Busqueu-lo, amb ganes i fruïció. Arreu dels Països Catalans el trobarem. I que ens en dugui un bon grapat per al proper any i per als següents!Festes.org i l'Home dels nassos.
   |  |
Al Lluçanès a recer de cap malastre
|
|
Els Països Catalans Busqueu-lo, amb ganes i fruïció. Arreu dels Països Catalans el trobarem. I que ens en dugui un bon grapat per al proper any i per als següents!Festes.org i l'Home dels nassos.  Avui, a la tele3 han donat una notícia que m'ha semblat interessant, sobretot per allò que té de normal i, alhora, d'extraordinari: tres editorials independents s'associen i creen edi.cat. Xarxa d'editors independents. I allò normal i extra al mateix temps és que són de diferents indrets del país, passant per damunt dels marcs autonòmics i anant més enllà de la constitució espanyola, que no deixa federar "comunidades autonomas". O sigui, tres editorials que fan feina amb normalitat en el seu/nostre país. Quina gent més estranya! A veure si hi ha més gent que n'aprèn, d'Angle editorial, Bromera i Cossetània. Llegiu aquí més informació  Tan lentament les barques retornen de la nit pels rius que l’ esperança sense ànima nodria, que, en veure-les passar, jo sol des de la riba, m’ hi enfilo per trobar-hi el més pregon de mi. Ulisses que em coneix i sap el meu destí, i estima el fosc dolor d’ aquestes aigües tristes, em du cap a València perquè hi escolti l’imme que el sol escampa, dòcil, per sobre dels jardins. Ah, València, València com un sal de dofí tu fores sempre noble i fores l’ alegria de terres perfumades i dones compassives que per no-res florien a dintre cada llit. Tu fores talismà de la llum als meus dits, assossec al meu cor, aigua neta i senzilla. Ah, València, València com l’ estrella del dia tu lluïres un jorn tot arreu del país. Pro ara vius endolada amb un gest encongit. T’has tornat una viuda, una pàtria invisible. I, subjecta a tribut, has deixat envilir-te fins que Espanta et prengués el darrer dels vestits. ¿ Per què no escoltes, dons, l’ aspra veu dels teus fills, dels qui encara romanen presoners a la vinya, captius als arrossars, esclaus tota la vida per haver-te estimat cada abril més endins ? Si Almansa les campanes fan néixer un nou raïm, els maulets el durien a les portes d’ Alzira perquè com un miracle se’n fessin mil estibes que els peus de tots els màrtirs mudarien en vi. I allavons, jo i Ulisses i Valencià gentil guanyarem els esculls de Caribdis i Escil-la, embriacs de sofrença, pro també molt més rics. I a les cendres de Xàtiva fruiran homes lliures Per fer una Catalunya independent amb mi. Jordi Bilbeny (Tret del blog d'en Xavier Sayols)  La cançó de Pau Alabajos, sentiment i reflexió clara i directa. Escolteu-la aquí. La localitat alacantina de Mutxamel acull aquest vespre la IV edició de l'Aplec de Sonadors que organitza la regidoria de festes de l'ajuntament i el Grup Alacant, compta amb la participació del So de Mutxamel i, enguany, amb grups de Castilla-La Manxa i Andalucia.Una de les entitats col·laboradores d'aquest important esdeveniment musical al sud del país és la revista Caramella, que un any més serà present en la festa. L'experiència de participació de sectors ben diversos del poble i les ganes de ballar amb el So de Mutxamel de la gent de totes les edats va ser un impacte que em va somoure profundament en l'edició de l'any passat. Crec que un esdeveniment com aquest, vinculat a la celebració de la diada del 9 d'Octubre, és una bona mostra de la vitalitat i el compromís que viu el nostre país. Per a més informació, Ajuntament de Mutxamel Grup Alacant La Caseta del Plater  Fa una estona, la cartera ha deixat les cartes a la feina. I entre elles, ha arribat el número de juliol-agost de la revista Temps de Franja, subtitulada Revista de les comarques catalanoparlants d'Aragó. Suposo, doncs, que ella mateixa ens situa. Aquí hi estem subscrits a aquesta publicació mensual que amb gran voluntat, qualitat i contingut es fa a les comarques de la Franja, editada per Iniciativa Cultural de la Franja, amb seu a Calaceit, població on s'imprimeix també, a Gràfiques del Matarranya. Aquest número, el 78, inclou, a més de les habituals seccions d'opinió i notícies del mes, una àmplia entrevista amb el president de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, i un reportatge, que marca la portada amb una suggerent fotografia, amb motiu del divuitè aniversari de la mort de Manuel de Pedrolo. Temps de Franja sempre és una publicació ben rebuda, i molt per a mi per raons familiars i emocionals, però seguir el pols del territori a través d egent que han convertit la realitat, dura però seva, en normalitat narrada i compartida és un signe d'un país que avança malgrat les penes de cada dia, i a llocs com a la Franja o la Catalunya nord, no és lament allò que cal, sinó normalitat quotidiana, sempre millorable i superable, però normalitat. Per molts anys, amics de Temps de Franja!  Aquest dissabte 17 de maig, per dotzé anyconsecutiu, una bona colla de cantadors i cantadores procedents de tota la geografia valenciana s'ajuntaran a Massalfassar -l'Horta Nord- per celebrar la vigència de la cançó tradicional.
L'acte tindrà lloc a la plaça de l'església a partir de 2/4 d'11 de la nit i anirà precedit d'un multitudinari sopar on cantadors i afeccionats comparteixen taula i escalfen motors per a la cantada posterior. Un festival consolidat Un convidat de luxe (Nota de premsa de convocatòria de l'acte)  Acabo de saber, amb dolor i profund sentiment, la mort de Rafael Caria, l'home que, compromès amb la llengua nacional dels Països Catalans, va introduir a la ciutat de l'Alguer la bandera dels quatre moros, assumint la identitat sarda de l'antiga Barceloneta del mig de la Mediterrània. Rafael Caria, intel·lectual compromès, lluitador incombustible, home d'agradable conversa, imatge de l'austeritat d'aquesta gran i acollidora bassa que és el mar que abraça des de Palestina a Gibraltar, banyant quilòmetres i quilòmetres de calanitat, i que a l'Alguer s'encarnava en la seva trajectòria. Fa un pilot d'anys, l'atzar i la convicció em van permetre mantenir unes breus paraules amb ell, a través de la coneixença furtiva amb un traficant de records conegut com el Rei dels Musclos. Feia poc que una acció d'ocupació de la pista de l'aeroport de l'Alguer havia permès incorporar el català a les comunicacions de la megafonia de la instal·lació. La ràdio, els cursos de llengua, les escoles, l'intercanvi amb els Països Catalans i la fermesa, tot eren aspectes de contacte i presència de la seva persona i la seva acció. A ell, i a tota la gent que amb ell han fet mantenir la identitat catalana d'aquella ciutat sarda, el més sincer homenatge. Al Rafalel Caria, avui només un record molt emocionat. Vilaweb l'Alguer en diu això.  En el quinzè aniversari de l'absència d'Estellés, no recordo l'esment intens i emocionat a la teletrés. Quinze anys, i més, eixamplant el buit. Potser comença a ser hora de restitucions. De: el gran foc de garbons 51 Em moriré escrivint els millors versos Foix plorarà moltíssim en saber-ho Fuster, Ventura: no direu que no es necessita certa perspectiva. Em posareu entre les mans la creu tancareu el taüt. No vull que em vegen. que alguna dona del meu poble isqués "És el fill del forner, que feia versos."  La taratuga de Massalfassar. 19 de març, sant Josep. Una immensa fera de foc, conduïda pel carrer Colom de Valéncia, amb un ànima endimoniada de disset personatges foguerosos, que deixà astorada la concurrència. Una aposta atrevida, més aviat agosarada, de la qual, un cop més, la colla de dimonis de Massalfassar en sortí triomfant. La taratuga metàl·lica, de prop de 900 kg de pes, de 10 metres de llarg, amb una ingent quantitat de foc per cremar i llançar, il·luminà la renovada cavalcada de foc de la mà experta, entusiasta, decidida d'un grup humà, quasiinfernal, que s'entossudí a fer realitat la proposta i que ens sorprengué amb un resultat impressionant. La taratuga, degudament aliniada amb el passat festiu del país, se'ns mostra dura, assentada, però dolça en tòrcer el coll, fogós però tafaner, al seu pas pel centre de la ciutat. S'ha presentat en societat i ha rebut aplaudiments, elogis -fins i tot n'ha fet parlar, d'ella i dels seus progenitors, a qui se'ls escalda l'ànima, la boca i el cervell en sentir l'alè del país- i, el més important, la satisfacció i la il·lusió de qui l'ha bressolada al llarg de setmanes, mesos, a la nau del carrer Comerç de Massalfassar, on s'ha fet gran, on s'ha fet possible, on ha esdevingut realitat. La taratuga hivernarà, i les seves germanes, les altres figures de la colla -el bou, la rata-penada, les serps, la bicicleta, la gàbia, l'arpella...- seguiran botant foc arreu. Però passat l'esclat de la primavera, traurà el cap als carrers del seu poble, per presentar-se i ser volguda per la seva gent. Per Sant Joan. I a la colla de dimonis, com en el sopar de després de l'estrena -que vaig tenir l'enorme privilegi de compartir amb ells-, els recorrerà el cos la satisfacció de la feina -increïble faena!-, de l'orgull dels massalfasarencs que ho van viure, de formar part d'un grup que viu una situació de privilegi i de ser protagonistes d'un moment especial. O no és molt i molt especial, que en plenes falles, a les cèntriques avingudes del recorregut de la cavalcada, protagonitzar una actuació com aquesta, on també hi eren, entre d'altres, la diablesca de Vinaròs o Nou Campanar? Gaudir-ne en primera persona, des de dins, va ser una experiència inoblidable. Un cop més, gràcies i per molts anys, amigues i amics de Massalfassar! 
El final del gener ens va portar una molt bona notícia. La Najat el Hachmi, vigatana, ha guanyat el premi literari més ben dotat en la nostra llengua, el Ramon Llull. La veritat és que se'm fa difícil de creure gaire en aquest tipus de premis, i més quan al darrere hi ha personatges com els de Planeta, però l'alegria i la satisfacció que vaig sentir va ser molt i molt gran. La Najat està present en la meva vida des de fa una colla d'anys, quan ella estudiava a l'Institut de Vic, al Jaume Callís. Per aquella època, la gent de l'associació l'Alou, del carrer Anselm Clavé, al barri de la Calla, de Vic, havíem portat a la capital de la Plana, la iniciativa del Comerç Just, a través de la Xarxa que impulsava Sodepau. I la Najat, tornant cap a casa, a vegades hi passava, acompanyada d'altres infants, força més petits que ella, i entrava a demanar coses sobre els productes o els materials i llibres que teníem. Algun dia ens havia demanat materials per treballs que li encarregaven a l'Institut. Recordo que per aquelles dates, al periòdic El 9 Nou, es va publicar una petita enquesta entre uns quants joves estudiants osonencs en la qual se'ls demanava si coneixien Joan Oliver-Pere Quart. D'entre els enquestats, només la Najat sabia de qui li parlaven. Aquest fet em va impactar. Em va semblar genial que ella, d'origen marroquí, pogués identificar un personatge tan important de la nostra literatura i de la nostra nació. I em va semblar tristíssim veure com la gent jove de casa nostra desconeixia la memòria del nostre país. Va ser el temps del seu primer permi literari -l'Antoni Pous, de l'any 1997-. Després va venir el llibre Jo també sóc catalana, i la participació, amb reconeixement inclòs, en un sopar de la CAL per Sant Jordi. I ara, aquest important premi. Segons diu la premsa, la Najat avui viu a Granollers, per això segur que fa temps que no he ensopegat amb ella. Però la satisfacció i el reconeixement que em fa sentir per al seu compromís amb la seva cultura d'origen i amb el país on viu i on ha crescut com a persona i com a dona, és molt i molt gran. 
278. E quan uench al tercer dia el nos enuia missatge, que sil guiauem que exiria a nos. E nos enuiam li •I• Rich hom nostre, e uench a nos sempre quan el hi fo anat, e dix nos quel rey de Ualencia Çahen sera acordat, e que ben conexia que la vila nos podia deffendre a la longa: e per tal que non sen faes traure altre major mal daquel que treyt nauien, que lans rendria ab aytal condicio, que els sarrains e les sarraynes ne posquessen traer tota lur roba, e que hom nols escorcoylas nils faes neguna uilania, e que fossen en nostre guiatge tro a Cuylera el e els: e pus Deus uolia que nos la haguessem, que el ho hauia a uoler. E sobre aço dixem li quens acordariem ab la Regina solament que era en aquel conseyl. E el dix queu tenia per bo, e exis de la cambra910. E romanguem nos ab la Regina, e dixem li que lin semblaua? E ela dix que si a nos semblaua que prefessem aquel pleyt911, que bel tenia ela per bo, car Ualencia no la deuia hom auenturar qui hauer la podia de •I• dia a altre. E nos entenem que ella nos conseylaua be, e dixem li que li atorgauem lo conseyl que elans donaua, mas aytant hi uoliem nos anadir, e que sobre aço teniem per bo lo conseyl, que si la vila se prenia per força, que greu seria que barayla noy hi hagues gran en fre aquels de la ost e nos per auol hauer ni per roba, ni no deuiem alongar ço que tostemps hauiem desijat nostre linyatge dauer e de pendre, e encara si nos hi fossem ferit o malaltia que nos uingues en aquest alongament tro la vila fos presa per força, ques poria la cosa perdre, per que tan bon feyt con aquest no faya metre a uentura, e que la feya bon cuytar per hauerla.
279. E sobre aquestes paraules faem demanar Raiç Abuamalet, e responem li en aquesta manera: Raiç, ben sabets uos que nos hauem feita gran messio en aquest feyt, pero gens per la messio que nos e nostres homens feyta hauem, ni per lo mal que hic hauem treyt, per tot aço non romanra que nos aquest pleyt uos seguirem eus guiarem tro a Cuylera ab tota la roba quels sarrains e les sarraines ne trahen nin pusquen traure: e per amor del Rey e de uos qui sots uenguts aqui, uolem fer aquesta gracia que sen uagen saus e segurs ab lurs robes, e ab ço que portar ne uolran912. ... amb moros i sense reis, guanyarem la llibertat per als Països Catalans 
Editorial del darrer número de Caramella, que es distribueix aquests dies. Una reflexió ben interessant i que estaria bé d'aplicar.
De la mateixa manera que el concepte de música tradicional apareix en el moment en què la cadena que n'assegura la transmissió oral comença a fluixejar; el concepte de patrimoni en el moment en què el passat s'expulsa del present; o el de Medi Ambient en el moment en què la Naturalesa s'esvaeix arrossegada per l'onada d'artificialitat, la pròpia existència del concepte d'arquitectura popular denuncia la seua progressiva desaparició. JO VENIA DE MORTS I DE DESGRÀCIES Jo venia de morts i de desgràcies arribava de pluges i de dols duia les cicatrius i la guitarra mullada ai companys hem fet rotgle al voltant d'aquest foc hem cantat hem begut hem celebrat la festa quan era nit encara i passen els ocells xiulant! que no estava mullada la guitarra la cintura de música florida i volia cantar a boca plena l'hora la llum la llum desperta portes forrellats els amors de finestres i balcons una alegria pels carrers avança és el poble! és conscient de compliments i deures de metall i esperança de davantals i rams de presoners que abandonen els càrcers la nit la nit les passes el raïm de l'alegria ampla la llum irradiant del fet parres i torxes i cremants llimeres fulles! jo arribava de nits i d'agonies jo arribava del fons de la matèria ara el dia camina pel corredor alegre himnes! he de cantar amb síl·labes de pau he de dictar les clàusules profundes he d'hissar les sements i les senyeres la pols! ha de florir una collita irada barres de sang i banderes invictes com llaurador creuant els solcs de l'alba com aigua o mans he de precipitar l'alegria dels pètals he de precipitar collites de barbàrie he de llançar com mariner la xarxa avant avant Vicent Andrés Estellés Cant unitari-Mural del País Valencià-Volum I  Fotografia: Feliu Ventura acompanya a la guitarra Pep Gimeno, Botifarra, en un acte contra la Molt Alta Tensió a Barxeta, la CosteraDivendres a la nit, el local social de Santa Eulàlia de Puig-oriol acollia, en acte de Festa Major, un concert de Feliu Ventura, un dels cantautors més en forma del país. A Vilaweb Lluçanès havíem anunciat la seva presència com un fet realment destacable i així va ser. Amb el local ben ple de gent, amb molta representació dels diferents pobles de la comarca, Feliu Ventura i Borja Penalba van omplir més d'una hora de concert que, malgrat la sorollosa presència de gent al bar i la incontinència verbal d'altres, ens va fer sentir les mil apostes de vida i d'actitud que omplen les músiques i els mots del cantant de Xàtiva. Per la proximitat física, però també per un moment especial de veu, el Feliu ens va fer arribar tota la força del seu compromís i de la seva categoria. Res menys es pot dir de les mans i la sensibilitat del Borja. Una parella realment molt especial. (continua) |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOGS
EL LLUçANèS
MITJANS
WEBS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|