   |  |
Al Lluçanès a recer de cap malastre
|
|
Política als Països Catalans  El periòdic El 9 Nou, en la seva edició d'Osona i el Ripollès, corresponent al dia 29 de desembre de l'any passat, del 2008, obria edició amb una informació força interessant: més de 400 veïns de Manlleu s'havien concentrat a la plaça Major per fer arribar a l'ajuntament i a la Generalitat de Catalunya la seva decidida oposició a l'ARE que preveuen desenvolupar a la localitat i que implicarà la construcció de 2.273 habitatges. Aquestes propostes -ARE- es venen com a eines reguladores del creixement, des de l'àmbit públic, per evitar la disbauxa, diuen, que implica la iniciativa privada descontrolada. Per fer front a tot això, a Manlleu s'ha creat una plataforma anomenada Encara hi som a temps, que té el suport d'un ventall ampli de sectors, entitats, grups polítics, etcètera. L'ajuntament, governat per ERC, s'ha mostrat d'acord amb la iniciativa i el seu alcalde, Pere Prat, ha afirmat que si finalment l'ARE tira endavant, ell i el seu grup plegaran de l'ajuntament i se n'aniran a casa.  Què té aquesta terra nostra
que congriava un albó tan alt com el Puig Major i gruixat no ho era massa, i tenia una rabassa com el castell d'Alaró. Esponerós sí que ho era
Un dia des de Castella
En nom d'Espanya vengueren
Què té aquesta terra nostra
Sempre hi ha un glosador
Tant és ara com abans
Lletra: Popular - Majoral - Llorenç Móra  Doncs, no, no hi aniré. I ja fa uns quants anys que me'l perdo. Abans, conscient de la càrrega folklòrica però també de la simbòlica, feia mans i mànigues per anar-hi i fer-hi anar tothom. I xalàvem i cantàvem i sopàvem -aquells entrepans fets amb fruïció i pensant en el moment de menjar-nos-el- i reclamàvem la selecció nacional i l'oficialitat i fèiem l'onada i... Avui, precisament, per la mateixa militància, pel mateix compromís, per la plena convicció que som una nació i tenim dret a la representació oficial i directa, sense eufemismes de "campionats de nacions sense estat" ni altres falòrnies..., per tot això, no hi aniré i animo tothom a quedar-se a casa i a fer sentir la seva queixa. Ja n'hi ha prou de preses de pèl, d'autonomies futbolístiques i de silencis covards i vergonyants. Algú pot ser tan bord de substituir el lema "Una nació, una selecció" per aquesta mena de cosa estranya i incomprensible de "Volem patir", sense cap mena de queixa, crítica o renec? Senyories de l'estafa de les seleccions catalanes, amb 500.000 signatures amagades incloses, no volem patir, Volem gaudir de ser independents, també en l'esport. I si hem d'esperar, ja esperarem, no patiu, però sense aturar-se i dient les coses pel seu nom. Ja n'hi ha prou de fer el merda i de mirar cap a una altra banda.  Aquest article ha estat publicat al diari AVUI i a la fàbrica i posteriorment a Llibertat.com
Crec que és prou interessant i descriptiu com per publicar-lo aquí. Amb el permís i el respecte de/per en Salah Jamal. Sempre recordaré amb afecte aquell gest coherent i lúcid del Sr. Heribert Barrera. Fa vint anys la junta directiva de l'Ateneu Barcelonès que ell presidia em va invitar a debatre amb un prosionista i nacionalista català de quita y pon sobre el conflicte palestino-israelià, que aleshores, la primera Intifada palestina del 1989, estava en el seu punt més dramàtic. (Continua) Amb el títol Impunitat,
ahir, Vicent Partal escrivia un Mail Obert a Vilaweb on reflexionava, a
partir de l'acte celebrat a Burjassot, sobre el fet que els feixistes
actuïn amb la intensitat, quantitat i impunitat que ho fan al País
Valencià, i que així ho demostren no únicament l'experiència i
l'evidència sinó que queda palès a l'informe Roxen, del Moviment Contra la Intolerància. En acabar l'article, Partal es/ens preguntava: Per què? Aquests temes no tenen, òbviament, una única resposta i un únic matís, sinó que hi ha o hi pot haver diferents elements a considerar. Un, però, em sembla clar. I és que el País Valencià, respecte dels Països Catalans, com Nafarroa, respecte d'Euskal Herria, són peces claus en el planejament de l'Estat per evitar la força contraposada que ambdues nacions representarien. Per això, la transició espanyola i la seva Constitució, amb els seus fillets estatuts, representen l'aplicació pràctica d'allò tan vell de "divideix i venceràs" i són elements essencials del pacte reformista entre el franquisme i els delerosos "demòcrates" que hi van pactar. La Constitució, sacralitzadora de la unitat estatal a través de l'exèrcit i de la prohibició de federació entre comunitats autònomes, ens situa en l'antecedent més precís de la definició del PSOE sobre Nafarroa: les decisions sobre polítiques d'aliances dels socialistes navarresos es decideixen a Madrid perquè Navarra és qüestió d'Estat. L'actuació ambsolutament impune dels feixisme a les nostres comarques del sud té una funció destructiva en la violència, però té, sobretot, una funció desmoralitzadora, minoritzadora, atemoridora, al servei de l'Estat, i l'Estat, amb el seu silenci i passivitat paga la feina bruta. Per això, els casos no tenen seguiment judicial, ni periodístic, ni polític... Formen part de l'estratègia d'impedir un procés de desenvolupament de la consciència nacional en el conjunt del país. La política miserable del PSOE o del PP respecte de la llengua i els símbols és l'altra cara de la moneda. Tot en un mateix sentit. La batalla de València és la visualització de la guerra per la unitat d'Espanya, i cadascú juga el seu paper. Avui, cap actitud de condescendència és tolerable. Només la recuperació de la memòria i de la nostra identitat ens ha de moure. L'acte de Burjassot n'és una bona mostra.  Avui, dimarts, 16 de desembre, Burjassot acollirà un important acte antifeixista i per la memòria que ens volen anar fent desaparèixer. Un acte d'homenatge a Guillem Agulló en el quinzè aniversari del seu assassinat i de la increïble impunitat dels feixistes, d'aquells que han anat marcant la realitat d'aquest país des d'aquell 18-J i que ara troben la cobertura d'això tan desclassat que anomenen "classe política". Un homenatge als lluitadors antifranquistes, i a gent com Miquel Grau, mort a Alacant demanant coses tan demostradament innòqües com l'estatut -per cridar vull l'estatut, a Miquel assassinaren, diuen els d'Al tall-.
Un acte potent i que hauria de ser un pas més en la necessària instal·lació en la fermesa, en la unitat i en el compromís amb un país i amb uns signes que no deixarem esborrar ni ens faran oblidar en el seu silenci mortal. Llegiu aquí el programa d'actes. Notícia de Vilaweb Compreu la litografia d'Antoni Miró, Tornarà al Sud  Hi ha dies que et planteges escriure de temes d'actualitat que t'han impactat o que et generen elements de reflexió o d'explosió. Avui, hi havia dues coses, entre moltes altres, que m'havien passat pel cap. Per una banda, la mort del jove grec a mans de la policia, i tot el que està derivant i com se'ns amaga la realitat des dels mitjans benpensants -encara que qui els governi segueixi dient-se d'esquerres-. Per una altra, el crit de Joan Tardà, d'ERC, sobre els borbons i tot l'espectacle posterior -amb matins .sí , matins .no, inclòs!-, i amb totes les cagarrines dels d'Esquerra escampant-se arreu -Joan, que això no toca!-.
Doncs bé, avui Vicent Partal parla dels borbons i Jordi Martí del fets de Grècia i, la veritat, m'hi he sentit tan ben explicat i m'han semblat tan interessants que he pensat que valia més gandulejar un xic i proposar a tothom de llegir els seus textos. Tot un plaer que us recomano. mail obert de Vicent Partal a Vilaweb, avui Post de Jordi Marti al seu blog, Prendre la paraula Blog Grècia Llibertària  Dissabte vaig anar a Berga, a l'acte organitzat en nom de la CUP de la capital del Berguedà. Va ser una autèntica satisfacció poder ser present en un acte de commemoració de 40 anys de lluita de l'Esquerra Independentista, malgrat els fets interns succeïts en aquests anys, malgrat les manipulacions i els sectarismes i les lectures tan personals de tot plegat. 500 persones, vingudes de molts indrets diferents, vivint intensament les imatges, els mots, el gest, les músiques... 500 persones unides per una clara i ferma voluntat de seguir treballant pels objectius de llibertat per a les persones i el poble, per als Països Catalans. Un acte diferent, amb un gran contingut i molta emotivitat, i amb una clara voluntat de superar estigmes que han marcat aquest nostre espai polític. Un acte de reconeixement a la lluita, a qui més ha donat en la lluita. Un acte per iniciar, amb renovada empenta, una nova etapa que ha de situar el nostre país en el camí de la llibertat plena. Un acte per continuar compromesos en l'empresa col·lectiva de la independència. I és ben cert que queda molt per fer, que queden apostes per fer i intentar guanyar, que queden interrogants de gran profunditat per escampar, que encara no som gaire enlloc, però hi ha ganes, gent, idees, il·lusions i capacitat per aconseguir-ho. I dissabte a Berga, hi vam retrobar prou coses, prou elements com per tenir clar que cal seguir endavant. Però també, que cal fer-ho bé, clarament, sense partidismes, sense repetir receptes que avui no són les bones. Superant moldels organitzatius depassats, revisant com apliquem el concepte "estratègic", valorant amb qui ens hem de moure i a qui no hem de donar esperances en el festeig, sortint del melic on hem anat a parar de tant mirar-nos-el. I tenint clar que la nació, avui, cal construir-la tota, no a trossos autonòmics. Només dos comentaris sobre sengles dubtes que em van sorgir. Per què no vam situar la CUP al centre de tot? I per què som tan catalunyesos? Amb molt de gust hi tornarem, a Berga, a Alacant o a Mataró. Només cal que ens ho proposem. Mentre, feinejarem el dia a dia. Visca la terra!  Avui, com ja fa una quinzena d'anys, la gent de l'associació l'alou, amb seu a Vic, hem fet un dinar per l'autodeterminació i contra la Constitució espanyola. Aquest cop ha estat a Perafita, al Lluçanès, i com cada any, l'hem feta petar i hem constatat la nostra convicció en seguir treballant per assolir els objectius nacionals i socials que ens han mogut des de bon principi. El 6-D és una referència imprescindible per reblar el compromís en el combat nacional contra la imposició i la injustícia emmarcades amb lletres d'or a la Constitució espanyola. Una referència que hauria de servir per donar per tancat, d'una vegada, el debat estatutari -el que li interessa a l'Estat- i posar-nos a treballar per l'autodeterminació, un principi de dret, reconegut pel mateix Estat espanyol en tractats internacionals i que és l'únic camí per situar el debat polític en termes de democràcia i acabar amb les polítiques impositives i restrictives vigents. Des de l'alou, amb un dinar o una acció propagandística, des d'un debat o des d'una declaració o donant suport a la lluita popular per la independència nacional, seguirem aportant la nostra engruna per fer créixer l'oposició que ens ha de dur a la llibertat dels Països Catalans.  Avui fa 30 anys de la signatura de la traïció. 30 anys de polítiques claudicants i justificacions del franquisme i la seva herència. 30 anys d'atzucac nacional i de vies mortes. Avui, encara, els polítics que mantenen per vergonya de la humanitat sencera, però sobretot, de la gent que va perdre la guerra i va patir la persecució personal, col·lectiva i de les idees, l'acceptació de la gran mentida de la transició espanyola, la seva constitució i els seus estatuts, ens surten per peteneres com si fessin alguna gràcia o servissin per a quelcom -avui ERC reclama que el rei d'Espanya aprengui català!-. Avui, mentre, el cop d'estat militar és legal gràcies a la constitució espanyola; és il·legal la nostra nació, els Països Catalans, a canvi d'haver-hi autonomies, i estatuts i retalls de l'Espanya suprema; és imposada una única organització econòmica, la que està a la base de la "crisi"; la nostra llengua va agenollant-se per demanar poder existir; les presons són iguals d'injustes que en acabar el franquisme i estan tan a petar com llavors; és vigent el comendament polític i militar de l'hereu de Franco i dels Borbons que ens han imposat l'anexió a Espanya i el repartiment del país amb França; avui, no tenim dret ni com a comunitats autònomes a jugar amb les seleccions esportives; avui..., vaja, una lliçó inacabable. Avui, en l'Espanya més tolerant, dialogant i espanyola encara no es pot parlar del dret a l'autodeterminació, i encara han de fer-nos dscursos unitaristes. Avui, 6-D, per allò del simbolisme, però cada dia, per allò d ela salut social i nacional, una única lluita, el reconeixement del dret a l'autodeterminació. I amb Espanya res més. Per estatuts, que parlin de Cantàbria, de Madrid o d'Extremadura. I qui en vulgui reivindicar, ni que sigui per retalls, que se'n vagi als encants, que allà li'n vendran i potser, tambe, l'embaucaran.  La fundació del PSAN va representar l'inici d'un procés que havia de dur els Països Catalans a la independència. Avui, el panorama ha canviat i la possibilitat d'assolir aquest objectiu nacional és encara viable. A Berga, al CUP organitza, des d'avui, divendres dia 5, unes jornades per reivindicar aquests 40 anys de lluita i plantejar la necessitat de seguir aprofundint en la via de l'Esquerra Independentista com a alternativa política i social per construir una nació, uns Països Catalans lliures. Entreu al web de la CUP de Berga per veure el detall del programa d'actes.  Una nova mostra que no avancem, des del principat catalunyès, la tornem a tenir en les plataformes -oficials, reconstituïdes, disgregades...- que s'han aplegat avui per fer un acte de lliurament de 50.000 signatures pel dret a fer referèndums En acabar, nou brindis autonomista, ara de l'Elisenda Paluzie, demanant respostes a la retallada "com ha fet el Pasqual Maragall" Un nou referèndum, volen! Però un referèndum per què? Per la independència dels Països Catalans? Per l'autodeterminació de la nació catalana? Per l'estatut del 30 de setembre del parlament catalunyès? Per què algú ens deixi tenir un estatut tan vergonyós com els polítics que van al davant? I entremig, trenta mil reagrupaments, trencaments i amistançaments de la PDD -amb denúncies incloses!-. Plataformes que no defensin el dret dels Països Catalans a la independència, a través de l'exercici del dret a l'autodeterminació, no ens serveixen de res. Respostes al constitucional espanyol, no ens serveixen de res. Especulacions sobre marges i marcs autonòmics, no ens porten enlloc. Moviments tàctics de l'esquerra independentista per acostar-se a postulats de política convencionals -com la que fa ERC o el Bloc- no ens serveixen de res. És l'hora de l'independentisme als Països Catalans. N'hi ha? Hi és la CUP? Hi són els sectors que parlen d'Esquerra Independentista? O ha arribat l'hora d'anar a donar de mamar les puces?  Aquesta és la qualificació que el conseller Joan Manel Tresserras donava a la gestió del tripartit principatí i la seva la qualificava en la mateixa mitjana.També ha dit que creia important que es treballi sense fer... soroll. Avui, el govern autonòmic valencià ha tancat dos repetidors per veure TV3. De moment, el govern catalunyès no ho valora. Notable, excel·lent, eficiència silent...? Ja ho veiem, cada dia! Tot seguirà igual, i tots seguiran igual, oi?  En l'Assemblea General que ha celebrat ICV aquests dies, el reforçat senyor Saura va dir, davant les possibles crítiques a la política que es fa des del departament de Governació, el de la poli, i va voler posar entre espasa i paret els membres d'ICV, si preferien que un departament amb el contingut que té aquest estigués en mans de la dreta. Que trampós que és el sistema, senyors! El problema a tractar no és si el titular d'un negociat com aquest porta etiqueta de dretes, d'esquerres, de centre o de venedor de xurros. El problema és què en fa, del departament. Quina política desenvolupa. A mi, que els polis detinguin independentistes o gent d'esquerres en català, amb la mà esquerra o cantant la internacional se me'n fot. Avui, ICV condueix la poli, la pasma, els mossos amb la matiexa finalitat que ho feia CiU, però amb més contundència perquè s'ha de guanyar el vist-i-plau del poder econòmic, cosa que només tindrà si fa la política que a aquest sector interessi. Aquests dies, es feien públics els pressupostos del departament d'en Saura i en Boada i es destacaven els ingressos previstos (!) en sancions. Increïble la xifra i el volum de multes que hauran de posar. La perversió és total. Invertim en futurs a base de multes, així sí que ens protegirà la pasma. Quin és model de poli d'esquerres que ens té preparat el tristpartit? El mateix: el del discurs de la seguretat, que justifica el control, la repressió i que no ajuda la ciutadania. No es tracta que els mossos tinguin caps polítics amb etiqueta d'esquerres, cal un projecte de policia al servei de la gent, dels drets democràtics col·lectius, dels drets lingüístics, dels drets nacionals, de les necessitats populars, no un aparador de multes, de llistes de detinguts, de persecuciosn ideològiques i d'excuses de competències en mans d'Espanya. ICV és una formació del sistema que defensa el mateix model que la dreta, amb una mica de mala consciència. O sigui, una formació al servei de la constitució espanyola que ens nega com a poble i que imposa un model econòmic afavoridor dels més poderosos. Al servei d'això està la poli i els seus caps polítics. I no és l'únic model possible, però sí el que ens imposen ara i aquí. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOGS
EL LLUçANèS
MITJANS
WEBS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
Un pas més. Espanya segueix el seu camí.