Les pitjors prediccions es confirmen : la mala (****) de la María San Gil és pitjor que un càncer, cosa que ja sospitàvem....

Fa uns tres mesos que li van trobar un carcinoma a una mamella, i ara va la paia i en un temps rècord acaba amb el càncer tota soleta.  No sabem quina mena de tracte mefistofèlic ha fet amb el seu guia i protector, Satanàs, però el cas és que aquesta aprenenta de diablessa ens amenaça amb reincorporar-se a l’activitat política.

El montillisme, aquesta peculiar versió de regionalisme pintoresc que acluca l’ull de tant en tant al catalanisme, ha decidit gastar uns calers en una bonica esquela per al català.  Suposo que ara toca una miqueta de “amor al terruño” (que dirien ells) i agafen el comptagotes de la catalanitat per abocar quatre engrunetes sobre el mar de l’espanyolitat.

La Geni-alitat aquesta tan bufona ha atorgat uns premis “de Cultura” a unes associacions en defensa del català.  Un d’ells s’anomena “premi de patrimoni cultural” i es dóna a la Coordinadora d’Estudis de Parla Catalana.  Naturalment que tota tasca de les associacions de lluita lingüística mereixen una gran lloança i tot el nostre reconeixement i suport.  El problema és que això és tot el que el montillisme, amb les crosses interessades d’Esquerra i ICV, és capaç de fer : pagar una esquela per a la mort del català.  Això sí, una esquela digna.

La llengua no és cap “patrimoni cultural” que mereixi un premi.  Això seria, per exemple, la Dansa de Castellterçol, la Patum o el Ball de Bastons de Montblanc.  Això és patrimoni cultural.  La llengua, si més no per als qui la portem al cor, no és pas una manifestació cultural.  És, com molt bé va dir un dia en Maragall, l’ADN dels catalans.  És allò que ens fa el que som.

A banda de l’apagada elèctrica, que alguns del PSC s’entesten –estúpidament—a atribuir-la a la malèvola Endesa com a represàlia per l’OPA frustrada, alguns també tenen una apagada intel·lectual preocupant.

Tot sovint ens queixem dels mals que venen de Ponent, però és que no som capaços ni d’esmerçar correctament els bons calerons que ens costa el manteniment de l’administració regional aquesta.

La darrera imbecil·litat del Centre d’Estudis d’Opinió val la pena de comentar-la :  segons una enquesta anomenada “òmnibus” (o sigui, una de les que costen molts i molts diners) els catalans s’informen habitualment amb els següents mitjans de comunicació : TV3 (“la regional”) 57,8%, Antena 3 10,7%, TVE 10,4%.

Sovint al Principat alguns tenen una visió beatífica del PSOE, tot sabent que és centralista i gens federalista, però pensant alhora que és sovint “comprensiu” i que, fet i fotut, ens podem entendre amb ells.  A aquests babaus sempre els recomano que mirin cap al País Basc : allà tenim la mesura del que vol fer el PSOE amb el nacionalisme.  Ho dic per si algú d’ERC o CiU es frega les mans de cara a les mal anomenades “eleccions generals” (que hauríem d’anomenar simplement “espanyoles”).

Resum : allà on pot, el Partit Socialista arracona el nacionalisme.  El nacionalisme, del color que sigui, fa nosa als socialistes.  Tanta nosa com li fa al PP.  Veiem-ho :

Cas Imaz :  a l’estil Durante, el president del PNB fa d’escolanet del PSOE i abandona els objectius sobiranistes d’Ibarretxe.  Imaz es comporta com un submarí del PSOE, i l’únic que vol és prendre protagonisme a Madrid... us sona això ?   A canvi, Imaz rep tota la bona valoració i el “bon rotllo” possible des de Madrid... us sona això ?  La darrera patacada, ahir diumenge, ha estat arrenglerar-se amb la idea bàsica dels socialistes i dir que fer un salt sobiranista és fer el joc a E.T.A.  Bufa, nano !!  També tu vols un ministeri ??  Quanta “amistat” sobtada ara amb l’Imaz, i quanta animadversió amb l’Ibarretxe...

En Carod ha reflexionat sobre la davallada d’ERC (Esquerra Rendida al Centralisme) i ha decidit que la culpa és dels qui, com en Carretero, li suggereixen que ja és hora d’apujar-se de bell nou els pantalons.

Per això, desideràtum de tot espanyolista, avui ha anat a Torrejón de Ardoz, una famosa base aèria de les forces d’ocupació, a fer el paperina i rebre un avió, també propietat de les forces d’ocupació, allà a peu dret, al costat de militars i polítics espanyols.  No es pot caure més baix.  No es pot fer el ridícul de pitjor manera.

Allà a Torrejón ha assistit a la “repatriació” (????) d’uns catalans i bascos assassinats.  No ha tingut la dignitat d’explicar als militars i polítics espanyols que anar a una base militar de Madrid no té res a veure amb “repatriar” uns catalans i uns bascos.  Que “repatriar” ve de “pàtria” i que, per dignitat, ell no pot reconèixer Madrid, i molt menys una estació militar de les forces d’ocupació espanyoles, com a part de la seva pàtria.

Curiosament, aquesta notícia l’he llegida a un mitjà espanyol i no n’he vist cap queixa als catalans (disculpeu si n’hi ha hagudes).  Naturalment, a Espanya l’han donada com a bona i positiva.

Es veu que hi ha un programa anomenat “Con todos los acentos” que tracta sobre temes d’interès per als estrangers establerts a Espanya.  El circuit català de TVE feia una programació alternativa (se suposa que en català) quan a nivell estatal feien els “acentos” aquests.

Ves per on, uns advocats catalans, membres de la Subcomissió d’Estrangeria del Consell General dels Advocats (CGAE) demanaren que aquest organisme protestés davant de RTVE per la manca d’emissió a Catalunya de l’esmentat programa.  Literalment, el CGAE va escriure que “la protesta respondía a las quejas que muchos abogados catalanes nos han transmitido” i, segueixen “más aún cuando esta comunidad autónoma es una de las más pobladas por personas inmigrantes”.  No cal ni dir que RTVE de Catalunya va deixar de programar en català per fer-ho en castellà, tot per tal d’ajudar aquests estrangers a “integrar-se”.

Després de la “setmana d’homenatge al comentarista” aquella que vaig fer al desembre, com a comiat per a la “parada tècnica”, tinc ganes de reprendre una versió 2.0 del Bloc Botxi.

No sé com sortirà, perquè reprendre un fórmula sempre és fotut : sempre jutjareu si la 2.0 és millor o pitjor que la 1.0, si he perdut pistonada, si abans era més “botxí botxí”, si ara, després d’un any, ja no puc aportar gaire coses noves...

Tant me fa.  La 2.0 serà un botxí diferent.  Espero que amb la mateixa mala hòstia i sagnia verbal.  Però diferent, perquè no crec que pugui ni vulgui dedicar-li el mateix temps.  La versió 1.0, us ho confesso, em va arribar a xuclar una quantitat de recursos personals que em van passar factura, d’alguna manera.

A més, ja no sóc a Girona, que és des d’on sortia la 1.0.  Ara sóc terra endins, més enllà dels Països Catalans, tornant a parlar espanyol habitualment, d’amagatotis en “territori comanxe”.  He canviat els amos americans per uns d’alemanys, més paranoics, igual d’egocèntrics... però que m’han ofert un projecte professional que m’ha interessat més.

Em miro la nostra realitat nacional des de fora.  Per això també, la 2.0 serà diferent.

Avui només faré un petit comentari polític : a Catalunya, el govern regional ha dit que bastirà un “Consell Nacional de Lesbianes, gais, homes i dones bisexuals i transsexuals”.  Suposo que és l’ínfim peatge que Montilla ha de pagar, de tant en tant, als escolanets indigents mentals aquests d’Iniciativa.  Una “iniciativa” d’aquesta importància social i nacional (ai, no, nacional, no) només pot sortir de caps culs tan experimentats com els d’aquests personatges.

No sé com hi triaran els “membres”... (es pot dir “membres” ?  no és masclista... mmmm)  Quines proves passaran ?  Ficar-se un cogombre pel cul en menys de 3 segons ?

Carod, Putxi.... ja n’hi ha prou.  Foteu el camp d’aquest govern inútil i d’inútils.  ¿ Què més han de fer aquest pallassos del PSC-ICV-PSOE perquè assumiu que la vostra presència al Govern no us fa més que còmplices del papanatisme polític i la irrellevància intel·lectual ?

Fa dies que veia anuncis i referències a un lloc anomenat “Espacio Movistar” de Barcelona, i m’encuriosia saber què era això.  He mirat la plana web (hi ha versió catalana) i ja ho he esbrinat :  una nova pista d’aterratge de la colonització cultural, al bell mig de la ciutat.

Pel que ells mateixos expliquen, es tracta d’un espai de 2.000 metres quadrats al recinte d’aquella pallassada del Maragall anomenada “Fòrum”.  El primer que em ve al cap és quina mena de contracte ha fet l’Ajuntament de Xarnegona Barcelona amb aquesta empresa madrilenya de telefonia mòbil per lliurar-los 2.000 metres quadrats de territori a la zona del Fòrum.  ¿ Han venut l’espai, l’han llogat, l’han regalat ?  Algú pot fer-nos cinc cèntims ?

Si l’han venut, tururut viola...  Res a cardar.  Però si l’han llogat o cedit caldria parlar amb aquests ocupants el contingut que presenten a l’Espacio aquest.  Fins i tot si l’han venut caldria demanar responsabilitats a la Casa Gran per no haver pactat uns mínims continguts de promoció de la nostra cultura.  La nostra vol dir la nostra, no la forastera produïda a Barcelona, que si no ja tenen la canya a punt. (...)

Poc importa que 21 diputats (cada cop menys sovint) autoanomenats independentistes hagin unit esforços amb un lacai de Madrid.  Poc importa, perquè diuen que d’aquesta manera influiran sobre les decisions del Govern i amararan els botiflers i tebis d’una pluja fina que els deixarà constipats de catalanisme.  Poc importa si alguns d’aquests constipats anirà a la farmàcia dels Ciudad-anos a cercar el remei que els guarirà.

Poc importa que el paper d’ERC al nou govern sigui intranscendent, que ni tan sols arribi a tenir un perfil identificador com tenen els jardiners d’ICV.  Poc importa, perquè els seus molts exegetes es passaran la vida mirant de trobar tot tipus de justificacions amb una total mancança d’un mínim esperit crític (mireu els postings de les últimes setmanes del bon blocaire Xavier Mir –i d’altres- ).

Poc importa que en un acte de cara al candelero ERC hagi demanat Cultura i abandonat Ensenyament.  Poc importa que la primera mesura presa pel nou conseller d’Ensenyament socialista hagi estat d’augmentar les hores per al castellà.  Molt poc deu importar, perquè tothom ha callat i mirat cap a un altre cantó.  (...)

Aviso : posting molt botxí.  Sensibles, abstenir-se  :-)

M’encanta quan em paren pel carrer aquests pàmfils que recullen signatures pel tema de la sida.  Sempre faig el mateix :  Ah, molt bé, vull signar a favor de la sida !  Imagineu la cara que posen.  Jo em pixo de riure !

La sida és una malaltia que em cau simpàtica.  Em recorda la bomba de neutrons, aquella que mata gent però deixa dempeus els edificis, les fàbriques, les infraestructures...  La sida és la bomba de neutrons contra la deixalla social :  ataca la púrria, deixant indemne la gent civilitzada.

Fora d’alguns poquíssims i molt lamentables casos (nadons, dones violades...), la immensa majoria d’afectats per la sida entrarien dintre de la categoria de persones sense les quals el món està millor :  presos, drogoaddictes i putes.  No veig cap motiu per esmerçar tantíssims recursos econòmics, pagats pels impostos de la gent civilitzada, en un tema que només afecta un grupet de marginats socials i de gentussa.  (...)

M’agrada veure els judicis a membres d’E.T.A. quan al públic hi ha “els altres”.  És de les poques oportunitats que tenim per veure patir els espanyols.  Per veure’ls amb el cap cot.  Per veure entrar gols a la seva porteria.

No defensaré des d’aquí el Sr. Txapote ni les seves opcions de vida.  A mi aquest paio m’és força indiferent.  Però veure la cara d’enrabiada, de profundament emprenyada, de la María San Gil i de la resta d’espanyolistes del País Basc és molt enriquidor.

Aquí no tenim oportunitats semblants.  Ja m’agradaria veure els Immigrants Ressentits o els del PPC ben furiosos, dolguts...  Ben al contrari, darrerament els veiem cofois i celebradors.  La seva alegria és la nostra pena.  I vice-versa.  Cal no oblidar-ho.  (...)

Molts mitjans de comunicació s’han afanyat a qualificar el Tontilla com a 128è president de la Generalitat.  Des d’un punt de vista numèric, potser sí.  Des d’un punt de vista polític, doncs no.  El Tontilla no és el 128è...  es el primer !!

És el primer president espanyol de la Generalitat.  Els 127 anteriors varen ser catalans, tenien Catalunya com a referent nacional.  Som a un moment històric, suposo que comparable a la mort sense descendència del Rei Martí l’Humà.  Desapareguda la dinastia nacional, una de forana ens vingué al damunt.  No cal insistir-hi en l’estroncament que això va suposar.

Com també va ser un moment històric la caiguda de la casa d’Àustria, aproximadament confederal, per donar pas a la maleïda dinastia dels Borbons.  No cal insistir-hi...

1412 :  Ferran d’Antequera (primer rei foraster).  1714 :  Felip IV (de Catalunya, no diguem V, que és d’Espanya, primer rei centralista).  2006 :  José Montilla (primer president foraster).  Aquest és el podi de la iniquitat.  (...)

El tsunami social desborda els dics de contenció de la vergonya.  L’escullera de la pura demagògia semblava que tenia una certa força a l’oasi català.

Ja no.  Hem deixat de córrer al Circuit de la Nació per emprendre una mena de cross pels aiguamolls del Social-isme.  No ens hem canviat les bambes ni la samarreta.  Seguim amb la aquesta nostra de disseny quadribarrat, apta per als Circuits de Casa, impròpia per a travessar a tota velocitat un territori desconegut.

Al Cross dels Aiguamolls ens trobem altres competidors, més experts, sobre tot molt més entrenats.  I amb equipament superior.  Ens trobem els campions habituals en aquests indrets, els socialistes.  També els ocasionals guanyadors d’etapes, els eco-socialistes.  Hi ha uns competidors nous, molt “de ciudad”, que podríem anomenar post-socialistes.  Corrent pel cantó dret hi ha fins i tot un que sempre quedava últim al Circuit de la Nació, però que a l’Aiguamoll té algunes opcions fins i tot de superar-nos.  (...)

Com que aquests dies sóc a Brussel·les no he pogut seguir en directe la investidura, així que Internet m’ha ajudat una mica.  He començat a llegir el discurs sencer del Tontilla, i ho he deixat a la meitat de pur avorrit que és.

Molt em sembla que aquest és l’inici d’un lent i llarg declivi de la política catalana, del seu endormiscament, de la seva definitiva provincianització.  Però més enllà de la manca de contingut, perfectament predictible i esperable en un Desgraciat Ignorant, el fil conductor ens mostra que estem perdent la batalla, amb la total complicitat i anuència dels “no-nacionalistes-però-sí-independentistes”.

Ens estan girant l’eix de la política.  A la cara.  Amb tota la cara.  Ens estan fent vàlida la distinció tramposa i maniquea de política social bona contra política nacional dolenta.  Ens estan dient que ja hem fet massa de la política dolenta, i per això cal compensar la balança i començar a fer de la bona.  (...)

Tenia ganes de fer un posting monogràfic sobre aquesta plaga.  Jo em prenc això seriosament :  la seva presència és fins i tot pitjor que la investidura del Tontilla.  Cal que reflexionem sobre com actuar (posting una mica llarg, però no l'he pogut escurçar més).

Primera opció :  la presència i possible creixement d’aquests malparits pot afeblir el PSC i el PP.  A curt termini poden beneficiar electoralment CiU i ERC, via Llei d’Hondt.  Compte amb la carambola :  un copet d’ànim a l’esquena dels Immigrants Ressentits pot fer bellugar la bola negra als partits espanyolistes majoritaris.  Què hem de fer ?

Tinguem-ho clar :  el possible benefici a curt termini és un error que pagaríem caríssim.  Cal enfonsar aquesta gentola, encara que això suposi fer retornar aquests vots al PSC.  Aleshores, l’estratègia ha de ser silenciar-los tant com sigui possible.  Per a això trobarem la complicitat del PSC i del PP :  no ens faci recança.  El pitjor PP és millor que el millor Immigrant Ressentit.  Ras i curt.

Segona opció :  què fer amb el Grup Mixt al Parlament ?  Hem de fer tres coses :  (a)  Fer créixer aquest Grup numèricament.  CiU i el PSC haurien de cedir un escó cadascun cap al Grup Mixt.  D’aquesta manera els Immigrants Ressentits hauran de compartir protagonisme, minuts al Ple i presència a les Comissions amb altres parlamentaris, aigualint completament les seves opcions.  Això és jugar brut, sí... i què ??  (...)