa de sessions, a més de ser un bàlsam per a la memòria, donat que pots dosificar la informació, recuperar coses que creies oblidades i que encara estan en actiu..., vaja, un bé-de-déu. Així doncs, parlarem del darrer ple com si fóra ahir mateix. Un dels temes que em va sorprendre més que es traguera de la manera que es va fer, va ser el de les factures, subvencions i problemes amb nòmines.
Avui s'ha certificat la defunció de Cal Pelut, al carrer Resclosa de Prats de Lluçanès. Avui s'ha acabat, a mans de les eficaces màquines d'abatre, la història d'una casa amb valor per al poble. Aquest valor va fer que s'inclogués a l'Inventari del Patrimoni presentat el passat mes d'abril. Les tímides paraules expressades pel grup polític a l'oposició avui, fa pocs mesos al govern, no van servir per obrir cap debat amb el grup de CiU, recuperat al poder. Quan en el darrer ple, CiU va sentir aquestes tímides paraules va reaccionar atacant, acusant i justificant la seva actitud per no sé quines martingales. No van dir, però, si les culpes tècniques que es treien de sobre amagaven la seva postura. No, no ho van dir, però se'ls va entendre tot. Evidentment, que es van guardar prou de dir quina era la seva postura i voluntat. Se'ls hauria vist el llautó. Tothom hauria vist que hi havia pressa, que hi havia gana, que hi havia... De fet, la campanya electoral ja donava pistes. Parlaven de recuperar el lideratge, de tornar a ser un poble capdavanter, de fer-lo despertar de nou i tornar-lo allà on es mereix..., o sigui a les seves urpes! La dreta, CiU, ja se sap, es preocupa pel negoci, no per la col·lectivitat, i vol que tothom confongui una cosa per l'altra. Ara, els de CiU que s'havien fet un raconet amb la cultureta i el patrimoni, miren cap un altre cantó i justifiquen els fets amb problemes burocràtics. Els que això els havia preocupat sempre d'esquitllentes, ara diuen que amb això aixequen el poble i fan país. D'altres, com l'exalcalde, penja un rètol a l'entrada del poble per recordar-nos que ara toca acabar de fer-los amb la construcció, el sòl industrial i els negocis energètics. I tots, junts, alhora, ens diuen: I tant si ens interessa el patrimoni, el nostre, el que acumulem! Un bon model de poble, sí senyor!
Dimecres a la nit, Prats de Lluçanès va viure un Ple ordinari que podria donar per a una colla d'apunts en aquest blog, però de moment em quedaré amb un tema que estava cantat que passaria i que finalment s'ha confirmat: el grup de CiU de Prats de Lluçanès, en recuperar el govern del poble, tanca les portes del consistori a la gent.
Aquesta expressió és el títol d'una carta oberta que l'aleshores candidat a l'alcaldia de Prats de Lluçanès per CiU, Lluís Vila -i avui alcalde- enviava, a través del butlletí de CiU, Parlem-ne, a la gent del poble al novembre del 2006, després de les eleccions autonòmiques a Catalunya i un cop reconstituït el Tripartit "d'esquerres" a la Generalitat de dalt. A què venia? Doncs molt fàcil, el Lluís Vila es queixava que ERC hagués fet president de la Generalitat catalunyesa un socialista, que fos per segona vegada i que aquest fos en Montilla. Fent un incís, cal dir que l'actual alcalde de Prats ha verbalitzat fins a ratllar les actituds i els qualificatius xenòfobs, al llarg d'aquests quatre anys, el seu obsessiu rebuig als socialistes.
Ahir, estrenava aquest apartat dedicat a la política local i ho feia amb un seguit de justificacions generals i amb una reflexió crítica i autocrítica sobre el procés que ha portat que Prats tornés a mans de CiU. I ho feia com a pas previ a entrar en temes més concrets del dia a dia municipal. Així, afirmava "Amb quatre dies de govern de CiU, recuperat, estan passant coses ben
curioses, que per una banda demostren la clara intenció de visualitzar
davant tothom que governen, un fet lògic i oportú des de la seva
perspectiva, i per una altra, permet que se'ls comenci a veure el
llautó, de quin peu calcen i d'on vénen". I avui, doncs, m'endinsaré en un d'aquests temes concrets: la petició que els geganters retirin l'estelada del gegant, del Vicenç. Sembla ser, que el passat dimarts van ser cridats a l'ajuntament els membres de la colla gegantera local, amb una certa immediatesa. Sorpresa generalitzada, donat que només feia dos dies laborables que governaven. Quin deu ser el motiu? Ens volen felicitar per la trajectòria i la feina? Potser per l'èxit de la 12a trobada? Ens volen apujar la subvenció? Ben aviat es va aclarir la incògnita. Els dos capdavanters del grup de CiU, l'alcalde Lluís Vila i el possible primer tinent d'alcalde, Josep Cruells els comunicaven que creien que el gegant del poble, el Vicenç no havia de dur l'estelada. Si més no durant els actes de la Festa Major. A l'hora de justificar aquesta decisió, es basaven en peticions de gent del poble que així ho creien i que ells, òbviament, feien seves. No hi ha dubte de la sorpresa general entre la gent gegantera, una certa ràbia, un certa incertitud i incredulitat, i fins i tot pensar ¿què cal fer? La decisió final ha estat seguir portant-la i parlar del tema més endavant i amb calma. La notícia es va escampar ràpidament pel poble davant la incredulitat de propis i aliens. Dos dies després, la premsa s'ha començat a fer ressò del tema.
Bé. Un cop passada la campanya electoral de les municipals. Un cop coneguts els resultats. Un cop proclamats els càrrecs electes. Una vegada s'ha pres possessió dels càrrecs. I un cop he acabat de fer el traspàs com a regidor sortint a les regidores entrants corresponents, crec que ha arribat el moment de començar a parlar de la política a Prats de Lluçanès. Potser he esperat masa. Potser ho havia d'haver fet mentre era regidor... Potser. Però, la veritat, els blogs justificatius de les accions que es fan des del govern municipal se'm fan difícils de pair. Massa vegades els veig més com una propaganda que com una sincera aportació al debat. I no he volgut caure en aquesta sensació. Per això, lliure de responsabilitats, perquè vaig decidir no anar a la llista d'ERC amb la qual, com a independent, havia exercit l'acció de govern en les àrees de cultura i educació durant els darrers 4 ays, em proposo fer una interpretació d'allò que vagi passant en la política local -de CiU, al govern, i d'ERC, a l'oposició, i de les altres iniciatives que es donin independentment dels partits esmentats- i aportar la meva lliure i compromesa opinió. Amb quatre dies de govern de CiU, recuperat, estan passant coses ben curioses, que per una banda demostren la clara intenció de visualitzar davant tothom que governen, un fet lògic i oportú des de la seva perspectiva, i per una altra, permet que se'ls comenci a veure el llautó, de quin peu calcen i d'on vénen. Però, abans d'entrar en aquests temes, voldria fer una primera i lleugera aportació al debat necessari sobre per què CiU ha recuperat l'alcaldia i ho ha fet amb tanta diferència sobre ERC. Una mica de valoració i autocrítica crec que és interessant.
Segons sembla, a Prats de Lluçanès estem vivint moments importants quant a iniciativa sociopolítica. La darrera expressió de tot això és el lliurament de 800 signatures de suport a la creació d'una Escola Bressol Municipal, a proposta de la plataforma que per aquest objectiu s'ha creat i que ha generat un important rebombori, fins al punt de fer dir a l'actual alcalde que el grup de CiU, al govern, es compromet a fer l'escola bressol per al 2010. Realment, un èxit, si tenim en compte com han anat les coses, des de sempre, però també en el darrer any.
Amb la distribució d'un nou Parlem-ne, novament dedicat a Cal Pelut, CiU de Prats de Lluçanès ens dóna una nova mostra de quina és la seva manera de fer política i del seu estat d'ànim. Sembla com si no acabessin de tenir clar que tenen majoria absoluta i calgués estar-se justificant permanentment. 
Amb tot el tema de Cal Pelut s'han anat abocant informacions, desinformacions i acusacions polítiques de més o menys nivell. I potser, en la base de les manifestacions hi ha elements reals per totes parts. Hi ha coses, però, que no estan subjectes a les opinions o valoracions de cadascú segons com li arriba la informació o segons la ideologia que té. No. Hi ha coses que són simplement objectives.
Això de fer un ple cada trimestre, a més de ser una prova de la voluntat participativa i del respecte institucional que tenen i demostren els nostres governants locals de CiU -al cap i a la fi, la mateixa que van demostrar durant els vint-i-escaig d'anys que van governar ininterrompudament, amb l'afegitó que els aporten els trànsfugues d'altres idees que han afegit a la llista i al vot/comentari de carrer-, té un avantatge que és molt d'agrair: et permeten parlar de l'últim ple durant tres mesos, sense perdre actualitat ni immediatesa de sessions, a més de ser un bàlsam per a la memòria, donat que pots dosificar la informació, recuperar coses que creies oblidades i que encara estan en actiu..., vaja, un bé-de-déu. Així doncs, parlarem del darrer ple com si fóra ahir mateix. 
Aquesta expressió és el títol d'una carta oberta que l'aleshores candidat a l'alcaldia de Prats de Lluçanès per CiU, Lluís Vila -i avui alcalde- enviava, a través del butlletí de CiU, Parlem-ne, a la gent del poble al novembre del 2006, després de les eleccions autonòmiques a Catalunya i un cop reconstituït el Tripartit "d'esquerres" a la Generalitat de dalt. A què venia? Doncs molt fàcil, el Lluís Vila es queixava que ERC hagués fet president de la Generalitat catalunyesa un socialista, que fos per segona vegada i que aquest fos en Montilla.
Ahir, estrenava aquest apartat dedicat a la política local i ho feia amb un seguit de justificacions generals i amb una reflexió crítica i autocrítica sobre el procés que ha portat que Prats tornés a mans de CiU. I ho feia com a pas previ a entrar en temes més concrets del dia a dia municipal. Així, afirmava 
Bé. Un cop passada la campanya electoral de les municipals. Un cop coneguts els resultats. Un cop proclamats els càrrecs electes. Una vegada s'ha pres possessió dels càrrecs. I un cop he acabat de fer el traspàs com a regidor sortint a les regidores entrants corresponents, crec que ha arribat el moment de començar a parlar de la política a Prats de Lluçanès. 
