Posting llarg (aviso), dedicat a les meves amigues, realment a petició d’una d’elles "intrigada" que em demanava què em pot aportar una amiga que no m’aporti un amic.  No sé si contestaré en concret, però en faré una repassada històrica.  I amb això s’acaba la sèrie “sense la caputxa” del Bloc Botxí.

Independentment de les meves idees botxines, la realitat de la meva vida és que els meus grans amics han estat majoritàriament noies o dones.

I parlo d’amics, amigues, en aquest cas, en el sentit més precís del terme :  noies amb qui m’ha unit una relació d’únicament amistat, sense absolutament res més, ni una sola vegada res més.  Crec que aquí rau la clau del tema :  amistat és amistat, i no val la pena d’espatllar-la explorant altres “complements” o “avantatges”, tan interessants com perillosos.

La meva primera gran amiga fou Núria.  Teníem uns 12 o 13 anys.  Érem del mateix agrupament escolta, i no sé perquè ni em parlava, perquè jo era totalment insuportable.  Però vam sintonitzar a una edat molt complicada, als inicis de les respectives pubertats.  Érem mútuament confidents d’aquestes primeres troballes, suposo que al·lucinant respectivament.  Quan em van fotre fora dels Minyons Escoltes vaig perdre contacte amb ella.  (...)

En Borinotus proposava parlar de l’anomenada guerra de sexes.  És un tema una mica avorrit, però anem-hi !  Primer de tot cal dir que els homes no estem en guerra contra ningú, més aviat són algunes dones hiper-susceptibles i victimistes (premenstruals?) les que pensen que hi ha una mena de conxorxa universal per oprimir-les, explotar-les, violar-les, o no sé què.

La realitat és ben al contrari :  som els homes qui ens hem de passar la vida demanant perdó per no sé quins pecats comesos no sé quan, per no sé qui.  Sobre tot els homes de raça blanca, de 30 a 45 anys, tenim un estigma de formar part de la casta dominadora i d’haver de sentir-nos avergonyits, acollonits i malament amb nosaltres mateixos.  Sabeu que us dic ?  Que jo no demano perdó per res !!

No demano perdó per ser individualista i hedonista, per ser competitiu, per ser egoista i per preocupar-me fonamentalment de mi mateix.  Si les dones volen ser cooperadores, altruistes, no volen tenir ambicions professionals o econòmiques, o volen ser les víctimes de la societat, que s’ho facin mirar.  És la seva opció.  La meva, no.  I no tinc perquè sentir-me malament per tenir les meves pròpies decisions.  (...)

Odio els sopars d’empresa.  Ja ho vaig dir al primer posting d’aquesta petita sèrie, que penso que acaba avui.  Ara ens apropem a unes dates on aquests sopars són moda.

Per això, i després de llegir el posting hiper-ultra-feminista-i-anti-homes de la Registres, penso que “toca” aquest posting.  Anava a fer-li una rèplica botxina, però m’he estimat més reprendre la sèrie sopars, més que res com a homenatge a aquestes que de ben segur després són les primeres que protesten perquè “les miren” o “les menystenen”.

Sao Paulo, començaments de febrer, la setmana prèvia al Carnaval.  Mateixa història de sempre, revisió de la filial brasilera, aquest cop acompanyat d’en Lluís, un company.  (...)

No tinc mai per costum valorar la tasca d’altres companys blocaires, fonamentalment perquè la majoria de nosaltres no som professionals de la ploma i només fem això com a entreteniment.  De tota manera sí volia parlar d’un fenomen que he trobat si més no interessant :  l’efecte de l’aparició de blocs escrits per dones.

Poso endavant el fet de que jo no crec que existeixi una literatura específicament femenina, ni un art femení, ni una cultura femenina.  Crec que darrera aquestes pretensions només hi ha un (legítim) interès comercial i, potser, d’arreplec de subvencions o avantatges.

Hi ha, però, centres d’interès diferents.  Això és innegable.  Mirem, sinó, qui compra majoritàriament Cosmopolitan, Lecturas, Hola o Elle.  I qui compra l’Sport, GQ o Playboy.  Amb els blocs hem vist darrerament l’aparició ben reeixida d’alguns fets per dones, escrits una mica diferents, amb punts de vista una mica diferents, amb centres d’interès també diferents.  Avui els faig un homenatge i un reconeixement.  (...)

No acostumo a fer cas d’aquestes cadenes de missatges, però, per una vegada, l’aprofitaré i faré un “sense la caputxa”, perquè el trobo curiós.  Això sí, jo no el passo a ningú en particular, si a algú li agrada distreure’s, no té “copyright”...  Es tracta de triar un grup musical i respondre a unes preguntes amb títols de cançons seves.

Jo trio Els Beatles.  Vaig aprendre anglès seguint les seves cançons amb un llibre de lletres, quan tenia uns 11 o 12 anys.  Els vaig descobrir per pura casualitat, sentint el molt breu bocí de “A hard day’s night” que hi ha a una cançó de retalls musicals anomenada “Rockcollection”.

Ets home o dona?   Something.   You know my name.

Descriu-te   Here comes the sun  :-)   We can work it out.    (...)

No anava a comentar la proposta de les joventuts d’Iniciativa, per la qual ens proposaven que ens folléssim “la dreta”.  Però, a manca de res d’interès abans del debat, m’hi apunto i faig un “sense la caputxa”,  així que deixo clar que això no és debat polític, sinó impressions personals.

No és, aquesta d’Iniciativa, una proposta seriosa.  Haurien de dir a qui de la dreta.  Amb la mà al cor, a mi, físicament, em solen atraure més les dones de dreta.  Així que si volen que me les folli (i elles hi estan d’acord) m’hi apunto.  Mira, ves per on, per una vegada m’afegeixo joiós a una proposta dels comunistes.  (...)

Odio els sopars d’empresa.  Els evito tant com puc.  Tanmateix, de vegades no te’n pots escapolir de cap manera.  Fins i tot n’he tinguts alguns de sucosos.

Ciutat de Mèxic, un mes de gener.  Havia anat a revisar l’estat de comptes de la filial mexicana i a aprovar el tancament comptable de l’any.  Com em vaig trobar la feina força decentment feta (això és miraculós a Mèxic) vaig convidar els comptables a sopar.  La cap de comptabilitat, la Carmencita, 26 anys, va organitzar l’àpat.  En aquests casos, deixo fer als “locals” i em limito a obrir la cartera al final del sopar. (...)

(La de la foto és la Salma Hayek, a qui la Carmencita tenia una "retirada", encara que més primeta i baixeta)

No sóc aimant del tema platja, bàsicament com la majoria de tios.  Porto temps fent una mostreta estadística i la majoria de tios va a la platja perquè les seves xicotes o dones els arrosseguen.  Aleshores, ja que cal anar-hi, la majoria de tios es forneix d’unes ulleres de sol i un Sport per fer l’únic que es pot fer a una platja :  dissimular mentre guipes les noies en top-less.

Crec que tots els paios hem fantasiejat amb veure les nostres companyes de feina en top-less.  Perquè, és clar, segur que si les demanes que t’ensenyin els pits a l’oficina et carden un bolet, però si te les trobes a la platja.... ah ! ... aleshores... què passa aleshores ?

Sempre m’ho he preguntat.  Fins i tot quan he sentit companyes de feina comentant (entre elles) que en fan, de top-less, he volgut saber (però mai no he preguntat) què passa si et trobes la teva col·lega amb un tangueta i res més, passant-se crema bronzejadora pels pitets, asseguda a la tovallola que tens al davant.  (...)

Anava a començar vacances avui, però la meva empresa ha decidit que millor comenci dijous.  Així que avui i demà hauré d’omplir un munt de qüestionaris de les Sarbanes Oxley.  Us explicaré una mica de què va això, en realitat, perquè molts ho haureu llegit a la premsa.  Arran de l’anomenat escàndol comptable de l’empresa Enron, els diferents estaments econòmics i comptables nord-americans van decidir tancar l’aixeta de la discrecionalitat comptable.

Als EEUU (i al món anglo-saxó en general) les normes comptables i de presentació de resultats no venen dictades pel legislador �oevia B.O.E.” (com passa a l’Europa continental).  En aquells sistemes, els diferents actors (empreses, auditors, borsa, i també el legislador, però en més o menys igualtat de condicions que els altres) decideixen què és millor i què cal fer.  Les normes legals solen ser indicatives, n’hi ha poques d’executives, són més aviat directrius a seguir. (...)

Insider trading és una expressió que aquí traduïm com a "ús d’informació privilegiada”.  La traducció no és pas gaire reeixida.  Insider trading vol dir operar a borsa "des de dintre”, essent a "la part de dintre”.

En una breu etapa de la meva vida vaig ser operador de borsa (dic breu etapa perquè és una feina ben pagada però molt avorrida, malgrat sembli que ha de ser divertidíssim).  Em van passar moltes anècdotes i històries, però una en sobresurt.

Una sala de trading (d’operacions de borsa en temps real) sol ser un lloc d’accés restringit i controlat, on precisament no reps visites.  Un dia, cap al migdia, va entrar un senyor que a mi em sonava, però no el vaig identificar a la primera.  Va anar cap a la taula del director i aquest li va fer un gest indicant que parlés amb mi.  ¿Me conoces?  em va dir amb veu molt seca.  Pues no, la verdad...  Soy Tal y Cual (em va dir el seu nom i el seu cognom).  Aleshores vaig caure.  Era un membre del consell d’administració d’un dels grans bancs.  Un dels membres més importants, possiblement un dels vicepresidents o un dels membres de la Comissió Executiva.  (...)

(recomano haver llegit la primera part abans)

Una nit de dissabte de ple hivern ens trobàvem en Mike i jo davant la pantalla, analitzant hipòtesis i prenent opcions.  Molt professional, tot plegat.  No sé per què, vaig fer una brometa d’aquelles de �oevinga, acabem ràpid, pleguem i ens anem a ca la Cate, a veure si és veritat això de les orgies dels dissabtes...”.

En Mike va baixar de cop la mirada.  Què passa, que no t’agradaria, o què? , li vaig preguntar.  Vaig sortir gairebé un any amb la Cate i la vaig deixar , em contestà amb la mirada encara clavada al teclat.  Ves a prendre pel cul.  Sortir amb la Cate...  Ja !  Un dissabte a quarts de dues de la matinada no estava per orgues, així que vaig tallar la conversa de cop.  (...)

La Cate era la noia 10.  Perfecta.  Sublim.  Era la Cindy Crawford feta companya de feina per al 99% de nois heteros d’aquell entorn.  De bellesa insultant, aclaparadora, anguniosa.  La sensació que donava ja era d’autèntica incomoditat.  Era d’allò �oetan”, però �oetan” que ni gosaves adreçar-te a ella.  A la Cate te la miraves i prou.

La Cate s’abusava de la seva superioritat.  Quan arribava, al matí o a la tarda, s’anava passant de llindar en llindar per totes les portes, sense travessar-los, només fent un lleuger gest amb el cap que devia tenir mil·limètricament estudiat, tot deixant anar entre un somriure �oeHi, guys ! ”  Eren dos, potser tres segons.  El gest li bellugava prou el serrellet ros com per atreure l’atenció dels més capficats a les pantalles d’ordinador.  Però no durava prou com per a reaccionar. (...)

Feia dies que volia compartir al bloc la meva primera experiència amb "molts valencians".  Fins aleshores en coneixia poquets, i d'un en un.  Va ser al servei militar (sí, a les forces d'ocupació) quan vaig coincidir amb molts xiquets valencians.  La majoria de la Ribera, altres de l'Horta, alguns de la Plana, d'altres de la zona d'Alcoi...  Durant l'any de mili vaig parlar molt més català amb els del sud que no pas amb els catalunyesos.

La majoria d'aquells valencians parlava valencià habitualment a la seva vida, i també van adoptar aquest idioma entre ells un cop van arribar al quarter.  Amb els catalunyesos, però, una mica menys.  Per a ells, la mili també va ser el primer contacte amb catalunyesos.  La majoria d'aquells xiquets de 19 o 20 anys no havia sentit mai en directe el català oriental.  Alguns, no sé si per vergonya, optaren per parlar-nos sempre en castellà, potser pensant que no els entendríem, o perquè el barceloní els semblava una cosa rara.  Al començament, la frase habitual cap als catalunyesos era "però segur que vatros mos enteneu?" (...)