   |  |
Al Lluçanès a recer de cap malastre
|
|
La comarca  Com cada any, el 28 de setembre, ens trobem a la Fira de l'Hostal del Vilar, a Sant Agustí de Lluçanès, a la Fira del Lluçanès.Ens hi firarem, hi badarem, hi dinarem i xerrarem amb uns i altres. Enguany, segurament, més apretats perquè s'escau en diumenge. Però així, també, la Fira tindrà la sensació que ha de seguir endavant, amb aquesta característica de ser ella mateixa qui es fa i es desfà perquè la gent del Lluçanès i de comarques veïnes ho vol així. Un exemple! Bona fira a tothom!  Ahir, a Oristà, vam tancar la setzena edició del cicle Solc, música i tradició al Lluçanès. I la veritat, més bé difícilment podia anar. Dos grups ben propers, Tramudança, de Mallorca, i la Portàtil FM, de Barcelona, uns tècnics de so -so.cat i Ampli: el Pep, l'Oriol, el Sito, el Sergi...- molt especials i amb molts anys de patir-les colze amb colze, i una plaça plena de gom a gom de gent del Lluçanès i de molts altres indrets del país -de l'Anoia, del Gironès, de l'Horta, del Vallès Occidental, d'Osona, del Moianès...-, i molta altra gent, amigues i amics, que per raons ben diferents ens feien sentir la presència i l'absència alhora. La calor, a Oristà, és més calor, per la temperatura i per l'escalf de la gent. I tot plegat vam poder-ho gaudir de manera intensa i ben plaent.  Primer va ser Sobremunt, al cap d'uns anys, la Torre d'Oristà. Han passat 15 anys de trobades de cantadores i cantadors al Lluçanès. I han passat 15 anys d'intents d'altres trobades arreu del país i de l'estabilització d'algunes d'aquestes propostes. Sense cap mena de dubte, la Trobada a la Torre d'Oristà ha esdevingut punt d'encontre i de referència. Cada any, el primer dissabte de juliol, en el marc del cicle Solc, música i tradició al Lluçanès, cantaires d'arreu dels pobles del Lluçanès i altres vinguts de diferents indrets dels Països Catalans, juntament amb esporàdiques presències d'altres procedències, es disposen a cantar cançons i a passar una agradable nit d'estiu a la plaça del poble.  Dissabte passat, dia 3 de maig, vam presentar la reedició del Volum 0 dels Quaderns de Transhumància, que edita Solc, música i tradició al Lluçanès. Ho vam fer en el marc de l'acte oficial d'inici del 16è cicle Solc al Lluçanès, al local social de Santa Creu de Joglars, davant d'una cinquantena de persones. La presentació tenia diferents punts d'interès, però el més remarcable era la presentació en públic del Mapa dels camins ramaders del Lluçanès.  Concretament, demà dissabte, al matí, amb una caminada que recorrerà una part del camí central de transhumància al Lluçanès, entre Avinyó, Sant Feliu Sasserra i Santa Creu de Joglars -acompanyada per un ramat fins a Sant Feliu-, s'iniciarà la 16a edició del cicle de música i cultura popular Solc, música i tradició al Lluçanès, que organitza l'associació del mateix nom, en col·laboració amb els ajuntaments de la comarca del Lluçanès, el Consorci del Lluçanès, la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Cartell de la 16a edició del Solc, del qual n'és autora la Montse Rocadembosch  Avui hem anat a fer el Petit Recorregut de la riera del Sorreigs. Un recorregut de prop de 21 quilòmetres que va dels Munts, a tocar el cel de la comarca del Lluçanès, a Santa Cecília, al cor del Voltreganès, a la comarca d'Osona.Fa una colla d'anys que la gent del Grup de Defensa del Ter van treballar per fer possible recuperar l'entorn del Sorreigs i fer-lo assequible a qui volgués gaudir de la seva extraordinària bellesa. Realment, el trajecte és molt bonic. Des dels Munts, on el Lluçanès contempla bona part del país i parla de tu amb el cel, fins a recórrer, planer, tot el trajecte que ha fet el Sorreigs al llarg dels anys. Primer, gairebé corriol. Després, atrevit, obrint espais plens de vegetació, vora els camps, a tocar de fonts de bon estar, com la Font de la Prada, de Sant Boi de Lluçanès, fins a cargolar-se entre rocam, cada cop més espectacular. I, en la penúltima fase, estimbar-se en direcció a la Plana, sota Sant Bartomeu del Grau, per accedir a l'envista de Santa Cecília de Voltregà, mansoi, aplanat i poc atrevit, però bon amic de pollancredes, salzes, roures, algun faig, canyissars sorollosos... De tot el trajecte, un munt d'imatges impagables: els ocells, a dojo -pinsans, caderneres, verdums, pit roigs, merles, tudons...-; les masies i els molins, de tot -enderrocades, restaurades i buides, mantingudes i plenes, convertides en granges de vacum o porcí (indústries, en deia algun!)...-; els camps oberts, les feixes plenes de pins, un munts de camins diversos -senders, petits viaranys, camins ben mantinguts, camins mig perduts...-. Una ruta meravellosa, que fa venir moltes ganes de tornar-hi, que et descobreix una part molt i molt potent del Lluçanès, i que et fa sentir molt a prop de la terra i la gent -una combinació cada cop més allunyada-, i que en un dia de fred com el d'avui, et feia estremir cada cop que entraves en una baga, en un racó ombrívol o en un tros de camí on ja havia tocat el sol. Només una cosa m'hi ha mancat i m'ha fet sentir una profunda tristesa: l'aigua de la riera. El Sorreigs no duu aigua, el camí només té pols, els camps i els boscos són eixuts, el pantà no saps ben bé què hi fa i la secada se't mostra monumental i terrible. Canvi climàtic? Potser. Però el canvi d'hàbits, si no es dóna des d'ara, no ens permetrà seguir gaudint d'allò que ens dóna vida i que és la vida del nostre món: l'aigua.  S'acaba una legislatura, la del canvi, la d'obrir Prats de Lluçanès al present i de posar bases de futur. S'acaba la campanya electoral. Una campanya carregada de tensió per a CiU que es juga una bona part del seu futur a Prats de Lluçanès. Si perd, haurà de regenerar-se, de ressituar-se, de repensar la seva existència. Si guanya, haurà de saber conviure amb el passat -que li ha donat vida com a grup durant aquests 4 anys, que li ha permès existir en els seus cercles tancats- i amb la necessària construcció del futur per a un poble que ja ha deixat enrere l'època de l'opacitat, de la manca de transparència, de fer les coses d'amagat, de reduir els espais de participació, de mantenir el control en base a l'obscurantisme, a la conxorxa amb el caciquisme més ranci, i que exigirà cada cop més tenir veu més enllà de les eleccions de cada quatre anys.Avui no és temps de tancar ràdios, de portar les festes als llocs tancats perquè no hi hagi gresca al carrer, de privatitzar els serveis públics, de penjar medalles i plaques per als propis benefactors. Prats de Lluçanès ha tastat, perquè així ho va voler avui fa 4 anys!, una altra relació entre la política local i la gent. Des del meu punt de vista, només ha estat un pas, un primer i tímid pas en aquesta direcció, però un pas que no hauria de tenir retorn. Avui, Prats de Lluçanès mira endavant, lluny del ressentiment, la revenja i la frustració. Només la por pot malmetre el sentit d'aquest camí. I la por és la pitjor aliada del sentit comú.  Avui, diumenge, dia 3 de setembre del 2006, s'ha acabat la 14a edició del cicle de música i cultura popular Solc, música i tradició al Lluçanès.Avui, a Prats de Lluçanès, s'ha fet la festa de lliurament de la Panera del Solc 2006. Un immens regal amb més de 185 propostes donades per establiments comercials, indústries, particulars, restaurants, bars, allotjaments rurals, hostals, càmpings... Des d'un cap de setmana en un allotjament rural en algun poble d ela comarca, a la reparació d'un rellotge espatllat, passant per serveis de perruqueria, una tona de sorra o un servei de neteja forestal. Els guanyadors han estat la família Solanich, el Pere i la Sara i les seves filles. Per a tothom un berenar, un ball amb dos molt bons acordionistes -l'Aleix Armengol i el Marc del Pino-, i la recollida de la Panera i cap a casa. Un any més, el cicle Solc tanca les portes, un mes després d'haver acabat la programació itinerant per tots els pobles de la comarca del Lluçanès. Avui hem posat fi a tres mesos de propostes interessants -del primer diumenge de maig al darrer de juliol- i d'actuacions de gran nivell.  Dilluns es va acabar una nova edició de la festa de les festes a Prats
de Lluçanès. Des de la revetlla de Sant Joan, fins al dia de la
tornaboda, dilluns dia 26, un noparar d'actes han bastit una proposta
festiva on la participació de la gent del poble, i d'una bona part de
les entitats locals, és l'eix que vertebra unes diades esperades,
desitjades, viscudes, gaudides i, de seguida, enyorades. Les festes de sant Joan i els Elois són la mare de totes les festes locals. Amb la figura i, encara, la imatge dels Elois -els traginers que portaven draps cap a la plana i la marina-, la seva brusa negra, la gorra negra i el mocador blanc -imatges fixades possiblement versemblants però no necessàriament precises- i el bastó, combinarem el respecte i la disbauxa, i ho aconseguim, potser cada dia una miqueta més. I ara, des del 2004, amb tota la festa al carrer, fent companyia als Elois. Una multitud de veïns del poble, dels pobles de la comarca del Lluçanès, i dels pobles de les comarques que ens envolten vam col·lapsar el programa de festes. Sobretot, però, la nit del dissabte 24. Pocs més en cabien a la plaça Vella, al voltant de la foguera, a ballar el Contrapàs, de 4 en 4 i després tots junts agafats de les mans, fent-nos passar les bones vibracions que trasllada la dansa col·lectiva i abrandada al ritme que marquen els músics locals, amb la mateixa passió i intensitat com delit tenim els que esperem per apuntar el primer peu i començar la intensa i acalorada agitació, que mou la plaça compassadament -algú que s'ho mirava des d'un balcó ho comparava al ritme de la festa que mou la plaça de sant Pere de Berga per la Patum!-. I és que és tot el poble qui es mou, encomanat del virus del solstici d'estiu, per convertir Prats -a voltes seriós, a voltes apagat- en una gran envelat de Festa Major. Quin plaer, quina il·lusió, quina satisfacció, sentir-se part d'aquesta comunió que ens fa viure la festa -en la Diada Nacional dels Països Catalans- com la fita anual que tots esperem. La plaça Nova, guarnida, entaulada i a mitja llum de les espelmes, atapeïda del gaudi insuperable de la fresca recompensa en una calorosa nit d'estiu, pista de ball amb fanalets inclosos, centenars i centenars d'ànimes en festa fent el miracle de convertir la sorollosa, rutinària, malgirbada i punt de referència quotidià que és la plaça Nova en la sala de ball més trasbalsadora sota l'atenta mirada de les estrelles. Centenars i centenars d'okupes de plaça en nit de revetlla amb l'orquestra posant la banda sonora de tan enardidora pel·lícula. Però és que les festes de Sant Joan són això i molt més. Són les atxes i els focs que marquen el camí, la parada i la gresca. Són els porrons de les més refrescants estacions del via crucis pradenc. Son els burros, els cavalls, les mules i el guiatge ben guarnit a l'ombra de les parets i el til·ler de Sant Sebastià. És la flama del Canigó i la corrua de carros, és la suor i les ganes de remullar-se. Són les nits inacabables i els vermuts del dia dels Elois. És l'emoció d'identificar el contrapàs i sentir-te endut, arrossegat a ballar-lo. Prats de Lluçanès no és ni millor ni pitjor que cap altre poble del món, però només Prats té les festes de sant Joan i els Elois! |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOGS
EL LLUçANèS
MITJANS
WEBS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|