El 25 de setembre vam estrenar la temporada de bolets. Avui, 12 de novembre, podríem haver-la clausurat. Si llavors les sensacions viscudes al bosc eren d'esclat, d'inici, de moment trasbalsador, avui eren de silenci, de replegament, d'apaivagament, de final d'etapa. El bosc ha canviat, l'absència de bolets diversos, d'aquests que anomenem "dolents" perquè no els collim, donen a la foresta un aspecte d'aturada, d'inactivitat general -només és un aspecte, però-, i de bolets, pràcticament n'hi ha tot l'any, d'una mena o d'una altra. Però per als qui estem tocats pel i del bolet, sembla que allà no hi passi ben res. De fet, avui, en plena depressió boletera, he trobat molts més bolets que aquell ja llunyà 25 de setembre, però no és el mateix. Avui es notava que s'ha acabat i fins l'any que ve. Si no estem eixuts. (Continua)
Ahir va fer tres anys -ja diuen que tots els "sants" tenen vuitada- que vaig obrir aquest blog. Qui ho diria, si gairebé em recordo de tots els posts que he publicat. Si tinc presents molts dels comentaris. Si encara estic aclarint-me quant a la classificació d'aquests textos! Doncs sí. Tres anys d'anar per aquest món tan desconegut per a mi i alhora tan viscut i seguit i comentat i..., cada dia més, més convincent i apassionant. És cert que en aquest temps al món han passat moltes coses i moltes m'han passat per alt i per baix. Que a casa nostra no en passen tantes, si més no d'interessants, i que així i tot moltes han passat de llarg. També és cert que hi ha períodes d'una certa mandra, o d'estats d'ànim complexos, o de futur incert i present trasbalsat. I que quan tens una finestreta com aquesta oberta al món, se't nota si estàs engrescat, trist, malenconiós, frustrat, atrafegat, exultant... Si l'amor, l'enyor, el dolor, la pena, la ràbia o el plaer et commouen. I massa vegades aquests estats et priven d'oferir-te com ets, per vergonya o per massa prudència. Però també és veritat, i aquest any n'ha estat testimoni, que el blog et pot ajudar a desbloquejar-te -i no és només un joc de paraules!- quan els déus no et mimen. Aquests tres anys han creat, mal m'estigui dir-ho, interès en el blog i què s'hi diu. Per bé, per mal i per gust. I aquest darrer any m'he sabut llegit per amics respectats i referents, i això, a part d'envanir-me, m'obliga i fa ser més responsable. En alguns blogs desconeguts m'hi he trobat enllaçat, quines coses! També he sabut d'algun alt càrrec de la Generalitat de dalt -perquè m'ho ha dit!- que em segueix, i no m'ha semblat que em massa "carinyo". Ja se sap, és el pèndol de la vida, l'eterna contradicció entre voler i doldre. És així, i n'estic content. I, la veritat, per a tota la gent que ha entrat un dia al blog o a algun post, que ha fet algun comentari i, sobretot, als qui han donat la cara, el meu més sincer i perllongat agraïment. L'aniversari té sentit col·lectivament. Com sempre i amb tot, crec, si no ¿què celebrarem? Per molts anys i moltes gràcies. Jo seguiré dient la meva.
Acabo de llegir una notícia al diari El punt que m'ha deixat d'una peça. Un jutge demana una indemnització per a un conductor que va xocar contra un seglar a Taradell (Osona) i en responsabilitza l'associació de caçadors d'aquella localitat, a qui demana que pagui crec que més de 1.500 euros. La veritat, me l'he rellegida per veure si era cert el que llegia o si era el dia del innocents o si, com per desgràcia passa, la notícia era obra d'algun desaprensiu. Es veu que no, que més o menys la cosa va així. Diu el jutge en qüestió que els caçadors de Taradell són responsables de mantenir controlada la fauna susceptible de ser caçada, i que aquesta no pot provocar desperfectes com l'ocasionat al vehicle del denunciant. O sigui, que un senglar no és un animal lliure, salvatge o sense domesticar, sinó que és un producte natural destinat a la cacera, per la qual cosa passa a ser tutelat per una colla de caçadors que n'esdevenen responsables. La veritat, al cap només em vénen tres possibilitats: o el jutge no està en les seves millors condicions, o l'urbanitisme cal considerar-lo una malaltia o els senglars han de deixar d'anar pel bosc, despullats i sense afaitar i cal que vagin a escola i aprenguin de senyals i carreteres. La imbecilitat urbanita ha arribat a tal extrem que ja no sabem distingir entre la realitat i la vida críptica, desnaturalitzada, mercantilista i controlada que ens imposa el sistema vigent. Des del món rural cal que emergeixin veus que tinguin tan valor i força com la de qualsevol desaprensiu ciutadà que pot anar els diumenges a arrasar boscos per arreplegar gratuïtament bolets, pel sol fet que el bosc, com que encara no està del tot urbanitzat és de tots, però que no pot permetre que se li aparegui cap senglar que li pugui alterar la seva ordenada, segura i protegida vida de pixapí ridícul i desmemoriat.
Avui, i només per mitja horeta, hem estrenat la temporada dels bolets. I ha estat prou gratificant: 5 rovellons, 1 brumosa, un grapat de camagrocs, 3 ulls de perdiu i 1 mare del rovelló. A mig camí entre Santa Eulàlia de Puig-oriol i Sant Agustí de Lluçanès, el bosc a l'entrada de la tardor ens ha ofert els primers fruits. Un immens plaer i l'entrada del cuc anual que se m'emporta al bosc a buscar/caçar/cercar/collir bolets, però no únicament a això. La recerca dels bolets és un moment de deixar-se anar, de cansar-se pujant i baixant, d'evocar coses reals i pensaments ficticis, de filosofar en veu alta quan creus que ningú és a prop teu, d'imaginar estadis irreals, de sentir i intensificar emocions i sentiments pregons, de fer poesia de la foresta, de recuperar velles sensacions o de repensar les accions personals, polítiques, culturals... És moment de notar el cos i les seves possibilitats, limitacions, xacres... És el contacte amb els propis fantasmes, els follets i les bruixes que volten pel propi cervell. I al bosc hi ha els colors, les olors, els sons... Tot un món que reobre les portes en un moment concret de l'any, i que l'any passat l'extrema secada ens va limitar absolutament. Avui ha estat l'inici, espero gaudir-ne en propers dies, i molt!
Un cop a casa, els bolets inspiradors han estat transformats en menges delicioses, en un arròs de conill i bolets, només assaonat amb un raig d'oli, dos grans d'all i un pols de sal. Excels i profitós. En seguirem parlant.
Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s'ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure.
(Raimon)
Ahir divendres vaig passar, en anar a repartir la rella, la revista del Lluçanès, pel camí que passa entre la casa del Graell, d'Alpens, i la bassa que hi ha al final del camp. Després de molts mesos de veure assecar-se i ben seca, ahir vaig retrobar-la en estat de plenitud. Realment, una satisfacció perquè això vol dir que l'aigua ha circulat, que es regenera i que qui n'ha de beure i qui l'ha d'utilitzar ho podran fer sense problemes. Fins i tot en ple agost. La veritat és que em va fer sentir esperança, i em va fer pensar en com n'és d'important l'aigua i com ens queda en la memòria, sobretot quan falta, i com l'esperem. (...)
Avui, com acostuma ser fix cada quinze dies, he fet una volta gairebé completa a la comarca. La distribució de la rella, la revista quinzenal del Lluçanès, m'hi porta cada dos divendres. La veritat, resumint, l'experiència és fantàstica. No hi ha dubte que segons el temps, l'estat d'ànim o la pressa, la visió de tot plegat és més o menys òptima, però la valoració global no pot ser d'altra manera que molt especial. El Lluçanès és un territori relativament petit i relativament homogeni, característiques que el fan relativament cohesionable. Fer un tomb, poble a poble, carretera per carretera o camí per camí, et donen una visió de la comarca bastant precisa i et permeten mesurar el seu abast i la seva identitat. Treballar en aquestes condicions és, indubtablement, un privilegi, per a la salut mental, per als sentits i per afermar encara més les conviccions més profundes. Si a tot això hi afegim la facilitat de comunicació que hi aporta la rella, habitualment ben rebuda i esperada, el cóctel és d'un bon gust notable.
Poques coses vull afegir al mail obert de Vicent Partal - per cert, enhorabona pel premi del Miquelet!- que podeu llegir a continuació, només que és molt i molt clar que a Laporta el poden perdre alguns dels errors comesos per excés, però a tots ens pot perdre i per a molt temps que el vot de censura se'n surti . I això sí que serà un excés. Multinacionals, empreses periodístiques amb productes -o es diu subproductes?- esportius i molts interessos espanyols, especulatius i altres inconfessabilitats fan pinya per fer tornar el Barça a la merda. Només per tot això, ja n'hi ha prou per fer costat a Laporta i a l'actual junta. Però és que hi ha molt més en el cantó positiu, del que s'ha fet i del que encara es pot fer.
Aquestes són les coordenades on trobar el tancament de la Caramella XIX. Una nova aventura, una nova experiència vital. Un nova Caramella. Des d'ara fins a primers de juliol, la revista viurà l'etapa de fer-se producte material, intercanviable, cedible, lliurable. Uns pocs dies sota l'atenta mirada i l'acurat acompanyament del Ricard, de Gràfiques del Matarranya, per donar-li el darrer i decisiu impuls. Llavors, diligent i delerosa, acabarà d'arribar a quasi totes les comarques del país. I el nou secret es desvetllarà, a base de cançons i reivindicacions, pensaments, idees i narracions. 124 pàgines que recullen aportacions diverses i enriquidores d'un munt de bona gent amb ganes de ser-ne part. Gràcies, un cop més. I com dèiem en tancar la Caramella XVIII, a finals del 2007, enguany
celebrarem el 10 anys rodons de la revista. Arribarem al número XX. I
ho farem convençuts que Caramella ha valgut la pena i segueix
valent-la. I així és pels continguts, per l'extensió a tot el país de
lectors, compradors, anunciants, col·laboradors o subscriptors. I també
per poder tractar temes que costa de trobar ben mirats en altres espais
de comunicació o debat. I encara, per la satisfacció de compartir la
il·lusió que és Caramella a Massalfassar, a Reus, a Calaceit, al
Priorat o al Lluçanès, però també a Mallorca, a Amposta, a Vilanova i
la Geltrú, a Xàbia, a Manresa, a Mutxamel, a Mataró i a tants altres
indrets d'aquest allargassat país on viu la gent i on es viu el
territori. Caramella XIX està fent la xup-xup. Renteu-vos les mans i atanseu-vos a taula. L'oloreta ja ens arriba.
Queden poques hores perquè Frank Rijkaard deixi de ser entrenador del Barça. Poques hores perquè perdem algú d'una categoria que ens agradaria que fos més habitual al Barça i arreu. Algú que amb encert o error ha estat al seu lloc assumint el compromís i la responsabilitat. Mai ha fet espectacle de la victòria i tampoc de la derrota. Algú amb personalitat, fidel a si mateix i a la paraula donada i respectuós fins a nivells avui gairebé inexistents amb els seus jugadors i amb tots aquells que haurien d'haver-lo acompanyat fins a l'últim moment. Potser el menys greu és la seva substitució, però sí que n'és la forma, autoritària, de menyspreu, de qui es treu les puces de sobre sense tenir ni arguments per carregar el mort a altri però amb tan poca categoria que acaba fent-ho, com tothom, sobre la imatge més simple, més habitual. I aquí, tot i que ja feia temps que durava, és on el president Laporta ha caigut definitivament del lloc que ocupava en la imatgeria del barcelonisme. Rijkaard no es mereix ser tractat així, ni pel molt que ha aconseguit ni per la seva qualitat humana. El poc nivell de Laporta i la seva directiva ha quedat de manifest. Una llàstima. És cert que vivim en un món on els valors del respecte, la humanitat i el compromís queden amagats rere els feixos de bitllets, la supèrbia i l'afany de lluïment i de poder, tot aconseguit ràpid i trepitjant a qui sigui. I ben segur que molts, del vestidor, de la directiva i del públic, es pensaran que havent menyspreat Rijkaard han estat llestos, putes, vius, hàbils... Ell marxarà, sí, però nosaltres hem perdut en qualitat i en valors, per més UNICEF que es llueixi a les samarretes. I no deixarem de ser del Barça, això aquests tampoc ho aconseguiran, però ho serem amb menys qualitat col·lectiva. Frank, que el viatge sigui llarg i ple de ventures.
A mig quart de tres, d'avui diumenge, m'indica l'estadística de Vilaweb que aquest blog ha superat les 50.000 visites. Sincerament, moltes gràcies, és un tòpic, indubtablement, però realment em fa molta il·lusió. En començar aquesta aventura, fa més de dos anys, mai m'hauria imaginat coses com aquesta. Doncs ja ho veieu, des de Ca la Toca, a la comarca del Lluçanès, avui és dia de celebrar aquesta efemèride. En ple esclat de la primavera, quan a l'hort es mostren ufanoses les cebes, els alls i les faves; quan les carxoferes sembla que no parin de fer-se més i més grans; quan els enciams, de diverses menes, semblen assegurar que creixeran i quan les flors de la pomera, del presseguer i ara del cirerer es mostren exultants, i el lilà vol batre rècords de raïms de flors; i quan el cep del racó comença a treure fulles. Enmig de tot això, les idees, les notícies, els records, la política local o nacional, els sentiments i les sensacions de les coses que m'afecten i m'interessen trascendeixen a un mateix i a través dels apunts del blog hom esdevé força transparent. El blog és un espai comunicatiu extraordinari, on es posen en contacte tota mena d'interessos i possibilitats i on l'estat d'ànim intervé en forma de mots sentits o en forma de períodes de silenci. El blog t'exigeix ser-hi, però també t'acostumes a relativitzar l'exigència. Tot plegat, una immensa xarxa de complicitats i descobertes que fan del blog un tresor, un aparador, un mirall i un plaer. Gràcies a tota la gent que durant aquest temps ha llegit, ha guaitat, ha pensat i, sobretot, a aquells qui hi han dit la seva. És cert que em molesten molt els anònims, en general, però sobretot els anònims covards. Alguns els seguiré esborrant, d'altres crec que és millor que la gent vegi com en són de patètics. En qualsevol cas, la interacció és el que val. Igual com val, i molt, saber d'amics i companyes de viatge amb qui compartim el plaer del blog, o amb qui molt de tant en tant ens retrobem al blog. El blog, per als qui ens agrada la cuina, és com un espai per cuinar i guarnir, i cada apunt, un plat que vols que en mengin els altres i els vinguin ganes de dir què els ha semblat. I quan l'acabes, vols a més que et quedi bonic. Aconseguir-ho no sempre és fàcil. Cal trobar les paraules oportunes, el sentit clar, les propostes ajustades, la imatge precisa..., i a vegades les presses, la ràbia o la pena, l'acumulació d'idees..., fan que no acabi tan rodó com voldries. La intenció, però, sempre és la més bona. Així, doncs, novament, moltes gràcies per les visites i a seguir, que hi ha molt de món per viure i per conèixer. I bon profit!
Ahir, divendres, 18 de gener, vam poder gaudir d'una excel·lent vetllada, a l'Auditori, a Barcelona, amb la presentació del darrer disc del Joan Isaac, La vida al sol.
Presentat com un passeig per la vida amb les noves sensacions que provoca haver tingut una angina de pit i haver-te sentit morir, Joan Isaac se'ns mostra en la seva línia habitual, sensible, autodefinitori, explicant-nos la seva vida i parlant-nos de l'amor.
Un autèntic plaer, un desbordament de sensacions i un gran acompanyament de músics, amb veu pròpia.
Algunes cançons et queden d'entrada, altres caldrà escoltar-les més i més detingudament, globalment, ben satisfactori. Al final, tothom dret i bisos i més bisos. Contents.
Aquest passat cap de setmana vam tancar el divuitè número de la revista Caramella, el que veurà la llum a primers d'any per a un període de sis mesos, fins al juny. Amb ell celebrarem deu anys de vida de la revista de música i cultura popular dels Països Catalans que fem, amb esforç i un immens plaer, la gent de Carrutxa, de Tramús i de Solc. Una autèntica xarxa de complicitats i de vivències personals i col·lectives que s'allargassa per una bona part del territori del país i que té un dels nusos centrals a Calaceit, al Matarranya. I allí vam fer cap per acabar de donar forma a un nou episodi d'aquesta extraordinària aventura que és Caramella.
Avui, m'he llevat amb una notícia, al canal 324, que m'ha fet esclatar i emocionar: en la distribució d'Estrelles Michelin, una ha anat a parar al restaurant Els Casals, de Sagàs, identificat en la cuina de l'Oriol Rovira. No he pogut evitar sentir una emoció molt i molt gran i una alegria immensa. Sóc plenament conscient que al darrere de les estrelles i la seva repartició hi ha un munt d'interessos, un munt de negocis, un munt d'injustícies i que només es premia, podríem dir, el luxe i l'aparador, òbviament justificat amb la bona feina, indubtabe, dels cuiners i els seus equips. Però malgrat tot això, i potser per tot això, estic molt satisfet pel reconeixement.
A la una de la nit del 10 de novembre, haurà fet dos anys que vaig obrir el blog. Una temeritat. Una experiència sensacional. La veritat, dos anys després les sensacions continuen en moviment, evolucionant. Fa un any el balanç era la novetat. Ara, és la dificultat de la constància, sobretot en una època de canvis com la que he viscut abans, durant i després de les eleccions municipals darreres. Però el blog segueix sent un espai particular de gran comunicació i possibilitat d'intercanvi. I no em sento ofegat ni mediatitzat per cap sensació de tancament, a Vilaweb, ni res que se li assembli. Durant aquests dos anys he escrit més de 200 apunts i he rebut més de 34.000 visites. Realment extraordinari i sorprenent, si més no per a mi. Durant aquest temps he gaudit de blogs d'amics i de persones conegudes, però també he descobert gent molt i molt interessant. He tingut el plaer i l'honor de ser enllaçat pel sempre reconegut i respectat Toni Cucarella i he pogut afegir novetats interessantíssimes a la meva llista -i les que afegiré aviat!-. No he tingut temps d'acabar d'ordenar-me -això no em passa només en el blog!-, però he sabut de molta gent que el llegeix i el segueix i m'ha sorprès, la veritat. He parlat poc de mi, i massa poc de ca la Toca, però he començat a recuperar la constància d'escriure i això m'agrada de veritat. I he après a enllaçar vídeos! M'agradaria que desapareguessin els anònims covards i miserables i que la controvèrsia fos oberta, franca, directa, amable o dura, dolça o àcida..., però a la cara i de tu a tu. I m'agrada saber que al Lluçanès els blogs han anat creixent i espero que encara ho facin més. I espero que en aquest proper any podrem seguir escrivint i opinant, discutint i descobrint, vibrant i contemplant. I des del nostre diari... i des del blog, com si fos la finestra de casa, per on entren les idees i els colors, el sol i la fresca, les mosques i l'olor de la tera molla -quan plou o plovia!-, les il·lusions i les experiències. I per on s'escapen les enrabiades i a vegades tot plegat.
Acabo de llegir una notícia al diari El punt que m'ha deixat d'una peça. Un jutge demana una indemnització per a un conductor que va xocar contra un seglar a Taradell (Osona) i en responsabilitza l'associació de caçadors d'aquella localitat, a qui demana que pagui crec que més de 1.500 euros.
Avui, i només per mitja horeta, hem estrenat la temporada dels bolets. I ha estat prou gratificant: 5 rovellons, 1 brumosa, un grapat de camagrocs, 3 ulls de perdiu i 1 mare del rovelló.
Al meu país la pluja no sap ploure:
Aquestes són les coordenades on trobar el tancament de la Caramella XIX. Una nova aventura, una nova experiència vital. Un nova Caramella.
De Vicent Andrés Estellés, en aquest sant Jordi, per a qui lluita contra el silenci, la despersonalització i la manca de dignitat.
Ahir, divendres, 18 de gener, vam poder gaudir d'una excel·lent vetllada, a l'Auditori, a Barcelona, amb la presentació del darrer disc del Joan Isaac, La vida al sol.
Aquest passat cap de setmana vam tancar el divuitè número de la revista Caramella, el que veurà la llum a primers d'any per a un període de sis mesos, fins al juny. Amb ell celebrarem deu anys de vida de la revista de música i cultura popular dels Països Catalans que fem, amb esforç i un immens plaer, la gent de Carrutxa, de Tramús i de Solc. Una autèntica xarxa de complicitats i de vivències personals i col·lectives que s'allargassa per una bona part del territori del país i que té un dels nusos centrals a Calaceit, al Matarranya. I allí vam fer cap per acabar de donar forma a un nou episodi d'aquesta extraordinària aventura que és Caramella.
Avui, m'he llevat amb una notícia, al canal 324, que m'ha fet esclatar i emocionar: en la distribució d'Estrelles Michelin, una ha anat a parar al restaurant Els Casals, de Sagàs, identificat en la cuina de l'Oriol Rovira. No he pogut evitar sentir una emoció molt i molt gran i una alegria immensa.
A la una de la nit del 10 de novembre, haurà fet dos anys que vaig obrir el blog. Una temeritat. Una experiència sensacional.
